dissabte, 28 de febrer de 2015

19/01/15. El Temps. L’escàndol de l’AVE: Com malbaratar els diners de l’espoli als Països Catalans. Madrid amaga des del 2011 les dades de passatgers per estacions i d’aquesta manera oculta la poca utilització de la xarxa d’alta velocitat...

Benvolguts,
Aquest article té més d’un mes, però com que es tracta de l’AVE és intemporal...
19 de gener de 2015 05:00 h
Segòvia, 348 passatgers: La veritat sobre l'AVE
Segons explica la revista El Temps les xifres d’utilització de l’Alta Velocitat Espanyola són un dels grans secrets més guardats, cal amagar el malbaratament dels recursos

Com explica El Temps i confirma el Grup Parlamentari de CiU, Madrid amaga des del 2011 les dades de passatgers per estacions i d’aquesta manera oculta la poca utilització de la xarxa d’alta velocitat, el que confirma el malbaratament de diners que els governs del PSOE i l’actual del PP han fet i segueixen fent en la construcció de la xarxa de l’alta velocitat. Milions d’euros llençats per aconseguir que a Segovia o a Osca tant sols hagin utilitzat l’AVE 348 i 449 viatgers respectivament, unes dades guardades sota pany i que El Temps destapa aquesta setmana. 
Ciu demanarà les dades aquesta setmana al ple del Congrés dels Diputats

Exigirà (?) que el Ministeri i ADIF tornin a donar les dades per estacions i separant les dades de l’AVE i d’altres trens com l’ALVIA i llarga distància que ara apareixent conjuntament i en la seva globalitat. Segons explica El Temps, ADIF assegura que l’any 2014 els passatgers de l’alta velocitat i llarga distància han augmentat el 20%, una excusa per intentar justificar les costoses inversions en alta velocitat en ciutats que mai tindran clientela per garantir uns números mínims d’utilització que justifiquin les altes inversions.

Invertir 1.000 milions més d’euros en noves estacions sense passatgers i negar les inversions a tots els PPCC

Segons El Temps la no publicació de les dades per estacions i serveis ferroviaris els permet intentar justificar les altes inversions que encara manté el ministeri malgrat la poca utilització de la xarxa d’alta velocitat. Invertir en despropòsits i castigar els PPCC, aquesta és la conclusió de les dades d’inversió que té l’alta velocitat i els territoris de parla catalana.

Gemma Aguilera 18/01/2015
Madrid es nega a fer públiques les xifres de passatgers per estacions d'AVE des del 2011 i es limita a donar el tràfic total. Pretén amagar els pèssims resultats de bona part de les estacions que ha construït els darrers anys. Però EL TEMPS ha tingut accés a les xifres en exclusiva. Aquest dijous, l'apagada informativa sobre l'alta velocitat arribarà al Congrés dels Diputats
Adif, l'ens públic de gestió d'infraestructures de l'Estat, es vanta que els passatgers d'AVE i llarga distància han crescut un 20% el 2014. Però ni ofereix dades de passatgers exclusives del servei d'alta velocitat ni dels passatgers que realment utilitzen cada estació construïda.

Les darreres informacions oficials són de l'any 2011, i a partir d'aquest any no és possible trobar aquestes dades ni tan sols en les memòries econòmiques d'Adif i Renfe. Malgrat les traves, EL TEMPS publica aquesta setmana en exclusiva les dades de 2013 i 2014 de passatgers d'AVE en cadascuna de la trentena d'estacions, una informació que Madrid vol ocultar perquè fa més evident la gran mentida que a hores d'ara permet a l'Estat invertir el 2015 1.000 milions d'euros per fer noves estacions d'AVE.

Segòvia, Tardienta (Osca), Antequera i Requena s'emporten la palma en la llista d'infraestructures fantasma, amb 348, 449, 3.147 i 7.122 passatgers que han pujat a l'AVE en aquestes estacions el 2014. De la resta d'estacions, només València, Màlaga, Saragossa i Sevilla estan entre 1-1,5 milions de passatgers, Barcelona arriba als 2,5 i Madrid als 6,8 milions de viatgers que pugen en aquesta estació.
EL TEMPS també posa de manifest la trampa que fa Adif per engreixar les xifres del servei d'alta velocitat, incloent en el mateix paquet el servei d'ALVIA, que Foment considera alta velocitat, i presenta els passatgers globals d'AVE i llarga distància tot i que són serveis diferents.

El grup parlamentari de CiU presentarà aquest dijous una pregunta al Congrés dels Diputats per tal de demanar explicacions sobre el fet que les dades desglossades per estacions hagin desaparegut de la informació pública des del 2011, alhora que sol·licitarà totes les dades referents a la prestació del servei d'AVE, com la rendibilitat de cada línia i la despesa de cada estació.

  

Joan A. Forès

23/02/15. Luis Santos y Pilar de Miguel. Los periódicos en el 23-F. La trama civil del 23-F nunca se investigó suficientemente. Dejar en paz a los civiles que le apoyaron en la sombra, era una de las condiciones de Tejero para deponer su actitud.y liberar a los diputados secuestrados en el Congreso.....

Benvolguts,
Gran estudi sobre les irregularitats del 23F. Ja n’hem parlat a bastament en aquest Bloc, sobre opinions de l’Iñaki Anasagasti, del fill del Tejero, de la periodista Anne-Marie Romero del diari Le Figaro a Paris...
Però aquí s’aclareixen encara més coses, a base d’estudiar els diferents diaris que en varen parlar. Falta encara l’estudi definitiu explicant qui era el “capo” de l’assumpte! 
Hi ha un paràgraf que grinyola:
Mucho se ha escrito sobre ese día de febrero de 1981, pero pocas novedades se han incorporado a la investigación de los apoyos civiles a la intentona que pudo frustrar el desarrollo democrático en nuestro país. Muchos interrogantes quedaron enterrados y, aunque ha pasado tanto tiempo que cualquier responsabilidad ha prescrito y nuestra democracia está consolidada, sería importante averiguar todo lo que pasó porque la historia lo demanda.
Com tots sabem el 23F:
 frustró el desarrollo democrático en el país!
A partir del 23F, la democràcia que podia haver tirat endavant va recular i en va sortir la LOAPA, el café para todos, la recentralització galopant, la rebentada de l’Estatut pel TC i tot el que ha vingut a continuació…
D’altra part crec que hauria sigut molt millor pel país que hagués triomfat el Golpe de Estado.
L’article fa trampa quan diu que de haber triunfado el golpe de Estado, la libertad de expresión, uno de los derechos con los que hoy convivimos de forma natural, habría sido suprimida…
El cop d’estat va mig triomfar! Ningú important va ser el culpable, la llibertat d’expressió no existeix i cada cop hi ha lleis més restrictives en tot…
Si el cop d’estat hagués triomfat del tot, hagués canviat el règim, hauríem tornat (per poc temps) al franquisme i els esdeveniments haurien sigut diferents!
D’entrada hi hauria hagut llum i taquígrafs, s’hauria sabut com havia funcionat la trama civil i d’altra part, no crec que Europa hagués tolerat un retorn ni curt ni llarg al franquisme!
Cal llegir-lo perquè hi ha nova informació i eixampla la trama del Cop d’Estat!

I ara l’article:
Los periódicos en el 23-F
de Luis Santos Serra y Pilar de Miguel Huélamo en El País
23 febrero, 2015
Comunicación, Derechos, Ética, Historia, Libertades, Memoria, Política, Sociedad, Sociología, Valores
El archivo de Ignacio Aguirre arroja luz sobre los medios y el golpe de Estado

La trama civil del 23-F nunca se investigó suficientemente y todavía quedan muchos interrogantes. Dejar en paz a los civiles que le apoyaron en la sombra, era una de las condiciones de Tejero y liberar a los diputados secuestrados en el Congreso, a pesar de que el Abc de Sevilla lo negaba y decía en su editorial del 24-F que ¡solo estuvieron retenidos!

Mucho se ha escrito sobre ese día de febrero de 1981, pero pocas novedades se han incorporado a la investigación de los apoyos civiles a la intentona que pudo frustrar el desarrollo democrático en nuestro país. Muchos interrogantes quedaron enterrados y, aunque ha pasado tanto tiempo que cualquier responsabilidad ha prescrito y nuestra democracia está consolidada, sería importante averiguar todo lo que pasó porque la historia lo demanda.

Otro debate, aún pendiente, es el del comportamiento de los medios de comunicación en los días previos y posteriores. Un debate, siempre permanente, sobre la defensa de la libertad de expresión. Porque es evidente que, de haber triunfado el golpe de Estado, la libertad de expresión, uno de los derechos con los que hoy convivimos de forma natural, habría sido suprimida.

La prensa que se vendió es el título del libro, de próxima aparición, que analiza cómo se comportaron los medios de comunicación que protagonizaron la Transición. Recoge el periodo de los Gobiernos de UCD, con Adolfo Suárez y Leopoldo Calvo-Sotelo. El texto está centrado en el archivo reservado del último portavoz del Gobierno, Ignacio Aguirre, tío y mentor de Esperanza Aguirre. Una de las revelaciones más espectaculares de este libro es el papel del diario Abc, en su edición de Sevilla, al que el Gobierno calificó de golpista.

Por eso resulta más sorprendente que un medio de comunicación, que reparte hoy en día moralina democrática, como es Abc, apoyase a los militares golpistas. ¿Quién le ayudó a Abc de Sevilla a tapar y ocultar su vergonzante papel hasta ahora? Pues nada menos que el propio portavoz del Gobierno, Ignacio Aguirre. Pese a los requerimientos de algunos ministros como García Añoveros y de los informes de la propia Secretaría de Estado para la Información, Aguirre, el portavoz del presidente Calvo Sotelo, decidió que había que hacer de Abc el referente mediático frente a la prensa más progresista y que nadie supiese lo que había hecho el diario. Con documentos confidenciales vemos cómo se impide la reaparición del diario Madrid, se aplica la eutanasia a Informaciones y Pueblo y se pretende perjudicar a EL PAÍS y beneficiar a Abc. Los documentos que desvela el libro demuestran, además, la persecución de los periodistas progresistas y de izquierda.

El 16 de marzo de 1981, el secretario de Estado Ignacio Aguirre le escribe al presidente Calvo-Sotelo: “Después de haber apoyado el golpe en la forma que tú has visto en el dossier de que dispones…”. Se refiere a Nicolás Salas, director de Abc de Sevilla, de quien se dice en la nota que se fue a Capitanía y no al Gobierno Civil en la noche del golpe, prohibiendo salir a la calle a todos los redactores de Abc.

Cuatro días después el ministro de Hacienda, Jaime García Añoveros, en un mensaje lacónico y con expresivo lenguaje analiza el editorial de Abc: “Verás que se trata del más puro fascismo, en la línea de la actuación del periódico con motivo del golpe de Estado”. El editorial de Abc de dicha fecha calificaba de hipocresía que los políticos pidieran una acción policial seria y eficaz, después de un lustro sangriento y cuidadosamente soslayado en las Cortes. Posteriormente, se da a conocer el dossier del Gobierno en el que se analiza el “golpismo” de Abc de Sevilla, una de cuyas afirmaciones, refiriéndose a los demócratas, era “la mala hierba que hay que erradicar”.

En el dossier citado, de la Secretaría de Estado para la Información, comparativo de las ediciones de Abc de Sevilla y Madrid, se dice del director de Sevilla, Nicolás Salas, que de su pluma no sale una sola palabra de condena del golpe. Por el contrario, insiste en el paralelo entre las situaciones de 1931-1936 y 1975-1981, “cargando demagógicamente las tintas y preparando psicológicamente a la opinión ante la inevitabilidad y oportunidad del golpe militar; ya no se trata de mensajes subliminales sino de incitaciones directas al golpe y a la subsiguiente represión, señalando incluso con el dedo a las futuras víctimas, a la mala hierba que hay que erradicar”.

El informe desglosa distintos aspectos, como el mayor número de páginas dedicadas a la información del golpe en el Abc de Madrid, que en el de Sevilla. El editorial del día posterior al golpe, titulado Respeto a la Constitución y calma nacional, en la edición sevillana se compone en un cuerpo de letra pequeño, lo mismo pasa con las fotografías. Abc de Sevilla sale con el titular: España, confusión e incertidumbre, que el informe de la Secretaría de Estado califica de ambiguo y contemporizador. También muestra su extrañeza de que solo hable de “retenidos” cuando titula la edición sevillana de Abc, Gobierno y diputados, retenidos por miembros de la Guardia Civil. Luego se señala que Abc de Sevilla juega la “carta desmovilizadora” señalando el peligro de acudir a la manifestación por la libertad, la democracia y la Constitución. A continuación daba datos distintos a los de Abc de Madrid que habló de 100.000 asistentes a la manifestación en Sevilla, mientras que la edición de la capital andaluza la cifró en 20.000. Esta edición sevillana de Abc dedicó un “despliegue tan espectacular como sin precedente” al terrorismo etarra.

El libro desvela también cómo Ignacio Aguirre tampoco hará caso de la carta de Marcelino Oreja, delegado del Gobierno en el País Vasco, que pedía acciones contra el diario Egin. Y dejará sin efecto la “sugerencia” hecha en el mismo sentido por el propio rey Juan Carlos. Ignacio Aguirre fue, además, el mentor del liberalismo de su sobrina. Esperanza sacó su plaza en Turismo cuando su tío Ignacio era secretario de Estado. La bandera de intransigencia con el terrorismo levantada por Esperanza Aguirre se enfrenta a la verdad de sus orígenes político-familiares, en los que se aportan más documentos que demuestran cómo se hizo lo contrario a lo que ahora pregona la presidenta del PP de Madrid, incluso para afearle a Mariano Rajoy su papel al respecto.

Luis Santos Serra y Pilar de Miguel Huélamo son periodistas.

Joan A. Forès

Reflexions

27/02/15. El CGPJ i el jutge Vidal. Depuracions. Addictes, dubtosos i “rojos”. Avui és el dia que el CGPJ decidirà el futur del jutge Santiago Vidal. El president del Tribunal Constitucional a vegades ha anat a fer "bolos" a la FAES i no ha passat res...

Benvolguts,

Dos articles del Xevi Xirgo i un Editorial d’El Punt/Avui.
Us recordeu de l’afer de les depuracions durant els primers anys de l’ocupació militar de Catalunya? I més tard encara. Jo conec quatre casos a la meva família: Els funcionaris eren classificats en tres categories :
·        A) que vol dir addictes (o afectos)
·        D) que vol dir dubtosos;
·        R) que vol dir “rojos” (o "rojo-separatistas").
Els primers romanien a l’Administració; els segons, éren expedientats; els tercers, anaven a la presó o al cementiri, segons els casos.
En entrar les tropes franquistes a Barcelona el meu pare que treballava a la Canadenca (indústria de guerra) fou depurat amb un càstig de suspensió de sou durant un mes, amb el càrrec de “no afecto”. El meu oncle Carol que era mestre de l’Escola Normal de la Generalitat i havia fet la guerra al front d’Aragó, fou depurat també com “no afecto” i enviat a fer de mestre a Castelló d’Empúries durant un any. La seva dona, germana de la meva mare va estar durant mesos amb la por al cos ja que la volien enviar a Cangas de Onís a Astúries. Aquestes deportacions formaven part d’una tècnica de milers d’anys d’antiguitat (ja funcionava en temps dels assiris) que consistia a desplaçar la població d’un lloc i portar-la en un altre. En el cas dels mestres varen desplaçar mestres de Catalunya i varen importar mestres espanyols...
Un quart cas fou també el meu pare que era pèrit elèctric i que davant del temor de ser desplaçat, concretament a Huelva, va passar-se un any anant a classe a l’Escola industrial, concretament a l’Escola del Treball aprenent l’ofici d’electricista per si el desplaçaven (i la meva mare i jo amb ell). No el varen desplaçar...
En el camp de l’enemic també tenim el d’una tia postissa de la meva dona, que era funcionària depuradora del nou règim a Girona. I no sabem el mal que va fer...
Doncs ara estan continuant el genocidi, suspenent jutges catalans o desplaçant-los a altres parts d’Espanya. 
I no sé com no ens revoltem d’una vegada! 
Com que no ens ha tocat a nosaltres... (recordem l’escrit de Martin Niemöller) http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=Brecht)


Editorial El Punt/Avui
1. El CGPJ cau en el seu propi parany
27/02/15 02:00 -
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va ser incapaç ahir de reconduir la seva intolerable actuació política. La llarga deliberació que es va mantenir en la reunió plenària no va evitar que el magistrat català Santiago Vidal hagi estat depurat en tota regla no pas pel que fa sinó pel que pensa. L'atemptat indiscutible contra la llibertat d'opinió que representa aquesta decisió és indiscutible. El fet que, fruit de la disputada sessió que hi va haver al CGPJ, allò que es preveia com una expulsió cantada per a tota la vida acabés amb una sanció de tres anys, no fa altra cosa que corroborar que aquesta instància judicial va adonar-se de la gravetat de l'acció. Però va adonar-se'n massa tard i no va tenir prou lucidesa per aturar l'embranzida de la pressió que havia engegat el procés.
La decisió del CGPJ afegeix un altre argument a tota aquella part de la ciutadania de Catalunya que està convençuda que l'Estat espanyol no només no és una entitat política i nacional beneficiosa per al país sinó que és una amenaça clara contra les llibertats de tota mena, de fer, d'organitzar-se, d'expressar-se, de pensar. Això no obstant, Santiago Vidal (al qual els lectors poden fer arribar el seu suport per mitjà del web d'El Punt Avui) no serà un màrtir més de la llarga llista de víctimes de la injustícia espanyola, perquè per primer cop el poble de Catalunya tindrà a les seves mans la possibilitat real d'alliberar-se del llast d'un Estat que li va a la contra. El 27-S hi ha l'oportunitat que no hi hagi més víctimes de la incomprensió, que no hi hagi més ciutadans perseguits pel seu activisme en defensa d'una opció tan profundament democràtica i extremadament civilitzada com fer una proposta participativa de constitució.

2. Benvolguts membres del CGPJ
26/02/15 02:00 - Xevi Xirgo
“Creieu-me. Arxiveu el cas del jutge Vidal i farem veure que no ha passat res”
Benvolgut president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes: sé que és la segona vegada en pocs mesos que m'adreço a la judicatura i, a més a més, que ho faig pel mateix tema. Però és que sembla que avui és el dia clau, el dia en què vostè i la resta de membres del Consell General del Poder Judicial, el CGPJ, decidiran el futur del jutge Santiago Vidal, a qui pretenen expulsar de la carrera judicial perquè en hores lliures, i no pas perquè tingui cap encàrrec formal, s'ha dedicat a fer una proposta de com podria ser una futura constitució catalana. El setembre passat vaig demanar que s'intervingués, i que deixés clar que això és una barbaritat. No em van fer cas. Però ho torno a intentar avui. Sincerament, senyors, encara hi sou a temps. Sou a temps de legitimar el CGPJ i deixar clar a tothom que no passa res, que ser jutge és compatible amb tenir altres activitats. Com ha fet, vaja, el president del Tribunal Constitucional, que a vegades se n'ha anat a la FAES a fer alguna conferència i no ha passat res. El CGPJ, si no vol tenir dues vares de mesurar, hauria d'admetre que no passa res, que un jutge pot dedicar les seves hores lliures a les activitats que consideri més oportunes mentre aquestes no interfereixin en la seva tasca professional. Vaja, com quan membres del TC eren militants del PP i feien de jutge. Se'n recorden? No servirà de res, però em sento en l'obligació d'insistir. Senyors, sapigueu que si opteu per apartar el jutge Vidal de la carrera judicial (o per sancionar-lo per un temps, o per traslladar-lo, que cap de les propostes de sanció són bones) cometreu un error. Un gran error. No perdreu només l'oportunitat de demostrar que la justícia és justa sinó que demostrareu, tristament un cop més, que en plena democràcia i en ple segle XXI les depuracions polítiques encara existeixen. Creieu-me, hi sou a temps. No cal ni que us disculpeu. Simplement, arxiveu el cas.

3. Gràcies, TC; gràcies, CGPJ
27/02/15 02:00 - Xevi Xirgo
“Qui ho deia, que el procés havia entrat en una fase d'ensopiment?”
Un altre cop, ahir el Consell General del Poder Judicial va tornar a ser previsible i no ens va fallar. L'aparell judicial de l'Estat va tornar a demostrar, un cop més, que en un estat on la justícia s'aplica com s'aplica, val més no entretenir-s'hi gaire. El CGPJ, tant se val per quants vots a favor i quants en contra, que en el fons això és anecdòtic, va decidir suspendre per tres anys el jutge Santiago Vidal per haver redactat, en les seves hores lliures, una proposta per a una futura constitució catalana. Greu pecat! Gràcies, doncs, senyors del CGPJ, per no haver-nos fet cas, als que en algun moment havíem arribat a pensar que posarien seny. Gràcies perquè, vostès potser no ho sabien, ara a Catalunya hi havia la sensació que tot això del procés havia entrat en una mena de punt mort, en una mena de relaxament, com si el país hagués tingut una baixada de tensió. No era cert, però alguns s'ho pensaven. I alguns s'ho havien arribat a creure. Doncs mirin, i deixant clar que en el fons hauríem preferit que la cosa no hagués acabat així, gràcies al CGPJ ja hi tornem a ser. Ja tornem a tenir el país en dansa. I facin el favor de posar-se les piles, que a un jutge que el fan fora de la seva feina li hem de demostrar la nostra solidaritat, independentment d'on vagi a parar després. Gràcies, CGPJ, per reactivar el procés. I gràcies també als senyors del TC per haver-hi col·laborat perquè, quina casualitat, el dia abans de suspendre el jutge Vidal, els del TC van suspendre la llei de consultes. Això és collonut. Cada vegada que el procés entra en un estat d'ensopiment (malauradament massa sovint amb la col·laboració de les picabaralles mai públiques entre CiU i ERC), surt algú de l'Estat, un polític de primer nivell, un organisme oficial, i ens torna a posar les piles. Jutge Vidal, ens sap greu, i serem tots a l'acte del dia 8 a Girona per expressar-li el nostre suport, però el cert és que el procés que vivim a Catalunya no seria possible sense aquest Estat que ens acull. Gràcies, senyors del TC. Gràcies, senyors del CGPJ.


Joan A. Forès

Reflexions

28/02/15. EFE. El PPC pide que uno de los canales televisivos catalanes emita en castellano. Quan TVE tingui un canal íntegrament en català i quan hi hagi igualtat de canals públics i privats en català i castellà a Catalunya. 50% de judicis i pel•lícules i la totalitat de l'etiquetatge de medicaments i aliments...

Benvolguts,
Ahir va córrer aquesta notícia pels diaris en paper i digitals de Barcelona:
El PPC pide que uno de los canales televisivos catalanes emita en castellano
El PPC ha pedido hoy en el Parlament, a través de la diputada Marisa Xandri, que "uno de los canales de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA) retransmita íntegramente en castellano"

A part de demanar canals en castellà, la tal Xandri ha afegit els tòpics estàndard dels anti-indepentistes:
·        y que el castellano es la tercera lengua más hablada al mundo...
·        hasta el día de las supuestas elecciones autonómicas...
·        cómo el Govern pagaría las pensiones, los subsidios de paro o los más de 20.000 mossos d'esquadra en una supuesta Cataluña fuera de España...
que no val la pena de rebatre però que demostra com l’amenaça espanyola plana sobre Catalunya!
I si nosaltres comencéssim a pensar a amenaçar?

Amb molt bon criteri el company del Grup d’Opinió GOAL Lluís Solà ha enviat el següent senzill correu de resposta, explicant quan es podria començar a parlar d'aquest assumpte:
“Penso que la resposta és molt senzilla:
Quan TVE tingui un canal íntegrament en català i quan hi hagi igualtat de canals públics i privats en català i castellà a Catalunya.  Quan el 50% dels judicis es facin en català i hi hagi un 50% de pel·lícules en català, i quan els aliments i els medicaments portin l'etiqueta i el prospecte en català, aleshores podem començar a parlar de democràcia. A més tot és a les mans del PP i no costa ni un duro.”

Aquí hi ha la resta de la notícia de La Vanguardia:
Barcelona. (EFE).- El PPC ha pedido hoy en el Parlament, a través de la diputada Marisa Xandri, que "uno de los canales de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA) retransmita íntegramente en castellano". Xandri, que ha intervenido en la comisión de control parlamentario de la CCMA, ha argumentado que "se tiene que tener en cuenta que más de la mitad de la población en Cataluña es castellanoparlante, y que según los últimos datos del CEO, el 44,8% de los ciudadanos de Cataluña se sienten tan españoles como catalanes, más españoles que catalanes o se sienten únicamente españoles, y que el castellano es la tercera lengua más hablada al mundo".
La diputada popular ha dicho al director de TV3, Eugeni Sallent, y al presidente de la CCMA, Brauli Duart, que "como responsables de TVC tendrían que hacer un esfuerzo para conectar con el máximo número de ciudadanos. La diputada ha opinado, asimismo, que los informativos de TV3 se han convertido en "espacios propagandísticos del separatismo".
Ha preguntado a Eugeni Sallent, sobre "cuántos reportajes piensan hacer sobre las estructuras de Estado hasta el día de las supuestas elecciones autonómicas, teniendo en cuenta el dictamen contrario del Consejo de Garantías Estatutarias sobre la ley de medidas fiscales y financieras, y cuántos piensan hacer para explicar a los catalanes cómo el Govern pagaría las pensiones, los subsidios de paro o los más de 20.000 mossos d'esquadra en una supuesta Cataluña fuera de España".

Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 27 de febrer de 2015

27/02/15. Enric Vila. Matar Pujol. Sense el llegat de Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a remolc d'ERC. Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya.

Benvolguts,
L’Enric Vila té una testa molt ben posada. L’Enric Vila és dels primers (el dia 4 d’agost del 2014) que va explicar coherentment l’afer Pujol del dia de Santiago y cierra España de l’any passat (quin dia que va buscar el patriota Pujol per cantar!).
De fet, el mateix dia 4 d’agost en Zarzalejos engegava també la seva artilleria:
Avui l’Enric Vila filosofa sobre la necessitat de matar el pare i la conveniència de fer-ho.
Comença bé: No sé si algú es refiarà d'un líder que mata el pare per salvar-se.
I fa una definició demolidora de CiU: Sense el llegat de Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a remolc d'ERC.
Parla de les misèries del pujolisme i del roquisme...
Recorda que als anys vuitanta, els polítics amb principis que no havien pactat amb el franquisme no els votava gairebé ningú...
Segueix amb una frase un xic críptica: Amb els seus trucs, Pujol va donar temps al franquisme sociològic i a la immigració d'integrar-se a la democràcia catalana. Això és el que fa una ràbia incontrolable als espanyols i als comunistes [???]. Als jueus i als biciclistes que deia Pitigrilli? Què vol dir l’Enric Vila amb aquesta frase? Que en Pujol a part d’aprofitar-se econòmicament del “xiringuito” que s’havia muntat amb les complicitats dels PPSOEs, apuntava més lluny (en diuen tir parabòlic) i ja se sabia el final? Havia calculat les 25 següents jugades de la partida d’escacs? I què hi pinten els comunistes en aquest joc?
I acaba amb aquesta concloent conclusió: Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya. 

I ara l'article de l'Enric Vila:

Matar Pujol
27/02/15 02:00 - Enric Vila
Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya
Temo que CiU patirà molt si prevalen les opinions que diuen que Mas ha de triar entre el partit i la família Pujol. No sé si algú es refiarà d'un líder que mata el pare per salvar-se. Sense el llegat de Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a remolc d'ERC. Des que l'expresident va confessar, els roquistes de CDC no han parat de fer el joc a l'estratègia espanyola de portar el conflicte al terreny del ressentiment social. Els espanyols devien comptar amb les misèries del pujolisme per destruir l'independentisme des de dins. No descarto que Pujol confessés per netejar la seva consciència i per posar a prova, al mateix temps, la convicció dels nous sobiranistes que amenaçaven de quedar-se-li el partit de franc, fent-lo passar per tebi davant la història. Fa riure que els mateixos que van fer carrera amb els xiringuitos que va muntar Pujol ara el vulguin enterrar de viu en viu. Acabaran com els diputats de la comissió, que van fracassar davant del Júnior perquè es van deixar vèncer per l'electoralisme i el ressentiment. És curiós que els mateixos que sacralitzen la llei quan es tracta d'evitar un referèndum es passin la presumpció d'innocència dels Pujol pel folre. Suposo que la confessió de l'expresident no provocaria nervis si no ens posés també davant dels fantasmes de la història. Poca gent recorda que, als anys vuitanta, els polítics amb principis que no havien pactat amb el franquisme no els votava gairebé ningú. Pujol va tenir èxit pel mateix motiu que hi ha gent que cau en mans de xarlatans que prometen negocis siderals a canvi de poc esforç. Amb els seus trucs, Pujol va donar temps al franquisme sociològic i a la immigració d'integrar-se a la democràcia catalana. Això és el que fa una ràbia incontrolable als espanyols i als comunistes. Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya. Només amb més amor i amb més coratge podrà superar Pujol. Matar-lo per no pagar el preu de desafiar ara l'Estat convocant un referèndum, no el portarà enlloc.

Joan A. Forès

Reflexions

26/02/15. Melcior Comes. L’espant. A Espanya ho poden aguantar tot, fins i tot això dels videojocs en plena sessió —En una democràcia senzilleta, acabada de néixer, la senyora del videojoc se n’hauria anat tota sola cap a la paperera de reciclatge...

Benvolguts,
L’autor ens clava uns quants clatellots, molt ben donats, amb molt encert perquè ens els mereixem!
I no sembla que la grotesca política espanyola sigui un atenuant. Ells ho fan rematadament i consuetudinàriament malament, però nosaltres fem gairebé el mateix. I perdem la dignitat, allò que segons el president Tarradellas, mai no s’ha de perdre...
En una de les frases:
A Espanya ho poden aguantar tot, fins i tot això dels videojocs en plena sessió —una gran vergonya, que quedarà impune…—, fins i tot mentre parla el líder del teu partit (en qualsevol democràcia madura això significaria la destitució fulminant).
Es una de les frases que crec que l’articulista queda curt: En una democràcia senzilleta, acabada de néixer, la senyora del videojoc se n’hauria anat tota sola cap a la paperera de reciclatge, com els esborranys d’un escrit...

Melcior Comes
26/02/2015
L’espant
“Vivim ja dins una mena de broma negra”
I de sobte parlem de l’obsolescència de la política. Aquesta setmana hem vist espectacles espantosos. El que s’ha fet al nostre Parlament amb l’afer Pujol, en primer lloc, i el que s’ha vist a Madrid, sota el cartell d’un suposat debat sobre ‘l’estat de la nació’… Si algú es pensava que les formes catalanes podien ser millors que les espanyoles sembla que va ben errat; aquí s’ha fet el ridícul d’una manera tan barroera com a Madrid, però molt més greu, perquè aquí les nostres institucions són més dèbils, ja prou a l’estacada amb tot l’afer de la compareixença inútil del President Mas. A Espanya ho poden aguantar tot, fins i tot això dels videojocs en plena sessió —una gran vergonya, que quedarà impune…—, fins i tot mentre parla el líder del teu partit (en qualsevol democràcia madura això significaria la destitució fulminant).

Espanya és aquesta cultura política de treballar poc, parlar amb alè grandiloqüent, i aprofitar-se de la cadira fins que el món rebenti o el rebentin els nostres. La corrupció omnipresent i la promesa de tres milions de llocs de feina són dues cares de la mateixa moneda —una mentida—; i l’oposició fent escarafalls teatrals, tement que els bàrbars de Podemos els arrabassin la cadira en el moment en què la música deixi de sonar. Tot plegat és molt preocupant; el que s’ha vist aquesta setmana hauria de fer-nos reflexionar, perquè, encara que no sigui nou, és quan ens mirem al mirall quan s’ha de fer propòsit de canvi, sobretot quan tot el que hi trobem són ganyotes monstruoses.

Tanta corrupció hi ha en el sobre de sotamà com en la manca de preparació per a la feina, en l’aprofitament del lloc públic de responsabilitat per a no acabar fent res més que llegir el diari, cantar davant dels periodistes quatre comunicats mal escrits o perdre el temps amb el Twitter o amb el joc digital de moda. Tot això és corrupció; tot això mostra la mateixa manca de tacte, de responsabilitat, de vocació, de professionalitat i de resposta davant del que se li demana a un representant públic. Hi ha qui diu que això s’arreglaria amb llistes obertes; però no ho crec. La llista oberta és una altra oportunitat per a la mandra, no per a fer les coses millor.

Perquè tan corrupte és un diputat de Madrid que se’n va al bar durant la intervenció de Duran com un diputat català que li demana a la senyora Ferrusola si es considera o no una bona mare. En ambdós casos es mostra que es cobra per no fer res…; per a fer xerinola i remenar quatre papers bruts, a veure si això basta per a cremar els papers més bruts encara dels amics de l’oposició. Espanya cau a trossos. Un senyor parla per la tele com si ja fos President del Govern espanyol i atrau dos milions més d’espectadors que l’hemicicle democràtic. Hi ha per a posar-hi cadiretes, tot i que ja fa tanta estona que estan posades que ni ens adonem.

I Catalunya, que hauria de ser millor, tampoc no fa bona cara en aquest aspecte —millor salut parlamentària, millor qualitat del debat públic, per favor!—, i seria ben hora de començar a posar-se les piles, sobretot si en menys d’un any aquí volem estar parlant d’un estat propi i d’una manera millor de fer política. S’ha d’acabar amb l’amateurisme, amb la baixa estofa, amb la retòrica de casinet, amb la xerrameca estúpida sobre qui és amic de qui i què diu o no diu una gravació entre mestresses de casa amb furors vaginals filofeixistes —que, per cert, l’una li canta a l’altra números de telèfon, perquè la que es dedica a la política els porti a la fiscalia i els faci punxar… Però res: res d’això no acaba de servir perquè ningú dimiteixi. Em cau la cara de vergonya.

Per sort, però, la ximpleria no ens abandona. El TC anul·la el 9N, que és com si anul·lar Montserrat o La Sagrada Família. El TC té una propensió fatal a negar les evidències: l’Estatut, l’existència de la nació, coses òbvies i palpables, però que tanmateix no existeixen, almenys si es miren des de Madrid des d’una perspectiva cegament nacionalista. El que ho fa païdor, tot això, és la seva desmesura. Passen coses tan grotesques que només així podem acceptar-les. Vivim ja dins una mena de broma negra, ja no ens agafem seriosament la realitat, perquè aquesta ja s’ha confós amb la seva pròpia paròdia. Deixem-ho córrer per avui.
Melcior Comes

Joan A. Forès

Reflexions

27/02/15. Odei A.-Etxearte. I la rebel•lió?. I la rebel•lió? I la rebel•lió?. I la rebel•lió? I la rebel•lió?. I la rebel•lió? I la rebel•lió?. I la rebel•lió? I la rebel•lió?. I la rebel•lió? I la rebel•lió?. I la rebel•lió? I la rebel•lió?. Collons!

Benvolguts,
Escrit, molt poètic, de la periodista ben coneguda d’aquest Bloc Odei A.-Etxearte. El títol és una pregunta que ens hauríem de fer cada matí en llevar-nos:
I la rebel·lió?

L’Odei ens explica que ja estem tips de sentir sempre la mateixa cantarella:
·        Un cop més, una sentència del Tribunal Constitucional contra una llei catalana perquè envaeix competències de l'Estat.
·        I això dels referèndums, com tantes altres coses, o passa per Madrid o no passa per enlloc
I ens aconsella:
·        No pateixin: llegir encara no és il·legal. De moment.
·        No malpensin, que això de fer funcionar el cervell aviat serà pecat si ho determina la Conferencia Episcopal Española i acabarà afegint-se al currículum de l'assignatura de religió a les escoles. Paraula de LOMCE.
·        Ara que tants catalans havien normalitzat el dèficit democràtic, les institucions de l'Estat espanyol cauen en la matusseria de recordar que hi ha una anomalia democràtica crònica en plena Unió Europea. No val acostumar-s'hi, sinó reaccionar d'una vegada.

Odei A.-Etxearte
27/02/2015
I la rebel·lió?
"Tot està tan gastat que fins i tot costa trobar un bri d'heroïcitat en gestos tan lògics com el fet que un jutge dediqui el seu temps lliure a fer el que li plagui"
El dolç despertar dels que hivernaven en l'espessor del procés. Tranquils, tot és on estava, fins i tot la rèmora de la son: el contagi sempre és gràcies als altres. Però la rebel·lió comença a ser inexcusable. És com si ja ho haguéssim viscut. Les llenties del dinar, la veïna sortint a estendre la roba al balcó de dins, el cafè de deu minuts a la barra del bar abans d'entrar a la feina, aquell dilluns que decideixes deixar de fumar, un cop més, una sentència del Tribunal Constitucional contra una llei catalana perquè envaeix competències de l'Estat. No saps si va ser ahir, abans d'ahir o la setmana passada perquè la quotidianitat t'embriaga la memòria. Diuen que el nucli dur de la llei de consultes és inconstitucional i que, per tant, el decret inicial de convocatòria del 9-N també ho és. Tot plegat, perquè es volia encobrir la convocatòria de veritables referèndums. I això dels referèndums, com tantes altres coses, o passa per Madrid o no passa per enlloc. No pateixin: llegir encara no és il·legal. De moment.

El TC s'ha de pronunciar encara sobre el procés participatiu, que també va ser convenientment recorregut per l'advocat de l'Estat. Així que, poden vantar-se d'haver desobeït l'Estat votant en una consulta suspesa temporalment per l'alt tribunal, però no ha arribat l'hora de tornar a penjar a Instagram la seva foto a peu d'urna com un acte subversiu i, aleshores sí, il·legal. El TC es programa l'agenda amb criteris inescrutables. ¿Deu tenir a veure amb el fet que la querella de la fiscalia contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau és, precisament, per la celebració d'aquell procés participatiu? No malpensin, que això de fer funcionar el cervell aviat serà pecat si ho determina la Conferencia Episcopal Española i acabarà afegint-se al currículum de l'assignatura de religió a les escoles. Paraula de LOMCE.

Tot està tan gastat que fins i tot costa trobar un bri d'heroïcitat en gestos tan lògics com el fet que un jutge dediqui el seu temps lliure a fer el que li plagui; sobretot si decideix destinar-lo a redactar una constitució per a la república catalana en comptes de sortir al cinema o a sopar amb els amics. En aquesta letargia diària fa mandra que el ple del Consell General del Poder Judicial l'expulsi i l'empenyi fins al pedestal dels màrtirs de la pàtria. O fins als primers llocs d'una llista electoral. Ara que tants catalans havien normalitzat el dèficit democràtic; s'havien acostumat a viure sense poder decidir, distrets mentre Pablo Iglesias puja com l'escuma, Uma Thurman retrata la impostura, Luis Bárcenas esquia a Baqueira i una capa quilomètrica fa caure Madonna sobre l'escenari dels Brit Awards, les institucions de l'Estat espanyol cauen en la matusseria de recordar que hi ha una anomalia democràtica crònica en plena Unió Europea. No val acostumar-s'hi, sinó reaccionar d'una vegada.

Joan A. Forès

Reflexions

27/02/15. Artur Bladé: Trista anècdota de l’exili". El fill gran de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila explica episodis de catalanofòbia protagonitzats per republicans espanyols camí de l'exili comú. Hi va haver intents de llençar catalans per la borda".

Benvolguts,
El company del GOAL Carles Marc em fa arribar una contra de La Vanguàrdia, que comenta la Nerea Rodríguez al Singular.cat.
L’Artur Bladé ens explica a La Vanguardia una trista anècdota de l’exili. La mateixa anècdota, fil per randa, la va explicar fa un parell d’anys a l’Avui en Josep M. Murià: http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2013/04/110413-lespanyolisme-en-un-vaixell.html. Tant un autor com l’altre havien conegut aquesta trista anècdota pels seus pares.
I un cop llegit l’apunt us adonareu que els poders i la propaganda integrista, feixista i no-feixista espanyola han aconseguit des de fa moooolt de temps, des dels anys 30? des del temps d’en Prim?, des del 1714?, des dels reis catòlics? que es congriï un sentiment d’odi contra els catalans i contra Catalunya. Segurament que l’església catòlica i la seva inquisició han ajudat molt a crear en la consciència dels españolitos de a pié aquest odi contra els catalans. 
 

Españolito que vienes, al mundo te guarde Dios, una de las dos españas ha de helarte el corazón, deia Antonio Machado, potser analitzant aquest odi. Que també escrivia allò de Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora, potser pel mateix motiu.
I la conclusió en el sentiment de tothom, expressat pel president Mas amb el mot desconnexió, és la darrera acció que ens queda ja que ens han portat a un carreró sense sortida, a un cul de sac, del que no en podem sortir si no és executant d’acció el que moltíssims de nosaltres (almenys els 2,5 milions que vàrem anar a votar el 9N) ja fa temps que hem assumit en la nostra consciència...

26/02/2015
Artur Bladé: "Hi va haver intents de llençar catalans per la borda"
Nerea Rodríguez
El fill gran de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila explica episodis de catalanofòbia protagonitzats per republicans espanyols
El fill gran de l’escriptor Artur Bladé i Desumvila, Artur Bladé Font, explica avui en una entrevista a ‘La Vanguardia’ que en el viatge cap l’exili a Mèxic que va iniciar la seva família al perdre la Guerra Civil espanyola, es van produir episodis de catalanofòbia protagonitzats per republicans espanyols que també fugien. Fins i tot hi va haver intents de llançar catalans per la borda, a qui acusaven de la derrota bèl·lica.

El seu pare va ser fundador d’ERC i Bladé Font acaba de publicar un quadern que va trobar del seu pare on explica el viatge a Mèxic. Explica que hi havia 800 republicans espanyols en el vaixell, dels quals 250 eren catalans, i que durant el viatge va morir una nena de vuit mesos per broncopneumònia, filla de catalans. La van vetllar en un fèretre blanc, amb una bandera portuguesa als peus perquè navegaven amb el Nyassa, de bandera portuguesa.

Els pares de la nena, però, van posar finalment a la capçalera una bandera catalana, “per sentiment”, explica, cosa que va suposar un conflicte amb republicans espanyols. Un andalús i un càntabre van etzibar, davant de la nena morta: “Observem que no hi ha aquí la bandera nacional. És que el pare de la nena no és espanyol?”, i van portar llavors una bandera republicana hispana. Un d’ells va escalfar altres espanyols, segons explica Bladé Font, fins que un valencià va cridar: “A l’aigua, a l’aigua! Els catalans ens han fet perdre la guerra!”. I assegura que “en un altre vaixell ja hi va haver intents de llençar catalans per la borda...”

Un amic de Bladé i Desumvila va acabar sortint en la seva defensa: No diuen que Catalunya és Espanya? La bandera catalana és una bandera espanyola”; mentre que un altre insistia preguntant: “Però son vostè espanyols o no?”. Bladé Font revela que el seu pare “tenia una visió federalista... Crec que el procés independentista actual l’il·lusionaria, però sempre des del seu escepticisme vital”.

Joan A. Forès

Reflexions

26/02/15. David Torres. Dios en el B.O.E. Los bigotes no son más que una extensión lógica y teológica de la expresión “Dios, padre de la humanidad”. Queda claro que Dios y Tejero no pueden ser muy distintos. Incluso podrían ser el mismo...

Benvolguts (dedicat expressament a l’amic Francesc),
Aquest David Torres és un “cachondo” i escriu molt bé. En el seu article  Dios en el B.O.E. ens informa de l’aparició de Déu (al BOE)…
I l’article m’ha recordat una anècdota de fa més de quaranta anys de la revista Hara Kiri, precursora del Charly Hebdo, del creador Chenz, citant l’empresa Bonux:
A la viqui he trobat la referencia: Chenz/Jacques Chenard, Chenz était technicien de la lumière et de la photographie, ingénieur vidéo à l'ORTF puis à Antenne 2. Il a contribué à la mise au point des trucages sur fond bleu ou incrustations, connus aussi sous le nom de chromakey. Il collabora à Hara-Kiri[1] et fut professeur à l'école Louis Lumière.
 Deixeu-me fer un preàmbul. L’empresa de detergents Bonux feu una campanya regalant figuretes de plàstic i en una de les campanyes, al voltant de Nadal, regalaven una figura de pessebre d’un nen Jesús en el bressol.
Segons la Viqui:
Dans Hara-Kiri no 99 (décembre 1969), on trouve une photo montrant Chenz, un paquet de poudre à lessiver Bonux en mains, disant:
« Dieu existe ! Je l'ai trouvé dans un paquet de Bonux »,
parodiant ainsi le célèbre « cadeau Bonux ».
També em podria haver recordat com en una de les 4 genials novel·les de l’Enrique Jardiel Poncela de l’any 1932, l’anomenada La “tournée” de Dios (novela casi divina),  dedicada a Dios que me es muy simpático, Déu baixa a la terra i com no podia ser d’altra manera tria la catòlica Espanya, l’Espanya de la Inquisició (l’Espanya que segons els Margallos, Rajoys i Aguirres fa 5.000 o més anys que és catòlica), per a aterrar-hi. Espanya, que als anys 30 del segle passat tenia un petit entrebanc en la seva tradició mil·lenària de ser catòlica i martillo de herejes, però que les dretes feixistes i l’Església varen esmenar ben aviat el 18 de juliol del 36! A Espanya, Jardiel hi fa aterrar Déu al Cerro de los Ángeles, a prop de Madrid, centre d’Espanya segons l’autor (i molt a prop del BOE i del Congreso de los Diputados). Per tant segons el que estem parlant i veurem de seguida: Déu existeix! Ho confirma el BOE!


I ara llegim l’article:
Dios en el B.O.E.
David Torres en Público
Licenciado en Filología Hispánica por la Universidad Autónoma de Madrid, ganó su primer primer premio en 1999 (con Nanga Parbat) tras publicar diversos relatos y poemas en las revistas Cartographica, Poeta de Cabra y Ariadna. La novela se convertiría en el título más traducido de Ediciones Desnivel, contando con versiones en francés, polaco e italiano. Cinco días después del premio Desnivel, Torres conseguía ganaba también el SIAL de Narrativa con el relato Donde no irán los navegantes.
el 26 febrero, 2015  
Derechos, Ética, Filosofía, Libertades, Política, Religión, Sociedad, Sociología, Valores

Dios ha aparecido en el B.O.E. el 24 de febrero, un día después de la efemérides de Tejero, para conmemorar la España celestial de Mariano. Vino, además, precedido de signos apocalípticos acorde con la majestad de la revelación: un movimiento sísmico de 5’4 en la escala de Richter con epicentro en Albacete. Algunos descreídos de la capital lo confundieron con gases y otros, no menos impíos, lo atribuyeron al fracking, esa curiosa práctica de perforar la corteza terrestre en busca de petróleo cual niños en manos de RomanonesNota.

Igual que Tejero en el Congreso de los Diputados, Dios se ha presentado en el B.O.E. con un terremoto y unos bigotes, lleno de amor a la patria y a los niños de 2º de la E.S.O. Los bigotes no son más que una extensión lógica y teológica de la expresión “Dios, padre de la humanidad”, presente en el artículo susodicho del B.O.E.; una vez aplicada la fórmula de que Dios creó al hombre a su imagen y semejanza, queda claro que Dios y Tejero no pueden ser muy distintos. Incluso podrían ser el mismo. La madre, con una medallita al mérito militar por los servicios prestados, va que chuta.

En cuanto a los Romanones, no era un tiro al aire, como el del Tejero al techo del Congreso, sino una referencia a ese otro artículo del B.O.E. que afirma que “Dios creó al hombre para ser su amigo”. Esta idea de Dios como amigo (suponemos que invisible, aunque Fernández Díaz tiene su uasap) resulta bastante pobre, sin embargo, desde el punto de vista teológico, es todo un hallazgo eso del Dios colega con el que irse a tomar unas copas al paraíso. En el parque de San Blas, en los tiempos gloriosos del caballo, había un bar llamado El Paraíso donde más de un yonqui fue a encontrarse con Dios, no necesariamente envuelto en una papelina. Como en una historia delirante de Philip K. Dick, todos aquellos zombis drogadictos y navajeros también iban buscando a Dios, el gran camello de la felicidad. Si esta interpretación les suena blasfema, mejor no les explico el concepto de amistad según los Romanones. Lo dice bien claro el punto 4.3.de los estándares de aprendizaje evaluables: “Expresa oral y gestualmente, de forma sencilla, la gratitud a Dios por su amistad”.

La felicidad, ya se sabe, es un horizonte resbaladizo. Para la mayoría consiste en llegar a fin de mes; para Rouco es un ático de lujo de 370 metros pagado con la equis de la casilla de la iglesia; para los Romanones la boca de un niño. Hemos tenido suerte de que, aparte de ser un país aconfesional, la Conferencia Episcopal únicamente haya retrocedido hasta el concordato con la Santa Sede, en 1979, para poner en hora la asignatura de religión, porque podían haber dado marcha atrás hasta el Concilio de Trento y acabar quemando niños moros y herejes en el patio aprovechando la madera de las porterías. Éste siempre ha sido un país muy dado al teísmo desde aquellos tiempos en que el emperador Carlos V, que empleaba el italiano con las damas, el alemán con los lacayos y el inglés con los caballos, hablaba con Dios en español. Felipe González y Florentino Pérez hasta permiten el tuteo, aunque el Papa Francisco, ¿viste?, es más de vos.

Nota. Se hacen llamar 'El clan de los Romanones', en honor de uno de sus líderes. Son una docena, diez sacerdotes y dos laicos. Ultraconservadores de pensamiento, aunque con formas y prácticas muy modernas. Ellos son los presuntos abusadores y encubridores del caso de abusos sexuales que el papa Francisco ordenó investigar en la diócesis de Granada, y cuyo proceso judicial está a punto de concluir, detenciones incluidas.

Joan A. Forès
Reflexions

Resposta d'en Francesc Anglès:
Gracies Joan Antoni
Jo també m'he sentit tornar en rere 60 anys.
"Espérame en Siberia Vida mia", "Amor se ecribe sin H" etc.
I, está clar, els miracles que feia l'Hara Kiri.
Ens servien de cuirassa cotra l'entorn d'inquisició "por la gracia de Diós"
Ara, aprofitant les ensenyances del BOE els podriem dir " Perdónales Señor porqué no saben lo que se hacen" i seguir,
"però fot-los fora perquè si no saben el que es fan no es lògic que ens governin". Sort que ja falta poc, espero......
Un abraçada,


Francesc 

dimecres, 25 de febrer de 2015

24/02/15. Germà Bel. Política castiza. És de jutjat de guàrdia com s’han fet sempre les infraestructures a Espanya! Haurem de canviar el mot i dir “il•licitacions” en comptes de “licitacions”!

Benvolguts,
Avui comentarem l’article del Germà Bel a La Vanguardia, sobre infraestructures (és una de les seves especialitats!). Tristament, la política d’infraestructures del Govern català està calcada de la que fa el Gobierno de Madrid! Per què? Chi lo sa? Hi té res a veure la casta? Hi té res a veure el 3%? Hi té res a veure el Sector Negocis d’UDC? Hi té res a veure la Llotja del Real Madrid? Hi té res a veure el Puente Aéreo?
Ja havíem parlat en altres ocasions del desenvolupament d’infraestructures usant mètodes esotèrics, en Germà Bel en diu castissos.  Peatge a l’ombra, mètode alemany i similars, per evitar manca de pressupost ordinari i sobretot perquè hi ha eleccions a la vista i cal ser més fatxenda que el teu adversari, i cal pagar futurs o passats favors.... A costa del contribuent, of course!
Varem recollir fa 4 anys com el ministre Pepiño Blanco havia entès, massa tard, què era això de la construcció d’infraestrutures,! És de jutjat de guàrdia com s’han fet sempre les infraestructures a Espanya!
Sembla que haurem de modificar el diccionari i canviar el mot i dir “il·licitacions” en comptes de “licitacions”!
I resulta que a Catalunya continuem fent el mateix que a Espanya! Quan siguem independents això no pot tornar a passar i qui hagi intervingut en aquests afers poc o molt o des de sempre haurà de ser enviat a l’infern amb bitllet només d’anada!

Vegem l’article castís del Germà Bel:
Política castiza
Germà Bel en La Vanguardia
La ansiedad por dar noticias y hacer cosas no combina bien con las restricciones actuales; hay que tener paciencia
el 24 febrero, 2015
Comunicación, Derechos, Economía, Ética, Libertades, Política, Sociedad, Sociología, Transportes, Valores

Vaya semanita, la última, en la que diversas noticias nos han ofrecido un abanico de ejemplos del método de la política castiza de infraestructuras, tan normal en España.  
·        C-17. Primero, está en curso el rescate de la C-17. Es una autopista autonómica adjudicada a Cedinsa en el 2006, con presupuesto de 220,5 millones para desdoblar Manlleu-Ripoll, e importe máximo de 290,7 millones, incluyendo la gestión del eje Vic-Ripoll. Se concesionó con peaje en la sombra (pago periódico del presupuesto según el tráfico). La inversión final fue de 306 millones y entró en servicio entre el 2010 y el 2011. El aumento de costes, la refinanciación a corto plazo y una demanda inferior a la prevista han llevado a que la concesionaria no pueda responder de sus obligaciones financieras y la Generalitat tiene que rescatar la concesión. El coste puede ser de 275 millones: 220 millones que la concesionaria no puede financiar y 55 millones para compensarla por las inversiones realizadas. Es lo que tiene usar la cooperación público-privada por motivos financieros (huir de restricciones presupuestarias), y la ya legendaria responsabilidad patrimonial de la Administración, que protege al inversor privado contra pérdidas. Como en las radiales de Madrid, el Castor…

·        Línea 9 del metro. Visto lo visto, que no es responsabilidad del actual Govern, sorprende que éste haya considerado usar un mecanismo similar para finalizar el tramo central de la línea 9 del metro. Para empezar, porque no consta evaluación de la rentabilidad social de la inversión necesaria, mucho mayor que la ya efectuada, según se informaba aquí el sábado. Recuerden: acabar una obra no siempre tiene sentido. Segundo, porque recurrir a financiación privada para sortear las restricciones presupuestarias resulta en mayores costes públicos futuros. Tenemos todo un historial, del que la propia L-9 es un poema. Por suerte, la rotunda reacción contraria del alcalde Trias ha aparcado la idea. Por cierto, ¿a quién se le ocurrió complicarle la vida al alcalde ante unas elecciones tan complejas?

·        Estación para alta velocidad (AV) al lado del aeropuerto de Girona, ¿Y qué decir de la construcción de una estación para alta velocidad (AV) al lado del aeropuerto de Girona, pagada por el Govern? ¿Se ha caído en que el tiempo total de viaje entre la puerta del aeropuerto y Barcelona (bus lanzadera a la AV incluido) sería casi siempre mayor en AV que en autobús? ¡Porque no habrá un tren esperando al viajero potencial! También sería mayor el precio del viaje en AV. Si se realiza el proyecto, serán unos 10 millones derrochados, que generarían mucho más provecho social de aplicarse, por ejemplo, a la ley de barrios. Y lo peor: revela una forma tradicional, muy antigua, de entender la política de infraestructuras -tan cautiva del “hagamos algo, que alguien lo usará”- y de la búsqueda de apoyos políticos mediante actuaciones innecesarias y socialmente dañinas.

Lo dicho: política castiza. La ansiedad por dar noticias y por hacer cosas no combina bien con estos tiempos de restricciones. Ni es buen método de política pública. Es mucho mejor tener paciencia y hacer las cosas bien. Porque ya hemos acumulado muchos errores y deberíamos equivocarnos menos.
Y porque la exigencia es más consistente cuando comienza por uno mismo.
Germà Bel

Joan A. Forès

Reflexions