Benvolguts,
Avui presentem un treball d’un alt contingut filosòfic ja que qüestiona el que la civilització moderna fins
ara ha assumit com a poder del capital. En el planteig inicial l’autor proposa el
concepte econòmic
de Quitança com l’enemic a batre en termes polítics.
O sigui que la premissa és que:
·
La Quitança, en
termes polítics, és considerada com a blasfèmia
en la religió neoliberal, que promet l'infern –o les flames de la inquisició de
la troica– a aquelles societats que gosin plantejar una sortida de la crisi a
partir de l'impagament d'un deute que, d'acord amb els criteris d'economistes
ortodoxos, és impossible de pagar i que, d'acord amb la lògica dels fets, ha
estat causat pel sector bancari...
I la conclusió que se’n treu és que:
·
Qui opta per la justícia
social es veu empès a exigir la col·lectivització i el control ciutadà dels
diners...
A aquesta conclusió, que capgira els conceptes financers i econòmics del
liberalisme establerts des d’Adam Smith, David Ricardo i Stuart Mill cap aquí,
hi arriba l’autor després de demostrar que abans de les quitances financeres hi ha les quitances perpetrades
pel poder sobre el proletariat (sembla que en aquest moment tots som
proletariat) en forma de treball precari, d’atur, desnonaments, estafes com les
accions preferents, etc...
No sé si l’Stuart
Mill està ben ubicat aquí ja que un dels seus arguments bàsics fou
l'anomenat “Principi
del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient
sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres”, i
sembla per tant que se l’hauria d’ubicar
entre els que han d’optar per la justícia social
que predica en Xavier Díez...
Llegiu aquest text, que pot produir-nos la mateixa acció balsàmica que devia provocar el Manifest Comunista als nostres besavis quan se’n van adonar que una altra relació
amb el poder era possible...
29/01/15
Xavier Díez
Quitances
Avui
qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la col·lectivització i el
control ciutadà dels diners
Quitança és un concepte econòmic que
sona amb força i rep un tractament mediàtic hostil, com si es tractés d'un
element subversiu. En termes financers es podria entendre com a la supressió unilateral, total o parcial,
d'un deute. En termes polítics,
és considerat com a blasfèmia en la religió neoliberal, que promet l'infern
–o les flames de la inquisició de la troica– a aquelles societats que gosin
plantejar una sortida de la crisi a partir de l'impagament d'un deute que,
d'acord amb els criteris d'economistes ortodoxos, és impossible de pagar i que,
d'acord amb la lògica dels fets, ha estat causat pel sector bancari.
I tanmateix, de
quitances se n'han produït a bastament en els darrers anys. I no parlem dels
èxits econòmics recents d'Islàndia el 2009, Equador el 2007, o l'Alemanya Federal
el 1953, sinó de la quitança silenciosa actual.
Alguns exemples:
·
els
mestres, en els darrers cinc anys, han vist reduït el seu salari anual en un 25%.
·
Amb la
reforma laboral, alguns sectors han vist minvar el poder adquisitiu en
proporcions encara superiors.
·
Pitjor
encara, milions de persones que han perdut la feina i ja no disposen de cap
ingrés, poden avaluar la seva quitança en un 100%.
·
És més
greu quan hi afegim l'increment dels impostos, sobretot indirectes (IVA i Impostos
Especials),
·
a banda de
la degradació de les condicions de treball...
·
També cal
incloure-hi les pèrdues patrimonials
o –amb una política de desnonaments i lleis
hipotecàries dissenyades per governs sàdics i legisladors cínics–
o o un espoli organitzat d'estalvis populars a
partir de productes financers tòxics.
Això ha arribat al
punt d'una epidèmia
–deliberadament oculta de suïcidis, i en molts casos, amb endeutaments de
per vida, a una condemna perpètua a la clandestinitat econòmica,
car molts damnificats es veuen empesos a l'economia submergida per evitar continuar pagant als bancs.
En altres termes, hi ha hagut una
quitança massiva. Una quitança contra la ciutadania, una quitança asimètrica en
què els més pobres i fràgils han pagat desproporcionadament una crisi
financera, i que ha tingut com a visible conseqüència l'enriquiment immoral
d'un 1% que, com assenyala un informe recent d'Oxfam, controlarà la meitat de
la riquesa global l'any vinent, fet que ens porta a una creixent castració de
la democràcia.
Tanmateix, el plantejament
de sortides raonables de la crisi és contestat pels portaveus del poder com si
es tractés d'una imperdonable heretgia. L'ortodòxia econòmica és irracional i fa
servir un llenguatge religiós. Ja se sap, moltes religions esdevenen conjunts de creences
que fan servir la por a l'infern per modelar el comportament col·lectiu, mentre
que no representen altra cosa que la justificació d'una estructura de poder que
tendeix a justificar metafísicament un determinat statu quo. En els
moments de crisi,
quan un ordre injust es veu qüestionat, els sacerdots econòmics tendeixen a actuar amb fanatisme.
És així com la crisi del 2008 s'ha traduït en una resposta política que
podríem qualificar de gihadisme financer, en què s'ha accentuat la corrupció i s'han
criminalitzat els herètics moviments socials, de la mateixa manera
que s'ha redoblat el rigor de l'austerocràcia germànica o el talibanisme econòmic
d'institucions com l'FMI.
La realitat és que:
· El feudalisme, fonamentat en la propietat de
la terra com a font de poder, ha estat substituït contemporàniament per la riquesa financera, és a dir, el control
de la creació i regulació dels diners pels bancs.
· De la mateixa manera que les revolucions
passades tenien la consigna de “la terra per a qui la treballa”, avui qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la
col·lectivització i el control ciutadà dels diners.
Això vol dir, ras i
curt,
·
i
l'establiment d'una renda mínima acompanyada d'uns ingressos màxims,
·
una
socialització dels mecanismes de la creació i distribució dels diners
·
i la
imposició d'un límit patrimonial raonable.
No hem d'oblidar que
els diners (que en l'economia moderna són generats per la
banca privada a partir del deute) no deixen de representar un valor de
canvi per béns i serveis, de manera que:
·
només una
radical distribució d'aquests diners és el que pot destruir el fonament de poder il·limitat de
les elits extractives locals i
globals responsables
de la destrucció dels drets de la ciutadania.
Cal procedir a una
quitança, no tant del deute com del control i el monopoli del poder de qui avui
determina la desgràcia col·lectiva.
Xavier Díez
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada