Benvolguts,
El periodista Jordi
Finestres fa una aproximació al que jo en vaig dir Vides Paral·leles en el meu apunt d’ahir. La idea és semblant:
comparar els actes
de celebració
de l’aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz,
seguit ben aviat de la derrota del Tercer
Reich amb els no-actes de no-celebració de l’ocupació franquista de Barcelona seguida de la
de tot Catalunya.
L’autor explica que:
·
el franquisme no va
amagar en els primers anys de dictadura una fascinació gens dissimulada cap a
les lleis racials de l'Alemanya nazi de Hitler, aliat natural, estratègic i
ideològic del feixista Franco durant la Guerra Civil i bona part de la postguerra
espanyola i, per tant, durant bona part de la Segona Guerra Mundial.
Explica també:
·
la supervivència del
règim franquista al contrari que l’enfonsament del Tercer Reich i de totes les
forces de l’Eix, degut a l’enfrontament dels aliats amb el comunisme...
I explica com Espanya 40 anys més tard no va aplicar la Llei de Punt Final que tant hauria calgut en la desgraciada transició
per tal de castigar el franquisme amb les seves seqüeles d’assassinats físics i
culturals d’Espanya i dels catalans. En aquest país no hi va haver un Judici de Nuremberg, i Franco i els
seus sicaris varen morir al llit. Vergonya cavallers, vergonya! Com a conseqüència, la dictadura franquista no es va
acabar el 1945 com hauria sigut previsible, sinó que encara dura,
camaleònicament disfressada de monarquia franquista bananera...
Com a apunt final explica que:
·
el cunyat de Franco,
Ramón Serrano Suñer, per exemple, va morir al llit al 2003, als 101 anys, sense
haver estat jutjat per un tribunal estatal o internacional. Però per un oblit de l’autor, no explica que ministres
franquistes com el sogre del Ministre de Justícia Ruíz Gallardón, de nom José Utrera Molina, exministre de Franco encara
es viu, no se l’ha jutjat mai i presideix i és el fundador i l’ànima de la
Fundación Francisco Franco, que rep subvencions públiques provinents dels
impostos de tots els espanyols…
I ara el magnífic
article d’en Jordi Finestres:
28/01/2015
Jordi Finestres. Nació
Digital
Nazisme i franquisme, memòria i vergonya
«Espanya no en volia saber res del seu passat més
fosc. Amnistia. Oblit. Una actitud tan covarda com denunciable»
Aquesta setmana el
món ha recordat el 70 aniversari de l'alliberament del camp d'extermini Auschwitz-Birkenau. I diguem-ne extermini,
amb totes les lletres, si us plau, deixem-nos d'eufemismes ofensius per les
víctimes i els seus familiars com ara camp de concentració. Auschwitz només tenia una única
funcionalitat: matar, assassinar, exterminar éssers humans.
Tot i que han passat set dècades de l’alliberament d’aquest camp de la mort crec que encara hi ha alguns estats al món que no han fet una revisió històrica prou potent, una profunda reflexió del passat, per analitzar quina fou la relació governamental amb l’Holocaust i perquè es va permetre que l'espècie humana arribés a aquell punt de no retorn en ple segle XX.
Un d’aquests estats és l’espanyol. Parlo de manca de revisió en termes històrics. D’un passat no tan llunyà en el temps. Perquè a Espanya el franquisme no va amagar en els primers anys de dictadura una fascinació gens dissimulada cap a les lleis racials de l'Alemanya nazi de Hitler, aliat natural, estratègic i ideològic del feixista Franco durant la Guerra Civil i bona part de la postguerra espanyola i, per tant, durant bona part de la Segona Guerra Mundial. Amb honrades i valentes excepcions per part d’alguns diplomàtics espanyols, l'aparell propagandístic del franquisme va vendre les excel·lències del nazisme a una població tan intoxicada informativament com preocupada pels problemes domèstics
A partir del 1944 i sobretot ja el 1945, amb la victòria de les potències aliades Franco va ser prou hàbil per acostar-se als vencedors de la guerra car aquests veien en la dictadura espanyola una garantia perquè la sempre geoestratègica península ibèrica no caigués en mans del comunisme. Començava la guerra freda i Franco va comptar amb el perdó diplomàtic d’uns aliats que, democràcia en mà, haurien d'haver foragitat el miserable general gallec per haver estat aliat incondicional de Hitler i Mussolini. La premsa oficial espanyola va oblidar per art de màgia el filonazisme espanyol que havia arrelat en les elits socials i econòmiques i es va vendre allò de la neutralitat espanyola. La falsa neutralitat espanyola. Preguntin a les víctimes republicanes que van morir als camps nazis de quina neutralitat parlem.
Després de la mort de Franco Espanya es va concentrar en recuperar els mínims democràtics i es va oblidar de fer la profunda reflexió sobre el seu passat pronazi. Polítics, empresaris i personatges que en el seu dia abraçaren l’esvàstica van ser amnistiats vergonyosament. Jurídicament, les lleis espanyoles situaven a la mateixa alçada els defensors de Hitler amb els presos polítics que també van ser amnistiats per haver defensat la democràcia. Tots van ser perdonats, tots, i els col·laboradors del nazisme i els simpatitzants de l’antisemitisme durant la primera meitat dels quaranta van viure sense cap remordiment. El cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, per exemple, va morir al llit al 2003, als 101 anys, sense haver estat jutjat per un tribunal estatal o internacional. Quan fou ministre d'Afers Exteriors el 1940 va tenir contactes permanents amb les autoritats nazis (el 13 de setembre d'aquell any s'entrevistà amb Hitler a Berlín i uns dies després acompanyà Franco a la trobada amb el Führer a Hendaia). Sempre que des de Berlín li preguntaven què calia fer amb els republicans espanyols capturats per la Gestapo a la França ocupada Serrano es remetia als acords de cooperació entre les policies espanyoles i nazi del 1938. És a dir, se’n rentava les mans. Milers d'espanyols van morir als camps de la mort per culpa de sinistres personatges com Serrano.
L'any 2008 vaig viatjar a Jerusalem per dirigir un documental sobre el funcionament d'entitats israelianes que treballen perquè els darrers criminals de guerra nazis que encara viuen al planeta s’asseguin davant un tribunal de justícia. Quan vaig preguntar al seu director, Efraim Zuroff, quina col·laboració tenien per part del govern espanyol em va contestar que res. Zero. Era el 2008 i a Espanya manava el PSOE de Zapatero. Tampoc havien tingut més sort amb els governs Aznar i González. Espanya no en volia saber res del seu passat més fosc. Amnistia. Oblit. Una actitud tan covarda com denunciable. Hi ha feina a fer, memòria per recuperar i mentides per desemmascarar.
Tot i que han passat set dècades de l’alliberament d’aquest camp de la mort crec que encara hi ha alguns estats al món que no han fet una revisió històrica prou potent, una profunda reflexió del passat, per analitzar quina fou la relació governamental amb l’Holocaust i perquè es va permetre que l'espècie humana arribés a aquell punt de no retorn en ple segle XX.
Un d’aquests estats és l’espanyol. Parlo de manca de revisió en termes històrics. D’un passat no tan llunyà en el temps. Perquè a Espanya el franquisme no va amagar en els primers anys de dictadura una fascinació gens dissimulada cap a les lleis racials de l'Alemanya nazi de Hitler, aliat natural, estratègic i ideològic del feixista Franco durant la Guerra Civil i bona part de la postguerra espanyola i, per tant, durant bona part de la Segona Guerra Mundial. Amb honrades i valentes excepcions per part d’alguns diplomàtics espanyols, l'aparell propagandístic del franquisme va vendre les excel·lències del nazisme a una població tan intoxicada informativament com preocupada pels problemes domèstics
A partir del 1944 i sobretot ja el 1945, amb la victòria de les potències aliades Franco va ser prou hàbil per acostar-se als vencedors de la guerra car aquests veien en la dictadura espanyola una garantia perquè la sempre geoestratègica península ibèrica no caigués en mans del comunisme. Començava la guerra freda i Franco va comptar amb el perdó diplomàtic d’uns aliats que, democràcia en mà, haurien d'haver foragitat el miserable general gallec per haver estat aliat incondicional de Hitler i Mussolini. La premsa oficial espanyola va oblidar per art de màgia el filonazisme espanyol que havia arrelat en les elits socials i econòmiques i es va vendre allò de la neutralitat espanyola. La falsa neutralitat espanyola. Preguntin a les víctimes republicanes que van morir als camps nazis de quina neutralitat parlem.
Després de la mort de Franco Espanya es va concentrar en recuperar els mínims democràtics i es va oblidar de fer la profunda reflexió sobre el seu passat pronazi. Polítics, empresaris i personatges que en el seu dia abraçaren l’esvàstica van ser amnistiats vergonyosament. Jurídicament, les lleis espanyoles situaven a la mateixa alçada els defensors de Hitler amb els presos polítics que també van ser amnistiats per haver defensat la democràcia. Tots van ser perdonats, tots, i els col·laboradors del nazisme i els simpatitzants de l’antisemitisme durant la primera meitat dels quaranta van viure sense cap remordiment. El cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, per exemple, va morir al llit al 2003, als 101 anys, sense haver estat jutjat per un tribunal estatal o internacional. Quan fou ministre d'Afers Exteriors el 1940 va tenir contactes permanents amb les autoritats nazis (el 13 de setembre d'aquell any s'entrevistà amb Hitler a Berlín i uns dies després acompanyà Franco a la trobada amb el Führer a Hendaia). Sempre que des de Berlín li preguntaven què calia fer amb els republicans espanyols capturats per la Gestapo a la França ocupada Serrano es remetia als acords de cooperació entre les policies espanyoles i nazi del 1938. És a dir, se’n rentava les mans. Milers d'espanyols van morir als camps de la mort per culpa de sinistres personatges com Serrano.
L'any 2008 vaig viatjar a Jerusalem per dirigir un documental sobre el funcionament d'entitats israelianes que treballen perquè els darrers criminals de guerra nazis que encara viuen al planeta s’asseguin davant un tribunal de justícia. Quan vaig preguntar al seu director, Efraim Zuroff, quina col·laboració tenien per part del govern espanyol em va contestar que res. Zero. Era el 2008 i a Espanya manava el PSOE de Zapatero. Tampoc havien tingut més sort amb els governs Aznar i González. Espanya no en volia saber res del seu passat més fosc. Amnistia. Oblit. Una actitud tan covarda com denunciable. Hi ha feina a fer, memòria per recuperar i mentides per desemmascarar.
Jordi Finestres
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada