Benvolguts,
Acostumo a mirar-me amb molt d’interès els articles d’en Carles Ribera al PuntAvui. El d’avui s’ho
val!
El títol és Fins i tot fan ressuscitar l'Aznar i evidentment parla de la Convenció del PP
del cap de setmana. Curiosament ahir vaig usar el mot aquelarre per referir-me a aquest esdeveniment i
em trobo que és el primer mot que en Carles Ribera usa per qualificar la
Convenció (segons el DIEC un aquelarre
o sàbat és una Reunió nocturna de bruixes i de bruixots!)
Doncs en Ribera també usa el mot. La primera frase és molt
encertada:
·
L'aquelarre
que ha celebrat aquest cap de setmana el nacionalisme conservador espanyol, valgui la
redundància triple, ens fa adonar que en els mesos que ens esperen
fins a les eleccions que ens han d'obrir la porta de la gàbia els catalans serem
l'ase dels cops de tota la llopada cavernícola.
I tot l’article continua en el mateix to, en el sentit de
prevenir-nos de tot el que ens caurà a sobre en aquest embaràs que estem
arrossegant.
Parla de:
·
esforços
intoxicadors...
·
d’increment
de l'agressivitat...
·
de trobar
alguna excusa per desviar l'atenció de la ferum cada dia més irrespirable del podrimener que
hi ha sota la manta de Bárcenas...
Troba un concepte filosòfic molt encertat: el model de nacionalisme
canònic...
I acaba amb un sentència que jo he esmentat molt sovint, la mandra, o el
sentiment d’inutilitat, d’haver d’anar responent a totes les
amenaces falses, indocumentades, sense arguments, que al final reconeixen que
són falses, però que ja ens han fet perdre el temps responent-les argumentadament.
La sentència és: Hi ha prou feina construint un estat per haver de perdre el temps
escoltant els esgarips dels que estan ensorrant el seu. Ni cas, encara que ens
amenacin amb fer tornar l'Aznar.
I l’article d’en
Carles Ribera:
Fins i tot fan ressuscitar l'Aznar
26/01/15 02:00 - Carles
Ribera
“Per despistar
sobre el serial de Bárcenas sempre tenen Catalunya”
L'aquelarre que ha celebrat aquest cap
de setmana el nacionalisme
conservador espanyol, valgui la redundància triple, ens fa adonar
que en els mesos que ens esperen fins a les eleccions que ens han d'obrir la
porta de la gàbia els catalans serem l'ase dels cops de
tota la llopada
cavernícola. Calcem-nos ben calçats perquè s'està covant un redoblament dels esforços
intoxicadors i un increment de l'agressivitat derivats de la necessitat del senyor Rajoy i companyia de trobar alguna
excusa per desviar l'atenció de la ferum cada dia més irrespirable del podrimener
que hi ha sota la manta de Bárcenas.
Catalunya serà, si és
que ha deixat mai de ser-ho, el centre d'atenció, i de tensió, d'un model de nacionalisme
canònic que sempre busca l'enemic
exterior (no és
un error, en el fons sempre hem estat l'enemic exterior més proper, per als
espanyols) per alliberar energies,
amb la cordial empenta fraternal de bons patriotes del PSOE. I de Podemos, que
ja fa dies que
ensenyen la poteta nacional.
En unes altres
circumstàncies es podria arribar a la conclusió que qualsevol menyspreu, atac, insult o diatriba
que ens arribi de Madrid és motiu de joia i celebració perquè contribueix a
mantenir la moral alta i la motivació ben greixada per l'efecte de
la indignació, i més en aquests moments que el procés ha entrat en una via
d'èpica discreta, de prosòdia monòtona, d'una certa flacciditat anímica. El problema és
que a aquestes altures del procés fa molta mandra fotre cas a tota aquesta
colla d'energúmens que s'esgargamellen arravatadament. Pell morta,
ferro fred, conductes auditius d'entrada i sortida automàtica resulten ara alternatives més recomanables contra l'ofensa verbal i la
iniquitat política.
Hi ha prou feina
construint un estat per haver de perdre el temps escoltant els esgarips dels
que estan ensorrant el seu.
Ni cas, encara que ens
amenacin amb fer tornar l'Aznar.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada