dissabte, 31 de gener de 2015

31/01/15. 150131. Revista Presència. Monogràfic molt interessant sobre: Un estat contra l’escola en català. Les raons d’una llengua maltractada.

Benvolguts,
Fa 15 dies el setmanari Presència va fer un monogràfic molt interessant sobre Un estat contra l’escola en català.
La portada del monogràfic reprodueix la portada de  la Real Cédula del 1768 on obliga a què “en todo el reyno se actue y enseñe en llengua Castellana”. És un dels centenars de decrets, normes, disposicions, autos, sentències, etc, amb que l’imperialisme castellà oprimeix fins a l’agonia els pobles de la nació catalana. Imperialisme que fa 500 anys que dura, exceptuant el curt període de la II República Espanyola que encara que de mala gana, com veurem en un proper article, varen afluixar lleugerament la pressió. Període que va començar l’abril del 1931 i que va acabar, com tots sabem molt bé, a sang i foc l’any 1939!
El primer article de presentació és Les raons d’una llengua maltractada.
La primera frase o concepte que ens fa reaccionar és el menyspreu i la persecució:
És un argument que, volgudament, s’allunya
de l’espoli econòmic que patim –una raó de pes
que també convenç, però que sovint també aixeca
suspicàcies– i que té com a base el menyspreu i la
persecució que ha patit i pateix la nostra llengua
per part de l’Estat espanyol.
I ens porta a uns quants records. Per exemple quan les hordes feixistes varen ocupar Catalunya l’any 1939:


una de les primeres providències contra el català i contra Catalunya va ser fer desaparèixer el català de la vista.
Que comportava:
·        Suprimir el català de l’escola i la universitat
·        Suprimir el català de les institucions i  del mon dels negocis
·        Suprimir la ràdio en català
·        Suprimir els diaris en català
·        Suprimir el teatre en català
·        Suprimir l’edició de llibres i setmanaris en català
·        Canviar noms de topònims
·        Canviar els noms en el Registre Civil
·        Canviar els rètols escrits en llengua no castellana a tots els comerços
·        Requisar tots els documents de totes les institucions
·        Espoliar llibres i documents de totes les biblioteques de tots els Ateneus o centres culturals i cremar-los o endur-se’ls cap a la Villa et Corte. Són els famosos Papers de Salamanca, que tots els Gobiernos de España des del 1939 cap aquí no han volgut tornar, sota l’excusa que eren documents seus pel “justo derecho de conquista...”
·        etc.

Els canvis a llengua castellana fou un desastre amb els topònims catalans de ciutats, pobles, carrers, monuments:
·        Sant Quirze va passar a Sant Quirico
·        Vic va passar a Vich
·        Sant Boi va passar a San Baudilio
·        Terrassa a Tarrasa
·        Lleida a Lérida
·        El carrer Mare de Deu de Núria, de Sarrià fou reanomenat Virgen de Covadonga

D’aquesta manera el Restaurant Velòdrom a Muntaner-Diagonal, que jo freqüentava quan estudiava a l’Escola Industrial als anys 50, i que tenia els vidres gravats amb el nom Restaurant Velòdrom van haver de canviar-lo i posar Restaurante Velódromo.
Com anècdota en aquest cas es pot explicar que un dia, a primers dels anys 60, la portera (de molt poca cultura i vinguda de Jaén) de la casa on vivíem a Sarrià ens va explicar que s’havien comprat un terreny a San Quirico. I va seguir “Bueno eso que los catalanes llaman San Quirse!”

I els canvis en el Registre Civil foren de jutjat de guàrdia:
·        Als nostres fills els vàrem haver de posar  els noms en castellà Pablo, Pedro i Marcos. Per cert que després de la transició quan vàrem anar al Registre Civil a canviar-los, els dels nostres fills els varen canviar al català i el meu, em van dir que me’l restituïen ja que l’original que ells tenien, de l’any 1937 posava Joan.
·        Vaig tenir un company de treball que quan el vaig conèixer estava obligat a dir-se Domingo Domènech encara que originalment s’hagués dit Domènec Domènec...

Un tema molt important que l’article de Miquel Riera negligeix és que aquest atac no va ser tant sols a Catalunya sinó a tota la nació catalana, de Salses a Guardamar, etc.

Tot això explicat és un menyspreu a la llengua, que el desgraciat botifler Albert Boadella, acaba de negar aquesta setmana passada dient que el català durant el franquisme mai no va ser perseguit...

Vegem ara l’article:
Les raons d’una
llengua maltractada
Homo Sapiens
Miquel Riera
mriera@presencia.cat - @mrierapla

Després de 300 anys d’atacs, només la
fermesa i la dignitat de la gent han
salvat el català.
Des de fa un temps, cada cop que hem tingut
l’oportunitat de conversar amb algun estranger
sobre el procés sobiranista, utilitzem un argument
que és imbatible per convèncer-los sobre
les raons –actuals i històriques– que ens han portat
a demanar la independència de Catalunya.
És un argument que, volgudament, s’allunya
de l’espoli econòmic que patim –una raó de pes
que també convenç, però que sovint també aixeca
suspicàcies– i que té com a base el menyspreu i la
persecució que ha patit i pateix la nostra llengua
per part de l’Estat espanyol. La qüestió és fer-los
veure què sentirien ells –ciutadans britànics, alemanys,
francesos o italians, parlants de llengües
plenament normalitzades a tots nivells– si quan
anessin, per exemple, a fer la seva compra habitual
al supermercat es trobessin que menys del
cinc per cent dels productes exposats fossin etiquetats
en la seva llengua. I que no només patissin aquest
greuge, sinó que, a més, es trobessin que molts dels
productes tinguessin l’etiqueta en un idioma
estranger d’un país ben allunyat, com ara el portuguès.
Com podeu suposar, l’estupefacció dels interlocutors
És màxima i no els entra al cap que una cosa similar
els pugui passar al seu país amb una llengua que és
oficial a tots nivells. Llavors és quan només resta dir-los
que ni amb gairebé quaranta anys de democràcia
la qüestió no s’ha arreglat i que la llengua tampoc
no està ni molt menys normalitzada en àmbits clau,
com ara la justícia o els mitjans de comunicació.
I no només això, sinó que els últims anys els atacs
contra el català a l’escola –un dels pocs llocs on hi
havia una certa normalitat– s’han reprès i intensificat.
Uns atacs que, tal com es pot comprovar en el dossier
que us oferim aquesta setmana, gràcies a un minuciós
treball del mestre i pedagog David Pujol, es remunten
a tres-cents anys enrere, després que Catalunya perdés
les seves llibertats.
Un menysteniment de l’Estat i la societat espanyola
que, si no ha assolit el clar objectiu proposat
–la desaparició de la llengua catalana–, ha estat només
gràcies a la lluita i a la fermesa de la gent del país.
Una lluita i una fermesa que també ens durà,
no ho dubteu, a assolir l’estat que, finalment, ens ho
resoldrà tot plegat.
Miquel Riera

Joan A. Forès

Reflexions

divendres, 30 de gener de 2015

29/01/15. Vicent Sanchis. Lleis de símbols. La cacera d'heretges s'imposa de Salses a Guardamar. I els Països Catalans existeixen!.

Benvolguts,
Els Països Catalans existeixen! Si no fos així l’estat espanyol no atacaria un darrere l’altre i ara simultàniament les Illes, el País Valencià i finalment el Principat. Si l’enemic del meu enemic és el meu amic, nosaltres som amics de les Illes i del País valencià! Ergo, existim! I la nació tal com diu en Vicent Sanchis va de Salses a Guardamar i de Maó a Fraga!
Si us llegiu el curt apunt veureu clarament en la merda de país que ens ha tocat viure! Però hi ha un motiu d’alegria: Els Països Catalans existeixen!. I ells ho saben. Per tant, després de la independència de Catalunya vindran les altres dues, i si en cau una altra millor...

Lleis de símbols
29/01/15 02:00 - Vicent Sanchis
El Partit Popular ha presentat al Parlament un projecte de llei sobre ús de símbols a les institucions i els espais públics. Tant de bombo i plateret amaga, en realitat, un intent restrictiu contra els “excessos independentistes”. El text, que acabarà dormint el son dels injustos, castiga amb multes que poden arribar als 6.000 euros els centres escolars que exhibeixin estelades. Perquè aquesta bandera, segons el PP i el seu projecte, “insta a trencar la convivència democràtica i transgredeix la legalitat vigent”. L'estelfòbia es menja el PP. Els populars catalans, doncs, imiten els balears, que van aprovar al seu parlament una altra llei de símbols que castiga amb totes les penes de l'infern els centres escolars que s'atreveixin a penjar llaços amb la bandera catalana com a protesta contra la reforma de la llei d'educació balear. També imiten els valencians, que, abans que acabi la legislatura, aprovaran a les Corts una altra llei de “senyes d'identitat valencianes” http://www.endavant.org/la-llei-de-senyes-didentitat-una-fita-mes-en-el-proces-de-recentralitzacio/, que considera traïdores les institucions que reconeixen el valencià com a català. Incloent-hi les que depenen de la Generalitat, com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La cacera d'heretges s'imposa de Salses a Guardamar. Debades aquest cronista ha intentat buscar en la llei del PP català cap referència a les casernes de la policia o de l'exèrcit, que continuen desacatant la legislació catalana i només exhibeixen la bandera espanyola. Una opció que no trenca cap convivència i que respecta la llei del món sencer.

Joan A. Forès

Reflexions

30/01/15. Cinc objectius de l'independentisme, des d'avui fins al 27S. Juristes vinculats a l'ANC proposen una llei d'independència per a després del 27-S

Benvolguts,
Avui ens arriben dos apunts sobre la Constitució catalana a aprovar un cop s’hagi fet la Declaració d’Independència després del 27S.
·        Un dels apunts ens l’ha fet arribar en Sergi Alcon i es tracta d’un article al Tribuna.cat del politòleg Roger Buch i Ros, (Barcelona, 1970). Doctor en Ciències Polítiques per la UAB i professor de la URL - Fundació Pere Tarrés. L’article s’anomena 5 objectius de l'independentisme, des d'avui fins al 27S.
·        El segon apunt és l’elaborat per un equip format pel jutge Santiago Vidal i un conjunt de juristes de reconeguda vàlua.  El títol és Juristes vinculats a l'ANC proposen una llei d'independència per a després del 27-S, elaborat per Xènia Serrat i Josep Casulleras Nualart per al Vilaweb.



En Sergi Alcon i Gibert del GOAL ens fa arribar l’apunt d'en Roger Buch al digital tribuna.cat que transcrivim íntegrament:
L’apunt sintetitza a la perfecció els punts en els que ens hem de centrar per assolir la gran majoria social a favor d'un Estat Català Independent, amb especial atenció a tots ells, però sobretot el d'alimentar la il·lusió i la èpica dotant de canvis claus en contingut social la propera República Catalana! I és una oportunitat històrica mai vista on tots en podem ser Partíceps i això, com diu els company dels GOAL Carles Cosialls, ho hem de fer saber!
Enllesteixen un esborrany de constitució provisional
Endavant! Nosaltres si que Podem!
Salut i Fem via!
Sergi Alcon i Gibert

30/01/2015
Roger Buch (@rogerbuch)
Politòleg. blocdenroger.blogspot.com
1. Cinc objectius de l'independentisme, des d'avui fins al 27S


Una victòria clara de l'independentisme el 27S és condició necessària però no suficient per proclamar l'estat propi amb garanties d'èxit. Sembla que el setembre sigui molt lluny, però cal arribar-hi amb els deures ben fets. Aquests són cinc objectius que caldria tenir assolits abans d'anar a votar al setembre.


1. Tenir a punt les estructures d'estat
Sobretot ens referim a la Hisenda nacional i la Seguretat Social, claus per poder funcionar com a Estat. És imprescindible que quan es proclami la independència es tingui la Hisenda organitzada i que pugui recaptar des del primer minut. És clau que el renovat pacte CiU-ERC funcioni a tot gas i que tots els partits que ho vulguin participin del disseny d'aquestes estructures. Us imagineu un partit d'esquerres català que renunciés a dissenyar la futura Seguretat Social de la nova República Catalana? No s'ho perdonaria mai...

2. Guanyar les eleccions municipals
No només per agafar embranzida de cara al 27S sinó sobretot per assegurar el govern de les quatre diputacions i que l'alcalde de Barcelona sigui independentista. És important també que l'independentisme passi a governar grans ciutats ara governades pels socialistes o pel PP. És molt diferent proclamar la independència tenint els governs municipals de Tarragona, Lleida, Badalona, Sabadell o Terrassa, que proclamar-la sense el seu suport. En definitiva, posar el poder municipal a disposició de la proclamació del nou Estat.

3. Assegurar suport internacional
És una tasca que pertoca sobretot al govern. És indispensable per poder forçar la negociació amb l'Estat Espanyol quan aquest es negui a acceptar la voluntat majoritària dels catalans. Al 9N es va començar a guanyar el favor i la comprensió de la premsa internacional estupefacte davant la prohibició de la consulta per part de les institucions espanyoles. Ara toca convèncer als governs que la determinació catalana va de debò.

4. Donar caràcter plebiscitari a les eleccions
Només seran eleccions plebiscitàries si la gent creu que ho són. I només la gent s'ho creurà si es detalla un full de ruta convincent posterior a la victòria independentista. Cal fer del 27-S una data novament èpica, extraordinària i això també és tasca de les entitats civils que amb la seva mobilització ho faran creïble igual que ho van fer amb el 9N. Visualitzar la nova República és el que la farà creïble"

5. Visualitzar com serà l'estat propi
De tot el que s'ha dit això és el més important per guanyar les eleccions del 27S. Cal omplir de contingut la independència. Estat propi per tenir una República, per eliminar aforats i privilegiats, per garantir el dret a l'habitatge, per votar en llistes obertes, per millorar les comunicacions i les infraestructures, per eliminar la pobresa energètica, per reduir l'IVA cultural...

No es tracta ara de tornar a escriure en un paper blanc "el país que somio" sinó de fer un pas més i consensuar entre els partits independentistes una dotzena de canvis molt pràctics i a l'hora de forta càrrega simbòlica que s'assoliran amb l'estat propi. Visualitzar la nova República és el que la farà creïble i ajudarà a decantar els pocs centenars de milers de vots que falten per assegurar una victòria clara de l'independentisme.
Roger Buch


29.01.2015  18:00
Autor/s: Xènia Serrat i Josep Casulleras Nualart

2. Juristes vinculats a l'ANC proposen una llei d'independència per a després del 27-S

Enllesteixen un esborrany de constitució provisional
Tant el jutge Santiago Vidal com un grup de catedràtics de dret internacional són a punt de presentar sengles propostes de constitució catalana. Ara, què passarà fins que no entri en vigor la constitució? El Consell Assessor de la Transició Nacional va detectar la necessitat d'una llei constitucional provisional que regulés la transició de l'ordenament jurídic espanyol al català i que preparés el terreny per al procés constituent. Doncs bé, un grup de juristes de la sectorial de l'ANC Juristes per la Independència, amb l'assessorament extern d'experts, enllesteix una proposta de llei amb aquest objectiu: una proposta de llei d'independència que presentarà també dissabte.
'Tot es va construint poc a poc', diu el secretari general de la sectorial de juristes de l'ANC, Eduard Jacquet, en declaracions a VilaWeb. Aquest equip de juristes es coordina amb el jutge Santiago Vidal i el grup de catedràtics encapçalat per Oriol Vidal Aparicio per tal que hi hagi cohesió, consens i punts comuns en l'elaboració del redactat constitucional i aquesta proposta de text legislatiu previ a la constitució. El text és provisional, obert a esmenes i a un procés de modificació i de perfeccionament. Els juristes que l'han elaborat l'han notificat al secretariat de l'ANC, que en té coneixement però que no l'ha assumit com a propi perquè no l'ha arribat a sotmetre a votació.

Tant l'equip de Santiago Vidal com el d'Oriol Vidal redacten propostes de constitució permanent, que entrarien en vigor després d'haver seguit el procés democràtic corresponent.

Per una altra banda, hi ha aquest full de ruta per al període previ. Seria una llei d'independència que equivaldria a una mena de constitució provisional. És a dir, quan el parlament hagi fet una declaració solemne en favor del nou estat independent, cosa que s'esdevindria després del 27-S si hi ha una majoria absoluta independentista, aquest text podria entrar en vigor en aquella nova legislatura, fins que s'aprovés la constitució permanent. Fora d'aquesta llei d'independència, diu Jacquet, s'hauran d'aprovar més normes bàsiques de caràcter transitori.


El Dia de la Independència
Segons l'esborrany de proposta d'aquests juristes, el projecte de llei per la independència de Catalunya es tramitaria com a projecte de llei, bé com a norma transitòria amb la previsió d'un 'Dia de la Independència', bé juntament amb la declaració d'independència de Catalunya. Des de l'endemà de les plebiscitàries fins a la declaració d'independència hi hauria un període previ de transició, durant el qual s'haurien d'acabar de construir les estructures d'estat per a la Catalunya independent i s'hauria de negociar el reconeixement internacional del nou estat; un període que pot variar; per exemple, Mas va calcular que fóra de divuit mesos, en la seva proposta de full de ruta inicial. 
La proposta de llei amb què treballen defineix el Dia de la Independència. Diu que s'haurà d'especificar mitjançant una resolució del Parlament de Catalunya: 'Des del Dia de la Independència, el parlament català té plenes competències per a elaborar, modificar i derogar les lleis de Catalunya. I el govern català assumeix tota la responsabilitat pel que fa al govern de Catalunya.'

Preparant el terreny per a la constitució permanent
Aquesta proposta de llei també diu que el parlament, 'tan aviat com sigui possible després del Dia de la Independència, declari per llei l'establiment d'un estat independent i la creació d'una comissió constitucional (o convenció constituent) de caràcter independent, a la qual es confiarà la missió d'elaborar un projecte de constitució escrita en nom del poble de Catalunya'.

Afegeix que les lleis de l'ordenament jurídic espanyol, vigents a Catalunya abans del Dia de la Independència, continuarien en vigor fins que no fossin derogades o modificades pel parlament.

Procés participatiu
El secretari de la sectorial de juristes de l'ANC explica que és necessari que hi hagi un vehicle comú en el qual tothom pugui anar participant i que meni a l'aprovació d'una constitució permanent. És per aquest motiu que destaca la importància d'aquesta 'convenció constituent', que garanteixi el principi de participació ciutadana, una proposta que justament acaba de néixer a iniciativa del Grup Promotor per la Convenció Constitucional.

La ciutadania
El text apunta també algunes propostes sobre aspectes clau de la construcció de l'estat català. Per exemple, pel que fa a la ciutadania catalana, el grup de juristes proposa que la tingui tothom qui, abans de la independència, ja tenia la ciutadania espanyola i residia habitualment a Catalunya o hi era nascut. També preveu que pugui cobrir tots els ciutadans espanyols residents a Catalunya i tots els ciutadans espanyols que hagin nascut a Catalunya i visquin fora del Principat. Hi ha més grups de gent que, segons la proposta, són habilitats per a reclamar la ciutadania catalana: els que hagin viscut a Catalunya, en el moment de la independència o després, si qualsevol dels seus pares reuneix els requisits fixats per la llei; i també qualsevol persona, independentment d'on hagi nascut, que tingui vincles per descendència amb algú altre que tingui la ciutadania.

La llengua
Pel que fa a la llengua, aquest esborrany de llei constitucional provisional no parla d'oficialitat, sinó que defineix que l'idioma de Catalunya és el català i el de l'Aran, l'aranès, en ambdós casos 'sense perjudici del castellà'. I a l'administració i a l'escola la llengua obligatòria serà el català, però igualment 'sense perjudici de la utilització del castellà per a les persones que encara no entenguin el català'.
El grup de juristes encarregat d'elaborar la proposta de llei d'independència ha deixat la proposta oberta, i dissabte acudirà a la presentació de la proposta de constitució que farà el jutge Vidal a l'Ateneu Barcelonès per tal d'explicar la importància de la seva tasca i en què consisteix el text que ha preparat. 'Creiem que és necessari de fer pedagogia', diu Jacquet.
Xènia Serrat i Josep Casulleras Nualart

Joan A. Forès

Reflexions

30/01/15. Xavier Díez. Quitances. L'ortodòxia econòmica és irracional i fa servir un llenguatge religiós. Avui qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la col•lectivització i el control ciutadà dels diners.

Benvolguts,
Avui presentem un treball d’un alt contingut filosòfic ja que qüestiona el que la civilització moderna fins ara ha assumit com a poder del capital. En el planteig inicial l’autor proposa el concepte econòmic de  Quitança com l’enemic a batre en termes polítics.
O sigui que la premissa és que:
·        La Quitança, en termes polítics, és considerada com a blasfèmia en la religió neoliberal, que promet l'infern –o les flames de la inquisició de la troica– a aquelles societats que gosin plantejar una sortida de la crisi a partir de l'impagament d'un deute que, d'acord amb els criteris d'economistes ortodoxos, és impossible de pagar i que, d'acord amb la lògica dels fets, ha estat causat pel sector bancari...
I la conclusió que se’n treu és que:
·        Qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la col·lectivització i el control ciutadà dels diners...
A aquesta conclusió, que capgira els conceptes financers i econòmics del liberalisme establerts des d’Adam Smith, David Ricardo i Stuart Mill cap aquí, hi arriba l’autor després de demostrar que abans de les quitances financeres hi ha les quitances perpetrades pel poder sobre el proletariat (sembla que en aquest moment tots som proletariat) en forma de treball precari, d’atur, desnonaments, estafes com les accions preferents, etc...
No sé si l’Stuart Mill està ben ubicat aquí ja que un dels seus arguments bàsics fou l'anomenat Principi del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres”, i sembla per tant que se l’hauria d’ubicar entre els que han d’optar per la justícia social que predica en Xavier Díez...
Llegiu aquest text, que pot produir-nos la mateixa acció balsàmica que devia provocar el Manifest Comunista als nostres besavis quan se’n van adonar que una altra relació amb el poder era possible...

29/01/15
Xavier Díez
Quitances
 Avui qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la col·lectivització i el control ciutadà dels diners

Quitança és un concepte econòmic que sona amb força i rep un tractament mediàtic hostil, com si es tractés d'un element subversiu. En termes financers es podria entendre com a la supressió unilateral, total o parcial, d'un deute. En termes polítics, és considerat com a blasfèmia en la religió neoliberal, que promet l'infern –o les flames de la inquisició de la troica– a aquelles societats que gosin plantejar una sortida de la crisi a partir de l'impagament d'un deute que, d'acord amb els criteris d'economistes ortodoxos, és impossible de pagar i que, d'acord amb la lògica dels fets, ha estat causat pel sector bancari.

I tanmateix, de quitances se n'han produït a bastament en els darrers anys. I no parlem dels èxits econòmics recents d'Islàndia el 2009, Equador el 2007, o l'Alemanya Federal el 1953, sinó de la quitança silenciosa actual.
Alguns exemples:
·        els mestres, en els darrers cinc anys, han vist reduït el seu salari anual en un 25%.
·        Amb la reforma laboral, alguns sectors han vist minvar el poder adquisitiu en proporcions encara superiors.
·        Pitjor encara, milions de persones que han perdut la feina i ja no disposen de cap ingrés, poden avaluar la seva quitança en un 100%.
·        És més greu quan hi afegim l'increment dels impostos, sobretot indirectes (IVA i Impostos Especials),
·        a banda de la degradació de les condicions de treball...
·        També cal incloure-hi les pèrdues patrimonials
o   –amb una política de desnonaments i lleis hipotecàries dissenyades per governs sàdics i legisladors cínics–
o   o un espoli organitzat d'estalvis populars a partir de productes financers tòxics.
Això ha arribat al punt d'una epidèmia –deliberadament oculta­ de suïcidis, i en molts casos, amb endeutaments de per vida, a una condemna perpètua a la clandestinitat econòmica, car molts damnificats es veuen empesos a l'economia submergida per evitar continuar pagant als bancs.
En altres termes, hi ha hagut una quitança massiva. Una quitança contra la ciutadania, una quitança asimètrica en què els més pobres i fràgils han pagat desproporcionadament una crisi financera, i que ha tingut com a visible conseqüència l'enriquiment immoral d'un 1% que, com assenyala un informe recent d'Oxfam, controlarà la meitat de la riquesa global l'any vinent, fet que ens porta a una creixent castració de la democràcia.

Tanmateix, el plantejament de sortides raonables de la crisi és contestat pels portaveus del poder com si es tractés d'una imperdonable heretgia. L'ortodòxia econòmica és irracional i fa servir un llenguatge religiós. Ja se sap, moltes religions esdevenen conjunts de creences que fan servir la por a l'infern per modelar el comportament col·lectiu, mentre que no representen altra cosa que la justificació d'una estructura de poder que tendeix a justificar metafísicament un determinat statu quo. En els moments de crisi, quan un ordre injust es veu qüestionat, els sacerdots econòmics tendeixen a actuar amb fanatisme. És així com la crisi del 2008 s'ha traduït en una resposta política que podríem qualificar de gihadisme financer, en què s'ha accentuat la corrupció i s'han criminalitzat els herètics moviments socials, de la mateixa manera que s'ha redoblat el rigor de l'austerocràcia germànica o el talibanisme econòmic d'institucions com l'FMI.

La realitat és que:
·      El feudalisme, fonamentat en la propietat de la terra com a font de poder, ha estat substituït contemporàniament per la riquesa financera, és a dir, el control de la creació i regulació dels diners pels bancs.
·      De la mateixa manera que les revolucions passades tenien la consigna de “la terra per a qui la treballa”, avui qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la col·lectivització i el control ciutadà dels diners.
Això vol dir, ras i curt,
·        i l'establiment d'una renda mínima acompanyada d'uns ingressos màxims,
·        una socialització dels mecanismes de la creació i distribució dels diners
·        i la imposició d'un límit patrimonial raonable.
No hem d'oblidar que els diners (que en l'economia moderna són generats per la banca privada a partir del deute) no deixen de representar un valor de canvi per béns i serveis, de manera que:
·        només una radical distribució d'aquests diners és el que pot destruir el fonament de poder il·limitat de les elits extractives locals i globals responsables de la destrucció dels drets de la ciutadania.
Cal procedir a una quitança, no tant del deute com del control i el monopoli del poder de qui avui determina la desgràcia col·lectiva.
Xavier Díez

Joan A. Forès

Reflexions

30/01/15. Mas s'ha reunit amb una setantena de diplomàtics acreditats a Barcelona i els agraeix que “escoltin les raons d'una Catalunya que vol governar-se ella mateixa des de fa segles”...

Benvolguts,
Els nostres impresentables enemics (que no adversaris) del PP, volen explicar la reunió del president Mas amb el cos consular, i en Xevi Xirgo els respon molt adequadament i els demostra que són uns mentiders compulsius...

1. Mas agraeix al cos consular que “escolti les raons d'una Catalunya que vol governar-se ella mateixa des de fa segles”
El president justifica el 27-S perquè considera que “cal saber quanta gent vol que aquest país esdevingui un Estat”
S'ha reunit amb una setantena de diplomàtics acreditats a Barcelona
27/01/15 21:37 - Barcelona -
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha agraït aquest dimarts a una setantena de cònsols destinats a Barcelona que “escoltin i intentin entendre les raons de Catalunya que, com demostren les parets d'aquest Palau, porta molts segles intentant exercir el seu autogovern”. Mas ho ha dit en el marc d'una reunió amb el cos consular, encapçalat pel degà dels diplomàtics, el cònsol britànic Andrew Gwatkin. Mas ha justificat les eleccions del 27 de setembre perquè considera que “cal saber quanta gent vol que aquest país esdevingui un Estat”. I ha afegit: “Hauríem preferit fer-ho d'una altra manera, com al Regne Unit o Canadà, però les eleccions al Parlament son l'únic instrument que tenim”.
El president ha subratllat també que “el país està començant a donar la volta a la situació econòmica”, i que “l'any passat, per primer cop des de l'inici de la crisi es van crear més llocs de treball i menys atur”. El cap de l'Executiu ha destacat les excel·lents xifres d'atracció de turisme, captació d'inversions i increment de les exportacions, i ha subratllat que més d'un milió de persones han arribat a Catalunya en la darrera dècada des de països estrangers, persones que “conviuen i són un més de nosaltres”.
En nom del cos consular acreditat a Barcelona, el seu degà, el cònsol general de la Gran Bretanya, Andrew Gwatkin, ha posat de relleu la relació “fluïda i permanent” amb el Govern de Catalunya.
A Catalunya hi ha vora un centenar de consolats estrangers acreditats. La capital catalana, Barcelona, és la tercera ciutat del món que no és capital d'un Estat amb major nombre de consolats estrangers, només darrera de Hong Kong i Nova York. Algunes representacions, com el consolat d'Holanda, es remunten al segle XVII.

2. Deixi'ls fer, Millo, deixi'ls fer
30/01/15 02:00 - Xevi Xirgo
“El portaveu del PP conclou que Mas enganya el cos consular i els explica sopars de duro”
El president de la Generalitat, Artur Mas, es va reunir dimarts passat amb la setantena de diplomàtics que hi ha acreditats a Barcelona. Mas volia fer una cosa tan simple com explicar el que està passant a Catalunya, de primera mà i sense intermediaris, als cònsols de diferents països que hi ha instal·lats a Barcelona. Hi van anar pràcticament tots, va ser una reunió distesa i el president es va poder explicar. I els va poder explicar una cosa tan senzilla com que les eleccions del 27-S tenen un objectiu ben simple: poder comptar quants catalans són partidaris de la independència de Catalunya i quants no. I que si s'ha hagut de fer així, a través d'unes eleccions al Parlament i no pas a través d'un referèndum com el d'Escòcia o els del Quebec, no és pas perquè nosaltres no ho vulguem, sinó perquè no ho vol l'Estat. El president Mas, que és qui convocarà les eleccions i que és qui vol transformar-les en unes plebiscitàries, no els va pas dir en cap moment quin serà el resultat. Perquè no el sap. I per això vol que votem. Però es veu que el portaveu del PP, Josep Enric Millo, sí que els sap.
·        Ja sap que els partidaris de la independència som una minoria.
Millo no va trigar ni vint-i-quatre hores a fer el seu balanç de la trobada amb els cònsols:
·        “El conflicte autèntic és el que hi ha entre una minoria nacionalista, excloent i independentista, i la llibertat que garanteix la Constitució.”
·        Millo ja sap que som una minoria.
·        Sosté que Mas va reunir el cos consular “per mantenir l'engany independentista” i que això va avergonyir “la majoria dels catalans”.
·        Sap més que ningú. A ell no li cal comptar. I per ell no cal, és clar, que Mas es reuneixi amb els cònsols.
·        Ja els explicarà ell la veritat.
No es preocupi, senyor Millo. Deixi'ls fer; deixi fer als cònsols, que ja les trauran ells, les conclusions. Són adults, intel·ligents, tenen experiència, fa temps que s'hi dediquen i treure'n conclusions és la seva feina. Deixi'ls fer.

Joan A. Forès

Reflexions

30/01/15. Jordi Borràs. Els vincles ocults de l’extrema dreta amb Societat Civil Catalana. SCC està presidida per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d’un conegut franquista de Santpedor...

Benvolguts,
En Jordi Borràs ens fa un extens i documentadíssim biòpic dels nazis o neonazis de la SCC, i de les seves connexions amb l’extrema dreta! I com a tals, protegits i amb línia directa amb Rajoy que els va rebre fa dos o tres mesos i que per altra part mai no ha volgut rebre SÚMATE, una altra associació amb molt més integrants....


Els vincles ocults de l’extrema dreta amb Societat Civil Catalana
  • Jordi Borràs
  • dimarts , 20 gener 2015
Societat Civil Catalana, associació contrària a la independència de Catalunya, va rebre al novembre el premi Ciutadà Europeu 2014 del Parlament Europeu. L'Eurocambra, a proposta del PP, va concedir-li un guardó que reconeix un "compromís excepcional" amb els valors europeus. La nova entitat espanyolista, malgrat el seu intent de fer un discurs transversal, ha rebut el suport i manté vincles amb dirigents de l'extrema dreta catalana contrària a la independència com Somatemps, la Plataforma per Catalunya, Vox o l'MSR.
SCC està presidida per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d'un conegut franquista de Santpedor, i que prové de l'organització Somatemps
Un 23 d’abril de 2014, diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i una data reivindicada pel catalanisme, es va presentar Societat Civil Catalana (SCC) al Teatre Victòria de Barcelona. No és casualitat. Aquesta organització parteix del plantejament que els catalans “assenyats” són aquells que volen mantenir el vincle actual amb l’Estat espanyol i que el veritable catalanisme és el “catalanisme hispànic”, un concepte altament promocionat pels seus historiadors afins. Tot i els diversos intents de crear una organització espanyolista sòlida a Catalunya per plantar cara al moviment independentista, el més seriós ha arribat ara. SCC neix de la necessitat d’estructurar un front activista que agiti el debat antiindependentista més enllà de l’hemicicle del Parlament.
Santiago Abascal i Ariadna Hernández de Vox a l’acte de presentació de SCC a Barcelona / JORDI BORRÀS
El dia de la presentació, el Teatre Victòria va quedar petit per acollir tota la gent que hi volia assistir. Entre el públic hi havia nombroses personalitats polítiques i culturals. Des de diputats de Ciutadans, del PP i representants d’UPyD, fins a un dirigent del PSC: Joan Rangel, que va ser delegat del Govern espanyol a Catalunya durant el mandat de Zapatero. Ni el PSC ni el PSOE no van enviar una delegació oficial a la presentació d’SCC i Rangel hi va anar a títol personal. No va ser el cas, però, dels representants de la formació ultraconservadora Vox, encapçalats pel seu secretari general, Santiago Abascal, i per la coordinadora d’aquesta formació a Barcelona, Ariadna Hernández, assídua en les activitats del neofeixista Casal Tramuntana. També el partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC) va enviar-hi cinc dirigents encapçalats per Robert Hernando, el seu secretari general.
A les butaques del teatre també hi havia una delegació d’enviats per la Fundación Francisco Franco, una entitat que rep subvencions públiques de l’Estat i que es dedica a lloar i a exaltar la figura del dictador feixista. Per si això no fos poc, una representació del Movimiento Social Republicano (MSR) també va ser present a l’acte. Cal parar atenció en aquest partit neonazi, ja que forma part de l’Aliança Europea de Moviments Nacionals, una aliança de partits ultradretans europeus formada, entre d’altres, per la italiana Flama Tricolor, el Partit Nacional Britànic o el Moviment per una Hongria Millor (Jobbik). L’MSR també té contactes i molt bones relacions amb el Vlaams Belang (‘Interès Flamenc’) i és un dels referents a l’Estat espanyol del partit grec Alba Daurada. Pocs dies després de la presentació d’SCC, Jordi de la Fuente, dirigent de l’MSR, va dir en declaracions a la premsa que la seva organització havia tingut un cert pes en la producció de l’acte de presentació d’SCC. De la Fuente va reblar les declaracions dient que “en moltes de les idees que proposa Societat Civil Catalana sobre com enfocar la catalanitat, hi podem estar d’acord, perquè les hem proposades”.
 Acte de presentació de SCC a Barcelona / J. BORRÀS
La creació d’SCC ha estat una acció estudiada i planificada per la necessitat de reagrupar un espanyolisme desmobilitzat. Fins aleshores, els actes d’afirmació nacional espanyola s’havien vist relegats, durant molts anys, al 12 d’octubre. No obstant això durant les últimes tres dècades,l’estendard del patriotisme espanyol als carrers de Catalunya l’havia aguantat l’extrema dreta. No és fins que les reivindicacions independentistes esdevenen massives al carrer que l’espanyolisme decideix començar a estructurar-se. El 2012, un grup de nova gestació anomenat Moviment Cívic d’Espanya i Catalans va organitzar una primera gran concentració espanyolista a Barcelona per festejar la diada del 12 d’octubre. L’escenari escollit va ser la plaça de Catalunya, que va reunir unes 6.000 persones segons la Guàrdia Urbana amb una compacta amalgama d’organitzacions i partits espanyolistes tant parlamentaris com extraparlamentaris, molts dels quals d’extrema dreta. Aquesta concentració es va repetir tant el 2013 com el 2014, on Societat Civil Catalana va prendre el protagonisme de l’acte.
Les grans mobilitzacions d’SCC
El 12 d’octubre de 2014, SCC va organitzar una concentració al centre de Barcelona reunint 38.000 persones segons la Guàrdia Urbana. El col·lectiu Contrastant, però, especialitzat a quantificar la xifra d’assistents en grans esdeveniments, va rebaixar-la a un màxim de 16.000 manifestants. L’acte va ser acollit massivament per les files d’un nacionalisme majoritàriament conservador, sumant-hi, un any més, gran part de la ultradreta espanyolista. Militants de PxC a l’acte de SCC del 12-O a Barcelona / J. BORRÀS
Aquesta presència va generar un any més una forta polèmica a les xarxes, i va provocar que un portaveu d’SCC manifestés el “rebuig a organitzacions no democràtiques” després de filtrar-se l’adhesió de diversos grups d’extrema dreta a la seva convocatòria. Tot i això, aquestes organitzacions van secundar la convocatòria públicament convertint la concentració de 2014 en la que més organitzacions xenòfobes, ultraconservadores i d’extrema dreta va acollir a la plaça de Catalunya: Falange Española de las JONS (FE de las JONS), Soberanía y Libertad (SyL), Vox, MSR, Somatemps, la Comunión Tradicionalista Carlista, la PxC, el Casal Tramuntana, una delegació de la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona (que va acabar cantant el “Cara al sol” al mig de la plaça) i un nodrit grup de membres dels ultres seguidors de l’Espanyol, les Brigadas Blanquiazules (BBBB). Fins i tot, la convocatòria va ser secundada per membres del Rebels Club Motard Hispania, que es defineixen com a tradicionalistes, espanyolistes, cristians i etnicistes.
Just un mes abans d’aquesta mobilització, SCC va organitzar una altra concentració. En aquest cas, va ser a Tarragona, aprofitant l’assenyalada data de l’11 de setembre. Aquest acte, que portava com a lema “Recuperem el seny, recuperem la senyera”, marca un punt d’inflexió en l’estratègia seguida per l’espanyolisme a Catalunya, ja que, per primer cop, utilitza l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, com a data reivindicativa. Ho fa seguint la doctrina del “catalanisme hispànic”. En resum, l’acte pretenia transvestir aquesta diada, històricament reivindicada pel catalanisme i l’independentisme, com una festa per a la unitat d’Espanya.
El mateix dia que 1,8 milions de persones —segons la Guàrdia Urbana— es manifestaven a Barcelona per reclamar un referèndum d’autodeterminació, SCC va aconseguir aplegar a Tarragona unes 7.000 persones —segons la policia municipal. A Tarragona hi van anar representants polítics del PSC i del PSOE, destacant la presència de Carme Chacón, exministra de Defensa, i la dels líders de C’s i del PP a Catalunya, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho.
Militants de Democracia Nacional dirigint-se a l’acte de SCC de Tarragona / J. BORRÀS
La concentració de Tarragona tampoc no va ser mancada de polèmica per la nombrosa presència de militants i organitzacions a l’entorn de l’extrema dreta: Vox, l’MSR, SyL, la PxC (mobilitzant diversos autocars i cotxes particulars segons fonts del mateix partit xenòfob). Fins i tot l’organització neofeixista Democracia Nacional (DN) va convocar la seva militància a l’acte d’SCC. DN és una formació nascuda de les cendres de l’extinta organització d’extrema dreta Juntas Españolas (JJEE) i també amb destacats militants del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE). Precisament, l’assistència d’una delegació de DN desfilant en formació a l’acte de Tarragona va provocar una polèmica dies després en filtrar-se un vídeo on es veia l’exdiputat de C’s José Domingo, membre fundador i vocal d’SCC, intentant dissimular l’arribada del grup ultradretà davant de la presència de la premsa. Fins i tot el germà del mateix president d’SCC, Jordi Bosch i Codina, que aquell dia realitzava tasques d’organització, va mirar de bloquejar la tasca informativa d’un grup de periodistes per la presència de la delegació de DN i va acusar-los de manipular la informació.

L’allargada ombra de l’extrema dreta
SCC ha assegurat sempre que és una plataforma transversal en l’eix esquerra-dreta. Però, com que històricament el nacionalisme espanyol a Catalunya ha tingut un component de dreta i extrema dreta molt potent, SCC ha cercat la implicació del PSC en els seus actes, cosa que només ha aconseguit amb la presència d’alguns dels seus dirigents, però mai amb una adhesió oficial com a partit. Des d’un bon principi, SCC ha tingut molta cura de presentar públicament els seus fundadors i d’escollir la seva direcció, optant, per exemple, per una junta directiva (formada per 11 noms) amb persones de trajectòria política poc coneguda i fins i tot algunes de les quals a l’òrbita del PSC, com és el cas del vicepresident, Joaquim Coll.
No obstant això, no han pogut evitar amagar els vincles ultradretans d’alguns dels seus socis fundadors, com és el cas de Javier Barraycoa, que el dia abans de la presentació d’SCC escrivia un article al diari El Mundo en què explicava les virtuts de la nova associació. Barraycoa és professor universitari al centre Abat Oliba-CEU i autor de diversos llibres de tall històric. Fa uns quants mesos, el periodista Andreu Barnils posava algunes llums a les ombres d’aquest personatge amb un article a Vilaweb. Al text s’hi explica que Barraycoa també és membre de la Comunión Tradicionalista Carlista (CTC), un partit polític de dreta extrema, catòlic i ultraconservador que es regeix per la màxima “Déu, Pàtria, Furs, Rei”. De fet, Barraycoa és conseller nacional del partit i secretari de la junta regional de l’organització a Catalunya. A principis de 2013 va participar en un homenatge al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, l’agrupació de militars carlins que van lluitar al bàndol franquista durant la Guerra Civil espanyola. Poc més d’un any després, el 8 de febrer de 2014, just dos mesos abans de l’aparició pública d’SCC, Barraycoa feia una conferència a la seu del partit ultradretà DN per presentar el seu llibre Cataluña Hispana en un acte enregistrat en vídeo que va començar amb un minut de silenci en record dels combatents caiguts de la 250 Blau Division, més coneguda per División Azul, les tropes espanyoles enviades per Franco per lluitar al front rus amb l’exèrcit nazi d’Adolf Hitler.
 Josep Ramon Bosch president de SCC en una roda de premsa / J. BORRÀS
SCC està presidida per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d’un conegut franquista de Santpedor. El seu pare, José María Bosch Espinet, va ser militant de Fuerza Nueva (FN), el partit d’extrema dreta més important a l’Estat espanyol després de la mort de Franco. Bosch Espinet va formar part de les llistes electorals del partit ultradretà en les eleccions de 1980 i era amic personal del seu president i fundador, el notari Blas PiñarBosch Espinet va ser el responsable d’organitzar, durant anys, una missa cada 20 de novembre en honor del dictador Franco i del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera. Aquesta missa es va celebrar fins a l’any 2005, quan el canvi de mossèn a l’església de Santpedor va posar punt final a aquesta pràctica. Del seu fill, però, Josep Ramon Bosch i Codina, tal com ell ha reivindicat en diverses ocasions, no se’n coneix cap altra militància que la que va tenir amb el PP i del qual ja fa alguns anys que en va estripar el carnet. No obstant això, el que no és tan conegut és que Josep Ramon Bosch va fundar, mesos abans que SCC, l’entitat Somatemps i la qual es té constància que encara presidia al darrer trimestre de 2014, tot i que mesos abans, al juliol del mateix any, havia declarat a la premsa que se n’havia desvinculat feia temps.

Somatemps, el refugi ultradretà de Catalunya
Què és, doncs, Somatemps? Darrere d’aquest joc de paraules entre “hi som a temps” (d’aturar l’independentisme) i el sometent català, s’hi amaga una entitat constituïda a la vila de Santpedor (poble natal del president fundador, Josep Ramon Bosch) a les acaballes de 2013. Somatemps, que és una de les entitats fundadores d’SCC, es defineix com “una agrupació de persones d’origen social i ideològic divers, però que comparteixen una mateixa preocupació: la manipulació de la història de Catalunya amb finalitats polítiques”. Entre les seves funcions hi destaca “la vocació d’aportar elements sòlids de pensament i reflexió històrica per redescobrir la catalanitat hispànica, que trenqui el discurs maniqueu del secessionisme”.
Somatemps neix amb intenció d’esdevenir el think tank del nacionalisme espanyol a Catalunya i reuneix, entre els seus impulsors i membres destacats, personalitats i acadèmics diversos. Entre aquests hi figuren el també president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, els professors de la Universitat Abat Oliba-CEU Javier Barraycoa i Jordi Cabanes (suposat president de l’associació) o el també historiador i biòleg Josep Alsina, que n’és el vicepresident i que ha fet les funcions de portaveu de l’entitat. Tot i que, segons Somatemps, l’entitat està presidida per un desconegut Jordi Cabanes, al qual pràcticament no se l’ha pogut veure en molts dels seus actes, al registre de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya hi consta com a president de l’associació Josep Ramon Bosch. Malgrat això, qui té més rellevància pública dins de l’associació no és el seu president, sinó Josep Alsina Calvés, el vicepresident de l’entitat.
Josep Alsina Calvés, natural de Ripoll, catedràtic de biologia i geologia i professor de ciències en un institut de Barcelona, té un currículum ultradretà llarg des de principis dels anys setanta. Les primeres passes polítiques d’Alsina, les trobem al Partido Español Nacional Socialista (PENS), una organització neonazi creada a Barcelona l’any 1970 i que, tot i moure’s en la clandestinitat, va tenir forts vincles amb els serveis secrets franquistes: el Servicio Central de Documentación (SECED), fins al punt que aquesta organització va pagar un local i la possibilitat d’imprimir, de franc, grans tiratges de propaganda nacionalsocialista. El PENS, una de les dues organitzacions neonazis del moment, juntament amb CEDADE, es diferenciava d’aquesta última per un major activisme, especialment durant la seva última època, incloent-hi accions armades: atemptats contra llibreries, sales de cinema i de teatre o distribuïdores de llibres i editorials.
Després de la dissolució del PENS, Josep Alsina ingressà, juntament amb el destacat ultra Ernesto Milà i altres militants, a Fuerza Nueva (FN). Des de principis de la dècada del 2000 fins a l’actualitat, ha ressaltat per transitar a l’entorn més intel·lectual i avantguardista de l’extrema dreta estatal, que, sens dubte, s’ubica a Catalunya. Així doncs, tant se’l pot trobar escrivint articles a la publicació digital Tribuna de Europa o dirigint la revista Nihil Obstat, editada per Ediciones Nueva República, propietat de l’històric dirigent de l’MSR Juan Antonio Llopart, el qual va ser jutjat i condemnat a dos anys i mig de presó, però finalment absolt, pel cas de la Llibreria Kalki – Círculo de Estudios Indoeuropeos (CEI) – Ediciones Nueva República, on el fiscal acusava Llopart i els altres tres imputats per un delicte continuat d’idees genocides, associació il·lícita i delicte contra l’exercici dels drets fonamentals per editar, publicar i distribuir milers de llibres d’ideologia nazi. Avui dia, tant Llopart com Alsina es troben a Somatemps i a l’òrbita del partit ultra de nova creació Soberanía y Libertad (SyL).
Amb aquests antecedents no és estrany, doncs, que el nucli dur de Somatemps sigui format per destacats ultradretans de les diferents famílies de l’extrema dreta catalana. Als pocs actes que ha convocat l’organització s’hi han pogut veure majoritàriament, dirigents i militants de l’MSR, de la PxC, de Vox, de DN i de FE de las JONS, però també, en menor mesura, de C’s, del PP i representants d’SCC com Ferran Brunet, responsable d’assumptes econòmics de la formació. Des de principis de 2014, Somatemps ha fet diversos actes i s’ha adherit també als dos grans esdeveniments organitzats per SCC: l’acte de l’11 de setembre a Tarragona i la concentració del 12 d’octubre de 2014 a Barcelona.
SCC: preguntes sense resposta
Acte de presentació de SCC a Barcelona / J. BORRÀS
Un dels enigmes que sobrevolen SCC és el seu finançament. A tall d’exemple: la concentració de l’11 de setembre a Tarragona estava pressupostada en 100.000 euros. El mateix dia de la presentació de l’acte, el 31 de juliol, el mateix president de l’associació, Josep Ramon Bosch, va assegurar a la premsa que no havien trobat empreses disposades a patrocinar-lo i que les aportacions per finançar-lo havien sortit dels mateixos socis, la qual cosa posaria en evidència que o tots els socis d’SCC disposen d’un elevat poder adquisitiu, o bé que hi ha altres vies de finançament que no han transcendit. De la mateixa manera, segueix la incògnita sobre qui i com es va pagar el desplegament de recursos que l’associació va fer durant l’acte del 12 d’octubre a Barcelona.
Seguint el camí de les preguntes sense resposta, cal aturar-se un moment davant d’un ens de creació recent: la Fundación Joan Boscà. Es va registrar al Registre de Fundacions el 28 de juliol, només 14 dies després de la reunió que els representants d’SCC van tenir amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Els càrrecs de la fundació són majoritàriament membres de la junta directiva de Societat Civil Catalana. En aquest cas, però, el president i el vicepresident s’intercanvien els papers: Joaquim Coll n’és el president; Josep Ramon Bosch, el vicepresident; Jorge Buxadé n’és el secretari, i Juan Arza —també vocal d’SCC— i Francisco Moreno són els dos vocals de la fundació.
Als estatuts hi podem trobar com a encapçalament algun dels seus principis com “promoure, difondre, defensar i fomentar els principis constitucionals d’igualtat entre els espanyols”. La fundació havia de ser presentada públicament a mitjan octubre, però a hores d’ara encara no ha fet cap acte públic. El que sí que es coneix, però, és la militància a l’extrema dreta del seu secretari: Jorge Buxadé Villalba. Es dona el cas que Buxadé també reconeixia ser membre de SCC en un debat realitzat el passat 14 de gener amb uns contertulians ben representatius de l’extrema dreta catalana més activa: Javier Barraycoa, Robert Hernando i Josep Alsina.
Buxadé va ocupar el número 7 de la candidatura de FE de las JONS per Tarragona en les eleccions catalanes del 1995. Un any després va tornar a participar en la llista d’uns comicis, en aquest cas les generals, i amb un altre dels partits que es declaren hereus de l’organització d’inspiració feixista creada per Primo de Rivera, la Falange Española Auténtica (FA). Buixadé, però, és recordat per ser l’advocat de l’Estat que al setembre del 2009, sota les ordres del Govern espanyol, va impugnar la consulta independentista que es va celebrar a Arenys de Munt. La militància espanyolista d’aquest jurista és àmpliament coneguda, i el seu activisme, ben present, també a Internet. De fet, al seu blog personal, on majoritàriament hi produeix escrits de tall ultranacionalista, hi trobem, fins i tot, un apunt en què lloa els 45.000 “voluntaris” espanyols de la División Azul. En l’escrit Buixadé qualifica d’herois aquells soldats amb uniforme de la Wehrmacht.
Recentment, SCC ha apadrinat un llibre publicat per l’editorial ultra Galland Books. El llibre en qüestió, titulat Nos duele Cataluña. 15 españoles con seny, va ser presentat a l’Hotel Atenea de Barcelona el 26 de setembre de 2014 pel mateix president de l’organització, Josep Ramon Bosch, acompanyat d’Alberto Fernández Díaz, germà del ministre de l’Interior espanyol, tots tres entre els 15 protagonistes del llibre. Res no és casual, perquè l’Hotel Atenea, on es va presentar el llibre, és propietat de Mariano Ganduxer Floriach, empresari de l’alta burgesia barcelonina i un dels vocals de la junta directiva d’SCC. L’Hotel Atenea va ser precisament l’escenari on es va constituir formalment l’associació pocs mesos abans.
El nom de Galland Books tampoc no deixa lloc a l’atzar: Adolf Galland va ser un comandant d’aviació nazi de la Luftwaffe que va destacar-se en la participació a la Legió Còndor juntament amb 20.000 soldats alemanys més que Adolf Hitler va enviar a les ordres de Francisco Franco per combatre la República. De fet, Galland se’l consideraria un dels millors pilots de l’exèrcit nazi. La pàgina web de Galland Books sobta per la seva poca varietat temàtica: llibres sobre l’exèrcit franquista, sobre l’exèrcit nazi o sobre els soldats espanyols de la División Azul. Un extens catàleg de publicacions pràcticament monotemàtic. Per si no queda prou clara la línia editorial, el faldó de la web corporativa l’ocupa un extens bàner de Memoria Blau, el punt de trobada a Internet dels nostàlgics de la División Azul i també de coneguts neonazis a l’Estat espanyol.


5 (sucosos) COMENTARIS
  • SUBSCRIPTORGUILLEM GALERA I LÉGER20 de gener de 2015 - 13:00
Sucós, exhaustiu i profund article, oportuníssim després de l’escenificació d’ahir al Parlament Europeu on l’entitat citada va obtenir un premi a l’alçada de la cambra que l’atorga:https://societatcivilcatalana.cat/es/news/premio-ciudadano-europeo-2014
  • SUBSCRIPTORXAVIER DIEZ RODRÍGUEZ20 de gener de 2015 - 20:49
Excel·lent investigació i recerca! Molt simptomàtic. Ara bé, sense treure el mèrit de l’autor del reportatge, el que explicava era un secret a veus!
  • SUBSCRIPTORDIONISIO ORTIZ SAMPER21 de gener de 2015 - 6:51
Que potente y detallado artículo! felicitats i gràcies per tota la informació…..cal no confondra la SCC amb la gent que des de una perspectiva democrática liberal,conservadora,democristiana,alternativa o esquerrana no Milita en el sobiranisme independentista.
Per altra banda queda clar el suport de PP a la SCC amb el ridícul premi rebut a Europa a la seva proposta
  • SUBSCRIPTORJORDI ANDREU BATALLÉ21 de gener de 2015 - 20:26
Molt bon article que es mereix una versió en anglès per ampliar la seva difusió. Seria bo que la informació arribés als parlamentaris que van votar pel premi Ciutadà Europeu 2014.
  • BRUNO123 de gener de 2015 - 17:28
La dona de Bosch milita a CDC a Santpèdor, Coll prové del PSC, igual que F.Moreno. Beltran no militava a cap partit i així podríem continuar fins a trobar-hi gent de Podem. Jo dubto que si això que diu l’article fos cert Carme Chacón hagués gosat ni tan sol acostar-s’hi. I encara més que Montilla, Laura Freixes, Victòria Camps haguessin anat a l’últim acte que van convocar el 6D.
Per cert, si parlem d’amistats perilloses podríem demanar-nos si té sentit que l´11-S algú gosi manifestar-se en companyia dels feixistes d’ Estat Català.


Joan A. Forès

Reflexions