dijous, 31 de desembre del 2015

29/12/2015. Vicent Partal. Hi ha un espanyolisme ‘inconscient’? L’Enric Padrosa diu: El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma. Suso de Toro diu: El franquismo es estructural, somos nosotros. L’Enric Serra diu: El paper del PP de marmessor de l'herència franquista que representa la monarquia, és evident i el del PSOE també perquè l'exercici del poder li ha fet perdre el significat de la sigla...

Benvolguts,

En l’Editorial de Vilaweb d’abans d’ahir en Vicent Partal es pregunta, referint-se al PSOE si hi ha un ‘espanyolisme inconscient’?. Per respondre’s a la pròpia pregunta esmenta Antonio Pérez Tapias, el dirigent d’Esquerra Socialista i contrincant de Pedro Sánchez quan es féu la votació per a liderar el partit, i explica que Tapias, que és un home sensat i il·lustrat, va posar el dit en la nafra quan digué que un dels problemes principals del Partit Socialista és el seu ‘espanyolisme inconscient’. I en Partal continua dient que l’explicació de Pérez Tàpias és certa perquè és fora del sentit comú que el PSOE s’immole políticament només perquè no s’atreveix a defensar una idea d’Espanya diferent de la que té el PP.

I jo hi fico cullerada i dic que Suso de Toro explica que el franquismo es estructural, somos nosotros. Al no haber habido ruptura democrática, se nos dio un cambio de régimen, pero el franquismo perduró y se transmite. I també hi afegeixo que l’Enric Padrosa diu que no es pot parlar d’exfranquistes, perquè no són exfranquistes, són franquistes I acaba amb una sentència genial: El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma.

I jo encara hi afegeixo, per rematar, el que diu l’Enric Serra, que aclareix que el paper del PP de marmessor de l'herència franquista que representa la monarquia, és evident. I que el paper del PSOE també, perquè l'exercici del poder i el temor dels sabres li ha fet perdre el significat de la sigla i l'esperit que la va inspirar.

Amb aquests aclariments pretenc demostrar de quatre maneres diferents la pregunta d’en Vicent Partal de si hi ha en el PSOE un ‘espanyolisme inconscient’?. I ho demostro no tan sols en el PP, que ça va de soi, sinó en el PSOE...  

Vegem l’Editorial d’en Partal:

Hi ha un espanyolisme ‘inconscient’?

 Dimarts  29.12.2015  

A Madrid la formació del nou govern espanyol gira molt entorn d’això que en diuen ‘qüestió catalana’. Els diversos candidats rivalitzaren ahir a veure qui era més patriota. El PP ja es frega les mans perquè en aquest àmbit s’hi troba com un peix a l’aigua. Pedro Sánchez té moltes dificultats internes i els seus enemics l’acacen amb l’espantall del referèndum que proposa Podem. Que ni pensar-hi. De Rivera, no cal ni parlar-ne. I fins i tot Pablo Iglesias va matisar ahir el discurs. El referèndum ja ha passat a ser la segona condició i la demanda esdevé com més va més vaporosa. El líder de l’esquerra rupturista, en una de les seues giragonses ja llegendàries, ahir va apuntar a un govern Ciutadans-PSOE-Podem. I si vol això no té cap més remei que empassar-se l’eslògan de campanya: referèndum?

Dels molts comentaris i declaracions que es van fer ahir, em va cridar l’atenció una de José Antonio Pérez Tapias, el dirigent d’Esquerra Socialista i contrincant de Pedro Sánchez quan es féu la votació per a liderar el partit. Tapias, que és un home sensat i il·lustrat, va posar el dit en la nafra quan digué que un dels problemes principals del Partit Socialista és el seu ‘espanyolisme inconscient’.

Inconscient, ja ho sabeu prou, és una paraula ambivalent. Segons els diccionaris, tant vol dir ‘no conscient’ com ‘mancat de sentit comú’, que ja es veu que són dues coses ben diferents, per bé que de vegades coincidesquen. Pel context, deduesc que Tapias es referia al primer significat, a ‘no conscient’ en el sentit de nacionalisme banal. Però crec que, vista la situació de Madrid, perfectament podria aplicar-s’hi també la segona accepció.

Perquè ja m’explicareu si no és fora del sentit comú que el PSOE s’immole políticament només perquè no s’atreveix a defensar una idea d’Espanya diferent de la que té el PP. Que ho trien ells? És cert. I que tenen llibertat de fer-ho, també. 

Però no em podeu negar que aquesta batalla per a veure qui és més espanyol no diu molt sobre com són els nostres veïns…


Joan A. Forès

Reflexions

24/12/2015. Poble Lliure. Llibertat. Després del 20D, fem passes fermes cap a la Ruptura Independentista. Anàlisi situació política del conjunt dels Països Catalans. L’independentisme, que ha perdut centenars de milers de vots respecte al 27-S, no ha sortit reforçat d'aquestes eleccions. Només hi ha un camí possible: avançar en la desconnexió i la ruptura, donant pas a un acord de govern.

Benvolguts,

Ja hem arribat a entendre (massa tard) que dins de la CUP hi ha almenys dues ànimes i mitja: la d’Endavant, liderat per Anna Gabriel que posa la proposta social per davant de la independència i NO vol Mas com a president, la d’Arran de posició semblant, i la de Poble Lliure, procedent en gran part de l’MDT, que inclou Albert Botran i el Col·lectiu Drassanes entre d’altres, que posa la independència descaradament davant, però sense oblidar la proposta social.

Hem trobat un document, molt raonat i realista, de Poble Lliure de fa una setmana, o sigui després del 20D i abans dels darrers intents infructuosos de moment per decidir-se, en el portal Llibertat, Després del 20D, fem passes fermes cap a la Ruptura Independentista, que ens ha semblat interessant de publicar. Acaba el raonament amb Només hi ha un camí possible: avançar en la desconnexió i la ruptura, donant pas a un acord de govern...

Vegem-lo:
24/12/2015
Apunts amb llibertat

Després del 20D, fem passes fermes cap a la Ruptura Independentista

POBLE LLIURE
Les eleccions al Parlament espanyol celebrades el passat   de desembre han permès constatar la pèrdua de pes als Països Catalans dels partits que han estat centrals des del 1978 ençà, cosa que evidencia la continuació de la crisi del règim polític del 1978.

Pel que fa als Països Catalans en concret, podem analitzar que:
Al País Valencià, tot i que el PP continua sent la primera força, ha perdut 500.000 vots respecte a fa quatre anys. Tanmateix, i és un toc d’alerta, respecte a les eleccions a Parlament del maig passat, el PP n'ha augmentat uns 180.000, augment que no s‘explica ni per l’increment de participació ni per vots provinents de C’s.
A primer cop d'ull, l’aposta de Compromís de subordinar-se a Podem ha estat exitosa en la mesura que entre tots dos han descavalcat el PSOE de la segona posició. Ara bé, una anàlisi més aprofundida revela que respecte a les eleccions al Parlament del maig passat, tot i haver-hi 200.000 votants nous, la suma de Podem i Compromís ha perdut 68.000 vots, que no s’expliquen pel transvasament de vots a Esquerra Unida o el PSOE. Segurament, una part de la base social i electoral de Compromís ha decidit abstenir-se per mostrar el seu descontentament davant la sucursalització de la seva formació.
Comptat i debatut, es tracta d'un escenari obert en què la formació de Pablo Iglesias serà objecte d’una anàlisi crítica permanent per a veure fins a quin punt respecta la purinacionalitat i reconeix a la pràctica el dret a decidir dels valencians i valencianes.

A les Illes, cal remarcar la davallada del PP, que tanmateix continua sent la primera força, i el PSOE, i l'eclosió de Podem, que gairebé duplica els resultats del maig passat a les eleccions al Parlament. Pel que fa a MES, una força que aposta pel dret a decidir i no s'ha sucursalitzat, ha obtingut un 7% dels vots, que suposen un manteniment d'aquest espai sobiranista, un fet que cal valorar positivament.

A la Catalunya sud, l'espai sociopolític que representa CDC ha continuat la seva davallada electoral des que començà el procés independentista i recula fins a la quarta posició. Es confirma que com més procés, menys CDC. Per contra, ERC ha tornat a superar en unes eleccions CDC, la qual cosa confirma el viratge cap a l’esquerra de l’independentisme. Ara bé, també cal dir que s’havia esperat una distància superior, que segurament no s'ha produït per la irrupció d'En Comú Podem.

Pel que fa a la base electoral de la CUP, a hores d'ara es fa difícil de saber quanta gent s’ha abstingut conscientment i quanta ha votat ERC o En Comú Podem. En tot cas, el que no té sentit és llançar la consigna d’abstenció al final de la campanya i a corre-cuita, sense temps i ni mitjans per a socialitzar-la.

Tres mesos de mancances de l’independentisme
Una conclusió evident és que l’independentisme, que ha perdut centenars de milers de vots respecte al 27-S, no ha sortit reforçat d'aquestes eleccions. Hi han contribuït un seguit de factors:
·         la manca d’una estratègia comuna dels tres espais sociopolítics de l'independentisme (ERC, DL, CUP) a l'hora d'encarar aquests comicis;
·         la manca d’un acord de govern;
·         i la manca d'un discurs clar i convincent de què s'anava fer al Parlament espanyol o per què calia no anar-hi.
Tot plegat ha desorientat i/o desmobilitzat una part gens menyspreable de la base independentista que ha optat per votar En Comú Podem o per quedar-se a casa més com una mostra de descontentament o desgana que no pas com una abstenció conscient.

En Comú Podem és la guanyadora d'aquestes eleccions a Catalunya sud. El seu èxit té també una explicació múltiple:
·         el fet de posar en primer pla la demanda del referèndum, alhora que ha  abandonat del discurs neo-lerrouxista que va impregnar alguns actes de CSQEP al setembre;
·         la demanda de canvi social;
·         el suport clar i explícit d’Ada Colau;
·         l’absència de la CUP;
·         i el fet que una part dels independentistes han fet vot útil per esperant  si hi havia algun canvi a Madrid que possibilités un referèndum.
Respecte a aquest espai, no s’hi val a enganyar-se: la gran majoria de la seva direcció política malda perquè l'independentisme deixi de ser hegemònic i perquè l'aposta per la ruptura a l'Estat quedi en un segon pla i emergeixi un quimèric federalisme. La seva aposta pel referèndum no és un moviment tàctic per augmentar la base social de l’independentisme sinó per refredar-ne l’impuls i situar la centralitat política en un referèndum pactat amb no se sap qui.

De fet, la nit mateixa del 20D, aquest espai es va trobar davant una realitat que sovint nega: l'Estat espanyol és irreformable, i només una implosió lligada a processos  d’independència com el de Catalunya en pot obrir les escletxes que en posibilitin la transformació. El fet que els resultats de Podem fora de Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans hagin estat discrets en relació a les seves expectatives no fa gaires mesos situa aquest partit en una contradicció insuperable: la defensa, per exemple, del referèndum a Catalunya o Euskal Herria limita el seu creixement arreu de l’Estat espanyol; però per a créixer en aquestes nacions ocupades necessiten posar en primer pla aquesta reivindicació, especialment a Catalunya en la conjuntura actual.

Perspectives de futur: «Hi ha un gran caos sota el cel; la situació és excel·lent»
Malgrat els errors del conjunt de l'independentisme en els tres darrers mesos, la conjuntura és molt propícia per a la ruptura independentista a Catalunya i l'avanç de les reivindicacions socials i del dret a decidir al País Valencià i les Illes.

D'entrada, el 20D ha evidenciat que l'Estat espanyol continua en una crisi política profunda. Davant d'aquesta crisi, l'escenari més probable serà:
·         d'una banda, el blindatge del règim amb un acord no escrit instigat per l'oligarquia entre PP, PSOE i C’s i,
·         de l'altra, una reforma constitucional per canviar-ho tot perquè no canviï res.

L’altra alternativa, un acord entre PSOE i Podemos i IU, amb suport d'independentistes, és a hores d'ara política-ficció. I que ningú en tingui cap dubte: si haguessin sumat, Podem i les seves sucursals no haurien tingut cap problema a pactar sense gaires línies vermelles amb el PSOE, un partit corrupte, retallador i seguidor dels dictats de la Troica.

Per tant, cal que l'independentisme recuperi la iniciativa política perduda i dugui a terme les passes que condueixin a la desconnexió de l'Estat espanyol i a l'inici d'un procés constituent popular, és a dir, cal que faci efectiva la Declaració del passat 9 de novembre. I per fer-la efectiva, cal un acord entre JxS i CUP que possibiliti la formació d'un Govern. El document presentat per JxS, fruit de les converses amb els negociadors de la CUP, pot ser un bon punt de partida que permeti la formació d'aquest govern.

Alhora cal que els tres espais sociopolítics que configuren a hores d’ara l’independentisme (ERC, DL, CUP) treballin per a desenvolupar una estratègia comuna per construir un Estat independent i per resistir els embats de l’Estat. Si no és així l’independentisme anirà rebent derrotes en les properes batalles, seguint els indicis del passat 20D, i al capdavall pot acabar perdent la guerra.
Pel que fa als emplaçaments a l'espai d’En Comú Podem, s'han de fer sempre sense desdibiuxar l'aposta independentista de la CUP. Retrocedir en l’independentisme per a passar a la reivindicació del referèndum només faria que reforçar les posicions dilaciónistes en la direcció política d'aquest espai.

L’espai d’En Comú Podem és objectivament un rival de risc per a l’independentisme. Després de la pèrdua de pes d’aquesta proposta el 27S passat, el conjunt de l’independentisme ha ofert a aquest espai una possibilitat de recuperar-se exitosament i cal tenir clar que si es produïssin eleccions al març, en tindrà una altra per a reforçar-se.

Només hi ha un camí possible: avançar en la desconnexió i la ruptura, donant pas a un acord de govern.

Només aquesta via pot permetre la impulsió d’un pla d’emergència social i nacional, i d’un procés constituent participatiu capaç d’aplegar amplis sectors populars.
Poble Lliure

Joan A. Forès

Reflexions

dimecres, 30 de desembre del 2015

23/09/2015. Bloc de l’Iñaki Anasagasti. España tiene 2 reyes. Juan Carlos quiere evitar que Sofía herede su cuantiosa fortuna reservada para Corinna. Crece la preocupación en La Zarzuela. Dado que Juan Carlos gozó de inmunidad judicial mientras fue Rey y la fortuna se formó en esa época, no habría juzgado que tramitara la denuncia, pero el escándalo estaría servido…

Benvolguts,

Del Bloc de l’Iñaki Anasagasti sempre en traiem valuosa informació.

D’entrada ens encanta veure com els sàtrapes es treuen els ulls!

Ens encanta que la dimensió humana, que no divina, dels usurpadors de la Jefatura del Estado Español, hereus del feixisme més repugnant i sanguinari del segle passat (recordem Hitler, Mussolini, Gil Robles, Primo de Rivera i Franco), aparegui en tota la seva podridura, explicada per un actor principal, com Iñaki Anasagasti del PNB, diputat durant molts anys per Biscaia i senador al Congrés espanyol pel PNB.

L’article ens fa recordar com la monarquia espanyola ha espoliat des de sempre el poble espanyol,  màfia que ha ajudat i ajuda a que tota la cúpula política espanyola, estimulats per la vida llicenciosa i mafiosa de la reialesa segueixin el seu camí criminal, amb total impunitat perquè formen part de la mateixa casta i perquè tal com ens ensenyaven a la mili, entre mandos no hay putadas!

Aquesta criminalitat ha creat llops com la casta Aznar, la cúpula corrupte del PP, la cúpula corrupte dels Pujol, així com els plançons de la monarquia usurpadora, Cristina, Urdangarin, etc.

En l’article s’hi traspua la corrupció de la monarquia, adorada sembla pels lectors de l’Hola, però també per la massa del franquisme sociològic que parlàvem ahir. S’hi explica la corrupció del Juanca, amb els dinerets guanyats il·legalment amb el petroli, ben desats en paradisos fiscals. La qüestió de les banyes no ens interessa, sempre que no afecti a les butxaques dels desgraciats súbdits espanyols, classe de la qual encara en formem part.  

Seria un interessant exercici esbrinar el nombre de barrils de petroli que ha comprat Espanya des de la transacció del 75-81, multiplicar-los per 2$/barril, i calcular en aquests 50 anys quants dinerets han passat de les nostres butxaques a les del Juanca, la seva família, i les múltiples amants...

Recordem un individu de nom Manuel Prado i Colon de Carvajal, company de malifetes, “fechorias”, del Juanca que li era el tutor i “compadre” en assumptes financers, que li portava els negocis del petroli i suposem d’altres, segons es deia, i que fou jutjat i engarjolat per lladre fa uns quants anys. Aquest individu formava part des del 1978 de la màfia dels 40 senadors (d’Alí Babà) “por designación real”:
·         Senador, diplomático y administrador privado del Rey Juan Carlos I durante más de 20 años
·         También fue jefe de la Casa de Dña. María de las Mercedes, Condesa de Barcelona, Madre del Rey Don Juan Carlos I.
·         Caballero del Real Cuerpo colegiado de Hijosdalgos de la Nobleza de Madrid.
·         Segons aquest enllaç el tal Manuel Prado és qui va organitzar la conspiració del 23F...
El fill d’aquest gàngster, de nom Borja Prado és avui en dia president d’Endesa, soci del lobby Puente Aéreo, enemic de Catalunya...

Vegem ara l’article del Blog d’Iñaqui Anasagasti:

España tiene 2 reyes

Miércoles 23 de septiembre de 2015

Anasagasti.  Crece la preocupación en La Zarzuela

Juan Carlos quiere evitar que Sofía herede su cuantiosa fortuna reservada para Corinna
Crece la preocupación en La Zarzuela ante el insistente deseo del Rey emérito de impedir que su esposa Sofía, con la que no mantiene relación alguna, disfrutase de la parte de la herencia que por ley le corresponde si Juan Carlos falleciese antes.
Un mil millonario legado que ya está estudiando un conocido despacho de abogados para que su actual amante, la princesa Corinna Sayn-Wittgenstein, pueda heredar una parte sustancial de la inmensa fortuna que Juan Carlos ha ido amasando durante cuarenta años fruto, en su mayor parte, de las comisiones por el petróleo que España importa de los países árabes.
Que el matrimonio Juan Carlos y Sofía estaba roto desde sus primeros años era conocido por buena parte de los españoles, que durante años sabían de los escarceos del Rey mientras la prensa era cómplice con su silencio. En las revistas extranjeras, Juan Carlos se dejaba fotografiar con diferentes mujeres sin ningún recato. En Mallorca durante los veranos era de dominio público que el Rey frecuentaba a una conocida dama de nombre Marta, y era normal ver a la pareja en restaurantes.
Diferentes fuentes entienden que dado que dicha fortuna se encuentra depositada en entidades bancarias fuera de España, Juan Carlos puede transferir fondos sin traba legal alguna a empresas domiciliadas en paraísos fiscales y cuya titular última fuese Corinna para que ésta pueda disponer libremente de la fortuna sin tener que soportar el trámite de la herencia.
Corinna, por su parte, se vería obligada a aceptar una serie de condiciones para el uso y disfrute de la lluvia de millones. Esas condiciones son las que está redactando un conocido despacho de abogados madrileño.
Sería una fórmula con la que evitar la oposición legal de Sofía de Grecia y los tres hijos legítimos que, lógicamente, podrían indagar el origen del dinero y demostrar que la titularidad inicial era de Juan Carlos de Borbón. Dado que Juan Carlos gozó de inmunidad judicial mientras fue Rey y la fortuna se formó en esa época, no habría juzgado que tramitara la denuncia, pero el escándalo estaría servido.
Esa es la segunda patata caliente que Zarzuela debe controlar. Ya se produjo un pequeño escándalo en marzo del pasado año cuando se supo que Juan Carlos había heredado varios millones de euros de su padre, don Juan De Borbón, y que se encontraban depositados en un banco suizo. Además Zarzuela no pudo probar que se habían pagado a la Hacienda Española los correspondientes impuestos, lo que fue silenciado por la prensa a petición de Moncloa y de la propia Zarzuela.
También está dando quebraderos de cabeza en Zarzuela el empeño de Juan Carlos en que se le encarguen misiones diplomáticas y de representación en actos internacionales, tomas de posesión de nuevos presidentes. Y sobre todo, que sea designado para ir en nombre de España a misiones económicas en países árabes, donde su figura es muy respetada y considerada por la mayoría de los jeques, de los que sigue recibiendo valiosísimos regalos, como el automóvil serie limitada Maserati Quattroporte valorado en más de 150.000 euros, que luego le vendió en el 2009 al entonces presidente de CEIM, Arturo Fernández.
En Zarzuela tienen claro que no es correcto que ejerzan dos reyes de España simultáneamente, ya que no se entendería la figura de Felipe VI si quien viaja al extranjero en misiones diplomáticas o de representación es otro Rey, al que conocen de toda la vida y que se supone que hace un año abdicó. Se quiere convencer a Juan Carlos que debe de dejar de representar a España, y cuando este argumenta que también hay dos Papas, uno ejerciendo y otro emérito, como es su caso, se le responde que Benedicto XVI está recluido en un convento y nada se sabe de sus actividades, porque no las ejerce.
Un nuevo escándalo con una fortuna mil millonaria y Corinna de por medio no sería fácilmente silenciado por las presiones gubernamentales, teniendo en cuenta que a partir de noviembre, y según apuntan los sondeos, gobernarán partidos más radicales y de  izquierda.
En plena batalla contra la corrupción y con la totalidad de las formaciones políticas enarbolando la bandera de la regeneración y la transparencia, la herencia del Rey emérito es un torpedo a la línea de flotación del nuevo modelo de Monarquía instaurado por Felipe VI.
El nuevo Rey, en su brillante discurso de proclamación ante las Cortes ahora hace un año, señaló que “sólo con una conducta íntegra, honesta y transparente la Corona se hará acreedora de la autoridad moral necesaria, porque hoy, más que nunca, los ciudadanos demandan con toda razón que los principios morales y éticos inspiren nuestra vida pública”.
Cada vez cobra más fuerza entre fuentes cercanas a La Zarzuela que cuando Juan Carlos termine de dar la vuelta al mundo, como un jubilado de súper lujo, pasará temporadas en Madrid, pero no en Zarzuela. Vivirá con Corinna en el chalé que se han construido en una parcela de Somosaguas, en una exclusiva y privada urbanización y con vecinos de postín, como los Botín, los González, los Aznar, Bosé...

Iñaki Anasagasti

I a Catalunya l’hi imputen el President, pel sol fet d’haver consultat al poble, el que el poble li demanava?
Amb més raó hem de.....



Joan A. Forès

Reflexions


30/12/2015. Bernat Vilaró. Toni Infante (Poble Lliure): "La CUP no es pot permetre malbaratar el plebiscit del 27-S". La història no ens perdonaria a uns i altres no tenir l'alçada de mires i la generositat suficient per a fer-ho. I la resta de Països Catalans hem d'aprendre d'això, i com vaig dir a l'assemblea, garantir que ens deixeu les portes obertes per acabar trobant-nos en una República Federal o Confederal dels Països Catalans.

Benvolguts,

Enriueu-vos-en del Compromís de Casp! En aquella ocasió teníem tots els elements en contra (entre ells l’església) i així ens va anar! En aquesta ocasió esperem que l’església no hi intervingui, però l’ajuda divina ens aniria prou bé!

Catalunya està en una situació òptima per tirar endavant el procés. Els Rajoys, Sánchezs i Riveras (ep! i els Durans!) proposen convocar noves eleccions al març. Evidentment, la lògica que usen els sud-americans que diuen que el que és bo pels ianquis és dolent per a ells, té en aquest cas absoluta vigència...

Endavant cap a la República Catalana!

Vegem ara la interessant i instructiva entrevista amb el vell lluitador Toni Infante:

Toni Infante (Poble Lliure): "La CUP no es pot permetre malbaratar el plebiscit del 27-S"

Entrevista al militant de Poble Lliure al País Valencià i de la CUP d'Almàssera. Assegura que "tornar a fer eleccions és tornar a un escenari autonomista en clau espanyola"

Toni Infante (a la dreta, amb ulleres de sol) és membre de Poble Lliure del País Valencià   |   FACEBOOK



30 de Desembre 2015 a les 07.30 h

Toni Infante va néixer a Guadix (Granada) el 1958 i, tal i com ell explica, va assumir conscientment la nacionalitat catalana el 1987, als 29 anys. És militant de Poble Lliure al País Valencià i de la CUP d'Almàssera (Horta Nord). A l'assemblea de la CUP de diumenge passat a Sabadell, Infante va pujar a l'escenari per exclamar: "Marxeu, i marxeu quan abans millor! Marxeu ja! Feu la independència però no oblideu de deixar la porta oberta!", en una intervenció molt aplaudida [podeu veure'n el vídeo al final de l'entrevista].


Vau anar a l'assemblea de la CUP diumenge passat a Sabadell. Com va anar?
No hi vam anar com a Poble Lliure, sinó com a militants de la CUP, amb un bon grapat de gent del País Valencià, uns 25 o 26 persones. Jo mateix vaig ser una de les quatre que vam parlar a l'assemblea. La CUP és una organització que té voluntat de ser nacional d'arreu dels Països Catalans, tot i que la realitat representativa és més important al Principat, i qualsevol cosa que hi passi ens afecta, som un sol poble. I és important que el conjunt de la gent de la CUP i la Crida Constituent pugui comptar amb el que pensem des de les regions de les altres regions històriques.

Com va veure el contrast entre la militància del Sí i el No a l'acord amb JxS?
La primera sensació era de veure que fèiem una assemblea de democràcia participativa al límit d'allò possible. És a dir, la democràcia directa també demostra uns avantatges immensos, però també unes limitacions numèriques. Fer una assemblea de més de 3.000 persones requereix un esforç titànic. Per tant, felicito tota la gent que va treballar com a voluntària. També constato els límits d'una assemblea tan gegantina. El que és fonamental, i crec que el 100% de l'assemblea n'era conscient, és que cal continuar situar la CUP al centre de l'estratègia independentista del nostre poble. El fet que des de fora s'intenti una i altra vegada fer-nos fora de l'estratègia independentista és un element de primera magnitud, i l'afirmació que la CUP és la representació política de l'independentisme d'esquerres té una vàlua molt important. I l'assemblea, més enllà de la divisió en blocs a l'hora de votar dues opcions, va confirmar aquesta centralitat com a ens que respon a la centralitat del procés independentista. I d'aquí no baixarem. Això és l'element més important. Ara ens juguem el procés i forçar la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol per construir la República catalana.

Anar a eleccions al març seria fer un pas enrere per aconseguir la ruptura?
Indubtablement. Tornar a fer eleccions és tornar a un escenari autonomista, en clau clarament espanyola, més enllà d'altres consideracions de correlacions de forces, de previsibles resultats electorals i pujades o baixades. Malbaratar la clau plebiscitària del 27-S en unes noves eleccions seria fer un pas qualitatiu enrere que la centralitat que representa i reivindica la CUP no pot permetre's.

Així, en cas de noves eleccions, la CUP corre el risc de perdre protagonisme?
Al final el problema no és la CUP. Perquè Junts pel Sí, amb CDC i ERC, i la pròpia CUP no deixen de ser instruments útils, o no, per a un projecte. El problema és que des de bona part de la militància del País Valencià, almenys des del meu punt de vista, anar a eleccions al març és malbaratar un cabdal de força rupturista que es va expressar de manera plebiscitària el 27-S, que no és propietat de ningú, ni de la CUP ni de JxSí, en tot cas ho és del conjunt del poble català. Anar a eleccions és abocar-nos a un escenari previ, autonomista, que segurament ens portaria a una situació no desitjada per ningú. No contemplem aquesta possibilitat com un estadi que pugui afavorir els interessos del nostre poble.

Tot i això hi ha la meitat de l'assemblea que demanava eleccions, a l'espera que JxSí presenti un candidat alternatiu, opció que sembla poc probable
L'assemblea per unanimitat el que volia era construir la independència. Els matisos estan en el 'com'. El grup parlamentari de la CUP té una responsabilitat que no defugirà, l'assumirà, i en tot cas no ha d'anar en el sentit d'afavorir les eleccions al març, en clau autonomista. Per la qual cosa, tindrà l'alçada de mires històrica per a trobar el desllorigador suficient per anar a un acord. Però també estic convençut que si hi ha la maduresa política i el sentit històric que han de tenir des d'ERC i JxSí, avui o demà caldria que fessin les passes escaients i suficients per ajudar en aquest procés. El moment històric és molt important, i tothom ha d'ajudar i no amagar-se darrere les responsabilitats dels adversaris electorals. Espero que la gent amb capacitat de decidir tingui alçada de mires i responsabilitat per a fer gestos suficients per a desencallar la situació.

D'aquesta manera, per evitar eleccions les opcions són o bé un candidat alternatiu o una fórmula a la investidura d'Artur Mas amb 5 vots a favor i 5 abstencions?
Sí, indubtablement, i la decisió que ara mateix que ha d'assumir la CUP no la pot defugir. I l'assumirà. També la direcció de la CUP com el grup parlamentari, que no són mers executors del que decidim, també tenen una responsabilitat davant de les 330.000 persones que els han votat. D'altra banda, la responsabilitat també la tenen els altres agents polítics. La direcció d'ERC ha de dir la seva, i conjuntament la direcció de JxSí també.

I la fórmula concreta per a la investidura?
Afortunadament no l'he de determinar jo [riu], però ha de ser una fórmula que ha de possibilitar la continuïtat del procés, sense cap mena de dubte. I això no passa per 5 vots a favor i 5 en contra, perquè això no dóna majoria al Parlament. Passa per una altra opció matemàtica que ha de ser garantida indubtablement. Estic convençut que l'esperit de l'assemblea de la CUP anava per aquí, eh.

5 abstencions podrien respondre al 'no volem Mas però cal fer la independència'? I els 5 vots a favor respondrien als 1.515 militants que van votar Sí. Hi estaria d'acord?
Sí, sí, puc estar d'acord. O poden ser 2 vots a favor i 8 abstencions (*), és a dir, el mecanisme matemàtic suficient perquè quedin clar els límits que té la proposta de Junts pel Sí per a tota la militància de la CUP, i també la posició radical de no anar a unes eleccions al març que no afavoreixen ni a la CUP, ni a ERC, ni a CDC, ni al propi procés. Això ha de quedar meridianament clar. És la línia que la gent amb responsabilitats a la CUP ha d'esbrinar la fórmula. Tant m'és si es fa amb una fórmula matemàtica com amb una altra, però sí que han de quedar recollides les dues sensibilitats que hi ha.

Per acabar, patiu per possibles dimissions dins del grup parlamentari de la CUP?
No crec que estem en temps de dimissions. Això no vol dir que alguna persona no pugui dimitir, com ja va expressar el company Ramon Usall fa uns dies per raons estrictament personals i familiars. I la situació de molta pressió pot ajudar. Però el problema no és de dimissions, sinó de responsabilitats polítiques davant del nostre poble. I els diputats i diputades de la CUP tenen una responsabilitat davant dels milers de simpatitzants i militants però també la té Junts pel Sí, molt majoritària en el bloc de votants independentistes, per a no malbaratar el procés. No sobra ningú, no cal la divisió, el que cal és l'afirmació rotunda que el procés no ha de tenir cap pas enrere. Hem d'avançar i no malbaratar la conjunta històrica que s'ha generat amb molts esforços, no s'ha de desaprofitar. I cal aprofitar d'altra banda la debilitat estructural de l'Estat espanyol, que és conjuntural, i la fortalesa independentista s'ha d'aprofitar per donar passes cap a la independència. La història no ens perdonaria a uns i altres no tenir l'alçada de mires i la generositat suficient per a fer-ho. I la resta de Països Catalans hem d'aprendre d'això, i com vaig dir a l'assemblea, garantir que ens deixeu les portes obertes per acabar trobant-nos en una República Federal o Confederal dels Països Catalans.

(*) Junts pel Sí té 62 diputats, i el bloc del No (C's, PSC, CSQP i PP) suma 63 vots en contra de la investidura d'Artur Mas. Per a superar-los, JxSí necessita arribar a 64 vots mínim, que poden ser 2 vots a favor de la CUP + 8 abstencions. Si, per exemple, dos diputats de la CUP votessin No, Artur Mas necessitaria almenys 4 vots a favor de la CUP i 4 abstencions (el obtindria 66 vots, i el No 65).

Joan A. Forès
ReflexionsFinal del formulari



29/12/2015. Enric Serra. Republicans a Espanya? Per què des de fa 40 anys no hi ha hagut debat sobre si l'Estat espanyol ha de ser una monarquia o una república? Del PP i del PSOE s'entén perquè el seu paper de marmessors de l'herència franquista que representa la monarquia, és evident. Però que no ho hagin fet els partits que es presenten com a nous és més difícil de comprendre.

Benvolguts,

L’ Enric Serra al PuntAvui es pregunta com pot ser que el republicanisme vagi deixar d’existir en la transacció, quan els partits polítics de l’Estat espanyol, que no el poble espanyol, varen renunciar-hi patèticament. El Carrillo, el González, el PC, el PSOE varen estripar les cartes. Varen engegar 40 anys i escaig de lluita antifranquista a la brossa i es varen llençar en braços del franquisme, amb soroll de sabres, en estat pur...

Aquest fenomen l’hem estat anomenant el franquisme sociològic i aquest és el fenomen que caldria escatir. 

Com pot ser que tingui tanta força?

Per sort, el mapa de les votacions de les darreres eleccions del 20D ens explica, en veu de l’Enric Juliana i d’altres, quin ha sigut el comportament de la massa (en el sentit orteguià) espanyola. [La rebelión de las masas]. En el mapa dels grisos es mostra aquesta realitat.   
En els mapes que va presentar l’Enric Juliana hi ha la crua realitat. Espanya, el reino de Castilla, és azul i roja (antes azul y roja que rota...), i si identifiquem la massa central segons una campana de Gauss, té una proporció de PP+PSOE de més d’un 60%, amb dues províncies de més del 70% i unes quantes de “només” del 40%-50%.  Però la costa mediterrània oscil·la entre el 0% i el 40%. En el mapa del franquisme sociològic, el PP+PSOE desbocat es correspon a l’Espanya interior. El mapa que podríem identificar com més tendent a ser republicà és la perifèria. N’hem parlat moltes vegades, de les dues Espanyes.
Tanmateix, segons l’Enric Serra exposa, els nous partits, un neoliberal i l’altre més d’esquerra queden inclosos en el magma espanyol. No són identificables com a realitats diferents en aquests mapes segons els paràmetres de mesura que en Juliana ha definit.

 
Ara podem llegir l’article de l’ Enric Serra:

29 desembre 2015 2.00 h

Republicans a Espanya?

Enric Serra

Cap persona que s'hagi mirat la realitat política i social d'Espanya pot dir que els resultats de les eleccions del 20 de desembre hagin estat una sorpresa. I aquest articulista potser tampoc no s'hauria de sorprendre que no hi hagi hagut debat sobre si l'Estat espanyol ha de ser una monarquia o una república. Que no l'hagi impulsat el PP, s'entén perquè el seu paper de marmessor de l'herència franquista que representa la monarquia, és evident. Que no ho hagi fet el PSOE, també, perquè l'exercici del poder i el temor dels sabres li ha fet perdre el significat de la sigla i l'esperit que la va inspirar. Però que no ho hagin fet els partits que es presenten com a nous i revulsius de la vella política és més difícil de comprendre. Ciudadanos, perquè podria representar la nova política neoliberal, pragmàticament republicana i desproveïda d'hipoteques històriques. I Podemos, perquè se suposa que és la recuperada veu de l'esquerra popular que hauria de ser l'antítesi dels privilegis hereditaris i les farses institucionals. En canvi, ambdós van engrunar –hem de pensar que conscientment– qualsevol indici de republicanisme el dia que van acudir al Palacio de la Zarzuela afalagats de pertànyer a les privilegiades elits que són convidades a reverenciar el monarca.
Encara que els republicans catalans sembla que no tenim pressa ni prou consens per fer realitat la República del nostre país, som majoria els que la voldríem demà mateix. Ho sabem i ho saben arreu, i sembla que aquesta evidència s'hauria d'encomanar al poble espanyol, que hauria de sentir un pessigolleig similar al seu cervell, preguntar-se per a què volen un rei i una família reial i escatir què representa tenir-los més enllà d'una projecció històrica que avui dia és absolutament anacrònica. Ho és per a Espanya i ho és per a qualsevol altre país per més tradició que tingui al darrere o per més exemples que hi hagi a la vella Europa, on també hi ha repúbliques notables. I aquest debat no és un debat anecdòtic sobre el comportament de la família reial. És un debat sobre el sentit comú de la ciutadania.
Enric Serra

Joan A. Forès

Reflexions

dimarts, 29 de desembre del 2015

27/12/2015. S.C. Un espanyolista vinculat a Ciutadans i UPyD, dins l'assemblea de la CUP de Sabadell. Francisco Garrobo va ser el principal responsable del bloqueig del dret a l'autodeterminació en les assemblees del 15M. Havia format part de la candidatura de Ciutadans l'any 2007. Posteriorment va ser coordinador d'UPyD a Nou Barris. I més...

Benvolguts,

Avui comentem l’apunt d’S.C. publicat per el Mon el 27 de desembre.

Resulta que han descobert un espanyolista a l’Assemblea de la CUP del 27-S. De nom Francisco Garrobo.
 Mèrits:
·         Va ser el principal responsable del bloqueig del dret a l'autodeterminació en les assemblees del 15M. A ell es deu, principalment, l'obstaculització permanent del debat sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya, que no va poder ser aprovat fins passat un mes llarg de les concentracions...
·         Garrobo havia format part de la candidatura de Ciutadans l'any 2007
·         Posteriorment va ser coordinador d'UPyD a Nou Barris. 
·         Ha estat vinculat a diverses organitzacions espanyolistes i se l'ha vist en alguna de les concentracions d'aquesta orientació a Catalunya. 
·         Segons el Linkedin. Havia estat Coordinador Territorial a Pirates de Catalunya

Val la pena de llegir els comentaris a l’article!

Tal com diu un dels comentaris el que és estrany és que només hi hagués un infiltrat. Suposem que n’aniran sortint d’altres...


Vegem l’apunt:
Un espanyolista vinculat a Ciutadans i UPyD, dins l'assemblea de la CUP de Sabadell


Francisco Garrobo va ser el principal responsable del bloqueig del dret a l'autodeterminació en les assemblees del 15M i ara és tècnic de la CUP-Capgirem Barcelona


Francisco Garrobo, un infiltrat a la CUP.   |   QUICO SALLÉS

per S.C. 27 de Desembre 2015 a les 17.11 h

Francisco Garrobo, un dels votants a l'assemblea de la CUP de Sabadell en tant que membre de Capgirem Barcelona, va ser responsable de comunicació de l'assemblea del 15M durant l'acampada de 2011A ell es deu, principalment, l'obstaculització permanent del debat sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya, que no va poder ser aprovat fins passat un mes llarg de les concentracions.
Garrobo havia format part de la candidatura de Ciutadans l'any 2007 i posteriorment va ser coordinador d'UPyD a Nou BarrisHa estat vinculat a diverses organitzacions espanyolistes i se l'ha vist en alguna de les concentracions d'aquesta orientació a Catalunya. Ara és responsable tècnic a Nou Barris de CUP-Capgirem Barcelona.
S.C.
Joan A. Forès

Reflexions

24/12/2015. Manuel Delgado. Mas és l'obstacle. Fa ja setmanes que la CUP està rebent pressions —sovint adobades d'insults— perquè faci una cosa que per a molts dels qui l'hi hem donat suport resultaria incomprensible: que assignés el lideratge del camí vers la construcció d'un nou país a allò que encarna tot el que voldríem deixar enrere, un model social que s'alimenta d'exclusió, violència i putrefacció...

Benvolguts,
En Manel Delgado el dia 24D o sigui abans del xou del diumenge 27D a Sabadell va publicar aquest article, que com una opinió més en aquest batibull, ens pot ajudar a separar el gra de la palla. I podia ajudar a alguns cupaires i assimilats a votar el 27D!
De fet en Delgado, en la seva part negativa i no massa subtilment, ha descobert la veritat, i ens està venent les gràcies de En Comú Podem, i les desgràcies o gràcies dels altres que giren o han girat al voltant d’un paio, professor de ciència política de l’altiplà, un cop ha descartat la dimissió de Gemma Ubasart amb la seva verbalització de l’odi a Mas, al capdavant de Podem; el canvi de registre de Pablo Iglesias a la darrera campanya; el recolzament entusiasta d'una Ada Colau que havia deixat sol a Lluís Rabell i, abans d'ahir mateix, el canvi de postura de Barcelona en Comú al consistori barceloní...
Recordem que el Pablo Iglesias el primer dia que va arribar a Barcelona, hi havia estat mai a provincias?, al Velòdrom d’Horta, va arribar en pla Juli Cèsar o Mariscal Rommel o Obelix i Asterix, i la va cagar blasmant l’abraçada de David Fernández i Artur Mas. Abraçada que fou explicada a bastament per en David Fernández a l’endemà! I d’això en Delgado no se’n  recorda...  


Vegem l'article:

Mas és l'obstacle

24 de Desembre 2015 a les 20.09 h
Manuel Delgado. Catedràtic acreditat. Llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Doctor en antropologia per la mateixa universitat. Postgrau en Psicòloga Social en la Facultat de Medicina de la UB. Estudis de tercer cicle en la Section de Sciences

Fa ja setmanes que la CUP està rebent pressions —sovint adobades d'insults— perquè faci una cosa que per a molts dels qui l'hi hem donat suport resultaria incomprensible: que assignés el lideratge del camí vers la construcció d'un nou país a allò que encarna tot el que voldríem deixar enrere, que és no sols el sotmetiment a una Espanya que no ens accepta ni ens respecta, sinó sobre tot un model social que s'alimenta d'exclusió, violència i putrefacció. La Catalunya d'Artur Mas i CDC és idèntica a l'Espanya de Rajoy: la de les retallades, les privatitzacions i la corrupció. Inconcebible que deixem el futur del país en mans de qui encarna el pitjor del seu passat immediat.
Però no és just que es carregui sobre la CUP la responsabilitat de l'encallament en que es troba el procés d'emancipació nacional. La CUP és on ha estat sempre i on esperem que romangui, és a dir en la denúncia frontal del capitalisme més immisericorde, del que Artur Mas és emblema vivent. Si abandonés aquest lloc, que és el de la congruència política i la dignitat social, no únicament decebria a una part important del seu electorat, sinó que malbarataria els vint-i-cinc anys de la seva pròpia història. De la seva banda, el que ara s'emmascara com Democràcia i Llibertat també es manté ferm en el lloc que li pertoca, defensant els interessos dels poderosos i protegint els propis. Així doncs DiL i la CUP estan on sempre han estat: a la dreta servil i a l'esquerra inequívoca.

Qui no està al seu lloc són ERC i els independents provinents de l'esquerra —Raül Romeva, Lluís Llach, Jordi Sánchez...—, als qui correspon moure's d'una vegada per reclamar a Artur Mas que demostri el seu patriotisme i la seva generositat —aquestes virtuts de les que tant blasona— i faci el favor de fer-se a un costat i no destorbar. 

ERC hauria de reconèixer públicament allò que de segur ja se n'han adonat: que s'ha equivocat permetent que Artur Mas es camuflés darrera seu. El resultat de les eleccions espanyoles ja ha posat de manifest que DiL és un invent condemnat al fracàs i que ERC és una opció electoral més fiable a l'hora de confiar-li l'execució del projecte independentista. És a ERC a qui menys por li haurien de fer una noves eleccions al Parlament al març.

De la seva banda, el seu triomf el 20-D posa de manifest que En Comú Podem no és CSQEP i que s'ha aprés la lliçó que les autonòmiques van deparar als que no van atrevir-se a un posicionament nacional clar. En són la prova la dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de Podem; el canvi de registre de Pablo Iglesias a la darrera campanya; el recolzament entusiasta d'una Ada Colau que havia deixat sol a Lluís Rabell i, abans d'ahir mateix, el canvi de postura de Barcelona en Comú al consistori barceloní, permetent l'adhesió de la ciutat a la declaració independentista del Parlament.

Aquesta gent ha de tornar a formar part del que fou el bloc sobiranista, que demana a crits una ampliació de la seva base social cap a l'esquerra. Aquesta fita resulta inabastable amb l'actual presència dominant de Mas i CDC al front del procés, que augura que el neoliberalisme continuarà depredant el país. El paper mediador en aquest retrobament de persones provinents d'ICV com en Raül Romeva o Jordi Sánchez hauria de ser fonamental, sobre tot a mesura que molts federalistes vagin adonant-se de la inviabilitat de la seva opció i facin el pas cap a l'independentisme que altres ja hem fet. Acceptem l'evident: sense aquesta esquerra que ara aglutina En Comú Podem, el procés de constitució de la República Catalana potser sigui possible, però li mancarà legitimitat i sentit.

Joan A. Forès

Reflexions

dilluns, 28 de desembre del 2015

28/12/2015. José M. Murià. La voluntat de ser. El capteniment dels refugiats republicans espanyols a Mèxic, que exercien de republicans però fonamentalment d’espanyols amb totes les xacres que aquesta condició, que ja es portava a la sang durant la guerra i la postguerra, a Catalunya, a Espanya, a Mèxic, comportava...

Benvolguts,
En aquest Bloc hem reflectit molts dels apunts de José M. Murià, català fill de refugiats republicans que va arribar a Mèxic l’any 1942, a la panxa de sa mare, a punt de néixer...
  • Aquí explica, és una seva obsessió permanent, el capteniment dels refugiats republicans espanyols a Mèxic, que exercien de republicans però fonamentalment d’espanyols amb totes les xacres que aquesta condició, que ja es portava a la sang durant la guerra i la postguerra, a Catalunya, a Espanya, a Mèxic, comportava. Explica que: Recurrents discussions i més d'alguna bufetada foren sovint la rutina de les cada vegada menys freqüents trobades que vaig tenir amb exiliats republicans o amb llurs fills.
·         Esmenta també la frase d’un vers del seu pare, que usa de leitmotiv per l’article: “La voluntat de ser vull per cuirassa que cap dard no traspassa per a ferir-me el pit.” Explica que: Potser amb excessiva simplicitat, el meu pare, amb la seva llarga tradició separatista, em calmava dient-me: “No t'hi posis pedres al fetge, fill meu. No ho veus, que no hi ha res a fer amb aquesta gent? Ho porten a la sang.”
·         Esmenta la frase atribuïda a Josep Pla: “Ja fa molt de temps que tinc ben clar que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres...”.
·         Esmenta també, referint-se als republicans espanyols: “Mil vegades els vaig sentir manifestar-s'hi d'acord pel que feia a la negació del govern de Mèxic a reconèixer el govern del generalíssim Franco per no haver sortit del poble sinó de l'ajuda nazi-feixista, però la seva actitud era totalment diferent quan es tractava de la voluntat dels catalans de sostenir la seva identitat particular, defensar la seva cultura i, sobretot, esgrimir la seva “voluntat de ser”.
·         Finalment us recordo un article seu: 11/04/13. L'espanyolisme en un vaixell d'exiliats que tal com diu ell li remou els budells cada cop que hi pensa. Explica un episodi de la fugida cap a l’exili mexicà que també l’explica el fill d’Artur Bladé i Desumvila en aquest altre apunt del Bloc: 27/02/15. Artur Bladé: Trista anècdota de l’exili".
·         Conclusions: Tristes històries d’exili i problema endèmic greu dels nostres antics veïns espanyols...

Vegem l’article:
28 desembre 2015 2.00 h

La voluntat de ser
JOSÉ M. MURIÀ

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l'independentisme ha arribat als nivells magnífics d'avui

Escric en una terrassa que permet admirar la bellesa tant de la badia com de tota la ciutat de Puerto Vallarta. Penso en Catalunya especialment per la conferència que he dictat fa poques hores sobre la seva possible independència, i en tot el que s'hi ha dit. Ja han passat les eleccions espanyoles, però no ens han deixat l'aigua clara. Ja fa molt de temps que tinc ben clar “que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres...”, ja veureu com s'acabaran posant d'acord.

Qui això escriu no necessita pas que li expliquin com són. Vaig conèixer prou bé els refugiats republicans espanyols a Mèxic, hipotèticament demòcrates, respectuosos de la voluntat dels pobles i, encara més, del seu dret a l'autodeterminació. Mil vegades els vaig sentir manifestar-s'hi d'acord pel que feia a la negació del govern de Mèxic a reconèixer el govern del generalíssim Franco per no haver sortit del poble sinó de l'ajuda nazi-feixista, però la seva actitud era totalment diferent quan es tractava de la voluntat dels catalans de sostenir la seva identitat particular, defensar la seva cultura i, sobretot, esgrimir la seva “voluntat de ser”.

Encara recordo, per exemple, la que se'm va armar una vegada que, per una commemoració del 14 d'abril, em van convidar a parlar i, per concloure la meva argumentació sobre el dret de Catalunya a ésser el que vulgui, els vaig recitar uns versos del meu pare que, entre altres coses, deien, precisament: “La voluntat de ser vull per cuirassa que cap dard no traspassa per a ferir-me el pit.”

Recurrents discussions i més d'alguna bufetada foren sovint la rutina de les cada vegada menys freqüents trobades que vaig tenir amb exiliats republicans o amb llurs fills.

Potser amb excessiva simplicitat, el meu pare, amb la seva llarga tradició separatista, em calmava dient-me: “No t'hi posis pedres al fetge, fill meu. No ho veus, que no hi ha res a fer amb aquesta gent? Ho porten a la sang.”

Anys després, quan governava el tal González i el seu PSOE, vaig trescar molt per Espanya com a representant del govern del meu país i, per tant, amb l'obligació de guardar-me la meva opinió sobre temes que no fossin els que s'esqueien a la meva missió, i tot el que vaig sentir dir dels catalans a tot tipus de gent confirmen el que estic dient.

Són molt poques les excepcions que he conegut. De tal manera, és clar, no es pot totalitzar, però és evident que es pot generalitzar.

És cert que no és el mateix que guanyin els uns o els altres. Són molt més perilloses les melindroses paraules de la suposada esquerra que la franquesa del neofranquisme dominant.

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l'independentisme ha arribat als nivells magnífics d'avui, i això seguirà creixent amb la seva ajuda encara que ens ofereixi una cara un xic més moderna, però igualment podrida per dintre, com la d'aquests anomenats ciutadans, que no són més que súbdits igualment abjectes de l'herència del general Franco. Afortunadament, per ara, les coses no els han sortit tan bé com anunciaven.

El que s'ha de procurar és no perdre mai precisament la voluntat de ser.
José M. Murià

Joan A. Forès

Reflexions