Ja sabeu que tinc una predilecció especial per Xavier Díez. Cerqueu-lo al Bloc
Reflexions!
Us incloc una autobiografia:
Xavier Diez
Xavier
Diez (Barcelona, 1965)
Historiador i escriptor. Diplomat en Magisteri (UAB,
1988), llicenciat en Filosofia i Lletres (UAB, 1994), postgraduat en Pedagogia
Terapèutica (UOC, 1999) i Doctor en Història Contemporània (UdG, 2003). S’ha
dedicat professionalment a la docència, l’escriptura i la col·laboració amb
diversos mitjans de comunicació. Ha impartit cursos i conferències a Catalunya
i altres països d’Europa i Amèrica Llatina, i realitzat algunes estades
acadèmiques.
Com a historiador s’ha dedicat a investigar sobre el
pensament polític dels moviments socials dels segles XIX i XX, especialment del
món intel·lectual i cultural llibertari, i també ha reflexionat sobre aspectes
epistemològics de la historiografia, l’anàlisi del discurs en la transmissió de
les idees polítiques i la història de la Transició. També ha participat en
diversos debats sobre aspectes de la globalització. Entre les seves aportacions
hi ha l’estudi de l’individualisme anarquista hispànic (objecte de la seva tesi
doctoral), així com l’anàlisi de les relacions de classe en la Catalunya
d’entreguerres o els orígens històrics de la violència revolucionària.
Darrerament també s’interessa per la història recent respecte a la construcció
de l’independentisme actual. Ha estat autor de diversos llibres d’assaig i ha
col·laborat en nombroses obres col·lectives. Una de les seves principals
contribucions ha estat la introducció del concepte “Segona Restauració” per descriure el règim espanyol actual.
Ha publicat també narrativa i poesia, molt centrat en
establir una veu de protesta social combinada amb aires intimistes i la idea
del fracàs com a metàfora del contrast entre idealitat i realitat.
Té un currículum impressionant. Aneu a l’enllaç.
M’ha agradat el seu concepte de “Segona Restauració” que jo uso amb un altre nom, Transició
franquista, que considero que
encara no s’ha acabat. O es pot dir que s’ha convertit en l’actual règim de monarquia
borbònico franquista unagrandelibre atadaybiénatada bananera...
M’agrada el paràgraf: el discurs reial de la vetlla de Nadal ha esdevingut com una
tradició més, desposseïda de significat, com l’encesa de llums dels carrers
comercials o el primer anunci de torró...
També m’agrada la frase referida al Borbó actual: Ha estat
conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte
a la continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició, que
és una mena d’acudit dels dentistes entre el franquisme sociològic i l’esquerra
domesticada...
M’agrada molt l’enumeració de les actituds valentes que
hauria de tenir per tal que el poguéssim tenir en consideració.
Jo m’identifico amb uns quants opinaires o opinadors actuals
com Vicent Partal o Víctor Alexandre i uns quants més. També
m’identifico plenament amb Xavier Díaz!
Avui ens parla de la Covardia
borbònica. Gaudim del seu discurs:
27 de desembre de
2014
Covardia borbònica
Crec recordar que el
discurs reial de la vetlla de Nadal ha esdevingut com una tradició més, desposseïda de
significat, com l’encesa de llums dels carrers comercials o el primer anunci de
torró. És per això que em meravella la capacitat d’anàlisi d’alguns opinadors
i tertulians, que examinen, com antics kreminòlegs sobre la significança
d’aquest gest, abraçada, mot o to per tractar d’endevinar, a la manera dels
tarotistes, indicis polítics d’aspecte cabalístic.
Per a mi és una música
de fons, de l’estil elevator song, que apareix intrusivament a totes les
cadenes de televisió. Aquest any no ha estat l’excepció, de manera que em va
caldre llegir el text l’endemà –i mirar algunes imatges- per documentar aquesta
crítica.
A mi el discurs de
Felip VI ha representat la constatació de la tradició familiar de covardia borbònica. Ha
estat conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte a la
continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició, que és una
mena d’acudit dels dentistes entre el franquisme sociològic i l’esquerra
domesticada. No ha arriscat en absolut, no ha fet cap gest que pugui
incomodar els poders fàctics que el sostenen. El senyor Felip coneix perfectament
la seva fràgil situació, que no és gaire apreciat per la societat
civil hispànica, més enllà dels incondicionals de l’Hola. Per això renuncia al
protagonisme o a la iniciativa personal, i per això la nissaga s’esllangueix
entre escàndols econòmics i personals.
Si hagués de definir
d’una manera a ell i la seva família és la covardia. Les paraules buides dedicades a
Catalunya (amb una genèrica apel·lació als sentiments) només pretenia esdevenir un gest cara a la
galeria terceraviïsta i nacionalista espanyola, un signe inequívoc
que ofereix “más
de lo mismo”. Una actitud valenta seria demanar perdó a
Catalunya en nom dels seus avantpassats:
·
perdó per Felip
V i el genocidi provocat contra la societat catalana,
·
de Ferran VII
per practicar el terrorisme d’estat,
·
d’Isabel II per
mantenir la societat catalana subjecta a bombardejos constants,
·
d’Alfons XIII
per trair reiteradament les promeses autonomistes
·
o del seu pare
per propiciar un cop d’estat que permetés fer involucionar el procés autonòmic.
·
També hauria
d’haver fet el gest de fer el discurs en els quatre idiomes del seu reialme
(fins i tot el rei belga en fa una part en francès, belga i alemany).
De tota manera, puc entendre i acceptar que no
ens estimi massa. Al cap i a la fi, devem ser dels pocs ciutadans
d’aquest país que li muntem pollastres cada vegada que trepitja el territori. El que no estic
disposat a comprendre és la passivitat que mostra davant les brutalitats que
succeeixen al seu estat. Pot tenir una actitud comprensiva respecte
a aturats, desnonats o treballadors empobrits. I en canvi, ni una acusació
respecte els culpables i responsables d’aquest drama. Penso que és
de la decència més elemental que:
·
hi ha desnonats
perquè un govern criminal va rebutjar les propostes de dació en
pagament i lloguer social de la PAH.
·
hi ha aturats
caiguts en la misèria per una reforma laboral elaborat pel club dels juristes
sàdics.
·
hi ha treballadors
empobrits, perquè així ho van exigir els Rossell de torn, i acatat pels Rajoys
que actuen de lacais dels propietaris d’aquest gran cortijo anomenat Espanya.
És normal que mostri una indiferència criminal
respecte aquests problemes. Va en la naturalesa de la seva família, incapaç
d’enfrontar-se a les injustícies, perquè la monarquia, conceptualment és injusta. És
normal que actuï amb covardia, com els seus avantpassats. Al cap i a la fi és com una mena de Petit
Nicolàs, algú que apareix a fer-se fotos entre qui realment mana, entre qui és
a prop del poder, entre qui fa negocis amb la misèria aliena.
Us ho dic amb tota
sinceritat. Un
altre dels motius per la independència és estalviar-nos, cara a l’any que ve,
la molesta música d’ascensor que
apareix parasitàriament durant les vetlles de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada