Benvolguts,
En Jofre Llombart
vol fer veure una coincidència d’interessos entre el Felipe6 i l’Iglesias2.
Hi ha dues frases curioses:
·
Felipe VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de
l’espanyolisme amable. Concepte que nego
rotundament!
·
Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per
tranquilitzar els públics respectius.
La primera la nego. No hi ha espanyolisme amable o dit d’una altra manera, a l’estil dels Dupont i Dupond o d’en Josep Pla: No hi pot haver espanyolisme amable...
La segona és concordant amb altres opinions expressades en
aquest Bloc, però no té la potència d’altres articles que hem comentat com per
exemple el del Xavier Díez del dia
27, que demostra la Covardia Borbònica així
com el concepte
fonamental de la continuïtat referida al Borbó actual: Ha estat conservador en el sentit que té molt clar que el negoci familiar resta subjecte a la
continuïtat de la Constitució i el règim sorgit durant la Transició Franquista.
L’acudit del nostre ninotaire de capçalera amb la seva
genial Secta
dels Adoradors de la Constitució s’escau molt bé aquí, on a més dels
Margallos i els Montoros. hi ha en Duran, l’Iceta i el “coletes”, però
no hi ha el Felipe6,
que deu ser més amunt de la Consti i
per això no es veu...
26/12/2014
La pinça Felip VI-Pablo Iglesias contra
la independència
Arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme
Jofre Llombart
Jofre Llombart és santcugatenc des que
va nèixer (a Barcelona) el 1975. És sots-director del Món a RAC-1 després de 12 anys a
Catalunya Ràdio. En aquesta emissora ha estat coordinador del Matí de Catalunya Ràdio, cap de
redacció d’Informatius, corresponsal a Madrid i redactor especialitzat en
política catalana. És llicenciat en periodisme i post-graduat en Comunicació
Política de l’ICPS. Ha donat classes de locució de ràdio a la Facultat de
Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. El nou rei i el nou
Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és
evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II
han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat
contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus
ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de
Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer
veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en
català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua.
El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua. En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).
Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre:
El nou rei i el nou Felipe han engegat la neo-transició en què un dels seus principals objectius és evitar que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Tant Felip VI com Pablo Iglesias II han entès que la reacció continuada de l’Estat al ‘problema’ català ha estat contraproduent als interessos espanyols. Ara toca canviar d’estratègia. I heus ací com s’ha passat d’ignorar la qüestió a que ocupi una part del discurs de Nadal del Rei. S’ha passat de tractar amb menyspreu la cosa catalana a fer veure que escolten la seva veu. S’ha passat de la llei Wert a fer tuits en català per mostrar simpatia cap a la nostra llengua. En resum, com que el sobiranisme no atenia a raons amb el ‘poli dolent’, ara arriba el torn dels ‘polis bons’ de l’unionisme. El problema és que potser ja arriba massa tard. El nou monarca ha entès que si hi ha alguna esperança de convèncer els catalans dubtosos de voler seguir sent membres de l’Estat no s’ha d’anar per la via testicular sinó per l’emotiva. Per això el discurs de Nadal va apel·lar directament a les emocions, a les famílies i als vincles personals entre catalans i espanyols. (Obro parèntesi: és evident que és un bon intent, però no crec que una família catalano-andalusa deixi de veure’s per Nadal si els Estats que els regeixen són diferents. El que trenca una família és que un dels fills se n’hagi d’anar a Berlin a guanyar-se la vida).
Com si s’haguessin posat d’acord, un i l’altre s’han adreçat amb pocs dies de diferència al poble de Catalunya. I, com si s’haguessin repartit els papers, tots dos s’adrecen bàsicament a dos sectors que seran cabdals per fer tombar el procés en un sentit o en un altre:
·
El rei a l’empresariat català que no és
independentista però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els
últims 39 anys (els del regnat del seu pare).
·
I Podemos es dirigeix a aquells ciutadans
de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, d’esquerres i que no es independentista
però que tampoc veu bé com Espanya ha tractat Catalunya els últims 36 anys
(els de la vigència de la Constitució). Per això Felip VI parlava tant del
paper dels catalans a Espanya. Per això Pablo Iglesias deia que ell, que és de
Vallecas, se sent a casa quan és a Cornellà.
Felip VI i Pablo Iglesias són el relleu generacional de l’espanyolisme amable. Encarnen al 2014 el que al 1975 va suposar Joan Carles I i al 1982 Felipe González. Igual que aleshores, tots dos es necessiten mutuament per tranquilitzar els públics respectius. Com serà que Pablo Iglesias va dir que no reconeix Artur Mas com a líder català perquè malgrat haver sortit de les urnes "és casta". En canvi, tot i ser republicà, el líder de Podemos sí que reconeix Felip VI com a Cap de l'Estat malgrat que ho és per herència i no per elecció popular. I en el cas concret de la independència, són conscients que acabarà triomfant només que una part d’aquests dos importants sectors (la patronal upper i el cinturó vermell) prescindeixin d’Espanya com a Estat vàlid per dur a terme les seves aspiracions.
I evidentment el rei Felip i Pablo Iglesias no generen els anticossos que sí provoquen un Montoro, una Cospedal, un Wert o un Alfonso Guerra. Per tant, ni la reacció cutània ni la resposta política serà la mateixa. És d’esperar que a bones maneres s’hi contesti amb bones maneres. Però tampoc cal oblidar que la principal divisa de l’espanyolisme és que Espanya es mantingui unida. I per aconseguir-ho farà el que calgui: amenaçar amb querelles, predicar el discurs apocalíptic o inventar-se comptes falsos a Suïssa. I quan vegin que així no se n’han sortit ho intentaran tot de nou un altre cop. El que calgui: fins i tot aconseguir caure bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada