diumenge, 30 de novembre de 2014

29/11/14. Xevi Xirgo. De visita a la colònia. “En aquesta convocatòria simulacre que és el 9-N no hi han participat dues terceres parts dels catalans, i jo em dec a la majoria”;

Benvolguts,
Aquest matí hem llegit a l’Avui l’article d’opinió de Xevi Xirgo sobre el PP, De visita a la colònia, que recorda com en els antics programes “cutres” de la TV en blanc i negre en deien “La comarca nos visita”. Hem ordenat les frases que s’hi diuen, que han sortit en diverses ocasions dels llavis babosos del Rajoy.
A continuació hem tingut la paciència de copiar algunes de les frases que va dir el Rajoy en el míting fet ahir al port de Barcelona.
I començarem amb un acudit gràfic que explica com els catalans ja n’estan tips!

De visita a la colònia
29/11/14 02:00 -
“De recollir firmes contra l'Estatut a venir-nos a dir quant que ens estimen. Caram! ”
 Xevi Xirgo Teixidor
El recull d’en Xevi Xirgo
Agafin paper i bolígraf i apuntin:
  1. “artur Mas continua governant sense tenir en compte els ciutadans”;
  2. “el president de la Generalitat continua el seu camí cap al no-res”;
  3. “el 9-N vàrem assistir a un simulacre electoral sense cap mena de credibilitat”;
  4. “jo he sigut el més sensat, he complert la legalitat”;
  5. “el govern de la Generalitat fa dos anys que no s'ocupa dels problemes que de veritat preocupen els catalans”;
  6. “a Catalunya hi ha massa disputes estèrils que afecten la convivència”;
  7. “en aquesta convocatòria simulacre que és el 9-N no hi han participat dues terceres parts dels catalans, i jo em dec a la majoria”;
  8. “aquest és un país, Espanya, que ens pertany a tots. I no li trauré aquest país als milions de catalans que també el volen”;
  9. “no dialogaré mai sobre la sobirania nacional”;
  10. “estem assistint a un fracàs profund del projecte sobiranista”;
  11. “el 9-N no va ser res més que un acte de propaganda política”;
  12. “jo mai, de cap manera, he influït a la fiscalia dient-li el que ha de fer”;
  13. “a Catalunya alguns han començat una aventura que està condemnada al fracàs”;
  14. “el cas de Catalunya no té res a veure amb el d'Escòcia”; “no és que no vulgui arribar a acords, el que passa és que això que em plantegen la Constitució no ho permet”;
  15. “el que volen fer a Catalunya atempta contra els drets de tots els espanyols”,
  16. “la consulta a Catalunya no se celebrarà”;
  17. “mentre que tot Europa camina cap a la unió, a Catalunya es camina cap a la desunió”;
  18. “Mas s'ha convertit en el president de només una part dels catalans, i ha decidit deixar abandonats la resta”;
  19. “Mas està atemptant contra la llibertat i contra els drets dels catalans”.
Avui el president Rajoy, autor de totes aquestes frases tan respectuoses, baixa a la colònia i ens visita. Ve de visita i ens explicarà quant que ens estima i quanta consideració que ens té.
Agafin-se les frases cèlebres i repeteixin-se-les en veu alta. I surtin al carrer, plens de joia i alegria, a rebre el president que ens visita. Ooooé. Genuflexió.
Fins aquí el recull del Xevi Xirgo

El recull de la Marta
La Marta ha recollit de les intervencions del Rajoy a la televisió unes quantes frases més. O són les mateixes?
N’hi havia més, totes sucoses...
·        Pel que fa al govern d’en Rajoy
o   Tot  el que va malament és culpa dels sociates. Del país que es van trobar.
o   Però ells han portat el país endavant
o   A Europa els feliciten. I què els diuen dels forats de les Caixes i de les xifres de l’atur?
o   Estan per davant de França, Itàlia... han crescut més (tal com va dir el ZP poc abans de ser defenestrat)
o   No hi va haver rescat
o   Se n’han sortit de tot, tot sols.
o   Les lleis que han fet van a missa

·        Pel que fa a Catalunya
o   Portem molts anys junts. 500 anys. Amb una història d’èxit. Una història conjunta. No la podem tirar per terra
o   Que no diguin que no venim a Catalunya: l’Anna Pastor ha vingut 36 vegades, el ministre d’indústria 25, el d’economia 23, el d’empleo ...  etc
o   Venim a Catalunya perquè ens importa molt
o   Conec molt bé Catalunya i sé que és molt plural
o   Ningú no té dret a parlar en nom de tots els catalans i menys en Mas que ha ignorat 2 de cada 3 catalans
o   Catalunya ha contribuït a España però España també ha contribuït molt a Catalunya
o   Quina regió d’España té totes les seves capitals unides per l’AVE? eh? Només Catalunya. I quan es va construir l’AVE de Catalunya? 25 anys més tard que el de Sevilla. I quins serveis d’AVE de la Manxa i d’altres llocs s’han hagut de tancar per manca de clients?
o   I els turistes, per què vénen? Per les infraestructures, per lo simpàtics que som... A Catalunya més aviat malgrat les infraestructures

·        No és propi de Catalunya que:
o   s’amenacin les ràdios i les TV. ???
o   que es distingeixi els comerços per si són indepes o no
o   que es facin campanyes contra els seus propis empresaris ???
o   que es menyspreui la legalitat...
·        un president que va sortir per quatre anys i que als dos anys es va cansar de treballar per la gent i va tornar a fer eleccions
·        N9N simulacre de consulta
·        Han fet pressió damunt la societat catalana per a  aquest 9N ???
·        Han gastat diners. ???
·        Catalunya independentista ha fracasado???
·        El Govern en comptes de treballar pel país ha treballat per separar els catalans i “la casa sin barrer” ???
·        S’ha falsificat la Història (piensa el ladron que todos son de su condición)
·        S’expliquen mentides (piensa el ladron que todos son de su condición)
·        Si en Mas no governa, algú haurà de governar...

Tot el que ells han fet:
  • Llei
  • Concòrdia
  • Interessos
  • Igualtat
  • Solidaritat
  • ...
  • Finançament amb el FLA. Amb un 6% d’interès!
o   Bons patriòtics que van pagar ells amb el Tresor ???
  • Pagaments a Farmàcies. Per falta de liquiditat perquè hi ha un dèficit fiscal superior al 10% del PIN!
  • Pagaments de Nòmines. Per falta de liquiditat perquè hi ha un dèficit fiscal superior al 10% del PIN!
  • Arreglar les CAIXES
  • Calmar els deliris
  • Sempre oberts al diàleg. ???
  •  
Però no farà:
  • Concessions
  • No negociarà sobre la igualtat de tots els espanyols
  • No negociarà sobre la indissolubilitat d’Espanya



29/11/14. Anna Ballbona. Aznar exigeix una acció “clara” de l'Estat contra el procés. Junts hem escrit el miracle espanyol, la Transició que s'explica en els llibres d'història de tot el món...

Benvolguts,
Aquí sota el títol de Aznar exigeix una acció “clara” de l'Estat contra el procés, hi ha la periodista Anna Ballbona que en la seva crònica mescla paraules i fets d’Aznar, de la Cospedal, de Xavier Garcia Albiol i de Soraya Saenz de Santamaria. Sembla que els del PP han fet aquest cap de setmana un viatge turístico-gastronòmic pel Port de Barcelona. Són a casa seva, del tot! Hem de recordar que l’Estatutet de la senyoreta Pepis del que gaudim dóna la propietat i el dret de ports, platges, penyasegats, cuixes i costes braves, amb totes les seves consequències al Gobierno espanyol. La calle es mia, deia el feixista ministre de la dictadura franquista i fundador de l’Alianza Popular Manuel Fraga, d’on han sortit els populars actuals. Doncs els ports també! Deu ser per això que el PP ha convidat tots els “palurdos” batlles de moltes ciutats espanyoles (quines pintes feien!)  a veure el mar, que potser no havien vist mai! És gran, oi?
L’Aznar, digne representant del PP i de la Consti encara que de jovenet fou l’autor de cartes publicades al diari de la seva “aldea” infamant la Constitució en constitució, va també acusar el govern català de deslleialtat a no-se-qui o no-se-què. A la Consti potser? Com ell s’havia atipat de fer de jovenet?
La vicepresidenta Soraya va sentenciar que, des que governa el PP, tot el que s'ha fet per Catalunya és “en positiu”. “Sort n'hi ha hagut, que el govern d'Espanya ha estat allà per suplir moltes de les carències de la Generalitat”. L’Aznar va tenir la barra d’acusar el govern català de “deslleialtat” per haver plantejat la independència...
En un altre apunt d’avui mateix en Joan Armengol explica les paraules de Mas-Colell sobre l’espoli continuat amb les Balances fiscals, que també deu ser “en positiu”!
La Cospedal, va assegurar que: “No defraudarem la nostra història comuna.” (pel seu cantó Història de pillatge i de genocidi!, o Historia de amor i de massacre que deia El Papus). Així mateix, va insistir que no deixarien de “defensar Espanya”, “un gran país”, “la nació més antiga d'Europa”. “Aquí no hi ha destins individuals, sinó un destí comú, no podem permetre que aïllin Catalunya de la resta d'Espanya”. Com es veu la Unidad de Destino en lo universal continua en l’imaginari dels corruptes fatxes del PP...
I finalment què vol dir l’Aznar quan exigeix una acció “clara” de l'Estat contra el procés? Què vol dir acció? El mateix que volien dir Ramiro Ledesma Ramos i Onésimo Redondo, feixistes d’una aldea de prop de la de l’Aznar, que l’any 1931 varen ser els fundadors de les Juntas de Ofensiva Nacional sindicalista (JONS)?
En aquell cas acció volia dir Ofensiva, Movimiento, Alzamiento, Cruzada...
I ara?

Doncs ara la crònica d’Anna Ballbona:
Aznar exigeix una acció “clara” de l'Estat contra el procés

En un fòrum empresarial, l'expresident espanyol va acusar el govern català de “deslleialtat” per haver plantejat la independència
De Cospedal assegura que el PP no pensa deixar de “defensar Espanya”
29/11/14 02:00 - Barcelona - Anna Ballbona
L'expresident del govern espanyol, José María Aznar, ahir a Barcelona, durant una trobada d'empresaris Foto: JOSEP LOSADA.
Abans d'entrar a l'auditori de l'hotel Vela, a Barcelona, on havia d'obrir una trobada d'empresaris brasilers i espanyols, l'expresident del govern espanyol José María Aznar va fer un gest amb el dit: no respondria a les preguntes que li feien els periodistes sobre el procés sobiranista català. Però Aznar era a Barcelona el mateix dia que el PP feia unes jornades de partit en un altre hotel amb vistes al mar (al World Trade Center) i la temptació de prendre'ls el titular era massa forta.
La trobada empresarial, amb un fort to institucional de relacions entre països i grans empresaris i tuf de porta giratòria –Aznar a banda, entre el públic hi havia l'expresident de Catalunya Caixa Narcís Serra–, va començar amb l'himne brasiler i l'espanyol, tots dos sense lletra. En la seva intervenció, dedicada a donar receptes econòmiques al Brasil, Aznar ja va deixar caure un primer comentari: “Si els estats es perden en la lluita de classes, la igualtat en la pobresa o el nacionalisme radical, el fracàs està servit.”
Després, arran d'una pregunta extravagant del portaveu del lobby empresarial brasiler organitzador de la trobada sobre l'actuació de la justícia en el cas Pujol, Aznar ja es va despatxar: “Quan algú proposa la independència de Catalunya i utilitza les institucions per vulnerar la Constitució, comet un error polític i una greu deslleialtat.” També “posa en perill la convivència”. Per això, va adduir, “quan es porta a aquests límits, l'acció de l'Estat ha de ser molt clara”. “Espero que la majoria dels espanyols ho corregeixin, ho reformin i garanteixin el futur del país”, va concloure. Aplaudiments a la sala; Serra se'n va abstenir. Abans, Aznar havia passat de puntetes sobre el problema de la corrupció i havia carregat contra Podem.
Al matí, en un altre punt del port de Barcelona, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va assegurar: “No defraudarem la nostra història comuna.” Així mateix, va insistir que no deixarien de “defensar Espanya”, “un gran país”, “la nació més antiga d'Europa”. “Aquí no hi ha destins individuals, sinó un destí comú, no podem permetre que aïllin Catalunya de la resta d'Espanya”, va afirmar, bo i recordant els 24.000 milions d'euros del fons de liquiditat autonòmic que havien anat a Catalunya. De Cospedal els va explicar com la manera en què el govern espanyol ajuda el català a pagar factures i proveïdors, obviant que és un préstec de condicions pèssimes.
“El govern espanyol seguirà ajudant Catalunya”, perquè governa per a tothom –va dir–, a diferència del president Mas, a qui va acusar de governar sols per a una part dels ciutadans, d'inventar-se “mites prefabricats” i de “frenar el creixement fracturant la societat”. Als militants catalans del PP, “la part més important del partit”, els va donar les “gràcies per haver portat el missatge d'unitat i convivència a tots els racons de la nostra terra catalana”.
En les mateixes jornades, l'alcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, va demanar a la direcció del PP que doni “esperança” a tots els catalans que volen “seguir sent catalans i espanyols amb naturalitat”. A la tarda, el vicesecretari d'organització, Carlos Floriano, es va referir a la corrupció dient que “els lladregots, també els del PP, no tindran un sol dia de pau”. Les jornades, dedicades al món local, tenien una escenificació més de míting o plató televisiu. Avui les tanca el president del govern espanyol, Mariano Rajoy.
LES FRASES
Quan algú proposa la independència de Catalunya posa en perill les bases de la convivència
José María Aznar, expresident del govern espanyol
Ens sentim orgullosos d'aquesta Catalunya gran, que és més gran quan fa més gran Espanya
María Dolores de Cospedal, secretària general del PP
Junts hem escrit el miracle espanyol, la Transició que s'explica en els llibres d'història de tot el món...
María Dolores de Cospedal, secretària general del PP
Soraya Sáenz de Santamaría: “Sort n'hi ha hagut, del govern del PP!”
Soraya Sáenz de Santamaría no va voler avançar si avui Mariano Rajoy té intenció de llançar alguna proposta per intentar apaivagar el ressò del 9-N. La vicepresidenta va sentenciar que, des que governa el PP, tot el que s'ha fet per Catalunya és “en positiu”. “Sort n'hi ha hagut, que el govern d'Espanya ha estat allà per suplir moltes de les carències de la Generalitat”, emfasitzava. Santamaría també va aprofitar per replicar la queixa d'Artur Mas que l'únic que busquen és inhabilitar-lo perquè no pugui repetir argumentant que “en aquesta vida cadascú ha de ser responsable dels seus actes” i no esperar que els altres li resolguin el problema “en què s'ha posat”.
M.O.


dissabte, 29 de novembre de 2014

27/11/14. Carles Ribera. Jo vull el Senat a Barcelona. I el Congrés dels Diputats, I la Residència del president del Govern. I els Ministeris, I el TC. I el Banc d’Espanya, etc. I Els catalans ens abstindríem de bombardejar Madrid cada cinquanta anys,

Benvolguts,
Article divertit d’en Carles Ribera que proposa traslladar el Senat a Barcelona, però també més coshas, Congrés de Diputats, Residència del president del Govern, Ministeris, TC, Banc d’Espanya, etc. Segons les condicions del tracte i en aquest cas ell admetria autoanomenar-se botifler! I acaba dient  “I, sabeu què?, potser al cap de 300 anys els proposaríem que es quedessin el Senat...”
Jo vull el Senat a Barcelona
27/11/14 02:00 - Carles Ribera

“Si aquesta proposta de Rajoy és certa, anem bé”
Ara circula el rumor que el senyor Rajoy vol oferir el trasllat del Senat a Barcelona com a mostra de bona voluntat destinada a fer-nos passar aquesta dèria de voler marxar d'Espanya. Ho ha publicat la prestigiosa agència Bloomberg i el PSC-PSOE ha mossegat diligentment l'ham sumant-se a la proposta.
Hi estic d'acord. Cal explorar aquesta possibilitat de tercera via. Potser sóc un independentista tebi. Sobiranista fàcil de convèncer. Un botifler. Perquè confesso que votaria contra la independència si aquest trasllat del Senat anés en un paquet de mesures destinades a acontentar els catalans. El paquet hauria d'incloure, a més, el trasllat del Congrés dels Diputats. També caldria radicar a Barcelona la residència del president del govern i portar-hi tots els ministeris, especialment el d'Hisenda. Des de Barcelona, naturalment, es dissenyaria el finançament autonòmic, segons les lleis que aprovés el Parlament català. El TC, que tindria la seu a Catalunya (potser a Tarragona, per descentralitzar una mica), dirimiria les controvèrsies, amb la imparcialitat que atorgaria el fet que els seus representants fossin triats a dit per CiU, ERC i la CUP. Seria imprescindible, a més, que el Banc d'Espanya fos a Barcelona. Posats a fer, amb aquest ànim d'entesa, el català esdevindria idioma oficial i obligatori a tot l'Estat espanyol, especialment a l'ensenyament, la justícia, la tele i l'etiquetatge. Els Mossos es desplegarien a tot l'Estat en substitució de la Policía Nacional, el capità general dels exèrcits, si és que es decidís que cal exèrcit, seria el president de la Generalitat i les seleccions esportives desfilarien amb la senyera i abans dels partits sonaria Els Segadors.
No sé si em deixo res. Ah, sí.
Com a mostra de bona voluntat recíproca, els catalans ens abstindríem de bombardejar Madrid cada cinquanta anys,
per exemple, o els cediríem quadres del Museu del Prado, que naturalment tindria la seva seu al MNAC.
I, sabeu què?, potser al cap de 300 anys els proposaríem que es quedessin el Senat...



29/11/14. Joan Armengol. Igualtat de tracte. Hi ha molts diners que van a Madrid i no tornen. Són els provinents dels impostos: IRPF, IVA, Impost Societats, Impostos especials i Cotitzacions de la SS...

Benvolguts,
Com hem dit moltes vegades hi ha molts diners que van a Madrid i no tornen. Són els provinents dels impostos: IRPF, IVA, Impost Societats, Impostos especials, Cotitzacions de la SS, que els catalans religiosament esquitxen quan toca. El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell ho ha explicat un cop més amb dades actuals: En tres anys se n’han anat 140.274M€ i n’han tornat 32.599 M€. I aquests darrers hem de recordar que són diners dels ajuts (?) Fons de Liquiditat autonòmica (FLA) que Espanya obté de la Comunitat Europea a l’1% d’interès i ens els engalta a nosaltres generosament al 6%! O sigui que Espanya ha deixat de retornar-nos en els darrers 3 anys més de 100.000M€  i hem hagut de demanar un préstec a l’usurer major del regne de 30.000M€, que no hauria calgut si el Dèficit fiscal no fos tan exageradament gran...
Recordem que el ministre Montoro es va passar un any i escaig dient que faria una reforma fiscal i que solucionaria els Dèficits fiscals de les comunitats que subvencionen la resta del territori. El PP, el gener d’aquest any amb “bombo i platerets” va desembarcar en ple a Barcelona dient que el seu guru De la Fuente faria rajar aigua en la qüestió de les Balances fiscals. No en va rajar ni vinagre! No varen presentar les Balances fiscals que ells en deien “Cuentas territorializadas”. I al final ho han deixat córrer. I no han fet tampoc cap reforma fiscal, que també han deixat córrer...
També el ministre d’Economia De Guindos (si cerqueu en el Diccionari Català Valencià Balear el significat del verb guindar veureu que una de les accepcions és enganyar, robar...), va etzibar precisament ahir en una Trobada d'Economia a S'Agaró, en presència del president Mas, el seu discurs paternalista que l'executiu del PP ha sostingut en les darreres setmanes. “Catalunya creix, està sortint de la crisi i generant llocs de treball en molt bona part per les mesures empreses pel govern espanyol”, li va respondre. I va recordar que la Generalitat s'està beneficiant d'una injecció de 30.000 milions d'euros del fons de liquiditat autonòmic (FLA): “L'Estat sempre estarà al darrere de Catalunya.” I la va “rescatar en moments difícils.” (???).
Com podeu veure les mentides del Gobierno i dels seus ministres continuen sent flagrants. El nas se’ls farà llarg, llarg, llarg...

L’expert del PuntAvui Joan Armengol n’ha fet la següent ressenya:
Igualtat de tracte
29/11/14 02:00 -

Ho va deixar ben clar el mateix conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell: “Catalunya ha aportat en tres anys 140.274 milions d'euros dels ingressos fiscals de l'Estat, però en canvi només rep del govern espanyol 32.599 milions provinents de crèdits dels diversos mecanismes de liquiditat, entre ells el FLA.” Aquesta desproporció, prou eloqüent, no és pas, lamentablement, cap novetat. Els ministeris d'Economia i d'Hisenda sempre escombren cap a casa i, quan es tracta de repartir diners, mostren la seva gasiveria més absoluta. I quan s'han de distribuir responsabilitats, com en la reducció del dèficit, endossen a les autonomies un percentatge exagerat de reducció de la despesa amb l'objectiu que els incomplidors siguin els altres.


29/11/14. David Murillo. La reforma impossible. Les institucions es tornen rígides, inincapaces d'adaptar-se a ls nous temps. Així la querella contra el president Mas i la seva conferència d'abans-d'ahir, cal entendre-les com el que són:dos punts singulars..

divendres, 28 de novembre de 2014

27/11/14. Ramón Cotarelo. La oligarquía franquista. Con los sobresueldos, el régimen de prebendas, bicocas, pagos en especie, cobros dudosos y mamandurrias...

Benvolguts,
El Perich quan volia indicar que hi havia molt pocs elements en un conjunt deia que els seus elements es podien comptar amb els dits...d’una orella.
L’historiador de la Universitat a Distància (UNED), Ramón Cotarelo, basat a Madrid, és un dels pocs elements intel·lectuals espanyols que ens defensa, i a qui es pot aplicar doncs la dita del Perich. En Cotarelo, punt de referència en aquest Bloc, com Suso de Toro que és un altre a comptar amb els dits d’una orella, parla dels mèrits del membres del Gobierno espanyol actual per exercir les tasques dels diversos ministeris i arriba a la conclusió que ni el Rajoy ni cap ministre està capacitat ni de lluny per realitzar les seves tasques. I la seva ineptitud podria ser deguda al fenomen de la Llei de Peter, que demostra que en una organització jeràrquica tots els seus membres han arribat al seu nivell d’incompetència, però en Cotarelo no atribueix la incompetència ministerial a la llei de Peter sinó a l’oligarquia franquista dominant (jo diria que afecta no tan sols al PP sinó al PPSOE en conjunt), en la que el règim actual borbònico franquista bananero, se sent cínicament còmode.  
En Cotarelo parla de tinglado, el más exquisito tinglado ilícito. Nosaltres també parlàvem de tinglado, com fa Cotarelo, en el nostre apunt:
sobre com la casta espanyola no pot fer cap moviment en fals per mantenir les seves mentides ja que qualsevol escletxa que es descobreixi en la mentida consuetudinària pot fer saltar tot el tinglado.
Vegeu l’escrit i us en fareu creus:

La oligarquía franquista.

¿Qué méritos tiene Ana Mato para ser ministra de Sanidad? No sabe medicina, no sabe farmacia, ignora todas las ciencias de la salud y jamás se ha dedicado a ellas. Su mérito es haberse pegado a Rajoy como el percebe a la roca. Ese es su único "mérito", ser amiga y enchufada del jefe, Rajoy, y por 
supuesto guardar una disposición canina a ejecutar todas las órdenes que  este le dicte quien, a su vez, las recibe de arriba.

¿Y cuáles son los méritos de Rajoy para ser presidente del gobierno? Hacer la pelota al matrimonio Aznar cuando el marido era el jefe, que lo designó sucesor a dedo. ¿Y cuáles eran los méritos de Aznar? Ninguno. Este oscuro funcionario de Hacienda, que escribía artículos falangistas en un periodiquillo de provincias en su juventud, supo ganarse la confianza del fundador del partido, Fraga, quien también lo ungió sucesor, sin haber él conseguido la ansiada jefatura. Fraga tenía méritos por su cuenta o eso pensó Franco cuando lo nombró ministro de la Dictadura. Los méritos de un ministro de una de las dictaduras más sanguinarias, estúpidas y corruptas del mundo.

Y lo mismo sucede con otros miembros del actual gobierno. ¿Cuáles son los méritos de Wert para ser ministro de Educación? No sabe nada de pedagogía, ni de sistemas educativos. Sus merecimientos parecen haber sido colaborar con la Fundación FAES y hacerse pasar por centrista no siéndolo, para pillar pasta como tertuliano de la SER. Igual que la ministra de Trabajo, Báñez, que no ha trabajado nunca y cree que la legislación laboral y las políticas de empleo caben en una jaculatoria a la virgen del Rocío. Como el ministro de Justicia, Ruiz Gallardón que, siendo fiscal, no ha ejercido en su vida, dedicada por entero a hacer insufrible la de los madrileños como presidente autonómico y alcalde de la capital. 

Así sucede con la mayor parte de los ministros de este gobierno, cuyo requisito para el cargo proviene de su evidente falta de competencia. Y cuando muestran alguna, apunta en la dirección de una u otra posible corruptela. El ministro de Defensa, Morenés, tiene intereses en la industria de armamento; el de agricultura, Arias, es un empresario agrícola; el de Economía y competitividad, de Guindos, alto empleado de uno de los bancos, Lehman Brothers, cuyo hundimiento causó la presente crisis.

En realidad, los méritos, la competencia, la idoneidad para el cargo no cuentan. Cuenta el enchufe, la benevolencia del baranda, el clientelismo. Se trata de gentes mediocres, sin obra alguna personal, que han hecho toda su carrera a la sombra de aquel o como políticos profesionales al servicio del PP. Este, según los papeles de Bárcenas, tampoco es un partido al uso habitual, sino:
una asociación de beneficiarios de las actividades corruptas de un importante sector de la patronal que se vale de ella para gobernar el país, legislar en su provecho y en contra de los intereses del conjunto de la sociedad. 

Algo completamente franquista. Incluso el franquismo mostraba mayor pluralismo en la selección de los cargos ministeriales que no solamente procedían del partido del gobierno (el "Movimiento"), como en el caso del PP, sino también del Opus Dei, del tradicionalismo monárquico, del ámbito militar y hasta podían exhibir algunos merecimientos personales. 

No es el caso. Y tampoco importa mucho. Lo esencial es la probada lealtad al mando con independencia de los cometidos institucionales que hayan de desempeñarse. Estos son lo de menos. La prueba es el hecho de que la defensora del pueblo sea una marquesa. El desprecio de la derecha por la forma y el fondo de las instituciones democráticas alcanza aquí el nivel de la burla. 

En el fondo, al igual que el PP no es un partido normal sino que recuerda una asociación ilícita dedicada al reparto de prebendas más o menos ilegales, tampoco el gobierno es el órgano que ha de elaborar la línea política de la acción del Estado, ni el Parlamento -cantera de futuros paniaguados ministeriales- el que ha de legislar. Ambos son meros instrumentos mediante los cuales la patronal y la iglesia imponen al resto de la sociedad sus criterios e intereses. Con la única diferencia entre ambas de que la patronal paga (si bien luego recupera con creces lo invertido por la vía del chanchullo, la connivencia con el poder y la corrupción) mientras que la Iglesia, siguiendo inveterada costumbre, cobra siempre. 

En realidad España está gobernada por la tradicional oligarquía franquista que se vale de estas fieles nulidades para administrar un aparato de asalto al poder por medios presuntamente fraudulentos, a base de la financiación ilegal que le ha permitido ganar elecciones haciendo trampas sistemáticamente hace ya unos veinte años y celebrarlo a bombo y platillo con unos medios y publicistas a sueldo. Por supuesto, esta práctica ha corrompido el funcionamiento normal de las instituciones democráticas a extremos tan ridículos como que el presidente del Tribunal Constitucional sea militante del partido del gobierno. Es decir, de esta pintoresca asociación. 

Es absurdo, es de chiste. Pero no hubiera sucedido nada de no haberse destapado el rackett de Bárcenas.
Era inevitable, dada la naturaleza humana. Puedes haber montado con éxito el más exquisito tinglado ilícito en pro de tus intereses oligárquicos, y siempre alguien flaquea, mete demasiado la mano en la caja común (la de la banda) y todo se descubre. Porque el asunto de los sobresueldos generalizados que el propio Rajoy admite haber cobrado, aunque dándoles nombres angelicales,  no es de recibo y menos en época de crisis. 

Y, con los sobresueldos, el régimen de prebendas, bicocas, pagos en especie, cobros dudosos y mamandurrias que han conseguido que la opinión pública tenga el máximo desprecio por los políticos, especialmente los del partido del gobierno, los que van por ahí presumiendo de no estar en política por la pasta y demostrando lo contrario con sus actos. Unas gentes que han fichado por el PP para hacer carrera y fortuna como podían haberlo hecho por una empresa de cítricos, con la ventaja de que, en donde están, no tienen que trabajar. Y, además, saben que, cuando se les acabe el momio, tendrán un puesto excelsamente remunerado en algunas de las empresas que han privatizado o los están pagando. O bien los hacen embajadores en Londres o eurodiputados. Se entiende, ¿verdad? eso  que tantas veces se pondera de la unidad de la derecha frente al fraccionamiento de la izquierda. Están todos unidos como una piña en torno a la pasta y no se mueven porque temen perder el sobre, la paga, el jaguar invisible, los almuerzos a 2.000 euros, los viajes gratis total a lugares de ensueño o los áticos en la costa.

No es un gobierno, no es un Parlamento, ni un partido; es un instrumento de la oligarquía franquista. Lo muestran a diario sus hijos, los zangolotinos de Nuevas Generaciones, y algunos de sus especímenes menos adelantados en la escala de la evolución humana que tienen repartidos por las alcaldías del país.

Es imposible tomárselos en serio y, sin embargo, hay que hacerlo porque son peligrosos. Carecen de respeto por los derechos y libertades de los ciudadanos y los reprimen con verdadera saña. Les da igual la deriva autoritaria, fascistizante del régimen porque los llevaría a lo suyo. No solamente están arruinando a la gente, empujándola a la desesperación o al extranjero, sino que ya han conseguido también rebajar nuestra esperanza de vida. Un buen recurso de la oligarquía para resolver el problema de las pensiones. 


dijous, 27 de novembre de 2014

27/11/14. Lluís Solà. Presentació del llibre "La independencia de Cataluña explicada a mis amigos españoles" de Jaume López,

Benvolguts,
Aquest matí en l’apunt Salveu al president Mas hem parlat d’anar donant compte de la posició de cada opinador sobre els que estan entusiasmats amb en Mas i els 18 mesos.
Ara acabo de rebre un correu del bon amic Lluís Solà dels GOAL que parla d’un llibre acabat d’editar i que transcric fil per randa. Per entendre’ns és del Grup 1, els del SÍ-SÍ...

En Lluís Solà diu:

Ara mateix acaba de sortir el Jaume López, el professor de la UPF presentant el seu llibre. "La independencia de Cataluña explicada a mis amigos españoles" Aquest senyor és  el pare del nom del "dret a decidir" i el va argumentar des del punt de vista d'història del dret.

Entre altres coses ha dit:
Cal fer una llista el màxim d'unitària possible, no de cara a nosaltres sinó de cara a Europa.
Aquestes eleccions no són unes eleccions normals, volen ser un simulacre de referèndum. I per això cal que quedi molt clar.  Per tal que Europa ens entengui i ens pugui donar suport cal que una llista, la que sigui, tregui una majoria absoluta àmplia. Només així ens podran donar suport. Si es presenten llistes de partits polítics i un treu un 34%, un altre un 32%i els altres un 20%, un 15%, un 10%,no anem enlloc en aquestes eleccions. Millor no fer-les, ja que de cara a Europa no les entendran. Europa només entendrà una llista amb un 66%. i un parlament on més de 85-90  diputats sumant tots els partits favorables a la independència votin que volen un estat independent.  Hi ha d'haver un tronc gruixut  i unes branques favorables.

Lluís Solà


27/11/14. Jofre Llombart. Els malhumorats. No saben com combatre el somriure, aquesta arma de construcció massiva.

Benvolguts,
En múltiples apunts hem glosat que els qui treballem pel procés (els processats?, els processadors?) som gent d’un bon humor exultant. Estem contents perquè sabem on anem i ens agradem, que es diu ara!
Un dels primers cops que recordo que es parlava d’aquest bon humor o la il·lusió era en una columna de La Vanguardia de la Pilar Rahola que vaig glossar i que tenia per títol:
Avui afegim a aquest sentiment de complicitat amb els nostres conciutadans del procés i d’il·lusió en el resultat, que diu en Jofre Llombart,  que de ben segur en traurem amb la independència a curt termini, hi afegim dic el complement amb l’article, que tira contra els malhumorats, que evidentment no els fa il·lusió res. O potser sí que, tal com explica el Jofre Llombart, reflecteix un estat d’ànim que és el contrari del nostre i que no els portarà enlloc (fora de que els proliferin les llagues a l’estómac!).

Els malhumorats
27/11/14 - Jofre Llombart
No saben com combatre el somriure, arma de construcció massiva
Jofre Llombart
Amb el volum de titulars que va deixar anar Mas dimarts al Fòrum, ens va passar per alt la detecció d'un col·lectiu que existia però que encara no tenia nom. Deia el president: “En processos d'alta complexitat, no es pot convertir l'anècdota o el detall en categoria principal”, i afegia: “No es poden gastar energies que no ens sobren a ocupar-se de qüestions pròpies de llepafils o de perepunyetes.” La reflexió acabava amb aquesta conclusió: “A Catalunya hi ha discussions eternes sobre temes que a l'hora de la veritat són absolutament menors, secundaris o irrellevants.” Bé, com que és temps de generositats i d'autoinculpacions, m'acuso d'haver estat còmplice d'aquest tipus de discussions. En descàrrega meva diré que no cada dia hi ha esdeveniments històrics que ens permetin acurades anàlisis de gran calat i a vegades ens perdem amb bajanades. Per això, proposo que a la llista unitària no hi hagi ni un llepafils perepunyetes. És cert que això no és el que li cal al país en aquest moment greu de la seva història. Ara bé, estenc el dret a veto a un altre col·lectiu que, a parer meu, és molt més contraproduent per als objectius que persegueix aquesta candidatura transversal: els malhumorats. Malfiï's, president, dels que comencen el dia amb cara de pal. Un mal matí el pot tenir tothom, d'acord, per tant, malfiï's dels qui comencen el dia amb cara de pal però són incapaços de canviar el rictus en tot el dia i al vespre continuen amb el rostre restret. Els malhumorats són molts i dissortadament ells sí que serien capaços de fer una llista unitària i immediata. Els uneix estar enfadats perquè:
No saben com combatre el somriure, aquesta arma de construcció massiva.
Però crec que els que somriuen són més. I davant l'empresa que hi ha per davant, president, abans que advocats, enginyers, metges, mestres, representants del tercer sector social, periodistes i polítics, el que cal és gent de bon humor o això serà insuportable.


27/11/14. Téllez. Esa España es una mierda. “Lo increíble de España –como dijera Bismarck—es que con una clase política tan inepta todavía exista el país”...

Benvolguts,
Escrivint un apunt sobre la il·lusió (Pilar Rahola) i sobre els malhumorats (Jofre Llombart), he recordat que ja fa gairebé un any vaig escriure sobre la il·lusió dels catalans en un comentari sobre un article de la Pilar Rahola:
En aquest apunt la Rahola explica que un amic espanyol li va fer aquesta confessió: "El problema de España es que no nos hace ilusión". Y añadía que esa era la gran baza de los catalanes: "Vosotros tenéis un proyecto llamado Catalunya que os ilusiona, nosotros no sabemos cuál es el proyecto de España, y lo que parece no hace ninguna gracia".
Com que en aquell apunt es comentava un article de Juan José Téllez de títol Esa España es una mierda, he tornat a llegir-lo i com que tot és aprofitable us el comento. L’article del Juan José Téllez va aparèixer quan s’estava aprovant al Congreso de los Diputados la Ley de Protección de Seguridad Ciudadana propiciada pel sinistre ministre (cau en vers!) Fernández que permetria que els grisos poguessin foragitar els indignats dels voltants del Congreso i que t’engarjolessin si els miraves malament…
Us acompanyo l’article d’una semblança del propi Téllez i de l’article de la Viquipèdia sobre ell.
Un del aforismes que usa, de Bismarck diu: “Lo increíble de España –como dijera Bismarck—es que con una clase política tan inepta todavía exista el país”.
Jo hi puc afegir un aforisme de La Codorniz, d’un escriptor, crec d’en Chumy Chúmez, que diu España debe ser muy rica puesto que habiendo tanta gente que roba, aún se tiene en pié!
O un aforisme de Napoleó: que nos definió como “una chusma de aldeanos guiada por una chusma de curas”.
L’autor usa un llenguatge, al meu entendre, ric en mots, gazmoños, pagafantas, esa España chufla y beata, excluyente y beoda, medieval, caudilla y pejiguera...
Bé us demano que llegiu l’apunt Esa España es una mierda, que us faci profit, i com que no som espanyols que us encomani la il·lusió i us foragiti el malhumor:

Esa España es una mierda
Juan José Téllez

01 dic 2013
Compartir:  facebook  twitter  meneame Etiquetas: Amadeo Martínez Inglés, Antonio Canovas del Castillo, Antonio Machado, Arturo Pérez Reverte, Baltasar Gracián, Blas de Otero, Joaquín Bartrina, Jorge Fernández, Luis Cernuda, Mariano José de Larra, Victoria Beckam

Juan José Téllez
Creo cada vez en menos ideas, pero en las pocas que me quedan creo mucho. Lo único cierto es que nadie tiene toda la razón todo el tiempo. Aprendí periodismo en las viñetas de "Lucky Luke", en aquel diario del Far West cuya imprenta atacaban los forajidos y cuyo lema era: "Independiente siempre, imparcial nunca". Dirijo la programación del Centro Andaluz de las Letras. De hecho, me dedico también a la literatura pero, ¿el periodismo no lo es también?
Viquipèdia:
Juan José Téllez Rubio es un escritor y periodista español nacido en Algeciras (España) en 1958. Colaborador en distintos medios de comunicación (prensa, radio y televisión). Fundador de varias revistas y colectivos contraculturales, ha recibido distintos premios periodísticos y literarios. Fue director del diario Europa Sur y en la actualidad ejerce como periodista independiente para varios medios. En paralelo, prosigue su carrera literaria como poeta, narrador y ensayista, al tiempo que ha firmado los libretos de varios espectáculos musicales relacionados en mayor o menor medida con el flamenco y la música étnica. También ha firmado guiones para numerosos documentales.

Treinta mil euros por ofender a España. Los maderos y los picoletos decidirán, sin intermediación judicial alguna, imponer tales sanciones a pancartas y otros soportes de la libertad de expresión. La ley Fernández, como ya se llama a la nueva Ley de Protección de Seguridad Ciudadana, no sólo fijará multas millonarias contra quien llame gazmoños a los antidisturbios o pagafantas al Rey, sino que se cebará en quienes usen en vano el nombre de la patria.

Esta nueva norma, que precederá sin duda a la restauración de la Ley de Vagos y Maleantes, ¿pretende acabar con los insultos al Estado en los derbys entre el Barça y el Madrid, o expulsar del territorio nacional a Victoria Beckam si es que vuelve a decir que España huele a ajo?

Ya veo en los cuartelillos a Ana Belén, si es que vuelve a los escenarios para cantar “A veces madre y casi siempre madrastra”, un insulto que mucho antes había acuñado Blas de Otero, que en paz descanse: “Madre y madrastra mía,/España miserable/y hermosa. Si repaso/con los ojos tu ayer, salta la sangre/fratricida, el desdén/idiota ante la ciencia,/el progreso”.
Nuestros poetas, desde luego, se verían gravemente afectados por las sanciones: “Ardiente y andrajosa”, le llamó Luis Cernuda a la España de charanga y pandereta de don Antonio Machado, aquel mal español a los ojos de Fernández, quien sentenciara aquello de: “En España, de diez cabezas, nueve embisten y una piensa”.

La ley de la mordaza, la de la patada en la boca, la que alejará a la indignación de los alrededores de los parlamentos, la que perseguirá al 15-M, a la prostitución y a las botellonas de una misma tacada, prohibirá hablar de la España “odiada, porque envidiada”, de Baltasar Gracián, del “triste país” de Mariana José de Larra, e incluso llevaría hasta el cuartelillo al bueno de Antonio Canovas del Castillo, orgullo y prez del Partido Popular, en el caso de que volviese a repetir aquello de “son españoles los que no pueden ser otra cosa”.

El Gobierno español no sólo pretende recortarnos el presente e impedir el futuro, sino retrotraernos al pasado, desde los salarios a las becas, desde el sistema de salud a la Ley del Aborto. Incluso persigue arrebatarnos una de nuestras principales señas de identidad que estriba precisamente en ofender a la madre patria que nos parió. Ya lo avisó Joaquín Bartrina: “Oyendo hablar a un hombre,/ fácil es acertar donde vió la luz del sol;/ si os alaba a Inglaterra, será inglés;/ si os habla mal de Prusia, es un francés/ y si habla mal de España es español”.

El coronel Amadeo Martínez Inglés está más que acostumbrado a visitar los juzgados por insultos a la corona. Así que no le extrañará que le embarguen la paga si vuelve a decir que “España es una cloaca de corruptos”. Que se tiente la ropa incluso Arturo Pérez Reverte, quien acuñó una de las definiciones más lúcidas y evocadoras de esta nación: “Atormentada piel de toro española, turbia y homicida, cuna de Caín”.

De aquí sólo se librarán los muertos y los extranjeros. Como Simón Bolívar, quien destacó en su día que España es “una nación que sólo ha sobresalido en fiereza, ambición, venganza y envidia”. O Napoleón, que nos definió como “una chusma de aldeanos guiada por una chusma de curas”.

“Lo increíble de España –como dijera Bismarck—es que con una clase política tan inepta todavía exista el país”.

La clase política que ahora nos pastorea cree que España es suya. Pero esa España que no sólo cierra fábricas sino televisiones públicas y bocas libres, la de quienes quieren convertirnos a todos en camareros y desprecia a los funcionarios y a los artistas; la que quisiera censurar las películas pero se conforma con asfixiar al cine; la que arría el nombre de los actores de sus teatros, se engorila contra los gibraltareños y seduce a los turistas británicos; la que engorda a los bancos y adelgaza el Estado; esa a la que no le gusta ni la ley de dependencia ni la independencia de los jueces; la que no cree en la autodeterminación de quienes nos gustaría decidir si somos o si no somos lo que queramos ser; la que escolariza a los crucifijos y suspende a la ciencia, esa España es una mierda.

Si yo hubiera escrito alguna ofensa española pareja a la que acaba usted de leer, en caso de que el anteproyecto de esta nueva ley llegue a buen puerto, tendría una lechera en la puerta para cobrarme cinco millones de las antiguas pesetas. Pero esa España chufla y beata, excluyente y beoda, medieval, caudilla y pejiguera probablemente ignore que la libertad no tiene precio.


26/11/14. Roger Palà. Salveu al president Mas. L’article està mirat molt amb visió de partit (o de classe) i no amb visió de país! "Una estratègia per capitalitzar les mobilitzacions sobiranistes –plurals, populars i impulsades des de baix..."

Benvolguts,
Aquest dies estic repassant els articles d’opinió sobre el procés. N’hi ha, com en la consulta del 9N de tres menes: sí-sí, sí-no, no. Vegem-ho:
1.      Hi ha articulistes i tertulians de diaris i ràdios catalanes de tota mena que estan entusiasmats amb en Mas i els 18 mesos (SÍ-SÍ), Partal, Capdevila (1 i 2), Sanchis, Xirgo, Ribera, Bassas, Sala i Martin, etc.
2.      Hi ha articulistes de diaris catalans de tota mena que no estan massa o gens entusiasmats amb en Mas i els 18  mesos (SÍ-NO), notari
3.      Hi ha articulistes de diaris madrilenys que no estan gens entusiasmats amb en Mas i els 18 mesos, com tampoc no hi està el Plasmarajoy (NO) ni el Sánchez (NO) ni el Pablo Iglesias (NO). En el mateix grup hi ha molts dels articulistes dels diaris pro-fatxes editats a Barcelona (La Vanguardia i El Periódico), Esperanza Garcia, Andrea Levy, Nacho Martin Blanco, etc .

Avui li toca a un periodista molt crític: En Roger Palà. En Roger Palà que és molt brillant, pertany al Grup 2. En Roger Palà, periodista i ànima del grup Enderrock, que dirigeix l’Anuari Mediacat del Grup Barnils (junt amb Sergi Picazo i d’altres), ens ofereix un article en calent el mateix vespre de la conferència d’Artur Mas a l‘Auditori del Fòrum amb 3.000 fidels assistents per invitació directa de la Generalitat. És un article cru, despietat, amb llocs comuns massa reiterats, retallades en sanitat i educació, creixement del deute, encadenament de casos de corrupció, seu embargada pel cas Palau...
L’article està mirat molt amb visió de partit (o de classe) i no amb visió de país!

Vegem ara l’article:
Salveu al president Mas (Salveu al soldat Ryan)
«L’anomenada “llista de país” no és més que el remake de sèrie B d’una pel·lícula que ja hem vist»
Roger Palà | Actualitzat el 26/11/2014 a les 00:03h

Artur Mas va oferir ahir un dels discursos èpics als que ens té habituats, en un escenari noble i aclamat per una multitud de partidaris. A la pràctica, poques novetats. El nou mantra convergent, propagat des de fa setmanes, es diu “llista de país”, i té com a principal objectiu diluir la marca de CiU en una candidatura en què també hi prengui part ERC amb personalitats de la societat civil. Mas es proposa a sí mateix per liderar “o tancar” la llista, amb la idea d’aglutinar els vots sobiranistes per... declarar la independència? No queda gaire clar. De fet, el que proposa el president és obrir un procés de negociació amb l’Estat de com a màxim 18 mesos per concretar la independència, però no diu com ho farà i què caldria fer si l’Estat s’hi nega. Quan seran les eleccions? Tampoc hi ha data: dependrà de com es configuri la candidatura. En resum: “Primer la llista de país, i després ja veurem”.

En realitat l’anomenada “llista de país” no és més que el remake de sèrie B d’una pel·lícula que ja hem vist i que es titula “Salveu al president Mas”. La versió original era bona, però la catalana, malgrat la lluïda escenografia de l’Auditori del Fòrum, no aspira precisament a l’Oscar. Tot plegat no és més que una estratègia per capitalitzar les mobilitzacions sobiranistes –plurals, populars i impulsades des de baix– i bandejar de l’agenda política una gestió carregada de punts foscos: retallades en sanitat i educació, creixement del deute, encadenament de casos de corrupció, seu embargada pel cas Palau... De fet, Mas no ha complert ni amb el punt estrella del seu programa: la consulta del 9-N no es va realitzar i va ser substituïda per un procés participatiu sense concreció política. Va ser una mobilització social desobedient, però les institucions no van desobeir.

Quines alternatives té ERC davant la nova situació? És difícil que els republicans comprin la idea de Mas tal com està plantejada. Hi ha massa indefinicions i perquè suposa un xantatge explícit: supedita un hipotètic procés independentista no a la victòria dels independentistes, sinó a la victòria d’una llista de l’independentisme. Davant d’això, ERC té dues vies: recollir el guant o marcar el seu propi camí. Recollir el guant significaria doblar l’aposta: avalar la llista de país però amb condicions. En primer lloc, concreció: hi haurà DUI? S’aplicarà desobediència institucional per construir el nou estat? En segon lloc, clarificant el procés de composició de la llista i marcant línies vermelles: per exemple, que no hi hagi líders de partits, que estigui liderada exclusivament per la societat civil o que la tria dels qui en prenguin part –inclòs el cap de llista– depengui d’unes primàries obertes. Ni Mas ni Junqueras, ni CiU ni ERC: llista construïda des de baix i amb programa clar. Un tot o res per la independència sense mitges tintes.

L’altra opció és marcar perfil propi, renunciar a la llista de país i presentar-se amb les seves pròpies sigles o amb una candidatura que aglutini l’esquerra independentista socialdemòcrata. Hi ha poderosos arguments que avalen que aquesta via seria la millor tan per ERC com per l’independentisme en general: les enquestes que s’han realitzat al respecte demostren que la llista de país pot restar vots al conjunt del sobiranisme i generar fugues d’ERC i CiU cap a l’esquerra i cap als moderats. És possible que la llista de país fracassés amb independència de la seva configuració, ja que la societat catalana, com s’ha demostrat en els últims processos electorals, no es mou només sobre l’eix nacional. Cal, doncs, tenir en compte tots els escenaris Les últimes enquestes, a més, avalen una sensació que ja fa mesos que pren intensitat: la irrupció de Podem pot canviar el taulell de joc també a Catalunya. De fet, sembla que la suma d’ERC amb Podem, ICV-EUiA i potser la CUP es quedaria molt a prop de la majoria absoluta. Seria el primer cop que a Catalunya s’obriria la possibilitat d’un govern sense cap dels partits del règim del 78, sense necessitat d’excloure un referèndum.

Què passa si ERC no compra el pla de Mas o si Mas no compra les condicions d’ERC? L’estratègia del president serà molt més prosaica: no convocar eleccions i parapetar-se a la Generalitat fins al novembre de 2015, amb l’esperança que un resultat advers de Rajoy a les generals obri la possibilitat de l’enèsim pacte d’elits. Aquest escenari, però, també podria ser letal per CiU: si el president no vol convocar eleccions de forma immediata haurà d’aprovar uns pressupostos o prorrogar-los. La primera opció vol dir comptar amb el PSC, perquè ERC no els avalarà. Qualsevol escenari de dilació, doncs, suposa posar el fre de mà sobiranista i dilapidar part el capital polític del 9-N. Per no dir que dóna marge de maniobra a Podem per articular la seva proposta a Catalunya. L’escenari, però, té una virtut: permet a CiU i a Mas guanyar més temps. Cosa que bàsicament és el que porten fent des que van tornar a guanyar les eleccions el 2010, primer amb el pacte fiscal, després amb la consulta i ara amb els “18 mesos excepcionals”.

Per tot plegat, una reflexió final: encara que avui sembli obvi, anem amb compte amb sentenciar categòricament que el procés sobiranista i el 9-N han reforçat Artur Mas. El president se sent fort, té un entorn de propagandistes fidel i la capacitat de forçar el relat en els mitjans tradicionals. Però també és un gegant amb peus de fang. Només cal recordar què va passar amb la manifestació independentista de l’Onze de Setembre de 2012. Dos mesos després d’intentar capitalitzar-la electoralment, CiU perdia 10 diputats. Aquesta pel·lícula –drama o comèdia segons l’espectador- també l’hem vist.


27/11/14. Enric Juliana. Octubre, octubre. "Sin Octubre quizá no habría madurado tan deprisa la idea del ‘Partit del President‘ y los 18 meses artúricos..".

Benvolguts,
En Juliana, amb molta traça enumera els fets polítics (tot és política) d’aquest mes d’octubre i explica la cadena de casualitats que porten a la cadena de decisions que canvien la història a cada instant. Els autors de ciència ficció en diuen la creació d’universos paral·lels a cada decisió que els deus o els humans prenen...
La confessió de Jordi Pujol, la decisió del president Mas de mantenir el N9N peti qui peti, la indecisió (que també és una decisió com la tercera via) del Plasmarajoy, el pla d’en Mas dels “18 meses artúricos: la aventura de refundar el partido catalán dominante con fibras de Esquerra, pautas de Carles Viver i Pi Sunyer y retóricas de Podemos”, la podridura intrínseca del PPSOE, que per començar ha portat a les dimissions de Rubalcaba, Gallardón i Mato i l’aparició de Podemos, fa que el Plasmarajoy decideixi que “En circunstancias así suele haber una remodelación ministerial. Un golpe de efecto para tomar impulso e intentar escapar de la fuerza gravitatoria de Octubre.”

I ara vegem el delitós article Octubre, octubre, d’en Juliana:

Octubre, octubre
Enric Juliana en La Vanguardia

el 27 noviembre, 2014 en Derechos, Libertades, Política, Sociedad, Sociología

El otoño de los escándalos ha cambiado de manera irreversible el momento político español y ha estimulado a los jueces

La cadena de escándalos de Octubre ha agitado y cambiado la política española. Y ha acelerado la mutación de la política catalana, que tiene la costumbre de ir por delante cada vez que cambia la dirección del viento. En Octubre se ha certificado que no habrá partido con mayoría absoluta en la próxima legislatura española. Octubre ha encendido las luces de alarma en Europa sobre la posible transformación de España en un grave y crónico problema político. Octubre del 2014 aparecerá en los libros de historia. Los tiempos están cambiando y en las elecciones municipales y regionales de Mayo va a llover a cántaros.

Sin los hechos de Octubre, prologados por el 25 de Julio de Jordi Pujol, probablemente Artur Mas no habría propuesto anteayer, con tanta contundencia, un segundo adelanto electoral bajo la bandera de un soberanismo unitario, civil y regenerador. Sin la cadena de escándalos de Octubre y su mella en el castigado orden español, quizá el 9 de Noviembre habría discurrido de otro modo. Quizá se habría impuesto en Madrid, la idea de proceder a la requisa e incautación de las urnas y papeletas que la Generalitat tenía almacenadas en Lleida. Con la gravedad de Octubre a cuestas, el presidente y la vicepresidenta no quisieron dar ese paso, reclamado por alguno de los ministros séniors con vieja experiencia gubernativa.

Sin Octubre quizá no habría madurado tan deprisa la idea del ‘Partit del President‘, subyacente en el plan de los 18 meses artúricos: la aventura de refundar el partido catalán dominante con fibras de Esquerra, pautas de Carles Viver i Pi Sunyer y retóricas de Podemos. Sin el tremendo Octubre, Mas, buen alumno de la escuela laica francesa, no habría abrazado con tanto entusiasmo la nueva religión de nuestro tiempo: la adoración de la ‘gente’, la idolatría de la multitud digitalizada, las sandalias franciscanas, los domingos sin corbata y el cilicio en las ingles de la política profesional. La expiación y el gran proyecto. La saya y el diálogo con el Universo. El borrón y la cuenta nueva. Las maniobras de palacio y la propaganda del nuevo país. Catalunya, siempre pionera en las artes escénicas, se dispone a pintar ahora el retablo del franciscanismo unitario.

Toda la Península vive en Octubre. En Portugal, tierra fraterna, lo están resolviendo de otra manera. La justicia republicana pega fuerte y gente de mucho poder está yendo a la trena. La República se afirma. Hay que añadir que el franciscanismo siempre ha tenido una fuerte impronta en Portugal. San Antonio de Padua, el fraile que dio profundidad intelectual a la orden, era de Lisboa.

En Madrid, Octubre ha sido políticamente demoledor, pero Mariano Rajoy es más de Santiago que de Francisco. La pétrea quietud del apóstol, esa figura de ojos grandes y mirada hierática que el presidente abrazó en Agosto acompañado por la canciller alemana Angela Merkel, define un estilo de gobierno. Una manera de ser. En el tozudo quietismo de Rajoy late un tremendo deseo de afirmación. Una vanidad oculta: ya sé que no os acabo de gustar, pero yo soy así y los hechos me acabarán dando la razón. Esta es la divisa presidencial, ahora en serios apuros.

El trimestre comenzó con la dimisión de Alberto Ruiz-Gallardón y concluye con la renuncia de Ana Mato, diezmada por el ébola y triturada por el caso Gürtel, horas antes del pleno del Congreso sobre las medidas anticorrupción. El juez Pablo Ruz es independiente y ahora lo quiere exhibir. Octubre también ha influido en el estado de ánimo de la judicatura. Los magistrados –incluidos los fiscales- quieren subrayar su autonomía. Los jueces también quieren ser, como Francisco, amigos del pueblo. Han caído dos ministros, se ha desplomado la simpatía por el PP en las encuestas, han ascendido los partisanos de Podemos, un poco leninistas, un poco franciscanos; Mas se ha sentido fuerte e imaginativo, el nuevo secretario del PSOE no ha entrado en la red de los pactos bipartidistas (cambio del sistema de elección de los alcaldes y leyes anticorrupción) y ha empezado a cundir en Europa la sensación de que España lo tiene negro.

En circunstancias así suele haber una remodelación ministerial. Un golpe de efecto para tomar impulso e intentar escapar de la fuerza gravitatoria de Octubre.

Joan A. Forès