diumenge, 31 d’agost del 2014

31/08/14. Núria Ventura. Entrevista amb el dirigent del PSAN Josep Guia: sobre la consulta, el paper dels partits polítics que encaçalen el procés i les conseqüències. 'Desobeir la sentència del TC és un delicte menor al codi penal espanyol'

Benvolguts,

Llarga entrevista de la Núria Ventura amb en Josep Guia. Opinions molt interessants!

Tinc unes quantes consideracions a fer. I algunes preguntes!

·       Podemos, Si extrapolem què ha passat a les eleccions europees, és possible que també tinga representació parlamentària a les Corts Valencianes, i s'hauria de posicionar al costat d'aquests grups. Però no els conec prou. Darrerament encara debatien si li volien dir País Valencià o la imbecil·litat eixa de Comunitat Valenciana. Per això és una incògnita. Encara és lluny.

·       No acatament de la possible sentència del TC. Si Mas no fa cas d'una sentència i no sols convida a votar, sinó que a més fa efectiva el dia 9 de novembre la votació, ja procediran contra ell. L'acusaran i tindrà el seu advocat defensor. Això és factible. L'altra alternativa és que es que convoque la consulta, però que tres dies abans envien la policia i l'exèrcit espanyol a fer guàrdia als col·legis electorals, a segrestar les urnes i a impedir que la mesa electoral de cada col·legi es puga reunir. Però no tenen prou forces d'ordre per a fer-ho i si envien l'exèrcit, imagina't l'escàndol internacional que seria. No crec que arriben a aquest extrem.

·       Garanties. Sí que estaria bé de fer una sèrie d'invitacions a observadors internacionals. Crec que això, la Generalitat hauria de tenir-ho previst. I després, les garanties també les posen els professionals de la premsa. Ha d'estar ple de mitjans internacionals. El resultat serà igual de fiable que les altres votacions, i ara encara més perquè hi haurà més ulls mirant.

·       I com va dir l'Elisenda Paluzie, ens calen tres milions de votants i dos milions de sí-sí. Això com a quantitats mínimes, i és un objectiu factible.

·       Bona elucubració sobre el camí cap a la independència de tota la nació

·       Mas és d'un independentisme molt recent. Encara no sé si és sincer o no.

·       La CUP ocupa ara un espai de l’independentisme combatiu que des del PSAN s’havia ocupat. La CUP és filla ideològica del PSAN, fins a un cert moment recent en què la CUP, o algunes de les seves franges, no han acabat d'acceptar plenament que vindrà primer la independència del Principat, i això és un handicap.

·       Parlant en general de les organitzacions d'esquerres, el problema concret de fons és que han de ser aquestes organitzacions les que es posen davant del procés d'independència del Principat per tal que l'estat resultant fóra el més d'esquerres possible i el més favorable possible als interessos del poble treballador.

·    Aquests dubtes que hi ha per part de Guanyem Barcelona, Podemos, la CUP i Iniciativa fa que la direcció i la reivindicació independentista estiga en els sectors més dretans.

·       Això és un error històric de les forces d'esquerres. Al davant del procés independentista, hi haurien de ser les forces d'esquerra, com hi ha estat el PSAN i voldríem ser-hi. Haurien de ser els més independentistes de tots. Moltes vegades aquestes forces d'esquerra parlen del procés com si fos una cosa de Mas i Junqueras i no fos d'ells. Aquest distanciament del procés és perillós perquè:

·     Si no encapçales la lluita, l'estat te'l construiran uns altres.

·       Alfons López Tena.  Trec de la Viquipèdia: Va ésser militant de Convergència Democràtica de Catalunya des del 1989 fins al 2010, quan va fundar Solidaritat Catalana per la Independència. Anteriorment havia estat Conseller Nacional de Convergència Democràtica des del 1996 fins al seu nomenament com a vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol a proposta de CiU. Ha estat vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol entre el 2001 i el 2008. Mentre López Tena ha sigut militant i alt càrrec de CDC s’ha esdevingut el següent:

o   Lluís Prenafeta secretari de la presidència de la Generalitat de Catalunya del 1980 fins el 1990 i Macià Alavedra ex-conseller de Finances del 1982 al 1987, varen ser processats pel jutge Garzón pel Cas Pretòria, per uns suposats delictes de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners en els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Sant Andreu de LLavaneres.

o   Cas Pallerols, de militants d’UDC és del 1994. El cas Pallerols va ser un cas de corrupció lligada al finançament il·legal del partit polític UDC, sentenciat al 2013 pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En l'afer, varen ser condemnats l'empresari andorrà Fidel Pallerols i els excàrrecs d'UDC Lluís i Vicenç Gavaldà per haver desviat subvencions de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya per al finançament del partit.

o   Cas Millet, lligat a CDC, en que part dels diners (uns 30milions d’euros) de la Fundació Palau de la Música es desviaven per a usos privats.

·       I la meva pregunta és: Com pot ser que el Sr. López Tena, militant de CDC des del 1989 fins el 2010, advocat i notari (que serveix per donar fe) no vagi adonar-se de l’evasió fiscal de Jordi Pujol, i segurament d’altres càrrecs del partit? Recordem que aquesta evasió ha de comportar moltes complicitats que ja aniran sortint, i almenys 7 persones de CDC n’haurien d’haver estat al corrent!

I ara l’entrevista amb en Josep Guia:

31.08.2014  06:00

Autor/s: Núria Ventura

Josep Guia: 'Desobeir la sentència del TC és un delicte menor al codi penal espanyol'

Entrevista amb el dirigent del PSAN sobre la seva visió de la consulta, el paper dels partits polítics que encaçalen el procés i les conseqüències per a la resta del país


La defensa de l'independentisme que va fer el PSAN des d'una posició minoritària des de la dècada del 1970 s'ha convertit, al cap de quaranta anys, en una opció majoritària al Principat. El mateix Josep Guia, dirigent i fundador del partit, no s'imaginava que la lluita que ell encapçalava aleshores s'acceleraria tant. Ara, a les portes d'una tardor decisiva per a la consulta sobre la independència, considera que una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que la impugni no s'hauria d'obeir. Malgrat que els objectius que defensa són un conjunt --independència, socialisme i Països Catalans-- s'adequa a aconseguir en una primera fase la independència del Principat, per després poder treballar la resta d'objectius. En aquesta entrevista Guia també dóna la seva opinió sobre el paper que exerceix la CUP en el procés i sobre les conseqüències que tindria un nou estat per a la resta de territoris del país.

Què creieu que passarà el 9-N?

—Depèn de les principals forces polítiques catalanes. El poble ja hi és i la voluntat de votar, també. Són ells els qui han de fer possible aquesta votació. El trencament de la legalitat en aquest cas serà mínim. És simplement desobeir una hipotètica --gairebé segura-- sentència del Tribunal Constitucional espanyol, un fet que no significa, com va passar a Lluís Companys, el tancament immediat al vaixell 'Uruguai', l'empresonament, ni la suspensió de la Generalitat. És un delicte menor al codi penal espanyol. La Generalitat Valenciana n'està tipa, de no acatar sentències del TC pel tema de la llengua, i no passa res. És a dir, que si Mas no fa cas d'una sentència i no sols convida a votar, sinó que a més fa efectiva el dia 9 de novembre la votació, ja procediran contra ell. L'acusaran i tindrà el seu advocat defensor.

Creieu que anirà així?

—Sí, això és factible. L'altra alternativa és que es que convoque la consulta, però que tres dies abans envien la policia i l'exèrcit espanyol a fer guàrdia als col·legis electorals, a segrestar les urnes i a impedir que la mesa electoral de cada col·legi es puga reunir. Però no tenen prou forces d'ordre per a fer-ho i si envien l'exèrcit, imagina't l'escàndol internacional que seria. No crec que arriben a aquest extrem.

Quines garanties hauria de tenir la consulta?

—La consulta no és sinó una anada a les urnes com una altra, i ja fa temps que hi anem. Ha de tenir les mateixes garanties que qualsevol altra votació. Sí que estaria bé de fer una sèrie d'invitacions a observadors internacionals. Crec que això, la Generalitat hauria de tenir-ho previst. I després, les garanties també les posen els professionals de la premsa. Ha d'estar ple de mitjans internacionals. El resultat serà igual de fiable que les altres votacions, i ara encara més perquè hi haurà més ulls mirant.

I com va dir l'Elisenda Paluzie, ens calen tres milions de votants i dos milions de sí-sí. Això com a quantitats mínimes, i és un objectiu factible.

Després què haurem de fer?

—És una consulta que s'haurà fet d'acord amb la llei de consultes que aprovarà el Parlament de Catalunya i serveix per saber l'opinió del poble del Principat. Després, el que ha de fer l'executiu és, justament, executar-la. I, per fer-ho, el més directe i el més senzill seria que el parlament proclamés la independència i comencés un procés de negociació amb l'estat espanyol.

Quina legitimitat tindria una declaració unilateral del parlament si els partits no ho portaven al programa electoral?

—L'haurà de fer avalat pel resultat obtingut. Ara, la pot fer després d'uns quants mesos de negociació amb instàncies internacionals i amb l'estat espanyol, si vol negociar, o bé, si no vol negociar l'estat espanyol, no caldrà que s'espere aquests mesos. I sí que tindria legitimitat. Als programes dels partits del parlament hi havia fer la consulta i, un cop es tenen els resultats, es negocia per executar-los. Si l'estat espanyol no vol reconèixer el resultat per començar una negociació, alshores cal fer la DUI, simplement per forçar la negociació, però ja amb la intervenció d'instàncies internacionals.

Confieu en el president Artur Mas i en Oriol Junqueras per pilotar el procés?

—Personalment no gaire, però això no té gaire importància perquè en dos mesos es veurà.

Per què no hi confieu gaire?

—Perquè conec les seues trajectòries. Conec la trajectòria d'Esquerra des que es va proclamar com a partit independentista i conec la trajectòria de Mas, d'un independentisme molt recent. Encara no sé si és sincer o no.

Els qui som independentistes provats, honestos i lluitadors de sempre està bé que ens ho mirem amb optimisme, però també amb una mica de cautela.

Per què us podrien fallar?

El de sempre, sotmetent-se a l'estat espanyol. No tenint el coratge de fer què toca, com passa des de la transició ençà. Sí que han avançat molt en aquest sentit, de no sotmetre's, però les proves de foc importants vénen ara, els mesos vinents.

Quines proves de foc han de superar?

Han de fer la consulta i no pas enredar-se amb un procés de negociació amb l'estat espanyol sense fer la consulta. D'una altra banda, també cal pensar que la forma de dominació de l'estat espanyol, contrària a qualsevol tipus d'entesa, també ajuda cap al trencament independentista. Durant segles la seva forma de dominació, dins de Castella mateix i en països de tot el món, ha estat la intransigència, el no-pacte i matxacar i espoliar.

Com hauria d'actuar una Catalunya independent respecte a la resta de la nació?

Hauria d'actuar com a dinamitzador de la reunificació política de tota la nació. Seria l'etapa posterior que caldria assumir amb total energia i sinceritat. És per això que ja de bell començament, a la constitució de la República Catalana del Principat hi ha d'haver dos preceptes:

·       El primer, que hi haja la porta oberta a les possibles incorporacions territorials posteriors, si així ho decideix la població del territori corresponent de l'àrea lingüística catalana. Aquesta seria una clàusula semblant a la que tenia Alemanya per a fer la reunificació amb l'Alemanya de l'est, que tenia la porta oberta perquè, de la nit al dia, es pugués fer la unificació.

I el segon?

·       Fa referència als individus. Els catalanoparlants de la nació catalana de fora del Principat que ho demanen, que puguen tenir accés al passaport català, amb els drets i deures corresponents. Aquestes dues coses són importants, però podríem parlar molt més perquè tenir un estat que funciona, progressista i favorable a les classes populars i tenir clar que ha d'ajudar a la catalanitat perifèrica és molt positiu. El que s'ha fet fins ara de manera vergonyant des del Principat, que ha ajudat poc la perifèria, amb un estat pot millorar molt.

Quines conseqüències pot tenir la independència del Principat per als altres territoris de la nació?

—Catalunya seria un mirall, un exemple a emular. Especialment l'estat espanyol voldrà matxacar-nos encara més i suprimir la llengua i qualsevol referència de catalanitat, fins i tot de valencianitat. Ja ho fa molt, però voldrà reprimir-ho encara més. Però no patirem gaire més que ara i les conseqüències seran més positives que no pas negatives, perquè hi haurà un estat al qual apel·lar, imitar i voler adherir-se.

Com veus la situació al País Valencià?

—Sempre he defensat que tard o d'hora el que passa al Principat s'encomana al País Valencià. Hi ha qui diu que això no és veritat i argumenten que no ha crescut el catalanisme al País Valencià com hauria d'haver crescut. Hi ha qui diu que el Bloc ha crescut més quan s'ha allunyat de les tesis més catalanistes, però no existiria si no hagués existit prèviament el nacionalisme al Principat. El que vull dir és que les coses que passen al País Valencià, especialment de signe progressista, són sempre a imitació del que passa al Principat.

I el futur immediat?

—La situació actual és que tenim un objectiu proper, que són les eleccions autonòmiques i municipals del maig de l'any vinent. Aquest objectiu, tant per al País Valencià com per a les Illes i la Franja, és molt important perquè al País Valencià i a les Illes hi ha la possibilitat real de pèrdua de poder polític municipal i autonòmic del PP. Això ajudarà molt un procés de regeneració política i de tornar a estimar-se la llengua i la terra i de tornar a crear vincles entres les Illes, el País Valencià i el Principat. Previsiblement serà a partir del maig vinent.

Quin paper hi poden tenir els partits que són l'alternativa al PP?

—PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Compromís s'hauran d'entendre per tal de governar la Generalitat Valenciana. Només d'entrar-hi hauran de crear una ràdio i una televisió públiques, que no vol dir recompondre Canal 9 i Ràdio 9 tal com estaven, però sí que es podran utilitzar les estructures. També hauran d'impulsar el corredor mediterrani i abandonar qualsevol posició d'anticatalanisme que ha portat el País Valencià al seu empobriment. Anticatalanisme és empobriment i allunyament d'Europa i catalanisme és sinònim de cultura i de progressisme. És així al País Valencià.

Podemos també creus que hi tindrà un lloc?

—Si extrapolem què ha passat a les eleccions europees, és possible que també tinga representació parlamentària a les Corts Valencianes, i s'hauria de posicionar al costat d'aquests grups.

Realment creieu que ho farà?

—És que no els conec. Darrerament encara debatien si li volien dir País Valencià o la imbecil·litat eixa de Comunitat Valenciana. Per això és una incògnita. Encara és lluny.

En el moment en què vàreu començar a lluitar per la independència amb el PSAN, el 1969, us imaginàveu que s'arribaria on som?

—Nosaltres sempre hem cregut que hi arribaríem, però no sabíem quan i tampoc no sabíem de quina manera. No sabíem que el procés s'acceleraria així al Principat, cosa que celebrem. I ens adeqüem a aquesta situació i som partidaris clarament de la independència primer del Principat, encara que no siga de tota la nació. Creiem que és important, tant des del punt de vista de l'alliberament nacional com des del punt de vista de l'alliberament de classe. És per això que adeqüem el nostre discurs i som decidits defensors d'aquesta primera fase d'independència del Principat. Però no ens imaginàvem que seria així. Fa cinc anys, ningú no ho pensava.

Creieu que la vostra llavor ha estat decisiva per a arribar on som?

Potser és falta de modèstia, però estic convençut que si no haguérem existit els independentistes lluitant des de fa quaranta anys i haguérem abandonat, no s'hauria produït tot el que s'ha produït ara.

Quines renúncies s'han fet d'allò que demanàveu?

—De renúncies, no n'hem fet cap. Demanar primer la independència només del Principat no és cap renúncia, sinó que es reforça i ajuda la reunificació política de tota la nació i avancem cap a una societat més justa i més favorable als interessos de les classes populars. No renunciem, sinó que no vénen totes tres coses de cop --independència, socialisme i Països Catalans. A aquestes alçades ja no renunciem a res.

La foto de la data i la pregunta és la del front patriòtic que us havíeu imaginat els anys 1980?

—S'hi acosta una mica. Aquesta seria la foto dels representats polítics del front patriòtic perquè quan parlem de front patriòtic no són només partits polítics, sinó que parlem d'una massa social. Però la massa social representada per aquests i per alguns altres que no eren a la foto, això és el front patriòtic.

La CUP ocupa ara un espai de l’independentisme combatiu que des del PSAN s’havia ocupat?

Bé, la CUP és filla ideològica del PSAN, fins a un cert moment recent en què la CUP, o algunes de les seves franges, no han acabat d'acceptar plenament que vindrà primer la independència del Principat, i això és un handicap. No fan una anàlisi concreta de la realitat, que és un requeriment marxista que nosaltres apliquem sempre. No accepten que és necessari un front patriòtic per a arribar a la independència, però després sí que es fan la foto. Tenen com una espècie de mala consciència.

La CUP no veu bé aquest procés per fases de què parleu?

—En els seus papers i en els seus pronunciaments encara no ho té assumit. Encara estan amb independència, socialisme i Països Catalans --que és un llegat del PSAN i que el PSAN el continua tenint--, sense veure que aquests tres ítems no aniran junts, que vindrà primer la independència d'una part i després avançarem cap al socialisme i cap a la unió del conjunt.

Quin perill té?

—Parlant en general de les organitzacions d'esquerres, el problema concret de fons és que han de ser aquestes organitzacions les que es posen davant del procés d'independència del Principat per tal que l'estat resultant fóra el més d'esquerres possible i el més favorable possible als interessos del poble treballador. Aquests dubtes que hi ha per part de Guanyem Barcelona, Podemos, la CUP i Iniciativa fa que la direcció i la reivindicació independentista estiga en els sectors més dretans. Això és un error històric de les forces d'esquerres. Al davant del procés independentista, hi haurien de ser les forces d'esquerra, com hi ha estat el PSAN i voldríem ser-hi. Haurien de ser els més independentistes de tots. Moltes vegades aquestes forces d'esquerra parlen del procés com si fos una cosa de Mas i Junqueras i no fos d'ells. Aquest distanciament del procés és perillós perquè si no encapçales la lluita, l'estat te'l construiran uns altres.

La CUP ocupa bé el rupturisme, des del Parlament?

Crec que no. En aquest sentit crec que era més interessant la feina que feia Solidaritat. La feina que van fer Uriel Beltran i Alfons López Tena des del punt de vista independentista i des del punt de vista de denunciar amb noms i cognoms les forces de dretes que s'oposen a l'independentisme, no la fa la CUP.

Quina contribució pot fer Solidaritat al procés?

—Solidaritat té una actitud positiva, impulsant la campanya dels voluntaris que ajuden a fer possible la votació del 9-N, que és el seu primer objectiu. Després, a partir del 9-N ja ho analitzarem. Segurament Solidaritat farà una assemblea nacional al final de novembre, en la qual analitzarem la situació.

Joan A. Forès
Reflexions

31/08/14. Miquel Sellarès. Ara, primer el país i la gent. Per fer una truita primer cal trencar els ous! O obeïm la legalitat espanyola i menystenim la catalana o obeïm els dictats del nostre poble i trenquem els ous! SÍ-SÍ per un estat nou.

Benvolguts,

Les opinions d’en Miquel Sellarès (http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Sellar%C3%A8s_i_Perell%C3%B3) han  sigut comentades més d’un cop en aquest Bloc. I no han variat gaire des de la transició. El seu nord, el seu objectiu és la independència de Catalunya, com el de moltíssims de nosaltres. Tanmateix ell era dels primers durant la dictadura i evidentment ho ha continuat sent en el règim borbònico-franquista-bananer actual. I com que té llarga experiència tant en la política de partit com en la governació, les seves opinions són sempre ben escoltades.

En aquest article Ara, primer el país i la gent, ens avisa de com les clavegueres espanyoles (partits polítics de tota mena, no només el PPSOE sinó d’altres de connotacions també feixistes, ràdios, televisions, empastifada de tuïts i d’articles que en un altre país no s’admetrien), intentaran anar-nos erosionant fins al 9N. Però no ho aconseguiran i no aniran més enllà!

També ens avisa de la nostra divisió interna, que també és de jutjat de guàrdia: pals a les rodes d’en Duran, del Santi Vila, del Rigol, les que vindran de l’Espadaler (and his boys and girls)...

I s’encara amb la cinquena columna:

Hi ha, però, una part de la ciutadania –una part considerable dels ciutadans de Catalunya– que parlen del marc legal: que tot s'ha de fer dins de la legalitat espanyola. Hom es pregunta: com podem ser tan i tan innocents? Aquesta legalitat es va fer en el seu moment amb l'objectiu d'evitar que allò “atado y bien atado” mai no es pogués deslligar. Per això és d'innocents creure que per aconseguir la nostra plena sobirania nacional ho podrem fer dins del marc legal espanyol. En un moment o altre, com diu el catedràtic de ciència política Ferran Requejo, caldrà trencar amb aquesta legalitat per arribar a una legalitat catalana.

Ens fa notar que en Ferran Requejo explica que per fer una truita primer cal trencar els ous!

El dilema ja s’ha explicat manta vegades: O obeïm la legalitat espanyola i menystenim la catalana o obeïm els dictats del nostre poble i trenquem els ous!

En Sellarès aposta descaradament per la segona opció i propugna la unitat: per les eleccions amb llistes unitàries, en les que s'atreveix a suggerir-nos noms i cognoms:

La llista del Sí-Sí per un estat nou, una aposta invencible.

Ara, primer el país i la gent


28/08/14 02:00 - Miquel Sellarès email protegit

Facebook Twitter Google + LinkedIn Per això és d'innocents creure que per aconseguir la nostra plena sobirania nacional ho podrem fer dins del marc legal espanyol

Tots aquells que sentim el nostre país com a normal i que volem que ho sigui de veritat en un estat nou i independent som conscients que mai no havíem somniat amb tenir una situació tan favorable i propícia per assolir aquest objectiu com la que tenim ara. L'Estat ha fet, fa i farà el possible per frenar la nostra emancipació nacional i, usant la gàbia de l'Estat de les autonomies i la Constitució espanyola i també les seves clavegueres, en les properes setmanes intentarà dinamitar el procés fent esclatar bombes informatives i mediàtiques per tal de debilitar el procés. El pitjor encara ha de venir i allò que faran s'ha d'estimbar contra un mur format per la bona gent del país que, ferms i decidits, no estan disposats a fer ni un sol pas enrere. Hi ha, però, una part de la ciutadania –una part considerable dels ciutadans de Catalunya– que parlen del marc legal: que tot s'ha de fer dins de la legalitat espanyola. Hom es pregunta: com podem ser tan i tan innocents? Aquesta legalitat es va fer en el seu moment amb l'objectiu d'evitar que allò “atado y bien atado” mai no es pogués deslligar. Per això és d'innocents creure que per aconseguir la nostra plena sobirania nacional ho podrem fer dins del marc legal espanyol. En un moment o altre, com diu el catedràtic de ciència política Ferran Requejo, caldrà trencar amb aquesta legalitat per arribar a una legalitat catalana.

Què cal fer ara, doncs? Mobilitzar-nos per l'Onze de Setembre i preparar-nos per fer un acte de força democràtic el proper 9 de novembre. Que sigui l'Estat el que impedeixi l'acte democràtic del dret a decidir. Tot i que el 9-N hauríem de fer sentir la nostra fermesa, en cas que sigui impossible aquesta votació caldria, més enllà d'un pla B, una alternativa: l'alternativa del país i de la seva bona gent.

No és hora de partits, és l'hora d'una alternativa conjunta de tot el país que vol ésser un país normal. I això requereix imaginació, despreniment dels propis interessos i voluntat màxima de servei al país. I com es fa, això? Sense repetir errors del passat ni maneres de fer que aquesta vegada ja no s'escauen. Caldran unes eleccions però unes de molt diferents, unes de convocades, evidentment, pel president de la Generalitat, però en el camp del sobiranisme no hi haurà sigles polítiques sinó una única llista: la llista del Sí-Sí per un estat nou, una aposta invencible.

Somieu. I feu-ho realitat. I perquè tothom m'entengui faré jo mateix una llista imaginària: Mas, Junqueras, Herrera, Fernàndez, Forcadell, Casals, Rigol, Nadal, Tura, CCOO, UGT, Rull, Castellà, Rovira, Camats, Arrufat, Elena i un llarg etcètera de personalitats i intel·lectuals i líders del moviment cívic i ciutadà. Aquest somni seria imparable. Més del 70% de la població ho entendria i ho votaria.

Hi ha problemes, evidentment, pel gran enemic que sempre ha tingut el moviment nacional català: els interessos partidistes, la lluita de classes per estar en una mateixa llista –per exemple, Mas i Herrera–, però, ¿no seria hora, per una única vegada i excepcionalment, d'anar plegats? Davant una acció d'aquestes característiques, l'Estat ja podria fer explotar les bombes mediàtiques que volgués. Podria fins i tot arribar a fer allò que no volen fer i que ja haurien fet si fóssim al segle XIX o al XX però la victòria fóra nostra, i més encara si l'Estat usés les estratègies del passat i la violència.

Hem de ser conscients que els propers mesos són una oportunitat per superar la cotilla a les nostres llibertats i desenvolupament econòmic i polític que realitza Espanya sobre Catalunya. Però no només això: ha arribat el moment que el catalans hem de saber si volem ésser, si volem tenir sentit d'Estat, si tenim dignitat nacional, i ara tindrem l'ocasió de demostrar-ho. Amb fermesa, amb majoria, sense ni un gram de violència, amb una mobilització pacífica i democràtica, fent-nos visibles davant del món demostrant que allò que volem és ser nosaltres mateixos per posar-nos al costat, colze a colze, de tots els pobles i estats que volen construir, en el marc Occidental, una societat nova sense xacres de corrupció ni violència.

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 30 d’agost del 2014

30/08/14. Ferreres. Soi-disants Intel·lectuals

Benvolguts,

En el nostre comentari de l’article d’ahir d’en Sánchez Piñol Votar o no votar ha sortit el mot intel·lectual, que ara ja s’està usant per a qualsevol cosa: Aprofito doncs per mostrar l’acudit gràfic de l’incommensurable Ferreres sobre intel·lectuals.



Ferreres

Joan A. Forès
Reflexions

30/08/14. Albert Sánchez Piñol. Votar o no votar. La primera reacción ante el proceso fue tan espasmódica, tan vitriólica y tan improvisada, que se dijeron auténticas barbaridades. El proceso soberanista está urdido por agentes totalitarios y nazis.


Benvolguts,

L’Albert Sánchez Piñol, que és de formació antropòleg (que vol dir estudiós del coneixement humà), fa una disquisició, segons ell diu digna de Shakespeare,  i que porta de títol Votar o no votar.

En Sánchez Piñol deu haver gaudit d’allò més analitzant i escrivint aquest article. Analitza molt bé el conjunt d’animalades que els intel·lectuals (?), escriptors i polítics castellans han arribat a deixar anar i a escriure des que se n’estan adonant que
en el contenciós amb Catalunya, tenen la partida perduda!

Amb fina ironia, quan no amb tota la conya en Sánchez Piñol analitza i rebrega les expressions que s’han escrit o pronunciat.

L’article del Sánchez Piñol m’ha recordat que l’altre dia vaig llegir en un acudit que un personatge deia Fixa’t que bé, a Espanya només signant un manifest ja t’has convertit en intel·lectual! I una de les animalades que s’han dit des de la intel·lectualitat (?) castellana i que ell comenta és que “La mayoría de apellidos catalanes son de origen español; así pues, resulta inconcebible que sus portadores quieran separarse de España”. Una altra de les animalades (sandeces en diu en castellà) que es podrien afegir  es que en  Sánchez Piñol portant en el cognom una ñ (lletra que no existeix en català) resulta inconcebible que su portador quiera separarse de España”, i així ad nauseam!

I acaba amb el seu argument principal:

Y votemos de una puñetera vez.

Permeteu-me ara que us copiï un poema, que trobarem més endavant:

Antonio Machado. Campos de Castilla. Proverbios y cantares. XXIV

De diez cabezas, nueve
embisten y una piensa.
Nunca extrañéis que un bruto
se descuerne luchando por la idea.

I ara us proposo l’article:

Votar o no votar

Albert Sánchez Piñol en La Vanguardia

PrintFriendly and PDFImprimir
OPINIÓN

El tiempo corre veloz cuando la historia apremia. La frase podría ser de Shakespeare, y sin duda describe muy o bien la celeridad del debate soberanista. La primera reacción ante el proceso fue tan espasmódica, tan vitriólica y tan improvisada, que se dijeron auténticas barbaridades. De hecho, que el proceso avanza a una velocidad extraordinaria se constata por el hecho de que los siguientes argumentos, tan habituales hace tan sólo unos meses, prácticamente han desaparecido de la escena mediática.

Un referéndum sobre la independencia de Catalunya tendría que celebrarse en toda España. Ni Canadá ni Gran Bretaña han planteado algo así respecto a Escocia o Quebec. El único precedente remotamente parecido fue el de la Francia de De Gaulle, que orquestó un referéndum sobre Argelia que en realidad era un puro trámite. España es muy francesa. Su proyecto siempre ha sido centralista y uniformizador. Si el autogobierno catalán existe no es gracias al PP o al PSOE, sino pese a ellos y su permanente hostilidad. Lo repito, el ideal de España siempre ha sido el francés: un Estado-nación, donde todo rasgo de diferencia cultural ha sido laminado. Por decirlo así: España es una Francia fracasada; Francia es una España exitosa.

¿Y qué ocurriría si Cornellà votara contra la separación? Este argumento lo he oído de l’Hospitalet de Llobregat, de Santa Coloma de Gramenet, Gavà, Cornellà, Cornellà y Cornellà. La verdad, si yo fuera de Cornellà, estaría hasta las narices. El problema es que quien así argumenta parte de la falsa idea de considerar Catalunya como una sociedad irremediablemente dividida en dos partes, la autóctona y la emigrada. Ello implica conocer muy poco la realidad sociológica catalana, muchísimo más propensa a la mixtificación que a la marginación. De hecho, un subargumento de la misma especie es el que afirma: “La mayoría de apellidos catalanes son de origen español; así pues, resulta inconcebible que sus portadores quieran separarse de España”. Pero cuando alguien intenta explicar que muchos Pérez, García o Márquez son independentistas, la reacción consiste en tildarlos ¡desde el bando españolista! de “charnegos agradecidos”. Pero en definitiva el argumento es más bien burdo: ¿por qué les preocupa tanto lo que voten en Cornellà si esas mismas voces hacen todo lo posible para que no vote nadie?

El proceso soberanista está urdido por agentes totalitarios y nazis. Las organizaciones que impulsan el proceso, la ANC y Òmnium Cultural, son de un pacifismo radical, extremo. Su modelo es Gandhi; sus dirigentes, Carme Forcadell y Muriel Casals, un paradigma de civismo. En cuanto al señor Junqueras, si pidiéramos a un millón de personas que cerraran los ojos y visualizaran su oronda figura, su sonrisa feliz y su barriga satisfecha, sus ojos picassianos y su mirada de payés risueño, y les preguntáramos: “Ahora dígame, ¿qué objeto imagina usted que este hombre sostiene en la mano?”, estoy seguro de que 999.999 contestarían: “Un porrón”. El otro, el que hace un millón, diría “una pistola Luger”, y no lo dude usted: ese otro sería articulista de El Mundo.

En aquest cas podem aplicar-hi en sentit invers el vers d’Antonio Machado dedicat als castellans dels Campos de Castilla:
 
De diez cabezas, nueve
embisten y una piensa.
Nunca extrañéis que un bruto
se descuerne luchando por la idea.


Que es podría convertir en De un millón de cabezas 999.999 embisten y una piensa.

Aquí tendríamos que recabar la famosa ley de Godwin: “A medida que un debate se alarga, la probabilidad de que aparezca una comparación en la que se mencione a Hitler o a los nazis tiende a uno”.

Los argumentos carpetovetónicos. El auge soberanista, o mejor dicho, el deseo de combatirlo, propició un cúmulo de sandeces realmente insólitas. En periódicos serios llegué a leer que era absurdo que quisiera separarse una autonomía donde “un 70% de sus habitantes lee regularmente en castellano”. Me gustaría corregir al mal informado columnista: de hecho, el 100% de los catalanes leemos habitualmente en castellano, un patrimonio cultural del que ni el más feroz separatista quisiera prescindir. En otro medio me informé del “argumento hidrográfico”, según el cual la secesión era inviable puesto que no existían precedentes de dos países con tanta unidad de cuencas hídricas que pudieran vivir políticamente divididos. Sugeriría al vehemente autor que consultara la geografía de dos estados, nada remotos, que han conseguido tamaño logro: Portugal comparte con España sus cuatro ríos principales: el Miño, el Duero, el Tajo y el Guadalquivir. Y personalmente lamenté que un periódico de tanta solera como Abc sucumbiera a la indigencia retórica: el 21 de julio del 2012 publicó sus “Cien razones” contra la secesión que incluían desde un alucinante argumento 74, según el cual Catalunya nunca debería independizarse porque “Don Quijote pasó por Barcelona”, hasta un pasmoso argumento 94, que alegaba el “patrimonio gastronómico común” como obstáculo insuperable para que los catalanes se separen. En fin, por decir algo diré que conozco a una pareja noruega que cocina unas espléndidas paellas y no por ello ha pedido la nacionalidad española ni piensa renunciar a la suya. En cuanto a Don Quijote, angustia pensar lo que Abc reclamaría si a Cervantes se le hubiera ocurrido pasearlo por la Luna  (com podría haver estat un capítol del Petit Príncep, de la deliciosa obra de Sain Exupery).

Afortunadamente, y como decía al principio, toda esta cochambre intelectual parece haber sido barrida. Poco a poco la discusión se aposenta en su núcleo decisivo: votar o no votar. Soseguémonos, escuchémonos, razonemos. Y votemos de una puñetera vez.

Joan A. Forès
Reflexions

30/08/14. Hèctor López Bofill. Anem cap a la fundació d'una Catalunya independent o tot el suposat gir sobiranista que arrenca amb la manifestació de l'11 de setembre del 2012 haurà consistit en una estratègia del president Mas i de CiU per guanyar temps i retenir el poder?

Benvolguts,

Ja fa molt de temps que coneixem l’Hèctor i al final ens n’adonarem que les seves opinions, sempre càustiques, són molt pensades i en canvi molta altra gent toca campanes i es volen fer amics de qui mai no seran amics seus, sinó que continuaran sent els putos amos. Els bwana!

L’Hèctor és com Déu, que es mira les situacions des d’una alçada a la que nosaltres no arribem!

La pregunta inicial de l’article és: “Anem cap a la fundació d'una Catalunya independent o tot el suposat gir sobiranista que arrenca amb la manifestació de l'11 de setembre del 2012 haurà consistit en una estratègia del president Mas i de CiU per guanyar temps i retenir el poder?”

El ninotaire Ferreres ho va explicar gràficament i amb molta ironia a l’endemà de la manifestació.

Jo he usat aquest acudit gràfic més d’un cop per explicar com el president Mas (a l’ensems amb CDC) va canviar de criteri i es va posar al cap del gir sobiranista, ja que se’n van adonar que la societat civil, de baix a dalt, era la que empenyia els procés independentista. I abans de ser atropellats per la massa, van preferir unir-s’hi, i encara més, obligats, a liderar-la.

Però ara, dos anys més tard i després de la insospitada declaració de Jordi Pujol, penso que podria ser “todo falsho” (Rajoy dixit) i la història podria ser com l’Hèctor la presenta...

Abans de la batalla

27/08/14 02:00 - Hèctor López Bofill email protegit
Facebook Twitter Google + LinkedIn
Han passat dos anys per fer la independència o per donar temps als adversaris que s'organitzin davant la passivitat de l'autoritat?
 
Anem cap a la fundació d'una Catalunya independent o tot el suposat gir sobiranista que arrenca amb la manifestació de l'11 de setembre del 2012 haurà consistit en una estratègia del president Mas i de CiU per guanyar temps i retenir el poder? Encara avui, a una mica més de dos mesos de la consulta sobre l'estat independent, ningú no està en condicions de respondre aquesta pregunta. El que sabem, però, sobretot si ens comparem amb d'altres processos de secessió que s'han produït al llarg de la història, és que si l'objectiu és la creació d'una nova entitat sobirana no s'està avançant en cap dels fronts necessaris per rematar amb èxit l'empresa. Amb l'actitud reiteradament expressada pel govern espanyol i per les institucions centrals, és evident que el procés no es pot gestionar de manera bilateral i acordada com, per exemple, sí que està succeint a Escòcia. El bloqueig constitucional espanyol, que inclou la segura suspensió de la llei catalana de consultes no referendàries per part del Tribunal Constitucional un cop s'aprovi al Parlament, confirma que la secessió catalana haurà de ser unilateral i procedir d'una ruptura. Però no hi ha cap senyal ni de Mas, ni del govern de la Generalitat, ni de la majoria parlamentària que dóna suport a la iniciativa, que reveli la mínima intenció de fer aquest salt malgrat que d'ençà del primer moment se sabia quina era la posició del govern espanyol sobre el tema i quina era la jurisprudència constitucional (STC 103/2008 d'11 de setembre). No hi ha cap mostra de trencament perquè ja s'hauria d'haver produït algun tipus de desobediència i, sobretot, caldria haver-se percebut alguna complicitat internacional (que al capdavall és el marc on cal que es reconegui un gest unilateral) que proporcionés cobertura a la ruptura.

No dic que ja estiguin entrant els fusells amagats en els camions de la brossa a través de la frontera, com va succeir a Eslovènia a través de la frontera amb Àustria els mesos precedents al referèndum de sobirania i a la declaració d'independència, però sí que s'hauria d'haver produït ja la creació d'alguna de les anomenades estructures d'estat que permetessin un funcionament de l'administració catalana deslligat de l'administració espanyola i de les seves possibilitats de repressió. L'argument contrari que solen al·legar els partidaris del procés en la seva configuració actual és que només és convenient trencar la legalitat espanyola una vegada i és aleshores que cal posar tota la carn a la graella, però, davant d'aquesta posició, es poden formular les següents preguntes:

·       Pot l'administració catalana organitzar una consulta unilateral (que de moment ni tan sols es desprèn del text de la llei catalana de consultes que el Parlament té previst aprovar al setembre) sense algunes de les estructures d'estat com aquelles dirigides a impedir la intervenció de l'administració espanyola o dels ajuntaments contraris a la votació per tancar els col·legis electorals?

·       Té sentit celebrar una consulta que no et reconeixeran aquells pels que en teoria la fas, a saber, les democràcies europees?

·       És creïble que si el govern ha estat incapaç de celebrar una consulta unilateral tindrà la capacitat de declarar unilateralment la independència sigui després d'unes eleccions “plebiscitàries” o no?

·       No caldrien moltes més ruptures i estructures d'estat contràries a la legalitat espanyola (com per exemple, financeres) que no s'estan construint per a una declaració d'independència que per a una consulta?

·       Si la voluntat és esdevenir independents, no hauria calgut estar confegint ja aquests elements de poder polític i financer?

·       Han passat dos anys per fer la independència o per donar temps als nostres adversaris que s'organitzin davant la passivitat de les nostres autoritats?

·       En definitiva, més que descriure la situació actual en l'escenari d'abans de la batalla, ja seria molt tenir la certesa que la batalla es lliurarà.


I ara un incís. Des del punt de vista semàntic hem de distingir entre secessió, devolució i restitució. L’Hèctor usa secessió, els escocesos usen devolució i l’Albert Pont usa restitució. L’Albert Pont a Delenda est Hispania justifica la seva elecció i crec que és la que hauríem d’usar. Passa el mateix amb els termes República Catalana o República de Catalunya. Hi ha qui opina que és millor l’un i qui opina que és millor l’altre. El bon company Joan Ventura opina que s’ha d’usar República de Catalunya ja que a República catalana li manca la força del mot Catalunya!
Joan A. Forès 

Comentaris.

A favor de les opinions de l’Hèctor

Fem notar el del company Miquel Soler de les Gavarres (Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura), que diu:

·       Ens mancaven polítics veritablement nacionalistes. Els que teniem eren regionalistes.

·       Continua encara massa viu un estúpid complex d'inferioritat i també un síndrome d'Estocolm molt estès.

·       I els polítics continuen sense ser conscients de què significa tenir un estat independent. Continuen pensant amb mentalitat de Comunitat Autònoma espanyola.

I també el de l’Enric Vilar Mestre (Barcelona)  

·       Els Catalans han de tenir clar que viuen en una Colonia del Estat Espanyol.

·       De fet som la ultima colonia del Imperi Espanyol, per no dir Castella.

I també el de Benjamin Breeg (Aiguaviva)  

·       Jo crec que té raó En Hèctor . No estic contra el senyor Mas , ans al contrari . Però , penso que Mas ha parlat més d'una vegada de crear estructures d'estat necessàries per a un futur estat català, i jo no en veig enlloc d'aquestes estructures. Sobretot les estructures que permetin recaptar tots els imposts de Catalunya , els quals ara se'n van a Madrid. Els qui no són protagonistes també podem opinar i criticar, quan creiem que les coses poden fer-se millor.

I el de l’Òscar B (Barcelona)  

·       Completament d'acord amb l'article. Fil per randa. I amb en Miquel Soler i amb en Benjamin Breeg. Des del primer moment era molt clar el NO a tot per part de l'Estat, a què treia o treu cap doncs dilatar tant el procés?? Doncs que CiU esperava gestos del Govern espanyol i li tremolen molt les cames des del principi. Ja per començar teniem un absurd i innecessàri "estat propi" en boca del MH President per comptes d'un molt més clar: independència (amb totes les interdependències que es vulguin). TOTS AL CARRER tantes vegades com calgui !! que això no serà fàcil. Caldrà empenyer per no perdre més el temps.

I el del Rafel Vidal (Vilafranca del Penedès)

·       Totalment d'acord amb l'Hèctor, l'actual Generalitat és una estructura de poder catalana muntada per ser autonomista, i això de l'independentisme els ha caigut de sorpresa i encara no ho han assimilat. ÉS EL POBLE, ELS ADMINISTRATS, tips de patir una doble explotació: la de Madrid i la nostrada, ELS QUE VOLEN LA INDEPENDÈNCIA, perquè els administradors catalans, compostos fins ara majorment per CIU i el PSC, estaven encantats de ser espanyols, i tenir el sou assegurat de Madrid, sense haver de moure un dit. Durant 35 anys NO HAN FET RES PER SER INDEPENDENTS, i ho han fet tot per viure de renda beneïts per Madrid i a costa dels catalans. Hem tingut i tenim en bona part uns dirigents BOTIFLERS I PARÀSITS que es resisteixen tan com poden a obeir el mandat independentista del poble. Per això a la majoria d'aquests caps, començant pel Sr. Mas, els costa tant assistir a les manifestacions independentistes de la massa popular.   

I continua Rafel Vidal (Vilafranca del Penedès)  

·       ¿I sabeu per què ara estan portant el procés a pas de tortuga?  Doncs PERQUÈ ESTAN ESPERANT UN MIRACLE en forma de proposició de millora fiscal i d'alguna concessió en l'idioma, i alguna coseta més, de part del Sr. Rajoy, a fi de convèncer els catalans que ÉS EL MILLOR I L'ÚNIC que podem aconseguir, que això serà millor que res o que alguna bona garrotada espanyola.  TENEN POR DE LA RUPTURA, I TAMPOC LA VOLEN, perquè, endollats al poder espanyol com estan, tenen molt a perdre i res a guanyar en una Catalunya independent que prescindiria d'ells PER INÚTILS, COL.LABORACIONISTES, CORRUPTES I APROFITATS. El cas Pujol és un exemple del que dic, i darrera del cas Pujol hi ha un fotimer d'exemplars que sortiran a la llum el dia que moguin un sol dit cap a l'independentisme. Els serveis d'intel·ligència espanyols tenen a molts d'ells atrapats per allò que no sona, i llavors són els de Madrid els que decideixen què fan o què no fan. I el que fan ara és esperar ordres dels amos mesetaris

I en Josep María Pol Punsola (Llinars del Vallès)  

·       Hèctor, per desgracia  dels catalans tens tota la raò. Tant de bo t‘equivoquis. Estic segur que tu també ho desitges.
VISCA CATALUNYA LLIURE

En contra de les opinions de l’Hèctor

Miquel Altimires i Ros (Granollers)  

·       Com sempre. Criticant-ho tot. Posant pals a les rodes perquè vostè en sap més que ningú. Fa pena.
Respondre
Edgar DAndrea (Roses)  

·       És la crítica d'algú que vol ser protagonista i no ho és. Que fàcil es veuen les coses quan no és qui ha de prendre les decisions! Per descomptat que cada un dels que volem la independència podríem tenir el nostre pla d'acció personalitzat cap a l'èxit i criticar el pla del veí; però ara és moment d'ajuntar voluntats i aportar coses positives perquè els indecisos que encara queden vegin que som una pinya. Com més pinya menys possibilitats que els nostres polítics ens traeixin.
Respondre
Pere Grau Rovira (Hamburg)  

·       Suscric totalment el que diu en Miquel. En HLB de vegades sembla el Sum Pontifex il·luminat per l'Esperit Sant. No li nego de cap manera el seu dret a expressar la seva opinió, però els lectors (moltíssims) també tenim dret a dir que la vessa molt sovint... dre

RespondreRespondreRespondre
Joan A. Forès
Reflexions