dissabte, 5 de juliol del 2014

05/07/14. Jordi Pujol. De la il•lusió i del lideratge. La llosa històrica que hem aconseguit treure'ns en part de sobre en aquests anys està tornant a tancar-se sobre nosaltres. I això en tots els terrenys, institucions, poder polític, identitat, llengua, cultura..

Benvolguts,

Encertats consells de Jordi Pujol en la reflexió De la il·lusió i del lideratge.

En la primera part de la reflexió parla de la il·lusió. En la segona part parla del lideratge.

Hi ha unes quantes paraules clau que s’han potenciat a Catalunya en els darrers 3 o 4 anys: comencen amb la superació d’antigues lloses que ens aixafen, la sensació de perill greu, la preocupació per la crisi social i econòmica, la preocupació per l'ofec financer que ens imposa l'Estat. I per més motius.

Però també hi ha il·lusió, molta il·lusió.

Corroborant el neguit d’en Pujol avui surt al diari que un corrent intern o àmbit d’ICV, anomenat Fet Nacional va constatar 'les febleses d'ICV en relació a la resposta a les dues preguntes de la consulta, que li poden fer perdre l'oportunitat d'omplir l'espai d'emancipació nacional d'esquerres que altres partits sobiranistes no han assumit plenament'. Aquests militants d'ICV defensen que sumant la formació al vot independentista del sí-sí 's'obre la porta a un procés destituent i transformador de l'statu quo'. 

Consideren que 'només des de la defensa del doble sí es pot defensar el model d'estat social, igualitari i solidari que ICV propugna. I que l'Àmbit treballarà decididament en aquesta direcció'... 

A Europa diuen que «En pocs llocs d'Europa, quasi en cap, no hi ha el clima d'il·lusió que veiem a Catalunya». I per contra diuen «A Europa ens falta entusiasme. I il·lusió».

Si ho recordeu és exactament la mateixa exclamació que un amic espanyol li va dir a la Pilar Rahola fa uns mesos i que en un article del dia 31 de desembre de l’any passat de títol La Il·lusió, la Pilar explica aquest mateix sentiment (o antisentiment?) de manca d’il·lusió:

Blas de Otero aseguraba que España era madre y madrastra, a la vez miserable y hermosa, y mostraba su dolor por una idea que amaba y sin embargo despreciaba. Ese mismo sentimiento dual me expresaba un conocido periodista de la Villa y Corte: "El problema de España es que no nos hace ilusión". Y añadía que esa era la gran baza de los catalanes: "Vosotros tenéis un proyecto llamado Catalunya que os ilusiona, nosotros no sabemos cuál es el proyecto de España, y lo que parece no hace ninguna gracia".


En la segona part reflexiona sobre el lideratge i diu que en aquesta etapa final ens cal: Un lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d'aguantar empentes. Que no s'espanti. Que no s'enroqui. Que no enganyi. Capaç d'assumir les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com a grup, desgastin.

Un país ha de tenir dirigents així. Personals i com a grup. Sempre. Els necessita pel dia a dia. Però sobretot quan el país s'enfronta a reptes molt grans. Com el que ara té Catalunya.

Per si no ho sabíem, ara ja ho sabem. Ens cal un lideratge que mogui muntanyes. El president Pujol ens ho recorda i ens exhorta a tirar endavant

De la il·lusió i del lideratge

03/07/14 02:00 - Jordi Pujol
email protegit
Facebook Twitter Google + LinkedIn Una parella, en la Via Catalana de la Diada de l'any passat Foto: A. SALAMÉ / ARXIU.

En un debat recent a favor o en contra de la independència un dels participants va explicar bé com molta gent que mai no havia estat independentista ara ho és, amb aquestes paraules: «la llosa històrica que hem aconseguit treure'ns en part de sobre en aquests anys està tornant a tancar-se sobre nosaltres. I això en tots els terrenys. El de les institucions i el poder polític. El de la identitat. El de la iniciativa econòmica. El de la llengua i la cultura. El de la capacitat de crear un sòlid estat del benestar i el de la cohesió social». Concloïa:

«Si malgrat el risc i la dificultat de l'aposta optem per la independència no és per avantatges idíl·lics, sinó per evitar un retrocés històric».

I és això –la sensació de perill greu– el que dóna una força i una consistència grans a l'actual reivindicació d'independència.

Però a això cal afegir-hi un component potent d'il·lusió. A Catalunya hi ha preocupació per la crisi social i econòmica. I per l'ofec financer que ens imposa l'Estat. I per més motius. Però també hi ha il·lusió. Ens ho comentaven fa pocs dies funcionaris de la Unió Europea. De Brussel·les i d'Estrasburg. No precisament favorables al sobiranisme català. Més aviat, reticents. Però sorpresos i admirats. I varen dir: «En pocs llocs d'Europa, quasi en cap, no hi ha el clima d'il·lusió que veiem a Catalunya». Una il·lusió que no es manté tancant els ulls a la crisi social, ni dimitint de la responsabilitat del Govern i de les organitzacions socials del país. Es manté malgrat la gravetat dramàtica d'algunes situacions i el desgast que la situació representa per a alguns sectors polítics i socials.

La il·lusió es manté. I ens manté. Fins a impressionar funcionaris de Brussel·les. Que per distància i formació són gent difícil d'impressionar. Però que diuen: «A Europa ens falta entusiasme. I il·lusió».

Nosaltres, a Catalunya, en tenim. Enfrontats a una situació difícil. Però en tenim.

Aquesta sensació de perill, però també aquesta il·lusió, i l'energia que tot això allibera són armes molt potents. Són les armes que han donat a la reivindicació de Catalunya una força que ha sorprès molta gent. A Espanya i a Europa. Que es resisteixen a treure'n conseqüències, a admetre que passa quelcom de molt seriós, i de molt arrelat en el sentiment i en la realitat de Catalunya. I en la relació entre Catalunya i Espanya. I que per això no ajuden a trobar solucions o acostaments.

Però arribarà un moment en què aquesta actitud esdevindrà insostenible i poc responsable. Per això cal que a Catalunya el moviment polític i popular persisteixi. Pacíficament, serenament, respectuosament. I amb molta potència.

L'actual moviment català de reivindicació –de reivindicació política i nacional, social i econòmica i de tracte just– ja ha batut unes quantes bones marques. De mobilitzacions molt i molt massives, i pacífiques. De respecte a la convivència ciutadana. De capacitat integradora i de diversitat participativa. És un moviment que combina l'èxit participatiu, l'esperit pacífic i una forta vocació convivencial. És per això que sense violència i sense fractura va fent el seu camí. I això és el que finalment no podrà ser ignorat per ningú.

I serà un gran èxit. Fins i tot fora de Catalunya. Perquè haurà posat de manifest la tremenda força que pot tenir un moviment pacífic i constructiu.

Perquè això sigui possible cal, com dèiem, que el moviment sigui capaç de durar, i de ser sempre pacífic i d'avançar metòdicament. I ordenadament. I per això cal planificar i liderar. De vegades cal que un procés s'acceleri, que les coses es precipitin. Però no per impaciència o espontaneisme impulsiu. O per protagonisme d'uns o d'altres. En moviments així un lideratge potent és indispensable. Un lideratge realment compromès. Molt compromès. Fort de caràcter. Capaç d'aguantar empentes. Que no s'espanti. Que no s'enroqui. Que no enganyi. Capaç d'assumir les responsabilitats que el bé del país reclama encara que personalment, o com a grup, desgastin.

Un país ha de tenir dirigents així. Personals i com a grup. Sempre. Els necessita pel dia a dia. Però sobretot quan el país s'enfronta a reptes molt grans. Com el que ara té Catalunya.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada