dijous, 31 de juliol de 2014

31/07/14. *. -Pare, Estic considerant una carrera en el crim organisat.-Govern o sector privat?-Jo personalment suggeriria “govern”. Aquests mai no van a la presó.

Benvolguts,

Aprofitant l’autoimputació de Jordi Pujol com a evasor d’impostos m’ha semblat oportú recuperar el següent acudit gràfic d’una conversa entre un espavilat vailet i el seu assenyat pare:

 

-Pare, Estic considerant una carrera en el crim organisat.

-Govern o sector privat?

-Jo personalment suggeriria “govern”. Aquests mai no van a la presó.

 

 

 
Joan A. Forès
Reflexions

31/07/14. *. Por feliz imposición de la omnínoda voluntad del pueblo soberano ha sido derrocada la monarquía borbónica en España.

Benvolguts,

Avui us recomanem el Blog de l’Iñaki Anasagasti i dins del Blog l’apunt del dia 06/25/2006

En aquest Blog hi ha moltes joies i aquest apunt n’és una. I d’entre tot el document crec que cal destacar el primer paràgraf que demostra l’alegria que l’arribada de la Segona República (federal) española va produir en el poble:

Por feliz imposición de la omnínoda voluntad del pueblo soberano ha sido derrocada la monarquía borbónica en España.
La conculcación sistemática de los derechos individuales, el desconocimiento del formidable problema ibérico, con sus diversos hechos diferenciales y sobre todo los continuos y reiterados vejámenes a la dignidad humana durante los años de la oprobiosa Dictadura, de la que justamente acabamos de salir, labraron su tumba y cavaron la fosa que acaba de ser enterrada para siempre.

Apunt que acaba amb:
Estella (Navarra) a veinte de abril de 1931.
Fortunato Aguirre Luquin
Excelentísimo Señor Ayuntamiento de esta Ciudad.


La primera reflexió d'aquesta lectura és que no es pot mai dir: y cavaron la fosa que acaba de ser enterrada para siempre. Ja sabem que no fou enterrada para siempre, i que després de 83 anys encara estem suportant la oprobiosa Dictadura, disfressada des de fa 35 anys de monarquía franquista bananera…

Jo, que soc molt vell, recordo com la gent de la generació anterior a la meva, que va viure la Dictadura del Primo de Rivera, i la feliç instauració de la República m’ho explicava o senzillament en parlava amb una alegria exultant i amargant al mateix temps perquè quan m’ho explicaven ja s’havia produït l’Alzamiento feixista nacional, ja tornàvem a ser a la oprobiosa Dictadura, hi havia hagut la guerra de les dretes espanyoles, el nacionalisme espanyol, contra Catalunya, l’aixafament de la Generalitat de Catalunya i l’exili de centenars de milers de catalans. Els homes de cultura, els que ens havien de transmetre la cultura als nens de l’època, mestres, escriptors, científics o eren morts o s’havien exiliat.

Jo, per sort, tenia a casa (i també a les cases de la meva família) una bona col·lecció de llibres escrits o traduïts pels nostres homes de cultura,

però durant 25 anys (algú recorda l’aquelarre dels XXV años de paz?) va estar prohibit, prohibit! vendre, editar diaris, setmanaris, llibres, obres de teatre, representar aquestes obres de teatre, veure cinema en català, parlar en català al carrer, a l’escola i a la universitat...

Sentir-se vexat pel règim nacionalcatòlic, saber que a les misses es pregava per “nuestro caudillo Francisco” era un revulsiu continuat. Per tant els que érem conscients d’aquesta realitat freturàvem per sortir-ne. Un exemple gràfic del règim nacionalcatòlic pot ser el de la foto adjunta.

Cal que les noves generacions sàpiguen que vivíem constantment en aquest

aquelarre nacional-catòlic espanyol, estàvem en plena repressió,  en ple genocidi físic de Catalunya i de la seva cultura.
 

Joan A. Forès
Reflexions
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/

dimarts, 29 de juliol de 2014

29/07/14. Miquel Estruch. Vagin-se'n a la merda! Als catalans, senyors meus, ens queda Catalunya. I amb això en tenim tan prou i de sobres que ens podem permetre l’espaterrant luxe de prescindir dels nostres Déus i l’immens plaer de prescindir d’Espanya.

Benvolguts,

El directe.cat hostatja Blocs diversos. Avui comentem el de Miquel Estruch, un badaloní provocador i fatxenda que no vol publicar el seu perfil, però que té un discurs que he trobat molt escaient. I estem parlant amb el rerefons de Jordi Pujol i els seus mariatxis!

El seu menfotisme el porta a escriure:

·       Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui. Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos negocis del seu pare i dels seus propis.  I què, eh?

que trobo equivocat. A Miquel Estruch, com a ciutadà, que suposo que paga els seus impostos i que està immers en el merda estat de benestar actual l’ha de preocupar i molt d’on venen els fons que remena el senyor Pujol o el clan Pujol, per ser més clars, i amb quin dret no atén o atenen les seves obligacions fiscals com tothom hauria de fer. O sigui com s’ho ha muntat per exercir d’evasor fiscal durant desenes d’anys i mai cap inspector d’hisenda l’ha inquietat...

En un altre paràgraf deixa anar:
  • Aquest ENS de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona: “ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.
I en aquest cas com hem explicat adés cal tenir present que Pujol pertany a l’època dels estadistes que se sentien pares i deus dels seus súbdits (que es creien ciutadans). Eren uns gurus, uns falsos deus però molta gent de la secta ja s’hi trobava bé, com explicava ahir en Josep M. Pasqual! 

directe!cat
 
Blog. ncipio del formularioBon cop de falç

Dilluns, 28.7.2014. 14:07 h

Vagin-se'n a la merda!


No en volia parlar, de debò que no. Però al final no me n’he pogut estar.

Jo no sóc ni he estat mai convergent però si que és cert que en el meu entorn social, i fins i tot familiar, aquesta mena de religió no hi és aliena.  Tinc molts amics i alguns parents que la professen, alguns amb devoció militant.

Per respecte a ells i a la seva candidesa no vull fer llenya del seu Déu caigut. Poca broma quan mor un déu!
Sobretot si cau dels altars per la pitjor i més cruel de les ignomínies: la hipocresia.

Deien d’en Pujol que era el Déu del peix al cove. Recoi si el tenia de farcit el seu, de cove! Però tant hi fa això.
Al menys a mi tant se me’n fot dels calés que tingui, ni on els tingui. Fins i tot us diré que em preocupa poc d’on li pervinguin (que no és el mateix que dir que no em preocupa..., o sigui que sí), ni que sigui dels foscos negocis del seu pare i dels seus propis.  I què, eh?

Tot això forma part del seu àmbit privat i ens pot semblar més o menys reprovable o més o menys tolerable, però pertany a la seva realitat personal i allà cadascú amb les seves misèries, que tots en tenim.

Però cadascú les seves i només les seves.

I aquí arribo on vull anar.  Si una cosa m’indigna i m’esparvera en aquesta vida és que em facin partícip de culpes alienes. Jo ja en tinc prou amb les meves o sigui que, sisplau, no m’emprenyin amb les dels altres. Mai no ho he tolerat ni ho penso fer.

El meu tarannà essencialment advers a les injustícies em va dur a manifestar-me molt precoçment rebel. Res em feia enrabiar més que sentir-me ferit per la més lleu de les injustícies. La primera paraula que vaig aprendre a dir va ser “merda”. No en sé la raó, segurament un simple fruit de l’atzar. Però el cas és que al meus germans grans els deuria fer gràcia la primera vegada i em deurien animar. Al menys fins que es va convertir en un problema de convenció social: “Com et dius maco?”  deia la senyora Angeleta aturant la mare que em duia de la mà. “Merda!” era la resposta que jo donava invariablement a totes les senyores angeletes, davant la desesperació de la mare.  Naturalment, em renyava. “Aquestes coses no es diuen, lleig, més que lleig!”  La meva reacció era furibunda: “Merda, merda i MERDA”.  Només faltaria!

Al llarg de la meva vida, aquesta tan excelsa paraula de la nostra llengua ha estat sempre present en el meu lèxic més habitual.  Malparlat com sóc, és com una mena d’additiu o espècie lingüística que faig servir per adobar-ho gairebé tot.

Ja sé que divago, ja ho sé! Però deixeu-me anar una mica.

Deia que m’emprenya molt que em carreguin els neulers dels altres. I aquest és el pitjor dels retrets que li he fet tota la vida al president Pujol. Des d’aquells ja llunyans anys vuitanta en que li recordo un discurs abrandat, si no vaig errat, des del balcó del Parlament, adreçant-se a una concentració de devots i de mitjans de comunicació, en el que donava resposta a la demanda que el PSOE de Felipe González li havia interposat pel cas Banca Catalana.  Jo el vaig veure per la tele. En un moment del discurs va deixar anar una frase que em va fer saltar d’un bot de la cadira. Va dir, referint-se al demandants: Ens volen prendre l’honorabilitat”.

Aquest ENS de la primera persona del plural que em posava a mi, en tant que català, al sac de les seves culpes, em va catapultar cap a la pantalla amb les mans enlaire, irat com una mona:
“ENS??? I una merda! A mi no em fiquis en els teus merders!!”.

Aquesta insistent cantarella tan pujoliana que es va convertir en un dels dogmes convergents d’assimilar la cosa pròpia com a la característica més genuïna i defindora de la catalanitat és la base de la meva aversió al pujolisme i a les seves sigles.

El cas és que aquest dogma va fer fortuna i va quallar molt bé no només entre la població catalana, sinó especialment entre les classes dirigents, polítiques i els mitjans de comunicació espanyols en una primera fase i, després, a una majoria de la seva població. La fatal seqüència deia: Catalunya és Convergència i Convergència és Pujol, ergo, Pujol és Catalunya. Bé, seré una mica més condescendent: Catalunya és Convergència + el Barça + la Caixa. La Santíssima Trinitat dels catalans d’ordre i barretina. Si tens els dos carnets i la llibreta, ja tens guanyat un setial a la dreta del pare.

Ara, davant l’hecatombe divina i prenent aquest dogma com si fos plausible, les forces vives de la caverna espanyola , tot fregant-se les mans i bavejant, afirmen eufòrics: Ja els tenim! I afegeixen: Caigut el Déunostrosenyor Pujol, amb
la mare Caixa revertida en puta barata i l’esperit  culé convertit en mercenari apàtrida, què els queda als catalans?

La resposta és tan fàcil que ni se’ls acut, obcecats com estan en el seu fanatisme nacionalista: 

Als catalans, senyors meus, ens queda Catalunya. I amb això en tenim prou i de sobres. Tan prou i de sobres que fins i tot ens podem permetre l’espaterrant luxe de prescindir dels nostres Déus i l’immens plaer de prescindir d’Espanya.

Deixem ara al devots convergents uns dies de dol per enterrat el seu Déu caigut i respectem-los el dolor.

Aprofitem aquests dies de dol per escoltar els brams d’ase que ens canten les absoltes i els insults dels imbècils integrals que comparen el nostre desig de llibertat amb pegar a les dones. Escoltem-los per refermar-nos encara més, si això és possible, en la nostra determinació.

S’ha acabat l’era dels Déus i ara comença l’era dels homes i les dones lliures.

Deixem, doncs, que les campanes gemeguin a morts perquè d’aquí a pocs dies ens cridaran a tots al sometent del vots.

Votarem per treure’ns del damunt una pàtria falsa i per refer un nou país sense falsos déus. Deien els vells anarquistes: Ni Pàtria ni Déu!  No anaven del tot desencaminats. De fet, l’única pàtria i l’únic Déu que necessitem de debò els catalans és que no ens toquin més el collons o la figa.

I pel que respecta a mi, per tot això de voler-me encolomar gripaus que no són de la meva bassa,
pels molts insults rebuts injustament, per les incomptables faltes de respecte, pels innombrables abusos als que ens m’han sotmès, per la seva prepotència i la seva arrogància, per la seva absurda vanitat d’espantalls, pels tres-cents anys d’ignomínia, pels meus morts, pels meus vius i pels meus encara no nats, saben què els dic?

Els dic allò que el meu admirat i enyorat poeta aragonès ja els va dir des de la tribuna (quina enveja!) i jo els repeteixo ara de la més primària i essencial de les meves expressions, honor que faig als meus orígens com a ésser humà i des del fons de l’ànima (si és que en tinc):

“Vagin-se'n a la merda!”

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 28 de juliol de 2014

28/07/14. Salvador Cot. L'Espanya xantatgista. Josep M. Pasqual. Presentem Jordi Pujol. És estúpid pensar que la informació sobre comptes a l'estranger de líders molt visibles s'hagi obtingut justament ara, a poques setmanes d'una acceleració política...

Benvolguts,

Dos articulistes a dos diaris diferents, Salvador Cot a Nació digital i Josep M. Pasqual a El Punt/Avui han elaborat simultàniament una suposició comuna respecte a Jordi Pujol. Tots dos parlen de xantatge que ve de lluny i tots dos relacionen el xantatge amb “tenir algú agafat pels collons”.

Una sensacional opinió compartida sobre Jordi Pujol, el seu entorn i el poder de l’Estat. Punyent i possible, factible, creïble, etc.

La possibilitat o hipòtesi molt real que l’estat des del dia primer del nou règim fes xantatge i tingués Pujol, tal com explica l’articulista, agafat pels collons i , a canvi, Pujol ensinistrava Catalunya en el patró autonomista, em sembla genial! És allò de Roma no paga els traïdors o millor encara l’estat considerava Pujol, com considera tots els independentistes catalans, com els diferents Estatutets que hem anat creant amb paciència i bona lletra, considera dic, elements d’usar i llençar...

1. L'Espanya xantatgista

| Actualitzat el 27/07/2014 a les 23:59h


Aquest diumenge, un diari de Madrid ja anunciava que el pròxim objectiu dels serveis de l'estat és Artur Mas, a través d'uns suposats comptes a Liechstenstein, herència del seu pare. Així doncs, els diners dels Pujol a Andorra només serien el penúltim cartutx d'una estratègia dirigida a escapçar el lideratge del moviment sobiranista català.

Tot plegat, demostra amb claredat l'essència corrupta del règim derivat dels pactes de finals dels setanta entre les elits de la dictadura franquista i les de l'oposició. És estúpid pensar que la informació sobre comptes a l'estranger de líders molt visibles s'hagi obtingut justament ara, a poques setmanes d'una acceleració política que serà decisiva. Així doncs, cal entendre que el propi Pujol ha estat sempre controlat estretament i que és ara que l'han fet triar entre la vergonya pública i el xantatge privat.

El règim espanyol ha estat molt tolerant amb les pròpies elits, a les quals ha permès un gran marge de maniobra amb els diners. Com a contrapartida, aquestes mateixes classes dirigents han depès de la pròpia sindicació d'interessos. Per això les dimissions són tan escasses i l'entrada a la presó, estranyíssima. Tots -polítics, banquers, magistrats...- són membres del clan. Discreció, doncs.

Pujol paga la factura per haver trencat el pacte implícit. I potser Mas també ho farà. I no dubto que a qualsevol empresari que manifesti simpatia pel procés li passarà el mateix. També atacaran els dirigents d'ERC que tinguin més a l'abast. O els artistes, intel·lectuals i escriptors que se signifiquin. Això cal descomptar-ho des d'ara mateix.

Però una estratègia d'aquest tipus només la pot donar per bona gent amb una mentalitat molt vertical. Que ordenen i manen. I aquest, per contra, és un moviment horitzontal, on fins i tot l'unionisme reconeix que es poden mobilitzar almenys vuit-centes mil persones al llarg de quatre-cents quilòmetres. I Espanya només té capacitat per espantar, com a molt, els que tinguin comptes als paradisos fiscals. La resta el que volen, justament, és construir un estat que no miri cap a una altra banda per a, després, tenir la capacitat de fer xantatge.
Salvador Cot
 

2. Presentem Jordi Pujol

28/07/14 02:00 - Josep M. Pasqual
Facebook Twitter Google + LinkedIn
La confessió que ha fet Jordi Pujol en el capítol de la seva autobiografia titulat Després de l'esperança de vida, és digna d'un gran autor i d'una gran obra. A diferència d'aquells relats de novel·la negra en què es comet un crim a les primeres pàgines i no es resol fins a les últimes, la matèria pujoliana ens sorprèn plantejant el tema, gairebé, després del desenllaç. Una autèntica filigrana de l'ordre lògic argumental.

Ara em pregunto si tots els múltiples biògrafs de Pujol (els oficials i els no oficials) coneixien o desconeixien en el moment d'escriure-li les memòries el detall dels diners no regularitzats. Si el coneixien, per què el van ometre i han tirat per terra la credibilitat del torsimany? I si el desconeixien, han tirat per terra l'ofici de l'escrivà. El secret dels Pujol ha estat ocultat, o gairebé ocultat, durant més de tres dècades. El secret dels Pujol ha estat ignorat (o gairebé ignorat) per un país sencer que, per pujolisme o per antipujolisme, durant més de tres dècades va articular-se en funció de Pujol.

Què ha passat ara perquè el secret s'hagi revelat? Una explicació podria tenir a veure amb el fet que Pujol sigui el paradigma de polític democratacristià i vulgui accedir a la fi biològica en pau a la terra i també en el cel. Una altra explicació podria tenir a veure amb el xantatge. A mi, ara que ho sap tothom, em sembla que l'Estat (l'aparell d'Estat espanyol) coneixia la maniobra de Florenci Pujol que va deixar atrapat Pujol des del primer moment (és a dir, des del primer any de presidència).

L'Estat va fer els ulls grossos perquè tenia agafat Pujol pels collons, i, a canvi, Pujol ensinistrava Catalunya en el patró autonomista. I ni un pam més enllà.

Ara que Pujol no té autoritat moral per frenar el procés de transició nacional, l'Estat ja no li guardarà el secret. Al contrari, farà esclatar el secret dels Pujol als morros de CiU. Ja va amenaçar el 2012. Ara ho hauria fet definitivament abans del 9-N. Pujol s'ha fet l'eutanàsia activa abans que li practiquessin l'autòpsia.
Josep M. Pasqual

Joan A. Forès
Reflexions

28/07/14. Toni Soler. Matar el pare. Quan la meva mare sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que segurament, l’hauria desencantat per sempre més...

Benvolguts,

Magnífic article de Toni Soler a l’ARA. Comença fent una confessió sobre què votaven els seus pares. Diu que el pare era pallaquista sense Pallach i votava PSC  i la mare votava CiU, però no es refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat per sempre més.

I amb aquesta explicació, dic jo, centenars de milers de catalans s’hi podrán identificar…

Jo puc dir que el meu pare era d’esquerres i la meva mare de dretes però tots dos votaven Pujol amb la mateixa fe de la mare del Toni Soler.

En Toni Soler segueix parlant de moral. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil.

I escriu un paràgraf inquietant per la seva posible incidència en el procés: El principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei,

i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.

En l’epíleg diu: Costa d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera posible.

I acaba amb un clam d’esperança: Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent;

Però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons.

27/07/2014 00:00

Toni Soler

Matar el pare

Molts votants de Pujol l’idolatraven perquè el consideraven l’expressió de les virtuts del país. 


PUJOLISME. Els meus pares eren un matrimoni ben avingut, però votaven partits diferents. El pare era pallaquista sense Pallach i, per tant, votava el PSC, però amb certa recança; la mare votava CiU, però no es refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. També li passava amb altres polítics, com ara Eulàlia Vintró (i deia: “Com pot ser que m’agradi tot el que diu aquesta dona, si és comunista?”). Però en el cas de Pujol hi havia un nivell de connexió superior, que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota filiació durant més de dues dècades. I sobretot: se’n refiava. “D’en Pujol, me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat de la política per sempre més.

MORAL. La caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil. No cal ser convergent per admetre-ho. Pujol no només va ser un líder polític; també va exercir de referent moral, i molts dels seus votants l’idolatraven perquè el consideraven l’expressió de les virtuts públiques del país -l’anar per feina, el seny, el diàleg, el país de tots, la feina ben feta, totes aquelles expressions que ara ressonen com una closca buida-. Pujol, amb la seva confessió, ha fet que molts catalans se sentin estafats, que tinguin la sensació d’haver viscut, en part, una mentida. Però el cas és que aquest frau convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem aquesta herència; de primer haurem d’acceptar el fet lamentable que el principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei, i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.

EL PROCÉS. Costa d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. Certament, Catalunya no és Pujol, ni tampoc Millet; com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist episodi carregat de raons. Sobretot ara, quan les portes de la Transició es tanquen definitivament. Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare per assolir la maduresa. I això, en termes de país, vol dir deslliurar-nos per sempre de tota mena de patriarcats. Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del pujolisme.
Toni Soler

Joan A. Forès
Reflexions

27/07/14. Jaume Barberà. La sotragada.. Culte a la personalitat. L'hàgim o no l'hàgim votat, la seva confessió fa mal. Molt mal. Només cal mirar les portades dels diaris espanyols per veure-ho.

Benvolguts,

Avui en Jaume Barberà ha escrit un curt article sobre l’espantà de Jordi Pujol. De títol La sotragada. Diu en Jaume que des de divendres, som més febles: el país és més feble. Pujol, l'home sense el qual no s'entendria la Catalunya d'avui, ha caigut. També diu que: No es pot passar de "patriarca" a defraudador sense que hi hagi un immens dolor i indignació entre els milions de persones que li han anat fent confiança durant dècades. I acaba dient que: El dany que ha fet la seva actuació al procés és incommensurable. Només cal mirar les portades dels diaris espanyols per veure-ho.

Aquest article està escrit amb molt de sentiment, però no ajuda al procés!

La notícia de la sotragada cal que sigui molt més positiva. En veurem exemples aquests dies.

Diu en Jaume que L'hàgim o no l'hàgim votat, la seva confessió fa mal. Molt mal. Jo, que no l’he votat mai, com tampoc no he votat mai l’Artur Mas, considero que ha fet molt mal al nostre procés, però particularment avui. Encara que penso que podria ser pitjor si ho hagués fet més endavant.

De fet, sembla que estava tant emmerdat, que cada dia que passa és pitjor.

En Pujol és un estadista de l’època dels Mao Tse Tung, dels Brezbev, dels Gorbatxov, dels Nehru, dels Kim il Jong, dels Castro. Era un dinosaure...

Era una època del que es va anomenar “Culte a la personalitat” i en Pujol va insistir i es va complaure en el mite universal de pare de la pàtria, de pal de paller, de salvador del país. I tard o d’hora es produeix l’efecte “més dura serà la caiguda”...

Insisteixo en que cal ser optimista. Com per exemple la Carme Forcadell que ha dit:

"Si volem construir un país nou, es comença fent net".

Joan A. Forès
Reflexions

28/07/14. L'unionisme alarmat per una possible estratègia independentista al BCE. El govern espanyol estaria ‘molt preocupat’ per un possible nomenament de l’economista Jordi Galí, membre del col•lectiu Wilson, al Banc Central Europeu


Benvolguts,

Hi ha dies negres. Avui n’és un amb l’afer Pujol...

Però sortosament avui he llegit una notícia notable (del directe.cat del dia 21). En Jordi Galí, vell conegut d’aquest Bloc, economista, membre rellevant del Col·lectiu Wilson, sembla que s’ha postulat com a  candidat a Director d'investigació del BCE. El càrrec pot ser important, però deu ser-ho molt quan el Gobierno espanyol i la caverna mediàtica s’hi han posat categòricament de cul. On s’has vist! On  s’has vist que un independentista català pretengui accedir a un lloc de responsabilitat al BCE!

Segurament que aquí veurem una lluita de titans, com la de l’Ok Corral. I esperem que els dolents, com sempre passa a les pel·lícules, perdin!

Llegiu l’article, curt però dens, que s’ho val...

21 de juliol de 2014 18:05 h


El govern espanyol estaria ‘molt preocupat’ per un possible nomenament de l’economista Jordi Galí, membre del col·lectiu Wilson, al Banc Central Europeu.

El prestigiós economista català, Jordi Galí, podria ostentar al càrrec de director d'investigació del BCE, fet que hauria despertat maniobres del govern espanyol per impedir el nomenament de l’independentista. Segons diversos mitjans de la caverna, fonts properes al govern central diuen que l’executiu de Rajoy ja hauria reconegut la seva preocupació: “Jordi Galí és una autoritat mundial en política monetària. Si opta al càrrec, hauran de donar-li sí o sí per mèrits propis. Ara bé, la pregunta que es fan a l’Executiu és per què es presenta un acadèmic tan reputat a una posició així. Un moviment així només podría
amagar una agenda independentista. El Govern sospita que podria haver estat empès per la Generalitat”.

L’excel·lència del currículum de Galí fa molt difícil evitar la presència d’un independentista al BCE

Jordi Galí ha estat reconegut com un dels economistes més prestigiosos del món i, de fet, el seu nom ha sonat diverses vegades pel Premi Nobel. Galí ha contribuït, conjuntament amb els acadèmics del col·lectiu Wilson, a fonamentar el discurs independentista amb tesis de prestigi i teories fonamentades, alhora que tot el col·lectiu ha desmuntat més d’una vegada els arguments de catàstrofe i dependència que ha llençat l’unionisme espanyol. 

Galí, Director del Centre de Recerca en Economia internacional i Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, ha advertit nombroses vegades de la importància de tenir una connexió directa amb el BCE en el procés d’independència de Catalunya per tal de garantir el finançament de les entitats catalanes.  En aquest sentit, la caverna s’ha posat les mans al cap davant el possible nomenament de la “persona que el govern de Mas necessita desesperadament a Frankfurt” per avançar en la seva estratègia secessionista. 
 

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 26 de juliol de 2014

28/01/14. Paluzie, Sala i Martin i Germà Bel destrossen la trampa de Montoro. Els tres economistes posen en evidència l'estratègia del govern espanyol d'ocultar les balances fiscals

Benvolguts,

Un altre article sobre balances fiscals (o balances fecals?), publicat el mes de gener, però que clava els esdeveniments que s’han anat succeint, i continua...

28.01.2014  17:05

Paluzie, Sala i Martin i Germà Bel destrossen la trampa de Montoro

Els tres economistes posen en evidència l'estratègia del govern espanyol d'ocultar les balances fiscals


El govern espanyol havia dit que publicaria les balances fiscals a començament d'any, però no ha complert la promesa. El ministre Montoro ha admès que amagaven les dades perquè donen ales a l'independentisme, i, en canvi, oferirà uns 'comptes públics territorialitzats'. No queda clar què calcularan ben bé ni com, però Montoro renuncia a presentar en unes balances globals tots els imposts que genera un territori i tot el conjunt de la despesa pública de què aquest territori es beneficia. Aquests darrers dies alguns economistes prestigiosos, com ara Elisenda Paluzie, Xavier Sala i Martin i Germà Bel, n'han tret l'entrellat.

En una tertúlia a Catalunya Ràdio, Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB, deia ahir que, efectivament, això que presentarà el govern espanyol no són pas balances fiscals: 'Això no són balances fiscals. Quan les calcules, reconeixes l'existència d'un territori sobre el qual has de poder calcular què s'hi genera i què rep. Si trenques això i dius que l'estat té un seguit de despeses que van a banda, negues que hi hagi un territori amb la capacitat de generar impostos i rebre despesa.'

Paluzie deia ben clar què és allò que permeten de veure les balances fiscals, si més no les últimes disponibles: 'De cada euro que paga un ciutadà català en impostos, si tens en compte tot allò que tenen en compte les balances fiscals, traient la seguretat social i pensions, només retornen a Catalunya 53 cèntims. Si d'aquí en treus el que l'estat reté de tots els impostos, és el 50% de la despesa. Excepte les inversions en infrastructures, que són una part petita del pressupost general de l'estat: és a dir, del 50% de despesa en mans de l'estat, ens calcularan el finançament autonòmic, i a la despesa autonòmica hi afegiran les quatre coses que l'estat fa físicament al territori, que són infrastructures.'

Ací podeu escoltar la tertúlia en què va intervenir Paluzie:


Paluzie deia que ella i els altres experts en aquesta matèria sospitaven que Montoro anunciaria unes dades de les balances fiscals agafant un any de crisi forta i de gran dèficit de Catalunya, com el 2009, i sense fer la neutralització de les dades, de tal manera que el dèficit fiscal català es reduís considerablement. Però tampoc no ha estat així. Per què?: 'Crec que s'han adonat que, encara que fessin això de no neutralitzar pel dèficit públic i agafar els anys pitjors de la crisi els hauria sortit un dèficit fiscal molt més baix per a Catalunya però alhora els hauria sortit un superàvit tan estratosfèric per a les comunitats autònomes amb superàvit, com Extremadura o Andalusia, que no han volgut.'

Aquest mateix argument desenvolupava avui Germà Bel, professor d'Economia de la UB i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. En un article a La Vanguardia titulat 'Mort el gos...', Bel diu això: 'Amb un dèficit com el del 2009 i sense neutralització, el 2005 Catalunya hauria tingut equilibri fiscal amb l'estat i només les Balears haurien tingut dèficit. Però és que a més a més haurien proliferat els superàvits fiscals (percepció de transferències) superlatius: Extremadura (26% del PIB), Astúries (24% del PIB), Galícia (18% del PIB), Castella i Lleó (16% del PIB)... Imagineu-vos el malestar de tants presidents autonòmics, gairebé tots del Partit Popular, si transcendissin aquests nivells relatius de subsidi, i les consegüents trifulgues. Això passa quan s'especula amb la no-neutralització del dèficit central, si arriba a tals dimensions.'

'Montoro pot negar la llei de la gravetat'

Els nous comptes de Montoro, que es publicaran previsiblement al març, compararan no pas la diferència d'allò que rep i aporta cada territori, sinó què costen als ciutadans els serveis públics segons on viuen.

El professor de Columbia Xavier Sala i Martín n'ha parlat avui a RAC-1: 'No discutim sobre els impostos, discutim sobre el dèficit. I el dèficit és la diferència entre els impostos que paguem els ciutadans, que efectivament depenen del lloc on ets, però també la despesa. Les pensions van a parar a les persones, però hi ha una gran part que va a parar als territoris.'

Heus ací la intervenció de Sala i Martín:

Sala i Martín ha afegit: 'Montoro pot dir el que li doni la gana, i publicarà el que li doni la gana. I pot dir que les balances són obsoletes. També pot dir que no li agrada la llei de la gravetat i que se'n fum. Però la llei de la gravetat continua existint. Hauria de publicar les balances que li donés la gana, però que doni les dades, que les faci públiques, que les balances ja les publicarem nosaltres. Que ens digui exactament on es gasta cada partida dels seus pressupostos, d'on ve cada partida dels seus ingressos… Nosaltres ja calcularem.'

Finalment, ha assenyalat quina és la qüestió principal i decisiva que mou el debat: 'A mi la pregunta que m'interessa és: si Catalunya fos independent quants calés tindríem que ara no tenim? I la resposta la tindríem pel mètode monetari de càlcul de les balances fiscals; és a dir, els calés que ara es gasten a Madrid segurament els haurem de gastar també, perquè haurem de tenir ministeris, defensa… Però seran a Catalunya. La pregunta que m'interessa és quin impacte macroeconòmic tindria la independència de Catalunya? La resposta, el dèficit fiscal monetari: 16.500 milions.'

Joan A. Forès
Reflexions

07/02/10. Balances fiscals. Josep Casulleras. Elisenda Paluzie. 'No caiguem en una batalla que teníem guanyada''El debat és si volem un estat independent, i no pas sobre balances fiscals', diu l'economista en aquesta entrevista a VilaWeb

Benvolguts,

Aquesta entrevista és de plena actualitat, encara que faci  gairebé 6 mesos que fou feta i publicada. Com que la gran noticia del dia (De la Fuente dixit), va de Balances Fiscals territorialitzades amb patada a la lluna, la comentem avui.

Avui hi ha força articles sobre aquest tema

07.02.2014  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Elisenda Paluzie: 'No caiguem en una batalla que teníem guanyada'

'El debat és si volem un estat independent, i no pas sobre balances fiscals', diu l'economista en aquesta entrevista a VilaWeb

El govern espanyol vol neutralitzar un argument contundent de l'independentisme, el de l'espoliació fiscal continuada, i per això ha començat a jugar amb força la carta de les balances fiscals. Finalment en presentarà unes, calculades amb el mètode que rebaixa més el dèficit fiscal de Catalunya. Elisenda Paluzie (Twitter), degana de la Facultat d'Economia de la UB, és una de les economistes que més ha estudiat aquest camp d'uns quants anys ençà.
En aquesta entrevista aclareix conceptes i demana que se superi el debat, que la mirada se centri a pensar la hisenda de l'estat català.

—Ara el govern espanyol juga la batalla política de les balances fiscals. És una batalla que ja van perdre?
—Crec que sí. Ja es poden embrancar en discussions metodològiques, que al final al ciutadà li queda la percepció, allò que veu. I veu com estan els trens de rodalia de Barcelona comparats amb els de Madrid; quins peatges paga aquí i quines autovies tenen en uns altres llocs; veu si s'ha pogut fer el tren de mercaderies aquí, com s'ha dissenyat la xarxa de gran velocitat a Espanya…

—L'ofensiva que fan és forta.
No menystinc la seva capacitat de recuperar una batalla que ja teníem guanyada, amb tots els mitjans de comunicació que tenen… No la menystinc. Ara, seria un error de caure massa en discussions metodològiques. En algun cas tenen sentit, però al final discutim una cosa que supera una balança fiscal;
discutim si som un poble que volem tenir un estat i un govern que treballi pels interessos dels seus ciutadans i les seves empreses o no. I això va molt més enllà de si el dèficit fiscal és de 10.000 milions o de 16.000 milions.

—Com ho hem d'enfocar, doncs?
—Es tracta de tenir un govern que prengui decisions d'acord amb l'estructura econòmica d'aquest país, amb la seva indústria de base exportadora, d'acord amb les necessitats de cohesió social, d'un país que ha rebut el 25% dels immigrats que han arribat a tot l'estat i que té unes necessitats de polítiques educatives determinades. No caiguem en debats metodològics del passat, que potser no interessen gaire a la gent. I si volem que Catalunya sigui independent, l'enfocament de la balança fiscal l'hem de reorientar tal com van fer Núria Bosch i Marta Espasa, fent la hipòtesi que Catalunya passa a ser un nou estat.

—Sobre la viabilitat d'aquest estat?
—Més aviat sobre quina serà la hisenda d'aquest estat català, quan ens oblidem de si hem de repartir la despesa i els sous dels funcionaris del servei d'educació del ministeri entre tots els ciutadans de l'estat i passem ja a fer els càlculs de la hisenda d'una Catalunya independent que assumeixi tots els impostos que s'hi recapten, que es queden aquí, i també les despeses i les competències que ara té l'estat. Hi haurà competències que ens costaran tant com li costa ara a l'estat espanyol, com ara la seguretat social, perquè haurem d'ingressar les cotitzacions socials; l'estat català haurà de pagar pensions i subsidis de desocupació, i també s'haurà de fer una estimació del càlcul d'ambaixades, sense que calgui tenir la dimensió d'estat postcolonial que té l'estat espanyol. I d'una altra banda, no caldrà assumir algunes despeses de ministeris que són molt duplicades.

—Per exemple?
—Doncs un exemple que sempre m'agrada posar és el d'Universitats i Recerca. Ara mateix els investigadors catalans de les universitats hem de presentar cada tres anys a Madrid els papers per demanar que ens financin la recerca. I ara també cada tres anys hem de presentar els papers perquè la Generalitat ens financi els grups de recerca. Hi ha uns funcionaris a Madrid que tramiten aquestes peticions i uns altres de la Generalitat. En un govern d'una Catalunya independent no caldrà duplicar els funcionaris. I només s'haurà de fer una vegada la petició. La Generalitat tindrà més recursos per a finançar amb més import la recerca dels seus investigadors. Hem de canviar l'enfocament i treballar pensant en això que plantegem ara, si ens ho creiem, que és un referèndum sobre la independència.

—I fer un llibre blanc sobre la independència de Catalunya.
—Exacte, com fa Escòcia. Fer la simulació econòmica, jurídica, de la independència, i no entrar en debats metodològics propis de quan et creus que continues formant part d'aquell estat i només mires de corregir problemes d'equitat o eficiència que pugui tenir el sector públic a l'hora de distribuir territorialment la despesa.

Però el debat és ara damunt la taula. Què diuen les balances fiscals, que espantin tant Montoro?
—Les balances són una foto de la capacitat econòmica de cada territori, i de la despesa pública que rep aquest territori, de què es beneficia. Amb la publicació de les balances fiscals, el 2008, l'estat va fer servir l'argument segons el qual és normal que els territoris rics tinguin dèficit fiscal, perquè tenen una renda més alta i contribueixen a la solidaritat amb els altres territoris més pobres. Però la realitat és que a l'estat espanyol això no és exactament així; hi ha comunitats autònomes riques, com la Rioja, l'Aragó i Cantàbria, que tenen una renda superior a la mitjana i que alhora tenen superàvit fiscal.

—És a dir, que reben solidaritat.
—Sí, i en canvi hi ha territoris, com Catalunya i les Illes, que sí que són més rics que la mitjana però que tenen un dèficit fiscal molt superior al nivell de renda que tenen. Per tant, no es corresponen els resultats de les balances fiscals amb aquesta teoria simple que il·lustren els processos de solidaritat interterritorial. N'hi ha de sobrecastigats i n'hi ha de sobrebeneficiats.

—Un dels sobrecastigats és Madrid, quan la balança fiscal es calcula d'una manera determinada.
—Sí. La comunitat que apareix en una posició molt diferent segons quin sigui el mètode de càlcul és Madrid, perquè és la que acull la capital de l'estat. Això passa perquè hi ha dos enfocaments per a calcular la balança. El de flux monetari…

—Que és el que utilitza preferentment la Generalitat…

—Sí, però la Generalitat sempre ha calculat les balances amb els dos mètodes de càlcul. El del flux monetari diu que la balança és la diferència entre els impostos que s'han pagat en un territori i la despesa pública que s'hi ha materialitzat, la que físicament s'ha efectuat en aquest territori. Fer-ho així serveix per a veure l'impacte econòmic del sector públic. Perquè això que faci l'estat en un lloc tindrà un impacte sobre el creixement econòmic d'aquest lloc, és a dir, representarà unes compres públiques a proveïdors d'aquella zona, perquè contractarà unes persones a qui pagarà uns salaris, i aquelles persones consumiran en aquest territori, etc.

—I el càlcul del flux de benefici és el que utilitzarà ara l'estat.
—Sí, malgrat que el 2008 va publicar les balances fiscals del 2005 amb els dos mètodes de càlcul. Amb el de flux de benefici és on Madrid apareix en la llista de comunitats amb més dèficit fiscal. Aquest criteri de càlcul diu que la balança fiscal és la diferència entre els impostos que ha generat un territori i la despesa pública de què els ciutadans d'aquest territori s'han beneficiat. Que se'n beneficiïn vol dir que hem de suposar que l'activitat del govern central es fa per beneficiar alhora i de la mateixa manera tots els ciutadans de l'estat.

—Amb aquest càlcul es pretén, per exemple, que el Museu del Prado beneficia igual Madrid que Barcelona o València, que tota l'activitat i moviment que generen els visitants que hi van té el mateix impacte allà que ací.
—I, en canvi, amb el criteri del flux monetari, el que utilitza la Generalitat, l'impacte que té és del cent per cent a Madrid, perquè el museu és allà. Com que l'exemple aquest l'hem fet servir molt, el senyor Ángel de la Fuente ara ha decidit que la balança fiscal només la calcularan pel mètode del flux benefici, i en el cas específic del Museu del Prado ha introduït un matís, dient que beneficia en un 75% Madrid i en un 25% les altres comunitats, perquè, segons ell, d'alguna manera se'n beneficien.

—Els territoris no paguen impostos, sinó els ciutadans, diuen.
—Diuen això per justificar que publiquin només el càlcul del flux de benefici. Perquè defensen que no importa on es faci la despesa, que aquella despesa que fa l'estat beneficia tothom.
 

Reflexions