dijous, 29 de maig del 2014

29/05/14. Avui parlem del paper dels fiscals, guays, però criats en el franquisme, usant lleis franquistes per establir la “seva” llei franquista, elitistes, anticatalans, prepotents, arribats de les profunditats de la península en temps de la dictadura franquista.

Benvolguts

No soc jo sol que aquests dies parla del fiscal Jimenez Villarejo. Avui hi ha un parell d’apunts escaients a la xarxa. Un al Singular Digital, de Quim Torra, un altre de Francesc Figuerola, al Vilaweb. Articles que continuen aclarint el paper dels fiscals guays, però criats en el franquisme, usant lleis franquistes per establir la “seva” llei franquista, elitistes, anticatalans, prepotents, arribats de les profunditats de la península en temps de la dictadura. I que disfressats de guays no van ser decapitats en la transició sinó que es van mantenir fent mal contra Catalunya en els seus càrrecs de poder anti-poble-català. Recordem que el fiscal Jiménez Villarejo, nascut el 1936 va treballar un mínim de 18 anys exercint de fiscal franquista, aplicant les lleis franquistes, en l’Espanya franquista. I després ja hi estaven tant acostumats que varen continuar de la mateixa manera, com explica l’article d’un empresonat pel fiscal Villarejo per un acte pacífic de la Crida!!!

I continua oposant-se a que el poble català voti!

Quim Torra

28/05/2014

1. Sr. Jiménez Villarejo, “podemos” votar?

L’al·lèrgia del Sr. Jiménez Villarejo pel dret a decidir dels catalans és una vella marca de la casa, i, en general, de l’esquerra espanyola de pas per Catalunya



“Un jurista con vocación democrática no puede ser insensible a una sociedad donde los principios constitucionales se están traicionando. “Podemos” es el anhelo frente a la decadencia del sistema democrático y frente a las consecuencias negativas del capitalismo”. Amb aquestes nobles i vibrants paraules, Carlos Jiménez Villarejo, nou eurodiputat escollit a les llistes de “Podemos”, el partit-moviment d’èxit de les passades eleccions, responia una de les primeres preguntes de l’entrevista que va sortir publicada ahir al diari El País.

“Un jurista con vocación democrática”. No es pot demanar més. “Anhelo frente a la decadencia del sistema democrático”. Totalment d’acord.

Bé, doncs, magnífic. Així doncs, semblava que havíem escollit un gran eurodiputat, una persona compromesa radicalment amb la democràcia.

Però si seguim llegint l’entrevista, el Sr. Jiménez Villarejo afirma: “Me opongo a la consulta y más de la manera en que se ha planteado, que me parece tramposa y capciosa. “Podemos” es un movimiento muy amplio y en su programa hace una referencia vaga al derecho a decidir de los pueblos y no se alude a Cataluña. ¿Porqué no consultamos a los ciudadanos sobre qué medidas hay que aplicar sobre los desahucios y colocar a la banca en su sitio?”.

Vagi per endavant que per mi es pot consultar als ciutadans de tot, cosa que no sembla que el Sr. Jiménez Villarejo estigui disposat a acceptar. I doncs on queda el “anhelo”? I la ”vocación democrática”? Ara resulta que hi ha límits, al “compromís per la democràcia”?.
Es pot votar de tot, es veu, excepte per la independència de Catalunya?. Curiós.

L’al·lèrgia del Sr. Jiménez Villarejo pel dret a decidir dels catalans és una vella marca de la casa, i, en general, de l’esquerra espanyola de pas per Catalunya. Recordo un article seu a El País, òbviament, de 16 de juny de 2013, “Las trampas del soberanismo”, on alarmat de l’existència de la desnutrició infantil a Catalunya carregava contra el referèndum d’autodeterminació. Afirmava: “el Gobierno de CiU y su sumiso aliado saben que en el actual marco constitucional no es posible preguntar a la ciudadanía de Catalunya de forma clara e inequívoca sobre la pretendida secesión, ya que como bien dice el citado Manifiesto, “una consulta al margen de la ley es un acto de insumisión…” además de, habría que añadir, antidemocrática”.

Però, en què quedem: el sistema democràtic actual és decadent? Cal apostar per la radicalitat democràtica? Sí o no? I si la resposta és sí, una proposta radicalment democràtica i de trencament amb l’status quo com el referèndum català, resulta que no es pot fer perquè és un “acto de insumisión? De “insumisión”!, diu el Sr. Jiménez Villarejo, disposat a acceptar tres-cents quaranta-vuit casos d’insubmissió, si calen,
però que mai no acceptarà que set milions i mig de catalans puguin decidir el seu futur.

Un article, doncs, que destil·lava lerrouxisme fossilitzat i prediluvià, ideal per a Ciudadanos i espècies similars. Com és que això ho compra l’esquerra? Prefereix el Sr. Jiménez Villarejo la foto de l’establishment del Rei amb el Puente Aéreo? Tots aquells senyors pensen exactament igual que ell, que la consulta està al marge de la llei i que és un acte d’insubmissió.
Amb qui prefereix estar, a la foto, el nou eurodiputat, amb els senyors Lara i Godó o amb el poble de Catalunya?

Certament, el Sr. Pablo Iglesias va mostrar-se respectuós amb la voluntat del poble català. Però l’alarma s’ha disparat a la vista del posicionament del Sr. Jiménez Villarejo.

Cal un aclariment públic per saber si podem comptar amb Podemos o no hi podem comptar.

 
28.05.2014  16:28

Autor/s: Francesc Figuerola

2. El fiscal Carlos

Carta d'un membre de la Crida empresonat per recomanació de Villarejo el 1985, per haver defensat el català

Llegeixo la notícia que la formació Podem ha fet pública la decisió que el senyor Carlos Jiménez Villarejo no prendrà possessió de la seva acta de diputat.
Crec que la recuperació de la memòria històrica és necessària, rellevant, imprescindible per valorar d'on venim, de quins encerts i de quins fraus i cap on, i acompanyats de qui, caminem. En això, i només en això, coincideixo amb aquest vell jurista.
Carlos Jiménez Villarejo, actuant com a fiscal, a quarts de cinc de la matinada freda del 21 d'abril de 1985 va respondre al jutge que seia a la seva dreta en un despatx mal il·luminat del Palau de Justícia de Barcelona que enviés a la presó --preventiva i sense fiança!-- quatre joves membres de la Crida a la Solidaritat detinguts el dia abans quan, acompanyats de setanta persones, duien a terme una acció pacífica a l'estació de Sants de Barcelona, de protesta per a la catalanització dels serveis de Renfe, perquè aquesta companyia no havia complert els terminis de 12 mesos, 6 mesos i 3 mesos que hom li va oferir per a retolar, emetre bitllets, adaptar la megafonia, esmenar la toponímia i atendre els ciutadans normalment també en català. (La Crida feia accions per la llengua, campanyes de solidaritat amb Nicaragua, Etiòpia, de defensa del territori, donava suport a sindicats i treballadors, promovia l'economia solidària i el cooperativisme...)
Aquella acció del fiscal Villarejo va ser utilitzada durant un llarg temps, en els estudis de la Facultat de Dret de la UB, com a exemple de decisió política, i no jurídica, i d'acció desproporcionada.

Raimon, el 22 d'abril del mateix any al vespre, va llegir, al Palau de la Música Catalana, en l'homenatge a Salvador Espriu, traspassat feia poc, una carta enviada pels joves des de la presó, en què es demanava a la Generalitat: 'Com és possible que estiguem empresonats en una presó catalana, pel fet de defensar la nostra llengua?' El Palau, tothom dempeus, reclamà la posada en llibertat dels detinguts. Tothom dempeus excepte la primera fila, plena de càrrecs del govern, tots de CDC i UDC, callats i amb el cap cot, que apuntaven les maneres claudicants de l'època. La Crida no era titella de Pujol, i això era clar i provat diàriament, i ben conegut pel vell amic Carlos Jiménez.
Villarejo mai no es va retractar d'aquella decisió de caràcter netament polític i contrària a la recuperació de la presència i ús de la llengua catalana, decisió que apuntava frontalment contra qualsevol opció política d'insubmissió a l'status quo del moment, especialment si aquesta actitud provenia d'allò que ell sempre ha considerat 'la perifèria'.

D'aquesta manera, Carlos carregava --i continua carregant-- no pas contra allò que ell qualifica de 'nacionalista' (ell ho és, sense voler reconèixer-s'hi), sinó contra la lliure determinació de la ciutadania i dels pobles, i ho fa de manera desacomplexadament interclassista i des de la seva permanent posició elitista, gens avantguardista.
I això cal destacar-ho perquè Carlos va arribar a afirmar que els membres de la Crida eren 'cadells' de Pujol, i que calia perseguir-los. Un any abans ell mateix havia participat en la trama política teixida contra Pujol (realment contra la Generalitat) a l'entorn de l'anomenat
cas Banca Catalana, afer que, amb l'ajut de diaris com El País i més eines de poder de l'estat, va pretendre anar molt més enllà de l'encausament, justificat i necessari, dels responsables de Banca Catalana.
Vint-i-nou anys després, un Carlos envellit i trànsfuga, abandonant els seus històrics companys d'ICV, es presenta a les eleccions europees mantenint-se ferm en l'oposició a l'exercici del dret d'autodeterminació i advocant per un federalisme que ell mai no ha estat capaç d'assumir ni definir.
Els qui fórem empresonats no l'hem oblidat mai.
Francesc Figuerola

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada