dimecres, 7 de maig del 2014

07/05/14. Carles Campuzano. Pensions i independència. Periòdicament diferents membres del PP (la Camargacho i la Báñez entre d'altres) ens van repetint la mentida que les pensions dels catalans estan pagades pels espanyols


Benvolguts

Carles Campuzano, explica la situació de les pensions a Catalunya quan s’assoleixi la independència. La taula que publica procedeix de l’Instituto Nacional de Estadística, l’INE, i és la mateixa que va utilitzar en Sala i Martin el 2012, i la que utilitza la sectorial de l’ANC d’Economistes per la independència:



A partir del document de l’ANC vaig fer-ne una presentació que estem explicant un parell de vegades a cada Racó del Xerraire des de fa tres mesos. I té molt èxit.

El discurs dels nostres enemics és el mateix i ja ens el sabem de memòria. Tanmateix, periòdicament diferents membres del PP (la Camargacho i la Báñez) ens van repetint la mentida, tal com aclaria el Sala i Martin, com aclareixen els de l’ANC i com aclareix en Campuzano.

Hi ha dues precisions a fer:

·       Les dades que subministra l’INE, poden ser falses segons l’economista Ramon Centeno expulsat dels cercles de La Moncloa fa poc precisament per no creure’s les dades de l’INE: http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=INE

·       Aquestes informacions, com jo he indicat diverses vegades acaben sempre amb dades de 3 exercicis abans, i per tant queda un buit entre les dades i la possible realitat actual. Per les Balances fiscals, a part de molts altres malabarismes, també subministren les dades amb tres anys de retard...

La conclusió explicada per cada economista, i confirmades per en Campuzano, per contrarestar les mentides del Gobierno és que són les cotitzacions i els impostos dels catalans allò que permet i permetrà finançar les pensions dels nostres avis. I encara més, resulta que amb els excedents de cotització de Catalunya podem dir que és l’estalvi dels cotitzants catalans el que està contribuint de manera decisiva a pagar les pensions de tothom...

Llegiu-vos aquest article, tenint present els que acabo d’explicar!

Carles Campuzano

Diputat de CiU al Congrés

Pensions i independència

Dimarts, 6 de maig del 2014 - 12.33 h

Liquidació del pressupost del sistema de Seguretat Social i liquidació del pressupost dels organismes autònoms, agències estatals i altres organismes públics INE

S’ha dit que la veritat és la primera víctima de la guerra; és molt obvi que no som a cap guerra, però certament el conflicte entre el Govern espanyol i la majoria de la societat catalana al voltant al dret a decidir masses vegades liquida la veritat en favor de la propaganda, fet que no permet una discussió reflexiva i informada, que és allò que es mereixen els ciutadans d’una democràcia seriosa.

Ara fa uns dies, la ministra Báñez, va irrompre al debat obert amb l’afirmació que la solidaritat dels ciutadans de la resta de l’Estat és allò que permet pagar les pensions a Catalunya, tot explicant que la despesa de la Seguretat Social a Catalunya representà al 2013 26.700 milions d’euros en prestacions i pensiones del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, enfront d’uns ingressos de cotitzacions per valor de 22.200 milions d’euros. L’afirmació de la Ministra no és certa per una obvietat, basada en el caràcter de sistema públic i de repartiment del sistema de pensions: són les cotitzacions i els impostos dels catalans allò que permet finançar les pensions dels nostres avis.

Anem a pams

1- No deixa de ser curiós que aquells que porten anys defensant el concepte de “caixa única” de la Seguretat Social per tal d’oposar-se a la gestió d’aquesta per part de les Comunitats Autonomies que, com Catalunya, tenen reconeguda aquesta competència (article 165 EC), ara apel·lin a la dimensió territorial del sistema. Però ja està bé. Fins ara s’havien negat a discutir sobre les balances fiscals de la Seguretat Social i negaven la legitimitat d’aquesta discussió en la mesura que, afirmaven, el sistema no només responia a un principi de solidaritat intergeneracional sinó també a la solidaritat intrageneracional que redistribueix la renda entre les persones. I, des de la seva perspectiva, era normal que fos així. Ara bé, des de la perspectiva catalana aquest sempre ha estat un debat interessant en la mesura que ens permetia demostrar que són els territoris amb nivells salarials més alts, i per tant amb renda més alta, i més ocupació aquells que financen la despesa en pensions del territoris amb menys gent ocupada, menys nivell de renda i més envellits. Tal com indiquen, per exemple, els informes de l’Institut d’Estadística de Catalunya, els saldos d’aquest sistema eren clarament favorables a Catalunya entre els anys 1995-2010. Tant és així, que ha estat l’excedent de cotitzacions a Catalunya durant aquest període el que ha permès ajudar a finançar les pensions en temps de bonança als territoris deficitaris i són també aquests excedents els que han fornit el Fons de Reserva de la Seguretat Social, el qual ha jugat un paper clau des de l’entrada en dèficit del sistema de la Seguretat Social, a partir de 2010, per a garantir el pagament de pensions de tot l’Estat.

2- En la discussió sobre la despesa en Seguretat Social no crec que sigui encertat incloure en un mateix paquet les pensions ( de jubilació, viduïtat, orfenesa, incapacitat permanent, en favor de familiars), les mútues d’accidents de treball i les prestacions de l’atur, tal i com fa la Ministra. Cadascun d’aquestes sistemes responen a la cobertura de riscos diferents, tenen cotitzacions diferenciades i actuen de manera distinta davant el cicle econòmic. Singularment, la destrucció de milions de llocs de treball suposa un increment enorme en la despesa en prestacions d’atur que els ingressos per aquesta contingència de cap de les maneres poden pagar. Necessàriament des del pressupost de l’Estat es garanteix el pagament d’aquestes prestacions. Un part significativa del dèficit públic a Espanya té a veure amb l’increment d’aquesta despesa. Durant aquests anys la despesa anual en prestacions de l’atur ha girat al voltant als 30.000 milions d’euros, amb aportacions anuals d’uns 15.000 milions d’euros des del Pressupost de l’Estat. Barrejar, doncs una cosa i altra no crec que ajudi a clarificar la discussió. I les xifres de Bañez barregen tant pensions com prestacions d’atur amb la pretensió d’inflar la dimensió del dèficit, que és evident que n’hi ha. A Espanya i a Catalunya.

3- Si ens centrem estrictament en les pensions contributives, el nucli principal de les quals són les pensions de jubilació, la despesa a Catalunya prevista per aquest 2014 serà d’uns 20.000 milions d’euros i els ingressos en cotitzacions rondaran al voltant dels 18.000 milions d’euros. Certament, tal i com ve passant pràcticament des de 2010 en el conjunt del sistema, els ingressos en cotitzacions no cobreixen la despesa en pensions. En el conjunt espanyol el dèficit al 2013 fou d’uns 12.000 milions d’euros. Tant en un cas com en l’altre, les pensions s’han continuat pagant fent servir el Fons de Reserva de la Seguretat, i no des de la resta del pressupost com succeí durant la crisi dels 90. Ara bé en la mesura que aquest Fons ha sigut possible de manera molt significativa amb els excedents de cotització de Catalunya podem dir que és l’estalvi dels cotitzants catalans el que està contribuint de manera decisiva a pagar les pensions de tothom.

Des d’aquest punt de vista, però, no és menor la discussió sobre el destí dels recursos del Fons de Reserva en una hipotètica independència. En qualsevol cas aquesta disputa seria rellevant en les negociacions que sobre les condicions de la independència s’haguessin d’establir.

4- Per altra banda, allò que no té massa controvèrsia és la viabilitat del sistema de pensions públic i contributiu d’una Catalunya independent. L’activitat econòmica de Catalunya en el seu conjunt, i les taxes d’activitat del seu mercat de treball en concret, juntament amb la relació de cotitzants/pensionistes existent avui i en el passat més immediat, garanteixen la fortalesa d’un hipotètic sistema català de pensions. Ara bé, aquesta circumstància no treu que Catalunya, de la mateixa que la resta de societats avançades, no hagi d’afrontar les conseqüències que per als sistemes de protecció social es deriven, fonamentalment, del canvis associats a la jubilació de la generació del “babby boom” i que impliquen necessàriament canvis i reformes, tal i com ha passa arreu d’Europa. I de la mateixa manera no podem obviar que la fortalesa financera d’un sistema de pensions de repartiment està íntimament lligada a l’evolució de l’ocupació i l’atur. Des d’aquest punt de vista urgeix la creació de feina i la disminució de l’atur, com a garantia present i futura del sistema de pensions.

5- Certament els termes del debat varien si estem parlant d’una independència acordada i negociada, o d’un procés marcat per l’absència de diàleg; en aquest segon cas els problemes , les incerteses i els riscos són considerables, sense cap mena de dubte.

Esperem, de moment, que l’imminent publicació per part del Govern sobre el conjunt de les balances fiscals ens doni més llum en aquesta discussió i no deixem que les pors que Báñez vol sembrar entre els jubilats catalans creixin de manera impune.


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada