Benvolguts,
Recuperem un
article de Victor Alexandre de l’any 2011 que torna a gaudir d’actualitat.
Recordem la campanya de l’any 71 "Volem
bisbes catalans" , amb en Franco viu i assassinant, en la que
molts, fins els no catòlics i els menjacapellans , els agnòstics i els ateus
militants, ens hi varem implicar i que, com explica el Victor Alexandre no va reeixir.
En Victor Alexandre explica la
historia des del punt de vista de la Llengua.
Però el fons no és la Llengua. És l’ADN,
que és més difícil de resoldre!
O sigui en aquest cas el mot catalans,
es referia a la Llengua però fonamentalment es referia a l’estructura mental. I s’hi
continua referint!
Il·lustrem els comentaris amb una
foto de l'època (1968) on es veu la vergonyosa relació de l'església amb el poder,
els bisbes continuaven la llastimosa convivencia, el contuberni, amb el
Franco, sense el més mínim pudor. Alegres, contents, Per ells l'Espanya
franquista estaba destinada a durar cent anys...
El Victor Alexandre no ho explica
en aquest apunt, però la frase de contraofensiva dels integristes espanyols,
del nacionalcatolicisme
virulent
a Catalunya, deia:
Como somos mayoría lo
queremos de Almeria
Com sempre, com en el temps del
dictador Primo de Rivera, com en els 40 anys del franquisme assassí, com ara
amb el Wert, ells:
els nostres enemics del
PPSOE, el que volen és la total
assimilació, la total submissió. El genocidi! L’anorreament. La desaparició de
la Nació Catalana que va (anava?) de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
dimarts, 22 febrer 2011
No volem bisbes
renegats
per Víctor
Alexandre
Obres d'art sacre de la diòcesi de
Lleida
Ara fa
quaranta-cinc anys que Jordi Pujol i
Josep Benet, entre d'altres, van promoure una campanya que, malgrat el fre
de la censura franquista, va despertar moltes simpaties, fins i tot en sectors
de la societat força allunyats de l'Església. En aquella època era Franco
mateix qui feia les propostes per al nomenament de bisbes i l'home que va
escollir com a arquebisbe de Barcelona va ser l'espanyol Marcelo González
Martín, nascut a Valladolid. Això no va agradar gens a diversos àmbits
clericals de Catalunya i, reivindicant les resolucions del concili Vaticà II,
es va desfermar la campanya "Volem bisbes catalans". Una campanya que
no va reeixir a la curta però sí a la llarga, ja que, a banda que només s'hi va
estar quatre anys en el càrrec –el 1971 va ser substituït pel selvatà Narcís
Jubany– González Martín, empès per Montserrat, va incorporar el català en les cerimònies
religioses…
Ara hem arribat a l'any 2011 i Franco és mort, però el control de l'Església catalana no sols continua essent espanyol sinó que a la Conferència Episcopal espanyola hi ha molt franquista disfressat. De fet, aquesta institució no ha deixat mai de ser un instrument d'espanyolització al servei del nacionalisme espanyol. Referint-se als seus membres, l'inoblidable i estimat bisbe Antoni Deig em deia això en el llibre Jo no sóc espanyol: "Jo diria que en un 75% sí que ho és. La tendència és nacionalista castellana excloent i, per tant, jacobina". I, tot seguit, quan li preguntava si no hi havia tendències espanyolistes en algunes diòcesis catalanes que resten força a Catalunya, em responia això: "Els fets ho diuen: pels seus fruits els coneixereu. Aquestes tendències espanyolistes, certament, ens han fet mal i ens han restat força davant Roma". Doncs bé, en faltar-nos la força catalanista de prelats com Antoni Deig o
Francesc
Xavier Ciuraneta, l'espanyolisme dels bisbes catalans ha augmentat
espectacularment fins al punt que, adherits de ple al poder de Madrid i Roma, ja
no tenen escrúpols de lliurar el patrimoni del seu país als rapinyaires que
remenen les cireres en aquelles dues ciutats. Així és com aquests
bisbes, amb l'excusa de l'obediència, han redactat un comunicat en què demanen
que les obres
d'art sacre de la diòcesi de Lleida siguin lliurades a la diòcesi aragonesa de
Barbastre-Montsó. Unes obres que, a diferència dels anomenats "papers
de Salamanca", no van ser robades sinó adquirides i recopilades
pel bisbe Josep Meseguer l'any 1893. Ell, fent una recerca per les parròquies de
les diòcesis lleidatanes, les va salvar de la destrucció i de l'espoliació. El lector que
vulgui aprofundir en aquesta guerra d'Espanya i del Vaticà contra Catalunya li
recomano la lectura del llibre El complot. La trama en la
segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art,
d'Eugeni Casanova.
Ara hem arribat a l'any 2011 i Franco és mort, però el control de l'Església catalana no sols continua essent espanyol sinó que a la Conferència Episcopal espanyola hi ha molt franquista disfressat. De fet, aquesta institució no ha deixat mai de ser un instrument d'espanyolització al servei del nacionalisme espanyol. Referint-se als seus membres, l'inoblidable i estimat bisbe Antoni Deig em deia això en el llibre Jo no sóc espanyol: "Jo diria que en un 75% sí que ho és. La tendència és nacionalista castellana excloent i, per tant, jacobina". I, tot seguit, quan li preguntava si no hi havia tendències espanyolistes en algunes diòcesis catalanes que resten força a Catalunya, em responia això: "Els fets ho diuen: pels seus fruits els coneixereu. Aquestes tendències espanyolistes, certament, ens han fet mal i ens han restat força davant Roma". Doncs bé, en faltar-nos la força catalanista de prelats com Antoni Deig o
Francesc
Xavier Ciuraneta, l'espanyolisme dels bisbes catalans ha augmentat
espectacularment fins al punt que, adherits de ple al poder de Madrid i Roma, ja
no tenen escrúpols de lliurar el patrimoni del seu país als rapinyaires que
remenen les cireres en aquelles dues ciutats. Així és com aquests
bisbes, amb l'excusa de l'obediència, han redactat un comunicat en què demanen
que les obres
d'art sacre de la diòcesi de Lleida siguin lliurades a la diòcesi aragonesa de
Barbastre-Montsó. Unes obres que, a diferència dels anomenats "papers
de Salamanca", no van ser robades sinó adquirides i recopilades
pel bisbe Josep Meseguer l'any 1893. Ell, fent una recerca per les parròquies de
les diòcesis lleidatanes, les va salvar de la destrucció i de l'espoliació. El lector que
vulgui aprofundir en aquesta guerra d'Espanya i del Vaticà contra Catalunya li
recomano la lectura del llibre El complot. La trama en la
segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art,
d'Eugeni Casanova.
Com dic, els bisbes catalans, encapçalats per Joan Piris, s'han posat
en contra de Catalunya i han subscrit els desitjos de Renzo Fratini, el nunci
del Vaticà a l'Estat espanyol, d'atorgar la propietat de les peces a la diòcesi
d'Aragó tot buidant el Museu Diocesà de Lleida. Un Museu que va ser
impulsat pel bisbe Meseguer precisament per allotjar-les. Per sort,
per damunt del dret canònic, hi ha el dret civil, i la seva preservació
correspon al govern de Catalunya. En aquest sentit, l'exconseller de Cultura Joan Manuel
Tresserras es va mantenir ferm i ara cal esperar que també ho faci el seu successor,
Ferran Mascarell. De moment, vist el comportament dels bisbes
catalans, es tornen a fer presents les paraules d'Antoni Deig: "Els fets ho
diuen: pels seus fruits els coneixereu. Aquestes tendències espanyolistes,
certament, ens han fet mal i ens han restat força davant Roma".
Doncs bé, seguint l'exemple de Jordi Pujol i Josep Benet, sembla que potser
haurem d'engegar una campanya que digui:
"No
volem bisbes renegats".
Víctor Alexandre
El
Singular Digital , 22/2/2011
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada