Benvolguts,
Realment no cal que pensem, en Partal ja pensa
per nosaltres.
Avui explica amb molt encert el perquè d’aquestes
lloances i aquest panegíric que estan fent amb en Suárez. I ho encerta
plenament. Salut mestre!
Suarez: el panegíric interessat
En el món catòlic tenim una certa cultura de
l’adoració post mortuòria. Fa lleig quan una persona mor remarcar el que va fer
malament. La creença en el perdó incondicional de l’ànima gairebé ens obliga a
parlar bé, a remarcar els seus trets positius, encara que aquests siguen
anecdòtics. Tanmateix quan la proporcionalitat es supera i va molt més enllà
del que seria raonable i prudent aleshores és bo entendre el perquè de les
aclamacions funeràries, quin és el seu interés real.
És el que està passant amb la mort d’Adolfo
Suarez. De sobte
ell va ser la raó última de la democràcia, ‘ens la va portar’ diuen. I quan diuen això
el que estan dient és que no calia lluitar per ella. Que els comunistes, els
nacionalistes, els anarquistes, tots els qui es van enfrontar al règim
franquista en realitat eren uns babaus. Franco mateix, diu Suarez en una
polèmica entrevista, li va dir que portara la democràcia a Espanya. La resta,
l’esforç de milers i milers de persones honrades i honorables, simplement no
compta.
I no compta perquè els qui promouen aquesta
adulació acrítica no busquen recompensar el personatge Suarez, que no els ha
important mai gens, sinó apuntalar la situació actual. En un moment en
que per primer vegada la transició és posada realment en qüestió per un notable
gruix de ciutadans la mort de Suarez és un recurs caigut del cel per a rentar
la cara d’aquesta Espanya que patim.
Ahir hi havia televisions que tornaven a parlar
del ‘miracle
espanyol’ com si ens n’haguérem de sentir orgullosos. Un miracle ple de
corrupció, d’escàndols financers i d’injustícia, un miracle posat al servei de
la partitocràcia, que desprecia l’opinió dels ciutadans, que reivindica el
pòsit sociològic més agre del franquisme i l’actualitza. No li estic
carregant la culpa de la situació actual a Suarez, que fa molts anys que el van
retirar. Només dic que ell era a l’inici d’això i que el seu panegíric l’usen
per a justificar això que tenim, amb el sòrdid argument que ho tenim ‘per un miracle’,
com recordant que podria ser molt pitjor.
I ho fan a més amb el cinisme més gran i sense
amagar-se’n. A Suarez el van maltractar tots, el van destrossar. Ell es va queixar
amargament de que els seus, els qui ara el ploren des del PP, li havien fet la
vida impossible, de que el PSOE l’havia maltractat de forma sàdica. De que Juan
Carlos l’havia usat i després l’havia deixat tirat com una burilla… Veure’ls
ara a tots vessant llàgrimes de cocodril vestits de negre rigorós és un
espectacle certament inerranable. Que ens recorda com de cínics poden arribar a
ser aquests personatges que ens governen.
El seu cinisme però no és prou com per a amagar la
història. Podria haver estat pitjor, és cert, però l’Espanya de Suarez ni
remotament era desitjable. Va legalitzar el PC, és cert. Però ERC no. Va autoritzar el
retorn de Tarradellas, és cert. Però per a frenar a l’esquerra. I ho
va fer al mateix temps que ell, Abril Martorell i Manuel Broseta van organitzar la batalla de
València, desfermant el feixisme quotidià i banal contra les forces
democràtiques. I va despreciar el català. I va justificar assassinats a mans
de la policia. I va dir que el problema no eren els bascos sinó nosaltres. I…
Ho he dit abans: el panegíric exagerat a favor de
Suarez avui és sobretot un gran intent mediàtic de recuperar aquella part de la
legitimitat popular que la transició finalment ha perdut després de tantes
dècades. Només això. I ni més ni menys que això.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada