Benvolguts,
Aquest article de Jordi Graupera és una mena
de conclusió dels 3 articles previs dedicats a la nissaga Sedó i a UDC, que estan afegits a continuació.
Sabem que Graupera és un analitzador profund i
sistemàtic de les nissagues personals i polítiques catalanes. En aquest Bloc Reflexions
hi ha dos articles, demolidor l’un i punyent l’altre dedicats a Maurici Lucena i a Rodríguez-Sol.
Justament avui el periodista Manuel Cuyàs acaba de publicar un
article de títol Periodisme a El
Punt/Avui que en part opina sobre en Graupera i aquest bloc d’articles:
El periodista i politòleg Jordi Graupera acaba de publicar una
llarguíssima i extremadament documentada dissecció de l'eurodiputat d'Unió Salvador Sedó. L'acció arrenca
en el restaurant del Parlament d'Estrasburg. La inquisició –tremenda– ve
després, però primer hi ha el restaurant perquè els restaurants expliquen i
situen moltes coses. Graupera ha pogut tirar de veta perquè ha publicat el
treball en un diari digital, El Singular, que no és esclau del paper.
Quan diem que els diaris convencionals d'obrir i girar pàgines s'acaben, també
volem dir això. Els arcaics García Márquez, Pla o Xammar avui només podrien
publicar les seves cròniques
en diaris electrònics.
en diaris electrònics.
Notícies
Dimarts 26.11.2013 08:19
Quin és el taló
d'Aquil·les de Duran?
El filòsof Jordi Graupera conclou que sis
diputats d'Unió podrien desobeir les directrius de Duran · En parla en un
article al Singular Digital
A Unió hi ha sis diputats, dels catorze que
té, que arribat el moment estarien disposats a trencar la disciplina de Duran i
unir-se als diputats de CDC, ERC i la CUP en favor d'una pregunta directa sobre
la independència de Catalunya. És la conclusió a què arriba el filòsof Jordi Graupera en
l'article 'El crepuscle: El marge' d'una sèrie publicada al Singular
Digital dedicada a l'eurodiputat Salvador Sedó i a Unió
Democràtica. Aquests diputats d'Unió que 'poden significar la diferència',
segons Graupera, són Cristina Bosch, Xavier Dilmé, Mercè Jou, Joan Maria Sardà,
Anna Solé i Elena Rivera. 'Aquests diputats poden ser el taló d'Aquil·les de
tota l'estratègia de deslegitimació del procés democràtic', conclou.
Graupera explica alguns 'moviments'
sorprenents que hi va haver el cap de setmana passat al consell nacional
d'Unió. Diu que Duran va començar presentant 'un informe de gestió conciliador,
parlant del sobiranisme en termes no agressius, provant de contenir la
parròquia, pensant que pot fer com sempre: fer veure que els comprèn i
continuar amb la seva manera de fer'.
La plantada de De Gispert
Però després Núria de Gispert, presidenta del parlament, va prendre la paraula, 'dient que s’ha de fer la consulta tan sí com no, encara que l’estat no l’autoritzi, encara que la llei espanyola no la contempli, dient que cal ser al costat del poble.' I fou aleshores que Duran 'va perdre els papers i respongué a totes les intervencions des de l’estómac'; va discrepar obertament de Núria de Gispert 'i de tothom qui prova d’expressar el fil ètic del catalanisme popular i sincer.'
'N’hi hauria prou que De Gispert defensés privadament, en sectors de confiança del partit, la conveniència d’una revolta parcial: no tant perquè sigui independentista, sinó per decència, per donar a la gent la llibertat de triar, i prendre-la als cínics', explica Graupera, que creu que això podria donar una mena de 'protecció' als diputats més sobiranistes d'Unió, que són aquests: 'Cristinia Bosch, tan independentista com la militància de base. Xavier Dilmé, que escriu un blog independentista. Mercè Jou, d’Olesa: íntegra, sencera, sense dobles jocs. Sent fàstic per la corrupció i vol la llibertat. Joan Maria Sardà, l’alcalde de la Pobla de Mafumet, membre de l’Associació de Municipis per la Independència. I per últim, l’Anna Solé i l’Elena Rivera, que són filles ideològiques de De Gispert i Rigol, ànima moral i espiritual d’UDC, gent estimada.'
I continua: 'Ells podrien començar un moviment, un gest, que fins ara ningú no havia fet perquè mai no havia calgut. Ells poden vèncer els cínics fent simplement el que la gent els va demanar que fessin: ser diputats. La presidenta del parlament els protegirà. La gent els protegirà.'
Si això passés, si aquests sis diputats es desmarquessin de la línia de Duran, s'afegirien als seixanta que sumen CDC, ERC i CUP, a dos diputats encara de la majoria absoluta de la cambra. Graupera opina que un moviment com aquest podria condicionar la posició d'alguns diputats d'ICV-EUiA. 'Si comença a passar que hi ha 2 o 3 o 5 o 7 diputats disposats a votar a favor d’una pregunta normal, la força de Duran minva. I aleshores la força de bloqueig d’ICV també, i hi pot haver 1 o 2 o 3 diputats d’EUiA, o del sector Herrera, disposats a ser fidels al país que pot ser i no al xiringu que fou, disposats a no suïcidar-se com a partit i entregar els votants a la CUP o a ERC. Si això comença a passar, tot pot passar. Potser fins i tot hi ha 5 diputats del PSC disposats', diu Graupera.
Aquest article és el tercer d'una sèrie. Comença amb un perfil demolidor de Salvador Sedó, l'eurodiputat d'Unió, de qui diu que ha anat boicotant la posició d'unitat que havien sostingut els eurodiputats catalans a Brussel·les en qüestions de país, i que s'ha mantingut fidel als interessos del Partit Popular.
Però després Núria de Gispert, presidenta del parlament, va prendre la paraula, 'dient que s’ha de fer la consulta tan sí com no, encara que l’estat no l’autoritzi, encara que la llei espanyola no la contempli, dient que cal ser al costat del poble.' I fou aleshores que Duran 'va perdre els papers i respongué a totes les intervencions des de l’estómac'; va discrepar obertament de Núria de Gispert 'i de tothom qui prova d’expressar el fil ètic del catalanisme popular i sincer.'
'N’hi hauria prou que De Gispert defensés privadament, en sectors de confiança del partit, la conveniència d’una revolta parcial: no tant perquè sigui independentista, sinó per decència, per donar a la gent la llibertat de triar, i prendre-la als cínics', explica Graupera, que creu que això podria donar una mena de 'protecció' als diputats més sobiranistes d'Unió, que són aquests: 'Cristinia Bosch, tan independentista com la militància de base. Xavier Dilmé, que escriu un blog independentista. Mercè Jou, d’Olesa: íntegra, sencera, sense dobles jocs. Sent fàstic per la corrupció i vol la llibertat. Joan Maria Sardà, l’alcalde de la Pobla de Mafumet, membre de l’Associació de Municipis per la Independència. I per últim, l’Anna Solé i l’Elena Rivera, que són filles ideològiques de De Gispert i Rigol, ànima moral i espiritual d’UDC, gent estimada.'
I continua: 'Ells podrien començar un moviment, un gest, que fins ara ningú no havia fet perquè mai no havia calgut. Ells poden vèncer els cínics fent simplement el que la gent els va demanar que fessin: ser diputats. La presidenta del parlament els protegirà. La gent els protegirà.'
Si això passés, si aquests sis diputats es desmarquessin de la línia de Duran, s'afegirien als seixanta que sumen CDC, ERC i CUP, a dos diputats encara de la majoria absoluta de la cambra. Graupera opina que un moviment com aquest podria condicionar la posició d'alguns diputats d'ICV-EUiA. 'Si comença a passar que hi ha 2 o 3 o 5 o 7 diputats disposats a votar a favor d’una pregunta normal, la força de Duran minva. I aleshores la força de bloqueig d’ICV també, i hi pot haver 1 o 2 o 3 diputats d’EUiA, o del sector Herrera, disposats a ser fidels al país que pot ser i no al xiringu que fou, disposats a no suïcidar-se com a partit i entregar els votants a la CUP o a ERC. Si això comença a passar, tot pot passar. Potser fins i tot hi ha 5 diputats del PSC disposats', diu Graupera.
Aquest article és el tercer d'una sèrie. Comença amb un perfil demolidor de Salvador Sedó, l'eurodiputat d'Unió, de qui diu que ha anat boicotant la posició d'unitat que havien sostingut els eurodiputats catalans a Brussel·les en qüestions de país, i que s'ha mantingut fidel als interessos del Partit Popular.
--------------------------------
24/11/2013
El crepuscle: Qui
és Salvador Sedó?
"T’aviso, no és el dolent de la
pel·lícula. No és l’home que mou els fils"
I. Oh, Europa
Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na
Fragment de l’himne de la UE,
Himne de l’alegria, L. V. Bethoveen.
El restaurant no és massa bo. Els sostres no són gaire alts, hi ha una moqueta blava a terra, les taules no estan prou separades les unes de les altres. No hi ha intimitat. El menjar és funcional, ecs, i amb ínfules, ecs, ecs. Només té dues virtuts: és dins de l’edifici del Parlament i és d’accés exclusiu per als diputats i llurs convidats. I segons com, té una tercera virtut: si vols ser vist se’t veu. És on dina tothom que no té prou temps de baixar a la ciutat. Han ajuntat un parell de taules o potser han aconseguit fer-se amb una de les poques taules rodones que hi ha, grans, espaioses, emmandrides. Tres polítics catalans i tres polítics espanyols escuren els cafès i no diuen que no al whisky.
Som a Estrasburg, a l’edifici Louise Weiss (si no la coneixes, googleja aquest nom, te n’enamoraràs), on 736 eurodiputats fan veure que representen 429 milions de persones, 27 Estats i una munió de lobbies incognoscibles. Oh, Europa. De què parlen, els comensals? Potser no ens cal saber-ho exactament, potser el context ens donarà la resposta.
Del costat espanyol són tres polítics del Partit Popular, líders del seu grup. Del costat català, tres polítics d’Unió Democràtica: Josep Maria Pelegrí, actual Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (¡y dos huevos duros!) de la Generalitat de Catalunya; al seu costat, remenant el cafè, Benet Maimí i Pou, diputat al Parlament de Catalunya, i qui els ha convidat: Salvador Sedó. D’ell te’n vull parlar. T’aviso, no és el dolent de la pel·lícula. No és l’home que mou els fils. No estàs a punt de descobrir un fill de Satanàs. Si l’he triat, si te’l vull ensenyar, si vull que el miris de prop és precisament per la banalitat, la insignificança, la poca imaginació de la seva manera de fer. Hi ha una buidor que explica per què som on som. Fa massa anys que promocionem la ficció d’una normalitat de cartró pedra i fem veure que no ens n’adonem. Mediocròpolis. Sedó és el centre d’aquesta normalitat i no serveix ni de boc expiatori.
Per aquest motiu, tot i que literalment parlant Salvador Sedó i Alabart és un diputat del Parlament Europeu, en el fons és sobretot un símbol. És un símbol gairebé perfecte del crepuscle de la política catalana i d’això que anomenem catalanisme. Però generalitzar és fer-li un favor. Encara val la pena distingir. Hi ha la vella política i hi ha la possibilitat d’una altra cosa nova i millor. Hi ha individus així i individus aixà. Potser la distinció entre uns i altres és molt senzilla, i sigui moral.
Si escoltes la ràdio o mires la tele o llegeixes el diari és possible que les darreres setmanes hagis ensopegat amb el seu verb alegre i desmanegat de comercial d’empresa de botons. El motiu sembla obvi, però no ho és tant: la propera primavera hi ha eleccions europees i ell s’hi vol tornar a presentar. Li estan fent campanya. Per què tant de moviment, justament ara? La seva candidatura depèn dels equilibris de la política catalana, molt precaris ara mateix. Sedó és un radical de la moderació, per entendre’ns. En el context actual, no hi ha gestos innocents, si és que mai n’hi ha hagut. Cada parcel·la de poder compta, encara que sigui per restar-ne a l’adversari. En altres paraules, la seva candidatura depèn més de la política catalana que de la política europea. I és de la seva activitat a Europa que et vull començar a parlar.
Es pot resumir en tres idees: Salvador Sedó fa poques coses al Parlament, les poques que fa són per boicotejar el procés català i la seva prioritat és fer de representant de Duran a Estrasburg, no dels seus votants.
Per entendre’ns: Sedó es comporta a Europa com si CDC i UDC ja haguessin trencat la seva federació. Els primers serien els sobiranistes i els segons, la marca blanca del PP a Catalunya, amb una flaire regionalista i una manera barata i provinciana de fer negocis. El primer que cal aclarir és que CDC i UDC no comparteixen grup parlamentari a Europa. CDC forma part de l’Aliança de Liberals i Demòcrates d’Europa (ALDE). Unió forma part del Partit Popular Europeu (on hi ha part de l’antiga Democràcia Cristiana, molt disminuïda ara mateix, a excepció d’Alemanya). Si estiguessin junts en el grup ALDE, per exemple, juntament amb el PNB (es presenten tots tres plegats a les eleccions, al capdavall) el pes que tindrien al grup parlamentari --amb tota la capacitat de lideratge que implica-- equivaldria al pes que hi tenen Holanda o Finlàndia. Per no parlar de recursos directes, com ara diners per assistents.
El canvi de grup no seria pas tan traumàtic ideològicament. El PNB, per exemple, membre històric del PPE, tant o més que UDC, va abandonar el partit vista la deriva i vist el control que el PP espanyol en tenia a l’època d’Aznar. Recordo molt bé aquella esbandida del PNB perquè es va produir en un congrés a Lisboa que jo mateix vaig cobrir pel diari Avui. Recordo que vaig entrevistar l’aleshores eurodiputada d’UDC, la Concepció Ferrer, pedra picada, que es va mostrar trista i enrabiada per l’autoritarisme d’Aznar i els seus col·legues del PP espanyol. Però vaja, entenc que la gent d’UDC no vulgui deixar la internacional demòcrata-cristiana faci el que faci el PP espanyol. Ara: una cosa és acceptar estoicament i l’altra és l’entusiasme de cheerleader de Salvador Sedó. Els dinars, l’obediència, aquesta diplomàcia llepa de qui ha après a pujar dient que sí, senyor, i fent-se útil a les ombres. No crec que els militants d’UDC n’estiguin enamorats, la veritat.
Compara-ho. Fa anys, l’eurodiputat de CDC, Carles Gasòliba, i la Concepció Ferrer d’Unió, tot i pertànyer a grups polítics diferents, es comportaven com aliats: celebraven una reunió setmanal per a repartir feina, es distribuïen el territori català per cobrir-lo sencer i, en fi, compartien una certa complicitat i lleialtat. Pel que he pogut esbrinar, en canvi, Salvador Sedó i Ramon Tremosa no s’han reunit ni una sola vegada. No és que no tingui temps, quan en té necessitat bé que dina a la vista de tothom amb la cúpula del PP, com hem vist.
Aquesta complicitat pública no és casual. Mentre l’ALDE de CDC i PNB, els Verds de Romeva, i l’Aliança Lliure d’Europa (ERC i BNG) reconeixen les delegacions catalanes, basques i gallegues com a delegacions nacionals, el PP europeu, en canvi, és el partit més reaci a tota la cosa catalana. Sedó hi ajuda. Quines són les seves prioritats?
Algunes absències han estat notòries: el 24 d’abril del 2013 el president Mas va anar al Parlament Europeu a inaugurar una exposició sobre la llengua catalana. El PP va iniciar un boicot actiu a l’exposició. És la part ridícula de la batalla internacional. Hi van assistir els eurodiputats del PSC, CDC, ERC i ICV; hi van assistir ex-primers ministres, vicepresidents del Parlament Europeu i diputats de molts altres grups. Unes 150 autoritats i buròcrates. Sedó no hi va voler anar, obeint l’ordre del PP. Es veu que hi havia un problema amb les banderes. L’espanyola no hi era.
De fet, Unió depèn orgànicament del PP espanyol dins del grup del PP europeu. Assistents del Parlament Europeu asseguren que el tresorer del PP espanyol controla els diners de l’oficina del diputat Sedó, d’altres diuen que no té importància perquè simplement es tracta de pagar factures. És un rumor que caldria aclarir. Però té sentit perquè el que sí se sap és que el PP espanyol compta Sedó com un diputat seu més: hi té tot l’interès; dins dels grups, com més diputats tens més càrrecs, informes i torns de paraula tens. No és que Sedó n’hagi fet cap: ha estat ponent a l’ombra -o sigui, res- en 2 informes menors. No ha fet cap proposta d’esmena a regulacions o de preguntes parlamentàries a la Comissió a iniciativa pròpia. De fet, no ha participat en cap debat important.
La web del Parlament Europeu és una mina per a aquestes coses. Segons el perfil de Sedó ha parlat 36 vegades al plenari, ha estat ponent a l’ombra d’un ‘Report’ i d’una ‘Opinion’ i ha presentat 41 preguntes. Romeva o Tremosa multipliquen quatre o cinc vegades aquesta activitat en el mateix període. Això en termes de quantitat, en termes d’impacte, no hi ha color. Recomano l’eina votewatch.eu per seguir-ne l’evolució: és un fiscalitzador d’activitat parlamentària. En participació en votacions ocupa el lloc 656 d’entre els 736 eurodiputats.
El que és realment xocant per a la gent d’Estrasburg amb qui he parlat és que no hi viatja mai amb assistents. És incomprensible. Dur assistents és bàsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. Esclar que si aquesta no és la teva prioritat doncs, per a què en necessites? De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del àsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. Esclar que si aquesta no és la teva prioritat doncs, per a què en necessites? De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del Parlament Europeu a Brussel·les té contractat un assistent a Madrid. Això sí que és vocació internacional. Es tracta, entenc, de Javier Santamarta del Pozo, que és l’assistent que apareix llistat a la web del Parlament Europeu, i que en el seu perfil de Google Plus diu que viu a Madrid i es nota molt quina és la seva mare pàtria. És un perla. Entra al seu perfil de Twitter i fliparàs. És un especialista en qüestions militars, que ha donat cursos per al ministeri de Defensa, i sobretot a l’Institut Gutiérrez Mellado (aquell militar del bàndol nacional que el 23-F, essent Ministre de Defensa, es va encarar als colpistes, als 70 anys). Col·laborava a esRadio (la de Federico Jiménez-Losantos), anti-independentista declarat. Si jo fos Mel Gibson diria que reporta al CNI.
Bé, assistents no, en canvi sí que fa viatges intercontinentals difícilment justificables. És cert que Sedó és membre de comissions que justifiquen que viatgi, però cal entendre com funciona el seu càrrec. Tots els diputats reben invitacions constants per viatjar. Que si el port de Singapur, que si les infraestructures a Panamà, que si una república bananera de l’Àsia central vol que vagis a veure’n el nou parlament. Tot això està molt bé, però és una manera d’aconseguir altres coses: contactes, influència. Els diputats fan de més o de menys: els nòrdics fan de menys perquè els controlen molt els seus periodistes, els surenys fan de més perquè ningú no s’hi fixa. El problema de fons és que fora de les delegacions oficials, el Parlament Europeu només paga un viatge l’any. Qui paga els altres viatges? Lobbies? El govern local? I amb quin interès?
Si un diputat fa un viatge no n’hi ha prou en comprovar que, per exemple, és membre d’una comissió que s’ocupa d’aquella regió del món. Això no vol dir res. El que has de mirar són dues coses: si el viatge el fa saltant-se activitat parlamentària rellevant, com els plenaris, i si el viatge té conseqüències en algun debat o regulació. Si aquests dos marcadors surten negatius la teva fama dins del Parlament baixa en picat i ets considerat o bé un euroescèptic o bé un trepa. És el que li ha passat a Sedó.
Va ser a Bangladesh el febrer-març del 2012, però després no va participar dels debats a plenari sobre aquest país. Va anar a Azerbaidjan el 2012, també sense motiu conegut: si no és que el govern local volia rentar-se la imatge o fer-hi negocis. Tampoc no hi ha activitat parlamentària relacionada amb aquest viatge (ni democràcia cristiana a l’Azerbaidjan, que jo sàpiga).
Va anar a Xile el maig del 2013, també sense motiu (potser per encàrrec de Duran, que hi va tant a Xile últimament?). N’hi ha més: Sud-Àfrica, Indonèsia, Turquia, Pakistan. Se salta plenaris i comissions per anar-hi. L’última campana és del mes passat, durant el plenari en què s’havia d’aprovar el pressupost del 2014. Hi va haver 300 votacions nominals sobre el destí que han de tenir els calés europeus. Ell era a Indonèsia en una reunió sobre les normes d’Internet on el Parlament Europeu només n’és observador. Fent país, imagino. A 6 mesos de les eleccions, té mèrit. I cap vinculació amb els interessos catalans, que se sàpiga. O és que penses que en tot això del corredor mediterrani que el Parlament ha aprovat aquesta setmana contra l’opinió del PP i PSOE hi ha tingut res a veure? Bé, no és cert que no faci res, alguna cosa sí. Va assistir a les reunions de Duran amb Barroso i Van Rompuy i acompanya Duran sempre que pot en els viatges de la comissió d’exteriors de les Corts de Madrid que Duran presideix. Suposant que Duran estigui advocant pel cas català, podem afirmar que Sedó n’és un assistent fidel.
Amb aquesta intensa activitat en favor del procés català (m’hi jugo un pèsol que en cas d’independència el primer país que ens reconeixerà serà l’Azerbaidjan), no resulta estrany que hi hagi eurodiputats nòrdics que afirmin que reben visites de representants del PP espanyol que posen d’exemple Sedó i les seves suposades opinions per a desacreditar el procés català.
Quines opinions? A l’octubre del 2012, en pre-campanya electoral post-manifestació, Sedó va desautoritzar al seu blog l’acció conjunta de CDC, PSC, ERC i ICV denunciant les amenaces militars contra Catalunya. És l’escàndol aquell que va fer que la Maria Badia del PSC dimitís com a vicepresidenta del PSOE europeu abans que retractar-se, com volien els socialoides. A Sedó tot aquest soroll li espatlla els dinars i els negocis, suposo. El cas: va fer servir els arguments del PP. Se li deuen enganxar de les sobretaules, la copa i el cafè.
Un mes després, al novembre del 2012, es va negar a signar la carta conjunta de tots els eurodiputats catalans denunciant l’ignominiós email del desesperat Vidal Quadras enviat a tots els eurodiputats del Parlament en què afirmava, en ple deliri, que el catalanisme és "violent". Per a Sedó tot plegat era una incomoditat. Millor callar.
Al desembre, no va votar a favor de l’informe sobre minories nacionals (que va ser aprovat, per cert) sobre l’ús de llengües minoritàries europees a les televisions públiques de la UE. Els arguments de Sedó? Indistingibles del PP. L’Avui se’n van fer ressò, flipant en colors.
A l’abril del 2013 enlloc de ser al plenari votant l’informe del Parlament sobre la situació de Kossove, és a Brussel·les i a Dublín acompanyant Duran. En aquella votació el PP va ser àmpliament derrotat. Un cop més, però, no hi és quan el seu vot li crea conflicte entre el PP espanyol i els interessos catalans i europeus. Esclar, PSC, CDC, ERC i ICV hi van votar a favor. De fet, els membres del Partit Popular europeu van abandonar a la seva sort els membres del Partit Popular espanyol, que defensaven una postura anti-Kossove --exactament igual que el PSOE versus els socialistes europeus. La UE, de fet, acaba de trobar una solució per comerciar i relacionar-se amb Kossove sense necessitar la unanimitat dels estats membres, especialment l’obsessiva Espanya. Sedó és membre dels dissidents espanyolistes, en aquest debat. I en tots els incòmodes.
Pararé aquí. Tinc desenes d’exemples més. Però em sembla que ja et fas una idea de què defensa. Però si ho deixés en un llistat d’activitats parlamentàries mediocres aquest article no faria cap sentit. Al capdavall tota activitat política és interpretable. Per què dic, aleshores, que és un paradigma del crepuscle de la política catalana? Tots els polítics es fan polítics per una barreja de vocació altruista, una mena de narcisisme moral i una ambició de poder nietzscheana de primer ordre. El sistema de partits, però, premia aquell individu que és capaç d’ocultar l’ambició rere l’obediència i el narcisisme rere l’absència d’imaginació. Hi ha excepcions, com arreu, fins i tot hi ha moltes excepcions que conformen minories, però en els partits tothom sap qui ha triat el costat fosc i qui ha triat resistir i esperar temps millors. En el cas català això s’ajunta amb l’existència del contenciós estatal. Fa 150 anys que el catalanisme polític ho prova i ho prova, de vegades sincerament, de vegades interessadament. Sedó és un cas interessant perquè prové d’una nissaga que ha fet de tot, i ell ha aterrat quan ja només quedava l’interès.
II Estirps crepusculars
Gegant era mon pare, mon avi també n’era,
lluitaren amb els celtes, romans i sarraïns,
lluitaven i es batien sovint com blat a l’era,
sortien a batre’s fora quan no els trobaven dins.
Jacint Verdaguer
Salvador Sedó i Alabart va fer-se militant d’Unió Democràtica de Catalunya en un moment en què la moneda era encara enlaire i no se sabia si cauria de la cara del país o de la creu del cinisme. Era l’any 1985, tenia setze anys, i estudiava a l’Institut Gaudí de Reus després d’una infantesa a La Salle. Confessionalitat lleugera, burgesia local, statu quo. Era un noi alegre, simpàtic, graciós. Amb prou àngel per explicar acudits i que la gent els rigui. És aquesta mena de caràcter que prové d’un cert optimisme familiar, optimisme de senyoriu local. T’estimen, et riuen les gràcies i es respira en l’ambient que tot acabarà bé, fins i tot si no ets el més llest de la classe.
El pare, Salvador Sedó i Marsal, és un doctor en enginyeria industrial amb una carrera docent en matemàtiques admirable, que a Reus devia fer alguna impressió. És la cosa de les castes dirigents de les ciutats petites: el material i l’educació són bones. Salvador pare té fama de bona persona i molt treballador. Un d’aquells que devia pregar -literalment- per a què la moneda caigués de la cara del país. Estem parlant dels anys 70, època de titans, potser massa optimistes.
El pare del pare és Salvador Sedó i Llagostera, un home de qui sabem que l’any 1927, (quan la dictadura de Primo de Rivera ja havia perdut el favor dels defensors de la pau social, inclosos el PSOE i els regionalistes catalans), encara donava conferències en castellà sobre l’art mudèjar al centre de la Unión Patriótica de Reus, el partit del dictador. Aquell mateix any, el diari ABC informava que Salvador Sedó i Llagostera havia estat ratificat pel consell de ministres com a ambaixador honorari del Perú a Espanya, des de Reus. La família de Sedó i Llagostera explica que era una home lletraferit, que estimava l’art i la literatura, que va escriure i en català, també durant la dictaura. Estem parlant d’un home que feia negocis a Amèrica --en el sector de les assegurances--, catòlic, molt conservador, i poc amic de qualsevol aventura obrerista o materialista. Un home d’ordre en un moment de desordre. Passada la Guerra Civil, el van nomenar director de Radio Reus, i des d’allí, a banda de participar de totes les mandangues del règim amb una certa cara de fàstic força òbvia, va fer de la ràdio local un centre de referència periodístic. Vist de lluny i desapassionadament, jo diria que estem davant d’un senyoràs de Reus, català sense excessos polítics, i molt localista.
Devia de ser dels més cultes del poble, devia haver patit les purgues que Gabriel Ferrater explica en el seu In memoriam, devia haver fugit, devia haver agraït la pau que dugué Franco, devia haver maleït l’obsessió anti-catalana dels feixistes, i amb el temps, estovat per tots els fracassos de la història, però encara amb la dignitat d’homo sàpiens que sap fer coses i fer-les bé, devia d’haver guanyat uns certs espais de llibertat (dins d’un ordre, per favor) des de la ràdio. Però també és d’aquesta raça d’homes que van veure com el règim esclafava el cervell i els braços de molta gent i van preferir el pragmatisme a la puresa moral. M’abstinc de jutjar-lo perquè ningú pot posar la mà al foc pel pragmatisme o per la puresa moral sense cremar-se-la. Qui sap com dormia a les nits, encara que tingués plat a taula. És la gestació d’un catalanisme moderat que faria de pont entre els líders locals de cada barri i els partits polítics democràtics catalanistes. És allò del Miquel Roca: no és el mateix ser un alcalde franquista que alcalde durant el franquisme. El pont.
No sé qui era la seva dona, ni quants fills va tenir. Però si mirem el segon cognom del pare del nostre eurodiputat, vol dir que l’avi es va casar amb una ‘Marsal’. Marsal és el segon cognom del pintor Fortuny. Marià Fortuny i Marsal, nascut a Reus, és un dels grans pintors i gravadors catalans del segle XIX. La família assegura que el seu ‘Marsal’ no hi té res a veure. Igualment, que el seu ‘Sedó’ no té una relació de llinatge directe amb els altres Sedós famosos de Reus. La coincidència dels cognoms serveix per explicar un contrast entre una manera de fer antiga i el seu eco crepuscular.
El cognom Sedó dels altres és preeminent a Reus d’abans de l’eclosió de Fortuny i tot. Una de les primeres obres del pintor va ser un bust d’Isabel II copiat d’una litografia, fet durant l’adolescència. Quan Fortuny ja era una estrella i viatjava a París i Roma, Antoni Sedó i Pàmies (Reus, 1842-1902) va comprar-lo per una petita fortuna: “al tiempo que se nota en ellos una mano experta para el dibujo, se conoce que Fortuny no sabía ni siquiera esparcir el color sobre la tela. No se concibe nada más rudimentario en cuanto a la tonalización.” Aquest Antoni Sedó del segle XIX ja era fill d’industrials, banquer, i empresari miner. Anys després es traslladà a Madrid on fundà una empresa de llanes, Sedó y Bañolas, i vet aquí la sorpresa, fundà un diari: 'La bandera proteccionista' al 1869.
Estem parlant doncs d’un clàssic industrial tèxtil català que pretenia, com tants industrials catalans del moment, tancar el mercat espanyol per als seus productes. Aquest era el pacte d’aleshores: un mercat a canvi de no tenir pàtria. Eren gegants. Va ser el fundador de la primera hidroelèctrica de Catalunya i un membre actiu del Foment del Treball Nacional. L’empremta més visible d’aquest Sedó, però, fou la Colònia Sedó, la famosíssima fàbrica tèxtil d’Esparreguera alimentada per una turbina hidro-elèctrica de 1400 cavalls. Titans.
I d’aquí, oh, sí, a la política. Entre 1868 i 1875 a Espanya hi hagué el sexenni democràtic. Comença quan es fa fora Isabel II -Borbona- del tron i acaba quan Alfons XII torna a instal·lar els Borbons a Espanya. És un període de caos i somni, amb pronunciaments, moments dictatorials, l’intent de dur Amadeu de Savoia al tron, la Primera República i finalment el no-res. El polític més important d’aquest període espanyol fou, justament, un altre reusenc: el general Prim. Quan Prim prova de portar Amadeu de Savoia al tron espanyol no només està duent un home que sabia l’occità, sinó també un home que en l’arbre genealògic de les cases reials europees correspon a la tradició austríaca i no pas borbònica: sempre, el 1714 sempre torna.
Bé, doncs Antoni Sedó i Pàmies treballà, des del seu diari 'El Imparcial Reusense' per la restauració borbònica! Durant la Primera República s’exilià, i fou arrestat. Finalment, amb l’ordre reestablert, va ser diputat a Madrid del Partit Liberal Conservador durant 25 anys. Fou un defensor acèrrim del proteccionisme tota la vida i acabà la seva vida essent un senador vitalici. Estem parlant d’un moderat del XIX. Un empresari que canvià poder econòmic per tota la resta en una època en què la lluita per una Espanya moderna i liberal podia somiar-se. Com s’ha somiat tantes vegades i tantes vegades ha fracassat. Tot és al segle XIX. En altres paraules: políticament va apostar per Espanya, però ens va deixar un país. I era un moment en què l’Estat era sobretot un exèrcit i un tant per cent minúscul del PIB, menys d’un 10%. Avui, en xucla un 50%. Hi ha més llibertat, i també n’hi ha menys. Com més ha avançat l’Estat més necessari s’ha fet separar-se’n.
El seu fill, precisament, Lluís Sedó i Guichard, ja fou un home de la Lliga Regionalista, un home de Cambó, que treballà personalment en l’intent d’establir un Estatut d’autonomia per a Catalunya el 1913 i el 1918. Com el seu pare fou un industrial, com el seu pare fou un polític conservador, com el seu pare fou un membre destacat de la patronal, i fou un polític rellevant a Madrid -Cambó, de ministre, el féu governador del Banc d’Espanya i tot- però fou més catalanista, més atent a les pulsions socials de la Barcelona de les pistoles que el seu pare. Fou un reformista, un regeneracionista. I també ho donà tot per una Espanya diferent. I també fracassà. I mai perdé un cèntim pel camí.
La família del nostre eurodiputat són uns Sedó que es van quedar a Reus, que no van fer calés i que van apostar per l’educació: més propers a l’entorn dels jocs florals que a l’hidro-elèctric. L’avi era conservador, de dretes, catòlic i en la compulsió dels temps va aguantar-ho tot, va sacrificar-ho tot per donar eduació al fill --el sou de director de la ràdio devia d’arribar per a això-- i va somiar més aviat poc. Escriure potser fou l’únic refugi.
El pare del nostre eurodiputat, però, ja pertanyia a una altra època: primer franquisme. Amb menys il·lusions i deliris reformistes, encara que fos fill d’un senyor de Reus i del règim. Va acomplir les expectatives i va anar a la universitat a ser de profit. L’enginyeria industrial era la carrera preferida dels catalans catòlics allunyats de la classe obrera. La indústria, aquest fetitxe català. L’única salvació que no passa pels discursos ni la política. L’autèntica metafísica de la Catalunya eterna. El coneixement tècnic que possibilita la indústria és literalment la raó que va permetre el país resistir totes les envestides messetàries: a finals del XVII, després del 1714, durant la revolució industrial, travessant totes les misèries dickensianes del XIX, i les totalitàries del XX. La història de totes les versions del cognom Sedó.
I a més, l’època en què el pare de Salvador Sedó Jr. va estudiar enginyeria industrial, el futur era una cosa incerta que s’havia de guanyar a còpia de colzes i més esforç que talent. És el principi moral del silenci. Nen, no et posis en política i fes indústria. El pujolisme no s’explica sense aquest substrat psicològic. La gent d’ordre a Catalunya estimen els fulls de càlcul amb el mateix fervor amb què un monjo estima l’austeritat de la cel·la, símbols de la veritat. L’espiritualitat de Newton. Un solució tècnica és una solució catalana. Tota la resta és tabú.
El nen, però, va sortir docent i polític. Un excel·lent acadèmic i un cervell dotat per la matemàtica, sembla un home incapacitat per l’aridesa i per les efusions emocionals a parts iguals. Sabia ser un senyor. A finals dels 70 es va fer militant d’Unió. Això vol dir que el catolicisme resistent i oligàrquic dels anys 20 del seu pare Sedó i Llagostera s’havia tornat catalanisme popular en Sedó i Marsal, de concili vaticà II, bonhomiós i greu, doctrina social de l’església, enginyeria democràtica de transició i indústria catalana de tota la vida.
Primer va ser regidor a Reus, on va guanyar el socialisme. Després, un cop Pujol es va fer amb el control de l’autonomia i del discurs catalanista incremental del fer país, va passar al departament d’Ensenyament sota la direcció de Joan Guitart, que és l’home més fidel al pujolisme de primera hora, l’autèntic, que he conegut. Des d’allí va provar de reconstruir l’educació professional i tècnica per farcir el país de baules industrials. Sempre el mateix reformisme. Diria que se’n va sortir a mitges. Semblem Sísif. O 'Cien años de soledad', ja que em poso pop.
Ja som l’any 85. El seu fill Salvador s’acaba de fer militant d’Unió a Reus, i algú, m’ensumo que Pujol, proposa a Sedó i Marsal d’anar a les llistes per al Congrés de Madrid omplint el lloc d’UDC. I el pare del nostre heroi accepta. Va ser diputat cinc legislatures: del 1986 al 2004. És un home que va saber pactar amb tothom sense sectarismes i que la premsa de Madrid sempre ha elogiat per les virtuts tècniques, que és la virtut dels catalans que no molesten massa i que omplen l’estereotip de senyor digne i intel·ligent i reformista. Ara: la seva trajectòria és justament la trajectòria de la degradació del catalanisme que tot ho accepta i que acaba negociant en nom de l’oligarquia. Ignoro quin és el paper d’aquest senyor de Reus, i el nas em diu que devia de ser sobretot una bona persona amb poca imaginació per a la malícia, però més de quinze anys al Congrés, anant de González a Aznar, ara protegint la decadència socialista, ara els negocis del PP, no passen en va. Són els anys que acabaran amb Sánchez Llibre i Duran als titulars dels casos de corrupció Treball i Turisme, entre d’altres, i sortirà a la llum un entramat de fundacions i empreses pantalla amb tota mena d’amics, coneguts i saludats tenint-hi noms i cognoms al registre mercantil. Salvadó Sedó i Marsal, el pare, mai no va aparèixer en aquests escàndols, però els havia de veure passar i com a mínim, fer el cor fort. Una mica com els va passar a Rigol o a De Gispert.
El fill. Importa el fill perquè representa la versió degradada del pare, de l’avi i de tot el llinatge familiar en tots els aspectes. Representa també la versió posmoderna i esfilagarsada de la tradició política que ha fet possible la seva vida. Els industrials del XIX, borbònics i proteccionistes, podien ser uns fills de puta o no, però ens van deixar un país a canvi. El nostre heroi ni una cosa ni l’altra.
L’any 85, com hem vist, es fa militant de la Unió de Joves i és conegut per ser el fill de, per ser un senyoret de Reus, i perquè a les escoles d’estiu explica uns acudits boníssims. És una època de gran innocència. Acabat el BUP, però, se’n va anar a l’Acadèmia Prat de Barcelona a estudiar el COU. Tinc la impressió que aquesta acadèmia és un d’aquests centres de reforç per a repetidors o per a persones amb dificultats per treure la mitjana necessària per entrar a la carrera que desitgen. Primer indici que el fill no és com el pare: tampoc és que sigui culpa seva.
Segon indici: si bé és cert que va a l’escola d’enginyeria, enlloc de matricular-se de la llicenciatura i fer el doctorat, com el pare, només pot entrar a la titulació tècnica d’enginyeria industrial que, segons diuen els enginyers, és la més senzilla de totes les tècniques (que no vol dir que sigui fàcil). No he aconseguit veure en cap currículum quan va aconseguir acabar-la, però en la seva biografia oficial deixa entendre que un cop diplomat va obrir una consultora d’enginyeria i d’empreses, NISIRIOS SL (en parlaré després). És l’any 1998. Suposant que el 87 o el 88 devia acabar el COU, si no va repetir més d’una vegada, devia entrar a la universitat el 89. Trigar 8 o 9 anys a diplomar-se és coherent amb el que diu un exmilitant d’Unió, company de les joventuts d’aquella època: “Era d’aquells que sempre deia que li quedava una assignatura per acabar, va arrossegar-ho fins els 28 o 29 anys”. És un paradigma de jove exitós en la política, els passa a molts.
Potser l’enginyeria no era el seu fort. Però sóc més del parer que més que un problema de capacitat som davant d’un problema de vocació. Durant aquests 8 o 10 anys, Salvador Sedó i Alabart no va pas quedar-se quiet. Més concretament, són aquests deu anys els que defineixen el què i el com de la seva carrera política, i per aquest motiu pot ser símbol d’aquest crepuscle nostre. El moment clau és el 1995. Ha anat pujant dins del partit sota l’ombra del pare. El 1991, a només 22 anys, és ja conseller nacional d’UDC. L’any 1993 esdevé, segons el seu currículum, "president d’Unió de Joves". En realitat, és president del consell nacional d’Unió de Joves, és a dir, un càrrec sense cap poder executiu, però amb una certa vanitat simbòlica. I aleshores sí, l’any 1995 és escollit secretari general de les joventuts, el veritable càrrec de manar. En el currículum diu 1995-1996, però segons militants d’aquella època, va durar només uns mesos al càrrec, potser era final d’un any i principi de l’altre. Potser el període sembla breu en la memòria de les fonts.
La raó de la brevetat és el conflicte d’interessos. Duran li va oferir un càrrec remunerat al partit, i aleshores va començar a actuar més al servei de Duran que al servei dels joves d’Unió. En tots els partits existeix una certa tensió, ni que sigui escènica, entre les joventuts i la direcció del partit adult. Els secretaris generals de les joventuts sempre proven de tibar del partit cap a postures més radicals, és la manera d’assegurar-se el suport electoral dels joves militants. Però Sedó va ser tan servil amb la direcció que els joves se li van amotinar: o cobrava del partit i servia Duran, o era el secretari general dels joves. La tria. Tenia 27 anys. Encara no s’havia diplomat. La tria. Potser va avaluar les pròpies forces i el talent polític. Potser va trucar el pare per preguntar-li-ho. Potser va preguntar-se si Duran era la carta guanyadora per al futur. Potser era l’única carta real, i era la tria que tothom al seu entorn estava fent. Potser va pensar que els joves eren massa radicals, o uns arreplegats, o... potser va tirar d’instint i prou. Potser va tirar una moneda a l’aire.
Va triar Duran.
L’any 1997 era nomenat oficialment secretari de relacions internacionals, càrrec ben remunerat i de no parar de viatjar a les reunions de la internacional demcratacristiana. Fins a les eleccions del Parlament Europeu del 2009, és a dir, 12 anys després, va esperar pacientment, i en aquelles llistes va ocupar el primer lloc reservat a UDC. Ho havia provat ja al 2004, però el partit va negar-li aquest regal a Duran en una votació molt polèmica. D’entrada, el 2009, no va ser escollit. Però gràcies a l’aplicació del Tractat de Lisboa, en virtut del qual Espanya va obtenir 4 nous eurodiputats, va aconseguir per fi el primer càrrec representatiu de la seva carrera. Era el desembre del 2011. Els 8 mesos anteriors havia ocupat el càrrec de director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, ‘el meu primer càrrec públic’, en un nomenament que va caure molt malament a Convergència, perquè entregava les relacions exteriors del govern Mas a Unió i al sector duranista, per acabar-ho d’adobar. 12 anys d’espera per a anar a unes llistes amb possibilitats de sortir. 14, per obtenir el primer càrrec públic. 15, per gaudir del primer càrrec representatiu. I alehop: eurodiputat. Què ha passat durant aquests 15 anys?
Doncs que ha representat els interessos de Duran. Oficialment a la internacional democratacristiana. Però la realitat té uns quants plecs més. Comencem per les empreses. El nostre enginyer tècnic -segons ens diu al currículum i a la declaració d’interessos econòmics que ha d’entregar a Estrasburg- és l’administrador de la consultora d’enginyeria industrial i internacionalització comercial Nisirios (activitats professionals -enginyeria i comerç- que no ha exercit mai) i de Promociones Inmobiliarias Reus 2007, dues SL Però si grates una mica veus que també ha estat administrador, president, soci, vocal o conseller de Buenavista Restauración SL, Wetheresen Networld SL, Sumak Fomento SL, New Global Consulting, SL, Komwo del Accesorio, SL. Això és, bàsicament, consultoria i una barreja d’empreses d’enquestes, d’alimentació i d’immobiliària. Un home del renaixement. És el combo de la política. Són empreses que no han fet gaire res destacable. No tinc el temps ni l’esma d’explicar-vos del tot el paper disponible d’aquestes empreses, però el llistat indica, sens dubte, un seguit de prioritats de la carrera professional de Sedó. Si l’Antoni Sedó del segle XIX aixequés el cap no sabria per on començar a mirar-se-les.
Els comptes públics d’aquestes empreses són un desastre. Les dues que té declarades a Estrasburg, Nisirios i la Inmobiliaria Reus 2007, són empreses sense pràcticament activitat. De fet, la immobiliària oficialment no fa res. Ambdues tenen importants crèdits concedits, alguns amb entitats bancàries a llarg termini i d’altres amb no sé sap qui, potser familiars, o potser és només enginyeria comptable. Per entendre’ns: la immobiliària ha arribat a tenir un 113% de crèdit. Pràcticament tots els béns de l’empresa són crèdit.
A més a més, la immobiliària va ser fundada, segons el Registre Mercantil, per Javier Martínez de Castilla Colomer, a qui Sedó substituirà en l’administració de l’empresa a partir del 2009. Martínez de Castilla és el cap del departament de medi ambient de Ferrovial, la constructora que viu de l’obra civil, és a dir, dels contractes públics. Per què un membre de la direcció d’UDC entra d’administrador en una promotora immobiliària d’un directiu de Ferrovial?
Segons el Registre de la Propietat de Reus, l’empresa en qüestió només posseeix una finca. És una finca rústica. “Con una pequeña casa de campo y un pozo, plantada de viña y olivos, lindante por Oriente con un barranco, a Mediodía, con la línea del ferrocarril de Zaragoza a Barcelona y mediante ella con la porción segregada.”
La finca té una càrrega urbanística, que vol dir que hi ha alguna restricció per construir-hi. No diu quina, però s’entén que com que la via del tren hi passa pel mig, es refereix a la via i a la possibilitat de ser expropiada per causa del tren.
Segons l’escriptura del registre, el Banco Popular li va concedir un crèdit del 100% del valor de la finca l’any 2007 per un valor de 525.000 euros. Jo la veig cara, però el 2007 res no era prou car. El crèdit calia tornar-lo en 2 anys. Cosa que em fa pensar que aquesta immobiliària tenia previst vendre la seva única finca coneguda a Reus i pagar el crèdit amb la plusvàlua. Un pelotazo.
He mirat les dades de la finca al cadastre i és interessant observar que, malgrat que els terrenys de la finca tenen la consideració de rústics en la nota del Registre de la Propietat, en les dades del cadastre tenen la consideració d’urbans. La diferència entre els rústics i els urbans és que en els primers no es pot edificar i el seu valor és molt menor. Quan es requalifiquen en un nou pla urbanístic i passen a tenir la consideració d’urbans, la màgia urbanística multiplica el preu d’un terreny en el que, més enllà de la seva adquisició, no s’ha fet cap inversió. Si l’operació hagués estat un èxit, podríem sospitar d’informació privilegiada. Ara bé, en qualsevol cas, l’intent de promoció ha estat un fracàs. La crisi va esclatar el 2008. Fos quin fos el pla, aquest se’n va anar en orris.
Però, quin podia ser, el pla? Apartaments no ho crec, havent-hi una via pel mig. Potser la construcció d’un polígon? N’hi ha als voltants. Potser un centre logístic per al tren? Sabia alguna cosa, el de Ferrovial? En qualsevol cas el crèdit no es torna: fins a dues vegades s’aprova un període de carència en el pagament. La primera l’any 2009, uns mesos abans que Salvador Sedó aparegui en la documentació d’aquesta immobiliària per primera vegada. És una carència per dos anys.
El mateix dia que l’empresa canvia de domicili i és traslladada a l’adreça on totes les empreses de Sedó estan domiciliades -de fet, hi ha el seu nom a la bústia-, el directiu de Ferrovial cessa com a administrador així com un tal David Pallarés Carreras (que no he sabut esbrinar qui és), i Salvador Sedó n’esdevé administrador únic. Administrador d’un crèdit que no es paga per una quantitat enorme per una finca sense massa valor i una carència.
La carència venç el 2011. No sé què havia de passar aquests dos anys per poder pagar el crèdit. Però tampoc el torna. L’administrador Sedó negocia una segona carència fins al juny del 2013 i una segona hipoteca de 50.000 euros a sumar a la primera. Si el crèdit inicial ja és difícil de comprendre, encara ho és més la pròrroga dels crèdits i la concessió de 50.000 euros de propina a una SL que es manté sense activitat ni perspectives de tenir-ne. Per què el Banco Popular té tal tracte de favor amb una empresa primer gestionada per un directiu mediambiental de Ferrovial i després per un membre de la directiva d’UDC?
Dit d’una altra manera: el primer crèdit generava una pregunta: Per què una entitat financera presta 575.600 € a una societat recentment constituïda amb un capital social de 3.005,06€? I aquesta pregunta tenia una resposta legítima: que existeixin garanties personals; és a dir, que, a part de la hipoteca, els socis de la societat siguin fiadors o avaladors de la societat en el préstec hipotecari. Això seria un escenari relativament freqüent. En aquest context, el banc pot tenir interès en anar refinançant el préstec hipotecari perquè no li interessa executar la hipoteca i quedar-se amb uns terrenys que, en la situació actual, ningú voldrà. És millor anar refinançant. Guanyar temps per a veure si d’aquí uns anys es pot fer alguna cosa amb la finca. Ara bé, si la primera hipoteca es dóna perquè els propietaris són rics i tenen o bé calés o bé altres propietats, i si la finca es refinança perquè en el present no té valor, per què s’hi afegeix una segona hipoteca de 50 mil euros més?
El nou crèdit va vèncer el juny del 2013. No sabem què se n’ha fet. No en tenim notícia. Els últims balanços disponibles són del 2011. Sí sabem que el juliol del 2012 Salvador Sedó va deixar de ser administrador de l’empresa. Què ha passat amb el crèdit? I amb la finca? I amb l’empresa?
És una situació similar a la consultoria amb nom d’illa grega: Nisirios, SL. Consta com una empresa activa però no presenta els comptes des de l’any 2007. Per què està activa si no presenta comptes? Sembla una obvietat, però no ho és. La conseqüència de què no es dipositin els comptes anuals és el tancament registral (article 282 de la Llei de Societats de Capital). Això significa que la societat no pot inscriure cap acte al registre mercantil. Però segons la declaració d’interessos econòmics del Parlament Europeu, Sedó en treu de 1.000 a 5.000 euros al mes, d’aquesta consultoria.
No presentar els comptes anuals també és, en principi, motiu de sanció per part del Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas (article 283 LSC). No tinc constància de què, malgrat el freqüent i massiu incompliment, això hagi passat mai.
El 2008 es produeixen dues ampliacions de capital. El capital social queda fixat en 48.096 €. Tenint en compte que els darrers comptes anuals dipositats són del 2007 i que el 2008 es van dur a terme dues ampliacions de capital, és raonable pensar que l’ampliació de capital es va fer per eixugar deutes i que, des d’aleshores, la societat no ha dut a terme cap activitat.
La societat té el cens cameral del 2011. Això vol dir que l’empresa va sol·licitar el 2011 (o a finals del 2010) formar part del cens de la Cambra de Comerç de Barcelona. El certificat de cens cameral es demana, de vegades, per a poder participar en concursos públics i licitacions. És possible que es demanés per aquesta raó. Això, si més no, denota una intenció d’activitat.
De fet, la comptabilitat disponible és un desgavell. Els crèdits no fan cap sentit mínimament racional. L’acta de la Junta General Ordinària de l’empresa és una plantilla a mig omplir. No es fan constar els noms dels assistents, la data està equivocada (posa 1993, una dècada abans), no consigna els noms dels signants de l’acta, no identifica ni informa de la procedència dels 233 mil euros de ‘recursos ajenos a largo plazo’, deixa buides les especificacions de les partides d’immobilitzat (que és on l’empresa té pràcticament tot el capital), l’informe de gestió no està datat ni signat i de fet no dóna cap dada sobre la gestió anual ni l’evolució, només divaga sobre generalitats. És un desastre.
M’estalvio de detallar totes les altres coses que desafinen en aquests comptes. És inacabable: alienacions d’immobilitzat que es perpetuen en el temps, crèdits a 45 anys amb retorns de 10 mil anuals, mig milió d’euros a ‘otras deudas a corto plazo’, etcètera. Les dues explicacions menys lesives per a Salvador Sedó són que sigui un gestor lamentable o que estiguem parlant de societats instrumentals -molt mal camuflades- per a pagar menys impostos. Especular és inútil. La pregunta primordial, però, continua en peu: què feia el nostre eurodiputat amb aquestes empreses? I, més concretament: quines són les seves prioritats?
En l’àmbit polític tampoc s’ha estat immaculadament quiet aquests 15 anys, cosa que hauria de provocar algunes preguntes entre els militants del partit. Ara retingues en el teu cervell per un moment l’activitat industrial de l’altra família Sedó (els Antoni, no els Salvador) de fa 150 anys. Ara visualitza l’entrega serena a la literatura, l’art i la cultura, sense ambicions econòmiques, de l’avi i contrasta-ho les empreses del nostre eurodiputat. I ara torna a visualitzar el dinar a Estrasburg amb la cúpula del PP.
Tant Salvador Sedó com Josep Antoni Duran i Lleida van ser vocals de la Fundación Iberoamericana Europa (abans CIPIE). Aquesta fundació representa l’aposta d’aquest sector d’Unió per viure del conflicte amb Espanya mentre col·laboren amb el projecte espanyol i s’hi comprometen fins a les celles. És una fundació del PP. El president n’és Pablo Izquierdo Juárez, ex-diputat del PP, ex-cap de premsa d’Aznar. Ana Botella n’ha estat vicepresidenta. Hi és l’exdona de Rato. Un implicat del cas Naseiro. Zaplanistes. Bé, ja m’enténs.
Oficialment és una fundació que es dedica a la cooperació internacional amb Llatinoamèrica. Per aquest motiu, si Duran hi va ser convidat, feia sentit que hi enviés el seu secretari de relacions internacionals, Sedó. Aquesta fundació, però, ha estat implicada en irregularitats financeres de tota mena, subvencions exagerades i injustificades de la Comunitat de Madrid i de l’Ajuntament de Madrid, ha estat investigada per usar fonts de la UE en benefici de la direcció i en fons d’inversió enlloc de per a la col·laboració exterior, s’han denunciat factures falses, i s’ha especulat maliciosament sobre la recepció de diners públics per oferir formació a immigrants romanesos per a la qual la fundació no està qualificada, etcètera, etcètera.
És un xiringu del PP que es dedica a fer-se amb el botí. Googleja-ho: és fàcil de trobar. Què hi fa Unió aquí? Aquest és el lloc que els militants d’UDC volen ocupar, a Espanya? I Sedó, què hi feia? Li van passar les irregularitats per sota el nas, i no les va veure? Si és així, què hi feia, políticament parlant? Quines prioritats assenyala? Es tracta d’un acostament a l’ala més rància del PP, sector negocis? Amb quin propòsit?
Una altra: Salvador Sedó, també va ser president de la Fundació Catalana per a les Relacions Internacionals. Una cosa que depèn ideològicament d’Unió i entenc que amb l’objectiu de cobrir la seva activitat exterior. Okey mackey. Doncs aquesta fundació també ha estat implicada en un escàndol de finançament irregular, encara per tancar i confirmar, però que la fiscalia investiga. El centre del cas és encara una altra fundació (Catalunya i Territori) que rebia donacions d’empreses com Abertis o BBVA i també, estranyament, de la Fundació de Salvador Sedó.
Segons 'El Periódico': “La investigació de la fiscalia abastava un conglomerat d’empreses radicades a Barcelona, amb molt poca activitat, que es van fer càrrec, mitjançant factures falses, de pagaments a serveis prestats a Unió. Aquestes firmes es nodrien dels diners traspassats des de la fundació. Entre els objectius de la fundació destaca el foment de la tradició, la llengua i la cultura catalana.” I tal.
En fi, aquest tema és llarguíssim i dificilíssim d’aclarir. Tot és bla bla bla, i dades, i guirigall. Tinc muntanyes de documentació i pàgines web. Convido als lectors a furgar: és només una qüestió de posar-hi temps. El resum moral és el següent. Assumim, per un moment, l’escenari més beneficiós per a Salvador Sedó. Assumim que totes aquestes irregularitats han ocorregut malgrat ell, que ell mai n’ha sabut res, que mai se n’ha adonat, i que, de fet, estan exagerades per la premsa i per mi en aquest articlet. Assumim doncs que darrera la seva trajectòria des que va deixar els joves dUnió per acompanyar Duran fins a ser eurodiputat 15 anys després es deu única i exclusivament a una qüestió de vocació ideològica i professional. En aquest cas, estaríem davant d’algú que prioritza l’activitat econòmica personal, les relacions amb els sectors menys compromesos amb el país, la connivència amb els sectors capitalins menys proclius a l’amor català, i la convivència amb el sector negocis del seu partit i dels altres partits. Per a què una carrera així compensi al votant i al sofert militant, la seva activitat com a secretari de Relacions Internacionals d’Unió Democràtica de Catalunya ha d’haver estat espectacular. El que es coneix, en els sectors democratacristians, com l’hòstia en patinet. Un autèntic avenç per als interessos internacionals de Catalunya, hauria de ser.
Fe d’errates:
Aquest article ha estat modificat dilluns 25 de novembre a les 1:30pm.
S’ha eliminat la referència a la lleialtat de vot amb el Partit Popular espanyol segons les estadístiques de Votewatch. Treballadors de Votewatch informen que la lleialtat no es refereix al Partit Popular espanyol sinó a Unió Democràtica.
Fe d’errades:
Aquest article ha estat modificat dilluns 25 de novembre a les 21:20pm.
S’ha eliminat la referència a la lleialtat de vot amb el Partit Popular espanyol segons les estadístiques de Votewatch. Treballadors de Votewatch informen que la lleialtat no es refereix al Partit Popular espanyol sinó a Unió Democràtica.
Aquest article ha estat modificat dimarts 26 de novembre a les 9:05 am per incorporar i corregir dades biogràfiques de l’avi de Salvador Sedó seguint les indicacions de la família Sedó i Alabart.
Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na
Fragment de l’himne de la UE,
Himne de l’alegria, L. V. Bethoveen.
El restaurant no és massa bo. Els sostres no són gaire alts, hi ha una moqueta blava a terra, les taules no estan prou separades les unes de les altres. No hi ha intimitat. El menjar és funcional, ecs, i amb ínfules, ecs, ecs. Només té dues virtuts: és dins de l’edifici del Parlament i és d’accés exclusiu per als diputats i llurs convidats. I segons com, té una tercera virtut: si vols ser vist se’t veu. És on dina tothom que no té prou temps de baixar a la ciutat. Han ajuntat un parell de taules o potser han aconseguit fer-se amb una de les poques taules rodones que hi ha, grans, espaioses, emmandrides. Tres polítics catalans i tres polítics espanyols escuren els cafès i no diuen que no al whisky.
Som a Estrasburg, a l’edifici Louise Weiss (si no la coneixes, googleja aquest nom, te n’enamoraràs), on 736 eurodiputats fan veure que representen 429 milions de persones, 27 Estats i una munió de lobbies incognoscibles. Oh, Europa. De què parlen, els comensals? Potser no ens cal saber-ho exactament, potser el context ens donarà la resposta.
Del costat espanyol són tres polítics del Partit Popular, líders del seu grup. Del costat català, tres polítics d’Unió Democràtica: Josep Maria Pelegrí, actual Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (¡y dos huevos duros!) de la Generalitat de Catalunya; al seu costat, remenant el cafè, Benet Maimí i Pou, diputat al Parlament de Catalunya, i qui els ha convidat: Salvador Sedó. D’ell te’n vull parlar. T’aviso, no és el dolent de la pel·lícula. No és l’home que mou els fils. No estàs a punt de descobrir un fill de Satanàs. Si l’he triat, si te’l vull ensenyar, si vull que el miris de prop és precisament per la banalitat, la insignificança, la poca imaginació de la seva manera de fer. Hi ha una buidor que explica per què som on som. Fa massa anys que promocionem la ficció d’una normalitat de cartró pedra i fem veure que no ens n’adonem. Mediocròpolis. Sedó és el centre d’aquesta normalitat i no serveix ni de boc expiatori.
Per aquest motiu, tot i que literalment parlant Salvador Sedó i Alabart és un diputat del Parlament Europeu, en el fons és sobretot un símbol. És un símbol gairebé perfecte del crepuscle de la política catalana i d’això que anomenem catalanisme. Però generalitzar és fer-li un favor. Encara val la pena distingir. Hi ha la vella política i hi ha la possibilitat d’una altra cosa nova i millor. Hi ha individus així i individus aixà. Potser la distinció entre uns i altres és molt senzilla, i sigui moral.
Si escoltes la ràdio o mires la tele o llegeixes el diari és possible que les darreres setmanes hagis ensopegat amb el seu verb alegre i desmanegat de comercial d’empresa de botons. El motiu sembla obvi, però no ho és tant: la propera primavera hi ha eleccions europees i ell s’hi vol tornar a presentar. Li estan fent campanya. Per què tant de moviment, justament ara? La seva candidatura depèn dels equilibris de la política catalana, molt precaris ara mateix. Sedó és un radical de la moderació, per entendre’ns. En el context actual, no hi ha gestos innocents, si és que mai n’hi ha hagut. Cada parcel·la de poder compta, encara que sigui per restar-ne a l’adversari. En altres paraules, la seva candidatura depèn més de la política catalana que de la política europea. I és de la seva activitat a Europa que et vull començar a parlar.
Es pot resumir en tres idees: Salvador Sedó fa poques coses al Parlament, les poques que fa són per boicotejar el procés català i la seva prioritat és fer de representant de Duran a Estrasburg, no dels seus votants.
Per entendre’ns: Sedó es comporta a Europa com si CDC i UDC ja haguessin trencat la seva federació. Els primers serien els sobiranistes i els segons, la marca blanca del PP a Catalunya, amb una flaire regionalista i una manera barata i provinciana de fer negocis. El primer que cal aclarir és que CDC i UDC no comparteixen grup parlamentari a Europa. CDC forma part de l’Aliança de Liberals i Demòcrates d’Europa (ALDE). Unió forma part del Partit Popular Europeu (on hi ha part de l’antiga Democràcia Cristiana, molt disminuïda ara mateix, a excepció d’Alemanya). Si estiguessin junts en el grup ALDE, per exemple, juntament amb el PNB (es presenten tots tres plegats a les eleccions, al capdavall) el pes que tindrien al grup parlamentari --amb tota la capacitat de lideratge que implica-- equivaldria al pes que hi tenen Holanda o Finlàndia. Per no parlar de recursos directes, com ara diners per assistents.
El canvi de grup no seria pas tan traumàtic ideològicament. El PNB, per exemple, membre històric del PPE, tant o més que UDC, va abandonar el partit vista la deriva i vist el control que el PP espanyol en tenia a l’època d’Aznar. Recordo molt bé aquella esbandida del PNB perquè es va produir en un congrés a Lisboa que jo mateix vaig cobrir pel diari Avui. Recordo que vaig entrevistar l’aleshores eurodiputada d’UDC, la Concepció Ferrer, pedra picada, que es va mostrar trista i enrabiada per l’autoritarisme d’Aznar i els seus col·legues del PP espanyol. Però vaja, entenc que la gent d’UDC no vulgui deixar la internacional demòcrata-cristiana faci el que faci el PP espanyol. Ara: una cosa és acceptar estoicament i l’altra és l’entusiasme de cheerleader de Salvador Sedó. Els dinars, l’obediència, aquesta diplomàcia llepa de qui ha après a pujar dient que sí, senyor, i fent-se útil a les ombres. No crec que els militants d’UDC n’estiguin enamorats, la veritat.
Compara-ho. Fa anys, l’eurodiputat de CDC, Carles Gasòliba, i la Concepció Ferrer d’Unió, tot i pertànyer a grups polítics diferents, es comportaven com aliats: celebraven una reunió setmanal per a repartir feina, es distribuïen el territori català per cobrir-lo sencer i, en fi, compartien una certa complicitat i lleialtat. Pel que he pogut esbrinar, en canvi, Salvador Sedó i Ramon Tremosa no s’han reunit ni una sola vegada. No és que no tingui temps, quan en té necessitat bé que dina a la vista de tothom amb la cúpula del PP, com hem vist.
Aquesta complicitat pública no és casual. Mentre l’ALDE de CDC i PNB, els Verds de Romeva, i l’Aliança Lliure d’Europa (ERC i BNG) reconeixen les delegacions catalanes, basques i gallegues com a delegacions nacionals, el PP europeu, en canvi, és el partit més reaci a tota la cosa catalana. Sedó hi ajuda. Quines són les seves prioritats?
Algunes absències han estat notòries: el 24 d’abril del 2013 el president Mas va anar al Parlament Europeu a inaugurar una exposició sobre la llengua catalana. El PP va iniciar un boicot actiu a l’exposició. És la part ridícula de la batalla internacional. Hi van assistir els eurodiputats del PSC, CDC, ERC i ICV; hi van assistir ex-primers ministres, vicepresidents del Parlament Europeu i diputats de molts altres grups. Unes 150 autoritats i buròcrates. Sedó no hi va voler anar, obeint l’ordre del PP. Es veu que hi havia un problema amb les banderes. L’espanyola no hi era.
De fet, Unió depèn orgànicament del PP espanyol dins del grup del PP europeu. Assistents del Parlament Europeu asseguren que el tresorer del PP espanyol controla els diners de l’oficina del diputat Sedó, d’altres diuen que no té importància perquè simplement es tracta de pagar factures. És un rumor que caldria aclarir. Però té sentit perquè el que sí se sap és que el PP espanyol compta Sedó com un diputat seu més: hi té tot l’interès; dins dels grups, com més diputats tens més càrrecs, informes i torns de paraula tens. No és que Sedó n’hagi fet cap: ha estat ponent a l’ombra -o sigui, res- en 2 informes menors. No ha fet cap proposta d’esmena a regulacions o de preguntes parlamentàries a la Comissió a iniciativa pròpia. De fet, no ha participat en cap debat important.
La web del Parlament Europeu és una mina per a aquestes coses. Segons el perfil de Sedó ha parlat 36 vegades al plenari, ha estat ponent a l’ombra d’un ‘Report’ i d’una ‘Opinion’ i ha presentat 41 preguntes. Romeva o Tremosa multipliquen quatre o cinc vegades aquesta activitat en el mateix període. Això en termes de quantitat, en termes d’impacte, no hi ha color. Recomano l’eina votewatch.eu per seguir-ne l’evolució: és un fiscalitzador d’activitat parlamentària. En participació en votacions ocupa el lloc 656 d’entre els 736 eurodiputats.
El que és realment xocant per a la gent d’Estrasburg amb qui he parlat és que no hi viatja mai amb assistents. És incomprensible. Dur assistents és bàsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. Esclar que si aquesta no és la teva prioritat doncs, per a què en necessites? De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del àsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. Esclar que si aquesta no és la teva prioritat doncs, per a què en necessites? De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del Parlament Europeu a Brussel·les té contractat un assistent a Madrid. Això sí que és vocació internacional. Es tracta, entenc, de Javier Santamarta del Pozo, que és l’assistent que apareix llistat a la web del Parlament Europeu, i que en el seu perfil de Google Plus diu que viu a Madrid i es nota molt quina és la seva mare pàtria. És un perla. Entra al seu perfil de Twitter i fliparàs. És un especialista en qüestions militars, que ha donat cursos per al ministeri de Defensa, i sobretot a l’Institut Gutiérrez Mellado (aquell militar del bàndol nacional que el 23-F, essent Ministre de Defensa, es va encarar als colpistes, als 70 anys). Col·laborava a esRadio (la de Federico Jiménez-Losantos), anti-independentista declarat. Si jo fos Mel Gibson diria que reporta al CNI.
Bé, assistents no, en canvi sí que fa viatges intercontinentals difícilment justificables. És cert que Sedó és membre de comissions que justifiquen que viatgi, però cal entendre com funciona el seu càrrec. Tots els diputats reben invitacions constants per viatjar. Que si el port de Singapur, que si les infraestructures a Panamà, que si una república bananera de l’Àsia central vol que vagis a veure’n el nou parlament. Tot això està molt bé, però és una manera d’aconseguir altres coses: contactes, influència. Els diputats fan de més o de menys: els nòrdics fan de menys perquè els controlen molt els seus periodistes, els surenys fan de més perquè ningú no s’hi fixa. El problema de fons és que fora de les delegacions oficials, el Parlament Europeu només paga un viatge l’any. Qui paga els altres viatges? Lobbies? El govern local? I amb quin interès?
Si un diputat fa un viatge no n’hi ha prou en comprovar que, per exemple, és membre d’una comissió que s’ocupa d’aquella regió del món. Això no vol dir res. El que has de mirar són dues coses: si el viatge el fa saltant-se activitat parlamentària rellevant, com els plenaris, i si el viatge té conseqüències en algun debat o regulació. Si aquests dos marcadors surten negatius la teva fama dins del Parlament baixa en picat i ets considerat o bé un euroescèptic o bé un trepa. És el que li ha passat a Sedó.
Va ser a Bangladesh el febrer-març del 2012, però després no va participar dels debats a plenari sobre aquest país. Va anar a Azerbaidjan el 2012, també sense motiu conegut: si no és que el govern local volia rentar-se la imatge o fer-hi negocis. Tampoc no hi ha activitat parlamentària relacionada amb aquest viatge (ni democràcia cristiana a l’Azerbaidjan, que jo sàpiga).
Va anar a Xile el maig del 2013, també sense motiu (potser per encàrrec de Duran, que hi va tant a Xile últimament?). N’hi ha més: Sud-Àfrica, Indonèsia, Turquia, Pakistan. Se salta plenaris i comissions per anar-hi. L’última campana és del mes passat, durant el plenari en què s’havia d’aprovar el pressupost del 2014. Hi va haver 300 votacions nominals sobre el destí que han de tenir els calés europeus. Ell era a Indonèsia en una reunió sobre les normes d’Internet on el Parlament Europeu només n’és observador. Fent país, imagino. A 6 mesos de les eleccions, té mèrit. I cap vinculació amb els interessos catalans, que se sàpiga. O és que penses que en tot això del corredor mediterrani que el Parlament ha aprovat aquesta setmana contra l’opinió del PP i PSOE hi ha tingut res a veure? Bé, no és cert que no faci res, alguna cosa sí. Va assistir a les reunions de Duran amb Barroso i Van Rompuy i acompanya Duran sempre que pot en els viatges de la comissió d’exteriors de les Corts de Madrid que Duran presideix. Suposant que Duran estigui advocant pel cas català, podem afirmar que Sedó n’és un assistent fidel.
Amb aquesta intensa activitat en favor del procés català (m’hi jugo un pèsol que en cas d’independència el primer país que ens reconeixerà serà l’Azerbaidjan), no resulta estrany que hi hagi eurodiputats nòrdics que afirmin que reben visites de representants del PP espanyol que posen d’exemple Sedó i les seves suposades opinions per a desacreditar el procés català.
Quines opinions? A l’octubre del 2012, en pre-campanya electoral post-manifestació, Sedó va desautoritzar al seu blog l’acció conjunta de CDC, PSC, ERC i ICV denunciant les amenaces militars contra Catalunya. És l’escàndol aquell que va fer que la Maria Badia del PSC dimitís com a vicepresidenta del PSOE europeu abans que retractar-se, com volien els socialoides. A Sedó tot aquest soroll li espatlla els dinars i els negocis, suposo. El cas: va fer servir els arguments del PP. Se li deuen enganxar de les sobretaules, la copa i el cafè.
Un mes després, al novembre del 2012, es va negar a signar la carta conjunta de tots els eurodiputats catalans denunciant l’ignominiós email del desesperat Vidal Quadras enviat a tots els eurodiputats del Parlament en què afirmava, en ple deliri, que el catalanisme és "violent". Per a Sedó tot plegat era una incomoditat. Millor callar.
Al desembre, no va votar a favor de l’informe sobre minories nacionals (que va ser aprovat, per cert) sobre l’ús de llengües minoritàries europees a les televisions públiques de la UE. Els arguments de Sedó? Indistingibles del PP. L’Avui se’n van fer ressò, flipant en colors.
A l’abril del 2013 enlloc de ser al plenari votant l’informe del Parlament sobre la situació de Kossove, és a Brussel·les i a Dublín acompanyant Duran. En aquella votació el PP va ser àmpliament derrotat. Un cop més, però, no hi és quan el seu vot li crea conflicte entre el PP espanyol i els interessos catalans i europeus. Esclar, PSC, CDC, ERC i ICV hi van votar a favor. De fet, els membres del Partit Popular europeu van abandonar a la seva sort els membres del Partit Popular espanyol, que defensaven una postura anti-Kossove --exactament igual que el PSOE versus els socialistes europeus. La UE, de fet, acaba de trobar una solució per comerciar i relacionar-se amb Kossove sense necessitar la unanimitat dels estats membres, especialment l’obsessiva Espanya. Sedó és membre dels dissidents espanyolistes, en aquest debat. I en tots els incòmodes.
Pararé aquí. Tinc desenes d’exemples més. Però em sembla que ja et fas una idea de què defensa. Però si ho deixés en un llistat d’activitats parlamentàries mediocres aquest article no faria cap sentit. Al capdavall tota activitat política és interpretable. Per què dic, aleshores, que és un paradigma del crepuscle de la política catalana? Tots els polítics es fan polítics per una barreja de vocació altruista, una mena de narcisisme moral i una ambició de poder nietzscheana de primer ordre. El sistema de partits, però, premia aquell individu que és capaç d’ocultar l’ambició rere l’obediència i el narcisisme rere l’absència d’imaginació. Hi ha excepcions, com arreu, fins i tot hi ha moltes excepcions que conformen minories, però en els partits tothom sap qui ha triat el costat fosc i qui ha triat resistir i esperar temps millors. En el cas català això s’ajunta amb l’existència del contenciós estatal. Fa 150 anys que el catalanisme polític ho prova i ho prova, de vegades sincerament, de vegades interessadament. Sedó és un cas interessant perquè prové d’una nissaga que ha fet de tot, i ell ha aterrat quan ja només quedava l’interès.
II Estirps crepusculars
Gegant era mon pare, mon avi també n’era,
lluitaren amb els celtes, romans i sarraïns,
lluitaven i es batien sovint com blat a l’era,
sortien a batre’s fora quan no els trobaven dins.
Jacint Verdaguer
Salvador Sedó i Alabart va fer-se militant d’Unió Democràtica de Catalunya en un moment en què la moneda era encara enlaire i no se sabia si cauria de la cara del país o de la creu del cinisme. Era l’any 1985, tenia setze anys, i estudiava a l’Institut Gaudí de Reus després d’una infantesa a La Salle. Confessionalitat lleugera, burgesia local, statu quo. Era un noi alegre, simpàtic, graciós. Amb prou àngel per explicar acudits i que la gent els rigui. És aquesta mena de caràcter que prové d’un cert optimisme familiar, optimisme de senyoriu local. T’estimen, et riuen les gràcies i es respira en l’ambient que tot acabarà bé, fins i tot si no ets el més llest de la classe.
El pare, Salvador Sedó i Marsal, és un doctor en enginyeria industrial amb una carrera docent en matemàtiques admirable, que a Reus devia fer alguna impressió. És la cosa de les castes dirigents de les ciutats petites: el material i l’educació són bones. Salvador pare té fama de bona persona i molt treballador. Un d’aquells que devia pregar -literalment- per a què la moneda caigués de la cara del país. Estem parlant dels anys 70, època de titans, potser massa optimistes.
El pare del pare és Salvador Sedó i Llagostera, un home de qui sabem que l’any 1927, (quan la dictadura de Primo de Rivera ja havia perdut el favor dels defensors de la pau social, inclosos el PSOE i els regionalistes catalans), encara donava conferències en castellà sobre l’art mudèjar al centre de la Unión Patriótica de Reus, el partit del dictador. Aquell mateix any, el diari ABC informava que Salvador Sedó i Llagostera havia estat ratificat pel consell de ministres com a ambaixador honorari del Perú a Espanya, des de Reus. La família de Sedó i Llagostera explica que era una home lletraferit, que estimava l’art i la literatura, que va escriure i en català, també durant la dictaura. Estem parlant d’un home que feia negocis a Amèrica --en el sector de les assegurances--, catòlic, molt conservador, i poc amic de qualsevol aventura obrerista o materialista. Un home d’ordre en un moment de desordre. Passada la Guerra Civil, el van nomenar director de Radio Reus, i des d’allí, a banda de participar de totes les mandangues del règim amb una certa cara de fàstic força òbvia, va fer de la ràdio local un centre de referència periodístic. Vist de lluny i desapassionadament, jo diria que estem davant d’un senyoràs de Reus, català sense excessos polítics, i molt localista.
Devia de ser dels més cultes del poble, devia haver patit les purgues que Gabriel Ferrater explica en el seu In memoriam, devia haver fugit, devia haver agraït la pau que dugué Franco, devia haver maleït l’obsessió anti-catalana dels feixistes, i amb el temps, estovat per tots els fracassos de la història, però encara amb la dignitat d’homo sàpiens que sap fer coses i fer-les bé, devia d’haver guanyat uns certs espais de llibertat (dins d’un ordre, per favor) des de la ràdio. Però també és d’aquesta raça d’homes que van veure com el règim esclafava el cervell i els braços de molta gent i van preferir el pragmatisme a la puresa moral. M’abstinc de jutjar-lo perquè ningú pot posar la mà al foc pel pragmatisme o per la puresa moral sense cremar-se-la. Qui sap com dormia a les nits, encara que tingués plat a taula. És la gestació d’un catalanisme moderat que faria de pont entre els líders locals de cada barri i els partits polítics democràtics catalanistes. És allò del Miquel Roca: no és el mateix ser un alcalde franquista que alcalde durant el franquisme. El pont.
No sé qui era la seva dona, ni quants fills va tenir. Però si mirem el segon cognom del pare del nostre eurodiputat, vol dir que l’avi es va casar amb una ‘Marsal’. Marsal és el segon cognom del pintor Fortuny. Marià Fortuny i Marsal, nascut a Reus, és un dels grans pintors i gravadors catalans del segle XIX. La família assegura que el seu ‘Marsal’ no hi té res a veure. Igualment, que el seu ‘Sedó’ no té una relació de llinatge directe amb els altres Sedós famosos de Reus. La coincidència dels cognoms serveix per explicar un contrast entre una manera de fer antiga i el seu eco crepuscular.
El cognom Sedó dels altres és preeminent a Reus d’abans de l’eclosió de Fortuny i tot. Una de les primeres obres del pintor va ser un bust d’Isabel II copiat d’una litografia, fet durant l’adolescència. Quan Fortuny ja era una estrella i viatjava a París i Roma, Antoni Sedó i Pàmies (Reus, 1842-1902) va comprar-lo per una petita fortuna: “al tiempo que se nota en ellos una mano experta para el dibujo, se conoce que Fortuny no sabía ni siquiera esparcir el color sobre la tela. No se concibe nada más rudimentario en cuanto a la tonalización.” Aquest Antoni Sedó del segle XIX ja era fill d’industrials, banquer, i empresari miner. Anys després es traslladà a Madrid on fundà una empresa de llanes, Sedó y Bañolas, i vet aquí la sorpresa, fundà un diari: 'La bandera proteccionista' al 1869.
Estem parlant doncs d’un clàssic industrial tèxtil català que pretenia, com tants industrials catalans del moment, tancar el mercat espanyol per als seus productes. Aquest era el pacte d’aleshores: un mercat a canvi de no tenir pàtria. Eren gegants. Va ser el fundador de la primera hidroelèctrica de Catalunya i un membre actiu del Foment del Treball Nacional. L’empremta més visible d’aquest Sedó, però, fou la Colònia Sedó, la famosíssima fàbrica tèxtil d’Esparreguera alimentada per una turbina hidro-elèctrica de 1400 cavalls. Titans.
I d’aquí, oh, sí, a la política. Entre 1868 i 1875 a Espanya hi hagué el sexenni democràtic. Comença quan es fa fora Isabel II -Borbona- del tron i acaba quan Alfons XII torna a instal·lar els Borbons a Espanya. És un període de caos i somni, amb pronunciaments, moments dictatorials, l’intent de dur Amadeu de Savoia al tron, la Primera República i finalment el no-res. El polític més important d’aquest període espanyol fou, justament, un altre reusenc: el general Prim. Quan Prim prova de portar Amadeu de Savoia al tron espanyol no només està duent un home que sabia l’occità, sinó també un home que en l’arbre genealògic de les cases reials europees correspon a la tradició austríaca i no pas borbònica: sempre, el 1714 sempre torna.
Bé, doncs Antoni Sedó i Pàmies treballà, des del seu diari 'El Imparcial Reusense' per la restauració borbònica! Durant la Primera República s’exilià, i fou arrestat. Finalment, amb l’ordre reestablert, va ser diputat a Madrid del Partit Liberal Conservador durant 25 anys. Fou un defensor acèrrim del proteccionisme tota la vida i acabà la seva vida essent un senador vitalici. Estem parlant d’un moderat del XIX. Un empresari que canvià poder econòmic per tota la resta en una època en què la lluita per una Espanya moderna i liberal podia somiar-se. Com s’ha somiat tantes vegades i tantes vegades ha fracassat. Tot és al segle XIX. En altres paraules: políticament va apostar per Espanya, però ens va deixar un país. I era un moment en què l’Estat era sobretot un exèrcit i un tant per cent minúscul del PIB, menys d’un 10%. Avui, en xucla un 50%. Hi ha més llibertat, i també n’hi ha menys. Com més ha avançat l’Estat més necessari s’ha fet separar-se’n.
El seu fill, precisament, Lluís Sedó i Guichard, ja fou un home de la Lliga Regionalista, un home de Cambó, que treballà personalment en l’intent d’establir un Estatut d’autonomia per a Catalunya el 1913 i el 1918. Com el seu pare fou un industrial, com el seu pare fou un polític conservador, com el seu pare fou un membre destacat de la patronal, i fou un polític rellevant a Madrid -Cambó, de ministre, el féu governador del Banc d’Espanya i tot- però fou més catalanista, més atent a les pulsions socials de la Barcelona de les pistoles que el seu pare. Fou un reformista, un regeneracionista. I també ho donà tot per una Espanya diferent. I també fracassà. I mai perdé un cèntim pel camí.
La família del nostre eurodiputat són uns Sedó que es van quedar a Reus, que no van fer calés i que van apostar per l’educació: més propers a l’entorn dels jocs florals que a l’hidro-elèctric. L’avi era conservador, de dretes, catòlic i en la compulsió dels temps va aguantar-ho tot, va sacrificar-ho tot per donar eduació al fill --el sou de director de la ràdio devia d’arribar per a això-- i va somiar més aviat poc. Escriure potser fou l’únic refugi.
El pare del nostre eurodiputat, però, ja pertanyia a una altra època: primer franquisme. Amb menys il·lusions i deliris reformistes, encara que fos fill d’un senyor de Reus i del règim. Va acomplir les expectatives i va anar a la universitat a ser de profit. L’enginyeria industrial era la carrera preferida dels catalans catòlics allunyats de la classe obrera. La indústria, aquest fetitxe català. L’única salvació que no passa pels discursos ni la política. L’autèntica metafísica de la Catalunya eterna. El coneixement tècnic que possibilita la indústria és literalment la raó que va permetre el país resistir totes les envestides messetàries: a finals del XVII, després del 1714, durant la revolució industrial, travessant totes les misèries dickensianes del XIX, i les totalitàries del XX. La història de totes les versions del cognom Sedó.
I a més, l’època en què el pare de Salvador Sedó Jr. va estudiar enginyeria industrial, el futur era una cosa incerta que s’havia de guanyar a còpia de colzes i més esforç que talent. És el principi moral del silenci. Nen, no et posis en política i fes indústria. El pujolisme no s’explica sense aquest substrat psicològic. La gent d’ordre a Catalunya estimen els fulls de càlcul amb el mateix fervor amb què un monjo estima l’austeritat de la cel·la, símbols de la veritat. L’espiritualitat de Newton. Un solució tècnica és una solució catalana. Tota la resta és tabú.
El nen, però, va sortir docent i polític. Un excel·lent acadèmic i un cervell dotat per la matemàtica, sembla un home incapacitat per l’aridesa i per les efusions emocionals a parts iguals. Sabia ser un senyor. A finals dels 70 es va fer militant d’Unió. Això vol dir que el catolicisme resistent i oligàrquic dels anys 20 del seu pare Sedó i Llagostera s’havia tornat catalanisme popular en Sedó i Marsal, de concili vaticà II, bonhomiós i greu, doctrina social de l’església, enginyeria democràtica de transició i indústria catalana de tota la vida.
Primer va ser regidor a Reus, on va guanyar el socialisme. Després, un cop Pujol es va fer amb el control de l’autonomia i del discurs catalanista incremental del fer país, va passar al departament d’Ensenyament sota la direcció de Joan Guitart, que és l’home més fidel al pujolisme de primera hora, l’autèntic, que he conegut. Des d’allí va provar de reconstruir l’educació professional i tècnica per farcir el país de baules industrials. Sempre el mateix reformisme. Diria que se’n va sortir a mitges. Semblem Sísif. O 'Cien años de soledad', ja que em poso pop.
Ja som l’any 85. El seu fill Salvador s’acaba de fer militant d’Unió a Reus, i algú, m’ensumo que Pujol, proposa a Sedó i Marsal d’anar a les llistes per al Congrés de Madrid omplint el lloc d’UDC. I el pare del nostre heroi accepta. Va ser diputat cinc legislatures: del 1986 al 2004. És un home que va saber pactar amb tothom sense sectarismes i que la premsa de Madrid sempre ha elogiat per les virtuts tècniques, que és la virtut dels catalans que no molesten massa i que omplen l’estereotip de senyor digne i intel·ligent i reformista. Ara: la seva trajectòria és justament la trajectòria de la degradació del catalanisme que tot ho accepta i que acaba negociant en nom de l’oligarquia. Ignoro quin és el paper d’aquest senyor de Reus, i el nas em diu que devia de ser sobretot una bona persona amb poca imaginació per a la malícia, però més de quinze anys al Congrés, anant de González a Aznar, ara protegint la decadència socialista, ara els negocis del PP, no passen en va. Són els anys que acabaran amb Sánchez Llibre i Duran als titulars dels casos de corrupció Treball i Turisme, entre d’altres, i sortirà a la llum un entramat de fundacions i empreses pantalla amb tota mena d’amics, coneguts i saludats tenint-hi noms i cognoms al registre mercantil. Salvadó Sedó i Marsal, el pare, mai no va aparèixer en aquests escàndols, però els havia de veure passar i com a mínim, fer el cor fort. Una mica com els va passar a Rigol o a De Gispert.
El fill. Importa el fill perquè representa la versió degradada del pare, de l’avi i de tot el llinatge familiar en tots els aspectes. Representa també la versió posmoderna i esfilagarsada de la tradició política que ha fet possible la seva vida. Els industrials del XIX, borbònics i proteccionistes, podien ser uns fills de puta o no, però ens van deixar un país a canvi. El nostre heroi ni una cosa ni l’altra.
L’any 85, com hem vist, es fa militant de la Unió de Joves i és conegut per ser el fill de, per ser un senyoret de Reus, i perquè a les escoles d’estiu explica uns acudits boníssims. És una època de gran innocència. Acabat el BUP, però, se’n va anar a l’Acadèmia Prat de Barcelona a estudiar el COU. Tinc la impressió que aquesta acadèmia és un d’aquests centres de reforç per a repetidors o per a persones amb dificultats per treure la mitjana necessària per entrar a la carrera que desitgen. Primer indici que el fill no és com el pare: tampoc és que sigui culpa seva.
Segon indici: si bé és cert que va a l’escola d’enginyeria, enlloc de matricular-se de la llicenciatura i fer el doctorat, com el pare, només pot entrar a la titulació tècnica d’enginyeria industrial que, segons diuen els enginyers, és la més senzilla de totes les tècniques (que no vol dir que sigui fàcil). No he aconseguit veure en cap currículum quan va aconseguir acabar-la, però en la seva biografia oficial deixa entendre que un cop diplomat va obrir una consultora d’enginyeria i d’empreses, NISIRIOS SL (en parlaré després). És l’any 1998. Suposant que el 87 o el 88 devia acabar el COU, si no va repetir més d’una vegada, devia entrar a la universitat el 89. Trigar 8 o 9 anys a diplomar-se és coherent amb el que diu un exmilitant d’Unió, company de les joventuts d’aquella època: “Era d’aquells que sempre deia que li quedava una assignatura per acabar, va arrossegar-ho fins els 28 o 29 anys”. És un paradigma de jove exitós en la política, els passa a molts.
Potser l’enginyeria no era el seu fort. Però sóc més del parer que més que un problema de capacitat som davant d’un problema de vocació. Durant aquests 8 o 10 anys, Salvador Sedó i Alabart no va pas quedar-se quiet. Més concretament, són aquests deu anys els que defineixen el què i el com de la seva carrera política, i per aquest motiu pot ser símbol d’aquest crepuscle nostre. El moment clau és el 1995. Ha anat pujant dins del partit sota l’ombra del pare. El 1991, a només 22 anys, és ja conseller nacional d’UDC. L’any 1993 esdevé, segons el seu currículum, "president d’Unió de Joves". En realitat, és president del consell nacional d’Unió de Joves, és a dir, un càrrec sense cap poder executiu, però amb una certa vanitat simbòlica. I aleshores sí, l’any 1995 és escollit secretari general de les joventuts, el veritable càrrec de manar. En el currículum diu 1995-1996, però segons militants d’aquella època, va durar només uns mesos al càrrec, potser era final d’un any i principi de l’altre. Potser el període sembla breu en la memòria de les fonts.
La raó de la brevetat és el conflicte d’interessos. Duran li va oferir un càrrec remunerat al partit, i aleshores va començar a actuar més al servei de Duran que al servei dels joves d’Unió. En tots els partits existeix una certa tensió, ni que sigui escènica, entre les joventuts i la direcció del partit adult. Els secretaris generals de les joventuts sempre proven de tibar del partit cap a postures més radicals, és la manera d’assegurar-se el suport electoral dels joves militants. Però Sedó va ser tan servil amb la direcció que els joves se li van amotinar: o cobrava del partit i servia Duran, o era el secretari general dels joves. La tria. Tenia 27 anys. Encara no s’havia diplomat. La tria. Potser va avaluar les pròpies forces i el talent polític. Potser va trucar el pare per preguntar-li-ho. Potser va preguntar-se si Duran era la carta guanyadora per al futur. Potser era l’única carta real, i era la tria que tothom al seu entorn estava fent. Potser va pensar que els joves eren massa radicals, o uns arreplegats, o... potser va tirar d’instint i prou. Potser va tirar una moneda a l’aire.
Va triar Duran.
L’any 1997 era nomenat oficialment secretari de relacions internacionals, càrrec ben remunerat i de no parar de viatjar a les reunions de la internacional demcratacristiana. Fins a les eleccions del Parlament Europeu del 2009, és a dir, 12 anys després, va esperar pacientment, i en aquelles llistes va ocupar el primer lloc reservat a UDC. Ho havia provat ja al 2004, però el partit va negar-li aquest regal a Duran en una votació molt polèmica. D’entrada, el 2009, no va ser escollit. Però gràcies a l’aplicació del Tractat de Lisboa, en virtut del qual Espanya va obtenir 4 nous eurodiputats, va aconseguir per fi el primer càrrec representatiu de la seva carrera. Era el desembre del 2011. Els 8 mesos anteriors havia ocupat el càrrec de director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, ‘el meu primer càrrec públic’, en un nomenament que va caure molt malament a Convergència, perquè entregava les relacions exteriors del govern Mas a Unió i al sector duranista, per acabar-ho d’adobar. 12 anys d’espera per a anar a unes llistes amb possibilitats de sortir. 14, per obtenir el primer càrrec públic. 15, per gaudir del primer càrrec representatiu. I alehop: eurodiputat. Què ha passat durant aquests 15 anys?
Doncs que ha representat els interessos de Duran. Oficialment a la internacional democratacristiana. Però la realitat té uns quants plecs més. Comencem per les empreses. El nostre enginyer tècnic -segons ens diu al currículum i a la declaració d’interessos econòmics que ha d’entregar a Estrasburg- és l’administrador de la consultora d’enginyeria industrial i internacionalització comercial Nisirios (activitats professionals -enginyeria i comerç- que no ha exercit mai) i de Promociones Inmobiliarias Reus 2007, dues SL Però si grates una mica veus que també ha estat administrador, president, soci, vocal o conseller de Buenavista Restauración SL, Wetheresen Networld SL, Sumak Fomento SL, New Global Consulting, SL, Komwo del Accesorio, SL. Això és, bàsicament, consultoria i una barreja d’empreses d’enquestes, d’alimentació i d’immobiliària. Un home del renaixement. És el combo de la política. Són empreses que no han fet gaire res destacable. No tinc el temps ni l’esma d’explicar-vos del tot el paper disponible d’aquestes empreses, però el llistat indica, sens dubte, un seguit de prioritats de la carrera professional de Sedó. Si l’Antoni Sedó del segle XIX aixequés el cap no sabria per on començar a mirar-se-les.
Els comptes públics d’aquestes empreses són un desastre. Les dues que té declarades a Estrasburg, Nisirios i la Inmobiliaria Reus 2007, són empreses sense pràcticament activitat. De fet, la immobiliària oficialment no fa res. Ambdues tenen importants crèdits concedits, alguns amb entitats bancàries a llarg termini i d’altres amb no sé sap qui, potser familiars, o potser és només enginyeria comptable. Per entendre’ns: la immobiliària ha arribat a tenir un 113% de crèdit. Pràcticament tots els béns de l’empresa són crèdit.
A més a més, la immobiliària va ser fundada, segons el Registre Mercantil, per Javier Martínez de Castilla Colomer, a qui Sedó substituirà en l’administració de l’empresa a partir del 2009. Martínez de Castilla és el cap del departament de medi ambient de Ferrovial, la constructora que viu de l’obra civil, és a dir, dels contractes públics. Per què un membre de la direcció d’UDC entra d’administrador en una promotora immobiliària d’un directiu de Ferrovial?
Segons el Registre de la Propietat de Reus, l’empresa en qüestió només posseeix una finca. És una finca rústica. “Con una pequeña casa de campo y un pozo, plantada de viña y olivos, lindante por Oriente con un barranco, a Mediodía, con la línea del ferrocarril de Zaragoza a Barcelona y mediante ella con la porción segregada.”
La finca té una càrrega urbanística, que vol dir que hi ha alguna restricció per construir-hi. No diu quina, però s’entén que com que la via del tren hi passa pel mig, es refereix a la via i a la possibilitat de ser expropiada per causa del tren.
Segons l’escriptura del registre, el Banco Popular li va concedir un crèdit del 100% del valor de la finca l’any 2007 per un valor de 525.000 euros. Jo la veig cara, però el 2007 res no era prou car. El crèdit calia tornar-lo en 2 anys. Cosa que em fa pensar que aquesta immobiliària tenia previst vendre la seva única finca coneguda a Reus i pagar el crèdit amb la plusvàlua. Un pelotazo.
He mirat les dades de la finca al cadastre i és interessant observar que, malgrat que els terrenys de la finca tenen la consideració de rústics en la nota del Registre de la Propietat, en les dades del cadastre tenen la consideració d’urbans. La diferència entre els rústics i els urbans és que en els primers no es pot edificar i el seu valor és molt menor. Quan es requalifiquen en un nou pla urbanístic i passen a tenir la consideració d’urbans, la màgia urbanística multiplica el preu d’un terreny en el que, més enllà de la seva adquisició, no s’ha fet cap inversió. Si l’operació hagués estat un èxit, podríem sospitar d’informació privilegiada. Ara bé, en qualsevol cas, l’intent de promoció ha estat un fracàs. La crisi va esclatar el 2008. Fos quin fos el pla, aquest se’n va anar en orris.
Però, quin podia ser, el pla? Apartaments no ho crec, havent-hi una via pel mig. Potser la construcció d’un polígon? N’hi ha als voltants. Potser un centre logístic per al tren? Sabia alguna cosa, el de Ferrovial? En qualsevol cas el crèdit no es torna: fins a dues vegades s’aprova un període de carència en el pagament. La primera l’any 2009, uns mesos abans que Salvador Sedó aparegui en la documentació d’aquesta immobiliària per primera vegada. És una carència per dos anys.
El mateix dia que l’empresa canvia de domicili i és traslladada a l’adreça on totes les empreses de Sedó estan domiciliades -de fet, hi ha el seu nom a la bústia-, el directiu de Ferrovial cessa com a administrador així com un tal David Pallarés Carreras (que no he sabut esbrinar qui és), i Salvador Sedó n’esdevé administrador únic. Administrador d’un crèdit que no es paga per una quantitat enorme per una finca sense massa valor i una carència.
La carència venç el 2011. No sé què havia de passar aquests dos anys per poder pagar el crèdit. Però tampoc el torna. L’administrador Sedó negocia una segona carència fins al juny del 2013 i una segona hipoteca de 50.000 euros a sumar a la primera. Si el crèdit inicial ja és difícil de comprendre, encara ho és més la pròrroga dels crèdits i la concessió de 50.000 euros de propina a una SL que es manté sense activitat ni perspectives de tenir-ne. Per què el Banco Popular té tal tracte de favor amb una empresa primer gestionada per un directiu mediambiental de Ferrovial i després per un membre de la directiva d’UDC?
Dit d’una altra manera: el primer crèdit generava una pregunta: Per què una entitat financera presta 575.600 € a una societat recentment constituïda amb un capital social de 3.005,06€? I aquesta pregunta tenia una resposta legítima: que existeixin garanties personals; és a dir, que, a part de la hipoteca, els socis de la societat siguin fiadors o avaladors de la societat en el préstec hipotecari. Això seria un escenari relativament freqüent. En aquest context, el banc pot tenir interès en anar refinançant el préstec hipotecari perquè no li interessa executar la hipoteca i quedar-se amb uns terrenys que, en la situació actual, ningú voldrà. És millor anar refinançant. Guanyar temps per a veure si d’aquí uns anys es pot fer alguna cosa amb la finca. Ara bé, si la primera hipoteca es dóna perquè els propietaris són rics i tenen o bé calés o bé altres propietats, i si la finca es refinança perquè en el present no té valor, per què s’hi afegeix una segona hipoteca de 50 mil euros més?
El nou crèdit va vèncer el juny del 2013. No sabem què se n’ha fet. No en tenim notícia. Els últims balanços disponibles són del 2011. Sí sabem que el juliol del 2012 Salvador Sedó va deixar de ser administrador de l’empresa. Què ha passat amb el crèdit? I amb la finca? I amb l’empresa?
És una situació similar a la consultoria amb nom d’illa grega: Nisirios, SL. Consta com una empresa activa però no presenta els comptes des de l’any 2007. Per què està activa si no presenta comptes? Sembla una obvietat, però no ho és. La conseqüència de què no es dipositin els comptes anuals és el tancament registral (article 282 de la Llei de Societats de Capital). Això significa que la societat no pot inscriure cap acte al registre mercantil. Però segons la declaració d’interessos econòmics del Parlament Europeu, Sedó en treu de 1.000 a 5.000 euros al mes, d’aquesta consultoria.
No presentar els comptes anuals també és, en principi, motiu de sanció per part del Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas (article 283 LSC). No tinc constància de què, malgrat el freqüent i massiu incompliment, això hagi passat mai.
El 2008 es produeixen dues ampliacions de capital. El capital social queda fixat en 48.096 €. Tenint en compte que els darrers comptes anuals dipositats són del 2007 i que el 2008 es van dur a terme dues ampliacions de capital, és raonable pensar que l’ampliació de capital es va fer per eixugar deutes i que, des d’aleshores, la societat no ha dut a terme cap activitat.
La societat té el cens cameral del 2011. Això vol dir que l’empresa va sol·licitar el 2011 (o a finals del 2010) formar part del cens de la Cambra de Comerç de Barcelona. El certificat de cens cameral es demana, de vegades, per a poder participar en concursos públics i licitacions. És possible que es demanés per aquesta raó. Això, si més no, denota una intenció d’activitat.
De fet, la comptabilitat disponible és un desgavell. Els crèdits no fan cap sentit mínimament racional. L’acta de la Junta General Ordinària de l’empresa és una plantilla a mig omplir. No es fan constar els noms dels assistents, la data està equivocada (posa 1993, una dècada abans), no consigna els noms dels signants de l’acta, no identifica ni informa de la procedència dels 233 mil euros de ‘recursos ajenos a largo plazo’, deixa buides les especificacions de les partides d’immobilitzat (que és on l’empresa té pràcticament tot el capital), l’informe de gestió no està datat ni signat i de fet no dóna cap dada sobre la gestió anual ni l’evolució, només divaga sobre generalitats. És un desastre.
M’estalvio de detallar totes les altres coses que desafinen en aquests comptes. És inacabable: alienacions d’immobilitzat que es perpetuen en el temps, crèdits a 45 anys amb retorns de 10 mil anuals, mig milió d’euros a ‘otras deudas a corto plazo’, etcètera. Les dues explicacions menys lesives per a Salvador Sedó són que sigui un gestor lamentable o que estiguem parlant de societats instrumentals -molt mal camuflades- per a pagar menys impostos. Especular és inútil. La pregunta primordial, però, continua en peu: què feia el nostre eurodiputat amb aquestes empreses? I, més concretament: quines són les seves prioritats?
En l’àmbit polític tampoc s’ha estat immaculadament quiet aquests 15 anys, cosa que hauria de provocar algunes preguntes entre els militants del partit. Ara retingues en el teu cervell per un moment l’activitat industrial de l’altra família Sedó (els Antoni, no els Salvador) de fa 150 anys. Ara visualitza l’entrega serena a la literatura, l’art i la cultura, sense ambicions econòmiques, de l’avi i contrasta-ho les empreses del nostre eurodiputat. I ara torna a visualitzar el dinar a Estrasburg amb la cúpula del PP.
Tant Salvador Sedó com Josep Antoni Duran i Lleida van ser vocals de la Fundación Iberoamericana Europa (abans CIPIE). Aquesta fundació representa l’aposta d’aquest sector d’Unió per viure del conflicte amb Espanya mentre col·laboren amb el projecte espanyol i s’hi comprometen fins a les celles. És una fundació del PP. El president n’és Pablo Izquierdo Juárez, ex-diputat del PP, ex-cap de premsa d’Aznar. Ana Botella n’ha estat vicepresidenta. Hi és l’exdona de Rato. Un implicat del cas Naseiro. Zaplanistes. Bé, ja m’enténs.
Oficialment és una fundació que es dedica a la cooperació internacional amb Llatinoamèrica. Per aquest motiu, si Duran hi va ser convidat, feia sentit que hi enviés el seu secretari de relacions internacionals, Sedó. Aquesta fundació, però, ha estat implicada en irregularitats financeres de tota mena, subvencions exagerades i injustificades de la Comunitat de Madrid i de l’Ajuntament de Madrid, ha estat investigada per usar fonts de la UE en benefici de la direcció i en fons d’inversió enlloc de per a la col·laboració exterior, s’han denunciat factures falses, i s’ha especulat maliciosament sobre la recepció de diners públics per oferir formació a immigrants romanesos per a la qual la fundació no està qualificada, etcètera, etcètera.
És un xiringu del PP que es dedica a fer-se amb el botí. Googleja-ho: és fàcil de trobar. Què hi fa Unió aquí? Aquest és el lloc que els militants d’UDC volen ocupar, a Espanya? I Sedó, què hi feia? Li van passar les irregularitats per sota el nas, i no les va veure? Si és així, què hi feia, políticament parlant? Quines prioritats assenyala? Es tracta d’un acostament a l’ala més rància del PP, sector negocis? Amb quin propòsit?
Una altra: Salvador Sedó, també va ser president de la Fundació Catalana per a les Relacions Internacionals. Una cosa que depèn ideològicament d’Unió i entenc que amb l’objectiu de cobrir la seva activitat exterior. Okey mackey. Doncs aquesta fundació també ha estat implicada en un escàndol de finançament irregular, encara per tancar i confirmar, però que la fiscalia investiga. El centre del cas és encara una altra fundació (Catalunya i Territori) que rebia donacions d’empreses com Abertis o BBVA i també, estranyament, de la Fundació de Salvador Sedó.
Segons 'El Periódico': “La investigació de la fiscalia abastava un conglomerat d’empreses radicades a Barcelona, amb molt poca activitat, que es van fer càrrec, mitjançant factures falses, de pagaments a serveis prestats a Unió. Aquestes firmes es nodrien dels diners traspassats des de la fundació. Entre els objectius de la fundació destaca el foment de la tradició, la llengua i la cultura catalana.” I tal.
En fi, aquest tema és llarguíssim i dificilíssim d’aclarir. Tot és bla bla bla, i dades, i guirigall. Tinc muntanyes de documentació i pàgines web. Convido als lectors a furgar: és només una qüestió de posar-hi temps. El resum moral és el següent. Assumim, per un moment, l’escenari més beneficiós per a Salvador Sedó. Assumim que totes aquestes irregularitats han ocorregut malgrat ell, que ell mai n’ha sabut res, que mai se n’ha adonat, i que, de fet, estan exagerades per la premsa i per mi en aquest articlet. Assumim doncs que darrera la seva trajectòria des que va deixar els joves dUnió per acompanyar Duran fins a ser eurodiputat 15 anys després es deu única i exclusivament a una qüestió de vocació ideològica i professional. En aquest cas, estaríem davant d’algú que prioritza l’activitat econòmica personal, les relacions amb els sectors menys compromesos amb el país, la connivència amb els sectors capitalins menys proclius a l’amor català, i la convivència amb el sector negocis del seu partit i dels altres partits. Per a què una carrera així compensi al votant i al sofert militant, la seva activitat com a secretari de Relacions Internacionals d’Unió Democràtica de Catalunya ha d’haver estat espectacular. El que es coneix, en els sectors democratacristians, com l’hòstia en patinet. Un autèntic avenç per als interessos internacionals de Catalunya, hauria de ser.
Fe d’errates:
Aquest article ha estat modificat dilluns 25 de novembre a les 1:30pm.
S’ha eliminat la referència a la lleialtat de vot amb el Partit Popular espanyol segons les estadístiques de Votewatch. Treballadors de Votewatch informen que la lleialtat no es refereix al Partit Popular espanyol sinó a Unió Democràtica.
Fe d’errades:
Aquest article ha estat modificat dilluns 25 de novembre a les 21:20pm.
S’ha eliminat la referència a la lleialtat de vot amb el Partit Popular espanyol segons les estadístiques de Votewatch. Treballadors de Votewatch informen que la lleialtat no es refereix al Partit Popular espanyol sinó a Unió Democràtica.
Aquest article ha estat modificat dimarts 26 de novembre a les 9:05 am per incorporar i corregir dades biogràfiques de l’avi de Salvador Sedó seguint les indicacions de la família Sedó i Alabart.
---------------------------------------------
Jordi Graupera
24/11/2013
El crepuscle:
Comptats i debatuts (2)
"La base del procés sobiranista és la
pregunta, és el que desemmascara tothom"
III Comptats i debatuts
Vam
descobrir les putes i el robar.
In Memoriam,
Gabriel Ferrater (Reus 1922)
Amb totes les imperfeccions que vulguis veure
en cada actor d’aquesta comèdia que ens ha tocat viure, al final hi ha una
solitud última que defineix els polítics: seran agents de la por, voldran viure
de les teves carències, pretendran cavalcar les teves febleses, o no. Em
caldria rescatar velles paraules per explicar-ho, però el cinisme que tot ho
humiteja ens deixa un regust metàl·lic a la boca quan diem que estem parlant de
fidelitat o de servei. Tota convicció moral fa avui somriure amargament.
Afortunadament, tenim Salvador Sedó per explicar-ho. El seu protagonisme aquí,
avui, ha de servir per explicar per què en les properes setmanes ens jugarem un
tros el futur per decisions purament individuals d’alguns polítics concrets.
Caldrà veure si són així o aixà. Potser tot acabarà com sempre, i assistirem al
suïcidi col·lectiu de la muchachada política del país. Wait and see.
Però encara val la pena distingir.
Et situo: si poguessis aturar en un carrer mitjà d’una ciutat mitjana a un català mitjà amb una formació mitjana i un accés mitjà a les notícies i li preguntessis: què redimonis està passant a Catalunya? La resposta seria, de mitjana, la mateixa: que estem veient si ens independitzem o no. No costa gaire d’entendre. En política, però, tant qui ho vol com qui no ho vol farà servir tots els instruments en la seva mà per aconseguir-ho o no aconseguir-ho. Si pot ser impedint que el poder de decisió sigui en mans de la gent. Obvi. Hi ha moltes maneres d’impedir-ho, la més eficaç: fer que fracassi l’intent abans d’haver-lo de frenar. Rebentar-ho des de dins. Aquest fet universal es pot contemplar en totes les etapes d’això que en diem “el procés”.
L’etapa que ve ara, d’aquí fins a final d’any, és la de decidir la data i la pregunta del suposat referèndum d’autodeterminació. Ja sé que sembla increïble que els polítics s’estiguin discutint sobre què s’ha de preguntar quan tots sabem de què estem parlant. El motiu és el poder que té la pregunta de posar en perspectiva les prioritats de cadascú. La pregunta, ‘voleu que aquest racó de món sigui en un estat independent?’ fa evident quin preu està disposat a pagar cadascú, i en particular cada polític, per a defensar allò que diu que creu.
Estàs disposat a pagar el preu de, posem, el dèficit fiscal o la fragmentació i banalització de la llengua catalana per tal de continuar a Espanya? O: estàs disposat a renunciar al poder i influència que et dóna ser el mediador entre els il·lusos catalans i els governants castissos per tal de poder fundar un país de nou? Emergeixen les prioritats, petites o grans. Estàs disposat a fer-te responsable de pertànyer a Espanya, o preténs viure del mòmiu de culpar Madrid tota la vida? Estàs diposat a fer-te responsable de constituir un Estat nou pagant el preu dels interessos internacionals i de la veritable naturalesa del poble? El veritable joc de la pregunta és la subversió de totes les ficcions que han emmordassat la gent durant dècades. I diguem-ho: la gent està guanyant. La gent està trencant el cartró pedra a força de comentar les pelleringues del rei nu. Els polítics encara batallen per codificar-ne el tèxtil transparent, ancien régime, i un dia caldrà que qui guanyi al final sigui generós i sigui pont per a què tothom entri en la modernitat. Però ara, justament ara, el moment et demana de veure qui aposta per la ficció i qui no.
Oficialment parlant, al Parlament hi ha 107 diputats a favor de preguntar-li a la gent què hem de fer. I 28 diputats en contra. En realitat el primer que has de fer amb els 107 és restar-li els 20 del PSC, que només acceptarien una consulta que no preguntés per res rellevant, fos autoritzada i controlada pel govern de l’Estat i no els posés en cap compromís. Des del consell nacional de l’altre dia, ni tan sols aquestes afirmacions matisades es poden escriure sense esclafir a riure. Si mai s’han manifestat a favor, com a la campanya electoral, ha estat en part per desconcert en part per dissimular i per poder-ho rebentar des de dins, a la mínima oportunitat. Aquests dies veiem circular l’argumentari que la direcció del PSC ha preparat per abandonar el ‘consens pel dret a decidir’, i entregar-se directament a la tasca de fer de salta-taulells del PSOE. De fet, avui, el PSC ja només espera que l’Estat li faci la feina bruta d’acabar amb tot plegat, i poder aparèixer ells a gestionar el cementiri, una prospecció de futur que fa feredat a qualsevol persona amb un mínim de dignitat política: mentre et parlen de federalisme, la cosa que l’Estat prepara és la conversió de la Generalitat en una diputació menor encara que la d’avui dia.
Però bé, estrictament parlant, com que el PSC és un partit vell i que coneix el país, almenys hi ha 5 diputats que podrien, si veuen que la cosa va de debó, tornar-se dignes i defensar la decència de donar la decisió a la gent. Aquesta escissió possible seria un acte de dignitat que marcaria una nova era moral a la política catalana. Però no hi comptem d’entrada, així els incentivem. En tenim 87. Pel que fa a aquests, quan tu vulguis saber si un partit va de veres o no, el gest que has mirar és la pregunta que proposen i fer-te tu aleshores una pregunta sobre la pregunta: Aquesta pregunta a qui dóna poder? Si veus que la pregunta deixa les coses en mans de la gent és que és bona. Si les deixa en mans dels polítics i negociadors diversos és que és dolenta.
Així doncs, dels 87 restants, n’hi ha 27 que aquests dies estan essent sistemàticament usats com a amenaça contra la consulta per aquells líders i poders civils i mediàtics que se senten amenaçats per la pregunta normal. La pregunta normal és la pregunta que tu ja saps. No cal que te l’escrigui. És la que et respondria el paio mitjà: Tal? Sí o no, i ja tal.
Els altres volen una pregunta que eviti que et puguis pronunciar sobre la independència, una pregunta que et demani si vols que Catalunya sigui un Estat propi o un Estat sobirà, per tal que l’endemà de fer-la, es pugui dir que el país vol intentar federar-se o confederar-se i que tornem a negociar mentre ens escanyen més i més les finances, i ens pel·len les institucions i la dignitat. Volen una pregunta anormal perquè assumeixen que no es pot fer la consulta, així no els cal haver d’esforçar-se a fer-la possible, que és l’única manera que pot fer que la prohibició del govern espanyol tingui el veritable sentit legitimador que pot tenir. Volen una pregunta anormal perquè així es puguin fer unes eleccions plebiscitàries en què els partits tornin a fer de puta i ramoneta, fent veure que totes les opcions són possibles. Al capdavall, diran, no les vam acceptar amb la pregunta anormal? La base del procés és la pregunta, és el que desemmascara tothom, i avui per avui, independentment de com acabi, és feina nostra posar-la al centre del debat: com més clar sigui què significa més evident serà el joc dels cínics que volen mercadejar amb la voluntat i que tot fracassi.
Qui són, doncs, aquests 27 peons? Són els 13 d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa (9,8% dels vots) i els 14 d’Unió Democràtica de Catalunya (ehem% dels vots).
Cal tenir una cosa clara, si no volem enganyar-nos: no podem afirmar amb tota seguretat que els 36 diputats de CDC, els 21 d’ERC i els 3 de les CUP siguin partidaris de la pregunta normal. Però sí que podem afirmar que sense ICV i sense UDC no només no hi ha majoria parlamentària per fer-la, tampoc no hi ha la mínima unitat desitjable i, sobretot, tampoc no hi ha prou majoria al Parlament per a què el govern aguanti i pugui fer la consulta. Un trencament per la pregunta, si ve d’UDC, vol dir un trencament del govern, i eleccions. El líder d’UDC i el seu sector, usen aquest fet sistemàticament, (de fet, usen fins i tot les reticències d’ICV) per a demanar una pregunta que no sigui una pregunta normal. D’Iniciativa en parlaré un altre dia, el seu cas és diferent i el que necessitem és que trobin una manera de ser-hi perquè són necessaris per fer una constitució anti-oligàrquica. Per saber per què passa tot això, avui toca Unió, el partit de Salvador Sedó. Militants, rebels i càrrecs locals són al cor del procés: quin marge hi ha per subvertir els dinars d’Estrasburg?
A primera vista, UDC pot semblar un partit polític, però no ho és. Unió s’ha convertit en un fons d’inversió electoral que té accions de la marca CiU. Dic això perquè Unió no es presenta mai a les eleccions com a tal. Qui guanya o perd, qui s’entén que guanya o perd, és CiU. Si CiU guanya, hi guanyen tots, i el mèrit i els càrrecs es reparteixen entre la C i la U. Si CiU perd qui fa la penitència, qui n’és responsable és Convergència, que és qui al capdavall lidera l’estratègia principal de la marca. Per aquest motiu Josep Antoni Duran i Lleida fa més de 30 anys que és líder d’Unió: és un càrrec amb molt poc desgast.
Tot plegat genera una sèrie d’incentius perversos. En el pobles, per exemple, si ets d’UDC surt més a compte tenir pocs militants que tenir-ne molts. Com que els llocs a les llistes electorals es negocien en part de manera global, si tu ets l’únic militant d’UDC en aquell determinat municipi, tu seràs el regidor, i si es guanya, tu ocuparàs el càrrec disponible. Militants d’Unió, no us ofengueu perquè dic això: m’ho heu explicat vosaltres mateixos, de nord a sud, d’est a oest. Durant el mandat de Duran, el partit s’ha aprimat i cada cop més s’ha acabat assemblant a una agència de col·locació. Això no vol dir que els militants d’UDC siguin una colla d’aprofitats, ni molt menys. Com a tot arreu, hi ha de tot. Jo en conec uns quants que són per omplir-los de petons. Gent bona i bona gent. I són aquests els que hauran de salvar el dia. Hi ha gent que s’ho creu molt, i que treballa incansablement per a què les idees democratacristianes guanyin terreny en les ànimes catalanes, però també hi ha gent que aprofita les possibilitats de col·locació que ofereix UDC i prou. De fet, qui més es queixa dels aprofitats és justament la bona gent d’UDC. Però ara ja no hi ha excuses.
Avui, comptat i debatut, Unió deu ser un grup de 1.500 persones, la meitat de les quals depenen laboralment del partit. I aquesta és la raó que explica el poder incontestable que Duran té: si la teva feina, o la del teu marit, o la de la teva filla depèn no dels electors sinó de la decisió unilateral (aquesta sí) del líder, amb quina força pots qüestionar-lo? A les diputacions, als ajuntaments, a les conselleries hi ha tot de gent que depèn de Duran directament. Per això, cada vegada que un grupet crític aconsegueix treure una mica el cap, és immediatament esclafat pel sector més afí al líder, i acaben marxant: vegi’s el grup El Matí, o l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal.
Posem un exemple. Després del darrer congrés d’Unió, el 2012, abans de la gran manifestació de l’11-S (congrés que Duran usa encara per justificar les seves postures anti-independentistes, en un cas clar d’aprofitament temporal: és que no ha passat res a Unió, des d’aleshores?) un grup poc afí al líder va provar de plantar cara a la facció dominant. Va ser un gest menor, em fa l’efecte que més pensat per mesurar-se les forces que per fer cap cosa seriosa. És el grup que lidera Antoni Castellà, que actualment me l’imagino conspirant, refugiat a la conselleria del Mas-Colell com a secretari general d’Universitats i Recerca. Aquest darrer viatge oficial a Israel que ha fet el president Mas, en el qual s’han signat acords amb universitats i centres de recerca de primera, demostra que són un grup de professionals excel·lent: de les pedres en fan pans.
Doncs aquest grup va decidir presentar una candidata alternativa a la presidència del consell nacional d’Unió. Tot això és burocràcia de partits, però tot el poder compta. El candidat diguem-ne oficialista era l’Espadaler, actual conseller d’Interior. I el grup dissident va presentar l’Assumpció Laïlla, jove promesa rebel. Ok, partida d’escacs. El consell nacional d’UDC vindria a ser com el Parlament del partit. El formen 300 persones. El càrrec de president és bàsicament decoratiu, però té valor simbòlic. Per poder presentar un candidat necessites uns 30 avals de consellers nacionals. És a dir: necessites que 30 persones signin un paper amb nom i cognoms dient que recolzen la teva candidatura. El grup rebel va aconseguir-ne gairebé 100. Èxit. El número es rellevant perquè en aquests consells nacionals normalment només hi assisteixen 150 persones. Hi havia recorregut, doncs. Immediatament, aquella nit es van succeir les trucades amenaçadores.
Tres casos de militants actuals d’Unió. Una regidora rep una trucada del sector dominant demanant que retiri el seu aval o bé el seu marit, empleat interí d’una conselleria d’UDC perdrà la feina. Un empleat de la diputació és comminat a recollir suports per l’altre candidat o si no... I l’últim, un càrrec territorial rep una trucada directa de Duran, que li exigeix votar per Espadaler i li anuncia que l’acompanyarà personalment fins a l’urna per comprovar que vota correctament. Aquest fet, contrastat per diversos militants, fet a la llum del dia, és en realitat una forma d’humiliació pública, una forma de mostrar poder davant dels consellers nacionals amb dubtes.
Aquella votació va ser ben estranya: 95% de participació dels 300 membres. Un èxit! Però més de 60 vots van ser dipositats a l’urna per ‘delegació’, que és un mecanisme pensat per quan hom no pot assistir-hi i delega el vot en algú altre. Fes tu les deduccions, no em necessites. El resultat final? 2/3 dels vots per Espadaler, 1/3 pels rebels. No és una mala notícia: 100 consellers nacionals estan disposats a pensar en l’endemà de Duran. Tampoc ens fem il·lusions: de sector crític sempre n’hi ha hagut.
La pregunta és: el moment històric, els empenyerà a trencar? Perquè, al capdavall, aquest sector crític més visible ara mateix, els Castellà, Martorell, Laïlla i companyia, no s’ho han empassat tot, fins ara? No s’han conformat en administrar els càrrecs de govern que els han estat encarregats sense plantar cara pública a la facció dominant? En el món del periodisme polític català fa molt de temps que es comenta un fet essencial: aquest sector crític significa 1/3 de la direcció del partit. Això vol dir, segons els estatuts, que si dimiteixen en bloc, estarien forçant un congrés extraordinari on totes aquestes queixes que se senten avui pel territori a la manera de fer i desfer de Duran es podrien posar sobre la taula i evitar així que s’usin les sigles per fer propaganda d’una via morta. Però, hi estan disposats els Castellà, Martorell i Laïlla? Sembla que esperin que el temps els faci la feina.
Unió té molta influència, molta més que la que semblaria proporcional als seus números. Pensa que té 14 diputats al Parlament, més que ICV (que els ha suat amb els 358.857 vots a les passades eleccions) 6 diputats a les corts espanyoles, un més que UPyD (que els ha suat amb els seus 1.143.225 vots), 3 senadors (1 menys que el PNB), la conselleria d’Agricultura (subvencions), la d’Interior (informes de la policia) i la Vicepresidència i Governació (control dels ajuntaments); a banda d’uns 500 regidors repartits pel país.
Aquesta influència superlativa també provoca una gran feblesa: cada vegada que sembla que CiU pot trencar, o que Duran amenaça amb aquesta possibilitat, cal tenir present que en solitari UDC mai no aconseguiria tant, i tota aquesta gent perdria la feina. Duran obté la seva força d’una barreja de factors, entre els que destaquen aquesta capacitat de proveïr el pa i la sal a un nucli de fidels per una banda, i de retornar, a través d’ells, influència i resultats tangibles a les elits econòmiques del país.
IV El llarg migdia
Et situo: si poguessis aturar en un carrer mitjà d’una ciutat mitjana a un català mitjà amb una formació mitjana i un accés mitjà a les notícies i li preguntessis: què redimonis està passant a Catalunya? La resposta seria, de mitjana, la mateixa: que estem veient si ens independitzem o no. No costa gaire d’entendre. En política, però, tant qui ho vol com qui no ho vol farà servir tots els instruments en la seva mà per aconseguir-ho o no aconseguir-ho. Si pot ser impedint que el poder de decisió sigui en mans de la gent. Obvi. Hi ha moltes maneres d’impedir-ho, la més eficaç: fer que fracassi l’intent abans d’haver-lo de frenar. Rebentar-ho des de dins. Aquest fet universal es pot contemplar en totes les etapes d’això que en diem “el procés”.
L’etapa que ve ara, d’aquí fins a final d’any, és la de decidir la data i la pregunta del suposat referèndum d’autodeterminació. Ja sé que sembla increïble que els polítics s’estiguin discutint sobre què s’ha de preguntar quan tots sabem de què estem parlant. El motiu és el poder que té la pregunta de posar en perspectiva les prioritats de cadascú. La pregunta, ‘voleu que aquest racó de món sigui en un estat independent?’ fa evident quin preu està disposat a pagar cadascú, i en particular cada polític, per a defensar allò que diu que creu.
Estàs disposat a pagar el preu de, posem, el dèficit fiscal o la fragmentació i banalització de la llengua catalana per tal de continuar a Espanya? O: estàs disposat a renunciar al poder i influència que et dóna ser el mediador entre els il·lusos catalans i els governants castissos per tal de poder fundar un país de nou? Emergeixen les prioritats, petites o grans. Estàs disposat a fer-te responsable de pertànyer a Espanya, o preténs viure del mòmiu de culpar Madrid tota la vida? Estàs diposat a fer-te responsable de constituir un Estat nou pagant el preu dels interessos internacionals i de la veritable naturalesa del poble? El veritable joc de la pregunta és la subversió de totes les ficcions que han emmordassat la gent durant dècades. I diguem-ho: la gent està guanyant. La gent està trencant el cartró pedra a força de comentar les pelleringues del rei nu. Els polítics encara batallen per codificar-ne el tèxtil transparent, ancien régime, i un dia caldrà que qui guanyi al final sigui generós i sigui pont per a què tothom entri en la modernitat. Però ara, justament ara, el moment et demana de veure qui aposta per la ficció i qui no.
Oficialment parlant, al Parlament hi ha 107 diputats a favor de preguntar-li a la gent què hem de fer. I 28 diputats en contra. En realitat el primer que has de fer amb els 107 és restar-li els 20 del PSC, que només acceptarien una consulta que no preguntés per res rellevant, fos autoritzada i controlada pel govern de l’Estat i no els posés en cap compromís. Des del consell nacional de l’altre dia, ni tan sols aquestes afirmacions matisades es poden escriure sense esclafir a riure. Si mai s’han manifestat a favor, com a la campanya electoral, ha estat en part per desconcert en part per dissimular i per poder-ho rebentar des de dins, a la mínima oportunitat. Aquests dies veiem circular l’argumentari que la direcció del PSC ha preparat per abandonar el ‘consens pel dret a decidir’, i entregar-se directament a la tasca de fer de salta-taulells del PSOE. De fet, avui, el PSC ja només espera que l’Estat li faci la feina bruta d’acabar amb tot plegat, i poder aparèixer ells a gestionar el cementiri, una prospecció de futur que fa feredat a qualsevol persona amb un mínim de dignitat política: mentre et parlen de federalisme, la cosa que l’Estat prepara és la conversió de la Generalitat en una diputació menor encara que la d’avui dia.
Però bé, estrictament parlant, com que el PSC és un partit vell i que coneix el país, almenys hi ha 5 diputats que podrien, si veuen que la cosa va de debó, tornar-se dignes i defensar la decència de donar la decisió a la gent. Aquesta escissió possible seria un acte de dignitat que marcaria una nova era moral a la política catalana. Però no hi comptem d’entrada, així els incentivem. En tenim 87. Pel que fa a aquests, quan tu vulguis saber si un partit va de veres o no, el gest que has mirar és la pregunta que proposen i fer-te tu aleshores una pregunta sobre la pregunta: Aquesta pregunta a qui dóna poder? Si veus que la pregunta deixa les coses en mans de la gent és que és bona. Si les deixa en mans dels polítics i negociadors diversos és que és dolenta.
Així doncs, dels 87 restants, n’hi ha 27 que aquests dies estan essent sistemàticament usats com a amenaça contra la consulta per aquells líders i poders civils i mediàtics que se senten amenaçats per la pregunta normal. La pregunta normal és la pregunta que tu ja saps. No cal que te l’escrigui. És la que et respondria el paio mitjà: Tal? Sí o no, i ja tal.
Els altres volen una pregunta que eviti que et puguis pronunciar sobre la independència, una pregunta que et demani si vols que Catalunya sigui un Estat propi o un Estat sobirà, per tal que l’endemà de fer-la, es pugui dir que el país vol intentar federar-se o confederar-se i que tornem a negociar mentre ens escanyen més i més les finances, i ens pel·len les institucions i la dignitat. Volen una pregunta anormal perquè assumeixen que no es pot fer la consulta, així no els cal haver d’esforçar-se a fer-la possible, que és l’única manera que pot fer que la prohibició del govern espanyol tingui el veritable sentit legitimador que pot tenir. Volen una pregunta anormal perquè així es puguin fer unes eleccions plebiscitàries en què els partits tornin a fer de puta i ramoneta, fent veure que totes les opcions són possibles. Al capdavall, diran, no les vam acceptar amb la pregunta anormal? La base del procés és la pregunta, és el que desemmascara tothom, i avui per avui, independentment de com acabi, és feina nostra posar-la al centre del debat: com més clar sigui què significa més evident serà el joc dels cínics que volen mercadejar amb la voluntat i que tot fracassi.
Qui són, doncs, aquests 27 peons? Són els 13 d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa (9,8% dels vots) i els 14 d’Unió Democràtica de Catalunya (ehem% dels vots).
Cal tenir una cosa clara, si no volem enganyar-nos: no podem afirmar amb tota seguretat que els 36 diputats de CDC, els 21 d’ERC i els 3 de les CUP siguin partidaris de la pregunta normal. Però sí que podem afirmar que sense ICV i sense UDC no només no hi ha majoria parlamentària per fer-la, tampoc no hi ha la mínima unitat desitjable i, sobretot, tampoc no hi ha prou majoria al Parlament per a què el govern aguanti i pugui fer la consulta. Un trencament per la pregunta, si ve d’UDC, vol dir un trencament del govern, i eleccions. El líder d’UDC i el seu sector, usen aquest fet sistemàticament, (de fet, usen fins i tot les reticències d’ICV) per a demanar una pregunta que no sigui una pregunta normal. D’Iniciativa en parlaré un altre dia, el seu cas és diferent i el que necessitem és que trobin una manera de ser-hi perquè són necessaris per fer una constitució anti-oligàrquica. Per saber per què passa tot això, avui toca Unió, el partit de Salvador Sedó. Militants, rebels i càrrecs locals són al cor del procés: quin marge hi ha per subvertir els dinars d’Estrasburg?
A primera vista, UDC pot semblar un partit polític, però no ho és. Unió s’ha convertit en un fons d’inversió electoral que té accions de la marca CiU. Dic això perquè Unió no es presenta mai a les eleccions com a tal. Qui guanya o perd, qui s’entén que guanya o perd, és CiU. Si CiU guanya, hi guanyen tots, i el mèrit i els càrrecs es reparteixen entre la C i la U. Si CiU perd qui fa la penitència, qui n’és responsable és Convergència, que és qui al capdavall lidera l’estratègia principal de la marca. Per aquest motiu Josep Antoni Duran i Lleida fa més de 30 anys que és líder d’Unió: és un càrrec amb molt poc desgast.
Tot plegat genera una sèrie d’incentius perversos. En el pobles, per exemple, si ets d’UDC surt més a compte tenir pocs militants que tenir-ne molts. Com que els llocs a les llistes electorals es negocien en part de manera global, si tu ets l’únic militant d’UDC en aquell determinat municipi, tu seràs el regidor, i si es guanya, tu ocuparàs el càrrec disponible. Militants d’Unió, no us ofengueu perquè dic això: m’ho heu explicat vosaltres mateixos, de nord a sud, d’est a oest. Durant el mandat de Duran, el partit s’ha aprimat i cada cop més s’ha acabat assemblant a una agència de col·locació. Això no vol dir que els militants d’UDC siguin una colla d’aprofitats, ni molt menys. Com a tot arreu, hi ha de tot. Jo en conec uns quants que són per omplir-los de petons. Gent bona i bona gent. I són aquests els que hauran de salvar el dia. Hi ha gent que s’ho creu molt, i que treballa incansablement per a què les idees democratacristianes guanyin terreny en les ànimes catalanes, però també hi ha gent que aprofita les possibilitats de col·locació que ofereix UDC i prou. De fet, qui més es queixa dels aprofitats és justament la bona gent d’UDC. Però ara ja no hi ha excuses.
Avui, comptat i debatut, Unió deu ser un grup de 1.500 persones, la meitat de les quals depenen laboralment del partit. I aquesta és la raó que explica el poder incontestable que Duran té: si la teva feina, o la del teu marit, o la de la teva filla depèn no dels electors sinó de la decisió unilateral (aquesta sí) del líder, amb quina força pots qüestionar-lo? A les diputacions, als ajuntaments, a les conselleries hi ha tot de gent que depèn de Duran directament. Per això, cada vegada que un grupet crític aconsegueix treure una mica el cap, és immediatament esclafat pel sector més afí al líder, i acaben marxant: vegi’s el grup El Matí, o l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal.
Posem un exemple. Després del darrer congrés d’Unió, el 2012, abans de la gran manifestació de l’11-S (congrés que Duran usa encara per justificar les seves postures anti-independentistes, en un cas clar d’aprofitament temporal: és que no ha passat res a Unió, des d’aleshores?) un grup poc afí al líder va provar de plantar cara a la facció dominant. Va ser un gest menor, em fa l’efecte que més pensat per mesurar-se les forces que per fer cap cosa seriosa. És el grup que lidera Antoni Castellà, que actualment me l’imagino conspirant, refugiat a la conselleria del Mas-Colell com a secretari general d’Universitats i Recerca. Aquest darrer viatge oficial a Israel que ha fet el president Mas, en el qual s’han signat acords amb universitats i centres de recerca de primera, demostra que són un grup de professionals excel·lent: de les pedres en fan pans.
Doncs aquest grup va decidir presentar una candidata alternativa a la presidència del consell nacional d’Unió. Tot això és burocràcia de partits, però tot el poder compta. El candidat diguem-ne oficialista era l’Espadaler, actual conseller d’Interior. I el grup dissident va presentar l’Assumpció Laïlla, jove promesa rebel. Ok, partida d’escacs. El consell nacional d’UDC vindria a ser com el Parlament del partit. El formen 300 persones. El càrrec de president és bàsicament decoratiu, però té valor simbòlic. Per poder presentar un candidat necessites uns 30 avals de consellers nacionals. És a dir: necessites que 30 persones signin un paper amb nom i cognoms dient que recolzen la teva candidatura. El grup rebel va aconseguir-ne gairebé 100. Èxit. El número es rellevant perquè en aquests consells nacionals normalment només hi assisteixen 150 persones. Hi havia recorregut, doncs. Immediatament, aquella nit es van succeir les trucades amenaçadores.
Tres casos de militants actuals d’Unió. Una regidora rep una trucada del sector dominant demanant que retiri el seu aval o bé el seu marit, empleat interí d’una conselleria d’UDC perdrà la feina. Un empleat de la diputació és comminat a recollir suports per l’altre candidat o si no... I l’últim, un càrrec territorial rep una trucada directa de Duran, que li exigeix votar per Espadaler i li anuncia que l’acompanyarà personalment fins a l’urna per comprovar que vota correctament. Aquest fet, contrastat per diversos militants, fet a la llum del dia, és en realitat una forma d’humiliació pública, una forma de mostrar poder davant dels consellers nacionals amb dubtes.
Aquella votació va ser ben estranya: 95% de participació dels 300 membres. Un èxit! Però més de 60 vots van ser dipositats a l’urna per ‘delegació’, que és un mecanisme pensat per quan hom no pot assistir-hi i delega el vot en algú altre. Fes tu les deduccions, no em necessites. El resultat final? 2/3 dels vots per Espadaler, 1/3 pels rebels. No és una mala notícia: 100 consellers nacionals estan disposats a pensar en l’endemà de Duran. Tampoc ens fem il·lusions: de sector crític sempre n’hi ha hagut.
La pregunta és: el moment històric, els empenyerà a trencar? Perquè, al capdavall, aquest sector crític més visible ara mateix, els Castellà, Martorell, Laïlla i companyia, no s’ho han empassat tot, fins ara? No s’han conformat en administrar els càrrecs de govern que els han estat encarregats sense plantar cara pública a la facció dominant? En el món del periodisme polític català fa molt de temps que es comenta un fet essencial: aquest sector crític significa 1/3 de la direcció del partit. Això vol dir, segons els estatuts, que si dimiteixen en bloc, estarien forçant un congrés extraordinari on totes aquestes queixes que se senten avui pel territori a la manera de fer i desfer de Duran es podrien posar sobre la taula i evitar així que s’usin les sigles per fer propaganda d’una via morta. Però, hi estan disposats els Castellà, Martorell i Laïlla? Sembla que esperin que el temps els faci la feina.
Unió té molta influència, molta més que la que semblaria proporcional als seus números. Pensa que té 14 diputats al Parlament, més que ICV (que els ha suat amb els 358.857 vots a les passades eleccions) 6 diputats a les corts espanyoles, un més que UPyD (que els ha suat amb els seus 1.143.225 vots), 3 senadors (1 menys que el PNB), la conselleria d’Agricultura (subvencions), la d’Interior (informes de la policia) i la Vicepresidència i Governació (control dels ajuntaments); a banda d’uns 500 regidors repartits pel país.
Aquesta influència superlativa també provoca una gran feblesa: cada vegada que sembla que CiU pot trencar, o que Duran amenaça amb aquesta possibilitat, cal tenir present que en solitari UDC mai no aconseguiria tant, i tota aquesta gent perdria la feina. Duran obté la seva força d’una barreja de factors, entre els que destaquen aquesta capacitat de proveïr el pa i la sal a un nucli de fidels per una banda, i de retornar, a través d’ells, influència i resultats tangibles a les elits econòmiques del país.
IV El llarg migdia
À la ville de Barcelone!
J.A. Samaranch
J.A. Samaranch
Però si els catalans hem de deixar de fer l’imbècil, com ens demanava Joan Sales, hauríem també de superar l’etapa fecal contra Duran. Duran és l’epítom del paradigma catalanista de l’era autonòmica. És un sistema d’influència que a Madrid assegura que pot controlar la rebel·lió inherent en la defectuosa naturalesa dels catalans, i a Barcelona promet apassionadament que pot fer de dic a les aspiracions del centralisme.
Durant dècades, aquest intercanvi ha beneficiat molta gent: a Madrid, ha permès que això que ara s’anomena la ‘casta extractiva’ pogués senyorejar les institucions i fer avançar el projecte uniformitzador de sempre, ara sota aparences demòcrates. És l’Espanya setantavuitesca. A Barcelona, ha permès que s’hi creés una bombolla d’oxigen; suficient per a què una generació de catalans nascuts en democràcia hagi pogut creure que tenia dret a pensar i a voler, i es tragués una certa por del cos.
També ha fet possible la consolidació de l’oligarquia local provinent del franquisme, un seguit de poders econòmics que viuen de dos fets superposats: la potència de Barcelona i la submissió als interessos d’Estat. Barcelona és un port més important que no sembla. Dic “que no sembla” perquè tots plegats ens hem cregut la propaganda espanyola segons la qual som una província amb ínfules o, en el cas dels comprensius iberistes, una nació petita del sud d’Europa. No.
Barcelona, si s’ignoren els límits administratius arbitraris, com fan les estadístiques de les Nacions Unides (World Urbanizations Prospects: The 2011 Revision, per exemple), és la quarta aglomeració urbana de la UE, per davant de Roma, Berlín o Atenes. Té al davant París, Londres i Madrid. I a Europa, però fora de la UE, Moscou i Istanbul. És la ciutat més important de la Mediterrània occidental, i la segona de tot el mare nostrum per darrera d’Istanbul (o la tercera, si comptes El Caire), molt per davant de Marsella, Gènova, Roma, Nàpols, València, Tunis i Alger, que són els seus competidors naturals. Que no se t’humitegin els ulls, és un regal de la història i la geografia. L’estatus polític, que és l’únic que realment depèn exclusivament dels homo sapiens que hi hem deambulat, és l’únic que no quadra: pren-ne nota.
Per aquest motiu, quan parlem de la independència de Catalunya, tenen raó els espanyolistes que diuen que no es pot comparar a Escòcia, a Flandes o al Quebec. No es pot comparar perquè en el context actual, Barcelona és més important que al segle XX o al XIX, i molt més rellevant que Edimburg o Brussel·les o Montreal. Fins fa ben poc, l’hegemonia que Europa exercia sobre el món era un impediment per a ciutats com Barcelona i el rerepaís. Convenia que hi haguessin pocs actors --els estats i les seves aristocràcies-- per agilitzar les negociacions i per a repartir-se el pastís. De fet, pots pensar la primera guerra mundial com una disputa entre oligarques pel tros del pastís, i la segona guerra mundial com la fi de llur arrogància amb les masses i el principi de la fi de l’imperi europeu. Ara que Europa rodola pel penya-segat de la decadència, cada recurs compta, cada potència és necessària, cada actiu ha de poder fer-se valdre. En aquest context, el mercadeig aristòcrata estatal és un luxe que els productius alemanys de la Baviera es poden permetre tan poc com els estibadors de la Zona Franca. Els números no surten.
Barcelona és el port de referència d’Europa. Totes les mercaderies que entren pel Canal de Suez, a l’altra punta del Mediterrani, o bé desembarquen per Barcelona, o bé per València o bé per Marsella. L’alternativa és fer tota la volta i entrar per Àmsterdam. Som el port europeu de la Xina, per dir-ho ràpid i malament. D’aquí tota la discussió sobre el tren de mercaderies que hauria de recórrer la costa ibèrica: més enllà de càlculs somiatruites d’economistes voluntaristes, el corredor mediterrani expressa perfectament la lluita de poder espanyola. A Espanya l’obsessió estatal, ja des de Felip II, ha consistit en amagar la geografia per la via de la imposició administrativa. D’aquí que insisteixin en el deliri del corredor central, que ha de passar per l’Aragó i travessar els Pirineus cap al no-res francès, com un gran fal·lus penetrant una orella. Un corredor mediterrani de mercaderies posaria en evidència el poder de la geografia. I ensenyaria admirablement qui viu de qui, i tots els malgrats que expliquen els fracassos polítics, sentimentals i econòmics del tribalisme hispànic.
Bé, doncs l’oligarquia catalana viu exactament d’això: d’aquesta perla post-hel·lènica que és Barcelona, a la que xul·legen com si fos una meuca amnèsica. Cada cop que ha calgut un permís de Madrid per fer la seva, l’han intercanviat per la cultura, la llengua, la història. És un negoci rodó: els grans empresaris catalans obtenen permís per explotar el corral i l’aristocràcia estatal fa avançar el projecte uniformitzador.
El catalanisme ha provat de fer d’intermediari d’aquests dos móns perquè, si no, aquest bescanvi té un petit problema: el país existeix. No pas a la manera de Herder, com voldrien caricaturitzar-ho alguns intel·lectuals, sinó a la manera tossuda dels fets històrics de la geografia humana. El país existeix com existeixen les cançons de bressol. Una contingència com una altra, però tossudament existent, context de vides reals i tangibles. Fent d’intermediari necessari, el catalanisme ha estat capaç de treure’n alguna cosa, sí; de vegades en benefici del país, de vegades en benefici de l’intermediari. I el país ha crescut i ha mantingut la seva densitat civil.
Per a què aquest engranatge funcioni també en favor dels intermediaris, però, cal que el conflicte existeixi permanentment, però que mai no esclati del tot ni se solucioni. Cal que la història del país s’expliqui en termes folklòrics i no en termes empírics. Si a les escoles catalanes s’expliqués la història amb criteris científics i no mitològics fa temps que tindríem revoltes al carrer. Cal que la llengua sobrevisqui però que mai no sigui una llengua de poder, política. Una llengua de poder és una llengua de prestigi i edifica al seu voltant una psicologia lliure, com la dels holandesos o els suecs. I cal, sobretot, que la culpa de tot plegat sigui de Madrid. D’aquesta manera s’espolsen les responsabilitats locals. Que sí, que sí, que l’Estat vol assimilar-nos i vampiritzar-nos l’economia: és una evidència per a qualsevol persona que sàpiga quatre coses d’Espanya. I qui et digui el contrari no és que et vulgui enganyar exactament, és que et pren per imbècil. Però el catalanisme autonomista, en la seva etapa crepuscular, ha estat l’eina perfecta per a què les oligarquies locals poguessin tenir marge de negociació. Volien repetir l’esquema clàssic del caciquisme, volien ser el País Valencià: treure partit del lloc on ets i no donar-li res.
Esclar, hi ha un catalanisme sincer, igual com hi ha una Unió Democràtica digna. El social cristianisme, ah, quin gran resum d’una part del país, només si li parlés francament! Tant en la base --la gent que tot i menysprear els somnis totalitaris del nacionalisme no pot fer res més que ser qui és i ser com és (i cantar les cançons de bressol que canta)-- com en l’acció política, hi ha un catalanisme que ha volgut amb tota la força de la voluntat preservar la densitat social del país i evitar que ens prenguin el pèl i ens duguin a patuès. I hi és en tots els partits que no són explícitament espanyolistes. Però passada l’albada transicional i mística de l’Espanya setantavuitesca, la part executiva d’aquest catalanisme i els seus partits van pactar amb l’oligarquia local i es van convertir, com passa amb tota esclerosi política, en la porta d’entrada de tot el cinisme autòcton. D’aquí ve Sedó. Aquest és el seu paradigma, i a favor seu cal dir que el crepuscle no és obra seva, i que no tenia massa marge, si no volia ser un heroi o deixar-ho tot. Sedó és un professional: si hi ha un pont a la modernitat el creuarà i aleshores s’assemblarà a la imatge d’ell mateix que somiava quan va començar a militar a Unió, ara fa 28 anys.
Jordi Graupera
24/11/2013
El crepuscle: El
marge (i3)
"El país s’està constituint a sobre i
l’única pregunta és si vols ser constituent o constituït"
V El marge
Just abans de
començar
la boira es pot
palpar (...)
les cares de la
gent
en un mar de
dubtes.
Carles Sanjosé,
Futur Incert
Salvador Sedó vol ser diputat de nou el 2014.
CDC i un sector d’UDC voldrien un pacte amb ERC i anar junts a les eleccions,
per mostrar múscul electoral a Europa. Duran no vol, esclar. Sedó diu que
tampoc. Diu que no té sentit perquè ERC i UDC són a grups diferents a
Estrasburg: exactament igual que passa amb CDC i el PNB, i no sembla pas
importar-li. Però en fi, ja sabem què vol dir, aquesta diferència de grup,
sobretot al restaurant del Parlament.
El que està en joc no és la candidatura, és lo altre. Per això li estan fent la campanya a Sedó. Duran i els seus han amenaçat de nou amb la possibilitat de dividir CiU i presentar-se amb PNB, però el PNB ha dit que ni parlar-ne, que ells amb CDC o res: no són idiotes, veuen què fa Sedó amb els vots catalanistes i basquistes a Brussel·les. Unió sola no guanyaria cap diputat, esclar. Sedó pensa que si de cas s’hi hauria de presentar Duran, però ara ja està massa desgastat fins i tot per això. La paradoxa doncs és que Unió té més interès a presentar-se juntament amb CDC i el PNB, que no pas a la inversa; però abans el mot d’ordre és evitar el pacte amb ERC. En els dinars a Estrasburg no s’entendria altra cosa. Tampoc és que ERC es mori de ganes de presentar-se amb CiU. Una pena: una candidatura única faria mal. Però per això caldria una UDC compromesa amb la pregunta normal. I una CDC sense fissures (ja en parlaré un altre dia). És a dir, una UDC sense Duran o amb un Duran sense poder absolut. És d’hora encara per a aquest escenari, però: hi ha marge?
Barcelona és plena aquests dies de rumors sobre la marxa de Duran: hi ha qui diu que té consultories tancades, hi ha qui diu que té un càrrec internacional de volada lligat, hi ha qui diu que fa d’intermediari entre governs llatino-americans i la indústria espanyola, sobretot la de Defensa. Jo no m’ho crec: per què hauria de marxar? Hi ha tants rumors i són tan diferents que hom diria que es tracta més d’un desig col·lectiu de la classe política que una realitat. Això és mèrit de Duran. Em trec el barret. Però si no marxa hi ha marge per una UDC amb un Duran sense poder absolut?
Les bases d’UDC, la bona gent del territori que en diuen, comencen a revoltar-se, al Montsià, a Vic, al Pallars. Hi ha gent que està trencant el carnet i n’hi ha que no saben què fer. Cal ser realistes: els diputats a Madrid i els senadors són de Duran i defensaran la seva estratègia sense fissures. Són les seves tropes. Al Parlament de Catalunya ja és una altra cosa.
Recordem, tenim 60 diputats potencialment a favor de la pregunta normal: CDC, ERC i CUP. Vénen setmanes de negociació intensa. Duran i els seus amenaçaran de trencar. De fer caure el govern. Penso que és un farol, no s’ho poden permetre. Vénen eleccions municipals el 2015 i si Unió hi va sola desapareix i amb ella tots els càrrecs a diputacions i ajuntaments, sumats a les conselleries. El veritable poder de Duran desapareix també amb la capacitat de col·locar els seus. Però ell i els seus empenyeran fins al final, i usaran ICV per a provocar una pregunta menor, que pregunti a la gent per l’Estat propi i l’Estat sobirà enlloc de l’Estat independent, de tal manera que la decisió final no pugui ser del poble sinó que hagi de passar per mans de polítics i intermediaris: el vell paradigma. La força de Duran és que si trenca la federació i el govern inaugura el caos, i el caos, calcula ell, és la fi de l’independentisme. Els moderats defensaran la idea d’ordre abans que a cap altra cosa. La por a què això passi, pensa, frenarà CDC, i farà que els cínics de CDC controlin els sobiranistes. La pinça. Jo penso que és un deliri: el país s’està constituint a sobre i l’única pregunta és si vols ser constituent o constituït.
Hi ha marge per a Unió, doncs? Hi ha un marge, però depèn de polítics concrets. Depèn de si ets com Salvador Sedó, si vols aquest llegat per a Unió, o en vols un altre. Hi ha 14 diputats d’Unió al Parlament. Assumim que tenim 60 diputats a favor de la pregunta normal. La majoria absoluta és a 68: en necessitem 8. Si comença a passar que hi ha 2 o 3 o 5 o 7 diputats disposats a votar a favor d’una pregunta normal, la força de Duran minva. I aleshores la força de bloqueig d’ICV també, i hi pot haver 1 o 2 o 3 diputats d’EUiA, o del sector Herrera, disposats a ser fidels al país que pot ser i no al xiringu que fou, disposats a no suïcidar-se com a partit i entregar els votants a la CUP o a ERC. Si això comença a passar, tot pot passar. Potser fins i tot hi ha 5 diputats del PSC disposats. Tot són elucubracions, i potser el màxim que podem aconseguir és posar nerviosa la parròquia. Haurà valgut la pena. Tot depèn d’una primera fitxa de dominó, potser 2 o 3 o 4 diputats d’UDC que no siguin aixà. Qui?
Dels 14 diputats d’UDC n’hi ha 5 que més val que ens els traiem del cap: són el nucli dur de Duran o, com a mínim, no s’hi enfrontaran directament d’entrada. Són, primer, l’Antoni Font (ex-cap de gabinet de Duran) i Benet Maimí (comensal als dinars d’Estraburg). Cal incloure-hi els 3 consellers: Pelegrí (comensal), Espadaler (que no és diputat, només conseller) i Ortega. Estrictament parlant, Espadaler i Ortega són versos un pèl més lliures, i arribat el cas podrien substituir el lideratge de Duran, però de moment li ho deuen tot. I per últim, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que és el que queda del sector Joan Rigol a UDC. Rigol és molt més catalanista que Duran, i De Gispert té aquest posat moral que podria empènyer. Són vella guàrdia i ja han fet la feina, encara que representin el sector decent d’UDC. N’hi hauria prou que De Gispert defensés privadament, en sectors de confiança del partit, la conveniència d’una revolta parcial: no tant perquè sigui independentista, sinó per decència, per donar a la gent la llibertat de triar, i prendre-se-la als cínics.
Excloent la Marta Llorens, un petó i ànims per a ella, ens en queden 8, doncs. El Joan Requesens em sembla que és un professional. No liderarà, però no és un home de Duran. El Roger Muntanyola és el secretari general d’Unió de Joves. És un home que ha d’anar el 10 de setembre al Fossar de les Moreres a fer proclames independentistes, els seus militants d’Unió de Joves ho són, i ell segur que ho és. Però no crec que tingui la força per liderar-ho. Potser sí. Però és el jove. Arribat el cas i posat davant el dilema en públic, és un punt feble per l’estratègia de Duran. I té més futur que passat.
Per mi, els que representen la bona gent d’UDC, els que poden significar la diferència, són els 6 restants: Cristina Bosch, tan independentista com la militància de base. Xavier Dilmé, que escriu un blog autodeterminista. Mercè Jou, d’Olesa: íntegra, sencera, sense dobles jocs. Sent fàstic per la corrupció i vol la llibertat. Joan Maria Sardà, l’alcalde de la Pobla de Mafumet, membre de l’Associació de Municipis per la Independència. I per últim, l’Anna Solé i l’Elena Rivera, que són filles ideològiques de De Gispert i Rigol, ànima moral i espiritual d’UDC, gent estimada. Aquests, a diferència de Sedó, treballen pels interessos del país sense tenir segons pensaments.
Hi ha marge? Aquest dissabte passat hi va haver reunió del consell nacional d’Unió: va ser un inici, un concert en tres moviments. Primer moviment: Josep Antoni Duran i Lleida presenta un informe de gestió conciliador, parlant del sobiranisme en termes no agressius, provant de contenir la parròquia, pensant que pot fer com sempre: fer veure que els comprèn i continuar amb la seva manera de fer. Segon moviment: la penya s’anima i tothom comença a intervenir amb la dignitat entre les dents, reclamant-se autònoms i lliures. Fins i tot, oh sorpresa, Núria de Gispert que mai pren la paraula, dient que s’ha de fer la consulta tan sí com no, encara que l’Estat no l’autoritzi, encara que la llei espanyola no la contempli, dient que cal ser al costat del poble. Tercer moviment: Duran perd els papers i respon a totes les intervencions des de l’estómac. Discrepa obertament de la Núria i de tothom qui prova d’expressar el fil ètic del catalanisme popular i sincer. I acaba enfonsat en la pròpia misèria argumental, fent servir idees com ara: ‘com pagarem les pensions?’, idees que a dia d’avui els consellers nacionals ja saben que només fan servir els que volen espantar, els que no tenen cap raó real, els que són incapaços de tractar la gent com adults. Tothom sap que les pensions no són el problema. El problema no és que Duran no ho sàpiga -també ho sap-, el problema és que Duran no sàpiga que tothom ho sap. Hi ha marge.
Molta gent a Unió, militants de base sobretot, veuen impotents com el partit ha anat perdent el caràcter, la militància i els tres o quatre principis morals que li havien confegit el prestigi i el respecte de la gent, partidaris o adversaris. Se’n queixen amargament, però no saben què fer-hi. Aquest article també vol ser una manera de dir-los que hi ha una manera.
Aquests diputats poden ser el taló d’Aquil·les de tota l’estratègia de deslegitimació del procés democràtic. Ells podrien evitar que els de sempre puguin fer el de sempre. Ells podrien començar un moviment, un gest, que fins ara ningú no havia fet perquè mai no havia calgut. Ells poden vèncer els cínics fent simplement el que la gent els va demanar que fessin: ser diputats. La presidenta del Parlament els protegirà. La gent els protegirà.
Mentrestant, aquestes setmanes continuarem veient Duran essent deslleial al President, provant de carregar-se el procés denunciant falsos radicalismes, bloquejant la pregunta normal, mirant de recrear la ficció. I provant de culpar-ne els altres. Recorda: és una ficció. Són els seus interessos. Encara paga la pena diferenciar.
Pel que fa a Sedó, també el veurem passejant el crepuscle autonomista pels mitjans catalans, maldant per fer-se un lloc en les properes eleccions. Te l’he posat en primer pla perquè ara, quan el vegis, podràs comprovar si la solitud de Duran s’eixampla. Potser el seu discurs començarà a virar, el veuràs més a prop de la gent d’Unió, i ja no se li escaparà allò que em va dir en una tertúlia de Rac1: ‘L’Estat propi que defensem no té perquè ser un Estat independent’. Potser, només potser, aquest crepuscle també s’acaba.
El que està en joc no és la candidatura, és lo altre. Per això li estan fent la campanya a Sedó. Duran i els seus han amenaçat de nou amb la possibilitat de dividir CiU i presentar-se amb PNB, però el PNB ha dit que ni parlar-ne, que ells amb CDC o res: no són idiotes, veuen què fa Sedó amb els vots catalanistes i basquistes a Brussel·les. Unió sola no guanyaria cap diputat, esclar. Sedó pensa que si de cas s’hi hauria de presentar Duran, però ara ja està massa desgastat fins i tot per això. La paradoxa doncs és que Unió té més interès a presentar-se juntament amb CDC i el PNB, que no pas a la inversa; però abans el mot d’ordre és evitar el pacte amb ERC. En els dinars a Estrasburg no s’entendria altra cosa. Tampoc és que ERC es mori de ganes de presentar-se amb CiU. Una pena: una candidatura única faria mal. Però per això caldria una UDC compromesa amb la pregunta normal. I una CDC sense fissures (ja en parlaré un altre dia). És a dir, una UDC sense Duran o amb un Duran sense poder absolut. És d’hora encara per a aquest escenari, però: hi ha marge?
Barcelona és plena aquests dies de rumors sobre la marxa de Duran: hi ha qui diu que té consultories tancades, hi ha qui diu que té un càrrec internacional de volada lligat, hi ha qui diu que fa d’intermediari entre governs llatino-americans i la indústria espanyola, sobretot la de Defensa. Jo no m’ho crec: per què hauria de marxar? Hi ha tants rumors i són tan diferents que hom diria que es tracta més d’un desig col·lectiu de la classe política que una realitat. Això és mèrit de Duran. Em trec el barret. Però si no marxa hi ha marge per una UDC amb un Duran sense poder absolut?
Les bases d’UDC, la bona gent del territori que en diuen, comencen a revoltar-se, al Montsià, a Vic, al Pallars. Hi ha gent que està trencant el carnet i n’hi ha que no saben què fer. Cal ser realistes: els diputats a Madrid i els senadors són de Duran i defensaran la seva estratègia sense fissures. Són les seves tropes. Al Parlament de Catalunya ja és una altra cosa.
Recordem, tenim 60 diputats potencialment a favor de la pregunta normal: CDC, ERC i CUP. Vénen setmanes de negociació intensa. Duran i els seus amenaçaran de trencar. De fer caure el govern. Penso que és un farol, no s’ho poden permetre. Vénen eleccions municipals el 2015 i si Unió hi va sola desapareix i amb ella tots els càrrecs a diputacions i ajuntaments, sumats a les conselleries. El veritable poder de Duran desapareix també amb la capacitat de col·locar els seus. Però ell i els seus empenyeran fins al final, i usaran ICV per a provocar una pregunta menor, que pregunti a la gent per l’Estat propi i l’Estat sobirà enlloc de l’Estat independent, de tal manera que la decisió final no pugui ser del poble sinó que hagi de passar per mans de polítics i intermediaris: el vell paradigma. La força de Duran és que si trenca la federació i el govern inaugura el caos, i el caos, calcula ell, és la fi de l’independentisme. Els moderats defensaran la idea d’ordre abans que a cap altra cosa. La por a què això passi, pensa, frenarà CDC, i farà que els cínics de CDC controlin els sobiranistes. La pinça. Jo penso que és un deliri: el país s’està constituint a sobre i l’única pregunta és si vols ser constituent o constituït.
Hi ha marge per a Unió, doncs? Hi ha un marge, però depèn de polítics concrets. Depèn de si ets com Salvador Sedó, si vols aquest llegat per a Unió, o en vols un altre. Hi ha 14 diputats d’Unió al Parlament. Assumim que tenim 60 diputats a favor de la pregunta normal. La majoria absoluta és a 68: en necessitem 8. Si comença a passar que hi ha 2 o 3 o 5 o 7 diputats disposats a votar a favor d’una pregunta normal, la força de Duran minva. I aleshores la força de bloqueig d’ICV també, i hi pot haver 1 o 2 o 3 diputats d’EUiA, o del sector Herrera, disposats a ser fidels al país que pot ser i no al xiringu que fou, disposats a no suïcidar-se com a partit i entregar els votants a la CUP o a ERC. Si això comença a passar, tot pot passar. Potser fins i tot hi ha 5 diputats del PSC disposats. Tot són elucubracions, i potser el màxim que podem aconseguir és posar nerviosa la parròquia. Haurà valgut la pena. Tot depèn d’una primera fitxa de dominó, potser 2 o 3 o 4 diputats d’UDC que no siguin aixà. Qui?
Dels 14 diputats d’UDC n’hi ha 5 que més val que ens els traiem del cap: són el nucli dur de Duran o, com a mínim, no s’hi enfrontaran directament d’entrada. Són, primer, l’Antoni Font (ex-cap de gabinet de Duran) i Benet Maimí (comensal als dinars d’Estraburg). Cal incloure-hi els 3 consellers: Pelegrí (comensal), Espadaler (que no és diputat, només conseller) i Ortega. Estrictament parlant, Espadaler i Ortega són versos un pèl més lliures, i arribat el cas podrien substituir el lideratge de Duran, però de moment li ho deuen tot. I per últim, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que és el que queda del sector Joan Rigol a UDC. Rigol és molt més catalanista que Duran, i De Gispert té aquest posat moral que podria empènyer. Són vella guàrdia i ja han fet la feina, encara que representin el sector decent d’UDC. N’hi hauria prou que De Gispert defensés privadament, en sectors de confiança del partit, la conveniència d’una revolta parcial: no tant perquè sigui independentista, sinó per decència, per donar a la gent la llibertat de triar, i prendre-se-la als cínics.
Excloent la Marta Llorens, un petó i ànims per a ella, ens en queden 8, doncs. El Joan Requesens em sembla que és un professional. No liderarà, però no és un home de Duran. El Roger Muntanyola és el secretari general d’Unió de Joves. És un home que ha d’anar el 10 de setembre al Fossar de les Moreres a fer proclames independentistes, els seus militants d’Unió de Joves ho són, i ell segur que ho és. Però no crec que tingui la força per liderar-ho. Potser sí. Però és el jove. Arribat el cas i posat davant el dilema en públic, és un punt feble per l’estratègia de Duran. I té més futur que passat.
Per mi, els que representen la bona gent d’UDC, els que poden significar la diferència, són els 6 restants: Cristina Bosch, tan independentista com la militància de base. Xavier Dilmé, que escriu un blog autodeterminista. Mercè Jou, d’Olesa: íntegra, sencera, sense dobles jocs. Sent fàstic per la corrupció i vol la llibertat. Joan Maria Sardà, l’alcalde de la Pobla de Mafumet, membre de l’Associació de Municipis per la Independència. I per últim, l’Anna Solé i l’Elena Rivera, que són filles ideològiques de De Gispert i Rigol, ànima moral i espiritual d’UDC, gent estimada. Aquests, a diferència de Sedó, treballen pels interessos del país sense tenir segons pensaments.
Hi ha marge? Aquest dissabte passat hi va haver reunió del consell nacional d’Unió: va ser un inici, un concert en tres moviments. Primer moviment: Josep Antoni Duran i Lleida presenta un informe de gestió conciliador, parlant del sobiranisme en termes no agressius, provant de contenir la parròquia, pensant que pot fer com sempre: fer veure que els comprèn i continuar amb la seva manera de fer. Segon moviment: la penya s’anima i tothom comença a intervenir amb la dignitat entre les dents, reclamant-se autònoms i lliures. Fins i tot, oh sorpresa, Núria de Gispert que mai pren la paraula, dient que s’ha de fer la consulta tan sí com no, encara que l’Estat no l’autoritzi, encara que la llei espanyola no la contempli, dient que cal ser al costat del poble. Tercer moviment: Duran perd els papers i respon a totes les intervencions des de l’estómac. Discrepa obertament de la Núria i de tothom qui prova d’expressar el fil ètic del catalanisme popular i sincer. I acaba enfonsat en la pròpia misèria argumental, fent servir idees com ara: ‘com pagarem les pensions?’, idees que a dia d’avui els consellers nacionals ja saben que només fan servir els que volen espantar, els que no tenen cap raó real, els que són incapaços de tractar la gent com adults. Tothom sap que les pensions no són el problema. El problema no és que Duran no ho sàpiga -també ho sap-, el problema és que Duran no sàpiga que tothom ho sap. Hi ha marge.
Molta gent a Unió, militants de base sobretot, veuen impotents com el partit ha anat perdent el caràcter, la militància i els tres o quatre principis morals que li havien confegit el prestigi i el respecte de la gent, partidaris o adversaris. Se’n queixen amargament, però no saben què fer-hi. Aquest article també vol ser una manera de dir-los que hi ha una manera.
Aquests diputats poden ser el taló d’Aquil·les de tota l’estratègia de deslegitimació del procés democràtic. Ells podrien evitar que els de sempre puguin fer el de sempre. Ells podrien començar un moviment, un gest, que fins ara ningú no havia fet perquè mai no havia calgut. Ells poden vèncer els cínics fent simplement el que la gent els va demanar que fessin: ser diputats. La presidenta del Parlament els protegirà. La gent els protegirà.
Mentrestant, aquestes setmanes continuarem veient Duran essent deslleial al President, provant de carregar-se el procés denunciant falsos radicalismes, bloquejant la pregunta normal, mirant de recrear la ficció. I provant de culpar-ne els altres. Recorda: és una ficció. Són els seus interessos. Encara paga la pena diferenciar.
Pel que fa a Sedó, també el veurem passejant el crepuscle autonomista pels mitjans catalans, maldant per fer-se un lloc en les properes eleccions. Te l’he posat en primer pla perquè ara, quan el vegis, podràs comprovar si la solitud de Duran s’eixampla. Potser el seu discurs començarà a virar, el veuràs més a prop de la gent d’Unió, i ja no se li escaparà allò que em va dir en una tertúlia de Rac1: ‘L’Estat propi que defensem no té perquè ser un Estat independent’. Potser, només potser, aquest crepuscle també s’acaba.
Jordi
Graupera
Joan
A. Forès
Reflexions
Good Day All Of You
ResponEliminaSóc Mrs.Rosita Dawson , una bona reputació , legítim i una empresa acreditada diners Prestador . ens prestem diners a les persones , a raó d'un 3 %, amb necessitat d'assistència financera . Té vostè un mal crèdit o vostè està en necessitat de diners per pagar els comptes ? Volem utilitzar aquest mitjà per informar-lo que i prestar assistència fiable beneficiari ja que estarem encantats d' oferir-li un préstec . . Sense verificació de crèdit , 100 % garantit (email : dawsonrositaloans@live.com )
el sol · licitant iniciarà el reemborsament del préstec 6 mesos després que el préstec ha estat transferit a ell / a .
El no pagar el préstec en la data / termini previst , es prendran accions legals contra el demandant pel nostre advocat immediatament .
Sol · licitant que és incapaç de complir amb el reemborsament serà donat 2 setmanes més com un període de gràcia abans que es prendran accions legals .
Detalls : El prestatari ha de proveir un dels següents : - Una llicència de conduir , un passaport internacional o una targeta d'identitat vàlida que porta el seu / el seu nom . Vostè està obligat a omplir el següent formulari abans de poder procedir amb la seva préstec .
FORMULARI DE SOL · LICITUD DE PRÉSTEC :
Nom del sol · licitant: ...............
Direcció : ................
Ciutat : .......................
Estat : ........................
País : ....................
Sexe : ......................
Estat civil : ................
Edat : ..........................
Ocupació : ...................
Recursos Índex : ...................
Digui-li : ...........................
Número d'oficina : ................
Mòbil : .......................
Suma sol · licitat: ...............
Durada del préstec : ..................
Propòsit del Préstec .....................
Després d'enviar la sol · licitud de préstec , vostè pot esperar una resposta preliminar menys de 24 hores i el finançament dins 72-96 hores després de rebre la informació que necessitem posar-se en contacte amb nosaltres de correu electrònic : dawsonrositaloans@live.com
Salutacions .
Mrs.Rosita Dawson .
Oferta de Préstec .