divendres, 1 de novembre del 2013

01/11/13. Melcior Comes. Jo temo la moderació. Escrit brillant, Les terceres vies. Les metodologies, les trampes, les infàmies, les tergiversacions, les ambigüitats, el maquiavelisme, les traïdories, i el botiflerisme de l’enemic, la punyalada per l’esquena...


Benvolguts,

L’Editorial en portada de La Vanguardia del diumenge passat Qui tem els moderats continua portant cua. Avui en Melcior Comes diu que ell tem la moderació!

Escrit brillant, fet després d’haver metabolitzat a fons l’Editorial del Comte de Godó i haver comprès el contingut amagat de les terceres vies!

Escatològic quan cal! Mostrant perversions quan s’escau! Assenyalant les metodologies, les trampes, les infàmies, les tergiversacions, les ambigüitats, el maquiavelisme, les traïdories, i el botiflerisme de l’enemic, la punyalada per l’esquena...

 

Melcior Comes

31/10/2013

Jo temo la moderació


“El moderat és un radical adormit”


Una de les coses més insuportables, en política, és la superioritat moral de certes tendències ideològiques. Hi ha ideologies que sempre s’encarreguen de vestir-se d’un coneixement superior, del qual se’n deriva també un posat moral propi, diferent i per sobre dels que no pensen el mateix. Les teories més o menys científiques de com funcionen les coses —la Història, la Humanitat, etc.— sempre acaben abocant a la mateixa forma d’elitisme: hi ha els qui realment saben com rutlla tot plegat (la Política, l’Economia…) i els que no ho saben, els que ho desconeixen —segons algun Llibre i Autor—; i el parer d’aquests últims s’ha d’ignorar o refer a la llum ‘del que vertaderament toca’.

Els que ho saben en virtut d’aquest coneixement magnífic es miren els altres per sobre de l’espatlla, disposats a afirmar sempre que els vingui de gust: ‘aquest, però, no és el problema, el problema vertader és…’, i així deixar en ridícul a l’altre amb quatre ‘sabers’ més o menys imponderables. D’aquests coneixements en treuen un posat de suficiència, una arrogància llefiscosa, una mirada de comissari que avalua qui sap i qui no sap, etc.

Ara els saberuts de la tribu advoquen per la moderació, quan en realitat volen dir una altra cosa. ¿Per què no parlem clarament?

·       Moderació vol dir: oblideu la consulta.

·       Moderació vol dir: ai, que prendrem mal.

·       Moderació vol dir: tenen la Constitució i el Codi Penal, ¿qui vol prendre riscs innecessaris?

·       Moderació vol dir: aguantem el que tenim, no fem envits amb el pa de les criatures.

·       Moderació vol dir: la nostra Història —‘sempre dins Espanya’— és el nostre destí —‘sempre dins Espanya—.

·       Moderació vol dir: tallem les cames als traïdors a la nostra raça de pigmeus.

·        Moderació vol dir: Hegel tenia raó: ens governa la dinàmica de l’amo i l’esclau.

L’amo és qui crida més i té més barra; l’esclau s’arronsa i fa la seva, descobrint petits àmbits de llibertat en la foscor. Les coses són de qui les desitja. Moderació vol dir: deixeu que Espanya faci el que vulgui, perquè desitja amb més força la seva unitat que nosaltres no la nostra independència. (Moderació vol dir: aneu amb compte, fills meus, que tenen les armes i la clau del gas.)

Molt bé: la moderació és una opció! Però que no sigui una mentida. Si moderació és això —n’estic convençut—: ¿per què donar-li el relat d’una èpica i d’una moralitat superior? Els “moderats” —reitero que això és una farsa— ens miren com si fóssim estúpids, temeraris, forassenyats, i tot per voler una consulta i petits passos cap a un estat propi. Els moderats demanen moderació a totes dues bandes, però només quan des de Catalunya es conjuga la balada del ‘pit i collons’. La moderació és estar disposat a comerciar amb la pròpia ombra. La moderació és témer més pel propi sou que pel futur de les classes mitjanes de tot el país.

Moderació és parlar en castellà quan no t’entenen, encara que no et vulguin entendre mai i t’escupin a la cara a les fotos. Moderació és prudència entesa com a govern d’una minoria temorosa davant d’una majoria democràtica, que sap que dins els marges de les llibertats i el vot tot és possible i no hi ha cap mena de perill. Els moderats perpetuen amb la seva por una democràcia de segona qualitat, on hi ha tabús que no poden plantejar-se.

És com si dins el moviment sufragista, que demanava que les dones poguessin votar i ser candidates en política, hi hagués dones que demanessin una rebaixa d’aquestes reivindicacions elementals, i tot anomenant-se a si mateixes ‘moderades’. Ah. ¿I a on l’exageració i la radicalitat de la proposta primigènia? Moderació: ¿respecte a què s’és moderat, amics meus? Catalunya és un ens polític sense veu ni vot ni personalitat política pròpia —sense els recursos que genera, sense un model educatiu intocable, etc.—: es tracta de bastir un nou marc, per relacionar-nos amb peu d’igualtat —d’estat a estat— amb qui sigui, també amb Espanya —i pel bé d’ambdós!—.

¿I davant d’això s’ha de demanar moderació? ¿Comprensió de l’adversari, voluntat de cedir, generositat?
El moderat —en aquest cas— ajuda a perpetuar un model radicalment injust! ¿I vol fer-me creure que és més savi i prudent, i que jo sóc l’ ‘extremista’? A mi no m’enganya.

El moderat és un radical adormit, un còmplice passiu amb una situació més o menys infame, la qual està tan acostumat a veure com a normal que qualsevol canvi li sembla una aberració… El moderat s’apropia del fantasma de Gaziel, i dota als morts d’un plegat de drets que nega als que vivim aquest instant meravellós.

Moderació vol dir ‘cediu vosaltres’ que nosaltres ‘som la veritat’ —la minoria il·luminada…—, nosaltres sabem què és el poder i entenem el pòsit del cafè que es beuen els ministres abans de fer de ventre sobre els pressupostos del nostre país. Moderació vol dir: ‘adapta’t’, be water, moderació és catalanisme taoista; moderació vol dir, direm el que calgui per quedar bé amb tothom, i així seguir comprant i venent a banda i banda, encara que això signifiqui ser insignificant i incomprensible i a la llarga ens ofegui, perquè a la llarga tots serem morts.

Moderació vol dir ‘ens estem tornant residuals, però no tenim ja edat per canviar de parer. Això és pels joves, aquella sang calenta’, etc… El moderat fa faltes quan escriu en català: llavors ens diu que l’ortografia de Fabra és radical.
El moderat està tan acostumat a arrossegar-se de genolls que posar-se dempeus li sembla una perversió anatòmica.

En resum: jo crec que demanar igualtat no és demanar massa. Crec que exigir democràcia i justícia no és d’exagerats ni de radicals. Em penso que sóc una persona sensata; el meu gat m’ho reconeix. Crec que negar-se a la justícia és una forma d’infàmia, que troba en el discurs de la moderació la coartada perfecta per seguir mostrant-se moralment superior.

El president Mas ha estat l’home polític més just i més equànime que ha trobat el catalanisme en els últims 100 anys. Anar dient que és un exagerat i un poca-solta és no voler entendre de què estem parlant en l’actual tessitura. En ell no hi ha un gram d’imprudència ni de sectarisme, només un programa polític que demana poder resoldre’s en un marc superior.

En canvi, hi ha un maquiavelisme del tripijoc i de la punyalada per l’esquena que em posa molt nerviós. Ells, els moderats, s’ho miraran des de la distància dels seus articles a 400 euros la peça, dient que no disposen ‘de la millor i més potent megafonia’. Aniran dient que són liberals i moderats a l’hora que llepen les rodes del cotxe del ministre o de l’empresari més panxut…

En fi, patriotes: alegria.

Melcior Comes. El Singular Digital

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada