dijous, 31 d’octubre de 2013

31/10/13. Com pot un Pare de la Pàtria anar contra la Pàtria? L'ABC ataca en portada Miquel Roca per unes declaracions de fa dues setmanes. Roca va dir al parlament que la consulta és constitucional


Benvolguts,

Ara que l’ABC parla de Miquel Roca tornaria a ser hora que el Govern català demanés als “Miquelets”,  Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñon que expliquessin d’una punyetera vegada i de primera ma l’episodi del soroll de sabres en la redacció de la Consti. Us recordo que, segons diuen, quan en la comissió de redacció de la Consti es discutien els primers articles va arribar un motorista militar (dels temps del Franco) amb un sobre tancat i on s’explicava com havien de ser redactats un parell d’articles, sense tocar ni una coma. Eren els relatius a la indisoluble unidad de la patria, Una, Grande i Libre, de l’exèrcit garant d’aquesta unitat i del Juanca, primogènit del Franco, i assumint el títol de Generalísimo de los Ejércitos, por la Gracia de Diós. Hi havia 7 ponents en la comissió i 3 encara estan vius, Miquel Roca, Miguel Herrero i José Pedro Pérez-Llorca.

És important una clarificació 35 anys després de l’atemptat de lesa democràcia que va ser l’aprovació de la Consti. Aprofitem que algun dels ponents encara són vius i expliquem al mon com es va muntar el nyap de la Consti i com l'ectoplasma del Franco encara vetllava per l'atado y bién atado! Encara n’estem patint les conseqüències!

I ens agradaria que els diaris ABC, La Razón, El Mundo, La Vanguardia i El Periódico, s’ unissin en aquest clam demanant llum i taquígrafs sobre aquest tètric episodio nacional.

I de passada, el Parlament de Catalunya també ho podria demanar...

I ara la notícia del vilaweb sobre una portada de l’ABC:

Com pot un Pare de la Pàtria anar contra la Pàtria?

31.10.2013 

L'ABC ataca en portada Miquel Roca per unes declaracions de fa dues setmanes

Roca va dir al parlament que la consulta és constitucional

El diari espanyol ABC ha sorprès avui dedicant la portada a Miquel Roca per unes declaracions que va fer fa dues setmanes a la comissió parlamentària sobre el dret de decidir. Roca és atacat amb un titular que fa així: 'Roca, un pare de la constitució contra Espanya', sobre la reproducció d'un retrat que és en una sala del congrés espanyol on hi ha els dels 'set pares' de la constitució.

'De pare de la constitució a valedor d'una consulta sobre l'autodeterminació de Catalunya, Miquel Roca, ex-dirigent de Convergència Democràctica de Catalunya i advocat de la infanta Cristina, ha solemnitzat el suport al referèndum sobre l'estat propi que promouen el president Artur Mas i ERC, en el parlament català', comença dient la notícia del diari.

I destaca dues de les declaracions que va fer Roca al parlament:

·    'No hi ha cap valor en la constitució que impedeixi escoltar allò que vol la veu del poble'.

·    'M'irrita més que vulguin discutir-me que Catalunya es declari nació o no nació. Però què s'han cregut? Em sento nació i dic que sóc nació.'

 
Joan A. Forès
Reflexions

31/10/13. Ja no ens fan por, ni ens humilien. Els catalans hem passat a un estat de llibertat mental capaç de girar full a la vella condició de súbdits.

Benvolguts,

En Salvador Cardús ens explica la guerra bruta que ja fa temps que ha iniciat l’estat espanyol contra Catalunya. I contraposa saviament humiliació amb dignitat. Què creieu que ha anat a fer el Margallo als Paisos Bàltics? Per què creieu que estan parint normatives sense parar per acotar el nostre cap d’acció internacional? Intenten lligar-nos de peus i mans. Però tal com ell diu: Ja no ens fan por, ni ens humilien!

Perquè no humilia qui vol sinó qui pot.

Ep! Sempre que mantinguem la dignitat que demostra el president Artur Mas.

Salvador Cardús

23.10.2013

Ja no ens fan por, ni ens humilien


Els poders de l'estat espanyol finalment han entès que el desafiament dels catalans anava de debò i han decidit que a ells també se'ls ha acabat el bròquil, i que a l'enemic, ni aigua. L'estat espanyol està convençut que Catalunya, tard o d'hora, s'arronsarà. Cal escanyar-la econòmicament. Cal desprestigiar els seus líders polítics --particularment, el president Artur Mas-- i, si convé, les elits que no facin costat a l'estat. I cal fer por, molta por, anunciant les set plagues d'Egipte o els quatre genets de l'Apocalipsi.

Tanmateix, una cosa que sembla que no fan els poders de l'estat --perquè no els deu convenir, o no són capaços de capir-ho-- és analitzar les raons del desafiament català. Encara no han entès per què els catalans hem canviat el nostre victimisme tradicional, que els era tan còmode, per un estat de llibertat mental capaç de girar full a la vella condició de súbdits. I, segons la meva tesi, el clic va ser la humiliació a què vam ser sotmesos amb la derrota del projecte estatutari del 2006 --allò de passar-hi el ribot sense deixar-hi res de fonamental-- i la sentència del Tribunal Constitucional posterior. La humiliació, sí, però sobretot com hi vam reaccionar.

Això fins al punt que, cec a les causes de tot plegat, l'estat espanyol insisteix a humiliar-nos, convençut que és invencible i que ens doblegarà. Efectivament: no ens espanta, ens vol humiliar. Ens volen humiliar col·lectivament quan repeteixen com lloros --és la consigna-- que la independència és 'impossible'. I ens volen humiliar en la figura del nostre president, sotmetent-lo a vexacions protocol·làries, bé amb la complicitat dels directius de Foment, bé al crit de 'hostes vingueren que de casa ens tragueren' a què s'acull el ministre de la metròpoli, José Manuel García-Margallo. Però no humilia qui vol sinó qui pot. I ara mateix la seva pólvora és mullada.

Efectivament, la seva estratègia parteix d'una anàlisi equivocada i d'un desconeixement profund dels catalans, perquè mai no ens han reconegut com allò que som: una nació. I també delata tota una manera d'entendre la política: la que després d'oferir diàleg et clava un ganivet per l'esquena. És l'Espanya del 'más vale honra sin barcos que barcos sin honra' de Casto Méndez-Núñez. És el Madrid que fa política com qui juga al seu joc preferit, el mus, fet d'enganys i desafiant al tot o res. Però s'han equivocat. Perquè aquesta vegada no sé si Espanya conservarà l'honra, però tornarà a perdre l'armada. I, en el tot o res, es quedarà en el res. Ep! Sempre que mantinguem la dignitat que demostra el president Artur Mas.
Salvador Cardús

Joan A. Forès
Reflexions

3110/13.'Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení'. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Ni portuguès, ni italià, ni francès, ni romanès, ni cap altra llengua no desdoblen com el català i el castellà!.



Benvolguts,
Escric amb retard aquesta nota. A casa hem trobat sempre inadequada aquesta moda que va aparèixer fa uns quant anys. Trobo molt bé haver fet l’entrevista a la Carme Junyent i sobretot molt bé el llibre que va escriure. I espero que els mestres vagin rectificant el mal que s’ha fet. Vegeu l’anècdota de l’escola i les nenes que no se senten al·ludides quan el mestre anomena els nens! Avui i sempre el Cuní ha dit espectadors i espectadores. Jo sovint parlo de parelles i de parellos...
 

31.10.2013 

Autor/s: Bel Zaballa

Carme Junyent: 'Que s'acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení'

Entrevistem la filòloga, que publica el llibre 'Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana'

D'uns anys ençà, documents, disposicions legals i discursos s'han omplert de 'tots i totes', 'benvinguts i benvingudes', 'nens i nenes', 'alumnats' i 'persones treballadores'. De vegades s'arriba a expressions caòtiques o ridícules. Fins a quin punt aquests desdoblaments i noms genèrics fan més visibles les dones o discriminen? Com afecten el llenguatge aquests canvis i com poden acabar deformant la gramàtica? En parlem amb la filòloga Maria Carme Junyent, coordinadora del llibre 'Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana', que recull les intervencions i les anàlisis d'una dotzena de professionals durant un jornada organitzada l'any 2010 pel Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades. Junyent diu que tot plegat sorgeix de la confusió entre els conceptes de sexe --que és un tret biològic dels éssers vius-- i gènere --categoria gramatical que afecta el substantiu i en determina les concordances--. Una confusió i una voluntat de donar més presència a les dones que no ha tingut en compte el funcionament de la llengua i que en certa manera l'ha pervertida.

Junyent recorda com va anar aquella jornada: 'Va sorgir quan vam veure imprès el títol d'un curs que fèiem el grup d'Estudis de Llengües Amenaçades, on havien canviat "alumnes" per "alumnat". Em van dir que no hi podia fer res, que era norma. Ara havien de sortir textos meus que contradeien allò que jo havia defensat tota la vida? Vaig decidir de fer una jornada per parlar-ne. Vaig comentar-ho amb la gent i vaig tenir una gran sorpresa en veure que tothom estava d'acord amb mi, però que ningú no s'atrevia a dir-ho. Realment, era la versió més crua del vestit nou de l'emperador: tothom veu que va despullat però ningú no gosa dir-ho. Les negociacions també van ser dures, perquè és molt difícil de rectificar en públic, però vam aconseguir el consens, i d'aquí en va sortir un grup de treball, en què jo no vaig participar, i un document plenament vigent ("Acords per a l’ús no sexista del llenguatge") que ve a dir que si escrius "els barcelonins" ja s'hi han de considerar incloses les barcelonines. En aquests tres anys s'ha notat el canvi.'

Dieu que quan va començar el moviment feminista vam agafar l'exemple de la llengua anglesa, que no té gènere, i que això ens ha conduït a deformar la gramàtica…
—Com que l'anglès no té gènere, l'han de marcar per poder saber si fan referència a un home o una dona. Aquí vam agafar aquesta teoria, sense tenir en compte que el català, i en general les llengües romàniques, sí que tenen gènere. I per tant nosaltres sí que podem diferenciar. Durant tots aquests anys, s'ha anat embolicant la troca i això també ha portat a la ridiculització del moviment feminista, perquè jugant amb la gramàtica han sortit coses molt absurdes. Era qüestió de visibilitzar, no pas de tocar la gramàtica. Jo aleshores havia fet uns quants articles oposant-m'hi, que van passar desapercebuts. Fins que va arribar el punt que això va passar a ser llei, i que tots els documents oficials havien d'anar escrits d'aquesta manera. 

Era una manera de donar visibilitat a les dones a través del llenguatge.
—Es van creure aquestes teories i van voler implementar-les aquí, amb totes les conseqüències i cada vegada amb històries més delirants. Com apareix al llibre, van ser a punt d'aprovar una llei parlant de 'persones adolescents' i 'persones infants'. Puc compartir-ne la intenció, però això no té gens de sentit! Potser el meu problema és que sóc lingüista.

Justament per això parlem amb vós. Expliqueu-nos-ho…
—Quan desdobles i d'un masculí en fas un femení, no sempre dónes la 'versió dona' de la paraula. I et pots trobar sorpreses desagradables, com ara 'minyó-minyona', 'infant-infanta' o el més emblemàtic, 'home públic - dona pública'. Sovint, quan es desdobla, les dones hi sortim perdent. Això fins i tot les feministes primeres ho deien: 'El gènere és una arma carregada.' Aquesta no podia ser l'estratègia. 

Quina ha de ser l'estratègia?
—Hi ha molts usos que es poden canviar, que afecten el lèxic, no la gramàtica. I sobretot s'ha de tenir en compte que les gramàtiques són com són, al marge de les voluntats dels parlants. Ningú no es pot inventar una gramàtica, ni tan sols una acadèmia. Aquesta arrogància és el fet que menys s'entén. Suposar que per voluntat es pot canviar la gramàtica: això sí que és totalitari. 

Al llibre es recorda unes quantes vegades que en català, per l'evolució que ha tingut la llengua, el masculí és la forma no marcada i el femení la marcada.
—Això sempre ho comentava amb en Joan Solà. I li deia: 'Si el masculí i el femení, en comptes de dir-se així, es diguessin "gènere A" i "gènere B", aquest debat no l'hauríem tingut mai.' Perquè hi ha moltes maneres de classificar els substantius. Hi ha llengües que divideixen entre animats i inanimats, unes altres entre humans i no humans, i unes que tenen una vintena de gèneres diferents. Cadascuna ho fa a la seva manera. I en un parell de casos el gènere no marcat de la llengua és el femení, i això no té res a veure amb el comportament ni amb la visibilització; són societats tan masclistes com la nostra. Atacàvem una cosa que realment no tenia res a veure amb la situació de la dona. 

Llavors no esteu d'acord amb Albert Pla Nualart, que diu que el fet que el terme no marcat sigui el masculí i el marcat el femení és el reflex en la llengua de molts segles de cultura patriarcal?
—No. En absolut. 

Tot seguit ho compara amb les expressions relatives a la religiositat del nostre llenguatge, i diu que de la mateixa manera que això no ens fa mantenir la fe, l'ús del masculí genèric no fa ni més feministes ni menys els qui el fan servir.
—La diferència és que aquestes expressions religioses no toquen la gramàtica. La marcació afecta el sistema de la llengua, i imposa unes jerarquies. Si una llengua té un terme per a 'verd' també en té un per a 'vermell'. La llengua funciona així. No ens pot passar pel cap de treure el vermell, és impensable. Però, en certa manera, amb les duplicacions i la pretensió de marcar més el gènere s'ha fet això. 

Com ho fem per visibilitzar les dones en el llenguatge, doncs? O creieu que no cal?
—La dona hi ha de ser. I si hi és, ja la veurem tots. És això, que s'ha de canviar de la societat. I la llengua ja seguirà el canvi, si és que n'hi ha d'haver cap. 

Al llibre també apareix més d'una vegada la reflexió que canviant el llenguatge es pot canviar la realitat…
—Si això fos possible!

Hi pot influir?
—Totes les llengües canvien sempre, contínuament, però de manera que les generacions es puguin comunicar. Això ja imposa unes restriccions. La llengua pot reflectir molt el món i la societat en què es parla. Si aquest món o aquesta societat canvien, la llengua s'hi va adaptant, perquè és un sistema molt flexible i es pot adaptar a qualsevol situació. Però que algú em digui un cas en què canviant la llengua s'hagi canviat la societat. No en conec cap.

Un dels contexts en què es fa servir més el desdoblament és a les escoles, i per això ara voleu fer xerrades a les universitats on formen els mestres.
—No sé si ens en sortirem, però si més no farem que els arribi la informació. Això ha fet mal en el món de l'ensenyament. Alguns mestres ja expliquen que quan diuen 'Els nens que hagin acabat els deures ja poden anar al pati', les nenes que els han acabat no s'aixequen perquè no se senten al·ludides. 

I com els convenceríeu, aquests mestres?
—D'entrada, miro de fer-los veure que aquest plantejament és absolutament eurocèntric. En llengües romàniques això només s'ha fet en català, castellà i ara veig que també hi cauen els del gallec. Ni portuguès, ni italià, ni francès, ni romanès, ni cap altra llengua. Això sol ja és per a fer-s'ho mirar. Però sobretot cal fer entendre que la llengua funciona així, que no té sentit que nosaltres la vulguem controlar.

A banda els desdoblaments, hi ha gent i col·lectius que van un pas més enllà i fan servir el plural femení com a genèric, perquè diuen que volen evitar un llenguatge androcèntric. Com ho veieu, això?
—És no entendre com funciona el llenguatge. Però mira, un exemple que vaig trobar aquest cap de setmana preparant les xerrades: en David Fernàndez, en aquella intervenció impactant al parlament amb els directius de Caixa Penedès, va dir 'diputats imputats'. Ell sabia que si hagués dit 'diputats i diputades' o 'diputades' directament hauria perdut la contundència que podia tenir. Ho sap perquè ho fa servir. Era conscient que si en aquell moment hagués desdoblat i hagués fet el numeret del femení no hauria dit la mateixa cosa ni l'haurien pres seriosament. Aquest joc amb la llengua porta a acabar ridiculitzant les dones. Em sap greu que, en general, sigui l'esquerra que s'hagi apuntat a aquesta bestiesa. 

De nou, aquí, la intenció és bona.
—Sé que ho fan amb bona intenció. Tinc molts ex-alumnes que són de la CUP, i cada vegada que me'n trobo algun els ho dic. I tots em diuen que estan d'acord amb mi, però que no se'n surten! No convencen la resta, però crec que hi haurien de reflexionar. No fan cap favor a les dones, i segurament entrebanquen més l'arribada del missatge. 

Cap on hauríem d'anar, doncs? Tornem enrere i abandonem els desdoblaments? Cerquem un equilibri?
—La meva opinió, que ni tan sols és la del document de conclusions, és deixar les coses com estaven, perquè tots ja ens anem adaptant als canvis.

Es tracta, doncs, de fer servir el sentit comú?
—És senzillament sentit comú, i punt. Si funcionés, ja no necessitaríem res més. I que no argumentin que això va a favor de les dones, si us plau, que ens deixin tranquil·les. El que cal és que facin unes altres coses. No cal que les diguin, ens conformem que les facin. 

Al llibre apareix el vostre nom i al costat hi diu 'editor', en comptes de 'editora'. Em va sorprendre.
—Ja ho sé, volia això. I quan vam fer les jornades em vaig posar 'director', i em van rondinar des de la taula. 

Això tampoc no cal! Ho feu per provocar...
—Clarament. És com dir que jo no seré editora fins que abans no em deixin ser editor. Però el raonament és que jo faig una feina, i a la gent què li importa si sóc un home o una dona? Perquè una altra qüestió d'aquest debat és que als homes que s'hi han ficat, els han destrossat. A en Gabriel Bibiloni li han dit de tot. I sí, això és una provocació. Perquè la gent suposa que això ho fan els bons i a mi em situen a la banda dels bons. Però jo vull que s'acabi aquesta comèdia.
 

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 30 d’octubre de 2013

30/10/13. Heus aquí algunes de les disposicions dictades pel Borbó, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714


Benvolguts,

Tal com l’he rebut us el reenvio. Document que acaba de manera procaç, però és que el cas s’ho val! Si recordem la definició de genocidi i de genocidi cultural que varem comentar fa uns dies, podeu vosaltres mateixos classificar i definir cada una de les disposicions...

Podríem elaborar o trobar una llista semblant amb les disposicions fetes pel sinistre Caudillo Franco por la Gracia de Diós pel que respecta als Països Catalans. Algú me la pot enviar?

Sabeu que va fer Felip Cinquè, parent d'una familia que encara mana i que s'emporta una bona part dels diners que ens treuen els de l'Hacienda Española..? Heus aquí algunes de les disposicions dictades pel Borbó, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714

1.       Abolició de les Corts de Catalunya.

2.       Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.

3.       Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.

4.       Extinció de la Generalitat de Catalunya.

5.       Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.

6.       Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.

7.       Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.

8.       Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.

9.       Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.

10.   Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.

11.   Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona, els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant Sebatià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.

12.   Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.

13.   Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.

14.   Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

15.   Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.

16.   Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.

17.   A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a la força, fins que hagués pagat l'impost.

18.   Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos, nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.

19.   Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.

20.   Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.

21.   Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida, Tortosa i Tarragona.

22.   Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.

23.   Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.

24.   Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.

25.   Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.

26.   Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.

27.   Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.

28.   Prohibició del Sometent a tota Catalunya.

29.   Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.

30.   Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.

31.   Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra

32.   Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.

33.   Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.

34.   Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".

35.   Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.

36.   Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat la taula amb una cadena.

37.   Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.

38.   Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts, torres, lleons i flors de lis.

39.   Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".

40.   Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.

41.   Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.

42.   Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres a la Ciutadella que es començava a fer.

43.   Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella.

44.   Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia els 21 quartos que se li donaven de jornal.

45.   Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.

46.   Violar més de cent mil dones i donar pel cul a la resta de catalans.

AVIAT FARÁ TRES-CENTS ANYS!!!! Seguim igual, però amb el cap molt alt perquè ens tenen agafats de mans i peus. Si no re-envies aquest correu a 10 persones, el Felipito Tacatún prenyará un altre cop la Leticia i tindrem mitja dotzena de FELIP's CINQUE'ns.     

Joan A. Forès
Reflexions

24/10/13. Països Catalans. Llengua i Projecte de Futur. Demostrem que l'agressió a la llengua només té una solució: la independència!


Benvolguts,

El divendres passat vaig participar com a ponent en una Taula Rodona a Can Saladrigas organitzada per Sant Martí per la Independència i la CAL. El tema és: Països Catalans. Llengua i Projecte de Futur.

Tot organitzant el meu parlament vaig preparar un resum gairebé esquemàtic del que volia explicar i que posteriorment es va debatre, que us ofereixo.

Demostrem que l'agressió a la llengua només té una solució: la independència!
 


Paisos Catalans o sigui Nació Catalana.  Genocidis


D’entrada ens hem de situar en l’actual espai-temps: Som als Països Catalans, ocupats pel Regne de Castella fa 300 anys. 300 anys d’ignomínia (220 d’opressió imperialista castellana, 40 de genocidi per part de la dictadura franquista i 40 més de genocidi camuflat de l’actual etapa de democràcia franquista).

  


El brutal genocidi (físic i cultural) que les forces d’ocupació franquistes varen realitzar sistemàticament als Països Catalans encara no s’ha acabat. Transició “modèlica” amb soroll de sabres amb amnistia per tots els crims del franquisme, no judici dels culpables del genocidi franquista, burla dels diversos Gobiernos sobre la Memòria Històrica, papers de Salamanca.

El genocidi cultural havia començat amb la Inquisició en temps dels Reis Catòlics. Crema de la Bíblia en català, crema del Tirant lo Blanch, crema de molts llibres presentats a la censura en català, traduïts al castellà i cremats els originals, etc.

Hem de ser conscients de la història que ens han amagat, des del Descobriment d’Amèrica, passant pel 1714 i pels Decrets de Nova Planta fins al genocidi cultural que els catalans que varem quedar al país varem patir des del 1939. No edició de llibres ni diaris ni publicacions periòdiques de cap mena del 1939 al 1955. Prohibició de teatre en català, ràdios i després televisions en català del 1939 al 1976. Prohibició de parlar català (hable en cristiano)...

De la viquipèdia en traiem: El Genocidi cultural és un tipus de genocidi que consistix en l'eliminació, subtitució o inutilització de la cultura d'un grup humà sense necessitat d'eliminar físicament a les persones que practiquen eixa cultura. Aquest és un procés d'agressió en el qual s'imposa una nova cultura aliena (la dels agents agressors) en anar eliminant, substituint o inutilitzant els lligams socials que permetien les manifestacions culturals que el grup tenia inicialment, de forma tal que la llengua originària, l'art, les tradicions musicals, la literatura oral o escrita, les conviccions religioses, les conviccions morals, les institucions polítiques tradicionals, etc. són extintes o absorvides dins de la nova cultura aliena. Aquest procés duu implementat la substitució d'una identitat cultural per altra, però el fet que en la majoria dels casos no comporte una agressió física, fa que, sovint, no siga percebut com a tal pels membres de la cultura agredida.


Els catalans varem patir la substitució de la nostra cultura per la cultura(?) dels invasors.

Podeu identificar totes aquestes barbaritats que explica la viquipèdia amb la nostra història des del 1939? De totes aquestes accions se’n diu genocidi cultural!

A continuació, havent deixat clar l’espai-temps que ens ha tocat viure, intentarem esbrinar com s’ha arribat a aquest dantesc escenari.

Nivell conceptual. Història. Colonialisme. Inquisició. Dictadures. Continuum


A nivell conceptual crec que cal que ens adonem que la Inquisició fou el començament, i la continuació, de la guerra d’agressió feixista (avant la lettre), que va patir la Nació Catalana des del segle XV. Decrets de Nova Planta (cuidado, efecto).

A partir de la guerra del 36-39, que fou una contínua agressió feixista que va començar amb l’Alzamiento, amb el suport de l’Església, de la Itàlia feixista, i de l’Alemanya nazi,  la contínua agressió feixista que varem patir durant la dictadura franquista i que encara patim durant la monarquia franquista és un continuum, sense solució de continuïtat. Són diverses cares del mateix poliedre i hi ha una absoluta continuïtat dels fets i de les idees feixistes que defineixen el per què de tot plegat.  I el per què de tot plegat està lligat amb l’esperit imperialista del regne de Castella que ha afaiçonat Espanya a la seva manera i que ha arribat a penetrar fins als gens en els seus manaires, i en la gent del poble...

Les dues Espanyes


Ara és el moment d’introduir el concepte de les dues Espanyes. Aquest no és un concepte d’Antonio Machado sinó que era l’esperit dels Borbons un cop havien conquerit els Països Catalans, que ells, d’acord amb el mapa adjunt en deien la España Incorporada o Asimilada, en contraposició a la seva España Uniforme o Puramente Constitucional.

Aquesta concepció continua per exemple amb les obres d’infraestructura que es fan en moltíssima major proporció a l’Espanya constitucional que a l’Espanya assimilada, com es pot veure en el mapa adjunt. Autovies i TGVs s’han fet a l’Espanya castellana. A l’Espanya catalana no s’hi ha fet pràcticament res: Si hi ha autopistes són de peatge, si hi ha trens són per anar a Madrid, no per potenciar el país amb el Corredor Mediterrani, que 25 anys després de “l’important” ferrocarril Sevilla-Madrid, encara no se n’ha començat ni el projecte.

Amb el que hem explicat es veu molt clar que una Espanya som els Països Catalans, la Nació Catalana, la versió moderna de la Confederació Catalano-Aragonesa o sigui l’Espanya Incorporada o Assimilada.  i l’altra Espanya és la resta de l’Espanya dels mapes. Es diferencien en tot! Els Països Catalans estan ubicats en la Costa Mediterrània i en canvi el Regne de Castella és interior, com una habitació sense finestres. Els territoris conquerits a l’Islam per Castella: Castilla-La Mancha i Extremadura són també interiors i Andalusia toca al mar, però no forma part de la nostra Espanya. En tots aquests territoris l’esperit castellà hi preval i les relacions socials són com en el temps del feudalisme, d’amos i esclaus...

Si observem un gràfic de Dèficits fiscals i de PIBs veurem que la diferència també és notable. La Nació Catalana és fiscalment contribuïdora neta a Europa i a Espanya i en canvi la resta d’Espanya viu del subsidi d’Europa i sobretot de Catalunya. Si observem un mapa de densitat de població veurem que la diferència també és notable. Espanya és un desert amb AVEs sense passatgers, amb Autovies sense vehicles i amb Aeroports sense avions. Si observem una foto nocturna per satèl·lit tornarem a veure també la diferència. Hi ha un punt singular que és la Ciutat artificial i l’Autonomia artificial anomenada  Madrid. Però ja sabem que Madrid és una entelèquia, no genera riquesa, només és un pou sense fons de funcionaris. És com Brasília. Madrid és l’única capital de país europeu que no té comunicació fluvial ni marítima. Qui va triar Madrid per ubicar-hi la Corte es va equivocar! Madrid està destinada a desaparèixer, més d’hora que tard!

Així queda clar que hi ha dues Espanyes: la subsidiadora i la subsidiada, la que parla català i la que no parla català, la que crea riquesa i la que no en crea. La rica, malgrat el que ens roben, i la pobre. Recordeu els versos d’Antonio Machado: Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.   I els esperpentos de Valle Inclan: España es una deformación grotesca de Europa!  

H.G.Wells. El País dels Cecs



El novel·lista britànic H.G.Wells va escriure una novel·leta de ciència ficció anomenada El País dels Cecs.

Es pot llegir en l’enllaç. Però explicaré les meves reflexions des que vaig llegir-lo als 15 anys. L’autor ens ve a dir que aquella societat sense ulls, és incapaç de comprendre que hi ha qui té aquells òrgans sensorial que els fan més aptes per desenvolupar-se a la vida i consideren que cal extirpar aquelles prominències a la cara del foraster que el fan diferent. Els cecs volen que tothom sigui igual. Per baix, però. No accepten les diferències.

L’analogia amb la mentalitat espanyola és evident: Tots som iguals (ho deu dir la Constitució), si algú es creu que és diferent (catalans, habitants d'Euskadi) no es valora ni es debat l’opinió d’aquest algú sinó que se’l fa igual que els altres, amb els mitjans que calgui per molt traumàtics que siguin (la guerra, la deportació, la mescla amb immigrants que ells mateixos envien, l’anorreament de la cultura). I ja som tots iguals (en la nostra estultícia).    

La Llei Wert


L’atac despietat a la nostra llengua, que també és un contínuum (en el temps), darrerament ha agafat una gran volada. La Llei Wert és una continuació dels Decrets de Nova Planta i de totes les lleis, disposicions i reglaments generats per l’España Uniforme o Puramente Constitucional.

Al País Valencià l’estat ja hi havia actuat violentament des d’abans de la transició, gràcies als feixistes Attard, Abril Martorell, Broseta i d’altres, contra la llengua catalana a València. Estranyament  durant uns anys TV3 es podia sintonitzar al País Valencià gràcies a la institució privada Acció Cultural del País Valencià i a les Illes gràcies a la institució privada Voltor. Tot això s’ha acabat amb els darrers governs del PP a un lloc i l’altre.

A les Illes hi havia hagut uns anys de calma amb la immersió lingüística que funcionava molt bé, fins que ha arribat el sicari Bauzá i ho està intentant estropellar tot!

Al Principat (i a tot arreu) la immersió linguística ha funcionat molt bé malgrat que tenim com a enemics el Ministeri, els Tribunals Superiors de Justícia, tots sota la direcció del quart poder que és el TC.

I no hem parlat de la guerra bruta. Sis maneres d'asfixiar una llengua


La guerra bruta ja fa temps que ha començat: el bilingüisme, la por...

Només pel que respecta a la llengua el periodista Roger Tugas a mig 2012 ja va crear un Manual anomenat Sis maneres d'asfixiar una llengua:

1.         Qüestionar la unitat de la llengua catalana
2.         Fer creure que el castellà ha existit de sempre a Catalunya
3.         Posar traves en el sistema educatiu
4.         Evitar l'obligatorietat del seu coneixement
5.         Convertir en conflictiva la normalització
6.         Limitar les ajudes a la promoció amb l’excusa de la crisi

Per tal que no sigui tot tant trist ara hi afegirem unes Gasetilles:


N’he cercat unes quantes que ens situïn en la cultura que ens han pretès robar:

  • Ausiàs March s’autoanomenava com a Cavaller valencià de nació catalana
  • A la Cúria vaticana quan varen arribar els Borja deien: Oh Dio, i catalani a la Chiesa!
  • Ovidi Montllor: A qui li molesta que es parli, s’escrigui o es pensi en català, en realitat, li molesta que es parli, s’escrigui i es pensi
  • En Vicent Partal en la presentació del seu llibre A un pam de la independència, tot parlant de la imminent independència de Catalunya i dels límits territorials de la Catalunya estat va dir una frase per reflexionar, i molt:
    • L'estat i la nació no són la mateixa cosa i si l'estat va d'Alcanar a la Jonquera la nació sempre anirà de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó
  • En Victor Alexandre va escriure fa poc: "No ataquen la llengua, ataquen la Nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú"
    • I en el mateix article se’n fot del LAPAO amb una genial idea: considerar la llengua espanyola que es parla a Catalunya un patuès de la llengua catalana. Això voldria dir que, aplicant el mateix criteri que el govern d’Aragó amb el LAPAO, l’espanyol parlat a casa nostra passaria a denominar-se LLENCAPASUPACA (Llengua Catalana Parlada al Sud dels Països Catalans).
  • En Pere Cardús acaba d’escriure: Seguint les paraules sempre sàvies de Joan Fuster, 'contra la rutina creada en temps de la nostra disgregació, forjarem la nostra voluntat de reintegració'.
  • Ara riguem amb el discurs del borbó: Nunca fué la nuestra lengua de imposición...

·       I finalment siguem optimistes amb la frase recent del President Mas: La història l’escriuen els vencedors, però aquest cop l’escriurem nosaltres!

Suposo que queda clar que els Països Catalans són la nostra Nació i la nostra cultura és la que s’expressa en català.

I ara podríem parlar de futur. Projectes de futur.

Futur immediat. Mentre no siguem independents:




·       En el nostre imaginari ha de quedar ben clar com a premissa inicial que som una Nació, de Salses a Guardamar i de Maó al Cinca.

·       Que els Departaments d’Ensenyament usin el Mapa Comarcal dels Països Catalans com a únic mapa de la Nació!

·       Que els Departaments d’Ensenyament usin la Història dels Paisos Catalans com a base per explicar la Història!

·       I ha de quedar molt clar també el que deia Grouxo Marx: És la guerra!

·       No acceptació en absolut de la Llei Wert! Res d’eliminació de la immersió. Res de potinejar les assignatures troncals. O sigui actuar com si ja fóssim independents. Desobediència total! Ajuts als mestres. Caxes de Resistència.

·       Prou retallades al Departament d’Educació. Necessitem bons mestres i bons investigadors. Passar a uns pressupostos com els de Finlàndia en Educació!

·       Becar a les noves fornades de mestres per fer estades mínimes d’un any en un país de parla anglesa

·       També becar noves fornades de mestres per fer estades mínimes d’un any en un país de parla alemanya

·       Becar altres fornades per fer estades mínimes de mig any en un país de parla francesa

·       Catalanofonia (IEC?). Dotar-la de recursos. Que el Principat (República Catalana) assumeixi la protecció i coordinació fins arribar a una entitat tipus Fundació Ramon Llull o Xarxa Vives:

·       La  Fundació Ramon Llull té com a finalitats intensificar l’estudi, la promoció i la defensa de la llengua catalana i fomentar la projecció exterior de la llengua i dels diferents àmbits culturals que s’hi expressen.

·       La regió universitària Vives es vertebra a partir de l’acció conjunta de 21 institucions d’educació superior de 4 estats europeus –espanyol, francès, italià i andorrà- que compartim els valors de la unitat lingüística i cultural.

Futur:


·       Independència de Catalunya. República Catalana

·       Independència de les Illes Balears i eventual posterior confederació amb la República Catalana

·       País Valencià?

·       Franja de Ponent?

·       Catalunya Nord?

Ufff!
 

Joan A. Forès
Reflexions