En el Singular Digital d’avui hi ha dues
opinions interessants:
Un tal Toni Bolaño, que fou cap de premsa de l’anterior
President de la Generalitat que no me’n recordo de com es deia és el que parlant
del Dret a decidir i del Concert per la Llibertat, ens ha
obsequiat amb una floreta dient que: Catalunya és un
país de malalts.
Val a dir
que ell en altres aspectes sí que té les coses
clares, potser molt més clares que molts membres del govern:
· "El dret a decidir és un eufemisme, el que hi
ha sobre la taula és el dret a la independència".
· "Tothom que hi havia allà era
independentista",
· "Que diguin les coses clares i no ens
enredin!"
A
continuació Quim Torra parla de tots els enemics de
Catalunya que de forma espontània ens
obsequien amb els seus insults com el del Bolaño.
·
La setmana està essent pròdiga en insults als catalans. De moment, el
Sr. Bolaño ja ens ha dit malalts, el Sr. Tamames, anormals i un tal Sr. Tertsch,
després de l’habitual comparació al nazisme, que ja no cotitza a l'alça després
de tantes vegades com ens ho han repetit, ho ha enfilat fins a “fanatitzats
jihadistes'.
·
Els espanyols ens venen insultant de manera periòdica i sistemàtica, fent
d’aquesta activitat en el seu dia a dia una cosa tan habitual com esmorzar
xocolata amb xurros, portar els nens a l’escola o llegir 'El Mundo' o 'La
Razón'
·
La qüestió no és pas, doncs, pretendre entendre per què els espanyols
ens insulten,
sinó com és possible que els catalans ho suportem.
·
La clau està
en el compromís de formar part d’un poble que se sent i es vol lliure, un poble
que és civisme i cultura i n'està fart de sentir-se insultat i d'haver de
perdonar ser català. Sí, ho som, som catalans. I ja s'han acabat les bromes amb nosaltres. Prou, d'una vegada
i per sempre, prou!
I ara
els articles:
04/07/2013
Dret a decidir. Toni Bolaño: "Catalunya és un
país de malalts"
L’ex
cap de premsa de Montilla critica el Concert per la Llibertat i el ressò que ha
tingut
Mar
Sabé
L’ex cap
de premsa de José Montilla, Toni Bolaño, ha assegurat avui a la tertúlia del
programa 'Migdia' de 8TV que "Catalunya és un país de malalts", fent
relació al gran ressò que ha tingut el Concert per la Llibertat. "Només es va
produir un concert, només un concert!", ha remarcat visiblement
molest amb l'impacte de la concentració independentista.
Bolaño ha seguit el seu discurs amb més crítiques: "El dret a decidir és un eufemisme, el que hi ha sobre la taula és el dret a la independència". "Tothom que hi havia allà era independentista", ha continuat mentre exigia: "Que diguin les coses clares i no ens enredin!"
L'escriptor Jordi Cabré, també present a la tertúlia, de seguida se li ha tirat a sobre per les declaracions, encara que ha afegit que "s’haurà de canviar el 'dret' en el 'deure' a decidir". "Els catalans tenim el deure d’aclarir-nos", ha apuntat fent referència a decidir quines serien les hipotètiques condicions de la independència de Catalunya.
Bolaño ha seguit el seu discurs amb més crítiques: "El dret a decidir és un eufemisme, el que hi ha sobre la taula és el dret a la independència". "Tothom que hi havia allà era independentista", ha continuat mentre exigia: "Que diguin les coses clares i no ens enredin!"
L'escriptor Jordi Cabré, també present a la tertúlia, de seguida se li ha tirat a sobre per les declaracions, encara que ha afegit que "s’haurà de canviar el 'dret' en el 'deure' a decidir". "Els catalans tenim el deure d’aclarir-nos", ha apuntat fent referència a decidir quines serien les hipotètiques condicions de la independència de Catalunya.
04/07/2013
Malalts, anormals i terroristes suïcides
Quim
Torra
"Són
anys i anys de viure insultats. Per això, la qüestió no és pas, doncs,
pretendre entendre per què els espanyols ens insulten, sinó com és possible que
els catalans ho suportem"
La
setmana està essent pròdiga en insults als catalans. De moment, el Sr. Bolaño
ja ens ha dit malalts,
el Sr. Tamames, anormals
i un tal Sr. Tertsch, després de l’habitual comparació al nazisme, que ja no cotitza a l'alça
després de tantes vegades com ens ho han repetit, ho ha enfilat fins a “fanatitzats
jihadistes'.
De fet, res de nou. Cada setmana es recullen menyspreus i insults similars. Els espanyols ens venen insultant de manera periòdica i sistemàtica, fent d’aquesta activitat en el seu dia a dia una cosa tan habitual com esmorzar xocolata amb xurros, portar els nens a l’escola o llegir 'El Mundo' o 'La Razón'. És així, ha estat així i serà així. Són anys i anys de viure insultats. Per això, la qüestió no és pas, doncs, pretendre entendre per què els espanyols ens insulten, sinó com és possible que els catalans ho suportem.
Demà farà tres segles exactes que un noble català, Manuel Ferrer i Sitges, s’alçà en la reunió del Braç Militar, un dels tres que composaven la Junta de Braços reunida d'urgència per debatre si el Principal es rendia o es resistia a Felip V, per pronunciar un dels millors discursos fets mai al nostre país. Ferrer va dir: “Pregunto: és altra Catalunya de la que era en altres temps? ...
Ferrer va basar el seu discurs en tres grans conceptes: llibertat, justícia i honor. I va acabar amb un final memorable: “Qui pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de Castella, feien sofrir als índios? ... Acabe's la nació ab glòria i resignació, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren los moros”. (el discurs complert es pot llegir, amb algunes errades ortogràfiques, a: http://ca.wikisource.org/wiki/Discurs_de_Manuel_de_Ferrer_i_Sitges_%286-07-1713%29)
Tot i que inicialment, el Braç Militar, en una votació complexa, va optar per la submissió, la votació a favor de la resistència del Braç Reial va provocar que es tornés a votar, i aleshores sí que una amplíssima majoria va optar per la tesi de Ferrer: la guerra a ultrança contra Espanya i França. Una decisió, d'altra banda, realista i possibilista: Barcelona podia resistir, el tauler de joc europeu podia canviar -com passaria després de la mort de la reina Anna d'Anglaterra-, i, sobretot, l'anorreament de les llibertats al País Valencià i l'Aragó eren un senyal massa inequívoc de la sort que li tocaria al Principat si es rendia. D'aquí el crit de Ferrer: "Fineixi la Nació amb glòria", conscient que en la derrota, només una fi honorable podria fer que algun dia Catalunya renaixés.
M'agradaria poder parlar-vos com Ferrer i Sitges, "referir los gloriosos fets de nostres majors i l’eloqüència d’un Ciceró per induir a la nació a imitar als que ab tantes fatigues i sang establiren nostra nació líbera, franca i gloriosa", però només puc dir-vos que el l’èxit del procés que està encarant el nostre país té molt a veure amb una franca recuperació de l’honor nacional, de la dignitat de no acceptar més humiliacions ni viatges del Puente Aéreo.
La clau està en el compromís de formar part d’un poble que se sent i es vol lliure, un poble que és civisme i cultura i n'està fart de sentir-se insultat i d'haver de perdonar ser català. Sí, ho som, som catalans. I ja s'han acabat les bromes amb nosaltres. Prou, d'una vegada i per sempre, prou.
De fet, res de nou. Cada setmana es recullen menyspreus i insults similars. Els espanyols ens venen insultant de manera periòdica i sistemàtica, fent d’aquesta activitat en el seu dia a dia una cosa tan habitual com esmorzar xocolata amb xurros, portar els nens a l’escola o llegir 'El Mundo' o 'La Razón'. És així, ha estat així i serà així. Són anys i anys de viure insultats. Per això, la qüestió no és pas, doncs, pretendre entendre per què els espanyols ens insulten, sinó com és possible que els catalans ho suportem.
Demà farà tres segles exactes que un noble català, Manuel Ferrer i Sitges, s’alçà en la reunió del Braç Militar, un dels tres que composaven la Junta de Braços reunida d'urgència per debatre si el Principal es rendia o es resistia a Felip V, per pronunciar un dels millors discursos fets mai al nostre país. Ferrer va dir: “Pregunto: és altra Catalunya de la que era en altres temps? ...
Ferrer va basar el seu discurs en tres grans conceptes: llibertat, justícia i honor. I va acabar amb un final memorable: “Qui pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de Castella, feien sofrir als índios? ... Acabe's la nació ab glòria i resignació, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren los moros”. (el discurs complert es pot llegir, amb algunes errades ortogràfiques, a: http://ca.wikisource.org/wiki/Discurs_de_Manuel_de_Ferrer_i_Sitges_%286-07-1713%29)
Tot i que inicialment, el Braç Militar, en una votació complexa, va optar per la submissió, la votació a favor de la resistència del Braç Reial va provocar que es tornés a votar, i aleshores sí que una amplíssima majoria va optar per la tesi de Ferrer: la guerra a ultrança contra Espanya i França. Una decisió, d'altra banda, realista i possibilista: Barcelona podia resistir, el tauler de joc europeu podia canviar -com passaria després de la mort de la reina Anna d'Anglaterra-, i, sobretot, l'anorreament de les llibertats al País Valencià i l'Aragó eren un senyal massa inequívoc de la sort que li tocaria al Principat si es rendia. D'aquí el crit de Ferrer: "Fineixi la Nació amb glòria", conscient que en la derrota, només una fi honorable podria fer que algun dia Catalunya renaixés.
M'agradaria poder parlar-vos com Ferrer i Sitges, "referir los gloriosos fets de nostres majors i l’eloqüència d’un Ciceró per induir a la nació a imitar als que ab tantes fatigues i sang establiren nostra nació líbera, franca i gloriosa", però només puc dir-vos que el l’èxit del procés que està encarant el nostre país té molt a veure amb una franca recuperació de l’honor nacional, de la dignitat de no acceptar més humiliacions ni viatges del Puente Aéreo.
La clau està en el compromís de formar part d’un poble que se sent i es vol lliure, un poble que és civisme i cultura i n'està fart de sentir-se insultat i d'haver de perdonar ser català. Sí, ho som, som catalans. I ja s'han acabat les bromes amb nosaltres. Prou, d'una vegada i per sempre, prou.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada