dimecres, 31 de juliol de 2013

31/07/13. A Solidaritat no l'han enredat amb el pacte fiscal (López Tena 28/07/12)


Benvolguts,

En Josep Fernández i Royo ens envia aquesta entrevista i recorda la situació del taulell d’escacs ara fa un any! I el seu escarit comentari és: Treieu-ne les conseqüències!

Atenció! És una entrevista a l’Alfons López Tena, de fa exactament un any!!!

I encara no hi havia hagut l’11 de setembre del 2012. I encara Solidaritat no havia sabut vendre adequadament el seu producte i havia sigut ejaculada del Parlament en les eleccions del novembre del 2012!


López Tena: «A Solidaritat no l'han enredat amb el pacte fiscal»

El líder de SI assegura en aquesta entrevista a Nació Digital que "l'autonomia està morta i enterrada" i que "l'única política autonomista que queda és liquidar l'autonomia",


Quico Sallés/Parlament | 28/07/2012




López-Tena, a les portes del Parlament durant l'entrevista. Foto: QS/ND

Alfons López Tena, (Sagunt,1957), el portaveu del Subgrup parlamentari de Solidaritat Catalana per la Independència. Hàbil, enemic d'allò políticament correcte explica en aquesta entrevista el perquè  del “No” al pacte fiscal del seu partit. I a més sentencia que els autonomistes, les forces que governen tenen una única política autonomista: liquidar l'autonomia. I, un avís, a l'independentisme popular: a la independència s'arriba a través de les eleccions.

-Aquesta setmana s'ha aprovat en seu parlamentària el famós "pacte fiscal". Vostès han dit que no i dels del Govern els han intentat posar al mateix bàndol que Ciutadans, injust?


- Un pacte ridícul.
El Govern i qui l'acompanya, ERC i ICV-EUiA, han aprovat una sisena proposta de pacte fiscal, que no és un concert econòmic, que no dóna la clau ni la caixa i només fa que demonitzar aquells que no ens posem a rodar d'un projecte que és fum, fals i abocat al fracàs.

- Si està abocat al fracàs, i és la proposta estrella del Govern, per SI el Govern també està abocat al fracàs?

-El Govern estava abocat al fracàs des del primer dia, quan va començar a fer beneiteries. No té projecte ni objectiu. Només pot fer una gestió quotidiana, una gestió en mans d'incompetents que l'únic que ha fet ha estat augmentar el deute de la Generalitat un terç més del que havia acumulat en 30 anys.
No planta cara a Espanya, no pretén recuperar ni un cèntim del que Espanya ens roba i l'únic que fa és escanyar la pròpia gent per amagar la seva incompetència i covardia.

- I vostès tenen l'alternativa no?

-L'alternativa sempre ha estat la mateixa: la independència. Miri, dins Espanya no hi ha res a fer. la situació és urgent des del primer dia per tal que Espanya ens deixi de robar, ens han intentat entabanar durant any i mig amb això del pacte fiscal. Un any i mig que no ha servit de res. De fet, fixi's que van votar contra acabar la negociació amb Espanya en sis mesos per allargar-la fins el 2014.

- Aquesta legislatura està acabada?

-L'autonomia de Catalunya està morta, finiquitada i enterrada.
Recordem que el partit de Govern vota a favor de la intervenció de Catalunya al Congrés de diputats i demana ell mateix la intervenció de Catalunya. Es conforma en administrar les engrunes que ens dóna Espanya.

- Així que per vostè el Govern de CiU de la transició nacional ha fet una transició cap a la liquidació del mínim autogovern que tenia Catalunya?

-Sí, és així.

- I no veu una estratègia per agafar forces? Per demostrar de manera definitiva que Espanya no passa per raons i per acabar d'articular la majoria social sobiranista?

- Aquesta estratègia és falsa. De fet, ja es deia abans de la sentència de l'Estatut. Recorda quan deien abans que es dictés que hi havia un "pla B" però que no el dirien?
Recorda quan Artur Mas deia que demanaria un referèndum si el Constitucional tocava una coma de l'Estatut? No hi ha cap pla ni cap projecte.

- El mínim projecte que ha sorgit es pot veure tocat per les acusacions de corrupció com la trama de les ITV o la fiança del Cas Palau?

-No té res a veure. Políticament, estem parlant d'un partit com és CDC i com ERC que asseguren que abans de la independència encara és possible fer una cosa amb Espanya. I per altra banda reconeixen que serà un fracàs. Prou de fer el frívol, prou de frustració, el poble de Catalunya necessita resultats.

- Així doncs, vostès tranquils perquè no els han enredat?

- No, no ens han enredat. I ho vam dir des del principi: volíem incloure tots els impostos i les cotitzacions socials. Ens van dir que no. Vam proposar un referèndum, perquè ja sabem quin cas fa Espanya a propostes amb el suport del 90% del Parlament, i ens van dir que no. Vam proposar que faci com Navarra, i no com Múrcia, i plantegi un sistema que Espanya només pugui dir sí o no, sense negociacions. També ens ho han votat en contra així com que no s'integrin membres de l'administració espanyola a l'agència tributària de Catalunya.

- Fem política ficció, veu la societat civil per davant la política liderant el procés de secessió?

-Miri calen tres coses:

1.       Primer l'hegemonia intel·lectual, que ja la tenim. A hores d'ara ningú no defensa que sigui millor un projecte de Catalunya dins Espanya.

2.       La segona que hi hagi un organització popular àmplia.

3.       I la tercera, unes eleccions on siguin votats majoritàriament els partits que volen la independència de manera immediata, només per la mobilització popular i o només per la mobilització política no s'assolirà la independència.

- Però no és així ara?

-Darrerament hi ha moviments cívics estan allargant la situació fent moviments populars sense objectiu polític. Al capdavall, la independència es guanya o es perd a les urnes. Mentre els independentistes votin partits que proposen altres coses abans que la independència com un pacte fiscal o qualsevol altra cosa no arribarem a la independència. Llavors ens trobem que la gent vota partits autonomistes, que fan política autonomista i ara la principal política autonomista és la liquidació de l'autonomia. 

 

Joan A. Forès
Reflexions

31/07/13. Y yo quiero ser catalana: me admira la lucha, la dignidad, el valor, el pueblo, me admira todo lo que tiene que ver con vosotros


Benvolguts,

Aquesta senyora, Maria Rubio, que vol ser catalana, no viu entre Pinto i Valdemoro, però viu molt a prop dels dos pobles. Viu a la vega del riu Jarama, entre Madrid i Aranjuez. Amb el Google Maps es veu la vega i el desert del voltant, que arriba fins al final de la “meseta”. Té a quatre o cinc quilòmetres l’estació de Cienpozuelos, de la xarxa de Cercanias del tren que va de Madrid a Aranjuez, aquell tren que varen construir els borbons de torn amb els diners del tresor, quan a Catalunya el 1850 els industrials varen construir amb diners privats la línia Barcelona-Mataró que va continuar amb una xarxa per tot el Maresme, el Vallès, el Penedès, etc, per tal de bescanviar mercaderies fabricades per tot arreu i en destinació/origen el port de Barcelona. A Madrid per cert no varen construir cap xarxa ja que no hi havia res bescanviar. I a més no hi havia port...

L’escrit de la senyora Maria Rubio està molt bé, és molt digne i no hauria de ser notícia, com allò de l’home que mossega el gos. Però és notícia pel que manca: No hi ha ni un comentari d’altres lectors ni a favor ni en contra. Res de res! I aquest és el problema. La gent que llegeix El Periódico, passssa! És el menyspreu total!

Tags:

·       Y yo quiero ser catalana: me admira la lucha, la dignidad, el valor, el pueblo, me admira todo lo que tiene que ver con vosotros

·       Yo soy de Madrid, de la provincia, Titulcia es mi pueblo. Aquí no hay lucha, nos dejamos tomar el pelo por el Gobierno, esté quien esté

·       Yo quiero ser catalana. Espero poder asistir a la vía catalana, dependerá del trabajo, pero tengo mi sitio reservado

·       Me siento muy orgullosa de vosotros, y seguro que conseguís la independencia

·       En tal caso, aceptadme como ciudadana, por favor

 

"Quiero ser catalana", declara una lectora de Madrid en una carta a El Periódico


Lunes, 29 de julio del 2013

María Rubio (Titulcia (Madrid)) . El Periódico

Desde hace unos años he tenido la fortuna de acercarme a Catalunya y a los catalanes. Y yo quiero ser catalana: me admira la lucha, la dignidad, el valor, el pueblo, me admira todo lo que tiene que ver con vosotros. Yo soy de Madrid, de la provincia, Titulcia es mi pueblo. Aquí no hay lucha, nos dejamos tomar el pelo por el Gobierno, esté quien esté. No hay sentimiento de orgullo de la tierra excepto para criticar comentarios nacionalistas de otras comunidades. Yo quiero ser catalana. Espero poder asistir a la vía catalana, dependerá del trabajo, pero tengo mi sitio reservado. Me siento muy orgullosa de vosotros, y seguro que conseguís la independencia. En tal caso, aceptadme como ciudadana, por favor.

Joan A. Forès

Reflexions

31/07/13. Gràcies a Help Catalonia, el català pot ser, doncs, el primer procés independentista 2.0


Benvolguts,

Avui us presentem un personatge extraordinari, modest, que sap on va. És en Jordi Vàzquez. És l’editor del portal Help Catalonia, que publica en 6 llengues notícies de Catalunya. Els que el coneixem personalment en sabem el tremp i la professionalitat amb que realitza els seus projectes. Val la pena de llegir l’article-entrevista realitzat per Meritxell Doncel, publicat al directe.cat, i sobretot seguir el portal i fer-lo córrer per totes les vostres amistats estrangeres residents a Espanya, residents a Catalunya i residents a l’estranger ja que, tal com en Jordi explica, els corresponsals dels diaris estrangers viuen a Madrid, llegeixen la premsa espanyola i transmeten les opinions de la caverna als seus respectius diaris!

Tags:

·       “Allà on Espanya té un enemic nosaltres tenim un aliat potencial”


·       S’ha de tenir molt valor per escriure sobre Catalunya des de Madrid, sobretot quan el missatge de la premsa espanyola és unànime


·       Que un Estat prohibeixi la voluntat democràtica d’un poble és notícia perquè feia més de mig segle que no passava a l’Europa occidental.


·       El català pot ser, doncs, el primer procés independentista 2.0!


·       Help Catalonia està fora del Regne d’Espanya i, per tant, podrà funcionar autònomament en el cas que decideixin ocupar militarment Catalunya.


·       La nostra màxima és fer amics arreu del món, de tots els bàndols, per tenir el suport necessari quan arribi el moment. Fem diplomàcia civil perquè l’independentisme català pateix certa arrogància i, històricament, no ha cercat complicitats


Dimarts, 30.7.2013.

JORDI VÀZQUEZ editor i cofundador de Help Catalonia


“Allà on Espanya té un enemic nosaltres tenim un aliat potencial”




A la majoria, el seu nom ens és indiferent, tot i que sovint llegim el que esbomba en cinc llengües més enllà de les nostres fronteres. Jordi Vàzquez (Barcelona 1971) és l’editor de Help Catalonia, un web i una comunitat de voluntaris fundada al 2010 per sis persones que piulaven en anglès en defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya. D’usuaris de Twitter van passar a convertir-se en una plataforma digital ─amb una extensa xarxa de col·laboradors─  que explica al món què passa entre Catalunya i Espanya en anglès, francès, alemany, italià i espanyol. Segur que n’heu sentit a parlar!   

Meritxell Doncel (@m_doncel) / Periodista i Advocada

Jordi Vàzquez, editor i cofundador de 'Help Catalonia
 




Qui hi ha darrere de Help Catalonia?
Voluntariat. Ara som més de 60 voluntaris col·laborant-hi.

I no hi ha cap partit al darrere?

Cap ni un. Refusem posicionaments polítics, som un moviment transversal, i tampoc volem ajuts externs. Això ens està limitant perquè si disposéssim de recursos econòmics el missatge seria més potent i podríem fer més campanyes internacionals. Potser estudiarem la possibilitat de demanar microdonacions a la ciutadania.

Què interessa a la premsa internacional del procés català?
Les amenaces espanyoles. Que un Estat prohibeixi la voluntat democràtica d’un poble és notícia perquè feia més de mig segle que no passava a l’Europa occidental. Els interessa, per exemple, la legitimació de la violència per part del vicepresident del Parlament Europeu, la supremacia lingüística, la intervenció brutal de l’Estat espanyol a Catalunya, la impunitat amb què es va assassinar a Guillem Agulló o que dotze jutges retallessin l’Estatut aprovat democràticament. El que menys interessa és l’espoli fiscal. De fet, la premsa internacional creu que l’espoli va començar amb la crisi.

Per què no interessa l’espoli?

Perquè pensen que no és una qüestió que justifiqui una secessió. Però és que tampoc és cert que el conflicte entre Espanya i Catalunya sigui per l’espoli fiscal!

Teniu contacte amb els corresponsals estrangers que informen des de Madrid?

Menys del que voldríem perquè la seva voluntat, en general, no és escoltar les dues parts. S’ha de tenir molt valor per escriure sobre Catalunya des de Madrid, sobretot quan el missatge de la premsa espanyola és unànime. Els seus articles són els que llegeix el corresponsal i els que, sovint, copia. Per anar-hi i influir-hi ens caldrien recursos. De moment, per la Diada atendrem equips de premsa estrangera que ja han contactat amb nosaltres.

Quina batalla heu guanyat?

Sobretot, la de la terminologia. Hem introduït termes en cinc llengües que han quallat a fora i comencen a ser utilitzats en alguns diaris, com ara ‘unionisme’ i ‘terrorisme espanyol’.

Quins països i regions són més favorables al procés?

Gibraltar ho és molt i és el nostre pont d’entrada a Londres. Entre els que són més favorables també destaquen Escòcia, Irlanda, Kosovo, Polònia i els Estats Units ─on l’espanyolisme està molt mal posicionat i molts Estats no admeten l’oficialitat de l’espanyol─. Cada cop tenim més simpaties.

L’Estat espanyol s’ho ha pres prou seriosament?

No hem de cometre l’error de menystenir l’enemic, és un adversari brutal que es pot gastar 25 milions d’euros en dos helicòpters militars, cosa que, per cert, no agrada gens als alemanys. Això és una batalla de David contra Goliat però amb pocs recursos els podem tombar perquè no han cercat complicitats, la diplomàcia espanyola és molt arrogant. Allà on Espanya té un enemic nosaltres tenim un aliat potencial. I en tenen molts!

Esteu al punt de mira dels serveis d’espionatge espanyols?

Prenen mesures perquè, si ho estem, no ens afecti. Help Catalonia està fora del Regne d’Espanya i, per tant, podrà funcionar autònomament en el cas que decideixin ocupar militarment Catalunya.

Com pot col·laborar un ciutadà amb Help Catalonia?
Al nostre web hi ha un formulari on hi poden deixar les dades, que són tractades de forma confidencial, i explicar-nos les aptituds que tenen per determinar en quin camp poden ser més útils a la causa.

Twitter i les noves plataformes digitals han fet visible un crit que estava silenciat?

Absolutament, han estat claus.

El català pot ser, doncs, el primer procés independentista 2.0?

És una bona definició. Certament, el 2.0 ha dinamitat l’estructura clàssica de les organitzacions polítiques. I a Catalunya, a diferència d’Escòcia, hi ha molts moviments independentistes no organitzats que aprofiten les xarxes socials.

Quin camp queda per explorar?

Les grans campanyes d’agitació internacionals. Calen accions contundents per cercar simpaties perquè les manifestacions i les cadenes humanes s’acabaran esgotant. La nostra màxima és fer amics arreu del món, de tots els bàndols, per tenir el suport necessari quan arribi el moment. Fem diplomàcia civil perquè l’independentisme català pateix certa arrogància i, històricament, no ha cercat complicitats.

Entrevista de
Meritxell Doncel

 
Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 29 de juliol de 2013

29/07/13. Quan un Príncep intenta suprimir els drets i furs [dels seus súbdits] tot insistint que li siguin servils, ja no és cap Príncep, sinó un tirà i els seus súbdits l'han de considerar com a tal...


Benvolguts,

En Matthew Tree ens dóna avui una lliçó d’història explicant-nos com els Paisos Baixos des del 1556 fins el 1648 varen ser una colònia espanyola, com Catalunya, i com va deixar de ser-ho perquè els holandesos d'aleshores van iniciar un procés sobiranista considerat del tot il·legal per Madrid.

Tags:

·       Quan un Príncep intenta suprimir els drets i furs [dels seus súbdits] tot insistint que li siguin servils, ja no és cap Príncep, sinó un tirà i els seus súbdits l'han de considerar com a tal...

o   Els assessors del Rei Espanyol, que cobegen les riqueses dels Països Baixos, l'han aconsellat de sotmetre'ls mitjançant l'absolutisme...

o   Per tant, veient que no hi ha cap possibilitat de reconciliació, i a manca d'un altre remei, ens veiem obligats a renunciar la nostra fidelitat al Rei d'Espanya i maldar tan bé com podem per assegurar els nostres drets i la nostra llibertat.

 
Països Baixos Lliures.

28/07/13 - Matthew Tree
Facebook Twitter Google + LinkedIn


L'Acta holandesa d'Abjuració de la corona espanyola Foto: ARXIU.


Matthew Tree

Països.

Holanda, i això ho diuen gairebé tots els catalans que conec que l'han visitat, és un país acollidor (malgrat l'existència d'un cert klootzak mal educadíssim que regeix la parada d'arengades que hi ha davant del Rijksmuseum a Amsterdam). Sobretot, a Holanda es respira, en general, un ambient de calma i estabilitat i –per dir-ho així– de permanència. (Fins al punt que hi ha holandesos que se'n queixen, de tanta tranquil·litat). En tot cas, costa molt, avui en dia, recordar que durant gairebé un segle (de 1556 fins a 1648) Holanda sencera era una província espanyola més. I que va deixar de ser-ho perquè els holandesos d'aleshores van iniciar un procés sobiranista considerat del tot il·legal per Madrid.

Baixos.

El procés va començar amb un Acte d'Abjuració (1581) que més endavant seria un referent per als redactors de la Declaració d'Independència dels EUA (1776) i que fins i tot podria ser d'interès per als autors futurs de la segurament inevitable Declaració Unilateral d'Independència d'aquí, ateses algunes de les frases clau del text neerlandès. Per exemple: “Quan un Príncep intenta suprimir els drets i furs [dels seus súbdits] tot insistint que li siguin servils, ja no és cap Príncep, sinó un tirà i els seus súbdits l'han de considerar com a tal... Els assessors del Rei Espanyol, que cobegen les riqueses dels Països Baixos, l'han aconsellat de sotmetre'ls mitjançant l'absolutisme... Per tant, veient que no hi ha cap possibilitat de reconciliació, i a manca d'un altre remei, ens veiem obligats a renunciar la nostra fidelitat al Rei d'Espanya i maldar tan bé com podem per assegurar els nostres drets i la nostra llibertat.

Lliures.

Qualificats, sens dubte, com a fanàtics per la Chacón holandesa de torn, tot seguit la majoria de neerlandesos es van veure immersos en una guerra amb la corona espanyola, que van acabar guanyant el 1648 (els catalans, que també lluitaven contra els espanyols en aquella època, hi van enviar dos observadors militars, per aprendre'n). Afortunadament, els temps han canviat i, avui dia, en comptes de lluitar per treure'ns Madrid de sobre, aviat podrem votar per separar-nos-en. I si així aconseguíssim (ni que fos a mitjà termini) la pau i prosperitat –i, sobretot, la permanència– de què els holandesos gaudeixen actualment, vaja, crec que valdria la pena.
 

Joan A. Forès
Reflexions

29/07/13. Com ja sabeu les televisions fan trampes. La carta de Mas no existeix


Benvolguts,

Com ja sabeu les televisions fan trampes. Per exemple TVE va amagar la xiulada al rei o al príncep i a l'himne español a l’estadi de Mestalla entre el Bibao i el Barça fa 3 anys. També recordareu com TVE1 va amagar durant 25 minuts en el seu Telediario del vespre de l’11 de setembre del 2012, la manifestació a Barcelona a favor de la independència d’aquell mateix dia. Avui portem una altra mostra de les trampes de TVE1 i de moltes altres televisions privades respecte a la carta que Artur Mas va enviar a Mariano Rajoy el divendres passat. I així s’escriu la història...


La carta de Mas no existeix

MÒNICA PLANAS

28/07/2013

Divendres al Telenotícies vespre obrien amb la carta que Artur Mas ha enviat a Mariano Rajoy en què demana formalment l'inici d'un procés de diàleg perquè se celebri la consulta per a la independència. TV3 havia pogut tenir accés al contingut de la missiva i, a part de detallar-ne el text, incloïen unes declaracions d'Artur Mas als passadissos del Parlament. El president tenia, davant seu, diversos micròfons: el de TVE, el de La Sexta i el de Cuatro, entre molts altres. Per complementar la notícia també van afegir les declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría parlant d'aquesta carta.

Però cap informatiu espanyol es feia ressò d'aquesta notícia aquell mateix vespre. Res a TVE, sorprenentment. Tampoc a Antena 3, tot i que van incloure altres declaracions de la Soraya fetes en la mateixa compareixença que la que havia mostrat TV3. En l'edició de dissabte al migdia tampoc van dir res. A La Sexta, ni divendres al vespre ni en l'edició de dissabte. A Telecinco, igual. Ni divendres al vespre ni l'endemà al migdia. S'entén, per descomptat, que els informatius han anat carregats del drama ferroviari de Santiago, però totes les cadenes han deixat espai per a altres esdeveniments. A Telecinco, per exemple, van prioritzar la transcendent notícia que un antílop femella del Bioparc de València s'havia posat de part. També la visita del Papa al Brasil, els conflictes a Egipte i a Corea del Nord. A Cuatro, tres quarts del mateix. Van explicar-nos la detenció d'una xarxa de lladres que practicaven la tàctica del butrón , un homenatge a les Pussy Riots amb gent corrent despullada, imatges de Vladímir Putin pescant i "disfrutando de la naturaleza rusa " i una carrera nocturna a Benasc. Ni piu de la petició formal d'Artur Mas al president del govern espanyol. Finalment, en el Telediario de TVE de dissabte al migdia, vam trobar les primeres informacions en l'àmbit estatal sobre la carta de Mas. La van batejar com "La noticia política del día " i formalment era correcta. Un minut i mig de la carta de Mas a Rajoy per tot Espanya i en una única cadena. La indiferència, sens dubte, és el més gran dels menyspreus. El periodista, escriptor i polític Antonio Gramsci va definir la indiferència com el pes mort de la història, que opera potentment i és una fatalitat. El tractament que ha rebut aquesta informació a Espanya és la prova evident que Catalunya no existeix. O, més ben dit, que convé que no existeixi per més que n'estiguin al cas.
 

Joan A. Forès
Reflexions

29/07/13. Jordi Ventura i Subirats. Apunts sobre les seves dèries que també ha traspassat als seus alumnes i amics


Benvolguts,

Com a continuació d’un apunt anterior de títol Enguany, es compleixen els vuit-cents anys de la batalla de Muret. En remembrança d'en Jordi Ventura., en complemento les explicacions, tretes de fonts diverses:

·       Amb un enllaç: http://ca.wikipedia.org/wiki/Croada_albigesa, sobre la croada contra els albigesos o càtars, Croada albigesa

·       Amb un còpia de la biografia de la Viquipèdia sobre en Jordi Ventura i Subirats,

·       Amb un article del País de l’any 99, en motiu de la seva mort, de títol Fallece el historiador Jordi Ventura, especialista en los cátaros, que afegeix força informació,

·       Amb un article sobre la crema d’heretges de l’Alfons Llorenç a la revista El Temps d’aquesta setmana, de títol Besiers, on es veu que la tradició imputa la frase “Mateu-los tots; Déu reconeixerà els seus” i el lloc a diversos personatges i contrades

També en referència al meu amic Jordi Ventura, el 1998 va aparèixer un llibre singular (com singular era en Jordi Ventura) de Francesc F. Maestra: L’últim càtar. Conversa amb Jordi Ventura. Aquest llibre és una transcripció d’una entrevista que en Francesc Maestra, geògraf i escriptor i en Fèlix Villagrasa, professor d’història, li varen fer a l’any 1995 a Radio PICA. A la conversa hi ha moltes notes auxiliars que ajuden a centrar el personatge, difícilment centrable, i a centrar els temes de la conversa en sí que eren evidentment les seves dèries de sempre, o almenys ho eren des dels anys 60 quan jo el vaig freqüentar més: Occitània, Catalunya i el poder que la sinèrgia de la seva unió o almenys el propi reconeixement d’un passat comú, amb la cultura dels trobadors occitans i el poder comercial i de domini dels mars dels catalans podia haver fet florir.

Poders que la croada contra els albigesos, molt ben dissenyada pel papa Innocenci III (mireu quin nom es va triar el paio!) va escapçar d’origen, gairebé abans de néixer.

Ahir crec que ja ho vaig deixar entendre, però és que uns coneixements tan amplis, un cap molt ben organitzat i una personalitat tant potent com la de Jordi Ventura, provoca en els deixebles o amics un desig d’universalitat, un desig de perseverar en les idees que t’ha transmès, un desig de veure el món tal com ell el veia.

Aquest interessant llibre el comentarem en un proper capítol...

 

Jordi Ventura i Subirats

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Jordi Ventura i Subirats (Barcelona, 1932-1999) fou un historiador català especialitzat en cultures minoritàries i en occitanisme, professor d'història econòmica de la facultat de ciències econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Va viure exiliat del 1951 al 1956 a França, Estats Units i Veneçuela. Es diplomà en Ciències Empresarials als Estats Units, però més tard es doctorà en Història, i estudià periodisme. S'especialitzà en Edat Mitjana i intentà ser un revulsiu a l'escola històrica impulsada per Ramon d'Abadal i de Vinyals. Fou professor a l'Escola de Periodisme de l'Església, a Barcelona. Ha estat membre de l'Institut

d'Estudis Occitans










Ventura estaba indignado por el éxito popular de los libros de Mestre, a los que juzgaba poco científicos, y tuvo un papel activo en la polémica que enfrentó a Mestre con la escritora francesa Anne Brenon, que acusó a éste de plagiarla en su libro Els càtars. Cuando se publicó el año pasado en Cataluña la obra El veritable rostre dels càtars, de Brenon, Ventura redactó un prólogo muy duro en el que, sin nombrar explícitamente a Mestre, denunciaba que Brenon había sido "víctima de la sucia jugada de un autor barcelonés que se ha permitido plagiar las excelencias de su obra". Diplomado en Ciencias Empresariales en Estados Unidos, Jordi Ventura se doctoró en Historia y se tituló en Periodismo. Una de sus primeras actividades docentes la realizó en la Escuela de Periodismo de la Iglesia, en Barcelona. Miembro del Institut d"Estudis Occitans, era el coordinador del comité científico de la Asociación de las Regiones de Europa. El conocimiento de los movimientos culturales, religiosos y políticos heterodoxos, como el catarismo y los valdenses, se vio notablemente beneficiado desde que este activista nacionalista, exiliado y formado en Francia, Estados Unidos y Venezuela entre los años 1951 y 1956, decidió dedicarse de lleno a su estudio. Sus primeros libros muestran un hacer apasionado y riguroso que impresionó a historiadores como Ramon d"Abadal y actuaron de revulsivo en la medievalística. Son Pere el Catòlic i Simó de Montfort (1960), reeditado hace tres años, y Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961). Defendió las nacionalidades históricas en Les cultures minoritàries europees (1963) y Els catalans i l"occitanisme (1964). Publicó obras de síntesis como Els heretges catalans y una Historia de España (1975) en cuatro volúmenes, reeditada en cuatro ocasiones, junto con un gran número de artículos eruditos en diversas publicaciones académicas y culturales. En su línea de interés por los movimientos alternativos, estudió la influencia del socialista Etienne Cabet en el movimiento icariano catalán. En el año 1977 obtuvo el Premio Joan Fuster de ensayo con el estudio Inquisició espanyola i cultura renaixentista al País Valencià y en 1994 completó su valiosa aportación al tema con La Bíblia valenciana. Ventura presenta en estos estudios una tesis que ha acabado imponiéndose: el Santo Oficio tuvo una influencia indirecta negativa en la expresión cultural y lingüística valenciana autóctona. La prohibición de la Bíblia traducida en lenguaje llano en 1477 por conversos valencianos de origen judío impidió que el libro hiciera familiar la lengua escrita entre un sector amplio de población, como sucedió en el resto del mundo cristiano. La biografía y la personalidad de este peculiar y atípico historiador independiente se completan con hechos tan diversos como su papel en la fundación del PSOE catalán (¿); su participación en la huelga de los tranvías de Barcelona; su adscripción a la francmasonería; su trabajo, durante el exilio, en la sección de publicidad del Festival Internacional del Film de Cannes -Canna, en su estimado occitano-, o su famosa lengua viperina y actitud irascible, según conocían sus amigos y ex amigos, y también sus contertulios del Ateneo Barcelonés, refugio de sus últimas soledades y proyectos.
El Punt. 1519. 23 juliol. Alfons Llorenç.




Reflexions