dimarts, 30 d’abril de 2013

30/04/13. Et presento el jutge Garzón


Benvolguts,

Ara un comentari sobre el llibre de Sònia Bagudanch sobre Garzón: Et presento el jutge Garzón.

Sònia Bagudanch: 

“Garzón creia que l’independentisme era un càncer que calia combatre”

"L’Audiència Nacional ha estat l’empara necessària perquè un jutge sense límits com ell pogués fer i desfer al seu gust"

Sònia Bagudanch és periodista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Anteriorment havia treballat a El Punt i el Diari de Girona. És membre del Grup de Periodistes Ramón Barnils. Acaba de publica el llibre ‘Et presento el jutge Garzón’ (GPRB).

El llibre segurament descobreix un Garzón desconegut per molta gent. Quin és el veritable Garzón?
Tot i que el llibre no descobreix res de nou perquè tot el que expliquem molta gent ho ha patit al llarg dels anys i hi ha entitats que ho han anat denunciant, sí que ofereix una visió global de la trajectòria fosca de Garzón i desconeguda per l’opinió pública majoritària. El que han anat explicat els mitjans de comunicació són els gols que marcava, els mèrits que aconseguia, les operacions que desplegava... I el que retrato aquí és un Garzón matusser professionalment, amb pocs èxits judicials després de grans desplegaments, amb irregularitats en els processos, amb vulneracions de drets dels detinguts i dels drets humans, com és el cas de les tortures que mai va investigar.

Parla d’un Garzón que és “vanitós, egocèntric, megalòman, furtiu...”. Són paraules dures.

Sí. El llibre ofereix una presentació contundent del personatge perquè el lector sàpiga davant de qui està. És important el retrat del personatge amb els seus trets personals a l’hora de treballar perquè al lector li quedi clar com és Garzón. Després de deixar clar aquests trets, el llibre ja fa una exposició cronològica dels diferents casos.

L’acusació més forta és que va ignorar casos de tortura?

Sí.
En el llibre es publiquen per primer cop documents inèdits que demostren com Garzón menteix, encara ara, quan diu que mai cap detingut ha denunciat tortures davant seu. Pel seu despatx han passat centenars de detinguts torturats amb signes evidents de tortura física i mental i ell mai no va moure un dit. Algun d’aquests detinguts, els que es van atrevir, van denunciar a la declaració haver estat víctimes de tortures, però ell només en va prendre nota. Mai va deduir testimoni, ni va obrir diligències, ni va aturar la investigació. En les declaracions amb el relat dels torturats que apareixen al llibre hi ha la signatura de Garzón al costat donant fe de les tortures que s’havien produït.

Per tant, ell sabia que es van produir aquelles tortures amb la detenció d’independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona?
Sí.
Garzón va encobrir i emparar aquelles tortures. Era perfectament conscient de la cadena de tortures a la qual havien estat sotmesos els detinguts de l’Operació Garzón que van passar per davant seu. En aquests documents inèdits es pot veure com ell dóna fe de les declaracions de tortura dels detinguts amb la seva signatura al costat de la del torturat, insisteixo. I després va continuar instruint la seva investigació com si no hagués passat res. Per tant, va detenir gent en base a unes confessions que s’havien fet sota tortura.

En el cas Pretòria, en el qual denunciava una trama política de corrupció als Ajuntaments, va actuar amb precipitació? Hem vist després que el cas s’ha anat desinflant.

Exacte. El cas Pretòria és una constatació que després d’un gran globus inicial, amb moltes detencions, molts titulars de diaris i tinta vessada, veiem que el globus es desinfla. El Pretòria, i amb tants altres casos que explica el llibre, es van succeint fracassos en la seva carrera, però que no són notícia perquè els mitjans ja no hi paren atenció.

Hi ha anticatalanisme en les actuacions de Garzón?
El jutge Santi Vidal l’altre dia va revelar durant la presentació del llibre, que Garzón, en petit comitè un dia li va confessar, quan Vidal encara no era tan mediàtic, que l’independentisme era un càncer que calia combatre. Ell ho creu. Això demostra la connivència amb el poder polític, que li interessava un jutge que anés a per totes contra l’independentisme català i basc. El País Basc és qui ha patit més a Garzón.

Garzón és el tipus de jutge que necessiten els Estats democràtics?

Més aviat al contrari.
Garzón és el paradigma de jutge d’un Estat amb poques garanties democràtiques. En un Estat verdaderament democràtic no existiria. Amb uns mitjans verdaderament lliures i que fessin la seva feina i amb un poder polític cent per cent democràtic, i ho dic tant pel PP com pel PSOE, tampoc existiria un jutge com ell.

L’Audiència Nacional, creada l’any 1977 després de la supressió del Tribunal d’Ordre Públic franquista, ha estat el trampolí indispensable per a les seves actuacions?
L’Audiència Nacional ha estat l’empara necessària perquè un jutge sense límits com ell pogués fer i desfer al seu gust. Sense un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional, que s’encarrega de temes d’Estat com ara l’independentisme, la monarquia, el narcotràfic..., Garzón no hagués pogut desplegar les operacions que va desplegar.

Tot i això, té una imatge positiva a nivell mundial. A què es deu?

És un cas únic a l’Estat espanyol, però no pas perquè empari tortures o vulneri drets, que per cert és molt comú en el sistema judicial espanyol, sinó que ho és per aquest doble vessant d’encobrir delictes però al mateix temps anar pel món erigint-se com a garant dels drets humans i pioner de la justícia universal. Aquesta doble cara sí que el fa un cas únic. L'hem pogut veure defensant els drets humans a l’Estat espanyol, tal com va fer amb la campanya per fer-se representant d’Espanya al Comitè per la Prevenció de la Tortura i els Tractes Inhumans o Degradants (CPT).

I què salvaria de Garzón?

De virtuts no nego que en tingui, però en el llibre no m’hi centro, perquè crec que ja han estat molt explicades. Sí que podríem dir que és un jutge molt valent capaç d’enfrontar-se contra qualsevol poder. Aquesta valentia és bona, però en ell esdevé defecte.

Podem veure ara Garzón tornant a fer el salt a la política, després que ja ho va intentar amb Felipe González?

Per ganes seves no serà i per ganes d’algun dirigent polític com Gaspar Llamazares tampoc. Per sort cada cop evoluciona més la consciència ciutadana i es destapen més casos com els que es recullen al llibre. Si finalment fes el salt a la política crec que hi haurien moltes protestes i indignació pels escàndols que ha tapat
. I aprofito per fer una crida pel proper 16 de maig, que amb motiu de la seva visita a Barcelona es visualitzi una protesta i es destapi l'altra cara de Garzón. Justament ve a inaugurar un festival de drets humans. Estaria bé que s’organitzés un ‘escrache’ contra ell.



Joan A. Forès
Reflexions

30/04/13. Ferran Requejo: 'Hi haurà un moment de ruptura democràtica'

Benvolguts,

Hi ha una interessant entrevista al Vilaweb a Ferran Requejo (doctor en Filosofia, llicenciat en Filosofia i en Història i ha cursat la carrera completa d'Enginyeria Industrial Superior especialitat Energia. Actualment és catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra.)[1][2]

Ferran Requejo és membre del Consell Assessor de la Transició Nacional.

En l’entrevista s’entreveu que l’estat que juga brut com ha demostrat repetidament pot fer el que vulgui, legal o sobretot il·legal:

·       L’estat podria establir que qualsevol acte polític o administratiu que es derivi d'aquesta declaració quedi afectat.

·       No es pot fer un procés d'independència per una via legal a partir d'una constitució que no ho permet. Això és impossible. Quan es produirà, i a partir de quin acte, aquesta ruptura?

·       És segur que l'estat reaccionarà amb totes les armes jurídiques, polítiques, econòmiques, internacionals i mediàtiques de què disposa.

·       Ens aniran tallant totes les vies legals.

·       Hi ha un últim punt en la sentència de Kossove que pot ser una referència, quan estableix que la democràcia és més important que no la legalitat.

·       En termes democràtics és indigerible d'obligar una col·lectivitat a romandre dins un estat contra una majoria clara de la població.

 
Ferran Requejo: 'Hi haurà un moment de ruptura democràtica'

'Ens aniran tallant totes les vies legals', avisa el catedràtic i membre del Consell Assessor de la Transició Nacional

El govern espanyol està disposat a tancar totes les vies legals del procés sobiranista a Catalunya. El recurs de l'advocat de l'estat contra la declaració de sobirania per a impugnar-la n'és una bona mostra: avisa que unes eleccions autonòmiques amb caràcter plebiscitari serien il·legals i nega el caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà al poble català. Vist això, hi haurà 'un moment de ruptura' en el procés, com explica en aquesta entrevista a VilaWeb Ferran Requejo, catedràtic de ciència política i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Què pot passar si el recurs del govern espanyol contra la declaració de sobirania va endavant?
—Es tracta d'una declaració que no té efectes jurídics. En principi, al tribunal li serà difícil de sentenciar que la declaració sigui il·legal, perquè no modifica la legalitat existent. De fet, fins i tot l'admissió a tràmit ja presenta punts de controvèrsia. Si s'admet a tràmit i no es declara inconstitucional perquè no té efectes jurídics, el tribunal potser podria anar més enllà d'allò que li demanen i podria establir que qualsevol acte polític o administratiu que es derivi d'aquesta declaració quedi afectat. La mateixa doctrina del Constitucional estableix que només es pot dictar la inconstitucionalitat de les resolucions, disposicions i actes que s'integren en l'ordenament jurídic o quan es lesionen drets fonamentals de les persones. Dos supòsits que òbviament no escauen en aquest cas. A més, de declaracions d'autodeterminació ja n'hi ha hagut més, al parlament, i no han estat pas impugnades. Si el TC declara la inconstitucionalitat de la declaració del parlament, el desprestigi del tribunal encara serà més gran que no és ara. Però, vista l'experiència recent, no hi ha res descartable.

Segons això que dieu, podria passar que es declaressin il·legals accions possibles en el futur, com unes eleccions plebiscitàries o una declaració d'independència. L'estat espanyol, aleshores, podria invalidar legalment cap d'aquests supòsits?
—Sí, exacte.

I, en vista d'això, què podríem fer, si incorrem en una il·legalitat a ulls de la comunitat internacional?
En qualsevol cas, hi haurà un moment de ruptura democràtica. No es pot fer un procés d'independència per una via legal a partir d'una constitució que no ho permet. Això és impossible. Quan es produirà, i a partir de quin acte, aquesta ruptura? Vindrà un moment que el govern central aplicarà l'article 155 i suspendrà l'autonomia de Catalunya? Òbviament, això tindria repercussions internacionals i interiors, però és segur que l'estat reaccionarà amb totes les armes jurídiques, polítiques, econòmiques, internacionals i mediàtiques de què disposa. No som pas en un estat en què prevalgui la cultura del pacte, sinó la de la imposició. Aquest procés no es pot fer jurídicament, si no és que hi ha un acord polític previ. Legalment, amb aquesta mateixa constitució, el president del govern espanyol podria autoritzar un referèndum perquè els ciutadans de Catalunya es pronunciessin.

Però res no fa pensar que això hagi de passar.
Tanmateix, des del govern de Catalunya s'han d'exhaurir totes les vies legals. Així la legitimitat pròpia en sortirà reforçada. La via de la nova llei catalana de consultes, quan hagi estat aprovada pel parlament, probablement serà objecte de recurs immediat al Tribunal Constitucional. Ens aniran tallant totes les vies legals. Hem de comptar-hi. Però aquests passos tenen un recorregut que s'ha d'anar establint.

Una declaració unilateral s'hauria de fer amb un parlament nou o l'actual ja tindria legitimitat per a fer-la?
Una declaració unilateral, en una democràcia, és l'últim recurs. Les vies 'normals' en una democràcia avançada de caràcter plurinacional serien les que acaben en una consulta legal a la població, com al Quebec o a Escòcia. Quan això quedi clar que no es pot fer, ja ens plantejarem unes altres coses. Però sóc renuent a parlar de decisions polítiques de futur, perquè només fan soroll i la realitat aporta informacions i situacions no sempre previsibles.
Primer hem d'exhaurir totes les vies legals.

La sentència de la Cort Internacional sobre Kossove del 2010, en què ens pot ajudar?
—Són casos molt diferents. Kossove venia d'una guerra, d'una implicació internacional efectiva dels EUA, de l'ONU… El cas de Catalunya no hi té res a veure, si més no de moment. És molt diferent. Som en una democràcia liberal, amb un drets de ciutadania, no som pas en guerra i Catalunya disposa d'un cert autogovern, d'una llengua pròpia que no és prohibida. No són casos comparables.

Però per al reconeixement internacional dels passos que Catalunya pugui fer més endavant, Kossove no seria un precedent?
Ho seria en cas de ruptura total entre la legitimitat democràtica i la legalitat constitucional. Hi ha un últim punt en la sentència de Kossove que pot ser una referència, quan estableix que la democràcia és més important que no la legalitat. En termes democràtics és indigerible d'obligar una col·lectivitat a romandre dins un estat contra una majoria clara de la població. Però Kossove ara no serveix d'exemple. Seria un error polític d'invocar Kossove en aquests moments.


 
Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 28 d’abril de 2013

28/04/13. Mentre Espanya encara no era ni un projecte, Catalunya esdevenia així un nou territori lliure i sobirà

Benvolguts,

Fa pocs anys un (o una) pocasolta del PP, però podria haver sigut del PSOE o del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE), va dir públicament que Catalunya havia passat a tenir entitat a partir de la Consti i l’Estatut del 1979. Abans no havia existit...

Ara hi tornen. Ara ja no parlen de què Catalunya no ha sigut mai un estat, de què Catalunya no ha sigut mai una nació, només parlen de què no ha sigut mai un país. El pas següent és esborrar el país, nació o estat del mapa i “Roma locuta, causa finita”!

Vegeu el Jimenez Losantos i el Cesar Vidal (encara no se’ls ha declarat persones non grates?). Ells continuen com sempre, dient mentides i sense aportar cap base històrica. Vegeu per exemple:


En dos apunts del novembre de l’any passat vaig explicar com el rei d’Aragó Ramir el Monjo va regalar el Regne d’Aragó, a l’ensems amb la seva filla d’un any Doña Petronila (?), Peronel·la a Catalunya,  a Ramon Berenguer IV. Ho explico i us demano que us ho rellegiu per contrarestar les mentides dels Losantos-Vidal...

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2012/11/benvolguts-en-lapunt-anterior-sobre-el.html

Avui copio aquest apunt de l’indirecte.cat, Bloc de Jaume Pros, sobre el mateix tema:

26.4.2013

«Cataluña no ha sido nunca un país»


He rebut un missatge a través de les xarxes socials, breu però contundent: «Cataluña no ha sido nunca un país (ni lo será)». No és la primera vegada que em diuen això i segurament no serà l'última. Qui ho afirma intenta demostrar que la sobirania d'un poble només és possible si recau sobre una sobirania anterior. 

Sense entrar a valorar la confusió semàntica habitual que moltes persones pateixen a l'hora de distingir «país», «nació»o «Estat», sí que podem dir que en el cas de Catalunya l'afirmació, com el mateix argument, és totalment faŀlaç. Tant, que, per desgràcia nostra, podem assegurar que Catalunya ha sigut un país... massa vegades!

Si el 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana, el 1931 ho va fer Francesc Macià. I encara el 1934, Lluís Companys. I això sense comptar que el 1810 Napoleó desvincula Catalunya d'Espanya i la dota d'una certa sobirania. Proclamacions d'independència tan nombroses com efímeres en el temps. 

Malgrat això, hi ha un moment històric que ens marca nacionalment i que cal conèixer. Ja ho he explicat en uns altres àmbits i ho faig ara, breument, per si us pot fer servei quan hàgiu de respondre a algú que us nega l'existència en el passat d'una Catalunya no española. 

L'emperador franc Carlemany n'estava tip, de l'amenaça musulmana. Així que a final del segle IX crea una amplíssima franja de seguretat militaritzada al sud de l'imperi. És allò que en diuen «Marca Hispànica» (malgrat que ni Carlemany ni cap del seus successors mai no li'n van dir així). Aquest espai equivaldria a la Catalunya Vella (l'Alt Camp quedava en terra de ningú). 

Carlemany divideix el territori en comtats per a una millor organització politicomilitar. Els comtes passaven comptes amb Carlemany i, més tard, amb els seus successors. Però amb Guifré els comtats passen a ser hereditaris (de pares a fills) i, ben aviat, els comtes se senten tan arrelats a la terra com aliens al regne franc. 

Ja al segle X, amb una Barcelona que aglutina tots els comtats, Borrell II s'ensuma que Al-Mansur, amb qui tenia una gran relació comercial i militar, no és tan amic com li havia semblat. Efectivament, el 985 el musulmà entra a Barcelona i la saqueja. Borrell demana auxili al rei franc Lotari, a canvi de renovar-li immediatament el vassallatge. El nostre comte encara ara espera resposta. 

Dos anys més tard, els francs tenen un altre rei: Hug Capet. Amb una Catalunya que encara no s'ha refet de les incursions sarraïnes, al nou monarca (que innocent!), se li acudeix de demanar al comte català aquella renovació de vassallatge que restava pendent:

 «Si voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres enviats a nós i als nostres predecessors, us presentareu a nosaltres amb poca gent per confirmar-nos la fidelitat promesa.»

 Borrell no va perdre ni un minut a respondre. Com diríem ara: en va passar olímpicament, i amb aquest gest es desvinculava definitivament de l'imperi franc. Curiosament, els francs mai no van reclamar res, tot entenent, aquell maig del 988, que els catalans tenien tot el dret a ser el que volguessin ser.

 Mentre Espanya encara no era ni un projecte, Catalunya esdevenia així un nou territori lliure i sobirà. 
 

Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 25 d’abril de 2013

25/04/13. Per tenir una plaça a la Universitat de Georgetown has de jurar els Principios del Movimento Nacional...

Benvolguts,

Copiem de l’ARA una altra versió de l’expulsió de l’economista Clara Ponsatí, a qui se li va acudir demanar una beca Príncipe de Asturias, i després fer unes declaracions a favor de la independència de Catalunya! Ocelleta! Que no sap en quin país viu?

Afegim el que ja hem dit: La quantitat de mentides que s’han inventat i es van inventant:

·       la pròrroga del contracte només és opcional...

·       faran que a partir d’ara els professors de la càtedra nomes s'hi estiguin un any...

·       "El ministeri [d'Educació-Wert] ho explica en termes administratius

·       "Aquesta càtedra, com la d'Iberdrola a la Universitat de Nou Mèxic, és per un any i es renova només per raons excepcionals. I no ha sigut el cas".

·       Diuen des de Georgetown: De fet, els últims quatre professors universitaris que han ocupat aquesta càtedra van demanar la renovació i se'ls va concedir...

·       El ministeri creu que cal canviar el procés administratiu de totes les càtedres que hi ha als Estats Units per donar oportunitats a més professors"

Ja veieu que s’agafa abans un mentider que un coix...

En la primera etapa del franquisme havies de ser adicto al régimen i jurar els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, ara en la segona etapa del mateix franquisme també has de ser “adicto al régimen” i deus haver de jurar una versió renovada del mateixos Principios. Quin fàstic!!!
 

Acompanyem també vídeos anteriors de la mateixa economista.
 

El dret a decidir sacseja la Universitat de Georgetown

Una economista denuncia que Madrid ha maniobrat per fer-la fora

NÚRIA FERRAGUTCASAS

Washington | Actualitzada el 25/04/2013


"El govern espanyol rebutja publicar les balances fiscals. Només el 2008, després de molta pressió, van publicar algunes dades. Es va confirmar que el dèficit fiscal de Catalunya, acumulat des del 1986, era de més de 200.000 milions d'euros. Així, s'entén per què aquesta informació s'havia mantingut en secret" (El secret més ben guardat en dèiem en el darrer Racó del Xerraire!). Aquesta frase al vídeo Stop l'espoli, de la Fundació CatDem (la de CDC) -segons explica l'economista Clara Ponsatí- i unes declaracions sobre el dret a decidir de Catalunya que va fer al setembre a la cadena Al-Jazira han provocat que el govern espanyol hagi mogut fils per no renovar-la com a professora de la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown de Washington.

Ponsatí diu que el bloqueig a la seva renovació es fa després que diverses fonts -entre les quals la Fundación Endesa, que dota la càtedra- li fessin arribar el malestar del govern d'Espanya per la seva aparició en diferents mitjans parlant de Catalunya. "L'ambaixador espanyol ha expressat la seva angoixa a diferents acadèmics de la Universitat de Georgetown", explicava ahir a l'ARA l'economista, especialitzada en la teoria dels jocs. "El ministeri [d'Educació] ho explica en termes administratius. No obstant això, el fet que la cadira quedi vacant el pròxim any acadèmic parla per si sol", lamentava.

Des del ministeri, la directora de comunicació, Margarita Mayoral, va negar que n'hagin prescindit per motius polítics. "Aquesta càtedra, com la d'Iberdrola a la Universitat de Nou Mèxic, és per un any i es renova només per raons excepcionals. I no ha sigut el cas", va dir Mayoral, que va afegir que Ponsatí pot tornar a presentar-se a la nova convocatòria de la càtedra. "Si es considera que és la millor candidata tornarà a tenir plaça". Mayoral sosté que no "es veta a ningú" i que el procés és "transparent", ja que la decisió també la pren la universitat americana.

Per la seva banda, l'ambaixada espanyola a Washington va assegurar que la renovació de Ponsatí era una qüestió del ministeri i que l'ambaixador no va interferir en la decisió final.

Ponsatí va explicar ahir que té el suport del supervisor de la càtedra i director del centre d'estudis europeus de la prestigiosa universitat, Jeff Anderson. "Que les autoritats espanyoles interfereixin per raons polítiques en un nomenament acadèmic, amb menyspreu de la llibertat d'expressió i acadèmica, és alarmant i només es pot titllar de censura", va dir l'economista catalana.

Anderson també va mostrar la seva decepció per la decisió del ministeri de no allargar la càtedra un any més a Ponsatí. "Vam rebre la seva petició per quedar-se un any més -com han fet altres professors- i vam acceptar-la, ja que la considerem una professional excel·lent", va assegurar. De fet, els últims quatre professors universitaris que han ocupat aquesta càtedra van demanar la renovació i se'ls va concedir.

Anderson va escriure al novembre al govern espanyol per comunicar que Georgetown volia Ponsatí per al pròxim curs, però fins al febrer no van tenir cap resposta. "Van rebutjar la sol·licitud. La versió oficial és que el ministeri creu que cal canviar el procés administratiu de totes les càtedres que hi ha als Estats Units per donar oportunitats a més professors", va explicar.

Davant del canvi i el retard del ministeri a contestar, la Càtedra Príncep d'Astúries estarà vacant el pròxim curs. "Aprofitarem per discutir els nous criteris de selecció", va dir Anderson, que va lamentar la no renovació de l'economista catalana, la primera dona que ha ocupat aquest càrrec en 13 anys d'història de la càtedra, que deu el nom al fet que l'hereu a la Corona espanyola fes els estudis a Georgetown.

"Si és veritat, i no tinc cap raó per no creure les paraules de Ponsatí, la decisió ha sigut molt inapropiada", va dir Anderson sobre la denúncia de "censura" que ha fet l'economista catalana.
 

Recuperem altres vídeos on intervé l’expulsada professora de la Universitat de Georgetown (alguna de les excuses són justament aquests vídeos):
 

AlJazeeraEnglish 18/09/2012


La cadena qatariana per satèl·lit va emetre dilluns al vespre en la seva emissió en anglès un programa en directe on es discutia per què Catalunya demana la independència. Hi va participar des del plató Clara Ponsatí, de l'Institut d'Anàlisi Econòmica (CSIC), i es van fer connexions en directe amb el diputat Alfred Bosch a Barcelona i Carles Muntaner via Skype, professor de la Universitat de Toronto.


http://www.ara.cat/politica/Video-presentacio-Stop-Espoli-Mas-Colell_3_775752430.html
http://www.ara.cat/el_radar/sobre-independencia-Catalunya-directe-Al-Jazira_3_776352365.html

 
Joan A. Forès
Reflexions

25/04/13. Endesa, la Fundació de la qual ha expulsat l'economista Clara Ponsatí, no té cap client a Madrid, però hi paga els impostos!

Benvolguts,

Al Singular Digital hi ha un article de Francesc Sanuy de nom Carambola Bárcenas. Parla de Bárcenas i la cúpula del PP, Ana Mato, el seu ex-manso,  Álvarez Cascos, Rato, Mayor Oreja i Rajoy que cobraven comissions en negre, i tot volta a l’entorn de Bush, de l’Aznar (She is my friend!), de l’Agag, del Trio de las Azores, del Gadaffi. Tota la podridura imaginable. Tot això està ja molt vist (però no vist per a sentència, ja que encara no s’ha jutjat ningú) però trec aquest paràgraf, que m’interessa més, de l’article:

L’ex primer ministre italià, Berlusconi, imputat 44 vegades per la justícia, segueix esquivant els tribunals com a aforat, però ha tingut temps de veure Aznar al consell d’Endesa que inicialment la volia “antes alemana que catalana” amb Pizarro esgrimint literalment el text de la Constitució per a propugnar la venda a EON en lloc de la ENEL estatal italiana que, finalment, es va quedar l’elèctrica. Una empresa, Endesa, la Fundació de la qual ha expulsat l’economista Clara Ponsatí de la cátedra Príncep d’Astúries de Georgetown, que té zero clients a Madrid i, en canvi, un 45% dels abonats a Catalunya, però està domiciliada a la capital de l’estat i, en virtut d’aquest efecte-seu, paga els impostos a la Comunitat de Madrid i no aquí, a Andalusia o a les illes, com seria lògic i natural, ja que és on hi té el negoci.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/04/carambola_barcenas_93835.php

 
Joan A. Forès
Reflexions

25/04/13. Els del Watergate espanyol són grotescos i patètics!

Benvolguts,

Com podeu veure continua la guerra bruta, els moviments de clavegueres, el Watergate espanyol, que Montoro li va dir ahir a l’Alfred Bosch (vegeu al final) que no existien!

Suposo que recordeu les brutals pressions que hi va haver a Fresno, amb els comissaris espanyols (els Creix actuals) assetjant els membres de les delegacions de Hockey de diferents països sudamericans, des de l’aeroport fins a l’Hotel i a la sala de convencions. L’assetjament era: si voteu a favor del reconeixement de la Federació Catalana de Hockey, els vostres països es queden sense ajuts espanyols! I les delegacions d’aquests països que prèviament havien reconegut oficialment la Federació Catalana de Hockey, varen tirar endarrere...

Vegeu les trampes, les mentides, les mitges veritats que utilitzen ara. Com que tenen el poder sempre tenen l’As a la màniga:

·       la pròrroga del contracte només és opcional...

·       faran que a partir d’ara els professors de la càtedra nomes s'hi estiguin un any...

Els del Watergate espanyol són grotescos i patètics!



Redacció Actualitzat a les 10:27 h   25/04/2013

Per primera vegada des de la seva creació, la càtedra Príncep d'Astúries, a la prestigiosa universitat nord-americana de Georgetown, a Washington, quedarà vacant l'any que ve. El Ministeri d'Educació, que és qui convoca la plaça, ha decidit no renovar el contracte a la professora que l'ocupa, la catalana Clara Ponsatí.

La professora denuncia que ha estat objecte de censura per part del govern espanyol a causa de les seves opinions polítiques. "Jo ho atribueixo a una censura. És una represàlia per les meves intervencions en el vídeo de l'espoli o al programa d'Al-Jazeera", assegura.

Els professors de la càtedra Príncep d'Astúries a Georgetown firmen per un any, ampliable a un altre. Quan se l'hi va donar a la Clara Ponsatí, totes les parts van manifestar que volien que s'hi estigués dos anys.
Però la vigília de Nadal de l'any passat, la professora va ser convocada a una reunió a Madrid, on els espònsors de la Fundació Endesa li van assegurar "que havien sentit inquietud a nivell governamental espanyol". I és que Ponsatí havia participat en un programa d'Al-Jazeera sobre l'eventual secessió de Catalunya.

Setmanes més tard, Madrid va comunicar a la universitat que a partir d'ara volia que els professsors de la càtedra nomes s'hi estiguessin un any. El cap del departament de Georgetwon, Jeff Anderson, però, ha recordat una conversa que va tenir amb l'ambaixador espanyol: "Ell va deixar clar que no estava d'acord amb les seves opinions, i jo li vaig dir que ella era lliure de tenir-les". En qualsevol cas, l'ambaixada espanyola ha afirmat que l'ambaixador no hi té res a veure i el ministeri ha recordat
que la pròrroga del contracte només és opcional.

"Estem molt decebuts que no l'hagin renovat. És la primera vegada que un professor de la càtedra Príncep d'Astúries ha demanat la renovació i l'hi han denegat", ha reconegut el cap d'estudis a la universitat nord-americana, que també ha destacat de Ponsatí:
"És una col·lega, investigadora i professora model. El tipus de gent que ens agrada tenir a Georgetown."

El resultat és que per primera vegada des que es va crear la càtedra Príncep d'Astúries estarà vacant tot un any, l'any que ve.
http://www.324.cat/video/4549971/Represalies-a-Georgetown-pel-dret-a-decidir

 
Us afegeixo un tast de la intervenció del diputat Alfred Bosch al Congreso, enfrontat-se al Montoro!

El portaveu d'ERC al congrés espanyol, Alfred Bosch, ha advertit el govern espanyol que si continua fent guerra bruta contra el procés sobiranista de Catalunya 'pot acabar perfectament a la banqueta dels acusats del Tribunal Internacional de l'Haia'. En una interpel·lació al ministre Montoro, Bosch ha assegurat que 'el Watergate dels serveis secrets espanyols a Catalunya vol interferir en un procés democràtic' i va contra les idees que els ciutadans han votat a les urnes.

A més, Montoro ha emplaçat Bosch a anar als tribunals. 'Si la vostra interpel·lació denuncia que a Espanya hi ha un govern que no respecta les lleis, ja sabeu quin és el procediment', perquè 'hi ha procediments judicials absolutament prevists'. Segons Montoro, el govern espanyol respecta al màxim els valors democràtics i no té sentit parlar de 'clavegueres de l'estat'.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4108425/20130424/bosch-avisa-govern-espanyol-pot-acabar-tribunal-lhaia.html

 
Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 24 d’abril de 2013

24/04/13. Estic cansat de ser independentista i desitjo ser simplement una persona anònima d’una nació independent

Benvolguts,

El diumenge passat vaig publicar un document que m’havien fet arribar del qual vaig dir que en compartia una bona part. S’anomenava: TENGO 76 AÑOS Y ESTOY CANSADO.

He tingut força crítiques al document

Carles Marc: No m'agrada.. ..Per esbiaixat i mal enfocat.

Sergi: N’hi ha unes quantes de ben reaccionàries i plenes de prejudicis (com la de les drogues), poques se'n salven, perdoneu però algú ho havia de dir!

I unes quantes més...

En canvi avui el bon amic Joan m’ha fet arribar un reguitzell de nous ESTIC CANSAT. Crec que paga la pena d’afegir-los als que ja coneixem. M’agrada molt el que diu: Estic cansat de ser independentista.

I també la reflexió final: Desitjo ser simplement una persona anònima d’una nació independent.

Realment cada ESTIC CANSAT, de l’original i d’aquest d’ara dóna per molt. Per fer un debat per exemple. Si algú el vol organitzar, jo m’hi apunto!

 
Estic cansat

• Estic cansat de viure envoltat de gent atemorida que no té esma per fer-se valer.

• Estic cansat de pertànyer a una societat que roman permanentment a la defensiva

davant dels continuats atacs que provenen de l’altiplà de la península Ibèrica.

• Estic casat de percebre que per una part de la societat català ser mesell és una

virtut.

• Estic cansat de sentir dir, en castellà, que els mesells són simplement uns covards.

• Estic cansat que la major part de la gent que m’envolta confongui humiliació

amb educació.

• Estic cansat de pagar un lloguer molt alt per mantenir un llogater que em

menysprea i no em té l’habitatge en condicions.

• Estic cansat de viure en un pis de lloguer quan em sortiria més barat tenir una

casa pròpia amb jardí.

Estic cansat

• Estic cansat de decisions arbitràries dels tribunals de l’estat espanyol amb temes

que afecten Catalunya.

• Estic cansat que la meva tarja d’identitat sigui el Documento Nacional de Identidad.

• Estic cansat de ser ciutadà espanyol, encara que només sigui per “imperatiu legal”.

• Estic cansat que els anhels de llibertat del poble català topin contra el mur infranquejable

d’una obsoleta Constitución Española redactada sota pressió de les

forces vives del franquisme.

• Estic cansat de lleis recentralitzadores promogudes pel govern de l’estat espanyol.

• Estic cansat dels nombrosos intents per part del govern espanyol de provocar

una ruptura entre la societat catalana.

• Estic cansat de la fixació del govern espanyol per anorrear la cultura i la llengua

catalanes.

• Estic cansat de veure que amb els diners de Catalunya el govern de l’estat espanyol

finança línies de trens sense viatges i aeroports sense avions.

• Estic cansat que el govern de l’estat espanyol es desentengui de la construcció

d’infraestructures indispensables per al desenvolupament econòmic de Catalunya.

• Estic cansat que Catalunya estigui sotmesa a un Estat, de patronatge castellà,

buit de contingut, que emmascara les seves mancances mitjançant la depredació

cultural i econòmica.

Estic cansat

• Estic cansat de l’actitud pusil·lànime de la classe política catalana, incapaç de

prendre decisions valentes.

• Estic cansat de polítics com Josep Antoni Duran, que es dediquen a la política

amb l’únic interès de defensar interessos particulars, començant pels personals.

• Estic cansat de presidents de la Generalitat que han estat distingits com a “Español

del año”.

• Estic cansat de sentir sempre la mateixa cançó: “Ara no toca perquè les coses

van malament; ara no toca perquè les coses estan millorant; ara no toca perquè

les coses van bé”.

• Estic cansat, molt cansant, de tanta demagògia: moltes bones paraules i molt

poques accions.

• Estic cansat de la corrupció dels partits polítics catalans, contaminats per la

corrupció dels partits polítics espanyols, continuadors del model de corrupció

política del franquisme.

• Estic cansat que els polítics catalans confonguin, i vulguin justificar, l’estètica

amb l’ètica.

• Estic cansat que els diferents governs de la Generalitat no hagin estat mai capaços

de valorar acuradament, i no el facin valer com cal, el potencial de la

gent i el país que administren.

• Estic cansat de la manca de valor dels polítics catalans per plantar cara al Govern

de Madrid.

• Estic cansat de 125 anys de catalanisme polític, que ha anteposat contínuament

els interessos d’Espanya per davant de les necessitats de Catalunya.

• Estic cansat que la classe política catalana no vulgui entendre que l’encaix de

Catalunya amb Castella és del tot impossible en igualtat de condicions.

• Estic cansat de la manca de decisió, que fa que davant de qualsevol situació

sempre s’hagi de recórrer a rebre una nova bufetada per tal de tenir un motiu

per actuar.

• Estic cansat que el govern de la Generalitat es preocupi més de com cal posar

els mobles que de prendre possessió el més aviat possible de la casa amb jardí.

Estic cansat

• Estic cansat de ser independentista.

Desitjo ser

• Desitjo ser simplement una persona anònima d’una nació independent.

 

Joan A. Forès
Reflexions