diumenge, 31 de març del 2013

31/03/13. Els diàlegs polítics amanits pel Perich

Benvolguts,
Ara que la paraula diàleg surt per tot arreu, que hem publicat ja diversos apunts sobre diàleg, i que en Mas es pensa que pot parlar de tu a tu amb qui et té la cartera segrestada, crec que val la pena d’afegir-hi quatre apunts de cap de setmana. Tot amanit amb la particular visió del malaguanyat Perich sobre el diàleg.

Hi ha almenys dos corrents: els que consideren que cal dialogar i els que ja fa temps que han donat per impossible el diàleg...

En Salvador Alsius se’n fot del diàleg amb un petit poema, en Pere Navarro és un entusiasta defensor del diàleg i el seu ADN el fa carregar contra ERC, el conseller de justícia Germà Gordó defensa que el Govern català té l'obligació de dialogar amb l'Estat espanyol i el periodista Lluís Muntada fa un molt bon assaig sobre el diàleg explicant-ne els paranys. Aquest darrer és el que considero més aclaridor de tots.

 Els acudits, que valen més que mil paraules, pertanyen al llibre del Perich Diálogos entre el poder i el no poder. Del 1974!

Tasts:


Sembla que ara algú revifa /

el concepte de diàleg. /

Un altre assumpte al catàleg /

de la befa i l'enganyifa?

2.     Navarro ofereix a Mas diàleg amb els pressupostos davant la "inestabilitat" del seu pacte amb ERC

Divendres, 29 de març del 2013

Pere Navarro, primer secretari del PSC, ha ofert "diàleg" al president Artur Mas per abordar els pressupostos catalans del 2013, que l'Executiu encara ha de presentar al Parlament. En una entrevista d'Europa Press, el líder del PSC ha assegurat: "Quan coneguem els comptes, ho tenim molt clar: parlar, dialogar, és la marca de la nostra casa. Diàleg amb voluntat d'acord".

El primer secretari del PSC considera que, malgrat la crisi, el Govern té marge per negociar amb l'oposició: "Ha de gestionar millor. Té pocs recursos, sí, però té capacitat de maniobra. I si no poden governar, el que han de fer és marxar".

Navarro està disposat a parlar dels comptes del 2013, però desconfia de l'oferta de Mas que el PSC entri al Govern: "Sembla que sigui per fer-li por a ERC", el soci actual de CiU.

Pere Navarro tampoc es veu governant amb ERC perquè considera que el partit de la formació de Junqueras només busca la confrontació i ha creat "una llegenda, moltes vegades amb dades falses", que l'únic que persegueix és el conflicte entre Catalunya i l'Estat.


3.   Sobre el diàleg


31/03/13 - Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya - Germà Gordó i Aubarell email protegit

La causa és massa important per fallar en el procediment. La causa, com tothom ja sap, és que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte de dret polític per tal de garantir el seu futur com a nació.

De cara endins, el nostre govern ha d'atendre els serveis i explicar com podem salvar de manera eficient l'estat del benestar i, de cara enfora, també té l'obligació de dialogar amb l'Estat espanyol.

Primer hem de dialogar amb els nostres conciutadans: ja que volem decidir el nostre futur, preguntem-nos els uns als altres quin futur volem. Cal un diàleg entre política i societat civil sobre què volem realment per ara mateix i per als propers anys, i amb quines garanties i quins instruments. Els nostres recursos són limitats, no només en termes pressupostaris: és bo que la societat catalana ho sàpiga amb detall i que en dialoguem d'una manera oberta. Perquè, més que mai, el govern de Catalunya no podrà afrontar els problemes tot sol.

Després hem de dialogar amb l'Estat espanyol, amb les seves institucions i els seus líders polítics. Aquest diàleg era necessari fa deu o trenta anys, és necessari ara i serà necessari en el futur, sigui quin sigui. En temps de la transició democràtica es va dialogar intensament, però també en temps de Macià o en temps de la Mancomunitat. D'això, alguns en diuen rendició o traïdoria, però jo no crec que fos així en cap cas. Es va construir amb les eines i les raons de què es disposava en cada moment. De manera més tímida o més contundent, però, al capdavall, sobre una base sòlida. Amb la visió de fer coses perdurables, no fràgils, i sempre buscant la veritat d'allò renunciable i d'allò irrenunciable per a cada part.

Per a nosaltres, què és irrenunciable ara mateix? És irrenunciable l'exercici del dret a decidir, per principis democràtics i per legitimitat històrica. El fet de dialogar sobre tota la resta, sobre el marc econòmic i polític, sobre la gestió pública i la relació institucional, sobre la construcció del present i del futur, no ha de suposar una renúncia en cap cas. La força dels catalans és la raó; no el desig: ens en sortirem perquè tindrem raó, no perquè tinguem més o menys ganes de sortir-nos-en. I a la raó, s'hi arriba amb la mà estesa, amb la recerca d'acords i amb la constatació de desacords. Amb actitud constructiva. Des del govern i des del Departament de Justícia, que encapçalo, aquest diàleg sincer i constructiu hi serà sempre.

Voler fer un salt endavant no ha de significar ignorar l'entorn; tenim també moltes coses a escoltar. D'entrada, ja fa temps que esperem alguna proposta sincera i viable de Madrid. La nostra obligació, per tant, és no creure que estem sols. Hem de dialogar fins al final i compartir la realitat amb la ciutadania, però, sobretot, fer les coses ben fetes. I en això no fallarem. No ens fallarem.


 4.   Diàlegs sobre el diàleg

30/03/13 - Lluís Muntada

L'establishment econòmic, polític i mediàtic ha inaugurat un cop més la recurrent campanya de lubrificació de les “relacions entre Catalunya i Espanya” (badall). A través dels proverbials conceptes d'entesa i sensatesa es torna a apel·lar al diàleg (badall immens). Després del vol amenaçant dels avions de l'Exèrcit de l'Aire, malgrat la permanent destrucció cultural i lingüística, després de les difamacions contra Mas, davant l'asfíxia econòmica que condemna la Generalitat a la suspensió de pagaments, afloren veus optimistes (en realitat meitat amnèsiques, meitat impostores) proclamant que “ara ha arribat l'hora del diàleg”. Com sempre, el problema no és el diàleg, sinó les condicions de diàleg. El diàleg net no sorgeix màgicament ni per generació espontània, sinó com a expressió de la fertilitat d'un marc social i polític civilitzat, just.

Deixem de banda aquells grupuscles (PP, Ciudadanos...) per a qui la sola petició de diàleg ja és una ofensa insurgent. Ells estan molt més a prop d'una visió teològica de la realitat que no pas d'una concepció democràtica de la política. Referim-nos només a aquells sectors “sensibles” al diàleg. El Partit Socialista i Duran Lleida per exemple reclamen que el dret a decidir se circumscrigui al marc de la legalitat. És una manera com una altra de jugar la partida amb les cartes marcades, perquè tots sabem que aquesta legalitat amputa un diàleg obert i, per tant, neutralitza les opcions d'una part. Aquí diàleg és un eufemisme de renúncia democràtica. Durant aquests dies s'han tornat a sentir veus que aconsellen fer pedagogia a les Espanyes (més badalls). “No ens coneixen”, “no ens hem sabut presentar prou bé”, “l'AVE aproximarà terres i persones”, declamen els nous apòstols d'un diàleg que no es veu necessitat de contrastar-se amb la lacerant realitat de l'experiència hi stòrica. Tornen a sorgir expressions com “tercera via” (Montilla), o els que reclamen nous pactes constitucionals (Herrera). Tot això, és clar, seria legítimament discutible en un marc de diàleg complet. Però compte. Aquestes fórmules de diàleg, tal com són aplicades, resulten inhibidores de tot diàleg, perquè el que fonamentalment persegueixen és neutralitzar la via sobiranista. Habermas i Apel van descriure la “comunitat ideal de diàleg” com un marc en què hi ha simetria i igualtat entre els parlants. Sobre això, estimats dialogants, no hi hauria d'haver cap diàleg trampós.


 

Creieu que es pot dialogar amb l’oligarquia franquista de la metròpoli, que ens domina a consciència i que se’ns pixa a la boca perquè ells tenen molt clar, i nosaltres volem creure’ns que no (trampes al solitari), que nosaltres som una merda-colònia?

NO!

 

 

Joan A. Forès
Reflexions



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada