dilluns, 4 de febrer del 2013

04/02/13. El meu posicionament sobre l'abstenció dels 5 diputats del PSC i el tebi posicionament de Victor Alexandre


Benvolguts,

No sé si ho recordareu però davant la possibilitat que alguns diputats del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE), en la darrera votació sobre el dret a decidir, desobeïssin les directrius del partit, que al cap i a la fí els va posar a les llistes per tal que fessin el que els demanaven a cada ocasió de votar, jo vaig proposar que votessin que sí i que immediatament demanessin la baixa del partit!

Després del 25 de gener Víctor Alexandre el 29/01/2013 va escriure un article de nom: La declaració sobiranista és vinculant.

Us en copio el paràgraf final:

Pel que fa als cinc diputats socialistes que no van votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que hom n’esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s’estava votant si les butaques havien de ser vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar d’acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet –discutiblement democràtic– del seu partit, ha d’anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. En altres paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus principis en temes que impliquen una actitud de vida –com ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és ser fidel a si mateix. Posar-se les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys de partit tot defugint l’obligació moral de pronunciar-se. Catalunya, per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.

El Victor Alexandre sembla que està d’acord amb el que jo deia però és molt tebi i condescendent. A més a més, quin esdevenidor polític els espera a aquestes tristes figures? Quina carrera política pot tenir des d’ara endavant un número de la llista del partit que ha estat votant sempre el que li han manat que fes, anés a favor o en contra dels seus principis, i que una vegada s’ha abstingut silenciosament? Una altra consideració haurien tingut si haguessin donat un cop de puny sobre la taula. Haurien sigut uns traïdors fins ara, però podien intentar de redimir-se...

Creieu que aquests números, tristos cul-votants,  Àngel Ros, Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez-Sampere i Núria Ventura, poden anar amb la cara alta a partir d’ara o valdria més que es fessin la cirurgia estètica per no passar vergonya, si n’han tingut mai, davant d’amics, coneguts i saludats?

 
Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada