dilluns, 21 de gener del 2013

21/01/13. Per fi, arguments unionistes! Comentaris a Error fatal d'Alain Minc


Benvolguts,

Us copio uns comentaris molt encertats i documentats de la Margarida Boada, coordinadora de Terrassa per la Independència i membre de l'ANC, d’un libel d’un tal Alain Minc a l'edició del dia 11 de febrer a La Vanguardia. Sense explicar quins mèrits tenia aquest individu per argumentar d’una manera tan partidista.

El libel va agradar extraordinàriament els unionistes de tots els pelatges.

A mi em va sorprendre ja que no sabia qui era el tal Minc, i m’agrada sempre saber la ideologia de qui em vol entabanar.

També devia sorprendre la Margarida Boada, que va escriure, molt ben argumentades les respostes a cada afirmació rotunda del Minc. D’aquí en va sortir aquest article.

Jo vaig quedar preocupat fins que l’editorial del Vilaweb del divendres em va aclarir qui era aquesta tal Minc, i vaig comprendre perquè escrivia mentides amb aquesta passió. Us afegeixo l’Editorial del Vilaweb a continuació de l’article del Minc.



Margarida Boada Posted on 12 gener 2013by TxI


Ahir dia 11 de gener La Vanguardia publicava un article d’Alain Minc, politòleg francès, titulat “Error fatal”, i al que molts unionistes s’han agafat com a un ferro roent. “Article demolidor”, “el millor que s’ha escrit sobre el tema” (això ho va dir en Milian Mestre a can Cuní) … són qualificatius que l’article ha rebut en els mitjans.

No sé per quin motiu, no el trobareu a Internet. Representa que l’autor es dedica a desmuntar una a una les “idees falses” (sic) en les que es basa l’independentisme. Mireu quines són, segons ell:

1) Catalunya com a estat membre d’una Europa federal com a forma més propera als ciutadans de manifestar-se la identitat.

2) “La convicció que Europa, amb França al capdavant, acolliria de bon grat una Catalunya Independent” (sic).

3) “Una Catalunya emprenedora i extravertida trobaria millor el seu lloc en la globalització que a través del regne d’Espanya” (sic).

4) “Catalunya es finançaria millor als mercats internacionals, ja que seria lliure de qualsevol connexió fiscal amb Madrid, i seria més rica” (sic).

5) “La creença en la irresistible voluntat popular, la idea que, davant una victòria en un referèndum, cap regla institucional no es resisteix” (sic).

Comença, com és habitual, ensabonant Catalunya com a “l’estímul d’Espanya” (sic), i acaba, proclamant “l’error fatal” de “conseqüències incalculables” que suposaria la independència. Entremig es dedica a combatre una a una les idees falses anteriors, tot embolcallat amb una pàtina d’autoritat intel·lectual. Disposem-nos a desmuntar una a una les seves argumentacions:

1) Segons ell, “ningú no sap si l’Europa federal existirà algun dia” (sic), i el funcionament de la UE i de la zona euro “exigeix estats tan forts com sigui possible”, perquè si no, “reconfigurades amb una multiplicitat de petits participants, aquestes (…) es necrosarien des de dins” (sic).

Resposta: estat gran no és sinònim d’estat fort, ni estat petit d’estat feble. A més, dues o tres particions dels estats actuals (Catalunya i algun altre, com Escòcia o Flandes) no significa l’atomització de la UE en una multiplicitat de petits estats. No es preveuen altres particions.

2) Segons ell, “a París ara li interessa una Espanya forta per reforçar l’arc mediterrani de la UE davant Berlín” (sic), i “la UE mateixa només pot actuar com a fre per a qualsevol iniciativa d’independència per por d’un efecte dòmino (…) que la debilitaria de forma dramàtica” (sic).

Resposta: que França sigui reticent a la nostra independència pels seus particulars interessos de poder davant Berlín pot voler dir, precisament, que Berlín pot estar interessat en la independència per la mateixa raó, en favor seu, és clar. Cosa estranya, un francès creu que França és la nació suprema d’Europa, al voltant de la qual gira tot. Ja ha quedat clar que la premsa francesa és la que ens tracta pitjor, tot usant arguments de l’estil d’aquest article, mentre que l’anglosaxona és bastant més objectiva i pràctica. Així, podem confiar que aquests països ens donaran suport més fàcilment. A més: cap indici d’efecte dòmino. Quines altres nacions sense estat, tret de les dues esmentades d’Escòcia i Flandes, tenen una majoria social suficient per suposar un perill en el curt o mitjà termini?

3) Diu que “les empreses d’una Catalunya independent no es beneficiarien d’un mercat interior potent, ni d’un sistema financer de primer nivell mundial, ni d’una incubadora d’alta tecnologia com és Israel” (sic) i que “els grans actors econòmics haurien de prendre el camí de Barcelona des de la desconfiança internacional” (sic).

Resposta: qui diu que el mercat interior català no és potent, a l’escala de Catalunya? Quant a “sistema financer de primer nivell mundial”, no es deu referir a l’espanyol , que tenim ara, oi? Precisament el sistema financer espanyol no dóna molta confiança internacional, amb la gestió impecable i exquisidament ètica que ha demostrat practicar. El sistema financer català ja es desenvoluparà en el temps i serà el que hagi de ser si se’l deixa. Quant a la “incubadora d’alta tecnologia” en la que vivim actualment (Espanya)… Catalunya precisament concentra una fracció escandalosa de la capacitat industrial espanyola.

4) Aquí es dedica a negar que Catalunya pugui experimentar “un creixement fort”, ja que no tindria un “motor”: “ni el mercat intern, ni la inversió estrangera” (sic), i aleshores, com que s’estacaria, hauria de “pidolar ajuda” al FMI ( ja que “no formaria part de la UE”) i aquest “la tractaria amb rigor”.

Resposta: ja hem parlat del mercat intern; seria ni més ni menys el que hi ha ara, i no és desproporcionadament petit: suposa 1/3 de les transaccions comercials que fem aquí. Un altre terç, que va en augment, són exportacions, i el que queda són vendes al mercat espanyol, que hi poden continuar sent (no hem d’esperar un boicot espanyol als productes catalans; aquesta ja és una altra qüestió, però només un detall: també els catalans podríem fer boicot als productes espanyols que comprem ara). L’altre fal·làcia és que estaríem fora de la UE: doncs ni és segur ni seria la mort si fos veritat. Està per veure que fos millor per nosaltres estar a la UE, amb la condició de contribuent net que tindria Catalunya, que quedar-nos en la situació de ser, tan sols, a l’Espai Econòmic Europeu, que suposa igualment la lliure circulació de persones, capitals i mercaderies, i de la que no se’ns pot expulsar de cap manera (imagineu-vos Suïssa, Noruega… tot avantatges i cap inconvenient). De tota manera, ja s’ha dit que arribada l’hora de la veritat, si som capaços d’aguantar fins el final, Europa decidirà en favor de la democràcia.

5) Ben llegit, ho circumscriu al cas de guanyar el Sí pels pèls en el referèndum: “Un referèndum guanyat uns punts per sobre de la majoria no pot esborrar els límits que estableix la Constitució espanyola, el veto de no pocs estats membres, les reticències de Brussel·les…” (sic).

Resposta: i si l’opció independentista no guanya per uns punts, sinó per una majoria suficient? Aleshores cap problema, oi?

Ja veieu que el que sembla un article seriós només és pura parauleria, el joc de la por un cop més. Els tòpics de sempre: mejor unidos, no hi ha vida fora de la UE… Curiosament no menciona el dèficit fiscal català, que si ens els poguéssim estalviar permetria augmentar el PIB en unes proporcions astronòmiques, per la inversió que el govern podria fer en reactivar l’economia. Qualsevol persona una mica informada pot desmuntar els arguments un a un i sense necessitat de xifres ni amb prou feines informació extra, només amb la lògica a la mà. Ell no en dóna cap, de xifra, mentre els nostres estudiosos en proporcionen a cabassos. Cal que cadascú de nosaltres estigui informat i sigui molt crític amb el que li arriba, perquè això és el que ens anirem trobant sovint.

El discurs de la por ha aconseguit fer forat en alguns votants catalanistes, segons sembla. El que cal és que no ens deixem impressionar. Escoltem els nostres intel·lectuals i també els nostres governants que han iniciat el procés cap a l’Estat propi. Com podem pensar que són tan ignorants, o tan malintencionats, com per portar Catalunya al precipici?

Molta calma i tranquil·litat, si us plau. I, si pot ser, treballar.

I ara el perfil epistemològic del tal Minc (que és per tocar ferro) i del seu article-libel:

18.01.2013

Què ve a cercar Alain Minc?

Un nou apòstol de l’unionisme ha nascut. Es diu Alain Minc i és multimilionari i assagista, i també president de Sanef, la filial d’Abertis que gestiona 1.900 km d’autopistes a França, un càrrec que complementa amb el de membre del consell d’administració de Criteria CaixaBank i del de Prisa, el grup editor del diari El País. És també conferenciant del Círculo de Economía barceloní i íntim de l’ex-president espanyol Felipe González, del conseller delegat de Prisa Juan Luis Cebrián i del president de CaixaBank, Isidre Fainé.

Cal aportar d’antuvi aquestes dades per aprofundir en un article que li van publicar al diari La Vanguardia l’11 de gener del 2013 i que va titular ‘Error fatal’. Evidentment, el títol es refereix al procés d’emancipació que ha iniciat Catalunya i l’assagista hi exposa un enfilall d’aquests errors fatals que, segons el seu parer, cometen els catalans. El primer seria no haver entès que França no acceptaria a la Unió Europea una Catalunya independent. La pregunta és: quan hi ha hagut un sol català que hagi pensat això? De fet, la majoria dels arguments de Minc són d’aquesta mena, els habituals en l’estratègia de la por.

Un altre error seria la ‘idea infantil’ que un estat català desenvoluparia millor la seua economia fora d’Espanya. Segons Minc, ‘les empreses d’una Catalunya independent no es beneficiarien d’un mercat interior potent, ni d’un sistema financer de primer nivell mundial, ni d’una incubadora d’alta tecnologia com Israel’. La pregunta òbvia és: i dins d’Espanya sí?

Per a aquest home de negocis les urnes no són per als catalans: ‘La creença en la irresistible voluntat popular, la idea que, davant d’una victòria en un referèndum, no hi ha cap regla institucional que s’hi resisteixi. Es una visió molt robespierriana creure que la democràcia es redueix al sufragi universal.’ Hem d’inferir, doncs, que cal prohibir-lo? Aquest senyor avala les dictadures. O només una dictadura expressa per a Catalunya? Què és robespierrià?

Ni una sola xifra, ni un sol argument contrastat, ni un sola de les possibilitats que es poden posar a l’altre plat de la balança. Ni un sol esment a les desinversions i als incompliments sistemàtics de l’estat, ni al dèficit sagnant en infrastructures que impedeixen a Catalunya de competir en igualtat de condicions en els mercats. Ni una referència a les bombolles administrativa i bancària espanyoles, ni a la corrupció, ni als malbarataments en aeroports buits o línies de TGV que connecten erms. Manté el missatge que ha escampat els últims anys de ‘recorregut miraculós de l’economia espanyola’.

El cosmopolita Minc silencia que el nombre d’estats d’Europa s’ha quadruplicat l’últim segle, i tots se n’han sortit bé o molt bé en el terreny econòmic. Per què Catalunya ha de ser-ne una excepció?

Per a aquest pobre ric no hi ha vida fora de l’economicisme. Què pensin els catalans no compta en absolut. La llengua, la cultura, els sentiments, la llibertat... ni li passen pel cap. Només es consideren els interessos dels mercats i els de l’estat espanyol, naturalment vist com un mercat.

La primera cosa que salta a la vista és el desconeixement de la situació catalana –i espanyola– de l’articulista, per més que vingui una vegada el mes a la reunió del consell d’administració de Criteria. Tal com va escriure el director adjunt del diari on apareix l’article, Enric Juliana: ‘Alguns, com el banquer i intel·lectual francès Alain Minc, observen Espanya des de lluny i opinen que valdria més que tornés a governar Felipe González’ (La Vanguardia, 7-9-2009).

Val a dir que és francament complicat que Minc observi coses més enllà de les parets dels seus despatxos, perquè és una home molt ocupat. A més de membre del consell d’administració de Criteria CaixaBank i de Prisa, també ho és de FNAC, Direct Energie, Ingenico i Yves Saint Laurent. De fet, Minc, que es defineix com ‘un liberal d’esquerres’, és una multinacional en si mateix, començant amb la seva pròpia empresa de consultoria, AM Conseil, que ofereix serveis a escala planetària. El seu client més vistós va ser l’anterior president francès, Nicolas Sarkozy, de qui figurava com a assessor, cosa que no li impedia de girar-li factures amb quatre zeros per unes quantes hores de feina. És obvi que, contràriament als catalans, Minc sí que té amplitud de mires. Per exemple, segons que va revelar ell mateix, va tenir en nòmina durant tres anys l’ex-ministre britànic lord Peter Mandelson, a raó de 85.000 lliures esterlines anuals, perquè l’introduís en els cercles de poder i de negocis britànics.

Quins interessos impulsen ara Minc cap a Espanya? Últimament no tan sols s’ha escarrassat a improvisar arguments contra Catalunya, també s’ha dedicat a impartir doctrina sobre temes hispànics. En una conferencia al Círculo de Economía el maig del 2011 Minc va propugnar de ‘congelar els salaris durant cinc anys’ per guanyar competitivitat. Justament per aquelles dates Prisa augmentava els costos del seu consell d’administració (amb Minc a dins) de nou milions a vint cada any, en ple procés d’un ERO de la plantilla d’El País. És clar que es referia als salaris dels altres.

Tot i tants càrrecs i tants negocis, aquest home orquestra mediàtic ha tingut temps de publicar una dotzena de llibres els deu últims anys, per bé que potser no tots li han pres temps, perquè va ser condemnat a pagar 15.000 euros per danys i perjudicis per plagi, reproducció servil i falsificació a l’escriptor Patrick Rödel pel llibre ‘Spinoza, un roman juif’.

Minc ja havia incidit en el tema català el 23 de novembre del 2012 a Le Monde –on, per cert, va ser president del consell de supervisió– amb l’article ‘L’Espagne va mieux, mais gare a l’implosion’, que El País va reproduir l’endemà amb el títol ‘España en la encrucijada’, en plena campanya d’intoxicació de la premsa de Madrid per influir en les eleccions catalanes.

Aquest article tractava d’Espanya en general, però tenia una referència al cas que ara l’ocupa. ‘Catalunya es troba obligada a recórrer a Madrid per arribar a final de mes. Com es finançarà quan sigui independent?’, hi escrivia. És possible que a una llumenera de les finances planetàries li passi per alt un dèficit fiscal de més del 8% del PIB, el més elevat del món?

‘Error fatal’ sembla el segon lliurament d’aquest article –o d’una sèrie– i no n’he pogut trobar una versió en francès, cosa que fa pensar que ha estat expressament concebut per a ser publicat en el diari català de més difusió en plena campanya nacional i internacional, a la superfície i a les clavegueres, per aturar el procés d’emancipació dels indígenes locals.

No cal dir que immediatament l’unionisme –absolutament orfe d’idees més enllà de sacralització de la ‘constitución’– ha rebut el text com el mannà i ha començat a esventar la bona nova del nou enviat de les altures. Però en aquest sentit els partidaris que Catalunya s’expressi lliurement poden estar tranquils. El guru Minc va assegurar el 2008 ‘que el pitjor de la crisi ja ha passat’ (La Vanguardia, Dinero, 19-10), que ‘el cas d’Espanya no té res a veure amb Portugal i Grècia’, perquè ‘malgrat l’incontestable problema immobiliari, el país no està tan endeutat i no corre ni el més mínim risc de fallida’ (Círculo de Economía, 18-5-2010). I la perla, tot i que pretenia que Zapatero fos rellevat per Felipe González: ‘El sistema bancari espanyol és el més fort de l’Europa continental, millor que el francès i l’italià’ (Expansión, 2-9-2009). Un visionari.
 
Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada