07/01/13. Democràcia franquista

Benvolguts,

En Miquel Riera ens obsequia amb aquest article a la revista Presència del Grup El Punt/Avui d’aquesta setmana.

El primer que m’ha sobtat ha sigut el títol, molt ben trobat, que no recordo haver vist abans i que defineix perfectament l’etapa postfranquista que ens ha tocat viure. Democràcia franquista. Quin concepte més encertat! També es podria dir “Que todo cambie para que nada cambie”. Tan contents que varem estar amb la mort del Franco, sense saber que durant gairebé tants anys com els de la dictadura viuríem un equivalent del que en als anys 20 se’n va dir la dictablanda. Ens varen ben ensarronar! Ja es compren la frase del Franco de que “Todo estaba atado y bién atado”! I evidentment tot aquest procés s’ha desenvolupat amb la col·laboració dels col·laboracionistes (i valgui la redundància). Els col·laboracionistes a Espanya es poden identificar amb el concepte de Franquisme sociològic, també anomenat Nacionalisme espanyol o n’hauríem de dir castellà segons les teories de l’Albert Pont al seu llibre Delenda est Hispania? Nacionalisme agressiu i rampant (exacerbado en diuen ells, que per més INRI també s’autoqualifiquen de no-nacionalstes)! I entre aquests es mouen amb tota tranquilitat tant els del PP, com els del PSOE, com els d’UPyD, com els de C’s amb manifestos del tipus 'España Somos Todos' per "dar una respuesta al desafío separatista". Vidal Quadras, Gonzalez Pons, Mayor Oreja, Ángel Acebes, Joaquin Leguina, José Bono, Nicolás Redondo Terreros, Vargas Llosa; Boadella, Amando de Miguel. O sigui que està clar que “franquistes son todos”!

I els col·laboracionistes a Catalunya, que n’hi ha més que un foc no en cremaria, són els anomenats botiflers, llepaculs i similars. Són els que aquest estatus ja els va bé i que fan negocis a Madrid (ai, l’enyorada llotja del Real Madrid...) que evidentment amb una Catalunya independent no podrien fer. I aquí hi cap actualment la UDC del senyor Duran i Lleida i el seu sector negocis, el lobby Puente Aéreo, els Godó, Lara, etc. Quina vergonya que la burgesia catalana de fa 100 anys, mecenes del modernisme, hagi tingut continuïtat amb aquest nombrós grup d’aprofitats, així com els importats d’Espanya, directament traïdors al país que els ha acollit, com l’escòria del PP i de C’s!

 

Democràcia franquista

MIQUEL RIERA

L’any «horrible» perpetrat aquest 2012 per la monarquia espanyola –tot i que la cosa ja ve de molt abans– no fa res més que constatar una de les veritats amagades de la democràcia espanyola institucionalitzada a partir de la Constitució del 1978: que es va bastir sobre els fonaments del règim dictatorial que la va precedir durant quaranta anys. El mateix rei Joan Carles, escollit a dit pel dictador Franco uns anys abans, n’és la prova més evident, i el monarca, a més, no se n’amaga. Tot al contrari, la Casa Reial espanyola no té cap problema per penjar al seu web el vídeo de la salutació nadalenca del 1975 en què Joan Carles es desfà en elogis a Franco, un fet del tot incomprensible en qualsevol altra monarquía constitucional europea: https://www.youtube.com/watch?v=tvNrvwZ0F-Y (minuts 1:20 a 1:60)

 L’herència franquista, personificada especialment durant molts anys en l’exèrcit i també –encara!– en molts dirigents de la dreta espanyola, ha estat un llast molt important en el desenvolupament democràtic de l’Estat, amb dèficits destacables com ara la manca de transparència dels comptes de la mateixa Casa Reial, la corrupció o la tolerància envers la diferència de llengua i cultura de determinats territoris. Un llast que s’ha fet més evident que mai a l’hora d’acceptar –de fet, ni tan sols per portar-ho a debat– les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. La manca de cultura democràtica espanyola queda ben a la llum, a més, quan es posen de costat els processos sobiranistes català i escocès i la manera com han actuat els respectius governs. El britànic, acceptant sense problemes les regles del joc democràtic. L’espanyol –amb el suport de l’oposició socialista, cal no oblidar-ho–, tancant-se en banda a qualsevol consulta a l’empara d’una constitució que –i això també cal tenir-ho ben present– va bastir-se sota la pressió d’un règim que es volia perpetuar com fos.

 

Joan A. Forès

Reflexions