dijous, 31 de gener del 2013

31/01/13. Si Catalunya recuperés el seu dèficit fiscal interregional tindria un superàvit del 4,5% del PIB


Benvolguts,

L’amic Francisco Reina m’ha fet arribar El Singular Digital d’ahir on hi ha una entrevista al Catedràtic d’Economia Santiago Niño Becerra.

El Niño Becerra és un enfant terrible, és una revolució quan participa en un debat. Sembla una mica atabalat per donar les seves opinions però segurament és que pensa més de pressa que els altres tertulians i té les idees molt més clares. La seva frase favorita és: Això no és política. És economia! Dos dels seus llibres recents més coneguts són: El crash del 2010 (2009) i Mas allá del crash (2012). Prèviament, en el 2006, quan el ZP encara no desvariava del tot i quan encara no havia trobat brotes verdes per tot arreu ni havia proposar retornar els 400€ de l’impost de l’IRPF a tothom, i quan encara no havia promocionat el Plan E, en una entrevista a l’ABC, Niño Becerra va pronosticar que la crisi era inevitable!

Avui les seves opinions continuen sent impactants. Aquest home es va reinventant ell mateix sobre la marxa...

Vegeu unes quantes opinions, molt bèsties, a prori:

·       Sostenibilitat.

o   La realitat pura i dura, és que a Espanya només hi ha tres regions que siguin sostenibles. La resta viuen del que els donen les altres. I aquest és un problema que no pot resoldre el govern espanyol, per les implicacions polítiques que té.

·       Catalunya:

o   La idea d’una Catalunya amb més autonomia econòmica, fiscal i financera agrada a la inversió europea.

o   Catalunya és una zona que té possibilitats i ha de tenir els diners que necessita per desenvolupar aquestes oportunitats.

o   Si recuperés el dèficit interregional, Catalunya passaria a tenir superàvit. Un superàvit del 4,5% del PIB; aquesta és la realitat.

·       Retallades.

o   Aquest exercici hem de fer més retallades però l’any vinent, les coses seran diferents

o   Bàsicament s’hauria de retallar en Ensenyament i Sanitat...

o   Cap a finals del 2014, o abans, el tema de Catalunya estarà mig resolt. La solució vindrà de fora. Ells diran: l’economia espanyola s’està degradant i hem de “salvar allò que té possibilitats”. Això és qüestió d’un any i mig. Si em pregunta en canvi què passarà amb Extremadura, o altres regions no sostenibles, doncs no en tinc ni idea.

·       Atur.

o   D’aquest 26% d’atur que hi ha a Espanya, el que és realment atur, és un 6 o 7%, la resta és atur estructural.

o   Hi ha 4 milions de persones que mai no trobaran feina. Quan dic mai, és mai. Sap quina és la taxa d’atur entre els immigrants? El 36% i entre els joves, el 56%.

o   Han prorrogat els 400 euros als aturats que perden la paga i això ja es quedarà com a subsidi.

·       Espanya.

o   Tenir Espanya a remolc és un llast. Quan s’arreglin les coses a Catalunya, començaran a sortir aquí els problemes. I llavors sortiran a la llum coses que estan amagades. Ara bé, si tenim autonomia econòmica i financera podrem fer coses. S’haurà de reorganitzar el territori, com a Finlàndia.

o   Anirem a un model en que tot baixarà, el PIB baixarà, tornarem a estàndards de vida dels anys 70... Sí, en el dia a dia, de la gent del carrer, Ara entrem en una dinàmica en la qual no prohibiran les manifestacions, però la repressió serà salvatge. Tornarem endarrere...

I ara l’entrevista:

 30/01/2013

Economia

Niño Becerra: "La independència és una eina per arribar a l’autonomia econòmica i fiscal"

“Si Catalunya recuperés el seu dèficit fiscal interregional tindria un superàvit del 4,5% del PIB"

Mireia Giné

L’economista i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, Santiago Niño Becerra, assegura que s’haurà de retallar novament en Sanitat i Ensenyament perquè són les partides de les quals és poden reduir més despeses. A més, té clar que la independència ha de ser merament un instrument per assolir l’autonomia fiscal i financera de Catalunya.

El Parlament Europeu ha demanat que Espanya doni més marge de dèficit a les comunitats autònomes. Malgrat les darreres declaracions, Rajoy algun dia cedirà?

El termini que Europa donarà a Espanya per complir el dèficit, també el donaran a tothom que ho necessiti. Per dues raons: primer, perquè l’objectiu de dèficit real és el -0,5% estructural pel 2020, per tant tenim molt de marge. I la segona raó, és que Espanya no pot complir el que va signar fa dos anys, i com que no ho pot assolir, li han de donar més temps, i evidentment ho pagarà.

Però aquesta flexibilització del dèficit també repercutirà en la Generalitat?
Les comunitats autònomes van ser un invent que se’ls va ocórrer l’any 1979-1980 en un moment que Euskadi i Catalunya van demanar un Estatut propi. La realitat és que mentre Espanya va anar bé, ningú parlava de la sostenibilitat de les regions.
Però la realitat pura i dura, és que només hi ha tres regions que siguin sostenibles. La resta viuen del que els donen les altres. I aquest és un problema que no pot resoldre el govern espanyol, per les implicacions polítiques que té.

I quin és el problema?
Si Madrid li dóna marge a Catalunya, els altres també en voldran. Llavors entrarem en un problema de sostenibilitat. Catalunya va incomplir el dèficit, el tornarà a incomplir i ara ha demanat un rescat de 9.000 milions...
Però tot això és una fal·làcia, perquè si Catalunya recuperés el dèficit fiscal interregional, ni tindria dèficit, ni tindria deute.
El govern espanyol parla de pomes i Catalunya de mobles, són missatges que no tenen res a veure.

Aleshores no es poden entendre...
No, no és poden entendre. La solució ha de venir de fora.
La idea d’una Catalunya amb més autonomia econòmica, fiscal i financera agrada a la inversió europea.

Si l’Estat espanyol donés més autonomia financera i fiscal, s’acabarien els problemes?
La independència és una eina per arribar a l’autonomia econòmica i fiscal.
Catalunya és una zona que té possibilitats i ha de tenir els diners que necessita per desenvolupar aquestes oportunitats. A partir d’aquí Catalunya ha de recuperar el dèficit fiscal interregional i, si no pot, es planteja la independència, però sempre com a eina. És a dir, a un broker de Chicago que Catalunya sigui independent li és igual, el que vol és que baixi el seu deute.

Per tant, Catalunya ha de ser independent per solucionar la seva economia...
Si recuperés el dèficit interregional, Catalunya passaria a tenir superàvit. Un superàvit del 4,5%; aquesta és la realitat.

Quan Mas-Colell va demanar flexibilitzar el dèficit, Sáenz de Santamaria va dir que no podia ser perquè eren requisits d’Europa... No hi ha excusa, ara?
Això és política.

Sí, però és la realitat. El dèficit s’ha de complir i el govern català haurà de fer noves retallades.
Sí, però estem al començament de la història. Si vol, aquesta conversa la podem tenir l’any vinent, perquè les coses seran diferents.

Què haurà canviat?
Cap a finals del 2014, o abans, el tema de Catalunya estarà mig resolt. La solució vindrà de fora. Ells diran: l’economia espanyola s’està degradant i hem de “salvar allò que té possibilitats”. Això és qüestió d’un any i mig. Si em pregunta en canvi què passarà amb Extremadura, o altres regions no sostenibles, doncs no en tinc ni idea.

De moment, el govern espanyol ha millorat el PER a Andalusia i Extremadura,
i ara es pagarà amb 20 peonades en comptes de 35. En plena crisi subvenciona les comunitats no sostenibles...
Això del PER és el subsidi de la subsistència.
El PER és comprar la pau social. D’aquest 26% d’atur que hi ha a Espanya, el que és realment atur, és un 6 o 7%, la resta és atur estructural.

Atur estructural?
Hi ha 4 milions de persones que mai no trobaran feina. Quan dic mai, és mai. Sap quina és la taxa d’atur entre els immigrants? El 36% i entre els joves, el 56%.

Un greu problema...

Estan marxant els joves bons. Com que no hi ha possibilitats, doncs toca marxar. El problema és relatiu, perquè si de moment la família els manté...

Si però els pares arribarà un moment que no podran...
Els donaran un subsidi i legalitzaran la marihuana. Està al caure. Així la gent estarà “calmadeta”.
Han prorrogat els 400 euros als aturats que perden la paga i això ja es quedarà com a subsidi.

Tornem a Catalunya. És un llast tenir Espanya a remolc?
Sí, però aquí hi ha un altre tema del qual no se’n parla.
A Catalunya també hi ha zones degradades. Quan s’arreglin les coses a Catalunya, començaran a sortir aquí els problemes. I llavors sortiran a la llum coses que estan amagades. Ara bé, si tenim autonomia econòmica i financera podrem fer coses.

Quines coses?
S’haurà de reorganitzar el territori, com a Finlàndia. Allà ja saben on faran una escola d’aquí cinquanta anys. Aquí hi ha gent que ha de marxar de Catalunya. L’única solució del problema que hi ha a Salt, per exemple, és que marxi gent.

Proposa fer fora a la gent que ha arribat els darrers vint anys?

Quan parlo de regularitzar aquesta situació
vinculo immigració i feina. Està treballant aquesta persona? Si els immigrants estan treballant no dic res. Ara bé, el problema és l’immigrant que va venir per fer pisos i ara no fa res. Si no sap fer res més que pisos, perquè no s’ha format, doncs no té cap possibilitat. Insisteixo, crec que s’ha de vincular permís de residencia i permís de treball.

De moment, Mas-Colell ja ha anunciat que s’hauran de fer novament retallades aquest 2013. Quines haurien de ser les prioritats del Govern?
La qüestió és mirar de quines partides pot retallar. Per reduir un dèficit, no es parla de més ingressos perquè no es pot créixer. Si tinguéssim un creixement positiu, els ingressos fiscals agumentarien, i el dèficit baixaria. Però com que no creixem, els ingressos baixen i s’ha de retallar.
Bàsicament s’hauria de retallar en Ensenyament i Sanitat.

Una resposta políticament no gaire correcte. És tocar l'Estat del benestar, hi haurà protestes...
Les revolucions no estan de moda. Ara tornarem a veure una repressió salvatge.
Ara entrem en una dinàmica en la qual no prohibiran les manifestacions, però la repressió serà salvatge. Ara la gent no protesta. I és que amb un 56% d’atur juvenil, els joves haurien d’estar ocupant el Passeig de Gràcia.

Vol dir que ara som una societat més conformista?
Sí, sí.
Ara els joves tenen un plat a taula, cinc euros a la butxaca i el whatsapp gratis...


Les polítiques keynesianes han fet mal i han creat dèficit?
No, van ser fantàstiques per créixer en el moment que es van posar en marxa. En Keynes va ser un geni. Però d’allò és va passar a una sobreutilització de recursos via l’endeutament.


El model econòmic actual canviarà a partir d’ara?

Anirem a un model en que tot baixarà, el PIB baixarà, tornarem a estàndards de vida dels anys 70... Sí, en el dia a dia, de la gent del carrer, tornarem endarrere.

 
Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 30 de gener del 2013

30/01/13. Hi haurà un dia que com a Nuremberg el país (Espanya) haurà de fer una catarsi profunda si no vol perdre per sempre la dignitat i el respecte per si mateix, perquè no és possible viure sense ètica, sense dignitat i sense autoestima

Benvolguts,

El títol de l’article (La primera vegada) no va d’eleccions amb La Trinca (alguns ja la tenen a la ma...). Avui va de capteniments cívics. En Joaquim Coello reflexiona a l’Avui sobre la dignitat i el respecte per a un mateix. El tema en aquest cas és la corrupció...

L’excusa, molt ben trobada, és el film Judgment at Nuremberg (1961), el títol de la qual fou traduït barroerament a l’espanyol com a ¿Vencedores y vencidos? I estrenada al 1964, 3 anys més tard de l’estrena als EUA.fet +1 d'aquest element públicament. Desfés

Ja que volia comentar l’article, ahir al vespre ens varem passar el film en vídeo. I val la pena de tornar-lo a veure!

1.       El fiscal anticorrupció Francisco Jimenez Villarejo en un escrit va treure’n aquesta conclusió: La película además de su evidente interés histórico, a través de las figuras del fiscal militar y el abogado defensor nos plantea el dilema entre el inmanente respeto a la dignidad humana frente al implacable cumplimiento de la ley, sin más consideracione iusnaturalistas. Sorprèn que el fiscal Jimenez Villarejo, que es vantava de ser demòcrata, s’atreveixi a expressar aquesta frase. Jo conec personalment, des d’aquella època, aquests fiscals espanyols del franquisme. I havia parlat amb ells sobre aquest tema i els havia formulat a cadascun i repetidament, a cada tertúlia, exactament la mateixa pregunta: Com pots fer de fiscal franquista si estàs obligat a obeir unes lleis que saps que són injustes? I que les condemnes, i encara només el judici en sí, afecten la dignitat dels acusats antifranquistes? I ells argumentaven (algú ho ha de fer, més val que ho fem els demòcrates) però els arguments, en la meva opinió no s’aguantaven. Al film demostren que la gent s’afiliava voluntàriament al partit nazi. Aquí els funcionaris   (jutges, fiscals, notaris, militars) estudiaven i exercien en l’atmosfera feixista de l’època...


A la transició espanyola des del diari Le Figaro advertien que la policia i l’exèrcit espanyol eren temibles, però que el cos més corrupte era el judicial.

 A la pel·lícula mostren un reportatge sobre els camps d’extermini nazis (Arbeit Macht frei), que els acusats entomen amb una fingida incredulitat...

L’articulista acaba amb la següent frase:

Hi haurà un dia que com a Nuremberg el país (Espanya) haurà de fer una catarsi profunda si no vol perdre per sempre la dignitat i el respecte per si mateix

I ara l’article:

La primera vegada


29/01/13 - Joaquim Coello i Brufau email protegit

Fa uns dies es va projectar una pel·lícula dels anys seixanta sobre els judicis de Nuremberg que, del 1945 al 1949, van condemnar els criminals nazis que participaren a l'holocaust jueu i a la devastació de la població que es va oposar a la política del règim mentre aquest va durar, del 1933 al 1945.

 El film és dels anys seixanta i acusa l'edat, però el repartiment és de luxe: Spencer Tracy fa de jutge americà traslladat a Alemanya pel cas; Maximilian Schell, d'advocat defensor alemany; Richard Widmark, de fiscal militar; Montgomery Cliff, de testimoni en el judici amb capacitats intel·lectuals disminuïdes, esterilitzat pels nazis per aquesta raó; Marlene Dietrich, de vídua aristòcrata d'un general jutjat a Nuremberg i executat per crims de guerra... Les escenes al tribunal resulten excessivament primàries, sense matisos: els bons són bons i els dolents són dolents... Malgrat això, la credibilitat que donen a la història els actors fa que la pel·lícula tingui moments d'un dramatisme punyent, creïble, alliçonador.

Es jutja uns jutges que van seguir les lleis del règim i condemnaren innocents perquè això era el que s'esperava que fessin.

L'escenari i l'entorn és el conegut i a bastament repetit que cap ciutadà alemany sabia que passava al país mentre milions de persones eren exterminades de manera meticulosa, despietada i sistemàtica.

El principal acusat és un jutge amb prestigi professional i moral, encarnat per Burt Lancaster, que es doblega a la pressió política i es posa al servei del règim. És conscient de l'enormitat dels seus crims i, en un moment del procés en què l'advocat defensor interroga un testimoni amb agressivitat i certa dosi de crueltat per obtenir-ne la declaració que necessita, exclama: “Hem de tornar a repetir tot això?”( la manca de respecte de la justícia del règim nazi pels ciutadans). S'ofereix voluntàriament per testificar, inculpa els altres acusats i s'autoinculpa ell mateix. El testimoni guanya en credibilitat quan parla dels seus propis crims. Vol l'advocat defensor aconseguir penes menors per als acusats, explica que no s'ha de perdre la dignitat del país perquè, si passa, mai Alemanya podrà tornar-se a governar a si mateixa, sempre més romandrà un país ocupat i administrat pels vencedors perquè no serà digne de confiança ni per ell mateix ni pels altres estats del món. La seva tesi és que no es pot jutjar el poble alemany sinó el règim perquè aquell no era conscient, per raó de les circumstàncies excepcionals de la guerra, del que feia aquest.

El tribunal condemna els quatre acusats a reclusió perpètua. El debat entre els magistrats de la sentència és dur i llarg. Un membre del tribunal fa un vot particular en contra. La guerra freda tot just comença i no volen alguns militars i polítics americans en el entorn del procés antagonitzar Alemanya, cal la seva col·laboració contra l'URSS...

La sentència és justa, però és vista com excessiva per alguns. La pel·lícula acaba quan el jutge és a punt de tornar a Amèrica. El principal acusat, a través del seu advocat, demana de veure'l. Ho accepta amb reticència. Quan entra a la cel·la on es troba el condemnat, aquest mira d'aconseguir la seva complicitat. El jutge es manté distant i aquell li diu que, malgrat tot el que ha passat, ell no hauria pensat mai que arribaria a succeir el que va realment passar, la mort de milions de persones. El jutge que l'ha condemnat li respon que n'és responsable des del dia que va dictar la primera sentència injusta sabent que ho era, que va cedir a la pressió del règim, que no va denunciar l'abús contra les persones... Va ser aquella, la primera vegada, la important i determinant; després tot va ser més senzill: comès el primer crim, repetir-lo és més fàcil, cada vegada més.

Amb transcendència diferent però amb paral·lelisme absolut, un diari d'àmbit nacional ha difós un informe suposadament de la policia sobre la corrupció econòmica de certs polítics que ha resultat apòcrif, sense data, signatura ni autor conegut, sense registre ni control, sobre el qual el Ministeri de l'Interior no ha pogut donar raó de l'origen i sobre el qual s'ha obert un procediment de recerca interna que probablement mai no acabarà i del que per tant no es coneixeran les conclusions. Un sindicat policial l'ha filtrat a la premsa confirmant que existeix i que manca d'autenticitat. Semblaria que sobre la calúmnia saben més els sindicats que les autoritats....

Donar notícies que resulten falses i perjudiquen una determinada línia política a través de la mentida, no comprovar l'origen de les informacions, no excusar-se, és la manifestació d'una actuació moralment inacceptable que possiblement va tenir un origen menor. Fer-ho per primera vegada va ser difícil, després ja no; després de dita una petita mentida intencionada amb l'ànim de perjudicar, la segona, la tercera resulten irrellevants perquè la impunitat s'obre pas a poc a poc i el respecte a un mateix i als altres va desapareixent.

Que el tresorer d'un partit polític acumuli un capital de desenes de milions d'euros a l'estranger per ocultar-lo i evitar-ne la fiscalitat, que es descobreixi, que utilitzi l'amnistia fiscal per regularitzar-ne part, que el partit polític concernit digui que ho desconeix, que declari que farà una auditoria (es descobreix el “diner negre” amb una auditoria?) però que no preguntarà al principal culpable perquè no cal i que manifesti que el partit i tots els seus membres n'estan al marge, és la prova de la manca de decència fins on s'ha arribat en una qüestió que probablement va ser inicialment menor però que el temps i una consciència personal i col·lectiva esmorteïda per la repetició de l'estafa han convertit en un enorme frau contra la ciutadania.

Els casos són extremament nombrosos i fins i tot quan es pacta tornar els diners detrets a la hisenda pública per un finançament irregular per un partit, ningú sembla afectat i és capaç el culpable de donar unes explicacions que ningú no entén però que ell creu que l'exculpen. La tècnica és coneguda, una falta petita sense importància és el primer graó de l'escala que porta a la infàmia. Tenia raó el jutge americà del film.

Hi haurà un dia que com a Nuremberg el país haurà de fer una catarsi profunda si no vol perdre per sempre la dignitat i el respecte per si mateix, perquè no és possible viure sense ètica, sense dignitat i sense autoestima.


Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 29 de gener del 2013

29/01/13. L'inadmissible repartiment del dèficit


Benvolguts,

Avui cal comentar el clarificador article de l’economista i professora de la UB Marta Espasa de títol: L'inadmissible repartiment del dèficit.

En apunts anteriors hem parlat dels impostos que paga i de les despeses que té Catalunya. Com les entrades i sortides en una economia domèstica...

En el gràfic adjunt es veu que els impostos que Catalunya paga anualment a l’agència Tributària Espanyola és d’uns 38.000 M€ i les aportacions a la Caixa de la SS és d’uns 25.000 €. Un total de 63.000 M€. També es veu que els Pressupostos de la Generalitat (Salut, Educació, Benestar Social, etc) pugen uns 27.000 M€, els pensionistes i aturats reben uns 28.000 M€, i el pagament del Deute públic (que actualment és d’uns 45.000 M€), puja uns 2.000 M€.

Si Catalunya fos un estat independent seria l’ATC (Agència Tributària Catalana) qui gestionaria ingressos i despeses. En aquest cas hi hauria un Superàvit de 6.000 M€.

Però Catalunya pateix una espoliació fiscal de 16.500 M€, que vol dir que s’han de restar dels 38.000 M€. L’escenari en aquest cas és que dels 38.000 M€ se n’han de restar obligatòriament 3.000 M€ d’ajut a Pensionistes i aturats, 2.000 M€ a Interessos del Deute i 16.500 M€ a l’Espoliació fiscal. Queden exactament uns altres 16.500 M€. Que comparats amb els 27.000 M€ necessaris dóna una diferència o Dèficit de 10.500 M€!

Com es pot compensar aquesta diferència, per mantenir l’Estat de Benestar? De diverses maneres:
·       Endeutant-se encara més (i ja ho pagaran els nostres fills i nets)
·       Augmentant els ingressos amb nous impostos
·       Retallant!

Respecte al deute la UE ha fixat a l’estat espanyol per a aquest any uns límits de dèficit (increments d’endeutament). A continuació l’estat espanyol ha fixat el dèficit de l’estructura central i els dèficits de les CCAA anuals. I ho ha fet a l’estilo compadre... O sigui que com succeeix normalment a l’estat espanyol, no actua amb cap criteri econòmic ni financer (com en les línies d’AVE o el no-Corredor mediterrani) sinó només acaparant per a l’estat (i així poder demostrar de cara a Europa que l’estat millora financerament) i  les comunitats que es fotin (i així poder demostrar que la culpa de tots els mals del país és de les CCAA, especialment de Catalunya). Ho tracta la Marta Espasa.

Respecte a l’augment dels ingressos amb nous impostos ja en parla també la Marta Espasa.

Respecte a les retallades, ja n’hem parlat en altres ocasions. La Generalitat ha de mantenir l’equilibri entre entrades i sortides...

En l’estudi de la Marta Espasa s’explica a bastament aquesta qüestió, referida al nyap del repartiment del dèficit entre estructura central i CCAA. En l’article s’usa, com sempre, el criteri de referir els valors absoluts dels deutes i dèficits al valor relatiu de la seva relació amb el PIB corresponent. Com que el PIB català és d’uns 200.000 M€, el dèficit que ens volen permetre aquest any és de l’1,5% (del PIB) o sigui de 3.000 M€. És amb valors relatius, respecte al PIB, com es calculen, dèficits, deutes, exportacions, creació de riquesa, renda per càpita, etc.

 I ara l’article:

L'inadmissible repartiment del dèficit

MARTA ESPASA

28/01/2013

La setmana passada vam conèixer la liquidació provisional dels comptes de la Generalitat de Catalunya per al 2012. El dèficit no financer, definit com la diferència entre els ingressos reals (bàsicament tributs i transferències) i les despeses reals (sous i salaris, compres de béns i serveis, pagament d'interessos, transferències i inversions) s'ha situat en el 2,3% del PIB català, és a dir, al voltant d'uns 4.500 milions d'euros. Una xifra que implica una reducció de 3.484 milions en relació al 2011. Aquestes dades constaten que s'ha fet un gran esforç, ja que en només dos anys s'ha reduït el dèficit pràcticament a la meitat. Cal recordar que el 2010 es va assolir el nivell màxim de desajust pressupostari i es va tancar l'exercici amb un dèficit del 4,22% del PIB, cosa que va significar 8.352 milions d'euros. Aquesta tendència d'esforç sostingut, però no sobtat, de reconduir les finances públiques catalanes és encertada: en haver-se de fer pràcticament tot l'ajust pel cantó de la despesa pública (ja que la Generalitat té molt poca capacitat per augmentar els ingressos) evita xocs traumàtics en l'economia del país. A més, ja hem vist que els intents que ha fet per aconseguir més recursos (euro per recepta, taxes judicials) han estat bloquejats pel govern central, i les transferències que l'Estat ha d'atorgar a la Generalitat han sofert importants incompliments (disposició addicional tercera, fons de competitivitat). Doncs bé, davant aquesta rigidesa dels ingressos, l'única manera de reduir el dèficit públic és mitjançant l'ajust de la despesa, però actuar per aquesta via té límits.

Si, com estableix el govern central, el dèficit de la Generalitat s'hagués situat a l'1,5% del PIB, els nivells d'austeritat haurien estat molt més forts i durs tant des del punt de vista de la recuperació econòmica com de la cohesió social. És evident que hi ha d'haver una correcció en els comptes públics, però s'ha d'evitar que aquest ajust estranguli el potencial creixement de l'economia catalana. Tingui's en compte que les últimes dades de l'Enquesta de Població Activa assenyalen que Catalunya va tancar l'any 2012 amb 885.100 aturats, cosa que suposa una taxa d'atur del 23,94%. Si en aquesta situació tan delicada, el govern de la Generalitat, que representa al voltant del 18% del PIB català, hagués actuat tal com pretenia el govern central, fent encara 1.600 milions addicionals de retallades, la caiguda de l'economia s'hauria accentuat i hauria augmentat encara més el nombre d'aturats i hauria posat en perill l'estat del benestar.

La tendència ha de ser una reducció progressiva i esglaonada dels nivells de dèficit públic, tal com ha acceptat Brussel·les per al conjunt de l'estat espanyol. Ara bé, aquesta permissibilitat temporal més gran no se l'ha d'apropiar només l'administració central, sinó que s'ha de traslladar al conjunt de les administracions públiques. Això implica una reformulació del repartiment del dèficit públic entre les diferents administracions a partir de criteris quantitatius i qualitatius. Des d'un punt de vista quantitatiu, el repartiment del dèficit hauria de ser proporcional a la despesa que gestionen les diferents administracions. D'aquesta manera, tenint en compte que les comunitats autònomes gestionen al voltant del 35% de la despesa pública, se'ls hauria de permetre un objectiu de dèficit del 35% del total establert per al conjunt de l'estat espanyol. En canvi, tenint en compte que l'administració central només gestiona el 20% de la despesa pública se li hauria d'assignar la mateixa proporció de dèficit. Doncs bé, per a l'any 2013 l'objectiu de dèficit per al conjunt de l'estat espanyol és del 4,5% del PIB i l'administració central s'ha reservat prop del 85% d'aquest dèficit (el 3,8% del PIB) i ha cedit als governs autonòmics el 15% restant (0,7% del PIB). És evident que aquest repartiment no respon a cap criteri objectiu ni racional, sinó a un criteri d'autoritat del govern central, que es considera una administració de rang superior a la resta.

Des d'un punt de vista qualitatiu, cal tenir en compte el tipus de serveis que presta cada administració, per analitzar quins són els serveis més prescindibles o susceptibles que els sigui reduït el pressupost, tenint en compte l'impacte econòmic i social que aquestes mesures poden generar. Doncs bé, els principals serveis que presten els governs autonòmics són:
 
·       la sanitat,
·       l'educació i
·       els serveis socials,

mentre que l'administració central és l'encarregada de prestar els serveis de caràcter més governamental com:
 
·       la defensa,
·       l'ordre públic i la seguretat,
·       les infraestructures i
·       l'administració general

Resulta evident que no té el mateix cost social ni econòmic reduir la despesa en aquests serveis governamentals que en els que presten les comunitats autònomes.

Joan A. Forès
Reflexions