divendres, 30 de novembre de 2012

30/11/12. Col·lectiu Wilson. El Dividend Fiscal de la Independència.


Benvolguts,

El col·lectiu Wilson, proposa un altre article divulgatiu, en aquest cas sobre el dividend fiscal, o sigui  sobre el dividend que gaudirem quan Catalunya sigui un país independent i s’hagi tret de sobre l’espoliació fiscal a la que  l’Estat espanyol ens té sotmesos. Després de les eleccions del 25N podem aclarir que el dividend fiscal serà per a tothom que pagui impostos a Catalunya, parli català, castellà o urdú, voti partits unionistes, C’s o PSC(PSC-PSOE- PSOE- PSOE- PSOE) o PP o independentistes, CiU, ERC, ICV, CUP.

L’article és molt didàctic i explica entre altres la manera dels successius Gobiernos espanyols de confondre el contribuent embolicant-lo amb les moltes maneres de calcular el dèficit fiscal, quan de l’article se’n desprèn que és molt clar que de mètode de càlcul només n’hi ha un: el del flux monetari

El tema està exposat, com el col·lectiu Wilson ens té acostumats, en 14 punts.
 

El Dividend Fiscal de la Independència. Col·lectiu Wilson


21 Nov 2012


·       Escrit per Col·lectiu Wilson
Publicat a Comunicats Conjunts
1.       Una hipotètica independència de Catalunya tindria un impacte fiscal important perquè els diners que actualment l’administració central de l’estat obté de Catalunya i que mai no retornen a aquesta, no sortirien de Catalunya. Aquests diners que guanyaria Catalunya s’anomenen el “dividend fiscal de la independència”.

2.       La balança fiscal mesura la redistribució entre els territoris d’un país, els diners que l’Estat obté d’uns territoris i dóna a uns altres. Malgrat que és cert que les persones i no els territoris paguen impostos, també és obvi que alguns serveis públics com les infraestructures es fan als territoris. Per aquesta raó el càlcul de la balança fiscal és legítim i informatiu.

3.       Hi ha dues maneres de calcular la balança fiscal. El mètode del flux monetari assigna les despeses al territori on es gasten. El mètode del benefici, en canvi, assigna les despeses allà on viuen els ciutadans que se’n beneficien.

4.       El “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari. La balança per flux monetari assigna el salari d’un funcionari que viu a Madrid a la Comunidad Autonoma de Madrid. Això és així perquè el salari d’aquest funcionari té un impacte econòmic als restaurants i les botigues de Madrid. Que aquest funcionari treballi per un Ministerio i per tant “beneficiï” o no als ciutadans d’altres territoris és irrellevant per calcular el “dividend fiscal de la independència”. En cas d’independència, aquests diners es gastarien a Catalunya i tindrien un impacte econòmic positiu a Catalunya. És per això que el “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari.

5.       La balança fiscal pel mètode del flux monetari es calcula com la diferència entre els impostos que paguen els catalans a l’Administració central menys les despeses que aquesta fa a Catalunya.

6.       Part dels diners que el sector públic gasta provenen de crèdits que demana el Govern central, uns crèdits que, lògicament, han de ser retornats tard o d’hora amb els impostos dels ciutadans. Una part d’aquests impostos es cobraran a Catalunya. Tenir en compte aquests deutes és el que s’anomena “neutralitzar” la balança fiscal. Pensar que la balança fiscal no s’ha de neutralitzar és equivalent a pensar que el Govern d’Espanya no pagarà els seus deutes. Com que pagar els deutes no és una opció sinó una obligació, “neutralitzar” la balança no és una opció sinó una obligació.

7.       Alguns analistes intenten confondre la gent a base de presentar quatre, sis, vuit o dotzenes de càlculs de la balança fiscal per donar a entendre que aquests càlculs són imprecisos i arbitraris. És cert que, depenent de la pregunta que un faci es pot utilitzar el mètode de benefici o el mètode monetari. Però per a calcular el “dividend fiscal de la independència” només hi ha dues metodologies: la correcta i la incorrecta. La correcta és la monetària i neutralitzada.

8.       Si els ciutadans de Catalunya decidissin optar per la independència, Catalunya obtindria un dividend fiscal d’uns 16.000 milions anuals: la totalitat del dèficit fiscal que manté amb Espanya calculat pel mètode del flux monetari.

9.       Durant les darreres dècades Catalunya ha mantingut un dèficit de la balança fiscal important i que no sembla que tendeixi a baixar: el 30% dels recursos fiscals aportats pels catalans mai no tornen. Això correspon aproximadament al 8% del PIB cada any, equivalent a 2.250 euros per habitant el 2009. El dèficit acumulat des de 1986 suma 300.000 milions d’euros.

10.   El principal responsable del dèficit de la balança fiscal catalana no són els impostos sinó la despesa. És a dir, el problema no és que els catalans paguin una quantitat anormal d’impostos a l’Administració central. El que passa és que aquesta gasta una quantitat anormalment baixa a Catalunya. En part, perquè el model de finançament de la Generalitat és deficient. I en part, per causa de la minúscula inversió pública de l’Estat a Catalunya.

11.   Aquesta minúscula inversió, mantinguda a través dels anys, ha fet que Catalunya hagi acabat tenint l’estoc de capital públic relatiu a producte interior brut més petit de l’Estat espanyol.

12.   El “dividend fiscal de la independència” seria de 16.000 milions anuals, fins i tot tenint en compte que les estructures d’estat costarien diners. Les professores Bosch i Espasa per una banda i l’economista De la Fuente per una altra calculen que les despeses netes serien d’uns 3.000 milions d’euros. Des del punt de vista de país i d’impacte econòmic, aquestes estructures d’estat serien una despesa que es faria a Catalunya, tot pagant a treballadors catalans que gastarien bona part dels seus salaris en restaurants i botigues catalans. Tot això tindria un impacte positiu directe sobre l’economia catalana. Per tant, per calcular el “dividend fiscal de la independència” per a Catalunya, només hem de mirar el saldo de la balança fiscal i no s’han de descomptar pas els costos de les estructures d’estat.

13.   El dividend fiscal per a la Generalitat, per contra, no seria de 16.000 milions sinó de 13.000 milions addicionals cada any ja que hauria de fer front a despeses addicionals de 3.000 milions que s’haurien de restar dels 16.000 milions. Ben usats, aquests diners permetrien evitar retallades, retornar deute, rebaixar impostos o construir infraestructures addicionals.

14.   El dividend fiscal obriria la possibilitat de revertir la tendència de declivi de les darreres dècades. Per aconseguir-ho, però, caldria que la Generalitat l’usés de manera eficient i en benefici de la prosperitat econòmica dels catalans:

·       Unes millors infraestructures permetrien augmentar la taxa de creixement a mig i llarg termini.

·       Uns impostos més baixos atraurien la inversió estrangera i ajudaria a captar i retenir talent.

·       Un deute més reduït portaria a una millora dels ratings i una disminució de la prima de risc, i per tant, de la despesa que es malversa en interessos.

·       Finalment, els recursos addicionals també possibilitarien una despesa social pròpia d’un estat modern.

·       Tots aquests factors es reforçarien mútuament, creant un cercle virtuós.

Això contrasta amb el cercle viciós que comporta el manteniment de la situació actual:

·       més deute,

·       més interessos,

·       menys despesa social i

·       més impostos.

En una paraula : el declivi econòmic del nostre país.

  
Joan A. Forès
Reflexions

20/11/12. El ataque alemán desahucia a España


Benvolguts,

El company Carles Marc m’ha passat l’article i ens ha fet notar com els països rics han propiciat  “mercats casino”, amb totes les conseqüències destructives que ja hem vist en els films Inside job i Margin Call. Com a complement d’aquest article podeu buscar Lehman Brothers, Goldman Sachs, corralitos, preferents, subordinades, etc, en el Bloc: http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/search?q=margin. N’hi trobareu un munt...

El ataque alemán desahucia a España


El pánico financiero y la austeridad que impone Alemania le reportan grandes beneficios y favorecen la apuesta de los grandes especuladores contra las deudas soberanas de los países del sur de Europa


Los economistas reiteran hasta la saciedad que la imposición merkeliana de austeridad es un error, pero siguen sin entender que se trata de una truculenta estrategia del Gobierno y la banca alemana para desvalijar al sur de Europa con el fin de tapar el enorme agujero financiero alemán. Este expolio es posible debido a una desregulación jurídica que desde 2000 ha desplazado el capitalismo productivo por un “mercado casino” sin supervisión administrativa, en el que ha quedado suprimido el delito de información privilegiada y que funciona mediante apuestas en las que no hay que identificarse. Esta bolsa privada y sin transparencia, localizada en Nueva York y Londres, está en manos de un cartel compuesto por seis megabancos norteamericanos y seis europeos, todos quebrados y rescatados por sus Gobiernos, es decir, por los contribuyentes.

Este es el verdadero origen de la crisis: un nuevo capitalismo de casino y de apuestas en productos financieros tóxicos —como las hipotecas subprime—, que ahora especula con la deuda soberana de los países del sur. La causa de la crisis, pues, no es ni la burbuja inmobiliaria española, ni el endeudamiento —las deudas inglesa y alemana eran superiores—, ni la indisciplina fiscal. La burbuja ha sido hipotecaria: de titulizar y revender hipotecas tóxicas en el mercado. Precisamente, el Deutsche Bank fue uno de los mayores implicados, según reveló el Senado americano. Este banco ha colocado productos a sus clientes a sabiendas de que perderían dinero, tanto en Norteamérica (paquete “Gemstone VII”) como en Alemania, donde el Tribunal Supremo le condenó en 2011. Los ciudadanos alemanes fueron las primeras víctimas de la voracidad de sus bancos.
 

Es rentable propagar el temor financiero; el dinero huye del sur por miedo a un ‘corralito’

Alemania, además, es quien promovió las apuestas contra la deuda del sur. El Deutsche Bank fue uno de los artífices de este nuevo Merk-ado de deuda soberana —y de su índice de precios Markit— que disparó los ataques especulativos. Goldman Sachs asesoró a Grecia para ocultar su deuda y así logró entrar en el euro, después, con esta información privilegiada, apostó junto con Deutsche Bank que Grecia se hundiría. Atacar a países del sur fue la fórmula del Gobierno y bancos alemanes para recuperar las pérdidas de sus bancos ludópatas.

Semejante giro depredador contra la propia zona euro lo motivó la filtración del informe confidencial del supervisor financiero alemán, el BaFIN (confirmado por otro de Merrill Lynch), que valoraba en 800.000 millones los activos tóxicos del país en 2009. Dichos datos delatarían que una Alemania especulativa había reemplazado a su reputado capitalismo industrial. En vez de procesar a los responsables, cerraron filas e iniciaron el descrédito del sur para desviar la atención y sojuzgarlos.
 


Algunos países disculpan la especulación para que sus bancos intervenidos obtengan beneficios



 
Las Bankias alemanas han sido muchas: Hypo Real Estate fue rescatado con más de 100.000 millones de euros y en 2009 fue nacionalizado en un 90%; el Industriebank (IKB), con 10.000 millones de euros; los Landesbank (cajas autonómicas), como el Baden-Württemberg, el West o el Sachsen, recibieron unos 150.000 millones de euros; el Dresdner Bank, segunda entidad del país, quebró y fue absorbido por el Commerzbank, que a su vez recibió un rescate de 100.000 millones y cuyo 25% todavía está en manos del Gobierno de Merkel. El caso del Commerzbank es ilustrativo, pues el año pasado devolvió parte del rescate al Gobierno, 14.000 millones de euros. ¿De dónde sacó tan cuantiosos beneficios, si no es apostando en el casino con información privilegiada proporcionada por el propio Gobierno?


Este es el cambio clave del nuevo capitalismo de casino: los rescates y nacionalizaciones han transformado a los Gobiernos alemán, británico, suizo y norteamericano en cobanqueros que ahora disculpan la prolongación de ataques especulativos porque necesitan que estos bancos tengan beneficios rápidos y puedan devolver el dinero inyectado.

Además de estos rescates, Alemania —que se opone a que el BCE ayude a España— oculta que el Deutsche Bank recibió, solo en 2008, 20.000 millones de la Reserva Federal norteamericana junto con 60.000 millones para Credit Suisse y UBS (Unión de Bancos Suizos) a un tipo de interés regalado del 0,01%.

Se entiende cómo funciona un ataque especulativo tomando el paradigmático caso del imperio mediático alemán, Kirch. En
Algunos países disculpan la especulación para que sus bancos intervenidos obtengan beneficios
2001 los directivos de Deutsche Bank (Ackermann y Baumann) difundieron rumores falsos de que el grupo no podría pagar su deuda y que no conseguiría financiación. (¿Les suena de algo?) Provocaron la mayor quiebra contemporánea para apoderarse de él. En 2011 la justicia alemana esclareció el asunto y el presidente Ackermann, íntimo amigo de Merkel, dimitió y propuso una indemnización de 1.000 millones de euros para silenciar el escándalo. Como se ve, antes de Grecia, ya estaban curtidos en especulación contra empresas alemanas.


Idéntico sistema se está utilizando para desacreditar al sur. ¿Cómo se beneficia Alemania de este ataque a España?

1. Genera rumores para disparar el interés que pagará España cuando pida prestado dinero. 2. Impone privatizaciones de empresas rentables (aeropuertos, AVE, lotería…) que, de no resistir el Gobierno, pasarán a manos del norte a precio de ganga. 3. Provoca asfixia crediticia para devaluar las acciones de las multinacionales (Telefónica, Iberdrola, Repsol, Gas Natural…), con lo cual pueden apoderárselas grupos alemanes. 4. Pero lo más rentable al propagar pánico financiero —que es delito— es la huida de dinero por miedo a un corralito. De España en ocho meses de 2012 han salido 330.000 millones de euros (a los que hay que sumar su equivalente en Grecia e Italia), que van a parar a bancos de Suiza, Luxemburgo, Holanda y Alemania, cifras “sin precedentes”, según Bloomberg. El austericidio reporta grandes beneficios…

Bajo el disfraz de la “(in)dependencia”, Jens Weidmann, presidente del Banco Central alemán, ha contribuido a este pánico cuestionando cada test favorable a España. Sigue la línea de su predecesor, Axel Weber, quien el mismo año en que dejó el Bundesbank (2011) fue “premiado” por hostigar al sur con la presidencia de UBS, uno de los bancos privados del eje alemán que se beneficia de la deportación de miles de millones provenientes del sur.

El escándalo del líbor-euríbor y Barclays es la última prueba de las prácticas fraudulentas y especulativas de este cartel, el cual alteraba el precio al que se presta el dinero e incrementó el coste de las hipotecas de los europeos. Entre los implicados están el Deutsche Bank, Credit Suisse y UBS junto con Lloyds y Royal Bank of Scotland (RBS) —son las Bankias del Gobierno inglés, nacionalizados en un 40% y 80%—.

En cambio, nuestros principales bancos, Santander, BBVA y La Caixa, no están implicados en semejantes prácticas. Tampoco han necesitado rescate y el Santander es el mejor banco del mundo según Euromoney. Son un apetecible botín de guerra.

La Comisión Europea no ha detectado el cartel del líbor, ni el entramado especulativo sobre la deuda griega oculta, ni destapa el club bancario que controla el mercado casino de Londres (denunciado todo por la prensa norteamericana). Tampoco indaga quiénes son los beneficiarios del ataque especulativo que está desahuciando a los Estados del sur. ¿Seguirán la UE y el comisario Almunia haciendo la vista gorda a esta manifiesta vulneración del derecho de la competencia? Lo que sí sabemos es que su antecesor, lord Brittan (diseñador del mercado casino con Thatcher), se colocó como vicepresidente de UBS. Otro vicepresidente de la UE, Solbes, es hoy asesor de Barclays.

El Gobierno alemán, el gran desahuciador, pretende apropiarse del capital del sur hasta las elecciones de 2013. España tiene que resistirse al rescate draconiano y reaccionar para desenmascarar esta política perversa de austeridad con movilizaciones y demandas judiciales. El Tribunal de la UE (caso Sint Servatius, 2009) declaró justificada la restricción a la libre circulación de capitales si “socava el equilibrio financiero de las políticas sociales”. Más aún, si tal especulación socava la soberanía económica y la estabilidad de un país miembro. Presenciamos pasivamente la destrucción del mercado único europeo y la imposición de un mercado único euro-alemán.

Thomas Mann ya nos alertó: en vez de una europeización de Alemania, se está implantando una alemanización económica de Europa.

Manuel Ballbé es catedrático de Derecho de la UAB y Yaiza Cabedo, abogada.


 
Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 29 de novembre de 2012

29/11/12. Defugir responsabilitat, al•legar ignorància, fer veure que no s'adonen del tracte injust que rep Catalunya

Benvolguts,

La resignació comença a manifestar-se:

Ricard Palou justifica la no-creació d’un Govern de Coalició i diu a CiU i ERC que és millor living apart together per evitar un altre Dragon Khan...

Vicent Partal diu a La gent vota el que vol que tal com Churchill va acceptar el seu relleu després d’haver sigut el primer ministre britànic durant la guerra dient: que la democràcia és un règim quasi perfecte, l'únic problema del qual és que la gent vota el que vol. I això és el que ens va passar diumenge: que la gent va votar el que va voler. L'anàlisi acurada de les xifres mostra que els votants volen que es faça el referèndum, sí, però al mateix temps prefereixen que aquest no siga un projecte d'un sol partit, i que, a més, no estan d'acord amb les polítiques d'austeritat del govern Mas. Però es poden conciliar les dues posicions? Doncs la veritat és que no és gens clar. Caldrà intentar-ho, però a ningú no se li escapa que no serà gens senzill i que CiU i ERC hauran de ser molt generosos tots dos per a poder-ho aconseguir.

Però, cadascú ha de fer la seua feina i ara toca als polítics arreglar el puzle. Perquè la responsabilitat dels electors era votar el que volien, que va dir en Churchill. Convertir aquest garbuix en un projecte de futur, aquesta però és la feina, potser impossible, dels polítics.

En Jordi Pujol diu a Tres maneres d'escórrer el ‘bulto' que podria passar, ara que ja s'han fet les eleccions catalanes, que ningú, o quasi ningú, no volgués governar. S'insinua una actitud així en sectors bastant importants. Si es confirmés posaria de manifest un tremp i una mentalitat pròpia d'una societat incapaç d'afrontar els seus problemes col·lectius.

Hi ha una altra cosa, per desgràcia evident, i és que hi ha gent –sectors polítics i socials– que no volen admetre que en les condicions financeres, polítiques i institucionals que Espanya ens imposa Catalunya no és viable. I que realment no han fet res perquè hi hagi un canvi substancial en la relació entre Catalunya i Espanya. I hi ha tres maneres d'escórrer el ‘bulto':
·       Defugir responsabilitat (“que bé fer d'oposició”),
·       al·legar ignorància (no voler saber ni quina és la tresoreria de la Generalitat ni com s'hi ha arribat),
·       fer veure que no s'adonen del tracte injust que rep Catalunya (i així no veure's obligats a comprometre's)

Vet ací tres maneres de fer, poc responsables i altament negatives, que poden ensorrar el país que les practiqui. Esperem que no sigui així. Esperem que la por i el càlcul esquifit no prevalguin.

L’Oriol Junqueras diu: El que toca és que CiU formi govern, que governi i que ERC encapçali l'oposició

Josep A. Duran i Lleida diu: No n'hi ha prou que ens donin suport en la consulta, en necessitem dia a dia

És cagalló? Són càlculs partidistes que poden rebentar l’entesa dels 4 partits independentistes i engegar a prendre pel cul l’invent? La solució en el proper capítol...

Demà parlarem d’altres actituds, més positives!


Joan A. Forès
Reflexions

 

29/11/12. Carta oberta a les direccions de Convergència i Unió i Esquerra Republicana


Benvolguts,

Us passo un clam expressat per un independentista del Baix Penedès, comminant CiU i ERC a posar-se d’acord.

Carta oberta a les direccions de Convergència i Unió i Esquerra Republicana

En l’article hi ha un joc de dilemes començant pel subtítol: Deixar que el dret a decidir es dilueixi, o promoure el referèndum,...


Deixar que el dret a decidir es dilueixi, o promoure el referèndum, sense pressa, però sense abandonar el procés per dur-lo a terme el més aviat possible en aquesta mateixa legislatura.

Durant la passada campanya electoral, el President Mas havia reclamat una majoria excepcional per tal d'iniciar el camí cap a l'Estat Propi. Deixant de banda l'impacte del primer moment a causa de les expectatives generades pels gurús de l'estadística, una segona lectura, més freda i reflexiva, permet interpretar que aquella majoria s'ha assolit amb escreix en tant que ha esdevingut una MAJORIA ABSOLUTA. Així ho han interpretat, en positiu, diversos mitjans internacionals, mentre la caverna mediàtica espanyola aconseguia difondre la seva perspectiva de fracàs absolut, fins al punt de fer-nos-la interioritzar com a certa. 

·       Teniu a la mà, tant Esquerra Republicana de Catalunya com Convergència i Unió, constituir al Parlament la primera majoria absoluta independentista,

o   o decidir que ens hem de continuar administrant com la "Comunidad Autónoma de Régimen Común" que som ara mateix.

·       Deixar que el dret a decidir es dilueixi,

o   o promoure el referèndum, sense pressa, però sense abandonar el procés per dur-lo a terme el més aviat possible en aquesta mateixa legislatura.

·       Acceptar l'asfíxia del model de finançament actual, en mans del govern del PP,

o   o avançar cap a la Hisenda pròpia.

·       Reforçar el President que ha tingut el coratge de plantar cara a l'Estat i posar la independència a la primera plana internacional,

o   o deixar-lo a mans dels carronyaires que se'l volen cruspir.

·       Dir-li al món que existeix una majoria incontestable disposada a caminar cap al nou Estat d'Europa que reclamava el carrer,

o   o deixar que triomfi l'opinió de la caverna mediàtica, que diu que això s'ha acabat, que ha estat un fracàs.

·       Demostrar capacitat estratègica per tal d'assegurar-vos el suport de les CUP i Iniciativa en aquest procés,

o   o evidenciar la disgregació absoluta del sobiranisme en l'arc parlamentari català.

·       Demostrar-li al senyor Aznar que, tal com afirma ell mateix, "un pacte entre CiU i ERC a Catalunya seria 'realment explosiu'",

o   o donar-li una alegria evitant aquest pacte.

Us demanem un Govern de coalició. Us exigim un exercici de generositat. És una qüestió de voluntat política. Això és el que una gran part de la ciutadania i dels vostres votants espera de vosaltres.

Us toca demostrar que la vostra prioritat és fer governable el país i governar-lo!

Quim Llamusí 28-11-2012
 

Joan A. Forès
Reflexions