17/10/12. Vicent Partal analitza l'Europa 2014

Benvolguts,

Aquest dilluns en Vicent Partal va donar-nos aquest magnífic exemple de concepció global de les situacions similars: Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya. Què tenen en comú aquests quatre territoris? Doncs que tenen una història al darrere que els avala, que no es troben còmodes en el seu tracte amb la metròpoli (usant un terme del colonialisme), que pertanyen a països que formen part de la UE i que tenen governs territorials sortits d’eleccions democràtiques que proposen independitzar-se de la metròpoli. I què els diferencia? La metròpoli!

Si heu llegit els diaris d’ahir veureu l’exquisidesa del tracte del govern britànic envers el govern escocès en comparació amb el rebuig del govern espanyol a Catalunya, amb la política de la por: intervencions militars, escanyament financera, amenaça d’anul·lació del poder local, amenaça de canvi de codis penals per poder castigar els presidents de CCAA díscols, expulsió de la UE, amenaça de que els títols emesos per les universitats catalanes no tinguin validesa a Europa,

les tenebres eternes per qui gosi intentar fugir de la “madre pàtria”. Ja es veu que la memòria és curta. A l’imperi espanyol se li han independitzat desenes de colònies maltractades en els segles des del segle XVI. Vegeu un pps adjunt ( USA Spain) molt interessant, que contraposa la progressiva unió dels estats americans des del segle XVIII fins la construcció dels USA amb la progressiva deconstrucció de l’imperi espanyol des del segle XVI. 

Vegeu l’article amb un corolari global interessant: La Unió Europea no pot acceptar que a Escòcia es puga votar, però a Catalunya no. O que Euskadi puga esdevenir independent, però Flandes no.

Europa 2014

15.10.2012

Mentre Rajoy continua pensant-se que això de la independència ho arreglarà amb quatre crits i que és un afer espanyol i prou, a Europa es van acumulant fets i opinions que indiquen que el 2014 serà un any decisiu en l’ampliació interior --o siga en la conversió d’algunes de les ‘regions’ actuals, en ‘estats’ completament independents. Dissabte a Euskadi, ahir a Flandes i a Catalunya, i avui a Escòcia, és d’això que es parla.

Avui els governs d’Escòcia i de la Gran Bretanya anunciaran els termes de l’acord sobre el referèndum escocès d’autodeterminació. Serà… el 2014, com volia Alex Salmond.

Ahir els independentistes flamencs van aconseguir una victòria històrica en les eleccions municipals, fet que indica que guanyaran amb claredat les legislatives belgues del …2014, en què participaran demanant la independència.

I Artur Mas va acceptar la nominació com a cap de llista de CiU dient que el referèndum es faria aquesta legislatura, legislatura que tindrà l’epicentre polític --i històric per raons òbvies-- …el 2014

A Euskadi, dissabte l’esquerra independentista va desafiar el PNB a caminar també cap a un referèndum immediat. Sense dir el 2014, però comptant que serà un any extraordinari, si el procés de tots els altres països conflueix en aquella any.

Evidentment, cada país va a la seua i cada nació té una estratègia pròpia. És possible fins i tot que els uns recelen dels altres i que no vulguen ser posats en el mateix sac. Però, vist des de Brussel·les, és simplement impossible de no pensar que alguna mena de solució global haurà d’haver-hi; o que una part de la solució de cada cas haurà de ser global --global europea, vull dir.

I quina eina pot resoldre problemes tan diferents, però alhora tan iguals, com els d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya? Únicament la democràcia, el vot. La Unió Europea no pot acceptar que a Escòcia es puga votar, però a Catalunya no. O que Euskadi puga esdevenir independent, però Flandes no. Europa necessita una lògica única per a respondre a l’envit que el 2014 se li tirarà al damunt. I aquesta no pot ser altra que l’acceptació de la voluntat popular i, evidentment, l’acceptació que, quan una part de la Unió es fa independent, resta dins la Unió. O és que es pensa ningú que la Unió Europea sobreviuria a l’expulsió de quatre països, sobtadament, en un sol any?

Joan A. Forès

Reflexions