dijous, 20 de setembre de 2012

20/09/12. El president Mas, el rei, Santiago Carrillo i Heribert Barrera

El president Mas, el rei, Santiago Carrillo i Heribert Barrera



Premisses:
  • Artur Mas va presentar el seu Pla del Pacte Fiscal (en la línia del concert econòmic) o sigui la caixa i la clau, jo recapto tots els impostos i cedeixo a Madrid els que acordem, també anomenat independència fiscal, aprovat pel Parlament, abans de la Diada. Artur Mas va derivar el seu Pla cap a la independència total en veient els resultats espectaculars de la Diada.
  • Artur Mas va lliurar ahir la Medalla d’Or de la Generalitat, a títol pòstum, a Heribert Barrera, independentista des de sempre, i va dir en el discurs de lliurament: Veient com van els esdeveniments i l’evolució del nostre país, el president Barrera tenia raó”. I va insistir: El president Barrera hi veia clar quan criticava els límits de la Constitució i cada cop més gent “hi veu en la seva línia”.
  • El rei va fer ahir un discurs en el seu web parlant de quimeres i de no-sé-què més.
  • Santiago Carrillo es va morir ahir


I per què barrejo Mas, el rei, Barrera i Carrillo?
Doncs molt fàcil. I ve de fa més de 75 anys. Vegem-ho!
  • L’any 1975 fou entronitzat l’actual rei Juan Carlos I, com a Cap d’Estat, com a successor del sinistre i sanguinari dictador Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios, que també s’autoanomenava Cap d’Estat i que havia mort al llit. Ningú va preguntar al poble espanyol si volien o no aquell rei.
  • L’any 1977 el Congreso de los Diputados, amb majoria absoluta de PSOE i d’AP (avui PP) va admetre el PC liderat per Carrillo
  • L’any 1977 el Congreso de los Diputados, amb majoria absoluta de PSOE i d’AP (avui PP) NO va admetre el partit ERC liderat per Heribert Barrera
  • L’any 1978-79 es va elaborar l’actual Constitució, sota el soroll de sabres de l’Ejército Español. La Consti diu l’animalada que l’exèrcit vetllarà per la integritat territorial d’Espanya. També diu que el rei és el Cap de l’exèrcit. I també diu que les CCAA no es poden federar...
I aquests fets ens porten al final de la Segona República espanyola quan les dretes varen propiciar el Cop d’Estat del General Franco i el diputat feixista Calvo Sotelo va pronunciar la coneguda frase: España antes roja que rota! Expressió que vol dir que les dretes admetien que Espanya fos regida per les esquerres (los rojos) però no que Espanya s’esquarterés per la possibilitat que Catalunya se secessionés. I que demostra que la guerra fou fonamentalment d’Espanya contra Catalunya!
I dretes i esquerres espanyoles, el magma anomenat nacionalisme espanyol o franquisme sociològic, es continuen morrejant avui com varen fer fa 4 anys a Euskadi, havent prèviament fet una Llei de partits Polítics (recolzada també per CiU), que no deixava presentar-se l’esquerra abertzale a les darreres eleccions basques. I tal com a l’any 36 i a l’any 78, el nacionalisme espanyol farà l’impossible per tal que Catalunya no esdevingui independent...
  • Santiago Carrillo formava part dels dirigents del PC que va lluitar a la guerra contra els rebels feixistes.
  • Heribert Barrera va haver de sortir cap a l’exili el 1939.
El president Mas arrossegat per la força de l’independentisme català i sobretot per la societat civil, transversal, organitzada amb una ANC unitària, ha hagut de cedir.
Queda clar perquè he parlat del president Mas, del rei, del Santiago Carrillo i de l’Heribert barrera?


Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 17 de setembre de 2012

15/09/12. Articles diari ARA comentats

Les notícies i articles d’opinió de l’ARA del 15 de setembre del 2012

Benvolguts,
Com ja sabeu som de vacances a Formentera tot el setembre. I el meu accés a internet és molt reduit. Les televisions i ràdios són les estatals i dels diaris catalans arriba La Vanguardia i el Periódico i algun cop l’ARA. El Punt/Avui no arriba. Des de l’11 de setembre no havia pogut trobar un diari ARA. Avui l’he trobat i m’ha semblat increible la quantitat de notícies, comentaris i articles d’opinió sobre la situació política actual (n’he comptat 22). En faig un resum i el comento si cal:

Pag 2. Parlem-ne. Ignasi Aragay. Director adjunt, La reacció europea.

Hi ha tres articles en aquesta edició de l’ARA, pouant en el passat: aquest, el de Josep M. Casasús i el de Jordi Creus, que comentem més endavant. Tots tenen l’encert de mostrar com en situacions semblants anys enrere, els catalans han reaccionat de la manera correcta o també que la societat ha reaccionat de manera aprofitable com a lliçó actualment. Aragay presenta un escrit del 24 de setembre del 1934 de José Antonio Primo de Rivera adreçat al general Franco. Cal recordar que la data era pocs dies abans de la nova proclamació de la República Catalana el 6 d’octubre pel govern Companys. Cal recordar també que José Antonio havia sigut el creador d’un grup feixista anomenat Falange Española. Era fill del general Miguel Primo de Rivera, dictador espanyol del 1924 al 1930, amb l’aquiescència del borbó Alfons XIII. És una reflexió que comença així: Si se proclama la república independiente de Cataluña no es nada inverosímil que la nueva república sea reconocida por alguna potencia. El reconeixement internacional, ara i abans, és fonamental per a l’èxit d’un procés d’independència. José Antonio pensava segurament en la Unió Soviètica, ara cal pensar en els EUA i en Alemanya. José Antonio veia clar que “Europa no podria avalar cap agressió contra un poble europeu que exercís un acte d’autodeterminació.”
Jo he sentit dir que davant d’una secessió, com que la pela és la pela, els països creditors de l’antiga Espanya preferiran ser creditors d’una Catalunya independent, que saben que sap generar riquesa, que d’una Espanya esquarterada amb un PIB del 80% del que tenia abans de la secessió.

Pàgina 3. l’Editorial. “Barbaritat” i “poca talla política” en la reacció del PP.

Parla de la Cospedal i la Santamaria, que junt amb el ministre d’exteriors (?) són els únics que el Gobierno ha llançat al “ruedo” després de l’11 de setembre. Parla de que Rajoy s’amaga (ni ell ni cap ministre, fora de l’Spottorno de la casa del rei, va assistir a l’acte de Mas a Madrid del 12 de setembre). Hi ha hagut altres articles que suggereixen que qui mana és la Santamaria i el Rajoy és un titella. Acaba amb una cita digna del Grouxo Marx: Catalunya necessita un estat propi, entre altres coses perquè així evitarem sentir que formem part d’unes institucions amb representants d’aquesta categoria.

Pàgina 4. Tema del dia. Joan Faus. Canvi de cicle. Cap a l’estat propi. Madrid invoca la constitució contra Mas.

Pàgina 4. El bitllet. El seu nom és Júlia.

Article que recorda que els governants espanyols blaus o vermells són els putos amos. Explica que la democràcia va portar a canviar les lleis (la Consti) i el franquisme sociològic altrament dit nacionalisme espanyol va haver d’acceptar situacions com la del divorci, denostat evidentment per l’església del bajo palio, de la cruzada, de la Gracia de Diós. I la primera senyora que es va divorciar es deia Júlia Ibars.

Pàgina 5. Les reaccions a l’Aposta per l’estat propi.

    • Soraya Sáenz de Santamaria: “Des del Gobierno es respondrà com cal respondre sempre, des de la Constitució i les lleis...” Recordem que la Consti parla de la “indisoluble unidad de la Patria (una, grande y libre)” i del “ Glorioso Ejército español, garante de la unidad de la Patria, amb el borbó com a Generalísimo de los ejércitos... “
    • Cospedal: “Tapar les situacions reals d’una comunitat autònoma amb fugides endavant és una falta de talla política de primer ordre i és irresponsable”
    • Alfonso Alonso, portaveu del PP al Congreso: És una deriva que ja hem conegut, com l’aventura d’Ibarretxe, que va perjudicar els bascos perquè va causar una profunda divisió (?). D’ón ha tret que els bascos en van sortir perjudicats? El que perjudicava als bascos va ser l’indigne comportament dels grans partits espanyols, inclosa CiU, aprovant la nefasta Llei de Partidos que va permetre que les forces abertzales no poguessin presentar-se a les eleccions i que per tant van guanyar en coalició el PSE i el PP. I el titella Patxi López que es creia que havia guanyat de dreta llei! (acudit del Ferreres amb el Patxi abatut i el Rubalcaba i el Rajoy enfotent-se’n!).
    • Iñigo Mendez de Vigo. Secretari d’Estat per la Unió Europea: La independència no encaixa ni a la constitució ni a Europa (?)...

Pàgina 5. Anàlisi. Jordi Muñoz. Politòleg. Del menyspreu a l’amenaça.

Per primer cop el debat independentista és a dues bandes. La Diada ha forçat Espanya a deixar d’ignorar el debat.
Però han optat per treure el fantasma de la por...

Pàgina 6. Oriol March. Vilanova i la Geltrú. Escola d’estiu de CDC. “Prepareu-vos perquè el que ve ara no serà fàcil”

    • Mas:
Ens surten amb la Consti, la que ens van girar en contra amb l’Estatut. I el poble? I la voluntat? I la veu? És que això no té cap importància?

Pàgina 6. Entrevista de la cúpula de l’ANC (Forcadell, Serra, Castellanos?), amb el president Mas.

L’ANC donarà suport a Mas sempre que treballi per aconseguir la independència

Pàgina 6. Tito Vilanova: Deixem que la gent s’expressi”

Pàgina 7. Anàlisi. David Miró. El calendari del president

    • 20 setembre. Mas-Rajoy
    • 25 setembre. Debat de política general
    • Octubre. Negociació pressupostària
    • Tardor 2012-Primavera 2013. Eleccions plebiscitàries (o constituents?)

Pàgina 7. Marc Toro. ERC busca aliances per impulsar un referèndum. Tots a la una?????

Pàgina 8. L’ARA recull la premsa internacional sobre la Diada

Pàgina 15. Elena Freixa. Catalunya registra un deute rècord del 22% del PIB

Pàgina 24. Marta Espasa. Les finances de l’estat propi, viables.

Parla d’un estudi elaborat a la universitat amb Núria Bosch. Tal com el CCN ha repetit repetidament conclou que: Com a estat independent, en el periode 2006-2009 Catalunya hauria obtingut una mitjana anual de 13.617 M€ més, el 7,1% del seu PIB. La suma dels 3 anys equival exactament a l’actual Deute sobirà de Catalunya, que per tant no hauria existit...

Pàgina 25. Albert Sánchez Piñol. “Monkeys reject unequal pay”

Genial article-paràbola sobre el comportament de dos micos engabiats quan un d’ells rep un present inferior a l’altre. Explica que corre un vídeo per internet que mostra dos micos en dues gàbies que estan acostumats a rebre el regal d’una peça de menjar quan la científica que els atén para la ma i ells li dipositen unes pedretes. Un dia l’esforç d’un mico és recompensat amb un gra de raïm i l’altre amb un tall de cogombre. El mico del cogombre en adonar-se de la lògica distributiva s’indigna i protesta. Llavors l’articulista es pregunta com pot ser que una comunitat humana tan lúcida i civilitzada com la catalana hagi trigat 300 anys a protestar clamorosament contra l’unequal pay
Tast final: “Però permetin-me acabar tornant als micos del principi. Perquè una sobreinterpretació ens podria fer creure que els micos tenen assumida la idea de justícia. No. El sentit de la justícia implica sentit de l’equanimitat, però el sentit de l’equanimitat no sempre implica sentit de la justícia. És a dir que fins i tot els micos protesten quan són maltractats, però allò que eleva el gènere humà no és l’acte reflex d’indignar-nos quan som maltractats, sinó la pulsió virtuosa d’indignar-nos quan maltracten algú altre! I saben què fa el segon mico de l’experiment? No res. Es menja el raïm, i tant tranquil, ell.

Pàgina 25. Sebastià Alzamora. A l’espera de grates notícies.

Parla de Vicente del Bosque. Es pregunta si li ha caigut cap paquet per les seves declaracions: “Tenen dret a defensar la independència; és la llibertat que té cada poble de decidir el seu futur”. I indica que per la banda espanyola només Miquel Bosé i el coronel Amadeo Martínez Inglés s’han posicionat també dient coses sensates i assossegadores sobre la questió catalana. Un futbolista, un cantant pop i un militar retirat. Es troben a faltar més veus assenyades que arribin des de l’altra banda del Rio Pecos, i no estic parlant dels polítics que potser seria demanar massa sinó dels senyors i senyores habitualment coneguts com a intel·lectuals. “Que hi ha ningú més?“ que diu l’acudit. Si hi ha algú que es manifesti, si els plau. S’agrairà.

Pàgina 27. Jordi Creus. Historiador. Editor de Sàpiens. Una lliço per a l’actualitat.

Parla de com l’agost del 1854, Barcelona, amb 180.000 habitants, amb condicions higièniques lamentables, continuava encerclada en les seves muralles medievals que formaven part junt amb el castell de Montjuic i de la fortificació de la Ciutadella del sistema de control i opressió posat en marxa dècades enrere pels vencedors de la Guerra de Successió. i no tenia permís de Madrid per enderrocar-les.
Fins que un dia d’aquell agost, tips tots els habitants i estaments de la ciutat de la cotilla que els empresonava, en una acció transversal, l’Ajuntament de Barcelona va decidir enderrocar-les. Una lliço per a l’actualitat.
Queden encara tres articles:

Carles Fité. La independència i el Barça,

Iu Forn. Futbol i independència.

Mònica Planas. Polònia. Independència.


Josep M. Casasús. Valentí Almirall (1869). El juego.

Aquest article no parla d’independència sinó de sociologia, aplicable actualment. De rabiosa actualitat, vaja. Parlant dels mals que un complex de joc, drogues, màfia i luxúria pot portar.

I finalment l’article de l’Albert Om. Fer comèdia.

Preguntant-li al Sr. Rajoy com és que al cap de 4 dies de la manifestació encara no ha piulat!


Joan A. Forès
Reflexions