dijous, 30 d’agost del 2012

30/08/12. Mapes i escuts d'Espanya


Benvolguts,

 
Ens hem estat entretenint amb el Photoshop i altres programes de dibuix i us regalem el fruit del treball.

És com quedaran el mapa d’Espanya i l’Escut d’Espanya molt aviat!

 



Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 29 d’agost del 2012

29/08/12. VICENT PARTAL EL FRACÀS CATALÀ: I ENCARA ES VOL NEGOCIAR AMB EL LLADRE!


Benvolguts,

La brevetat i l’encert en aquest article de Vicent Partal no té parió! No es podien dir més coses ni més ben dites en un text tant curt, però tant dens! Ressalto els Conceptes clau:

·         Fracàs català

·         Negociar amb el lladre

·         Rescat financer

·         Certifica el fracàs de l’autonomia, del sistema autonòmic, de la Generalitat i de la seva administració

·         Catalunya va demanar cinc mil milions d'euros al govern espanyol i resulta que el dèficit fiscal en el que portem d'any és simplement el doble i passa ja dels deu mil milions

·         Govern limitat, precari

·         Reclamant almoina a qui ens roba a mans plenes

·         Almoina que, a més, el lladre ens cobrarà a preu d'or mentre ens obliga a complir ordres

·         Situació ridícula, vergonyosa, humiliant

·         Condicions 'polítiques'

·         Quan entre en vigor el rescat entrarem en un mecanisme on les decisions del govern, totes, estaran subjectes a l'opinió del govern espanyol i seran revocables per ell. Punt i final.

·         Acceptarem aquesta degradació i qui dia passa any empeny o finalment canviarem de rumb i de projecte? Perquè demanar al lladre, en aquestes condicions, una negociació per a veure si ens roba menys és una pèrdua de temps.

 

EL FRACÀS CATALÀ: I ENCARA ES VOL NEGOCIAR AMB EL LLADRE !

dimecres, 29 d'agost de 2012 

VICENT PARTAL

El govern de la Generalitat de Catalunya ha demanat ja formalment el rescat financer espanyol en una decisió que encara que es vulga fer passar de la forma més discreta possible va més enllà del fet administratiu: certifica el fracàs de l'autonomia, de fet del sistema autonòmic com a tal i evidentment de la pròpia Generalitat i la seua administració.

Ahir Catalunya va demanar cinc mil milions d'euros al govern espanyol per a poder seguir funcionant. Ho va fer quan resulta que un càlcul basat en les dades de la mateixa Generalitat evidencia que el dèficit fiscal en el que portem d'any és simplement el doble i passa ja dels deu mil milions. Però el nostre autogovern és tan limitat i tan precari que acabem reclamant una almoina a qui ens roba a mans plenes. Almoina que, a més, el lladre ens cobrarà a preu d'or mentre ens obliga a complir ordres.

Acceptem doncs que la situació és tan ridícula com vergonyosa i humiliant i no intentem dissimular-la que la cosa és greu. Sobretot no intentem dissimular dient per exemple que no s'acceptaran quan hi ha una llei que aclareix al detall com funcionarà el rescat, llei per cert votada favorablement a Madrid per CiU. No passarà demà però quan entre en vigor el rescat entrarem en un mecanisme on les decisions del govern, totes, estaran subjectes a l'opinió del govern espanyol i seran revocables per ell. Punt i final. Dir que una cosa no volem que passe no evita mai que aquesta cosa passe.

Ací és on hem arribat després de transitar aquest llarg camí de dècades, d'anys, de mesos i de setmanes. La gravetat de prendre finalment la decisió li ha correspost a Artur Mas i ell haurà de carregar, li agrade o no, amb el pes polític d'haver optat per aquest camí i d'haver-ho fet de la manera que ho ha fet. Però les conseqüències d'això que vam viure ahir ens qüestionen a tots: acceptarem aquesta degradació i qui dia passa any empeny o finalment canviarem de rumb i de projecte? Perquè demanar al lladre, en aquestes condicions, una negociació per a veure si ens roba menys és una pèrdua de temps.

director@vilaweb.cat

 

Joan A. Forès

Reflexions

dimarts, 28 d’agost del 2012

28/08/12. Heribert Barrera va augurar el 1978 que si no es reconeixia el dret a l'autodeterminació de Catalunya els catalans no deixarien mai de reivindicar-lo

Benvolguts,
Avui fa un any que va morir Heribert Barrera, sense haver pogut veure una Catalunya independent. Li devem!
Jo puc dir amb orgull que també vaig votar NO a la consti, Que consti! I tal com ell va expressar és l'honor més gran de la meva carrera política.
Presentem dos articles, de l’Odei A-Etxearte i de l’Associació d’Amics d’Heribert Barrera. El primer explica la seva intervenció al Congreso de los Diputados quan es debatia la Constitució. El segon són frases seves sempre contundents. Uns tasts:

El “numeret” d'un visionari


·        Heribert Barrera va augurar el 1978 que si no es reconeixia el dret a l'autodeterminació de Catalunya els catalans no deixarien mai de reivindicar-lo

·        El seu discurs contra la Constitució, més vigent que mai


27/08/12 - BARCELONA - Odei A.-Etxearte email protegit

 
El republicà Heribert Barrera en una imatge del 1980 al Parlament de Catalunya Foto: ARXIU.

“Jo proclamo des d'aquesta tribuna que Catalunya té dret a l'autodeterminació. Si aquest dret no se'ns reconeix, no farem per això la guerra, però no deixarem de reivindicar-lo.” El 4 de juliol de 1978, el diputat Heribert Barrera aixecava la veu al Congrés per llançar aquest auguri providencial. El que estava en debat al ple de la cambra baixa era la Constitució que quaranta anys després la majoria dels partits catalans han donat per esgotada. Barrera s'hi va oposar des que el text era un embrió. Es justificava amb arguments que avui, quan fa un any de la seva mort, semblen propis d'un visionari: “No és amb constitucions, ni amb lleis, ni amb coaccions, ni amb afalacs com s'aconseguirà, per exemple, que els catalans canviem de sentiments.”

Aquell 4 de juliol el Congrés debatia el dictamen de la Constitució. Barrera prenia la paraula: “Crec, senyors diputats, que una autèntica i efectiva democràcia no és possible a Espanya sense la restitució prèvia de la sobirania a les nacions que integren l'Estat i sense una forma d'Estat republicana.”

Barrera rebutjava la Constitució amb dos grans arguments que en ple segle XXI són més actuals que mai:

·         El primer, el maltracte cap a Catalunya. “Per als catalans ser espanyols no significa pertànyer a la nació espanyola, si és que existeix. La nostra nació és Catalunya i no en podem tenir cap altra”, deia. L'aleshores secretari general d'ERC censurava que en les discussions de la carta magna no s'hagués solucionat el problema de la “sobirania”. Barrera no acceptava que radiqués en el “poble espanyol”. Creia que l'havien d'exercir “tots els pobles d'Espanya”. Cadascun, la seva.

·         El segon gran argument del diputat republicà era el de la monarquia. Barrera propugnava la convocatòria d'un referèndum perquè els ciutadans decidissin si l'Estat que deixava enrere una llarga dictadura s'havia de constituir en forma de monarquia o de república. Aquell juliol va remarcar que la monarquia havia estat “escollida i imposada pel règim franquista”. Un règim “d'origen i essència militar” que, segons Barrera, havia encomanat al rei una missió inequívoca: “Assegurar la continuïtat de la primacia del poder militar sobre el civil.”


 

Opinió. Recordant Heribert Barrera


27/08/12 02:00 - Article escrit juntament amb altres membres de l'Associació d'amics d'Heribert Barrera - M.Carme Carmona i Cornet email protegit

No ens sembla que hagi passat un any sense l'Heribert, perquè dia a dia l'hem tingut present en les nostres converses, recordant, entre moltes coses, la seva clara visió, sobretot, en l'àmbit polític de la nostra nació catalana. Hem recordat, fidelment, moltes de les seves constatacions, incorrectament polítiques, però essencialment certes. Volem fer especial menció, entre moltes altres, d'aquelles que impliquen la seva constant lluita per la total sobirania del nostre poble:

Ø   Quan un país està dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de guerra i, per tant, mai no ha de donar-li facilitats.”

Ø   “La política s'ha de fer amb el cervell, el cor i l'estómac. La política nacional catalana, però, s'ha de fer, per sobre de tot, amb el cor.”“La independència no es pot obtenir per pacte, la independència l'han de proclamar els catalans.”

Ø  “Construir un estat propi o el procés d'espanyolització serà, finalment, irreversible.”

Ø  “No es pot esperar res més de la Constitució del 1978.”

Ø  “L'actual bilingüisme implica que Catalunya desaparegui com a nació.”Si desapareix la llengua catalana, desapareixerà la identitat catalana: Catalunya desapareixerà.”

Ø  “Jo no vaig votar la Constitució, i és l'honor més gran de la meva carrera política.”

Ø  “L'independentisme virtual no té cap sentit, cal passar a l'acció.”

Ø  “No es pot mantenir l'independentisme verbal i col·laborar amb els governs espanyols.”

Ø  “Catalunya per a sobreviure no té cap més sortida que la independència.”

Ø  “Els nostres representants han de respectar el sistema de prioritats que és propi de totes les nacions: Catalunya en primer lloc i res per damunt de Catalunya.”

Ø  “Si sacrifiquem els drets de Catalunya el que salvem no és la democràcia sinó un règim opressor, i el que instaurem no és la justícia social sinó un sistema basat en la injustícia.”

Ø  Un poble és una nació quan té consciència del que el distingeix i separa dels seus veïns, quan té voluntat de conservar la seva identitat pròpia i quan és capaç de formular un projecte polític per a mantenir-la.”

La seva vigència ens esperona, i ens dóna forces per seguir el seu mestratge, clarivident. El “tenim pressa, molta pressa” acull els seus, els nostres, raonables desitjos d'una Catalunya no sotmesa, independent i autènticament lliure.

Hem constatat en moments clau de la vida de l'Heribert al servei de Catalunya:

·         un PP, espanyolista i anticatalà, votant en contra d'ell, després de mort;

·         declaracions ineptes d'una IC enverinada pel mal discurs dreta-esquerra;

·         comportaments fariseus d'una ERC que li donà l'esquena;

·         les negatives d'un PSC-PSOE en contra de Catalunya;

·         el respecte i la consideració d'una CDC, avui, encaminant a favor de Catalunya les relacions amb l'Estat espanyol.

Ha passat un any de la seva mort i els seus pronòstics són una realitat, el seu discurs i la seva comesa política són vigents, necessaris, i haurien de ser recordats. Continuarem parlant amb ell sigui on sigui.


 
Joan A. Forès
Reflexions

29/08/12. Patrícia Gabancho i la "boludez"


Benvolguts,

Avui presentem un article de la patrícia Gabancho amb un advertiment clar: "si la perifèria castellanoparlant assoleix l'hegemonia... aleshores estem perduts".

Estic absolutament d’acord amb el seu plantejament. Només voldria afegir un aclariment. Crec que la “perifèria castellanoparlant” de la que parla la Gabancho no és homogènia. No és el mateix la família de pares castellans, que, tal com diu l’’articulista, varen decidir en el seu moment no perdre el seu mon però guanyar el món català, i que accepten, molt sovint amb entusiasme, la immersió lingüística pels seus fills i els parlen en català (exercici que de vegades és difícil), no és el mateix que els individus de mentalitat retrògada, lligada al nacionalisme espanyol, que no volen molestar-se a aprendre ni llengües ni cultura, ja que consideren, tal com la propaganda franquista i la del PSOE i del PP practiquen i prediquen que “con el español nos basta y podemos entendernos con 400 millones de hispanos”. Tal com feia l’Ansar, el ZP o el Rajoy: Cero patatero. Ridícul absolut! Aquesta sibilina política de menyspreu del que els és desconegut (en Machado deia: Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora)  ha sigut propiciada pels nostres enemics del nacionalisme espanyol incardinats en el PP i el PSOE des de sempre. I ells saben molt bé que per fer mal a la cultura catalana la primera acció en la postguerra i en tota la dictadura fou segrestar i cremar els llibres i prohibir-ne les seves manifestacions i anorrear-la (no se’ns ha d’oblidar mai que durant 40 anys va estar prohibit pel franquisme editar diaris i revistes, representar teatre i tenir emissores en català!). Després de 40 anys, miraculosament varem renéixer, però amb plom a les ales, ja que hi havia 3 milions de castellanoparlants de la immigració que no varen tenir ni la possibilitat de triar durant 40 anys. I malgrat tot, ara la cultura catalana és equiparable a les altres cultures de llengües minoritzades o no. TV3, Catalunya radio i RAC1 tenen més oients que les equivalents espanyoles.

Però el plom a les ales no ve només del nacionalisme espanyol practicat pels franquistes residuals, Cajas, Cañas, Camachos, Millos, i aplicat als  illetrats immigrants, sinó que també ve d’uns conceptes fluixos o d’unes untades fortes, practicats per  catalans que tenen llocs de responsabilitat en la política, Durans, Pelegrins, Ortegas, o en la cadena de la cultura, Mascarells, Duartes, etc. I així apareixen com a cinquena columna fent un mal equivalent al que fan els primers però en aquest cas aplicat sobre els catalans amb poca consciència de país.


GABANCHO ALERTA ENVERS "LA PERIFÈRIA CASTELLANOPARLANT "

divendres, 24 d'agost de 2012  
 
La periodista Patricia Gabancho ha alertat que "si la perifèria castellanoparlant assoleix l'hegemonia... aleshores estem perduts", en una entrevista a la revista Tornaveu.

Gabancho ha assenyalat que el "problema" a Catalunya, del punt de vista lingüístic, és "mantenir l'hegemonia catalana en el tronc central de la societat i deixar que les perifèries s'organitzin i s'acomodin com puguin. Ara bé, si la perifèria castellanoparlant assoleix l'hegemonia... aleshores estem perduts. De moment no ha passat, però", ha afegit.

Segons l'escriptora, "el tronc central, el que fa funcionar Catalunya encara parla català. De la perifèria pots passar al tronc central però amb el peatge d'aprendre el català. Aleshores al tronc central hi ha gent de tot arreu, però tots catalanoparlants. Aquesta és la gran batalla: l'hegemonia cultural tan sols es disputa entre la cultura catalana i l'espanyola", malgrat les darrers onades migratòries d'altres indrets aliens a l'Estat espanyol.

"Si jo no hagués parlat català, la meva vida hagués estat totalment diferent. Jo el món castellà, argentí... no l'he perdut. El que passa és que he guanyat el món català. Si tu no parles català, aquest món no hi ha manera de guanyar-lo. En aquest món es viu parlant català i si no parles català en quedes fora, i aquest és el tronc central de la societat. És el lloc on hi ha el talent: el talent parla català", ha reblat.

Gabancho també ha criticat que el CoNCA es plantegi obrir el Premi Nacional de Cultura als autors catalans en castellà. "És una solemne bajanada, i m'estranya que algú que té una responsabilitat cultural com és la presidència del CoNCA, una de les tasques del qual és la d'inspirar polítiques culturals, digui una “boludez” com aquesta", ha indicat.

"Literatura espanyola però cultura catalana aquest sandvitx no es pot fer enlloc. Si és literatura espanyola... és cultura espanyola", ha conclòs.


 
Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 20 d’agost del 2012

20/08/12. El Concert Basc, un model de solvència


Benvolguts,

L’Albert Segura des de Brussel·les explica les dades financeres del País Basc, les compara amb les catalanes i amb les espanyoles. Els informes de les agències de rating i les votacions de l’Eurocambra li serveixen per demostrar l’evidència:

·         Euskadi té “una autonomia fiscal forta i estable” deguda al poder que tenen per “legislar, recaptar i administrar els impostos” i “gestionar de manera independent la seva tresoreria”.

·         Els deutes basc i navarrès tenen la millor nota, i de llarg, de tot l'Estat, i lideren un rànquing que tanca el País Valencià i del qual Catalunya no surt precisament ben parada

·         Standard & Poor's i Fitch coincideixen a qualificar amb una A el risc creditici del País Basc, fins a quatre esglaons per sobre del de la Generalitat, que voreja el bo porqueria amb BBB-.

·         L'eurocambra al febrer del 2012 per 516 vots a favor, 113 en contra i vuit abstencions, va aprovar en un informe no vinculant a favor que les regions recaptin els impostos, com fa el País Basc i els lands alemanys.



El ràting lloa el concert


·       Standard & Poor's elogia “l'autonomia fiscal forta” que “protegeix” el País Basc de la crisi del deute


·       Defensa el poder de “legislar, recaptar i administrar impostos” i “gestionar de manera independent la tresoreria”


14/08/12 email protegit

 Els deutes basc i navarrès obtenen la millor nota de tot l'Estat

El model foral de finançament en què s'emmiralla Artur Mas també agrada a les agències de ràting. Si, en el pitjor moment de la crisi i amb Espanya en caiguda lliure cap al rescat total, el País Basc i Navarra tenen la qualificació creditícia més alta de totes les autonomies és, en bona mesura, gràcies al concert econòmic. En el seu últim informe, Standard & Poor's elogia “l'estatus constitucional i legal especial” que “garanteix” a les comunitats forals “una autonomia fiscal forta i estable”. I és que el poder que tenen per “legislar, recaptar i administrar els impostos” i “gestionar de manera independent la seva tresoreria” sense haver de fer “transferències substancials a Madrid” els “protegeix” de la crisi del deute espanyol.

Els deutes basc i navarrès tenen la millor nota, i de llarg, de tot l'Estat, i lideren un rànquing que tanca el País Valencià i del qual Catalunya no surt precisament ben parada. Standard & Poor's i Fitch coincideixen a qualificar amb una A el risc creditici del País Basc, fins a quatre esglaons per sobre del de la Generalitat, que voreja el bo porqueria amb BBB-. Molt abans que les diputacions forals suspenguessin pagaments, Espanya hauria fet fallida.

“El País Basc es beneficia d'un marc institucional estable”, lloa Standard & Poor's. En altres paraules: el lehendakari Patxi López té la caixa i la clau i no ha d'estar patint pels impagaments i deslleialtats de Madrid (el govern espanyol acumula més de 8.000 milions de deutes pendents a Catalunya) ni negociar cap canvi de model de finançament, no ha de suplicar oxigen a Montoro ni sotmetre's al seu “ordeno y mando” com les comunitats del règim comú. Aquest estatus “l'aïlla en gran part” dels problemes que està tenint el Tresor espanyol per finançar-se i li permet pagar interessos molt més sostenibles pel deute.

El factor indústria

A tot plegat cal afegir que la indústria basca “és competitiva i està orientada a les exportacions”, i depèn només en un 45% del mercat espanyol. Catalunya està canviant la seva balança comercial i l'any passat per primera vegada a la història, les exportacions fora d'Espanya van suposar el 47,1%. En PIB per càpita, però, ningú a l'Estat no guanya els bascos, que són un 34% més rics que la mitjana espanyola, destaca l'agència.

Standard & Poor's admet, en l'informe d'aquest juliol, que López es podrà escapar en part de la tisorada “agressiva” que Rajoy està imposant a la resta d'autonomies i que “només haurà de contenir moderadament la seva despesa”, gràcies als superàvits acumulats abans de la crisi. Això li permetrà seguir destinant més recursos a l'impuls del sector productiu i mantenir a ratlla l'atur, que és el més baix de l'Estat, del 13%, gairebé la meitat que la mitjana estatal, del 24% en el primer trimestre.

8.000 M€ de deute té pendents el govern espanyol amb la Generalitat, en els quals s'inclouen els 759 M€ en infraestructures encara pendents del 2008.

1,3% del PIB és el dèficit fiscal del País Basc (758 milions d'euros), en comparació del 8,7% que concentra Catalunya

Catalunya concentra un dèficit fiscal de més de:

14.000 M€.

13% d'aturats registra el País Basc, no gaire per sobre de la meitat del

24% de desocupats que té l'Estat espanyol, de mitjana.



“Més eficiència econòmica”

El debat sobre el pacte fiscal ha arribat al Parlament Europeu, que considera que “el federalisme fiscal implica més eficiència econòmica” i “pot ser un instrument útil per aconseguir que els governs regionals siguin més responsables en la gestió dels impostos”. Així ho va aprovar l'eurocambra al febrer per 516 vots a favor, 113 en contra i vuit abstencions, en un informe no vinculant a favor que les regions recaptin els impostos, com fa el País Basc i els lands alemanys. El Financial Times ha acusat el govern de Rajoy d'haver-se “reservat l'oxigen” que li ha donat Brussel·les per reduir el dèficit i ha lloat el concert amb què el País Basc ha aconseguit “mantenir el seu dèficit i deute sota control” i oferir “serveis d'alta qualitat”. “El conflicte més general i seriós sorgeix per les pors que el PP intenti fer servir la crisi per reduir un sistema autonòmic de l'era post-Franco que sempre ha rebutjat”, sosté el rotatiu.



Joan A. Forès
Reflexions

20/08/12. Més sobre Barcelona Global. El que és bo pels yankies és dolent pel poble...

Benvolguts,

Fa un mes varen aparèixer als diaris notícies sobre un acte de canvi de president del lobby Barcelona Global, amb algunes perles com la que va publicar l’ARA:

Emilio Cuatrecasas: "El català és una barrera difícil de gestionar per atraure talent"

Barcelona Global llança nous projectes per impulsar la competitivitat de la ciutat al món, com la protecció jurídica de la marca Barcelona

Barcelona 19/07/2012 12:18 A.T.

Emilio Cuatrecasas, president de la plataforma Barcelona Global, que intenta promoure la competitivitat de la ciutat al món, considera que el català és un "problema" per atraure talent. "És una barrera interna difícil de gestionar", ha comentat aquest dijous en la presentació dels nous projectes que aquesta associació de rellevants empresaris catalans vol tirar endavant amb l'objectiu de potenciar l'activitat empresarial i el talent a la capital catalana.

Cuatrecasas és també president del prestigiós bufet d'advocats que porta el seu nom.

Un dels projectes més avançats, que ha d'aprovar la junta directiva de Barcelona Global aquesta tarda, és la protecció jurídica de la marca Barcelona, que ja ha estat registrada per l'Ajuntament i que gestionarà una agència de protecció on participarà Barcelona Global, entre d'altres institucions.

L'atracció de talent de fora de Catalunya i de fora d'Espanya és un dels objectius d'aquesta iniciativa engegada per l'empresària andorrana Maria Reig, i vol sumar les 50 primeres empreses que operen a Catalunya. Consideren que els estrangers no "estan ben acollits a la nostra ciutat", en paraules de Gonzalo Rodés, president de GBS Finances Catalunya.
http://www.ara.cat/economia/Emilio-Cuatrecasas-barrera-gestionar-atraure_0_739726151.html

Barcelona Global és, segons el seu web: Una associació civil privada, independent i sense ànim de lucre formada per líders empresarials i professionals que viuen i treballen a Barcelona. O sigui un lobby!
http://www.barcelonaglobal.com/qui-som/

Hem de recordar que són patrons de Barcelona Global els mateixos empresaris i les mateixes empreses del Puente Aereo, o de la Fundación Príncipe de Girona, amb els Abertis, La Caixa, així com els Gabarrós, Nins, Samaranchs, etc., i immediatament se t’acut la frase dels pobles sudamericans que diuen:

El que és bo pels yankies és dolent pel poble...

Doncs això!

Us incloc un enllaç amb els patrons de Barcelona Global. I em pregunto:

Estan d’acord els centenars de socis o patrons amb les barroeres o criminals declaracions del seu President Emilio Cuatrecasas?

Avui el Víctor Alexandre incideix en Barcelona Global, de manera magistral com sempre fa (si voleu saber les trampes de l’imputat Cuatecasas no us perdeu l’enllaç de –imputat per frau fiscal–):


19/08/2012
Víctor Alexandre
Empresaris catalans contra el català

No tots els beneficis de la colonització d’un país són immediats per al colonitzador. Hi ha beneficis que triguen molts anys a arribar-li. Els beneficis polítics i econòmics sí que li arriben d’hora. Però el de la llengua, en canvi, es fa esperar. I és que una cosa és decretar l’oficialitat de la llengua de l’opressor, que pot ser un fet immediat, i una altra que tothom l’aprengui. L’aprenentatge, per sort en aquest cas, necessita temps. És a dir, que el procés de substitució lingüística no pot reeixir fins al cap de molts anys o, de vegades, de moltes generacions. Això, però, era abans. Ara ja no. Ara, les invasions, són molt més subtils. Els tancs fan molt lleig i els periodistes fiquen el nas a tot arreu. Ara, en un món cada cop més global, la tecnologia fa molta més feina que els tancs.

No hi ha dubte que la globalització té coses meravelloses, però també en té de negatives. I una d’aquestes últimes és la desaparició de les llengües d’aquells pobles que no són un Estat independent. Avui dia, una nació sense Estat és una nació sense mecanismes de cohesió i de projecció de la seva llengua, és una nació subordinada a qualsevol llengua que se li declari superior, i, per tant, procliu a patir un procés de substitució lingüística. Catalunya es troba en aquesta situació. Només cal veure l’actual ofensiva del govern espanyol contra el català arreu. Volen exterminar la nostra llengua per sempre, de manera que el seu ús quedi reduït a l’àmbit domèstic. L’aspecte més pervers d’aquesta ofensiva, tanmateix, no són les maniobres que es fan en favor de la substitució, sinó l’autoodi dels catalans que hi col·laboren.

Aquest és el cas de la plataforma d’empresaris catalans Barcelona Global, que, per mitjà del seu president, Emilio Cuatrecasas
–imputat per frau fiscal–, afirma, sense enrojolar-se que “el català és un problema per atreure talent”. Fins i tot, en paraules de Gonzalo Rodés, president de GBS Finances Catalunya,arriben a dir que “els estrangers no estan ben acollits a Barcelona”. Aquesta és, doncs, la collita d’Espanya gràcies a tants anys de colonització: que hi hagi catalans –catalans caragirats i ideològicament espanyolistes– que considerin el català un problema, una nosa de la qual cal prescindir. Quan els enxampes, però, és quan els dius de fer el mateix que Dinamarca (danès/anglès) o Suècia (suec/anglès). És a dir, català/anglès. Ni parlar-ne, diuen. Ells, com la seva pàgina web demostra, el que volen és que l’espanyol substitueixi la llengua pròpia de Catalunya i que la fórmula sigui espanyol/anglès. D’això en diuen Barcelona global. Una Barcelona global que es reafirma per mitjà de l’exclusió. De l’exclusió de la llengua catalana, la llengua pròpia i nacional de Catalunya.
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/4248/empresaris/catalans/contra/catala


Joan A. Forès
Reflexions

20/08/12. CCN Albert Pont. Partir peres amb Espanya

Benvolguts,

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles i entrevistes que ha generat el CCN darrerament. Aquest està signat per l’Albert Pont, Responsable en Dret Internacional del CCN i vell conegut d’aquest Bloc i el clip de l’entrevista a RAC1 també és de l’Albert Pont. Incloc l’enllaç:



Afegits a l’article hi ha una tria de comentaris, alguns molt encertats, i la resposta de l’autor als que cal.

11.8.2012.

Partir peres (amb Espanya)


Partir peres amb Espanya serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o per al què en quedi, que ja us avanço que no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència en sí mateix, sinó al repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania. D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional anomena successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el que predomina el principi d’equitat. Com diuen a les espanyes assistirem a “una merienda de negros”.

«Escolta Espanya...!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innumerables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer: perquè
Espanya no pot assumir el seu propi deute, ni farta de vi , menys encara sense Catalunya. «On ets Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon: perquè Catalunya sí que és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que l’hi pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer: perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps... i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre sigui Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap presa en arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement perquè no els necessita; a menys es clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.

COMENTARIS   


·         El que necessita la gent, és molta informació d'aquest tipus. Es l'única manera de conquerir els que encara tenen por de la independència. En aquest sentit els del CCN, esteu fent una tasca molt bona. Continueu així.

·         Enhorabona al CCN! Tant de bo si s’hi sumessin els Col·legis professionals. Per què no ho fomentem?

·         Només un detall: dius que "Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius". Bé, jo crec que no són "els seus" béns. Són nostres. Com a mínim en un 20% i pico. Per tant, si no volen arribar a un acord de repartiment, llavors a tots els efectes es tractarà d'un robatori.

o   Albert Pont: Gràcies pel comentari. Efectivament, ho pots veure així, com un robatori. Per això mateix, perquè són béns comuns, ens n’han de tornar una part, en funció del nostre pes demogràfic i de la nostra aportació històrica. Però si no ens tornen la nostra part, tenim un problema, perquè no hi ha mecanismes prou fiables per obligar a Espanya a fer-ho. Txèquia i Eslovàquia encara estan negociant el repartiment dels seus béns, i això que era una dissolució pactada i pacífica. Però a grans mals grans remeis, mentre no hi hagi un acord sobre els béns, Catalunya no estarà obligada a assumir la part del deute de l’Estat espanyol que li pertocaria. Aquesta és la idea principal.




Joan A. Forès
Reflexions