dilluns, 16 de juliol del 2012

16/07/12. Espigolant els diaris. Intervenció autonomies, mentides institucionals i financeres, corrupció, instal•lació en la incultura i por a guanyar la independència

Benvolguts,

No els puc comentar tots però us passo uns tasts de diferents articles d’opinió de l’Avui, Intervenció autonomies, mentides institucionals i financeres, corrupció, instal·lació en la incultura i por a guanyar la independència:

Ø  Intervenció. 16/07/12 02:00 - Lluís Martínez. Hi ha un gran clamor a Madrid perquè l'Estat espanyol intervingui les autonomies. Sí, perquè sembla que les autonomies són les responsables de totes les desgràcies dels espanyols. Si no hagués estat per les autonomies, ara no tindríem els problemes que tenim. Però hi ha més raons que els perspicaços analistes de Madrid aporten al sempre tranquil debat de l'estructura de l'Estat per exigir la intervenció. Per exemple, que després de la pèrdua de sobirania que ha representat la recepta imposada per Brussel·les a canvi d'injectar 100.000 milions per salvar uns bancs que així podran retornar els crèdits als altres bancs europeus, Espanya ha perdut sobirania. Què es pot fer? Molt fàcil: recuperar la que va cedir a les autonomies. Així tots els espanyols seran iguals. És a dir, avançarem cap a l'objectiu que tots pensem com ells. Quin horror.

El 15 de gener del 2011 vaig escriure un apunt: Racionalitzar, coordinar, homogeneïtzar. Aquest concepte és el que estan usant sense parar des de fa mesos o anys, des de l'Aznar cap avall i des del Zapatero cap avall. Insistim a que volen fer com en el conte d'H.G. Wells "El país dels cecs". Vegeu  la Reflexió, que lliga molt amb la conclusió de l’article:

http://reflexionsjafores.blogspot.com/2010/12/261210-el-catala-i-el-pais-dels-cecs.html


Ø  Els devastadors efectes de mentir. 16/07/12 - Pep Riera. Fa ben bé cinc anys que es va detectar que s'havia entrat en una situació de crisi. Què s'ha fet des de llavors, a part de continuar gastant com si tot fos una broma? Ho van fer el govern de Zapatero a Espanya i el tripartit aquí. A Catalunya, Mas va començar a corregir la situació des del primer dia que va governar. Fins on ha pogut arribar, que és on fins Espanya està enrocada. Rajoy ara retalla perquè és inevitable. Ara. I fins ara? Ens han enganyat. He repassat notícies de fa quatre anys, tal dia com avui del 2008, quan a la majoria de països del món ja prenien mesures contra la crisi. A Espanya i aquí, als diaris hi havia notícies com aquestes: “La Caixa estima que la crisi durarà un any més”, “Caixa Catalunya incorpora quatre nous directius a la cúpula de gestió”, “La inversió científica hauria de duplicar-se en cinc anys”, “Barcelona doblarà l'oferta d'escoles bressol el 2011”... Ah, i avui fa quatre anys exactes que es publicaven les balances fiscals de les autonomies. “Espoli al descobert”, titulava aquest diari. Ens menteixen i a sobre ens diuen: “¡Que se jodan!”

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/559716-els-devastadors-efectes-de-mentir.html

Ø  D'Andrea Fabra a Millán Astray. 16/07/12 - Carles Ribera. Així, la ja cèlebre frase “Que es fotin” d'Andrea Fabra de l'altre dia al Congrés dels Diputats no és altra cosa que una evolució lògica (i el resultat) del “Mori la intel·ligència” de José Millán Astray eructada l'any 1936 a la Universitat de Salamanca. Ambdues astracanades són fruit d'una concepció del poder i de la política que el nacionalisme conservador espanyol porta inscrit en el seu ADN de manera indeleble. Actualment a les altes esferes madrilenyes hi ha una forma dominant d'entendre la cosa pública que ignora tota consideració cap als conciutadans o a l'interès general. És una visió del càrrec com a eina d'ascensió individual, com a entreteniment d'alta volada, com a fòrum d'intercanvi de favors, com a oportunitat de promoció individual, com a porta a la notorietat, com a instrument per al lluïment i el benefici propi o de la camarilla. És la corrupció.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/559741-dandrea-fabra-a-millan-astray.html 
Ø  Instal·lats en la incultura. 16/07/12 02:00 - Eulàlia Solé. En un article a la premsa, l'escriptor portuguès Gabriel Magalhaes explicava el seu desencís durant una classe de literatura a la universitat. Demana als alumnes el nom d'algun escriptor rus important. Mutisme. Un d'italià, un d'alemany. Silenci general. I el professor, decebut, cerca les causes de tanta ignorància, observada no al mig del carrer sinó en una aula universitària. Una cultura que viu de la imatge i el so desemboca en analfabets funcionals, reflexiona. Televisió, videojocs, internet, tauletes, tot tan insubstancial com vertiginós. I afirma, “molts joves ja només s'alimenten de palimpsestos informàtics”. Palimpsestos? Què és això? No, gairebé ningú no sap què vol dir aquesta paraula, ni moltes altres; ni li interessa saber-ho. No ho cercarà al diccionari, sigui de paper o electrònic. La correcció lingüística ha perdut valor i, encara més, el pensament profund. Ara compten els oripells, les tafaneries, l'esport. A Portugal i aquí, al conjunt d'Occident. Un altre escriptor atlàntic, Jorge Edwards, ho diu descarnadament: “A Xile, la gent culta està obligada a dissimular el que sap perquè no li faltin al respecte.” Hem arribat a aquest extrem només a causa de les noves tecnologies? Aquí, entre nosaltres, la primera pedra de la incultura la va posar el Ministeri d'Educació quan, en nom d'una pretesa funcionalitat, va eliminar dels currículums troncals escolars tant la filosofia com la literatura. Des de fa uns anys, els alumnes creixen i maduren coixos d'aliment intel·lectual. Si l'autèntica i oculta intenció era fer dels joves mers empleats i consumidors mal·leables, ho han aconseguit. Els d'aquí tampoc no llegeixen Tolstoi, Eco, Goethe; no coneixen el seu pensament. Per a què serveix això, pensar?email protegit


Ø  Independència o por. 16/07/12 - Albert Botran email protegit . O assumim el repte de guanyar la independència, edificar una república i administrar un nou ordre polític, o acceptem un ordre cada vegada menys democràtic i més empobridor. Al llarg d'aquest mes de juliol es compleixen vint anys de l'Operació Garzón contra l'independentisme català. Ens ho recorda el documental que han realitzat Llibertat.cat i Zeba Produccions, i també aquest diari, que ha organitzat el concert Catalunya vol viure en llibertat. Aquell desplegament repressiu anava adreçat a desmantellar un sector polític molt concret i localitzat, com era l'independentisme que seguia l'estratègia de les accions de Terra Lliure. Però no exclusivament. Aquella era una maniobra atemoridora adreçada al conjunt del poble català reivindicatiu, que en les primeres passes dels Jocs Olímpics anava demostrant un desacomplexament preocupant de cara a la projecció internacional de l'Estat espanyol. L'abast dels escorcolls, les detencions i les tortures ens fan pensar que Garzón volia sembrar la por entre el nostre poble, usant com a boc emissari un sector que havia gosat plantar cara a la raó d'estat i als pactes del postfranquisme. Hi ha un temor molt menys explicitat però no per això menys eficient de cara a desactivar l'independentisme. És la por que ens fem a nosaltres mateixos. Una por induïda per segles de dominació política i fomentada pels dirigents més mesells del regionalisme. És el temor a assumir un repte de gran envergadura, com és guanyar la independència, edificar una república i administrar un nou ordre polític.El poble català és un poble preparat per a autodeterminar-se. Encara més, estic convençut que el procés d'independència desfermarà l'energia i el talent entre nosaltres. De segur que el procés d'alliberament haurà de superar grans entrebancs i intents desestabilitzadors de part dels garants del vell ordre. No serà fàcil, però l'alternativa a voler assumir aquest repte és la resignació. Acceptar un ordre cada vegada menys democràtic i més empobridor. I esperar amb por la propera compareixença de Rajoy. És una lluita contra la por que ara com el 1992 hem de guanyar.




Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada