dimecres, 6 de juny del 2012

06/06/12. Bankia. La gran estafa

Benvolguts,

Us passo íntegrament un article d’opinió del Xavier Bru de Sala. És de fa 5 dies i com diu la sarsuela “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad” o també com deia “El Zorro” per radio, abans que hi hagués televisió: “las cosas no se veian venir: venian!. Us dic això perquè 5 dies en aquests moments és com 100 anys d’abans i l’article podria estar sobrepassat i caducat. Però no, encara s’aguanta.

Hi tinc alguna cosa a dir: En Bru de Sala diu: ¿Què més es pot dir d'aquesta trepa d'inútils aprofitats? I això no és així ja que aprofitats, sí, lladres, també, inútils: de cap manera! També diu en Bru de Sala, i ho diu tothom: Es tracta d'una ensarronada planificada als petits estalviadors. I evidentment és així. Que no s’ha fet sempre d’aquesta manera? Sobretot darrerament? Que no van estafar els Albertos els petits accionistes del Banco Zaragozano? Els varen deixar nus, plumats, amb un artilugi financer perpetrat amb premeditació i menyspreu. Van anar a judici. Es va demostrar que havien robat, però l’expedient es va quedar sempre a sota de la pila en el  jutjat (hi ha expedients que tenen aquesta propietat. És la gravetat?). I els lladres no varen anar a la presó, ja que va prescriure...

I que no estan robant totes les caixes i bancs amb el l’enganyifa del “toco-mocho”? Ai!, de les accions preferents?

Per cert, En Ben Bernanke parla de les empreses «massa grans per fer fallida”,i gairebé en va establir jurisprudència. Doncs jo crec que és fàcilment transportable als països. El Rajoy, el PP i el PSOE han fet créixer tant Bankia, de forma que el problema no es podia resoldre amb mètodes convencionals, però al mateix temps han fet que les finances espanyoles també depenguessin tant d’aquesta operació que tampoc no es pot resoldre amb mètodes convencionals. I en Rajoy i el seu think tank, que és moltes coses, però no tonto, deu haver pensat que si el problema era tant immensament gran ja el resoldria Europa, tal com sembla que estan fent. Espero que no li surti bé i vagin tots les cúpules de tots els partits i sindicats a la presó, incondicionalment, ja que el paquet l’haurem de pair tots els que no ens n’hem anat de l’estat espanyol encara.

Recordo que ja fa molts anys, en una escola de negocis van explicar que el problema si un té un deute d’un milió de dollars, és el seu problema, però si el deute és de 100 milions de dollars, el problema és dels creditors! Doncs exactament això! Us obsequio amb en Ferreres i al darrere l’article:


La gran estafa

Els polítics del PP i el PSOE són responsables del frau perpetrat a Bankia amb premeditació

Divendres, 1 de juny del 2012

Xavier Bru de Sala

Escriptor

Hauríem de parlar de Bankia, però temo que el tema, a més d'irritar, cansa. El mal ja està fet, i com que els autors són els que manaven i els que manen, PSOE i PP en comandita, desoiran el clamor popular que exigeix responsabilitats. Cas obert segons la societat, tancat pels que l'han perpetrat i emparat. Cas d'una gravetat encara més extraordinària per la total impunitat que s'han atorgat.
¿Què més es pot dir d'aquesta trepa d'inútils aprofitats? És una cosa sabuda i comprovada que es burlen dels espanyols a la cara, sense el més mínim pudor ni decència. Pitjor encara, molt probablement, per no dir que del tot segur, havien de saber que la fusió de les set caixes, lluny de resoldre els forats de les principals, Madrid, i la valenciana Bancaja, convertirien Bankia en sistèmica. De manera que un dia o altre l'Estat es veuria obligat a injectar-hi una quantitat fabulosa de diners, molt superior a la que hauria costat resoldre els forats d'un en un. Si comptem les pèrdues dels petits accionistes a la borsa, la xifra supera de llarg els 25.000 milions d'euros. Com que aquest és un punt essencial, caldrà que ens hi aturem.

Ben Bernanke, i mireu de quina carta me'n vaig, va admetre que la lliçó de Lehman Brothers consistia a no permetre que les entitats amb problemes es fessin massa grans i viceversa. La solució passava i passa per trossejar-les i així abaratir els costos del rescat o diluir els efectes de l'enfonsament. La comissió del Congrés americà sobre la fallida més gran de la història va debatre moltes hores sobre el problema de les empreses «massa grans per fer fallida», ja que si els arriba el col·lapse provoquen una crisi a gran escala. Una de les idees més valorades de la comissió va consistir a obligar les grans institucions a demostrar com es podrien liquidar en cas de fallida o bé preveure mecanismes perquè les autoritats poguessin dividir-les.
Aquestes eren les idees dominants al món quan Espanya va fer la gran fusió que convertia Caja Madrid y Bancaja en sistèmiques, massa grans per caure sense arrossegar els altres. Si per força havien de saber això els que van idear i perpetrar la fusió, ¿com és que van fer el contrari? La conclusió és que no es tracta de mala sort o d'ineficiència, sinó d'ocultació i premeditació. Bankia és una estafa monumental del PP a tots els espanyols, executada per la mà del PSOE, tots dos des de la més total impunitat. En primer lloc, es tracta d'una ensarronada planificada als petits estalviadors. En segona fase, a tota la ciutadania, a quasi 500 euros per càpita. Des de la impotència, doncs, tan sols és possible prendre nota de com funciona Espanya, de quina classe de persones la governa, i avaluar els principis que els porten a actuar d'aquesta forma.
¡I després anem proclamant que el poder polític és impotent davant del poder econòmic! Als Estats Units, això és una evidència. A Europa, ha estat cert. ¿I a Espanya? El cas Bankia ha anat completament a l'inrevés. Caja Madrid i Bancaja estaven al servei del Partit Popular i de les seves conveniències. Els responsables dels respectius forats, i de la fusió, són doncs polítics.
No ens podem creure ningú en una història en què tothom menteix o parla sense credibilitat. Tot i això, si una cosa sembla clara, a més de la necessària connivència, és la impotència dels reguladors. Ni en cas de desitjar-ho, el Banc d'Espanya i la CNMV haurien pogut fer la seva feina. El regulador per excel·lència, el Banc d'Espanya, ha perdut amb poc temps el prestigi i la fiabilitat que havia acumulat al llarg de decennis. La responsabilitat, en darrer terme, és sobretot política. L'omertà del governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el conegut i amb raó criticat MAFO, és una mostra més del contuberni que va acceptar i del qual ha estat una peça principal. ¿Com és que els polítics han pogut arribar tan lluny a Espanya? ¿Com és que han fallat tan estrepitosament les institucions bàsiques? ¿Com és que no hi haurà explicacions ni rendició de comptes?
Un dels requisits o marcadors principals de la democràcia és la divisió de poders. Ho va observar i retratar amb precisió Tocqueville quan va escriure que el quid de la democràcia americana consistia a escampar el poder («éparpiller le pouvoir»). Abans ho havia teoritzat Montesquieu amb la seva clàssica distinció entre legislatiu, executiu i judicial. A Espanya, el legislatiu depèn de les cúpules de la partitocràcia i en últim terme de l'executiu. ¿I el judicial? També. La concentració és evident. En la divisió contemporània de poders, entre el polític, l'econòmic i el mediàtic, assistim també a una progressiva amalgama, amb seu a Madrid. La conseqüència principal per als ciutadans és la desinformació o la manipulació interessada de la informació.
L'espanyola es una societat captiva dels seus dirigents.


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada