dijous, 31 de maig de 2012

31/05/12. El dia que van parir l'Espanya radial

Benvolguts,

Remenant arxius i internets com a continuació del que varem parlar ahir sobre el programa d’en Jaume Barberà amb en Germà Bel, he trobat l’article de fa un any i mig d’un periodista bon coneixedor del tema com l’Òscar Palau de títol: El dia que van parir l'Espanya radial, i que aclareix algun dels temes que es van parlar a l’entrevista.

Ja hem explicat repetidament que l’excusa donada per Aznar l’any 2000: “Situar en deu anys totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre de la península”, realment vol dir: “Els constructors aplegats a la llotja del Bernabeu, tindran feina assegurada durant molts anys...”. I com que el PSOE és igual que el PP els ministres del PSOE es van agafar a la lletra de l’Espanya radial i els ministres de Foment i diputats europeus han actuat de manera molt semblant, sempre contra Catalunya. Han continuat farcint d’autovies i de vies de tren AVE tota la península excepte l’Espanya de l’Est, l’Espanya mediterrània, els Paisos catalans. I ara es troben que han de tancar serveis de trens ja que només transporten 9 viatgers, o tenen les autovies buides ja que hi ha pocs cotxes que les usin i poca cosa a transportar. On hi ha mercaderia a transportar no hi ha trens de mercaderies...

És clar que ara, dotze anys més tard ja se’n deuen adonar que ja està tot fet, que de moment poca feina els queda per fer (inclús han fet autopistes de peatge paral·leles a les radials gratuïtes de Madrid...) i que han de canviar de racket.

Aquesta mateixa gent havien anat passant al racket bancari però sembla que no els ha sortit massa bé...

Respecte a l’article són importants les frases de l’Adam Smith del 1776, que també varen ser usades per en Germà Bel a l’entrevista. Una de les frases és: “Una carretera magnífica no pot travessar un territori desert on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l'administrador de la província”. I justament PP i PSOE, PSOE i PP han prioritzat les autovies i AVEs per territoris deserts...

És un dels problemes grossos que té el ciutadà i el polític madrileny o assimilat, és que no és conscient, o no vol ser-ne, que no tot s’acaba amb Madrid i la seva perifèria. Un ministre del PP que no en recordo el nom, fa deu anys en una entrevista radiofònica li van fer esment que Espanya no s’acabava amb Madrid i la franja de 200 km que el PP volia potenciar i després d’uns segons de reflexió va respondre “Ah sí, también hay pueblos!”

I seguint amb Adam Smith també és important l’altra frase que diu: “La major part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen”. Evidentment Espanya no és la Gran Bretanya i hi dominen més els territoris deserts que els altres.  Aquí la frase a usar seria: : “Una petita  part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen i la major part, que no s’ho pot sufragar, el papà estat ho proveirà”. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat!


Llegiu-vos l’article i assimileu-lo. Serveix per a crear consciència!

Infraestructures i serveis

El dia que van parir l'Espanya radial


Va ser el 23 d'abril de 1720. Un reglament per garantir el servei de correus des de Madrid posava les bases d'una política d'infraestructures catastròfica que ha perdurat fins avui

21/01/11 - Òscar Palau email protegit


L'evolució dels mapes de camins i carreteres a la península, des dels romans fins al 2004

L’Espanya radial va ser concebuda el 1561, arran de la decisió del rei Felip II de situar la seu permanent de la cort a Madrid, amb tots els problemes de subministrament de la capital que això plantejava a partir de llavors. De manera cruel, però, l'Espanya radial es va parir un dia de Sant Jordi, de només quatre anys després del Decret de Nova Planta que havia bandejat tot el que feia olor de català. El 23 d'abril de 1720 es va aprovar el reglamento general para la dirección y gobierno de los oficios de correo mayor y postas de España, en los viajes que se hicieren, que dissenyava la xarxa de camins perquè el servei de correus llavors acabat de nacionalitzar hi pogués fer transitar les ordres reials cap a tots els seus territoris, emmirallant-se en l'exemple francès. Només cal mirar la seqüència històrica de mapes annexa per veure que això trencava del tot la xarxa preexistent, i que es correspon de ple amb les actuals carreteres nacionals... Naixia així un “cas paradigmàtic, l'espanyol en els tres darrers segles, de com no s'hauria de fer una política d'infraestructures”, exposa el catedràtic d'Economia ebrenc Germà Bel, que explica tota la història en el llibre España, capital París, el qual en pocs mesos ja va per la setena edició en castellà, i ara al febrer sortirà en català.

El 1747, l'Estat feia un pas més i, ja que amb les transaccions comercials que s'hi feien no es podia autofinançar cap camí, decidia pagar amb fons del tresor de la corona aquest tipus d'obres públiques. El reglament de carreteres de 1761 hi posava el colofó: el rei pagaria només les sis nacionals amb origen al quilómetro cero; les altres poques vies que preveia el reglament –com la d'Alacant a Barcelona–, les haurien de pagar els interessats. Els ve present? “Es van adonar que el que no pot fer el comerç, ho pot fer la llei”, constata Bel, que resumeix l'escarni –i el seu llibre sencer– en una frase d'Adam Smith a La riquesa de les nacions(1776), considerat la base teòrica del sistema capitalista actual. “La major part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen”, hi diu Smith. I conclou: “Una carretera magnífica no pot travessar un territori desert on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l'administrador de la província”. Ves per on, segurament ni el president del lobby Ferrmed, que el 2011 encara reivindica el corredor mediterrani ferroviari, ho hauria pogut resumir millor.

Precisament, la xarxa ferroviària conforma el segon acte de la història de Bel, que és fàcil de deduir. Al voltant del 1850, apareixen a l'Estat diverses línies amb capital privat –la primera, el 1848, la Mataró-Barcelona–, però de seguida els diputats a Madrid alerten del “perill”que la capital quedi aïllada, i promouen un pla general de ferrocarrils, el 1855, amb una colla de línies radials pagades sobretot amb fons públics, a diferència de les que no ho són.

Lluny d'atenuar-se, el greuge s'ampliaria al segle XX amb les autopistes: es va començar amb les de peatge, com la del Mediterrani o la de la vall de l'Ebre, i se seguiria amb tota la xarxa gratuïta a la resta, sobretot radial i pagada amb fons públics. Som al segle XXI, i res ha canviat, amb la ineficient xarxa del TAV, la més gran del món després de la Xina, pensada amb un sol propòsit, expressat l'any 2000: “Situar en deu anys totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre de la península”. I s'està complint. Aznar dixit.

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 30 de maig de 2012

30/05/12. Jaume Barberà i Germà Bel parlen de Bankia

Benvolguts,

Ahir en el programa Singulars del Canal 33 en Jaume Barberà tenia citat l’economista i catedràtic Germà Bel per parlar d’infraestructures viàries, de ferrocarrils i aèries. Sembla que no tocava parlar d’infraestructures marítimes, ports, canals, etc. En Germà Bel és l’autor del llibre Espanya, capital París editat l’any passat que parla justament de les infraestructures esmentades. Tanmateix, degut a les darreres notícies de Bankia amb la seva nacionalització i l’estimació dels 1352€ (de moment) que cada ciutadà haurà de pagar per corregir el nyap en Jaume Barberà va dedicar el temps inicial a parlar-ne.

Com que ahir ja varem parlar a bastament tant de Bankia com de l’estructura bancària espanyola, us deixo la ressenya de l’explicació d’en jaume Barberà: Jaume Barberà posa en evidència el femer espanyol.

Com que el tema Bankia i el tema possible imminent fallida d’Espanya no era el previst com a principal s’hi varen dedicar els primers cinc minuts de programa que són justament els que la ressenya explica. En Jaume Barberà no té pels a la llengua i va parlar molt clar. Llegiu-vos la ressenya, assimileu els números, el que fins ara està previst de dedicar a Bankia equival a les prestacions d’atur de tots els aturats espanyols durant un any, o és l’equivalent a l’espoli fiscal que un any rere l’altre patim els catalans. Espanteu-vos amb la darrera cita: que els Bancs espanyols necessiten una injecció de 125.000 milions de dòlars (4 vegades més del que s’ha destapat fins ara de Bankia)...

Amb el que es demostra que a Espanya tothom roba i que no hi ha cap mena de transparència. El Congreso espanyol va rebutjar que es creés una comissió d’investigació sobre l’afer Bankia, perquè tots, PPs i PSOEs hi estan emmerdats fins el coll, amb Bankia i amb tots els altres bancs i caixes en fallida. I ho van passar al Senat que ho debat avui.

Pel mateix motiu ningú ha volgut portar als tribunals als gestors d’aquestes empreses en ruïna. Només un grapat de feixistes agrupats amb el nom Manos Limpias s’hi ha llençat.  

Per què no ho ha denunciat algú altre abans?

 30 de maig de 2012 05:00 h

Jaume Barberà posa en evidència el femer espanyol

·         L’Espanya de la fatxenderia ens ha portat al desastre a una situació límit que pagaran fins i tot els nostres nets
“Bankia, la gran caixa d’Aznar, Aguirre, Gallardón, Zaplana, Camps, Olivas, Blesa, Rato, i altres, és a dir PP pur i dur, ha estat nacionalitzada, les accions no valen res i els accionistes minoritaris ho perdran gairebé tot. La broma costarà 1.352 euros als que paguem impostos i seguretat social, als contribuents, als que patim les retallades als desnonats i als aturats”. “l’Espanya de la fatxenderia i del nosaltres més, necessita ser salvada amb els diners de tots”. Així va iniciar Barberà la presentació del programa Singulars d’ahir, amb un relat sense embuts va deixar de banda el “políticament correcte”, i va a tornar a donar exemple del que hauria de ser la televisió pública.
El periodista va explicar el desastre de Bankia assegurant que els 4 bilions de pessetes (per què encara hi ha qui parla en pessetes? la solució en l’acudit de l’ARA), que costarà de moment el rescat, són equivalents al 2.35% del PIB d’Espanya, als pressupostos del 2012 de tot un país com Catalunya, o a un any de prestacions d’atur de l’estat. També assenyalà que abans de ser nacionalitzada Bankia pretenia repartir 150 milions d’euros de dividends als accionistes i pagar plusos i bons als seus gestors. Rodrigo Rato va dir que Bankia tenia 300 milions d’euros de beneficis i “era fals, mentida”, en realitat el forat era de 4000 milions, el que és un suposat frau. La justícia, continuà Barberà, de moment calla amb Bankia mentre dicta desnonaments. I el PP no vol fer ni una comissió d’investigació. Barberà va reclamar que cal investigar tots els comportaments que puguin tenir rellevància penal, perquè hi ha alarma social i cal saber si hi ha responsabilitats de tipus administratiu, tributari, comptable o societari.

Sobre el paper del banc d’Espanya, Barberà es demanà si en realitat el gran regulador dormia, “la llarga mà de la banca en connivència política volia comprar temps”,todo se andará, el totxo no baixaria tant, i els fantasiosos brots verds ho arreglaran tot”, “mentida”. Per continuar “nosaltres no en som culpables”, treballadors, botiguers, autònoms, emprenedors, jubilats, i ciutadans que es juguen el patrimoni, i en alguns casos la vida, per no tancar les seves empreses, no són culpables. “Ho són els gestors d’aquestes entitats financeres, d’aquests casinos, i els polítics que ho han premés”. A més, ells són els únics que no paguen res, al contrari, ex directius de caixes han rebut fins ara més de 100 milions d’euros en conceptes d’indemnitzacions. I sobre el paper dels polítics? El periodista posà l’exemple de Bankia;
1 de cada 50 treballadors era polític.
Per acabar la introducció i donar pas al convidat, Germà Bel, el director del programa va explicar que un informe confidencial fet per analistes de la Citi de Londres, que s’envia a grans inversors internacionals, i que es va conèixer divendres passat, deia que Espanya és solvent però que els Bancs necessiten una injecció de 125.000 milions de dòlars. En l’informe es deia que Espanya ha de demanar ajuda, amb orgull o sense i quan més aviat millor, i el titular era: no confiem en vosaltres, ni en vostè Sr. Mariano Rajoy. Vist així, Barberà conclou que “la fatxenderia ens ha portat al desastre a una situació límit que pagaran fins i tot els nostres nets”.


 En el meu proper apunt parlarem de la resta del programa Singulars que explicava els trens sense passatgers, els aeroports sense avions i les autovies sense cotxes...


Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 29 de maig de 2012

29/05/12. Una bombolla crediticia de 200.000 milions d'euros

Benvolguts,

Abans hem parlat de la borsa, de l’IBEX, de Bankia...

Avui hi ha una notícia inquietant al directe.cat. Resulta que les entitats financeres espanyoles arrosseguen crèdits de 200.000 M€, provinents majoritàriament de les empreses de l’IBEX-35. D’això se’n diu una bombolla creditícia.

Què és una bombolla? Segons la viquipèdia:

Una bombolla econòmica (també anomenada bombolla especulativa, bombolla de mercat, bombolla financera o mania especulativa), en anàlisi financera, és una desviació, d'origen especulatiu, existent entre el valor real d'un actiu financer i la seva cotització borsària. Queda clar, no?

I com es formen les bombolles? Segons la viquipèdia:

Molt popular entre els llecs, però no totalment confirmada per investigació empírica la teoria del més ximple descriu a les bombolles com dirigides pel comportament perennement optimista dels participants d'un mercat (els ximples) que compren actius sobrevalorats anticipant la seva venda a especuladors rapinyaires (els més ximples) a un preu molt més gran. Segons aquesta explicació no protegida, les bombolles continuen fins que els ximples puguin trobar més ximples per pagar pels actius sobrevalorada. La bombolla acaba quan el més ximple de tots per haver pagat un preu extraordinàriament superior al del seu valor intrínsec ja no és capaç de trobar a algú encara més ximple que pugui pagar pel bé un preu encara més alt. També queda clar, oi?

Si apliquem aquesta teoria a les bombolles immobiliàries, per exemple, veiem com es compleix: els especuladors compren habitatges sobrevalorats, comptant que el preu encara pujarà i el podran vendre a altres especuladors. Si això succeeix, aquest altre especulador pretén vendre’l a un tercer especulador o a un client final. Si se’l queda un client final, a un preu sobrevalorat, és molt fàcil que l’hagi comprat a crèdit amb una hipoteca. La hipoteca en aquest cas serà de valor inferior al valor de l’habitatge (recordem que està sobrevalorat). Per tant haurà calgut una aportació primera del comprador. Si el client final pot anar pagant la hipoteca, cap problema. Si no pot, haurà d’intentar vendre l’habitatge però es mol fàcil que si s’ha arribat a aquesta situació vol dir que la bombolla ja està a punt d’explotar o ja ha explotat i ja no hi ha en el mercat compradors per aquell habitatge a aquell preu. Ja sabem el que passa a continuació un cop la bombolla immobiliària ha explotat. L’entitat creditícia força el propietari hipotecat a donar l’habitatge a l’entitat creditícia al preu d’aquell moment, generalment força inferior. Segons la legislació espanyola, en altres països no és així, l’habitatge retornat es valora i si el valor és inferior al que queda per pagar de la hipoteca, el client és desnonat i es queda encara amb un deute a l’entitat creditícia. Normalment aquest deute no es pot compensar mai i ja s’ha creat un deutor morós de l’entitat creditícia.  Molt sovint els especuladors no tenen diners propis sinó que tiren de crèdits bancaris i aquest recurs els va bé fins que la bombolla explota. En aquest cas l’especulador es queda amb els habitatges sobrevalorats i no té diners per pagar-los. Per tant l’entitat creditícia executa la hipoteca, els avals, etc. I l’especulador, com a Wall Street a l’any 29 es tira per la finestra. Però l’entitat creditícia es queda propietària dels habitatges, o promocions senceres, sovint a mig acabar, i no recupera els diners que va deixar...

 I si parlem del cas de l’IBEX-35 estem en el cas de la bombolla creditícia.


29 de maig de 2012

15 grans empreses de l’IBEX-35 generen una bombolla creditícia de 200.000 milions d’euros

Les principals entitats financeres de l’estat estan afectades per deutes milionaris d’empreses de l’IBEX-35, que també encapçalen el rànquing de més dividends repartits.

Les principals entitats financeres de l’estat espanyol estan afectades per uns deutes milionaris, alguns de difícil retorn – Bankia (-56%), la Caixa (-39%), BBVA (-22%), i Santander (-14%) -(%) de pèrdues des de principis d’any -, que són la font de la desconfiança dels mercats en el sistema financer espanyol. El motiu principal de la difícil situació dels bancs és el fort endeutament de les grans corporacions a qui les entitats financeres van donar crèdits ingents, que ara tenen un alt risc de convertir-se en crèdits deixalla. La qüestió és com es va permetre, quin és el deute d’empreses com ACS, Telefònica, Abertis o Iberdrola amb les entitats bancàries?, i què no s’hagués pogut fer amb la meitat de la meitat d’aquest 200.000 milions d’euros destinats a l’economia productiva?
© @directe


A la foto Brufaus, Nins, Botins, Florentinos, Albertos, etc.
15 empreses acaparen 200.000 milions en préstecs, però tant sols valen a borsa la meitat

El President del Govern Espanyol va assegurar durant la roda de premsa d’ahir que el fort endeutament de les administracions públiques és el responsable que les entitats financeres no donin crèdits a empreses i particulars, i es mostrà convençut que amb les retallades això canviarà, doncs bé, el Sr Rajoy no ha dit la veritat. El motiu principal de la difícil situació dels bancs és el fort endeutament de les grans corporacionsgran part de les de l’IBEX-35 - a qui les entitats van donar crèdits ingents, i ara es troben mancades de liquiditat per obrir l’aixeta del crèdit a la petita i mitjana empresa i emprenedors. Les dades en el gràfic adjunt.

Dades per fugir corrents o per demanar la intervenció de la fiscalia


Les empreses més endeutades són les que encapçalen el rànquing de més dividends repartits, Telefònica, ACS, i ABERTIS. Segons explica La Vanguardia, un repartiment de dividends a costa de no realitzar inversions productives necessàries per mantenir part de la competitivitat. El valor d’ACS a borsa és inferior al que deu per la seva compra de participacions a Iberdrola, els 44.000 milions de deutes de les constructores tripliquen el valor a borsa de totes elles, i el deute de les 5 grans empreses immobiliàries de tot l’estat (19.292M) és superior al deute generat per les autonomies als seus proveïdors en el període 2003-20007. O, també, és semblant a l’espoli que pateix Catalunya en 1 any.

Préstecs milionaris quasi sense garanties


ABERTIS deu 12.841 milions d’euros i a data d’avui el seu valor a borsa és de tants sols 8.429 milions -és a dir amb 6 mesos sense l’espoli fiscal, el Govern de la Generalitat la podria comprar- el sorprenent és que l’any 2011, ABERTIS ha repartit més de 1.300 milions d’euros entre els seus accionistes. Un altre cas és GAS Natural que deu 16.752 milions d’euros i a data d’avui el seu valor a borsa és de tant sols 9.471 milions, i incomprensiblement tampoc atura el pagament milionari de dividends entre els seus accionistes.


ACS, l’empresa estrella dels negocis a la llotja del Bernabeu, deu 10.496 milions i el seu valor a borsa resta per sota la meitat, és a dir 4.347 milions, i el cas ja més sagnat el de Sacyr amb un valor a borsa de tant sols 689 milions, en deu 9.607, és a dir quinze vegades més que el seu valor borsari.

 

Què us sembla tot això? I sabeu qui hi guanyarà? Els de sempre...



Joan A. Forès
Reflexions

29/05/12. Heus ací Catalunya


Benvolguts,
Corre per internet aquest conjunt de frases, totes apropiades al nostre delicat estat de salut.

A veure si n’agafem consciència!

·         Heus ací Catalunya, esclava d'insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?
Pau Claris

·         Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada
Antoni Gaudí

·         El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies
Francesc Macià

·         Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat
Enric Prat de la Riba

·         La llibertat no és negociable
Pau Casals

·         No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos
Antoni Rovira i Virgili

·         El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors
Francesc Pujols

·         Qui perd els orígens, perd la identitat
Joan Salvat-Papasseit

·         Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?
Josep Armengou

·         Els catalans portem tres-cents anys fent l'imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l'imbècil
Joan Sales

·         Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n'és
Josep Pallach

·         Estem farts d'haver de demanar perdó per existir
Joan Fuster
  

Joan A. Forès
Reflexions

29/05/12. Bankia. Vida i miracles

Benvolguts,

Aquest apunt no és en broma. La qüestió és molt greu! D’aquí en pot sortir una intervenció europea d’Espanya!

El 14 de maig va sortir al Vilaweb un resum molt ben fet de Bankia, de les entitats financeres que en formen part i dels seus polítics enxufats als que segons va dir el nou president Goirigolzarri, substitut in extremis del delinqüent Rodrigo Rato, no es demanaran aclariments ni responsabilitats. En els quinze dies transcorreguts des de l’aparició d’aquest resum, les coses han empitjorat extraordinàriament...

Hi ha tres apartats:

·         La història de Bankia

·         Noms polítics importants a Bankia, gairebé tots del PP i de l’entorn de la presidenta Esperanza Aguirre

·         Altres informacions

Ja sabeu que la cosa s’ha complicat molt en aquest petit període de quinze dies ja que la Comunidaz de Madriz ha presentat els seus pressupostos amb números falsos i Bankia els té encara més falsos. Fixeu-vos que, per sort La Caixa no va caure en el parany i el motiu és que Bankia (amb un forat immens, que han intentat dissimular fins a l’últim moment) volia ser comprada per La Caixa, però amb el presumpte resultat de manar ells des de Madriz, l’Espe al davant! Era una fugida endavant que els impresentables que tenim de veïns gairebé havien aconseguit:  La Caixa va acceptar, amb el vist-i-plau del govern espanyol i català, intentar fusionar-se amb Bankia, que era el darrer recurs per a salvar-la sense recórrer a la intervenció. Però els gestors de Bankia van posar condicions polítiques inacceptables per la caixa catalana, com ara que la seu social fos a Madrid i que el control de l’entitat sortint recaigués també en la direcció de Bankia, negligint el fet que eren comprats per a ser salvats de la ruïna.

Avui la borsa (IBEX 35) està baixant, la cotització de Bankia està xula (ja ha perdut un 75% del seu valor en borsa), la UE recela, amb motius més que sobrats de la salut econòmica de l’estat espanyol.

 Quan trigaran a intervenir-nos?

Hi afegeixo altres enllaços recents. Demà segur que n’hi haurà més...

Bankia: un despropòsit financer alimentat per uns polítics irresponsables
Dilluns 14.05.2012 20:33
·          Àngel Acebes encapçala la llista de membres del PP que acaparen càrrecs en la direcció de Bankia


Quin és el problema que té aquest banc?

El principal problema de Bankia és que és el propietari de 31.798 milions d’euros invertits en operacions immobiliàries i que no podrà recuperar. Això significa el disset per cent del total dels anomenats ‘actius tòxics’ de l’estat. La major part d’aquests diners irrecuperables provenen de l’antiga Caja Madrid però hi ha molts també provinents de Bancaixa.

Perquè es va deixar que la pilota immobiliària de Caja Madrid i de Bancaixa es fusionés en un nou banc i es fes major encara?

Ara ningú no ho vol recordar però en el moment de la fusió entre Caja Madrid i Bancaixa pràcticament totes les forces polítiques i els actors econòmics en van estar a favor. Hi va haver l’oposició a València dels qui veuen que era el final definitiu del sistema valencià de caixes però només això. Tant PP com PSOE van aplaudir la decisió i van coincidir en que fer un banc enorme en el seu tamany era bo perquè el convertia en 'sistèmic'. S'usa aquesta expressió per a indicar que és tan gran que no és possible deixar-lo caure. Els responsables polítics de la fusió no comptaven, aparentment, amb la reacció del mercat.

Ara el PP acusa Miguel Angel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, d’haver causat el problema obligant Caja Madrid, per raons polítiques a quedar-se amb Bancaixa. Què hi ha de cert en això?

El Banc d’Espanya va incentivar la fusió de totes les caixes però en la fusió entre Bancaixa i Caja Madrid hi ha un factor polític que no es pot oblidar: les dues caixes representaven el model econòmic del Partit Popular. Tant Madrid com el País Valencià havien abusat de la financiació de les seves caixes per a projectes polítics de rendibilitat més que dubtosa i totes dues caixes eren una gran arma per als respectius governs. En el cas de Bancaixa de fet al seu capdavant hi ha l’efímer ex-president de la Generalitat Valenciana José Luís Olivas. Olivas, però, va haver d’abandonar el seu càrrec de vicepresident executiu després de la intervenció del Banc de València que ell també presidia.

Quin tipus d’intervenció política va afectar la gestió de les caixes que s’integrarien en Bankia?

Tant Bancaixa com Caja Madrid van ser instruments financers de les desastroses polítiques d’aparador del PP valencià i madrileny. I la futura Bankia tant servia per a aguantar contra tots els números un parc d’atraccions fracassat com Terra Mítica com per a que Caja Madrid comprés, en una prova de megalomania empresarial al servei de la política, la majoria de les accions d’Iberia. Les caixes, totalment controlades ara pels polítics, van esdevenir eines al servei de les polítiques dels governs, tinguessin aquestes una base econòmica sensata o no. Això va precipitar el seu final.

Éssent així com és que va intentar la sortida de Bankia a borsa?

Els gestors de Bankia sabien que no podien aguantar molt de temps la delicada situació financera que tenien i la sortida a borsa va ser una operació d’imatge que intentava tapar el passat recent de les caixes fusionades, acumular diner fresc per a sanejar el nou banc i enviar un missatge d’optimisme als mercats. Tanmateix la sortida a borsa va ser un fracàs estrepitós i 400.000 petits accionistes han acabat perdent-hi bous i esquelles ja que l’acció ha perdut en els deu mesos que porta en borsa la meitat exacta del seu valor. Per cada 4 euros que els accionistes van pagar en comprar les accions avui en rebrien només dos i la xifra segueix a la baixa. El govern espanyol, aleshores en mans del Partit Socialista, i els governs valencià i madrileny, en mans del PP van aplaudir la sortida a borsa de Bankia.

La política va intervenir encara, finalment, en desmuntar la fusió entre La Caixa i Bankia?

Aquest va ser el darrer despropòsit abans que la situació de Bankia entrés en la caiguda lliure on es troba ara. La Caixa va acceptar, amb el vist-i-plau del govern espanyol i català, intentar fusionar-se amb Bankia, que era el darrer recurs per a salvar-la sense recórrer a la intervenció. Però els gestors de Bankia van posar condicions polítiques inacceptables per la caixa catalana, com ara que la seu social fos a Madrid i que el control de l’entitat sortint recaigués també en la direcció de Bankia, negligint el fet que eren comprats per a ser salvats de la ruïna.



Noms importants del PP amb càrrecs directius a Bankia


El paper que juga el PP a Bankia també es concreta en la llista nombrosa de militants d'aquest partit que tenen càrrecs de responsabilitat en el banc. A part dels més coneguts com Rato o Olivas és especialment cridanera la presència de l'entorn de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre:

Ángel Acebes. Ex Ministre de l'interior d'Aznar. Vocal del Banco Financiero y de Ahorros del Grup Bankia.

Santiago Alarcó Canosa. Conseller de Deoleo en representació Caja Madrid. Alarcó era el cunyat del president de Bankia, Rodrigo Rato.

Claudio Aguirre Pemán. Conseller de Caja Madrid. Cosí d'Esperanza Aguirre

Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Ex-secretari general de Relacions Laborals amb Aznar.

Jesús Pedroche Nieto. Vocal del Banco Financiero y de Ahorros del Grup Bankia. Ex President de l'Assemblea de Madrid. Ex conseller del govern madrileny.

Ricardo Romero de Tejada.Vocal del Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. ex Secretari General del PP a la regió de Madrid. Ex batlle de Majadahonda.

Mayte Jiménez. Dona de Salvador Victoria, Conseller d'Afers Socials d'Esperanza Aguirre.

Nieves Alarcón Castellanos. Dona de l'ex-secretari General del PP de Madrid i senador, Francisco Granados. Consellera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia.

Manuel Lamela. Ex Conseller de Sanitat i Transports d'Esperanza Aguirre. Ex Director del gabinet de Rodrigo Rato com a ministre d'Economía. President del Comité d'Auditoría de Bankia.

Carmen Cavero Mestre. Cunyada de Ignacio González, Vicepresident del Govern d'Aguirre. Vocal del Consell de Caja Madrid Cibeles. Consellera de Bankia.
Mercedes de la Merced.
Ex eurodiputada i ex Tinent de Batlle de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grup Bankia.

Estanislao Rodríguez- Ponga. Ex secretari d'estat d'Hisenda amb Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grup Bankia.
José Manuel Fernández Norniella. Ex
president del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Ex Secretari d'Estado de Comerç i Turisme. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grup Bankia.

Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grup Bankia. Assesora d'Esperanza Aguirre.

Maria Zaplana Barceló. Filla de l'ex-president valencià Eduardo Zaplana.

Elena Pisonero. Consellera de Caja Madrid. Ex cap de gabinet de Rodrigo Rato

  • Un escrit d’ahir d’un Bloc d’Expansión en mitja conya. Avui ja és diferent perquè el forat ja no és de  23.465 M€ sinó que és de 40.000 M€
Annex a Noms importants del PP amb càrrecs directius a Bankia

Medio PP trabaja en bankia, hasta el primo de la “la dama de hojalata”

Ya dan vueltas por toda la red los enchufes del PP, creo que el último es el hijo de Aguirre.  En Bankia es increíble, aquí el listado actualizado :
Santiago Alarcó Canosa. Consejero de Deoleo en representación de la Sociedad de Promoción y Participación Empresarial Caja Madrid. Alarcó es excuñado del presidente de Bankia, Rodrigo Rato y hermano de Ángeles, recientemente nombrada Presidenta de Paradores Nacionales.
Claudio Aguirre Pemán. Consejero de Caja Madrid. Primo de Esperanza Aguirre Fue el responsable de Merrill Lynch en España y Portugal.
Juan Chozas Pedreño. Director de Recursos de Bankia. Ex secretario general de Empleo y Relaciones Laborales durante los gobiernos de Aznar. Colaborador entusiasta de la FAES.
Jesús Pedroche Nieto. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. Ex Presidente de la Asamblea de Madrid. Ex Consejero del Gobierno Regional de Madrid.
Ricardo Romero de Tejada.Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia. ex Secretario General del PP en la Comunidad de Madrid. Ex Alcalde de Majadahonda.
Mayte Jiménez. Esposa de Salvador Victoria, Consejero de Asuntos Sociales del Gobierno de Esperanza Aguirre. Fue nombrada consejera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia, el 9 de junio de 2009.
Nieves Alarcón Castellanos. Esposa del ex Secretario General del PP madrileño, Francisco Granados y actualmente Senador. Fue nombrada en el año 2008 Consejera de Caja Madrid Pensiones, empresa participada por Bankia.
Ángel Acebes. Ex Ministro del Interior del Gobierno de Aznar. Ex Diputado por Ávila. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.
Manuel Lamela. Consejero de Cibeles Corporación. Ex Consejero de Sanidad y de Transportes de Esperanza Aguirre. Ex Director de Gabinete de Rodrigo Rato en su etapa de Ministro de Economía. Presidente del Comité de Auditoría de Bankia.
Carmen Cavero Mestre. Cuñada de Ignacio González, Vicepresidente del Gobierno de Aguirre. Vocal del Consejo de Caja Madrid Cibeles. Consejera de Bankia.
Mercedes de la Merced. Ex eurodiputada y ex Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Madrid. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.
Estanislao Rodríguez- Ponga. Ex Secretario de Estado de Hacienda con Rodrigo Rato. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.
José Manuel Fernández Norniella. Ex presidente del Consejo Superior de Cámaras de Comercio. Ex Secretario de Estado de Comercio y Turismo . Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.
Mercedes Rojo Izquierdo. Vocal Banco Financiero y de Ahorros del Grupo Bankia.Ex asesora de Esperanza Aguirre.
Maria Zaplana Barceló. Hija de Eduardo Zaplana. Becaria en Caja Madrid.
Elena Pisonero. Consejera de Caja Madrid. Ex jefa de Gabinete de Rodrigo Rato. Ex Diputada y en la actualidad Presidenta de Hispasat.


Bankia: Si me perdona la hipoteca, cuando gane dinero se lo pago

28/05/2012

El Gobierno inyectará 19.000 millones de capital a Bankia, a través de deuda pública. La condición es que la entidad trate de hacerlo bien para rentabilizar dicha inversión.

Juan Cajero contrató una hipoteca con el banco a tipo X. Para ello, la entidad se basó en su nómina, en que tenía contrato fijo y además contaba con un aval familiar. Al principio, la cuota a pagar era razonable y las cosas marcharon bien.

Con el paso del tiempo, Cajero discutió con su familiar y no se sabe cómo éste se las ingenió para lograr con un abogado que el aval perdiera su validez. Como seguía pagando la cuota cada mes, no hubo mayores problemas.

En medio del boom, Juan Cajero logró utilizar el inmueble como garantía para comprar otro como inversión. Milagros de los artificios contables del mismo abogado que había asesorado a su familiar y exavalista.

Cuando llegó el crash inmobiliario, Cajero no sólo estaba embarcado en la compra de varios inmuebles sino que además había sufrido una considerable reducción salarial y apenas podía hacer frente a la cuota mensual de su propio domicilio.

¿Solución? Llamar al banco, decirle que a partir de ese momento él ya no iba a gestionar su patrimonio, que cedía ese privilegio a un cuñado que había estudiado Económicas y estaba muy preparado. A cambio, pedía que la entidad invirtiera dinero para pagar sus inmuebles y que cuando los volviera a vender con intereses ya les pagaría...

... Con todas las complicaciones y tecnicismos que se quiera, ¿no es eso lo que se está haciendo ahora con Bankia? Declaraciones de José Ignacio Goirigolzarri, presidente de Bankia, tras el anuncio de la inyección de 19.000 millones adicionales (23.465 en total): "Aquí no hay que devolver nada, nuestra misión ahora es crear valor para el accionista".

Nota: Bankia tiene 155.000 millones en depósitos, de gente que ha confiado en la entidad, y con un Fondo de Garantía de Depósitos prácticamente sin recursos (lo que hace cualquier solución distinta a la actual muy difícil. Pero, ¿y las responsabilidades?)


  • Goirigolzarri se ha mostrado optimista ante una tarea que se antoja complicada: generar valor (al menos 23.500 millones) de una entidad cuyo valor de mercado es actualmente de unos 3.100 millones de euros. Sin embargo, según el flamante presidente de Bankia, la entidad tiene las dos características que se necesitan para generar este valor: una buena franquicia y un equipo gestor profesional y cualificado.
  Nota: Bankia tiene 155.000 millones en depósitos, de gente que ha confiado en la entidad, y con un Fondo de Garantía de Depósitos prácticamente sin recursos (lo que hace cualquier solución distinta a la actual muy difícil. Pero, ¿y las responsabilidades?)

Quina trepa!

I aquest afer és una trama que s’ha descobert però n’hi deuen haver cents de mils de trames com aquesta!!!


Joan A. Forès
Reflexions