22/04/12. Dos poemes de Joan Salvat-Papasseit, poeta independentista català, i un assaig d'assaig

Benvolguts,

Tot fullejant la primera edició completa del llibre de Poesies de Joan Salvat-Papasseit, editat per Ariel el 1962 amb un pròleg de Tomàs Garcès, una introducció a la seva poesia de Joan Fuster i unes meravelloses il·lustracions de Josep Guinovart, he trobat dos poemes que m’han semblat interessants. Us els copio i hi afegeixo el suggerent gravat d’en Guinovart:

Joan Salvat-Papasseit, Les Conspiracions (1922)

Llibre escrit arran d’un viatge a Castella.

AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell
té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;
la gola és seca i la set no li passa.

Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,
ampla és Castella, sepulcre de reis,
malavirança a la Marca d’Espanya.

Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
del mal que ha fet amb la seva tonada;
sorolls de focs i esperons, i l’escreix
amb que els cavalls soterraven l’estada.

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
té la sordesa de massa escoltar-se.
La veu dels íbers és ronca d’ofec
i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

PREGÓ

Castella la Nova,

Castella la Vella,
jou i malvestat.
Les crostes li surten pel front i les celles
i és soberga en mal .
Les crostes li surten pels cims i les planes
i vol dominar.

Castella la Nova.

Castella la Vella,
la mort al costat.

Pobles de la lbèria.

i gallecs
i èuscars!

Castella la Nova,

Castella la Vella,

--si ens donem les mans--

Si ara ens domenyava
ja no hi tornarà.

 Com a detall interessant en aquests versos hi surten conceptes singulars, que es poden anomenar independentistes, criticant despietadament Castella i amb afany d’alliberar-se’n:

·         Jou i malvestat

·         I és soberga en mal

·         Té la durícia d’aixecar l’espasa.
El braç és las i no el mena cervell;

·         Terra dels Terços petjadors de lleis
que imposaven amb sang llur llei estranya,

·         I vol dominar.

·         Si ara ens domenyava,

ja no hi tornarà.

Hi surt dos cops en el segon poema el concepte de dominar, dominador, escrit en passat intentant dir que no voldria que tornés a esdevenir-se.

Segurament que aquests versos demanen que un entès en l’obra de Salvat-Papasseit els analitzi, ja que semblen destil·lar fel. Salvat Papasseit era pobre, havia treballat des dels 7 anys, no tenia estudis reglats i estava tuberculós.

De la viquipèdia n’extrec:

“Però havia llegit molt i havia compartit tertúlies i sessions d’ateneus amb els grans homenots de l’època com Ortega y Gasset, Salvador Seguí , Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Gabriel Alomar, Andreu Nin, Lluís Companys, PeiusGener, Eugeni d'Ors, Josep Maria de Sucre, Àngel Samblancat i Joaquim Torres-Garcia (va integrar-se a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, entitat en la qual va arribar a ser secretari general, membre de la sessió de cultura i bibliotecari).

El 1913 va fer amistat amb Daniel Cardona, el qual va introduir-lo en els ambients nacionalistes radicals.^[4] El 1923 Salvat-Papasseit escriu el pròleg del llibre de Cardona La Batalla, on el poeta ja manifesta una simpatia cap a posicionaments clarament separatistes.”

Va morir molt jove el 1924 als 30 anys. No sé si la malaltia li feia tenir una sensibilitat superior, però sembla intuir-se  en els versos una latent inquietud sobre la relació (passada?) entre Castella i els altres pobles ibèrics, i el desig de que els altres pobles ibèrics s’ajuntin per treure’s el jou. Vaja que era independentista que a l’època es deia separatista.

Aquest poemari és del 1922, feia 10 anys que Antonio Machado havia escrit els seus versos sintètics i definitius sobre Castella, producte també d’una estada a Castella, Burgos concretament (Machado era andalús), que també semblen destil·lar fel, i que usen els mateixos conceptes, Castella dominadora, Castella menyspreadora i supèrbia:

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

Qui en pot saber més?

Joan A. Forès

Reflexions