dilluns, 30 d’abril de 2012

30/04/12. Alarma: Només la Xina supera Espanya en construcció d'AVE

Benvolguts,

En aquest Bloc hem parlat moltes vegades de l’AVE (Alta Velocidad Español). Ja sabem que les “Es” en les sigles de les companyies estatals espanyoles són senyal de mal averany pels catalans (AENA, RENFE, AVE, REE).

En aquest cas comentem l’article editorial(?) d’elsingulardigital.cat. L’article comenta l’estudi del RACC sobre les inversions en infraestructures ferroviàries a Espanya fins a dia d’avui. És interessant el gràfic que mostra que estats més potents que l’estat espanyol però que pensen amb el cap i no amb el cul projecten les infraestructures en funció de les seves possibilitats i de la rendibilitat que se’n pugui treure, allò que en diuen el ROI (Return of Investment) o sigui que, com en la comptabilitat domèstica, primer cal saber si podem permetre’ns-ho i segon quin partit en traurem. Espanya usa el mètode del “Yo mas!”

En els projectes de ferrocarrils cal tenir en compte el preu total del projecte, que és una inversió i el preu del manteniment periòdic, que és una despesa.

Respecte al rendiment en els ferrocarrils la dada estimativa que es fa servir és la de passatgers/quilòmetre de via construïda que en els trajectes Madrid-Sevilla i Madrid-Barcelona és de 9.000 i 14.000 Euros respectivament, que comparats amb els volums de Paris-Lió o de Colònia-Frankfurt són entre 4 i 6 vegades menys! Ja sabem la trista fi del trajecte Toledo-Cuenca-Albacete, que per evitar el greuge comparatiu havia de passar per totes les capitals de província de la Comunidad de Castilla-La Mancha i que tenia la ridícula ocupació de 9 viatgers per trajecte i que tenia un cost de manteniment estimat de 18.000 euros/dia els últims sis mesos.

Pel que respecta a la despesa de manteniment, les xifres són d’un cost de 100.000 € / quilòmetre en vies normals i de 200.000 € / quilòmetre en túnels.

S’ha buscat la rendibilitat en els AVEs que s’han fet o projectat o en curs de realització fins ara?

Si mireu l’apunt del meu Bloc:


veureu com en Blanco, que és igual que la Blanco d’ara no ha fet mai res mirant-li la rendibilitat. Excepte si la rendibilitat és la seva rendibilitat!

27/04/2012

Alarma: Només la Xina supera Espanya en construcció d'AVE
La despesa en trens d'alta velocitat fa saltar l'alerta: se situa ja per davant del Japó, França, Alemanya i Gran Bretanya
 La despesa que Espanya està fent en línies AVE ha fet saltar les llums d'alarma a nivell internacional, ja que no té equiparació en cap altre Estat occidental. La xarxa d'alta velocitat espanyola només està superada en aquest moment en extensió per la de la Xina, segons un estudi elaborat pel RACC. La inversió i els quilòmetres de via estan per davant dels del Japó, França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit.

Segons el RACC, aquest dispendi no ha variat de forma significativa tot i la crisi i les retallades, per les línies de Galícia i Euskadi
. Dels més de 20.000 milions de què disposarà el grup d’empreses i organismes administratius del ministeri de Foment, 11.928 es dedicaran a inversió. D’aquests, 6.043 al ferrocarril i, finalment, 4.188 milions, és a dir, més de la tercera part dels recursos, al tren d’alta velocitat.

"Aquestes xifres semblen indicar la continuïtat del compromís del govern en un model ferroviari que pràcticament no té rival en el context mundial. Quan es duguin a terme aquestes obres, fonamentalment les línies que connectaran Madrid amb Galícia i amb el País Basc, i es completi el corredor mediterrani inclosa la connexió de Barcelona amb la frontera francesa, Espanya serà el país de l’OCDE amb la xarxa d’alta velocitat més extensa i el segon del món després de la Xina", insisteix l'informe.

La rendibilitat econòmica del projecte també està qüestionada, fins i tot en les línies més transitades, sobretot si es comparen a nivell internacional. "El nombre de passatgers-quilòmetre de les principals rutes d’alta velocitat deixen en evidència les dues principals línies espanyoles, la Madrid-Sevilla i la Madrid-Barcelona, que amb 9.000 i 14.000 passatgers per quilòmetre de via construïda queden a distàncies insalvables respecte la París-Lió (59.000), la Colònia-Frankfurt (51.000) o la Tòquio-Osaka (235.000).
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/04/alarma_nomes_la_xina_supera_espanya_en_construccio_d_ave_84078.php

Joan A. Forès
Reflexions

30/04/12. Presentació Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i CCN a Ciutat Vella (2)

Benvolguts,

Ja us vaig fer avinent que havia anat la Presentació conjunta de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i el Cercle Català de Negocis (CCN) a Ciutat Vella. El tema de la xerrada era Els pressupostos de l’estat propi i l’espoli econòmic de Catalunya. I ja us vaig explicar el desenvolupament de la vetllada, incidint en la part de presentació del primer ponent, en Joan Canadell del CCN. Quedava per explicar la segona part, en la que l’Uriel Bertran, parlamentari i Secretari General de SI, incidiria amb més profunditat sobre el que en Joan Canadell havia exposat.

 
Ja varem explicar que en Joan Canadell i l’Uriel Bertran es varen repartir la feina, coordinadament, explicant l’espoliació o robatori fiscal que pateix Catalunya i a continuació explicant la potencialitat d'una Catalunya independent i per tant l’encaix que tindria a Europa. Si l’actual panorama econòmic i social és depriment, tant per les retallades com pel tracte vexatori que el nacionalisme espanyol sempre ens ha aplicat, patint els atacs per terra, mar i aire a la nostra integritat com a poble, prohibint la immersió a les escoles, prohibint-nos de projectar-nos a l’exterior, negligint l’ús del català a casa i també negligint-lo a l’estat espanyol i al mon (que els diners dels nostres impostos s’usin només per projectar el castellà a través de l’Instituto Cervantes i que el català ni s’esmenti, per exemple), el nou panorama que s’obre amb la independència és lluminós. L’explicació de com un cop sortits de la grapa depredadora del nacionalisme espanyol el panorama canvia i es converteix en molt engrescador és molt temptadora. Sempre que es faci a temps!

 Avui completo la ressenya amb l’exposició de l’Uriel Bertran. Es va guiar en el document que SI va editar quan va presentar l’esmena a la totalitat dels pressupostos de la generalitat d’aquest any: http://es.scribd.com/doc/78191136/Els-Pressupostos-de-l-Estat-Propi-2012. Baixeu-lo del núvol i llegiu-lo amb atenció. Us ajudarà en els tètrics i llòbrecs mesos que venen!

 

 Aquest document analitza els Pressupostos de l’autonomia 2012 de CiU-PP, explica l’evolució del dèficit i del deute viu, camí cap al precipici i proposa l’esmena a la totalitat explicant i comparant el que recaptarà la hisenda catalana, l’eliminació del robatori fiscal i les millores que es produiran en Serveis socials en els departaments d’Educació, Salut i Benestar Social, en inversions per sortir de la crisi en els departaments de R+D, Empresa, Ocupació, infraestructures i Universitats i, en la rebaixa de l’impost de societats. S’equilibrarà el pressupost en dèficit 0 comparat amb el dèficit dels 10.000 M€ que actualment cada any es produeix, i per tant aturant el cercle viciós de l’augment dels interessos, malgrat les retallades. Proposen de situar el sector públic entre els més sanejats d’Europa en un any!
A continuació va passar al detall de les quantitats i va comparar el total d’ingressos actuals amb l’estatut i els ingressos que podria haver-hi en assumir la sobirania fiscal. Es passaria del pressupost de la generalitat de 24.000 M€ a 41.000 M€, un 70% més d’ingressos. S’assoliria l’equilibri financer i es reduiria el deute sobre el PIB del 20% al 17%.
Tot seguit va presentar un estudi detallat de les despeses de l’estat propi en comparació al pressupost de Catalunya com a Comunitat Autònoma.

Finalment va presentar el dèficit i el deute públic de Catalunya actualment i amb estat propi comparat amb aquestes magnituds dels altres països europeus

 En conclusió, una agradable vetllada, uns conceptes i números que no per coneguts varen ressaltar amb llum pròpia i per tant felicitats als ponents per la claredat de les seves exposicions.


Insisteixo, contacteu amb SI i el CCN i poseu-vos d’acord per fer una presentació de caire semblant al vostre barri!


Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 28 d’abril de 2012

28/04/12. Presentació Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i CCN a Ciutat Vella (1)

Benvolguts,

El dimecres vaig assistir a una presentació organitzada per Solidaritat Catalana per la Independència (SI) de Ciutat Vella. Hi havia dos ponents: Joan Canadell, president del CCN i Uriel Bertran, diputat de SI.

En Canadell va explicar com funcionava la qüestió de l’espoliació fiscal i les avantatges de convertir-se en un Estat independent. L’Uriel Bertran també va explicar com funcionava la qüestió de l’espoliació fiscal i les avantatges de convertir-se en un Estat independent. No és broma, el que passa és que es van complementar molt bé i cadascú va explicar facetes diferents del mateix problema i de la mateixa solució:

·         En Canadell va usar els gràfics molt entenedors dels llibrets del CCN.

·         L’Uriel es va ajudar amb els gràfics del document de SI “Els pressupostos de l’estat propi. Esmena a la totalitat dels pressupostos de l’autonomia del 2012”.

Un gràfic i una explicació molt explicatius d’en Joan Canadell és el següent:


Un contrasentit del sistema de finançament de l’Estat espanyol i que mostra el gràfic és que les comunitats més solidàries (que més ajuden a les “pobres”) són justament les més endeutades. És a dir, que per pagar les necessitats de la pròpia Comunitat han d’endeutar-se i en canvi els nostres polítics permeten que els nostres superàvits vagin a fons perdut per les Comunitats menys  generadores de riquesa. En aquest gràfic s’observa que les comunitats dels Països Catalans són les que tenen el deute més elevat (% sobre PIB) i a la vegada són les que pateixen un dèficit fiscal més elevat.

En concret el deute públic català s’ha disparat en els darrers anys, arribant ja als 48.000 milions d’euros l’any 2011, el que representa 2,9 anys d’espoliació fiscal. Aquesta situació durant el 2011 es va fer insostenible, fins al punt que a final d’any la Generalitat no tenia diners per pagar les nòmines dels treballadors.

 

En el mateix terreny en Joan Canadell va continuar explicant que Catalunya ha anat cercant mercat fora d’Espanya i ha fet un gran avenç en els darrers 25 anys. Aquest concepte va lligat al de l’eventual boicot del que quedi d’Espanya als productes catalans. Aquesta eventualitat està molt ben explicada en el llibre que va aparèixer l’any passat “Sense Espanya” dels economistes Guinjoan i Cuadras.
Per cert, com en diran del país que els quedi, Castella?, Madrid? España sin Cataluña?, Celtiberia?

 

Unes altres notables diapositives són, en el supòsit d’una Catalunya independent: El rànquing d’economies per estats i el rànquing de rendes per càpita per estats:  

Pel que fa a l’economia no cal fer-ne massa comentaris. Fixeu-vos quin salt endavant es produeix en treure’ns de sobre el llast d’Espanya. No sé a què esperem?

 

 Repecte a la renda personal també es veu el gran salt que faríem!







Demà acabarem l’explicació de la presentació.

Aquesta presentació l’estan passejant per ateneus i casals de tot Catalunya. Si voleu una presentació al vostre barri poseu-vos en contacte amb el CCN o amb Solidaritat i demaneu-ho. Val molt la pena. Aclareix molts conceptes...

Joan A. Forès
Reflexions

28/04/12. Article del Wall Street Journal. Per què Espanya no es reformarà (traducció parcial al català)

Benvolguts,

He trobat al web d’araomai la traducció al català de fragments de l’article del Wall Street Journal que vaig comentar ahir. Us l’envio:

The Wall Street Journal denuncia l`espoli català i la ineficiència d`Espanya
27/04/12

The Wall Street Journal va publicar ahir un article amb el títol: Perquè Espanya no es reformarà, "Why Spain Won`t Reform", que subtitula dient que els catalans saben de primera mà que tots els camins --i totes les autopistes-- van a parar a Madrid, i que és una clara denuncia de l`espoli a Catalunya, i de la incapacitat de l`estat espanyol per canviar.

L`articulista, que escriu des de Barcelona,
afirma que aquí, a Catalunya, pocs confien que Madrid faci la feina correctament, i que els catalans tenen raons addicionals per posar en dubte la capacitat del govern espanyol per poder canviar. També recorda que en els darrers temps Rajoy ha estat culpant als governs autonòmics de l`excés de dèficit del país, acusant a la despesa de les autonomies de posar en perill la solvència de tot l`estat, i que Madrid ha amenaçat amb intervenir en els pressupostos dels governs autonòmics que no facin els deures.

Cita el conseller Mas-Colell, que explica que amb l`excepció del País Basc,
les 17 regions de l`estat gaudeixen d`autonomia de la despesa, però que és una autonomia gairebé sense ingressos.

Conclou que Catalunya és la seu de la indústria espanyola i un dels districtes industrials més importants d`Europa, per darrere només de la talla de Llombardia d`Itàlia i la conca del Ruhr d`Alemanya en la productivitat, però que no obstant això, cada any des de 1986, una mitjana de 9% del PIB català en termes nets, marxen de Catalunya per ser redistribuïdes o van a Madrid.
Recorda que a Espanya, només les Illes Balears renuncien una part més gran de la seva producció anual, i que en cap altre lloc a Europa o Amèrica del Nord no es produeixen transferències de tal magnitud.


També assenyala que Barcelona ha reduït els salaris dels empleats públics, i que Madrid no ho ha fet.
Cita també a Germà Bel, i diu que és una bogeria que l`estat espanyol compti amb més quilòmetres de tren d`alta velocitat que qualsevol altre país del món excepte a la Xina, i que en tots els altres països de la UE en conjunt, però que alhora també té el mínim de passatgers per quilòmetre de ferrocarril d`alta velocitat al món.


Afirma que els trens d`alta velocitat que no van enlloc són un emblema de la bogeria del govern espanyol, i de impuls centralitzador d`Espanya des de que els reis Borbons al segle XVlll, van fer l`estat espanyol a imatge de França:
fortament unificat, amb el poder acumulat en el centre i tots els camins (o carrils) que s`estenen cap a fora partint de la capital.

I acaba dient que
sota pressió la UE està aprenent que també es compon de diferents nacions, i que Brussel•les podria usar el cas de Catalunya (diu literalment l`agulló de Catalunya) al seu costat, per recordar que les nacions no són només vehicles per al pagament dels deutes dels seus governs.

http://www.araomai.cat/noticies/i/1515


Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 27 d’abril de 2012

26/04/12. *#. Article del Wall Street Journal. Per què Espanya no es reformarà


Benvolguts,

Avui rebem a través de Vilaweb un article, que explica i comenta un altre extraordinari article d’ahir del Wall Street Journal. Diuen tot el que ja sabem, però ho diuen en anglès en una publicació d’extraordinària difusió. Ens cal sortir a l’exterior a explicar el nostre cas. Ja és hora que els membres del govern surtin a explicar a l’estranger quin és el nostre (i els seu?) problema... Per què no ho fan cada dia, i amb convenciment? Però per fer això cal que ells estiguin convençuts i això no és gens clar:

El Wall Street Journal acusa Rajoy d'asfixiar Catalunya

El diari destaca l'insòlit dèficit fiscal que pateixen Catalunya i les Illes i el centralisme espanyol

El diari The Wall Street Journal ha publicat avui un article en què acusa el govern de Mariano Rajoy d'asfixiar les comunitat autònomes i d'atribuir-los un dèficit més gran per netejar el dèficit estatal; remarca la recentralització que fa l'executiu espanyol i el malbaratament de diners en algunes inversions. I també destaca l'insòlit dèficit fiscal que pateix Catalunya, i les Illes Balears, 'sense comparació en cap lloc d'Europa ni d'Amèrica del Nord'.

L'article se centra en el cas català, amb declaracions del conseller Andreu Mas-Colell i de l'economista Germà Bel.

El periodista Raymond Zhong, autor de l'article, diu: 'Cada any des del 1986 una mitjana del 9% del PIB català se'n va de Catalunya per ser redistribuïda o perquè se'l gasti Madrid. Només les Illes Balears renuncien a una part més gran de la producció anual. En cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord hi ha unes transferències d'aquesta magnitud'. I recorda que
el govern espanyol pot fer que el seu dèficit sembli menor, i el dels governs autonòmics, més gran, mantenint la gestió dels ingressos.
'Madrid inflama l'independentisme'
A més, afegeix: 'Les amenaces de Madrid de recentralitzar semblen un joc polític que distreu de les reformes que en realitat podrien ajudar els governs regionals a reduir els respectius dèficits. El senyor Mas-Colell diu que li toca a Madrid, per exemple, de fer els canvis de regulació que permetin als hospitals de cobrar per les receptes, els menjars i les pernoctacions, tal com el seu govern prova de fer', diu el periodista.

El diari destaca les retallades que ja ha fet el govern català, i el fet que la Generalitat hagi retallat el sou dels funcionaris, i que l'estat espanyol no hi hagi fet. 'És una mica desconcertant que Madrid inflami el sentiment independentista a Catalunya en un moment de crisi nacional', observa el rotatiu.


Article (és en anglès, si apareix una traducció ja la posaré al Bloc):

By RAYMOND ZHONG. Wall Street Journal. 26 d’abril 2012

Why Spain Won't Reform

Catalans know first-hand that in Spain, all roads—and high-speed rail—run through Madrid.

Barcelona

Is Spain next to go on the Brussels dole? Not if the assurances coming out of Spanish officials lately are to be believed. Prime Minister Mariano Rajoy, addressing reporters in Poland this month: "Spain will not be rescued. The alarm is unjustified. . . . It's not possible to rescue Spain. There's no intention of it, and we don't need it."

Mr. Rajoy, at a conference of his People's Party in Madrid: "[Investors] lend to you if they are confident you will pay it back. . . . There are countries near to us that couldn't, and they are in the situation everyone knows about. This is not the case for Spain."

Economy Minister Luis de Guindos, on the possibility of a Spanish bank rescue: "The government won't create anything, neither a good bank nor a bad bank, and there won't even be the smallest bit of public money available."

The good news is that markets don't seem to be buying Madrid's sanguinity. That's also, of course, the bad news.

***

Spain's crisis isn't of a piece with Greece's or Portugal's, and it won't be resolved in the same way. The Spanish economy is much larger, but its ailments are not principally fiscal. Public debt was 65.8% of GDP at the end of last year. Indebtedness actually fell between 1996 and 2007 before climbing again during the financial crisis.

Rather than fixating on deficit targets, official Europe should be watching the danger lurking in Spanish banks. Like the Irish, Spaniards overinvested in property during the easy-money days, and banks' losses on residential mortgage-backed securities will probably trigger some form of public support as the housing bubble deflates further. Irish property values halved between peak and trough, whereas Spanish real-estate prices have so far only fallen about a quarter from their 2007 highs.

Still, the billion-euro issues are growth and structural reform. On these, too, Mr. Rajoy has assured and reassured markets and policy makers of his resolve. But here in Catalonia, the autonomous region of Spain whose capital is Barcelona, few are counting on Madrid to do the right thing.

For now, the evidence is on the doubters' side. In February, the prime minister passed a major law that addressed, among the Spanish labor market's many malignancies, Spain's menu of around 40 types of employment contracts. As Mr. de Guindos wrote in a Journal op-ed in January, Madrid's goal is a system with two contracts: one for full-time workers and another for temporary labor.

Yet February's reform did not reduce the number of contracts. Instead, it created a new one, for firms with fewer than 50 employees.

Catalans have additional reasons to question the Spanish government's capacity for change. Of late Mr. Rajoy has been blaming Spain's regional governments for the country's deficit overruns, saying that wayward local spending had jeopardized the entire nation's creditworthiness. Madrid has threatened to intervene in the regional governments' budgets if they don't tidy their books on their own.

Carlos III put Spain on the road to overinvestment.

But according to Andreu Mas-Colell, Catalonia's economy minister, the real story is a little different. He explains that with the exception of the Basque Country, Spain's 17 regions enjoy spending autonomy but almost no revenue autonomy. It's up to the central government to decide how nationwide revenue gets distributed between regions, and there's no guarantee that what a region's citizens pay to Madrid is returned euro-for-euro in funding to that region.

That means the central government can make its own budget shortfalls look smaller—and the regional governments' look bigger—simply by keeping more of the revenue pot to itself.

The result? Catalonia is the seat of Spanish industry and one of the most important industrial districts in Europe, lagging only the likes of Italy's Lombardy and the German Ruhr in productivity. Yet each year since 1986, an average of 9% of Catalonia's GDP in net terms has left the region to be redistributed or spent by Madrid. In Spain, only the Balearic Islands surrender a larger share of their annual output. Nowhere else in Europe or North America do intra-national transfers of such size occur as a matter of course.

"In discretionary expenses we feel we have been historically shortchanged," Mr. Mas-Colell says. "We represent 15% of the population, and we represent close to 18% in terms of GNP. . . . In this year's budget, the investment in Catalonia is 11% of public investment in Spain."

"There are inefficiencies in the autonomous communities for sure," he adds. "But not to a larger extent than the inefficiencies in the central administration. . . . Spain in all its components has to gain on efficiency, on liberalization, on flexibility."

Seen this way, Madrid's threats to recentralize fiscal policy look like a political play that distracts from reforms that could actually help the regional governments close their budget gaps. Mr. Mas-Colell says that it's up to Madrid, for instance, to make regulatory changes that would enable hospitals to charge for prescriptions, meals and overnight stays, as his government is trying to do.

He also notes that Barcelona has cut government employees' wages. Madrid hasn't.

It's a little bewildering that Madrid would choose to inflame separatist feeling in Catalonia at a time of national crisis. More than 40% of Catalans now say they'd support seceding from Spain. But Madrid's centuries-long jiu-jitsu with the regions suggests something about the national character, according to Germà Bel, an economist at the University of Barcelona. Centralized control, Mr. Bel told me, is in "the genetics of the Spanish state."

The example Mr. Bel and others like to use is infrastructure investment, which Spain's leaders since the 17th century have deployed to affirm their rule and proclaim the Spanish nation. Today Spain, the fifth largest EU member state by GDP and by population, has more international airports and more miles of motorways than any other country in Continental Europe. It has more miles of high-speed rail than any country in the world except China; it also has the lowest ridership per mile of high-speed rail in the world. More miles of high-speed rail are currently under construction in Spain than in all other EU countries combined.

***

Fast trains to nowhere are emblems of government folly the world over. But Spain's centralizing impulse runs deeper than most, Mr. Bel says. Ever since the 18th-century Bourbon kings, Spain's leaders have sought to make their state in France's image: strongly unified, with power amassed at the center and all roads (or rails) extending outward from the capital.

But the Iberian kingdoms' strong cultural and historical identities meant that yoking them together has created continuous unease. Spain's rulers made "a bad copy" of France, said Ferran Requejo, a political scientist at Pompeu Fabra University, when we met last week.

Even a facsimile shares some characteristics with the real thing. In Spain, Mr. Bel says, "Any type of economic reforms that increase flexibility and uncertainty will be heavily resisted."

"This was the case, for instance, in the case of [February's] labor reform. They didn't significantly change the way in which collective bargaining is conducted. Firms can decrease wages, but still the collective bargaining is at the provincial level . . . This is going to be bad two or three years from now."

Is it unfair to take Madrid's attitude toward the regions as a weathervane for its ability to undertake structural reforms generally? Throughout Europe, politicians are discovering the limits to governing from the center during a crisis. There are rigidities associated with concentrated authority, but there are also important questions of legitimacy and shared cause.

"The fact is," Mr. Bel says of Catalonia and Spain, "there is a sense of being different nations." Under strain, the EU is learning that it, too, is made up of different nations. Brussels could use its own Catalonian thorn in its side: a reminder that nations are not just vehicles for paying off their governments' debts.  

—Mr. Zhong is an editorial page writer for The Wall Street Journal Europe.
Copyright 2012 Dow Jones & Company, Inc. All Rights Reserved

This copy is for your personal, non-commercial use only. Distribution and use of this material are governed by our Subscriber Agreement and by copyright law. For non-personal use or to order multiple copies, please contact Dow Jones Reprints at 1-800-843-0008 or visit



1.       Great article, thanks a lot for it.
For us, the Catalans, it is fresh air and help us to go on.
Every day we are facing Spanish nationalism attacks, and it seems that nobody realize that Catalans are really fed up,
of this situation. We are reaching the end, because of, under the actual situation it is not possible, at all, go on.
We need to have the support of all, EEC and other countries. Spanish government will not allow us to grow , they are afraid from us and they are doing all their “best” in order to suffocate us economic, political and culturally, and they are achieving to do it.

Just to give you a little example of how Spanish
“clever strategy” are using OUR money in order to help Spanish economy, they are investing in high speed trains to nowhere while all Mediterranean area is not well connected with Europe, our main market….. Incredible !!!
I, as a lot of Catalan people, was not independence, but
after a lot of years of Spanish suffocation, I really think that it will be the only way to survive.

I will not start to contest all the opinions here written by the Spanish Nationalist…… it has no sense. I am sure that most people outside Spain, are clever an open-minded enough , to judge the situation from themselves.
Visca Catalunya!
 

2.       Thanks very much for your article Mr Zhong. Finally someone shed some light into the truth behind the Spanish State.
Independence for Catalonia is the only way to acquire the rights that any other european nation has for granted but Spain insists on denying for us. With Catalonia's independence Europe will win a solvent member in the southern european area that will dynamize activity and take the lead towards growth. It will still be generous, but within a limit.
I regularly write about this topic in http://www.cataloniadirect.info


Joan A. Forès
Reflexions