dilluns, 5 de març del 2012

04/03/12.Això ja no hi ha ningú que ho aguanti

Benvolguts,

L’economista i catedràtic Santiago Niño Becerra és molt conegut per ser tertulià de Catalunya Radio i suposo que d’altres mitjans audiovisuals. En les Reflexions l’hem citat sovint. En l’Econòmic de l’Avui d’aquest dissabte, ens dóna una lliçó magistral d’economia, que és un clam, amb el títol de Això ja no hi ha ningú que ho aguanti,  i com és sempre el seu costum amb argumentacions tangibles, molt a l’abast del comú dels mortals.

En aquest cas parla, per variar, del dèficit fiscal, amb xifres i comparances. Explica que els polítics i els mediàtics recobreixen els temes econòmics d’una capa de política i passen a ser menys entenedors que eren d’origen. Parla de dèficit zero per les regions (diguem-ne CCAA), no pel govern central que carrega tot el pes i les retallades sobre les CCAA, que no es poden defensar ja que no tenen cap poder de gestió, són només peces d’escacs que algun Deu per sobre seu, mou. Parla de multes, parla que el dèficit estimat de la CA del noreste del 2005 fou del 8,7% del PIB, o sigui 16.000 M€ que surten i no tornen cada any (amb dades no subministrades per l’administració espanyola, que així augmenta la cerimònia de la confusió). Es queixa que aquest enorme forat no és explicat pel govern de Catalunya, que hi passen de puntetes, ningú ho ha reclamat al Gobierno de España, per no molestar-los...

I parla de què passaria si aquest dèficit es reduís a zero, que és una manera de dir si Catalunya fos independent. Llegiu-vos ho més d’un cop i assimileu-ho que paga la pena!

Això ja no hi ha ningú que ho aguanti


El problema d'abordar certs temes és que tals temes -que no són de naturalesa política- han estat polititzats fins a la sacietat, cosa que confon la ciutadania, molt, moltíssim. Amb el finançament de les regions passa això: enorme error!

En declaracions del passat 27 de gener, el govern va manifestar que l'objectiu per a les regions del regne és el dèficit zero, ni tan sols serà permès un dèficit estructural, i a aquell dèficit del -0,4% pactat entre el PSOE i el PP tan sols s'hi podrà arribar en situacions megaextraordinàries. No complir això suposarà multes en forma de retencions de transferències des de l'Estat a les regions; si s'apliqués ara la norma això suposaria a Catalunya una retenció de 400 milions. Al·lucinant, indignant, inqualificable, ja. Catalunya, al tancament del 2005, tenia un dèficit fiscal interregional del 8,7% del seu PIB (el 2005 és l'últim any publicat pel govern d'Espanya; aquest es va comprometre que a l'octubre del 2011 publicaria les balances fiscals del 2009, però no ho va fer i ningú l'hi va reclamar). És a dir, que uns 16.000 milions surten de Catalunya i no tornen de cap manera (la xifra penso que continua sent vàlida).

Si aquest dèficit es reduís a zero, el PIB per capita de Catalunya sobre la mitjana europea passaria a ésser del 126% (Espanya 100,2%), el dèficit intern català es transformaria en un superàvit del 6,3%, i en menys de tres anys Catalunya hauria liquidat el seu deute públic: 34.000 milions, gran part del qual ha estat causat per aquest dèficit interregional que se li imposa i que està a punt de ser tingut en compte com a escombraries. Però això no és tot.

Si Catalunya recuperés aquests fons, l'atur, que a Catalunya avui arriba al 20,5% (Espanya 22,9%), podria ser menor, igual que la taxa de pobresa extrema: 3,7% (4,0% a Espanya).

I les retallades, si n'hi hagués, serien molt més mesurades i afectarien molt poc la despesa en Educació per alumne en centres públics: 6.652 euros el 2008 (6.567 a Espanya), i en Sanitat: 4,56% del PIB el 2007 (5,21% a Espanya). Educació i Sanitat: on més s'estan notant les retallades.

L'eliminació d'aquest dèficit fiscal interregional hauria de ser la tasca prioritària de Catalunya, el tema de conversa majoritari dels seus ciutadans, l'objectiu d'institucions, entitats culturals, associacions i agrupacions professionals. I hauria de ser també el monotema dels polítics triats pel poble de Catalunya, però això ja s'ha vist que no és així deixant al marge referències difuses en moments concrets i en fòrums molt determinats.

Pensin-ho: per cada euro que no torna d'aquests 16.000 milions roman un tros de carència que podria ser eliminat. I això no té gens de política, són faves comptades.



Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada