Comentem els dos darrers Apunts d’en Joan Tardà al seu Bloc:
· L’error de CiU és creure que ERC som imbècils i que no els veiem venir (I)
· Els Papers de Salamanca, en Jaúregui o en Rubalcaba o qualsevol altre
En el segon Apunt, en Tardà confirma un cop més el que vaig explicar en la meva Reflexió d’ahir: El nacionalisme espanyol ens roba compulsivament, sense fer res. Només ha de deixar de fer!
En aquest cas es tracta del trist afer dels papers de Salamanca (obtinguts pel “Justo derecho de conquista”, cita provinent del Decret de Nova Planta, i exalçat pel novel·lista espanyol Gonzalo Torrente Ballester1), que fa anys que Madrid els va deixant anar en comptagotes seguint l’esquema que ahir jo exposava: Catalunya reclama el que és seu. Ells no es mouen. Catalunya va als tribunals. Si fallen a favor nostre ells no mouen peça. Es va al Suprem o al Constitucional. Si fallen a favor nostre no fan res. Si canvien els governs de Madrid, tots portats per nacionalistes espanyols l’assumpte es retarda un parell d’anys. Si hi ha eleccions on sigui l’assumpte es retarda. Sempre cal tornar a començar talment com en el mite de Síssif o en el dia de la marmota. I en Tardà encara creu que el PP els retornarà de seguida tots els “papers que falten”. Ocellet!
No fer res. Acció (?) màgica.
Sobre els papers de Salamanca vegeu:
1. La Comissió de la Dignitat va iniciar fa deu anys la reclamació dels “papers” i tal com expliquen els seus responsables, 'han passat més de sis anys des de l’aprovació de la llei en reconeixement del dret de Catalunya de recuperar el botí de més de cent vint tones de documents que el 1939 els franquistes van requisar a la Generalitat, partits, sindicats, entitats i persones, sense que el govern espanyol hagi completat encara el procés de retorn d'aquell sinistre magatzem' http://ca.wikipedia.org/wiki/Comissi%C3%B3_de_la_Dignitat
2. “Justo derecho de conquista”, http://www.forosalamanca.net/opihenry.htm
3. Recordem que els “papers” que ara estan aturats no son d’estaments oficials sinó de particulars, robats als seus propietaris a partir del 1939 per les forces d’ocupació de l’Exèrcit Espanyol a Catalunya. Els seus propietaris no els han pogut recuperar i ja s’han mort, el darrer que recordem és el dibuixant Carles Fontseré http://www.vilaweb.cat/noticia/3974171/20120121/comissio-dignitat-denunciara-govern-espanyol-tornen-papers.html
Dissabte, 18.2.2012.
Joan Tardà. L’error de CiU és creure que ERC som imbècils i que no els veiem venir (I)
Que CiU s’hagi convertit en un dels catalitzadors més actius i acceleradors del procés de desballestament de l’estat del benestar és d’una extraordinària gravetat. Posa en escac la cohesió de la societat catalana, la du a un escenari de progressiva dualització, la qual cosa genera menys justícia social i menor socialització de la riquesa. D’aquí, en surt més patiment, més exclusió, més dificultats per fer realitat els drets de ciutadania. En definitiva, poc patriotisme i poca pàtria catalana si cada vegada hi ha més catalans que en són exclosos.
Però tot plegat encara s’agreuja més si el fets van acompanyats d’una absoluta manca de voluntat d’enfrontament davant l’administració espanyola. Per a CiU, no hi fa res que la ciutadania cada vegada estigui més convençuda i farta de l’espoli fiscal. Han decidit (ja ho van fer en el darrer tram del procés estatutari) servir als poderosos (a la Caixa, sobretot) i fer d’escolanets del PP. No és cert que el President Mas no tenia cap altra opció. Han fet un pacte de ferro amb el PP perquè els interessava. Per raons de classe i perquè tenen dissenyat un full de ruta conjunt de normalitzar Alícia Sánchez Camacho a Catalunya per tal que part de l’electorat del PSC s’orienti cap al PP. De fet, hi ha gent de CiU –Madí ho teoritzava- que no se n’amaguen: prefereixen que una part de l’àrea metropolitana de Barcelona estigui en mans de l’espanyolisme del PP que no pas en mans del catalanisme del PSC.
Tot plegat, respon a una lògica de classe no pas nacional perquè és evident que el progressiu increment cap a una majoria sobiranista comportarà que l’espanyolisme minoritari es radicalitzi, raó per la qual ens convé nacionalment que no s’institucionalitzi en els ajuntaments i diputacions. Però a CiU, això no li preocupa: Badalona, Castelldefels, Diputació de Barcelona, acords de govern al Parlament, etc...
Pàtria o Patrimoni? Patrimoni, evidentment -responen- després... “lo altre”.
Fins i tot són males còpies dels seus avis de la Lliga
Però tot plegat encara s’agreuja més si el fets van acompanyats d’una absoluta manca de voluntat d’enfrontament davant l’administració espanyola. Per a CiU, no hi fa res que la ciutadania cada vegada estigui més convençuda i farta de l’espoli fiscal. Han decidit (ja ho van fer en el darrer tram del procés estatutari) servir als poderosos (a la Caixa, sobretot) i fer d’escolanets del PP. No és cert que el President Mas no tenia cap altra opció. Han fet un pacte de ferro amb el PP perquè els interessava. Per raons de classe i perquè tenen dissenyat un full de ruta conjunt de normalitzar Alícia Sánchez Camacho a Catalunya per tal que part de l’electorat del PSC s’orienti cap al PP. De fet, hi ha gent de CiU –Madí ho teoritzava- que no se n’amaguen: prefereixen que una part de l’àrea metropolitana de Barcelona estigui en mans de l’espanyolisme del PP que no pas en mans del catalanisme del PSC.
Tot plegat, respon a una lògica de classe no pas nacional perquè és evident que el progressiu increment cap a una majoria sobiranista comportarà que l’espanyolisme minoritari es radicalitzi, raó per la qual ens convé nacionalment que no s’institucionalitzi en els ajuntaments i diputacions. Però a CiU, això no li preocupa: Badalona, Castelldefels, Diputació de Barcelona, acords de govern al Parlament, etc...
Pàtria o Patrimoni? Patrimoni, evidentment -responen- després... “lo altre”.
Fins i tot són males còpies dels seus avis de la Lliga
Divendres, 17.2.2012.
Els Papers de Salamanca, en Jaúregui o en Rubalcaba o qualsevol altreinguérem bona cura (en aquest sentit el criteri de Josep Cruanyes i del conjunt dels membres de la Comissió de la Dignitat fou determinant) de posar com a objectiu el reconeixement per part de l’administració espanyola que la Generalitat de Catalunya rebia tota la documentació i que li corresponia procedir al lliurar-los als particulars. En el govern espanyol , en el PSOE i en algunes persones influents de l’àmbit socialista català (que consideraven que no calia anar tan lluny, segons ells), tot i que no negaven que la documentació no oficial també calia retornar-la, s’entenia que s’havia de fer directament des del govern espanyol i no pas des del de Catalunya.
Finalment, s’aconseguí que la llei ens ho reconegués i d’aquí l’acte del proper dilluns. Amb tot, cal tenir present perquè ningú no es confongui que encara queda una tramesa per retornar. Una tramesa que ja estava a punt de ser enviada (em consta que el Ministerio de Cultura tenia fins i tot contractat el transport) i que tan sols havia de passar el tràmit burocràtic del vist-i plau d’una reunió informativa del Patronato del Centro de la Memoria de Salamanca (la llei no li dóna cap altra categoría).
Però algú ho va aturar i no va ser pas la ministra Sinde. Al contrari, ella (em consta) n’estava ben disgustada. Certament, no deu ser gaire agradable veure com et “pontegen” en una qüestió tan sensible i t’impedeixen acabar bé la feina quan ets a punt de deixar de ser ministre. L’ordre va sortir de la Moncloa i em va arribar que havia estat en Jaúregui. I així li ho vaig i retreure fa uns dies personalment, tal com s'han de dir les coses. Em va respondre que no tenia per què donar-me explicacions sobre si havia estat ell, però sí em va dir que, atenent a la convocatòria d'eleccions, així es va considerar.
Més enllà del que representa de menyspreu als catalans, una vegada més, i d’incompliment de la llei, també és ben matusser: si s’havia fet la llei a partir de l’any 2004 negociant-la amb el govern Zapatero, com podien permetre’s marxar d’aquesta manera tan ignominiosa i deixar la feina sense fer?
Ara, anant malament patirem perquè el ministre de Cultura ens els lliuri (en la primera compareixença ja li ho reclamàrem) i anant bé, si ens els envien aviat, encara quedaran bé els del PP. Just els qui sempre s’hi han oposat al carrer, al parlament i en la justicia.
Tot plegat, per llogar-hi cadires.
Finalment, s’aconseguí que la llei ens ho reconegués i d’aquí l’acte del proper dilluns. Amb tot, cal tenir present perquè ningú no es confongui que encara queda una tramesa per retornar. Una tramesa que ja estava a punt de ser enviada (em consta que el Ministerio de Cultura tenia fins i tot contractat el transport) i que tan sols havia de passar el tràmit burocràtic del vist-i plau d’una reunió informativa del Patronato del Centro de la Memoria de Salamanca (la llei no li dóna cap altra categoría).
Però algú ho va aturar i no va ser pas la ministra Sinde. Al contrari, ella (em consta) n’estava ben disgustada. Certament, no deu ser gaire agradable veure com et “pontegen” en una qüestió tan sensible i t’impedeixen acabar bé la feina quan ets a punt de deixar de ser ministre. L’ordre va sortir de la Moncloa i em va arribar que havia estat en Jaúregui. I així li ho vaig i retreure fa uns dies personalment, tal com s'han de dir les coses. Em va respondre que no tenia per què donar-me explicacions sobre si havia estat ell, però sí em va dir que, atenent a la convocatòria d'eleccions, així es va considerar.
Més enllà del que representa de menyspreu als catalans, una vegada més, i d’incompliment de la llei, també és ben matusser: si s’havia fet la llei a partir de l’any 2004 negociant-la amb el govern Zapatero, com podien permetre’s marxar d’aquesta manera tan ignominiosa i deixar la feina sense fer?
Ara, anant malament patirem perquè el ministre de Cultura ens els lliuri (en la primera compareixença ja li ho reclamàrem) i anant bé, si ens els envien aviat, encara quedaran bé els del PP. Just els qui sempre s’hi han oposat al carrer, al parlament i en la justicia.
Tot plegat, per llogar-hi cadires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada