dimarts, 28 de febrer de 2012

28/02/12. El Govern espanyol segueix sense acceptar la independència de Kosovo. Espanya necessita una teràpia dels tipus dels Alcohòlics Anònims: Companys, jo era un imperialista irredempt, jo era un maltractador de les meves colònies...

Benvolguts,

Avui analitzarem la posició tradicional de l’estat espanyol respecte a Kosovo, com a paradigma de les pors ancestrals a que els pobles de la pell de toro puguin emancipar-se i passar de colònia a estat. Ja durant les guerres dels Balcans dels anys 80 del segle passat, el govern espanyol defensava, contra tots els altres països europeus (excepte França), la “indisoluble unidad de la patria Yugoeslava”. I va anar reconeixent amb reticència cada nova consolidació d’ex-república federada iugoslava: Eslovènia, Croàcia, Montenegro, Bòsnia, Herzegovina, Macedònia, etc, com si a Espanya li anessin arrencant la pell a tires. La diplomàcia espanyola sempre estava amb la imperialista Sèrbia. I no podia ser d’altra manera ja que l’imperialisme castellà es veia i es veu identificat amb cos i ànima amb l’imperialisme serbi.

Quan tots els pobles balcànics, Sèrbia inclosa, han ja reconegut i acceptat la separació de les diverses repúbliques i fins i tot de Kosovo, la diplomàcia espanyola no ho fa.

La història ens explica que els països que toquen el mar són més oberts, més àvids de saber, més tolerants, més pacífics, més comerciants, en contraposició amb els països interiors que són guerrers i imperialistes. La identificació Sèrbia-Castella és evident.

Publiquem íntegre l’article d’opinió de l’Avui, i comentem  la notícia de l’ANC i la notícia de l’Avui

Article del periodista Xevi Xirgo: 

Un gran argument:
http://www.elpuntavui.cat/article/7-vista/8-articles/512019-un-gran-argument.html

·         “Es veu que no podrem ser mai un país independent perquè la Constitució no ho permet. Brillant”

·         Ahir, el ministre d'Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, ens va donar a tots una lliçó d'alta política. Parlava del no-reconeixement per part de l'Estat espanyol de la independència de Kosovo i es va anar envalentint, no sé si per iniciativa pròpia o perquè els periodistes l'anaven escalfant, fins a acabar parlant d'una hipotètica independència d'Escòcia i, és clar, d'un altre territori “nacional” que tots vàrem entendre que era Catalunya.

·         García-Margallo diu que l'Estat no reconeix Kosova com a país “perquè es va declarar independent de manera unilateral”. Caram.

·         A Escòcia la cosa va diferent. El primer ministre escocès, Alex Salmond, va incloure el referèndum sobre la independència d'Escòcia en el seu programa electoral. Va guanyar les eleccions per majoria absoluta i ara, és clar, vol tirar-lo endavant. I què fa David Cameron, el primer ministre britànic? L'engega a dida? Li diu que del referèndum ni parlar-ne? No. Sap que Salmond no ho té guanyat, li diu que com més aviat millor i li anuncia que treballarà en cos i ànima per la unitat del Regne Unit, que per això es diu Unit. I en parlen.

·         Aquí ningú ha plantejat res que vagi més enllà del simple pacte fiscal i al ministre d'Exteriors ja se li han disparat les alarmes. “A Espanya un eventual referèndum d'independència d'alguna comunitat autònoma –va dir ahir– és inviable.” El millor? L'argument que va fer servir: “L'ordenament jurídic britànic és un, i és assumpte seu si arriben a un acord i Escòcia se separa. Aquí això no és possible. Una secessió no està prevista a la Constitució, que parla de la indissoluble unitat d'Espanya.” Brillant.


De la notícia de l’Avui:

Sèrbia obtindrà avui l'estatus de país candidat a adherir-se a la UE i ja podrà començar a negociar. Els Vint-i-set premien així Belgrad per haver millorat relacions amb la seva exprovíncia (divendres va acceptar que Pristina participés en els fòrums internacionals balcànics), per haver posat pau a la frontera i per haver lliurat als jutges de l'Haia els carnissers de la guerra que encara eren lliures. Brussel·les també es planteja obrir una escletxa a Kosova signant-hi un acord d'associació, l'avantsala que li permetrà convertir-se en candidat en un futur ingrés. Però ahir, el govern espanyol va boicotejar aquesta alternativa i es va negar fins i tot a la possibilitat que s'elabori un estudi sobre la “projecció europea” de Pristina.

D’aquí se’n conclou que un cop els catalans siguem independents i integrats a la UE, hauríem de posar condicions a l’entrada del que quedi de la pell de brau, amb la condició sine qua non de fer que:

·         es manifestés públicament el rebuig a la revolta dels militars feixistes del 36,

·         es lliurés als jutges de l'Haia els carnissers de la guerra del 36-39 (si en quedés cap),

·         es retornessin els Papers de Salamanca espoliats,

·         es reconegués com intentava fer el jutge Garzón la identitat dels afusellats en la postguerra,

·         i un llarg etcètera...

De la notícia de l’ACN, El Govern espanyol segueix sense acceptar la independència de Kosovo, se’n poden treure també altres conseqüències, només és qüestió de saber llegir entre línies:

·         A través del seu ministre d'Exteriors, José Manuel Garcia Margallo, l'Estat espanyol ha tornat a demostrar la seva intolerància cap a qualsevol moviment independentista. Aquest cop ha estat Kosovo qui ha tornat a rebre el no-reconeixement en una setmana en què Sèrbia obtindrà finalment l'estatus de país candidat a l'adhesió a la Unió Europea.

·         Com podeu veure els països ex-colonialistes com Sèrbia, són admesos a la UE en igualtat de condicions amb els altres, que vol dir que la part de la península ibèrica que quedi després de l’emancipació dels Paisos Catalans i d’Euskadi, Navarra i potser algun altre, podran accedir a la UE sense problemes...

·         El govern espanyol, però, ja ha advertit aquest dilluns que no permetrà que es reconegui 'ni implícitament ni explícita una declaració unilateral d'independència de Kosovo que és contrària al dret internacional”

·         'El govern espanyol ha canviat però no la seva oposició a la secessió de Kosovo', ha avisat el cap de la diplomàcia espanyola, José Manuel García Margallo, malgrat que García Margallo ha assegurat que Sèrbia 'ha complert totes les condicions exigides i els mandats per fer més fluides les seves relacions amb Kosovo'.

·         L'exeurodiputat del PP ha recordat que 'la Constitució de l'exIugoslàvia reconeixia el dret de secessió de les repúbliques federades, però no de la província de Kosovo, i una declaració unilateral viola aquesta Constitució'. Guaiteu el detall: la denostada Iugoslàvia de Tito, reconeixia constitucionalment el dret de secessió de les repúbliques federades i l’excelsa i democràtica Espanya no ho reconeixia, ni ho reconeix, i intentarà no reconèixer-ho, sinó tot el contrari. Es tracti de les ex repúbliques iugoslaves o de les futures ex-CCAA espanyoles...

·         El ministre d'Exteriors de Mariano Rajoy ha negat que el govern espanyol s'oposi a reconèixer el Kosovo independent per raons polítiques internes (per evitar crear un precedent per a Catalunya o Euskadi) i ha assegurat que l'article 2 de la Constitució espanyola ja és prou garantia. 'Es fonamenta en la indissoluble unitat d'Espanya, pàtria comuna i indivisible dels espanyols', ha recordat. 'El dret de secessió unilateral no està previst a la Constitució. S’ha oblidat d’afegir que l’exèrcit espanyol té el deure constitucional de defensar la sagrada unidad de la pàtria  i que el sogre de l’Urdangarin és el cap de l’exèrcit...

·         I com és més que sabut, en les declaracions dels ministres d’exteriors espanyols els traspua sempre el seu problema intern, que no volen reconèixer de cap manera. Per curar-se i redimir-se haurien de fer unes teràpies com les dels alcohòlics anònims o les dels maltractadors anònims i  presentar-se en públic dient:

Companys, jo era un imperialista irredempt, jo era un maltractador de les meves colònies...


Joan A. Forès
Reflexions

28/02/12. Per terra, mar i aire

Benvolguts,

 Inaugurem la secció fixa “Per terra, mar i aire” on hi abocarem tota la merda que es vagi coneixent sobre l’atac de les institucions espanyoles a Catalunya...

Primer un acudit del FER, que il·lustra perfectament el sentiment dels catalans:






Avui us presentem tres notícies que entre altres són exemples del que passarà des d’ara endavant  i que ja està passant a València en una prova pilot:

·         Dos atacs a la immersió lingüística, amb tergiversació de la història, perpetrats per Jordi (?) Cañas i la virreina Llanos de Luna (ni Cañas ni Llanos, defensors del bilinguismo, no ha mai pronunciat en el Parlament o en les seves funcions públiques ni un mot en català, són monolíngues en espanyol))

o   Cañas. LA LENGUA PROPIA ES UN INVENTO NACIONALISTA»

o   Llanos. Atac a la immersió lingüística i exaltació del bilingüisme

·         Un increment de la policia i la guàrdia civil (que no havien desaparegut mai del país) i que són les forces d’ocupació actuals

o   Llanos. CRIT D'ALERTA: CADA COP HI HA MÉS POLICIES ESPANYOLS A CATALUNYA


Tal com ja hem explicat repetidament, quan es va implantar la Consti amb l’estat de les autonomies i a partir del 23F, la LOAPA i el “cafè para todos”, a part del TS, del TC i del TSJC (tots enemics nostres, com se li va escapar al Delegat del Gobierno a València, ep!, i no oblidem els partits unionistes catalans CiU i PSC(PSC-PSOE), a molts ens va quedar clar que l’estructura de l’estat, representada fins aquell moment pels Governadors Militars i els Governadors Civils es va mantenir intacta.  Vegeu la Reflexió de l’11 de gener:


 Això vol dir que encara que els catalans es pensen que tenen un Parlament (de fireta) i un Govern de la Generalitat (de fireta) i es pensen que tenen poder, s’equivoquen, o miren cap un altre costat! El poder el té l’estructura de l’Estat, que s’ha mantingut intacte i que de tant en tant, com si fóssim nens ens deixa jugar una mica amb el poder, però ens renya a cop de TC, TS, TSJC, Grisos, etc, quan pretenem extralimitar-nos. I el poder de l’estructura de l’estat es palesa entre moltes altres amb:

·         la Llei de Costes (la costa es mia)

·         amb la Llei de Ports i Aeroports, que són tots de l’estat i els utilitzen com volen per fotre’ns,

·         amb el Ministerio de Fomento que inverteix el que vol i amb el seu criteri a Catalunya i el nostre Govern no hi pinta res,

·         amb el trist espectacle dels trens de rodalies, instal·lacions caduques, trens de carbó (és broma però gairebé), que fou traspassat al Tripartit i foren tan rucs que s’ho van creure (en realitat només els van traspassar les gorres dels caps d’estació).

I per tant poden no invertir, ni deixar-nos invertir, en ports i fer que les multinacionals logístiques fugin, poden omplir-nos de grisos i de guàrdies civils sense avisar i sense defensa de cap mena, i poden, ajudats dels grisos i de l’exèrcit si cal, introduir el castellà a les escoles, en comptes de la immersió linguística.

I això, a més, tendirà finalment a l’eliminació del Cos de Mossos d’Esquadra i produirà la culminació del genocidi de la llengua i de la cultura catalanes.


Jordi (?) Cañas. «LA LENGUA PROPIA ES UN INVENTO NACIONALISTA»

Jordi Cañas (Ciudadanos) és un dels personatges més pintorescos del nostre país. Des del seu monolingüisme militant, s'erigeix en defensor d'un bilingüisme més fals que un bitllet de 150 euros: no parla una paraula de català ni que el matin. És, al mateix temps, la demostració fefaent que els catalans ho acceptem tot; fins al punt que ens permetem pagar un bon sou a un personatge que, tot i que des del seu espanyolisme més ranci menysprea i nega la nostra pròpia cultura, nosaltres encara el fem diputat del nostre parlament. País de botiflers, aquest nostre.

L'obsessió de Cañas amb el català sembla, cada cop més,un cas patològic. Però també és possible que a l'escola l'assignatura de català fos una d'aquelles matèries, per a ell, impossibles d'aprovar. Sigui com sigui, l'animadversió d'aquest personatge cap a la llengua del país on viu, hauria de ser mereixedora d'un acurat estudi científic. Cañas, no ho negaré, és un friqui de la política. I és cert que no hauria de tenir més protagonisme del que es mereix, circumscrit a l'àmbit d'una conversa a la barra d'un bar. El problema, però, és que a Catalunya, com a tot arreu, també tenim gent crèdula i de bona fe que s'acaben empassant qualsevol ximpleria, per molt absurda que sigui, si ve d'un personatge públic.

Jordi Cañas és un actiu usuari del Twitter que es veu en la necessitat de superar-se a si mateix en la seva catalanofòbia dient-la, cada cop, més grossa. Darrerament, amb la polèmica sobre les subvencions que els nacionalistes espanyols com ell neguen a la difusió de la llengua catalana, Cañas augmenta el to de les seves piulades i escriu algunes coses que fan vergonya aliena.

Així, el portaveu de Ciudadanos nega que Catalunya tingui llengua pròpia. I es queda tan ample. Cañas deia ara fa tot just una setmana: «¿Lengua propia? Un invento nacionalista». Només això, per absurd i poca-solta, ja l'hauria d'inhabilitar com a parlamentari de la nostra nació. Però és que el mateix dia assegurava que, a diferència del nacionalisme espanyol, el qual mai no esmenta: «el nacionalismo catalán es peligroso, anexionista, supremacista, hispanófobo... además de ridículo».

Fa un parell de dies carregava contra les entitats catalanes promotores de la cultura i la llengua: «'catalanisme?' Separatismo puro y duro pagado por todos. Independentismo camuflado de sociedad civil regado de millones de euros». I mentre diu això, els catalans li ingressem una nòmina anual al voltant dels cent mil euros, amb les seves dietes, despeses de viatges i assistència a les comissions de les quals en forma part. I, tot plegat, a canvi de rebre la seva dosi diària de catalanofòbia. Som així, els catalans.


Llanos. CRIT D'ALERTA: CADA COP HI HA MÉS POLICIES ESPANYOLS A CATALUNYA

diumenge, 26 de febrer de 2012

El passat mes de juny el Govern de la Generalitat ja va patir un primer avís. El PP va aconseguir tirar endavant una moció parlamentària amb la què es reclamava més policia estatal i Guàrdia Civil a Catalunya. Una moció, aprovada mercès als vots de CiU que així evitava una reprovació del conseller d'Interior, Felip Puig, per les seves actuacions contra els "indignats".

Ara però l'amenaça es va complint, i tant sindicats policíacs com la delegació del Govern estatal a Catalunya, mira d'incrementar els efectius dels cossos i forces de seguretat de l'estat arreu del país. Aquest és un dels objectius de la nova virreina del govern de Mariano Rajoy a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna en connivència i complicitat del "ministro catalán", Jorge Fernández Díaz.

És en aquest sentit que a ICV-EUiA tenen la mosca al nas i sospiten que el PPC pot està colant un gol a CiU: deixar que "sin que se note el cuidado" les policies espanyoles es multipliquin per tot el país. Amb aquesta premissa, el grup parlamentari ecosocialista ha instat una proposta de resolució al Parlament, a la que ha tingut accès Nació Digital, en la que alerta de la política de "fets consumats" de l'arribada de tropes policials espanyoles.

En la moció signada per la portaveu d'ICV-EUiA, Dolors Camats, i el diputat Jaume Bosch, portaveu de la comissió d'Interior, insten "convocar de forma urgent una reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya per analitzar la decisió de la Delegació del Govern central a Catalunya d'incrementar la presència pública dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat a Catalunya com a possible forma de transmetre a l'opinió pública que el Cos de Mossos d'Esquadra no pot exercir com a policia integral del país".

Així mateix, clamen al Govern "defensar les competències del Cos de Mossos d'esquadra definides en l'Estatut d'Autonomia enfront de qualsevol intent de la Delegació del Govern central a Catalunya de qüestionar-les".



Llanos de Luna vol més banderes espanyoles i menys immersió lingüística


La delegada del govern espanyol a Catalunya aposta per ser 'inflexibles' amb la Llei de banderes i reclama la necessitat de complir 'el dret a rebre educació en dues llengües'


La delegada del govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, assegura que la Llei de banderes de 1981 "s'incompleix de manera sistemàtica per alguns ajuntaments" i per això reclama "ser inflexibles perquè es compleixi". En una entrevista que publica aquest diumenge el diari 'El Mundo', la delegada ha qualificat "d'incompliment legal" que l'ajuntament de Sant Pol de Mar deixés de fer onejar la bandera espanyola a la façana del consistori. També ha reclamat la necessitat de complir "el dret a rebre educació en dues llengües" als territori amb cooficialitat i ha recordat que el ministre José Ignacio Wert n'"exigirà" el compliment.

La delegada del Govern creu que el cas de l'ajuntament de Sant Pol de Mar és "un incompliment legal més que un conflicte" perquè "hi ha una llei i s'ha de complir" i per això l'advocat de l'estat estudia si el consistori va cometre "delicte". "La Llei de banderes de 1981 s'incompleix de manera sistemàtica per alguns ajuntaments. Hem de ser inflexibles perquè es compleixi", assegura De Luna.
A més, ha recordat que també és qüestió de "drets constitucionals" que els ciutadans de territoris amb cooficialitat d'idiomes com a Catalunya puguin "rebre l'educació en les dues llengües". Reconeix que "un altre tema és la sentència del Tribunal Sumprem, que no permet dubtes i que obliga la Generalitat a canviar el model per introduir el castellà com a llengua vehicular". Assegura que recau al poder judicial resoldre el recurs que va presentar la Generalitat de Catalunya però insisteix que "hi continua havent un dret constitucional, que té qualsevol ciutadà, a rebre educació en les dues llengües, que el castellà sigui llengua vehicular i no una mera assignatura". Per això, el govern espanyol "exigirà aquest compliment".
Maria de los Llanos de Luna afirma també que "el govern d'Espanya és tant català com qualsevol altre" i que té moltes competències a les autonomies que "s'han d'exercir". Per això la delegada es proposa "donar visibilitat" a l'executiu espanyol, per exemple divulgant més la tasca de la Policia espanyola i de la Guàrdia Civil.



Com a conclusió podem cridar ben fort, com a mal menor:

Volem ser apallissats pels Mossos d’esquadra!!!


Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 26 de febrer de 2012

26/02/12. "Spain and the Blame Game" by Carles Boix, Germà Bel, Elisenda Paluzie and Elizabeth Castro

Benvolguts,

Ahir va aparèixer aquest article al prestigiós diari econòmic Huffington Post amb el títol: "Spain and the Blame Game (Espanya i el joc de la culpabilitat), signat pels prestigiosos economistas: Carles Boix, Germà Bel, Elisenda Paluzie i Elizabeth Castro

Copio la primera referència del Catdem:

Carles Boix, de la Universitat de Princeton, Germà Bel i Elisenda Paluzie, de la Universitat de Barcelona, juntament amb i Elisabeth Castro, de Catalonia Press han publicat un article al Huffington Post amb el títol Spain and the blame game (Espanya i el joc de la culpabilitat).
En l’article els autors analitzen la situació del dèficit espanyol i desmenteixen les falses acusacions que fa el govern central sobre la responsabilitat autonòmica en aquest dèficit. L'article també repassa la gravetat del dèficit fiscal català: "One of the most productive regions in Spain (contributing 18.7% of Spain's GDP), it actually pays to the central government a staggering amount more in taxes than it receives from the central government in spending." i assenyala el suport ciutadà a la independència. El text – que contrasta les idees amb dades actualitzades – alerta als lectors que no es creguin ni una sola paraula i que la situació econòmica catalana no es pot desvincular d’una realitat política complexa.

Un resum del contingut de l’article:

·         A mida que Espanya s’enfronta  a la calamitat de la seva economia, s’incrementa la dificultat de separar els fets econòmics de la ficció política...

·         L’estratègia del nou govern espanyol és carregar el mort als governs regionals i usar l’excusa de la crisi per recuperar el poder que havia “retornat” a les regions. Desafortunadament els mitjans de comunicació internacionals estan començant a comprar aquesta idea...

·         Encara que és cert que la majoria de regions espanyoles han estirat més el braç que la màniga, en el cas de Catalunya és lluny de la realitat. En els darrers anys Catalunya ha estat increïblement responsable des del punt de vista fiscal. Una de les regions més productives, trontolla en pagar moltes més taxes del que retorna del govern central

·         El desequilibri ha crescut tant que fa perillar el propi estat de benestar català. Al 2005 Catalunya va contribuir amb 47.000 M$ i n’ha rebut només 30.000 M$. Els 17.000 M$ representaven un dèficit fiscal del 9,8% del PIB. L’estimació del govern central era de 8,7% del PIB. I aquest dèficit no permet a Catalunya d’arribar a final de mes...

·         No tan sols el finançament és pobre sinó que a més és erràtic;

o   els 759 M€, que Espanya reté, malgrat constar en el seu pressupost,

o   tots els altres deutes que Espanya reté, per tal de demostrar que el deute d’Espanya és menys i el de Catalunya més...

·         Com que Catalunya no recapta pràcticament cap impost, el dèficit ha obligat a retallar el pressupost un 10%. Com que a Catalunya no s’ha arribat al valor de dèficit que Espanya li va imposar degut al seu compromís  amb la UE, el govern central ha anunciat que els nous pressupostos regionals serien supervisats (intervinguts) pel govern central, com si Obama requerís de supervisar els pressupostos de l’estat de Califòrnia...

·         Independentment de que Catalunya proveeix de més recursos a Espanya dels que rep, s’ha d’asseure i veure comÇ:

o   Espanya malgasta uns diners que no beneficien els ciutadans de Catalunya: Espanya va gastar 60.000 M$ construint TGVs per unir comunitats de baixa densitat d’habitants, amb demandes marginals, com Toledo (80.000), Cuenca (56.000) i d’altres que finalment han sigut cancel·lats ja que costaven 22.000$ per dia i en 6 mesos varen transportar només 2.769 passatgers...

o   En canvi no hi ha TGV entre les àrees metropolitanes més importants com Barcelona (5 milions) i València (2,3 milions) o fins a la frontera francesa...

·         Desgraciadament aquest és només un exemple entre molts:

o   Autovies gratuïtes sense trànsit,

o    noves escoles

o   i aeroports sense passatgers són abundosos a Espanya

·         Mentre els ciutadans de Catalunya han de pagar peatges exorbitants, tenen les escoles velles i sobreocupades i l’aeroport de Barcelona té prohibits els vols des de molts països, en benefici de Madrid...

·         Afegiu el palpable menyspreu expressat per molt polítics espanyols (i usuaris del Twitter!) sobre Catalunya i us n’adonareu del perquè en les enquestes la independència de Catalunya puja molt, de forma que ara atreu un 44% de vots contra el 28% que no hi està d’acord...

·         Fa una setmana el prèviament cautelós president català va alertar en una entrevista al Finantial Times del creixent divorci emocional entre Catalunya i Espanya i va anunciar plans per arribar a la sobirania fiscal...

·         A més cal saber que els 21.000 M$ que una Catalunya independent estalviaria en un any, permetria esborrar el dèficit públic en dos exercicis i encara construir un nou aeroport i la molt necessitada línia de TGV fins la frontera francesa, així com i compensar el dèficit d’hospitals, escoles i centres de recerca d’alt nivell ...

·         El govern espanyol hauria d’estar preocupat en perdre la gallina dels ous d’or i en canvi respon fent els impossibles per aturar la independència de Catalunya i per convèncer el mon de que el dèficit espanyol és culpa de Catalunya.

·     No us ho cregueu en absolut!

This post is co-authored by:
Germà Bel, professor of Economics, Universitat de Barcelona
Carles Boix, Robert Garrett Professor of Politics and Public Affairs, Woodrow Wilson School, Princeton University
Elizabeth Castro, Publisher, Catalonia Press
Elisenda Paluzie, Dean of the School of Economics and Business, Universitat de Barcelona


Spain and the Blame Game

http://ca.wikipedia.org/wiki/The_Huffington_Post

Joan A. Forès

Reflexions

dissabte, 25 de febrer de 2012

25/02/12. Microsoft, Cruyff i els blaveros valencians

Benvolguts,

La notícia:

El català i el valencià, llengües diferents per a Microsoft


La nova versió del Windows 8 inclourà com a nova llengua el valencià, quan el sistema operatiu ja inclou el català des de la versió Windows 7


Microsoft ens dóna una bona sorpresa. En la seva nova versió del Windows 8, s'hi inclouran 14 llengües noves, entre els quals hi haurà el valencià. D'aquesta manera, Microsoft discriminarà entre el català i el valencià. En les 14 llengües noves hi haurà llengües com el gaèlic, el punjabi o el tadjic, i es preveu que s'ampliarà el servei a la llengua nativa de 4.500 milions de persones. Això no obstant, l'empresa diferencia el valencià del català, quan la versió catalana de Windows existeix des del Windows 7.

 L’explicació:

Què deia en Cruyff?

 “la pela és la pela!”

Què ha de fer una companyia com Microsoft quan tradueix el seu soft a la llengua del país que el seu Estatut d’Autonomia diu que s’anomena “valencià”, com es podria anomenar “mandinga”. És igual. Què diu l’Estatut d’Autonomia valencià? Que la llengua es diu “valencià”. Doncs “marchando”, una de traducció al valencià! I punt. La pela és la pela!

Que segons tots els gramàtics i les Reials Acadèmies (inclosa la de la Lengua Española) queda clar que valencià i català és la mateixa llengua. I què? Segur que Microsoft s’estalviarà problemes si l’anomena com li diuen els seus botiflers interlocutors que s’anomena: “valencià”. I punt.

El problema no és de Microsoft. Qui ho ha fet malament no és Microsoft. El problema és nostre i els causants són els blaveros, fatxes, anticatalanistes de conveniència, etc, valencians, fills de l’Abril Martorell, del Manuel Broseta i d’altres fatxes espanyolitzadors que s’empenyen a contradir les acadèmies i a escriure-ho negre sobre blanc als Estatuts d’Autonomia...

Vegeu un escrit del Manuel Broseta per entendre-ho (fixeu-vos que cap el 1976 encara utilitza el nom País Valencià...). 
No participo de las tesis llamadas "catalanistas". Ni en lo cultural, ni en lo político, ni en lo económico, ni en lo ideológico, ni creo, ni admito, ni comparto personalmente la tesis de que el País Valenciano forme parte de los "Países Catalanes", ni siquiera creo en ninguna de las tesis que postulan nuestra "catalanidad". Y para afirmarlo no me remito ahora a las palabras, sino a los hechos. ¡Veámoslo! 
1 - Cuando en 1976 -como presidente de la Junta Democrática del País Valenciano- intervine en las largas discusiones para elaborar el documento constitutivo de la "Taula de Forces Polítiques i Sindicals", me opuse rotundamente a que en aquel documento político se denominara al valenciano "catalán". Y junto a mi opinión la de otros partidos y fuerzas democráticas lo impedimos.


Hem de recordar que uns dels gols que els il·lustres redactors de la Consti, van acceptar fou la clàusula que diu que les Comunitats autònomes no es poden de cap manera ajuntar per a fer una entitat més gran (l’Espanya eterna amb l’eficaç col·laboració de Miquel Roca i de Jordi Solé Tura va acceptar aquest concepte, que evidentment anava contra la possibilitat que els Països Catalans es reunifiquessin o que Euskadi i Navarra s’entenguessin. Divideix i venceràs.
Salut il·lustres redactors de la Consti!



Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 24 de febrer de 2012

24/02/12. Taula Rodona “Aquests pressupostos mereixem els catalans”

Benvolguts,

Ahir varem estar en una interessant Taula Rodona organitzada per la Fundació Catalunya Estat que tenia per títol “Aquests pressupostos mereixem els catalans”.

Els ponents pertanyien a diferents partits, sindicats i fundacions. Per ordre d’aparició:

·         Fundació Josep Irla, Josep Lluís de Villasante, economista i professor de finances a diferents universitats. ERC.

·         Fundació Cipriano García, Noël Climent, coordinador de política sectorial, CONC (en diuen la CONC, però el nom homogeneïtzat pel sindicat espanyol és CCOO, branca noreste o Comunitat Autònoma de Catalunya, o així).

·         Fundació Josep Comaposada, Marti Vives. UGT.

·         Cercle d’Estudis Sobiranistes, Jaume Argerich, economista i MBA per IESE.

·         Fundació Catalunya Estat, Jaume Vallcorba, president de la FCE .

·         Modera: Albert Codinas, vicepresident de la Fundació Catalunya Estat.

Després d’una breu presentació a càrrec de l’Albert Codinas, va començar la sessió:

·         Josep Lluís de Villasante va presentar i comentar els pressupostos del govern català pel 2012. Vegi’s l’enllaç:

http://www20.gencat.cat/portal/site/economia/menuitem.ac3cfeee993f489af813ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=1f759727e5540310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1f759727e5540310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRDVa Va demostrar que hi havia més despeses que ingressos, malgrat les grans retallades del 2011 i les del 2012, va considerar que el Pacte fiscal era el ferro candent on es pot agafar CiU (i ERC els ajudaran i la caiguda en el descrèdit de CiU implicarà la dels seus valedors d’ERC, però això no ho va explicar). Va considerar que l’únic Pacte fiscal vàlid seria com el d’Euskadi, recaptar tots els impostos i pagar a Espanya els imprescindibles serveis de l’Exèrcit, la Casa Reial i el Cos diplomàtic, però es va plantejar el dubte de:

o   si Espanya el rebutjaria d’entrada,

o   si faria veure que l’acceptaria tard o d’hora i qui dia passa any empeny (en aquest cas en Mas tindria una excusa per atribuir el nyap al joc poc clar del PP, etc)

o   si l’acceptaria així que li plantegin (recordem que Mas va tornar de Madrid dient que els donarien un any de coll...)

I va deixar plantejat el marc per ampliar i discutir aquests pressupostos amb els altres ponents.

·         Els dos següents ponents eren els sindicalistes Climent i Vives (ells diuen que als sindicats i a les associacions patronals se’ls pot anomenar agents socials). Varen plantejar un tema sensible: són sindicalistes, són independentistes a títol individual i són directius d’uns sindicats que no són independentistes. Per demostrar les seves contradiccions  varen parlar de l’acte a l’Ateneu Barcelonès de fa un mes en que els assistents, a semblança d’una reunió semblant de fa 100 anys es varen mostrar partidaris del Pacte fiscal (quin pacte, dic jo?). Però els respectius sindicats hi varen passar de puntetes. Respecte als pressupostos varen dir que ells serien partidaris d’un pacte fiscal que portés a un dèficit del 4% del PIB...

·         El següent ponent fou en Jaume Argerich, que va reprendre la part dels números dels pressupostos. Vegeu l’enllaç:

http://www.racocatala.cat/forums/fil/156014/article-jaume-argerich-degradacio-dels-pressupostos. A la vista dels pressupostos va donar per establert que Catalunya no és viable actualment i cada any s’enfonsa més, a un ritme creixent de 8.000 M€ d’increment del Deute cada any (ara ja s’està en 40.000 M€, equivalent al 20% del PIB). Va explicar que el pressupost que va presentar Mas Colell era impresentable. El dia següent li van demostrar. I ara estem en la situació paradoxal de tenir un pressupost aprovat, que està manipulat per tal que sembli que el forat no és tant gros (en Mas-Colell ja fa de Castells?). Va explicar una altra paradoxa i és de que el superàvit del sector públic (diferència entre el que es recapta i el que es gasta en el sector públic) a Catalunya voreja el 6% del PIB (rècord d'Occident, amb l'excepció de Noruega, gràcies als ingressos del petroli). La paradoxa d'estalviar més que ningú i tenir una administració en la misèria només s'explica pel dèficit fiscal per l'Estat. Va dir que qualsevol govern de la Generalitat està condemnat a veure que no li quadren els números si no afronta el problema. El Departament d'Economia anterior feia autèntiques barbaritats. La conselleria actual (del govern dels millors) aplica mesures econòmiques sense cap rumb polític, amb efectes finals semblants. A continuació el ponent va presentar les diapositives que expliquen el forat on és el país i les avantatges que representaria un estat propi. En general i després que en Mas-Colell presentés els pressupostos de l’any passat on va afirmar que el dèficit o espoliació fiscal és de 14.500 M€ (rebaixant el que altres economistes xifren en 22.000 M€, tenint en compte que les darreres Balances fiscal presentades pel Regne d’Espanya es refereixen al 2005), ja tothom, govern, gent del carrer, partits polítics (excepte PSC, PP i C’s que volen continuar sent espoliats), assumeixen que aquestes xifres que s’havien amagat per tots els partits de govern a Espanya i a Catalunya són les que són i els resultats són palesos. Estem en la misèria i amb un estat propi seriem del països més rics de la UE!

·         Jaume Vallcorba i Albert Codinas varen cloure les ponències que varen crear un debat molt animat a continuació.

Joan A. Forès
Reflexions