26/01/12. Sala i Martin. Això és insuportable!

Benvolguts,

Al Vilaweb hi ha una extensa entrevista amb en Xavier Sala i Martin, que cal llegir i comentar. Comentarem alguna de les questions per incitar-vos a llegir-la sencera. El títol Això és insuportable. L’Autor Roger Cassany.

Ja sabem que Sala i Martin és liberal i iconoclasta, i és contundent en moltes de les seves respostes com la de sortir del protocol de Kioto, però llegim...

Sala i Martín: 'Això és insuportable'

Entrevistar Xavier Sala i Martín (@XSalaimartin) és molt profitós, car hi aplica l'eficàcia que predica. No hi sobra cap frase. Totes les respostes van directes al gra. No hi ha mitges tintes. En una situació com l'actual, en què la majoria divaga, la claredat és d'agrair. Hem triat un titular que resumeix l'essència de l'entrevista: 'Això és insuportable', però en podríem haver seleccionats molts més. De crítics de les mesures de Rajoy: 'Apujar l'IRPF no farà sinó deprimir l'activitat econòmica aquests dos anys vinents.' De profunds: 'Aquí, la mentida no es castiga.' De diàfans: 'Caldria eliminar les subvencions que reben els partits polítics.' De memòria històrica recordant Jefferson: 'Quan un rei esprem els seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i l'obligació d’anar-se’n.' Això n'és un petit tast. A l'entrevista, hi trobareu opinions sobre tot: la Xina, Alemanya, l'euro, com la Generalitat podria fer les coses més fàcils...

Uns tasts:

—Dieu a Twitter que les mesures presentades pel govern de Rajoy són una immoralitat...
—Home, un impost del 56% és una immoralitat, sobretot si tenim en compte que és un impost sobre la renda. És molt senzill: un empresari paga 100 a un treballador. D'aquests 100, cal restar-ne un 28,3% de la seguretat social. Te'n queden 71,7. Tot seguit cal restar-ne el 56% de l'IRPF, que ara han apujat. Te'n queden 37. I, finalment, quan fas servir aquests diners, quan per exemple et compres una Coca-Cola com aquesta, no t'ho quedes tot, perquè has de pagar l'IVA. D'aquells 100, n'acaben restant 30. Aleshores penses: amb els 70 que es queda el govern se suposa que, com a mínim, m'ha d'oferir uns serveis bestials. És a dir, que jo vagi a l'hospital i em tractin com un rei, que les autopistes siguin fantàstiques i de franc, etc.

—No exactament així...
—Mira, amb aquests diners fan aeroports sense ningú, autovies que no van enlloc, TGV per a dinou persones, etc. Es queden el 70% dels teus diners i et donen això. Vet aquí què fan amb els teus diners. Jo en dic immoralitat.

—Apujar l'IRPF és una mesura necessària, fins i tot en el cas que aquests diners es gestionessin millor?
—D'entrada, és una altra mena d'immoralitat, perquè van prometre just la contrària. El PP s'ha cansat de prometre, en el punt número 2 i el punt número 5 de la part econòmica del seu programa electoral, que no s'apujaran els impostos. Però és que, a més, deia que els rebaixaria perquè així es creava activitat econòmica i s'acabava recaptant més. De la qual cosa es dedueix que si apuges impostos, acabes recaptant menys perquè col·lapses l'activitat econòmica. N'hauríem d'estar tots plegats fins al nas de veure'ns envoltats de polítics que diuen mentides. En un país seriós, les promeses compten.

—La impunitat de la mentida...
—Exacte. Aquí la mentida no es castiga. Això demostra que les campanyes electorals, a banda costar molts diners, són inútils i, per tant, caldria eliminar-les. I les subvencions que reben els partits, també, perquè figura que són perquè les seves propostes arribin als votants i no per difondre mentides. Per què no creem una oficina de defensa del votant que pugui sancionar quan no es compleixin les promeses? Sense anar més lluny, ara s'ha demostrat que els famosos braçalets de l'equilibri eren una mentida. L'empresa rebrà una sanció milionària. Que facin igual amb els partits i sancionin els que fan promeses que no es compleixen. Les decisions polítiques són molt més importants que no pas els braçalets.

—En aquest cas, creieu que és el PP que ha mentit o és que, simplement, Rajoy no mana?
—Això, no ho sé. La meva sospita és que ja sabien que hi havia un dèficit més gran que no el que es deia; que no era del 6%, sinó del 8%: de 80.000 milions en comptes de 60.000. I ho han fet servir d'excusa per poder anar contra la seva filosofia, exposada en el seu programa. Però resulta força increïble que, en descobrir que les dades són pitjors que no esperaven, també descobreixin que la seva teoria de rebaixar impostos per crear activitat econòmica no és vàlida. Només m'ho explico per una trucada de la senyora Angela Merkel.

...
—Tornem al principi. Sigui com sigui, aquestes mesures són les que toquen?
—N'hi ha moltes i diferents. N'hi ha que sí. N'hi ha que no. Les d'aprimar l'estat s'han de fer, clarament. No podem tenir tants funcionaris i no podem tenir tants subsidis. Que algú m'expliqui per què l'associació d'empresaris cobra subsidis! I els partits. I els sindicats. I per què tenim Correus? Has rebut cap carta aquests últims trenta dies?
...
—Llavors, què s'ha de fer?
—Primer, reduir el dèficit. Això s'ha de fer. No hi ha alternativa. La discussió és com fer-ho. Si en guanyes 100 només en pots gastar 100. I si te'n gastes 120, algú t'ha de deixar aquests 20. I ara, a l'estat espanyol, ningú no li vol deixar diners. Per tant, no hi ha alternativa i ha de deixar de demanar préstecs.
...
—I com s'ha de fer?
—A banda aprimar l'estat, hi ha més mesures, de les quals no es parla: fomentar el creixement econòmic, la innovació, que vol dir empènyer i induir tots els qui ara són al carrer a innovar i a produir iniciatives pròpies. Que treballin pel seu compte, que obrin negocis, en comptes de treballar per a altri.

—D'acord, però si no es fa és que no deu ser tan fàcil i, a més, deu costar diners...
—O no. Mira, primera mesura: traiem totes les barreres. A Austràlia, per fer una empresa, necessites una hora. Aquí costa tres mesos. Hi ha un rànquing del Banc Mundial, que es diu 'Doing business'. Aquest rànquing mesura les dificultats a l'hora de crear una empresa, de tractar amb l'administració, de pagar impostos, de contractar i despatxar treballadors, etc. Hi ha dos-cents països i Espanya és el 126. El 125 és l'illa de Tonga. I arreglar això no costa ni un duro. Hem anat aixecant barreres un any i un altre, subsidis injustificats, protocols, convenis..., que ara s'han de treure. Repensar l'estat de zero. Ara ja no som rics i no ens podem permetre tanta panòplia.

—Abans parlàveu d'innovació...
—Això és molt important i els governs d'aquí també s'equivoquen, en això. Per exemple, han fet a tot arreu parcs tecnològics, de telecomunicacions i biomedicina. No hi ha dos sectors més ben finançats sinó aquests. Les farmacèutiques es gasten una quantitat de diners inimaginable en biomedicina i al darrere resulta que hi ha d'anar la Generalitat a subsidiar-la. Això és molt car. I després mires com funciona l'economia i el país i t'adones que qui ha d'innovar és el noi que té un restaurant. La innovació ha d'aparèixer en tots els sectors. L'home que més diners ha guanyat d'Espanya ho ha fet amb el sector més antic de la història, que és el tèxtil, innovant, restructurant l'empresa i inventant Zara.

—És un cas excepcional...
—Més exemples: en el cafè, Nespresso i Starbucks; en el circ, quants anys fa que hi ha circ? Doncs un saltimbanqui que feia malabars als semàfors s'inventa el Cirque du Soleil eliminant els lleons i cercant una altra mena d'emocions. Tothom ha d'innovar. La clau és entendre que competir no no vol dir fer-ho tot més barat. Un bar no serà més competitiu venent una Coca-Cola més barata, sinó oferint alguna cosa diferent que la resta de bars del costat. I, d'això, se'n diu innovar.

—I els nostres governs, no ho veuen clar...
—Confonen innovació amb investigació i donen subsidis a les gran farmacèutiques –que són plenes de diners–, intenten competir amb Silicon Valley, etc. I d'aquí, no en surt res.

—De la crisi, ens n'hem de sortir nosaltres sols, doncs...
—Naturalment. Els governs no t'ajudaran i no t'han d'ajudar. El que han de fer és apartar-se i, en tot cas, promoure aquesta innovació, la del restaurant, per entendre'ns. Això sí. Cada vegada que veig que el govern dóna diners perquè Ryanair no se'n vagi, em fa mal. Per què hem de pagar perquè vingui Ryanair? Si li interessa ja vindrà i, si no, doncs no.

...
—Aleshores, el govern català què pot fer?
—En qüestió monetària, res. En l'àmbit fiscal, molt poc. Ha de retallar, sí, això és un fet, pel que dèiem abans, perquè si gastes més que no tens has de demanar diners a algú i aquest te'ls farà tornar a uns interessos obscens. Però s'ha de retallar de manera eficient. És a dir, amb mentalitat de creixement econòmic: demanant-nos què podem fer per créixer? I tornem a allò que dèiem abans de la innovació en tots els sectors. Ara ens limitem a retallar i a castigar els presumptes culpables. Parlem de repartir el cost de la crisi, de si la paguen els uns o els altres, i es parla poc de la manera de sortir del forat, de l'agenda de creixement.

—Quina ha de ser l'agenda de creixement?
—Hi ha una part important d'aquesta agenda que són les inversions en infrastructures, però aquestes inversions ja ens han dit que no les tindrem. Però n'hi ha una altra que sí que la podem controlar: la que fa referència a la regulació i que en bona part sí que controla la Generalitat. I tornem a la mateixa: el primer punt de l'agenda hauria de ser eliminar totes les barreres que impedeixen la formació d'ocupació i que frenen la innovació de les empreses de tots els sectors. I això no costa tants diners! El govern ha de deixar de pensar en termes de 'en què em puc gastar aquests diners per fer no sé què que creï ocupació'. No, que gasti poc, elimini dificultats i faciliti i ajudi que el país innovi tot sol. Perquè el país és millor que no es pensa. Hi ha molt a fer a cost molt baix.

—Teniu cap proposta concreta?
—Home, sí, te'n diré una, però és molt impopular.

—Bé, endavant...
—Eliminar, per exemple, totes les regulacions ambientals que hem posat aquests últims anys.

—Home... I això hi ajudarà?
—Per fer una empresa, en segons quins sectors, avui has de fer comptabilitat de residus. I per fer segons què, has de mesurar les emissions de CO2. Això és caríssim i ara com ara és una dificultat que no ens podem permetre. El Canadà ja ha sortit del protocol de Kyoto. Per què hi hem de ser nosaltres? És molt car. Els beneficis, els tindrem d'aquí a cent anys i ara, a més, donem una quantitat enorme de subsidis a empreses que es dediquen a això perquè a algú se li va ocórrer que les energies renovables eren el futur. Quan seran el futur, ja les comprarem barates; quan les inventin els coreans, que en això són millors. Hi ha moltes barreres, com aquestes, que ens hem anat posant cada any i que ara que som pobres ens tenen ben lligats.

—Hum..., més coses que pot fer el govern català. Tancament de caixes?
—No, impossible. La clau de la caixa, la tenen els espanyols. El 50% de l'IRPF que recapta la Generalitat passa abans per la seva caixa. El cop de ribot d'en Guerra a l'estatut va eliminar l'agència tributària catalana i, per tant, la clau de tots els diners la tenen ells. No podem fer un tancament de caixes perquè no recaptem res. Per això és important el concert econòmic.

—Un concert econòmic que Rajoy es nega a donar. El batlle de Vic diu que, justament per tot aquest context, la independència la veurem d'aquí a dos o tres anys...
—El que, a mi, em sorprèn és que els espanyols amb visió no ho vegin, això. Hi ha d'haver algú a Espanya que digui: 'Escolta, si continuem per aquest camí, els catalans se'n van.' El sentiment antiespanyol i el sentiment independentista, tots dos, són cada vegada més forts i majoritaris. Els espanyols haurien de recordar la declaració d'independència dels Estats Units de 1776, escrita per Thomas Jefferson. Era una independència fiscal, que diu alguna cosa com: 'Quan un rei esprem els seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i l'obligació d'anar-se'n.' És a dir, quan els anglesos van collar massa, els nord-americans se'n van anar. Algun espanyol intel·ligent ho hauria de veure.

—La veurem aviat, doncs, la independència?
—Dependrà de si hi ha cap espanyol intel·ligent que s'adoni de què passa. Si continuen com fins ara, són una fàbrica d'independentistes, perquè això és insuportable.

I continua, i continua, i continua, però val la pena de llegir-la i rellegir-la, i rellegir-la!

http://www.vilaweb.cat/noticia/3968206/20120105/sala-martin-aixo-insuportable.html

Joan A. Forès

Reflexions