dijous, 26 de gener del 2012

26/01/12. Els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones

Benvolguts,

Els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones. Aquest és el tema de l’article ¿Espanya es trenca? de l’Enric Hernàndez al Periódico. L’article es dol del greuge comparatiu i l’atac a la sacrosanta Constitució que es produeix a Espanya quan hi ha comunitats com Madrid que acaba d’anunciar que encara reduirà més l’IRPF, a diferència de totes les altres comunitats i el mateix govern central que volen apujar-lo. Complementem aquest article amb el resum d’un article de l’Emili Valdero que utilitza els mateixos arguments i que demostra el que l’article de l’Enric Hernàndez insinua: Que per aclarir aquests temes cal la transparència de les Balances Fiscals.

Espanya es trenca?

“Els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones.” Aquesta és la cantarella que durant anys ha fet servir el PP per desestimar (quan estava al poder) o boicotejar (si campava a l’oposició) les demandes de Catalunya d’obtenir un tractament fiscal més just. El president José María Aznar es va negar sempre a calcular les balances fiscals; els seus successors van recollir firmes contra l’Estatut i el van impugnar a la totalitat davant el Tribunal Constitucional; i ara Mariano Rajoy fa cas omís dels missatges de queixa d’Artur Mas i de la seva reivindicació d’un pacte fiscal per a Catalunya, més extemporània com més gran és la subordinació de CiU al PP al Parlament.

Aleshores arriba Rajoy a la Moncloa, es desentén de les seves promeses electorals i decreta la pujada de l’IRPF de la qual sempre havia abjurat. Ara ha encarregat al ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, la missió de posar ordre a la despesa autonòmica. És a dir, imposar a les comunitats una retallada semblant a la iniciada per l’Administració central.

Però vet aquí que, alhora que el Govern apuja el tram estatal de l’impost, i que alguns barons del PP com el valencià Alberto Fabra fan el mateix amb l’autonòmic, la baronessa madrilenya, Esperanza Aguirre, emprèn el camí oposat. El Govern de la Comunitat de Madrid es disposa a aplicar una rebaixa de mig punt de l’IRPF, que se suma a la reducció d’un punt que ja va aprovar el 2007. De resultes d’aquesta mesura, les rendes més altes del treball (directius i altres professionals d’alta qualificació) pagaran si resideixen a Madrid un tipus marginal màxim cinc punts inferior al que tributaran els que resideixen a Barcelona. La temptació de mudar-se a la capital de l’Estat, sobretot per als executius estrangers, serà difícil de resistir.

Tenint en compte, com sempre va afirmar el PP, que “els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones”, hem de concloure que aquest greuge fiscal entre espanyols dinamita el principi de solidaritat consagrat per la Constitució. Espanya no es va trencar amb les reformes estatutàries ni amb la sentència del Constitucional sobre el text català, però alguna cosa es trenca a Espanya quan un partit que es proclama nacional tolera que els sacrificis exigits a la població es reparteixin de forma tan desigual. Desigual entre els territoris, però també entre les persones que els habiten.

L'Enric Hernàndez escriu en un diari de tendència socialista, i això li fa restringir els objectius des seu atac. L'Enric Hernàndez s'oblida d'explicar que tant el PP com el PSOE han fet el que han pogut per amagar les Balances fiscals que com es veurà aclareixen els malentesos.

Per matisar i complementar la frase inicial, val la pena de recuperar un resum de l’article de l’Emili Valdero sobre l’Asfíxia financera de Catalunya, amb uns aclariments meus afegits:

Hi ha alguns intel·lectuals (?) unionistes espanyols i també unió-nistes catalans) que no volen que Catalunya tingui un finançament just i equitatiu. Un dels seus objectius polítics, ocult darrere de pretesos arguments acadèmics, és perpetuar l'enorme dèficit fiscal que asfixia Catalunya, altrament dit espoliació fiscal, com a garantia de continuïtat de la situació de tracte privilegiat que tenen i han tingut tradicionalment altres territoris de l'Estat espanyol. El segon objectiu polític, evidentment, és evitar que Catalunya s’independitzi quan s’adoni de la magnitud de l’espoliació fiscal.

El primer argument que t’etziben en una conversa sobre finançament és: Els impostos no els paguen els territoris, sinó les persones, I com a conseqüència, els contribuents catalans són tractats per Hisenda exactament igual que els d’altres llocs... Aquí no hi ha cap discriminació!. per tant de què us queixeu?

La falsedat d'aquest argument rau en el fet que ignora deliberadament que l'activitat econòmica del govern de l'Estat és dual, no només recapta impostos, sinó que també realitza despeses...

D’aquí se’n conclou que l’argument és fals ja que ignora el territori on es materialitza i on es localitzen els perceptors dels seus pagaments.

Els diners dels impostos que  van a l’Agència Tributària provenen de les persones però els diners que retornen a la CA a la qual pertanyen són part dels impostos pagats prèviament. I és arbitraria la distribució que en fa el govern central...

L’argument queda completament desmuntat amb la identificació d’aquest tragí de diners o sigui amb la transparència de les balances fiscals que tots els governs espanyols del PP o del PSOE, Aznar o ZP, han sistemàticament amagat...



Fer trampes és consubstancial al nacionalisme espanyol!
 
Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada