dissabte, 31 de desembre de 2011

31/12/11. La llengua castellana no tenia una bona literatura al segle XVI (2)

Benvolguts,
Ja sabeu que soc un enamorat de les teories històriques d’en Jordi Bilbeny i el seu equip...
Ara he trobat dos escrits a la pàgina inicial del web de la Fundació Nova Història, molt interessants!
·         La llengua castellana no tenia una bona literatura al segle XVI
·         ENIGMA CERVANTES
En el primer hi ha una bona justificació de la necessitat d’un imperi del segle XV d’inventar-se un passat, un present i si cal un futur. Ja sabem que un bon imperi que s’estimi a ell mateix no s’està per hòsties quan es tracta de treure partit dels súbdits o esclaus que han tingut la desgràcia de caure a les seves mans. Per tant així com s’apropiaven de terres que no eren seves, amb el vist-i-plau dels Papes de Roma, i exterminaven pobles sencers amb la creu i l’espasa, també podien molt bé apropiar-se de la història del país que va tenir la desgràcia d’estar geogràficament al seu costat, copiant els llibres catalans, editant-los en castellà i després cremant tots els rastres de l’original (com va passar amb el Tirant!). I per rematar la feina, com feien els antics assiris, envaint i anorreant tots els sumeris que trobaven, i destruint les seves riques civilitzacions, així va passar amb Catalunya en el segle XVI i següents, passant pels esdeveniments del 1714 i evidentment amb l’enllestiment de la feina feta pel dictador Franco (amb l’ajut dels altres dictadors feixistes de l’entorn), després de guanyar la guerra contra Catalunya del 36-39, i aplicant el corró del genocidi físic i cultural als catalans que no havien fugit.
En el segon, en molt poques i precises paraules, dóna també una explicació del que he dit més amunt...
Us recomano els dos escrits i espero que us infecti també el virus amb el que el segon comentarista diu que ha estat infectat...

Els dos escrits:

La llengua castellana no tenia una bona literatura al segle XVI

Una petita referència que en Joan Ventura troba en un llibre d'en Henry Kamen, li fa pensar que, efectivament, Castella no tindria un bona literatura a l'inici del segle XVI



Llegint el llibre Del imperio a la decadencia. Los mitos que forjaron la España moderna, d'en Henry Kamen, trobo que l'autor hi fa l'afirmació següent:
"A mitjan segle XVI, el castellà amb prou feines havia començat a tenir  impacte a Europa, si ho jutgem per l'obra inèdita del segle XVI Diálogo de la Lengua (escrita vers el 1536) d'en Juan de Valdés, que residia a Itàlia en aquest moment. Al començament de l'obra l'autor admeté que el seu idioma natal, el castellà, tenia menys prestigi com a llengua literària que el toscà (idioma que més tard es conegué com a "italià"), perquè la llengua toscana: "está ilustrada y enriquecida por un Boccacio y un Petrarca... y como sabéis la lengua castellana nunca ha tenido quien escriba con ella con tanto cuidado y miramiento cuanto sería menester".
Això explicaria que Castella anés com boja per apropiar-se les bones obres escrites en català per fer-se-les seves (El Quixot, per exemple) i així poder competir amb l'italià o toscà.Joan Ventura

L’enigma Cervantes (2006)

Thanks to that movie we're infected by the virus that take us to investigate more about the fascinating life of one of the best writers, whose life is (absolutely) unknown. Thanks to that investigation it seems that he wrote the Quixot novel not in Spanish language but in catalan. The original has "disappeared" as most originals of the XVI novels in Hispanic Monarchy. Inquisition seems to be behind any trace of catalan language in Spain. Thanks to that most novels were forced to be translated to the Spanish language, then the originals were deleted and all of these works appear as Spanish works instead of being catalan. We should stress that catalan language is amongst the 3 most important in Europe from XIII-XVI...and perhaps up to XVIII when the catalan-English-austrian-ducth defeat against the Spanish-french coalition led us to the lack of freedom

Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 30 de desembre de 2011

30/12/11. La llengua castellana no tenia una bona literatura al segle XVI

Benvolguts,
Ja sabeu que soc un enamorat de les teories històriques d’en Jordi Bilbeny i el seu equip...
Ara he trobat dos escrits a la pàgina inicial del web de la Fundació Nova Història, molt interessants!
·         La llengua castellana no tenia una bona literatura al segle XVI
·         ENIGMA CERVANTES
En el primer hi ha una bona justificació de la necessitat d’un imperi del segle XVI d’inventar-se un passat, un present i si cal un futur. Ja sabem que un bon imperi que s’estimi a ell mateix no s’està per hòsties quan es tracta de treure partit dels súbdits o esclaus que han tingut la desgràcia de caure a les seves mans. Per tant així com s’apropiaven de terres que no eren seves, amb el vist-i-plau dels Papes de Roma, i exterminaven pobles sencers amb la creu i l’espasa, també podien molt bé apropiar-se de la història del país que va tenir la desgràcia d’estar geogràficament al seu costat, copiant els llibres catalans, editant-los en castellà i després cremant tots els rastres de l’original (com va passar amb el Tirant!). I per rematar la feina, com feien els antics assiris, envaint i anorreant tots els sumeris que trobaven, i destruint les seves riques civilitzacions, així va passar amb Catalunya en el segle XVI i següents, passant pels esdeveniments del 1714 i evidentment amb l’enllestiment de la feina feta pel dictador Franco (amb l’ajut dels altres dictadors feixistes de l’entorn), després de guanyar la guerra contra Catalunya del 36-39, i aplicant el corró del genocidi físic i cultural als catalans que no havien fugit.
En el segon, en molt poques i precises paraules, dóna també una explicació del que he dit més amunt...
Us recomano els dos escrits i espero que us infecti també el virus amb el que el segon comentarista diu que ha estat infectat...


Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 28 de desembre de 2011

28/12/11. Franquistes hipòcrites!

Benvolguts,
Em queixo de que els diputats del Congreso de los Diputados de Madrid facin un acte d’hipocresia franquista col·lectiu, alabant el Borbó, imposat pel dictador Franco al poble espanyol, sense consulta popular ni hòsties!
I el Borbó ha sigut alabat, i segurament utilitzat i recompensat des de fa dècades, pels grups fàctics de poder per tal de mantenir el poble espanyol en la més absoluta indigència política, educativa i de coneixement. Inòpia!
Si heu vist per televisió l’aparició de la família reial en forma de “Deus ex machina” ahir en la inauguració del nou curs polític, us adonareu com l’esperit teatral amara totalment les seves actuacions públiques. Recordem l’aparició de rei per televisió el 23F, després d’un munt d’hores de negociació, en que va haver de triar entre fer un cop d’estat o no fer-lo. Va triar no fer-lo però les conseqüències foren tant dolentes, almenys per Catalunya com si ho hagués fet (LOAPA, etc).
I recordem les aparicions hagiogràfiques al costat del dictador Franco, a la balconada del Palacio de Oriente i en les manifestacions feixistes dels anys 60 i 70. Uns quants apunts gràfics, cercats per internet, Franco i Juanca cul i merda (XL aniversari Falange, XXXIX aniversari 18 de juliol, Plaza de Oriente (2)):


I jurant l’adhesió a la Ley de Principios Fundamentales del Movimiento (1958)...
 

I recordem els anys que va estar-se a Espanya (des dels 10 anys), tutelat per un militar d’alta graduació, adquirint la formació política feixista que el règim li volia imprimir.
I recordem com als 18 anys va matar (per accident?) un germà seu de 14, amb una pistola, regal del dictador Franco.
Durante más de 40 años, un velo se ha elaborado más de uno de los episodios más trágicos de la vida del Rey Juan Carlos I de España, justo antes de la Semana Santa del año 1956, su hermano , Alfonso, de 14 años, fue muerto por un disparo de una pistola calibre 22, mientras estaba a solas con su hermano Juan Carlos, de 18 años de edad .
En marzo de 1956, El hermano menor de Juan Carlos, Alfonso, falleció debido a un accidente en la manipulacion de un arma de fuego en Villa Giralda, La casa de verano de la familia Borbon en Estoril, Portugal. Poco después del incidente, la prensa informó que el arma había sido manejada por Juan Carlos en el momento del accidente. Josefina Carolo, empleada de la madre de Juan Carlos afirmó que el monarca había apretado el gatillo sin saber que el arma estaba cargada. Este hecho no se menciona en su biografía oficial del actual rey de España y es un tema de controversia.

I recordem també que d’acord amb la imposada Constitució Espanyola, el rei és el Cap de l’exèrcit i l’exèrcit té per missió mantenir la “indisoluble unidad de la pàtria”!

Finalment crec que per acabar de prendre consciència de qui és aquest personatge, és de visió obligada el clip que segueix, de menys d’un minut. En un dels passatges explica que:  per a  ell Franco és un exemple vivent, dia a dia, per la seva voluntat patriòtica al servei d’Espanya, i per això li té un gran afecte i admiració...

I ara l’article de l’Avui, de Montse Oliva, que m’ha portat a tota la reflexió (i les cabòries) anteriors:
El rei inaugura un nou curs polític marcat per la pressió del cas Urdangarin
·         El Congrés dedica una ovació a la família reial
·         ERC i Amaiur no participen en l'acte
·         Al monarca li dol que el seu discurs es “personalitzi” en el gendre

En el moment més baix de popularitat de la monarquia, el rei Joan Carles va sortir ahir del Congrés satisfet del suport que els diputats i senadors li van voler mostrar en l'acte d'inauguració de la desena legislatura espanyola. Els parlamentaris van rebre la família reial amb una ovació de dos minuts, una de les més llargues que es recorden. Aquest suport a la corona no va ser unànime. Els representants d'IU, el PNB, UPD i Geroa Bai van rebre la família reial drets als seus escons, però no van aplaudir. I els d'ERC i Amaiur van decidir no desplaçar-se a Madrid en protesta pel fet que sigui el rei l'encarregat de formalitzar l'inici del nou curs polític.

Desafecció ciutadana
En el seu discurs d'ahir, el rei va defugir referir-se al cas de corrupció pel qual s'investiga Iñaki Urdangarin, com sí que ho havia fet en la seva intervenció la nit de Nadal, quan va dir que “la justícia és igual per a tothom”. Tot el contrari, el monarca va aprofitar la presència al Congrés per reclamar als parlamentaris que contribueixin a “reforçar la confiança” en les institucions. La que ell representa –la corona– fa temps que ha anat perdent força entre la ciutadania i, de fet, les informacions sobre els negocis obscurs del seu gendre ajuden a incrementar la desafecció social.
Més tard, en una conversa informal amb periodistes, semblava que fins i tot li sabés greu que s'hagués “personalitzat” en Urdangarin la referència que va fer sobre la justícia i que del conjunt del seu discurs nadalenc només s'hagués posat el focus en el toc d'atenció que, implícitament, llançava al gendre. “Això és el que sovint fa la premsa, però bé...”, es lamentava, després d'admetre que, tal com ha anat avançant la investigació, d'alguna manera estava obligat a fer-ne esment.
De fet, algunes coses han canviat a la institució des que es va fer públic l'assumpte de corrupció que suposadament afecta Urdangarin, i la primera va ser excloure'l de l'agenda oficial. Però el pas decisiu és la publicació, avui, de la despesa desglossada de la família reial. Es donarà a conèixer en què es gasten els 9 milions d'euros que reben de manera directa del pressupost de l'Estat. Algunes fonts, però, insinuaven ahir que qui s'esperi grans detalls s'endurà una decepció.


Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 26 de desembre de 2011

26/12/11. Declaracions ideològiques

Benvolguts,
En la meva reflexió anterior he citat el Col·lectiu 2014, que malgrat haver-ne sentit parlar i haver-ne llegit articles, crec que no havia mai comentat qui són!
Avui, per tant us presento la seva Declaració d’intencions i a continuació la meva Declaració ideològica i Presa de consciència, que vaig publicar en el Bloc el 30 de juny d’aquest any. Com podeu veure, la similitud és notable...

Col·lectiu 2014 de reflexió nacionalista
DECLARACIÓ D'INTENCIONS
El Col·lectiu 2014 és una associació sense ànim de lucre que vol promoure la reflexió a l'entorn de la “qüestió nacional” catalana. Catalunya viu uns temps de desconcert i desorientació pel que fa no només a quins han de ser els seus objectius nacionals, sinó també a com aconseguir aquests objectius. Potser tenim clar quin som i d'on venim però queda per respondre la pregunta d'on volem anar i, en tot cas, com arribar-hi.

El Col·lectiu 2014 manifesta la seva inequívoca filiació independentista. Entenem, però, la independència no com a punt d'arribada, sinó com a una etapa més en el procés de construcció nacional del nostre país.

El món viu immers en uns moments d'indefinició i d'afrontar els reptes que es plantegen dia a dia. Si ja els estats plenament consolidats tenen dificultats per afrontar aquests reptes, encara més dificultats tenen les nacions sense estat com Catalunya.

El Col·lectiu 2014 vol ser un espai de debat de tots aquests reptes que afecten les societats modernes. En tant que associació som independents de qualsevol partit. Manifestem únicament la nostra fidel vinculació a Catalunya i al seu progrés social i nacional.

Volem promoure la reflexió i l'anàlisi dels temes que afecten el nostre dia a dia: de l'economia a l'educació, de l'ecologia a la globalització. Així com, també, la reflexió sobre el que som i el que volem ser, i el nostre fet nacional.

Les eines per a dur a terme aquest projecte seran les publicacions, l'organització de seminaris, les noves tecnologies, les presentacions de llibres, les conferències. Volem posar a l'abast un “corpus” teòric i els elements de reflexió que ens permetin, més aviat que tard, assolir l'objectiu de la plena construcció nacional del nostre país. Una Catalunya lliure en una societat de nacions lliure.



A tall de Declaració ideològica.
Els que m’aneu seguint, o suportant, ho sabeu molt bé. Ja fa un any em vaig jurar a mi mateix dedicar-me intensament a promoure la presa de consciència del meu cercle d’amics i coneguts envers la necessitat de que Catalunya esdevingui un país independent.
Fins ara, a través d’aquests missatges de correu electrònic i usant el Bloc Reflexions com a arxiu de tot el que he anat comentant, jo que no soc polític, ni historiador, ni economista, he creat un argumentari divers però punyent sobre la nostra trista situació actual, política i econòmica. Ja heu vist que l’estímul diari per presentar les meves opinions són els esdeveniments socials, polítics, econòmics, etc, que expliquen els diaris o les vivències personals o col·lectives. Aquesta reflexió continuada m’ha dut a definir-me clarament:
Només actuaré socialment i políticament amb un únic objectiu: La independència de Catalunya.
Un cop assolida ja parlarem de dretes i d’esquerres, però en aquest moment totes les collonades de dretes, esquerres, indignats, aterrats i similars no ens han de distreure de l’objectiu únic.
Afinant una mica més, junt amb un petit cercle d’amics amb els mateixos neguits que jo, hem anat elaborant allò que ara se’n diu un Full de Ruta sobre els puntals sobre els que creiem que cal incidir per fomentar aquesta presa de consciència de la col·lectivitat. Si partim de la base que no es pot fomentar o lluitar per una cosa que no es coneix i atesa  la desinformació crònica que existeix a Catalunya sobre qui som i què volem hem arribat a la conclusió que per fomentar la consciència i l’autoestima hem d’incidir globalment en el coneixement de la nostra cultura i en particular en els punts significatius de la nostra història, de la nostra llengua i de la nostra economia. Creiem que són tres disciplines prou significatives com per engrescar el personal interessat. I no cal diplomar-nos a la Universitat en aquestes tres disciplines, només cal que amb lectures i conferències adequades anem esborrant els conceptes heretats del franquisme sociològic, o anem adquirint els conceptes que mai no hem tingut i que en condicions normals hauríem d’haver après i interioritzat.
Fins aquí la meva declaració ideològica del 30/11/2011.
Joan A. Forès
Reflexions

26/12/11. Encara no ets independentista?

Benvolguts,
La president del PP a Catalunya, Sanchez Camacho va concedir una entrevista al diari ARA que fou publicada ahir, dia de Nadal. Els periodistes eren Ferran Casas i Sara Gonzàlez.
L’entrevista no té preu! Cal llegir-la a l'enllaç de més avall.
Malgrat que la Sra. Camacho tira moltes pilotes fora quan li convé, mostra el que ella vol mostrar.
El Col·lectiu 2014, avançant-se al comentari que jo volia fer de l’entrevista ha fet un magnífic treball al seu Bloc de Directe.cat. Tant ben argumentat que de moment no calen més comentaris. El Col·lectiu 2014 ha fet una contra entrevista. I  comenta a pler cada resposta de la Sra. Camacho a l’entrevistaire. Us el transcric:

Encara no ets independentista?
“Si CiU no ens vols als governs és perquè som l’alternativa” aquest és el titular de l’entrevista publicada avui dia de Nadal al diari ARA. El PP no és ni alternativa, tant sols és un partit que aprofita les debilitats del catalanisme polític. CiU no us vol pel desgast que representa cada acord amb un partit que practica l’àtac més greu contra la llengua catalana que ha gosat fer en democràcia un partit polític.

“Es faran reajustaments que garantiran i no tocaran l’estat del benestar” una nova frase al vent, en poques setmanes comprovarem el cost de la victòria del PP.

“La despesa prescindible es reduirà i s’aprimarà l’administració, però es mantindrà l’essencial. És evident que Espanya ha de tenir un model de política exterior, perquè és necessari per al seu impuls i prestigi al món.” És a dir augmentaran les despeses en identitat espanyola i eliminarem tot el que podrem de les identitats catalanes, ambaixades, tv3, llengua i cultura catalana......

“Les polítiques d’estat són absolutament imprescindibles per a la convivència i la cohesió.” Una frase definitòria de amb qui s’hi juga els quartos el President Mas.

“Rajoy va fer un discurs molt equilibrat en el qual va reconèixer el pes de Catalunya a Espanya.”  I tant, 22.000 milions d’euros d’espoli són un gran pes dins d’Espanya, un pas més per seguir augmentant l’espoli.

“Els catalans no han entès el vot negatiu de CiU al nou govern de Rajoy.” Una gran frase per dir el contrari del que pensem els catalans, votar Rajoy és com votar el teu botxí.

“Estem garantint l’estabilitat al govern de la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona.” Més ben dit estant portant CiU a l’abisme.

“Vam demanar al Govern eliminar dos canals de TV3 i el Govern va acceptar” amb amics com aquests no ens cal enemics de veritat, eliminem TV3, però TVE de cap de les maneres.

“Exigim un nou model de política exterior, suprimint i reformulant ambaixades.”  Com diu Toni Soler, d’això en diuen austeritat!!!!!

“Els estats tenen política exterior, i Catalunya no n’ha de tenir.” Més clar l’aigua, un motiu més per voler l’Estat propi.

“TV3 hauria de demostrar la pluralitat del país, no només la Catalunya independentista.” La gran avantatge de Sánchez Camacho és que en temes d’espanyolitat parla clar.


Encara no ets independentista?


Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 25 de desembre de 2011

25/12/11. La majoria absoluta del PP

Benvolguts,
En els temps de la dictadura se solia explicar un acudit d’en Franco que feia un discurs i deia:
Españoles todos, hace un año estábamos al borde del abismo y este año hemos dado un gran paso adelante...
No sé si aquest acudit és aplicable a Espanya i al ZP, crec que sí.
El que és molt evident és que les conteses electorals no es guanyen, es perden! I el PSOE ha perdut la darrera.

I ara la majoria absoluta!
Diuen que Fray Luís de Leon en tornar a la seva càtedra després de passar cinc anys a la presó, denunciat per la Inquisició va començar dient: Decíamos ayer...
La frase m’ha vingut a la memòria quan he sentit el Ministre de l’Interior Fernández parlar més  de l’11M que no d’altres qüestions i quan he sentit la Superministra Saenz parlar també de d’ETA, quan feia mesos que no en sentia parlar.
Sembla com si aquest parèntesi de 8 anys de govern dels socialistes no hagués existit i ahir fos l’11M!
I tot això és el passat, però un govern espanyol amb majoria absoluta del PP serà dolent per Catalunya. Molt dolent!
Comentarem 3 articles de l’Avui:
·         La nova Espanya que ve, de Germà Capdevila
·         Som-hi!, de Lluís Hernández
·         Rajoy tria com a veu territorial un enemic del finançament, de David Portabella
El primer ens fa veure la nostra situació tal com la veu el Nacionalisme Espanyol, que ara té tots els trumfos a la ma. I acaba amb la sentència: Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.
El segon ens explica que així com amb l’excusa de la crisi es voldran carregar l’estat autonòmic, també amb l’excusa de que cal que els nostres infants aprenguin anglès (llengua que molt pocs ministres messetaris sap), es carregaran la immersió lingüística!
I el tercer explica com Beteta, antic  conseller d'Economia d'Esperanza Aguirre serà el nou Secretari d’Estat de relació amb les autonomies i per tant l'interlocutor autonòmic total, de tot i per a tots: traspassos, papers de Salamanca, comissió bilateral estat-Generalitat, etc...

Articles:
La nova Espanya que ve
No és pas un defecte, és propi de la naturalesa humana mirar-nos el melic i veure el món des del propi prisma, convençuts que la imatge que ens fem al nostre cap és el fidel reflex de la realitat.
De vegades convé, però, fer l'exercici de posar-nos a la pell de l'altre i intentar comprendre el món amb la mirada de l'altre. És quelcom que ens ajuda a entendre moltes coses que abans ens semblaven inexplicables, i alhora ens prepara per a un futur que es presenta complicat des del punt de vista nacional.
Som molts els catalans que tenim clar que som al bell mig del procés de construcció nacional que en ha de portar a la plena sobirania. Que l'espoli fiscal és una realitat tangible i insostenible, que la llengua catalana encara no gaudeix d'un reconeixement ple que garanteixi el seu futur i un llarg etcètera. I com a catalans, ens sembla increïble que els espanyols es neguin a reconèixer els sacrificis i les renúncies fetes per Catalunya durant la mal anomenada Transició per arribar a un mínim comú denominador democràtic acceptable després d'una dictadura sagnant.
Estic segur que aquesta visió de les coses ens canviaria si féssim l'esforç de mirar la realitat des dels ulls espanyols, i ens serviria per preparar-nos per al que ens espera durant la legislatura de Rajoy.
Espanya és un país unitari i centralista, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, és un fet que descriu una manera de concebre l'organització política de l'estat. Espanya sent que va haver de fer concessions dures i doloroses per aconseguir un mínim consens democràtic durant la Transició, amb enormes sacrificis com l'acceptació de la centrifugació de competències cap a la perifèria. L'estat de les autonomies és una anomalia. Quan Madrid accepta la creació dels Mossos d'Esquadra o cedeix algun impost, ho fa per una conjuntura electoral desfavorable, en cap cas per convicció.
Trenta anys després, Espanya se sent prou forta per refer l'estat que sempre ha volgut tenir, per recuperar i recentralitzar el poder i acabar per sempre més amb les anomalies. Davant aquesta realitat, els catalans tenim dues opcions: assistir-hi com a espectadors o esmolar les eines.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/489349-la-nova-espanya-que-ve.html

Som-hi!
Jo no sé què passa a Espanya, que de seguida que canvia el color del govern el primer que fa és anunciar reformes escolars. L'excusa: els informes internacionals denuncien que la formació de la nostra joventut és, en general, lamentable, sobretot quan es compara amb la d'alguns països que són l'enveja de l'univers, com Finlàndia, el lloc d'Europa on hi ha més armes de foc en circulació.
Arribar al poder i voler posar escoles i instituts de cap per avall és la demostració que no s'ha entès absolutament res de res. L'ensenyament, perquè doni bons resultats, necessita llargs períodes de tranquil·litat i d'estabilitat. Això per no dir res de com s'acostumen a fer alguns canvis. Molts en parlen, però la manera com s'han de fer les coses no arriba, o arriba malament, fins a qui, per dir-ho d'alguna manera, s'ha d'embrutar les mans; és a dir, fins al professorat.
Bé: ara el senyor Rajoy i els seus adlàters, qui sap si per inspiració del senyor Camps, l'home més ben vestit de València, ha decidit que per ser alguna cosa a la vida els nostres alumnes han de saber anglès. I bé que fa. Més encara: l'anglès ha de ser un idioma vehicular de l'ensenyament. S'ha de poder explicar ciències naturals o matemàtiques en anglès, per posar uns exemples.
Dues observacions només. Primera: d'on pensa treure el senyor Rajoy tants professors que parlin l'anglès, i més en un temps de grans tisorades? Segona: no s'enganyin. Això del bilingüisme (o trilingüisme, als Països Catalans) només té un únic objectiu. No que els nostres escolars emulin Shakespeare, sinó convertir el català en residual.

Rajoy tria com a veu territorial un enemic del finançament
Uns tasts:
“No hi ha un repartiment just i equitatiu, el que hi ha és tortura estadística per aconseguir que un català valgui tant com dos madrilenys i per fer això ha calgut torturar molt les xifres.” Aquesta és l'opinió sobre el nou finançament que Antonio Beteta va deixar anar en el Consell de Política Fiscal del 15 de juliol del 2009, que va aprovar el nou model amb el vot a favor de les comunitats socialistes i l'abstenció de les del PP. Beteta, que aleshores era el conseller d'Economia d'Esperanza Aguirre i ahir era conseller madrileny de Transports, és l'home triat per Rajoy i Montoro com a interlocutor territorial, ja que ha estat reclutat com a secretari d'estat d'Administracions Públiques.
El primer Consell de Ministres de l'era Rajoy va servir ahir per aprovar els nomenaments del segon esglaó de l'administració: els secretaris d'estat o les mans dretes dels ministres. En el cas de Montoro, que ara aplega la doble condició de ministre d'Hisenda i d'Administracions Públiques, l'escuder serà Beteta, fidel a Aguirre fins que va caure en desgràcia i va ser enviat a Transports quan la presidenta madrilenya va preferir el jove Percival Manglano en una àrea que ella supervisa i impregna d'accent neoliberal propi.
Com a nou secretari d'estat, Beteta serà ara l'interlocutor autonòmic tant per als traspassos de les competències com per al desplegament de l'Estatut, amb la incògnita de saber què farà en punts amputats pel TC que l'anterior govern del PSOE prometia voler rescabalar a través de lleis. Alhora, Beteta serà el pilot de la comissió bilateral Estat-Generalitat i trobarà d'herència l'impagament dels 759 milions en virtut de la disposició addicional tercera de l'Estatut. En dos anys no només no s'ha desdit mai de la denúncia del privilegi català, sinó que ha recalcat que el model “és intolerable perquè deixa Madrid com l'única comunitat per sota de la mitjana quan els madrilenys són els que més impostos paguen”.

PP. Majoria absoluta! Pixarem sang!


Joan A. Forès
Reflexions

 

25/12/11. L'home de Lehman Brothers a Espanya

 Benvolguts,
Us copio un paràgraf de meu Bloc del dia 12 de desembre:
Fa uns mesos vàrem veure un reportatge, de nom Inside job, que explica entrevistes reals als assessors financers de la Casa Blanca, als gurus d’economia financera universitaria i als alts dirigents de les banques d’inversions, i aquests darrers expliquen la seva vida dissipada i com fan ensorrar a voluntat els seus clients col·locant-los hipoteques sub-prime, bons escombraria, etc, precisament per treure’n alts rendiments i com més ensorren els clients més rics es fan ells. La part sinistra de les entrevistes és que al final t’expliquen que aquestes tres menes de personatges són intercanviables o sigui que avui formen part dels gurus, al cap d’un temps formen part dels assessors financers de la Casa Blanca, més endavant de les banques d’inversió i després continua la roda...
A Espanya, Rajoy ens ha obsequiat amb un regal enverinat, que confirma el que la peli Margin In, comentada en el mateix apunt del Bloc, i el reportatge Inside Job expliquen: Que en l’auca de la política els bombers d’avui són els piròmans de la vinyeta anterior...
Jaume Cusó. Directe!cat. L'HOME DE LEHMAN BROTHERS A ESPANYA
Lehman Brothers, una de les entitats financeres que amb la seva fallida va iniciar la crisi a nivell mundial ha aconseguit situar a dos dels seus homes a Europa en governs europeus, a Itàlia van substituir al polèmic Berlusconi per Mario Monti, a Espanya com a ministre d'Economia han nomenat Luís de Guindos,  expresident de Lehman Brothers a Espanya, i aquest serà l'encarregat de realitzar la reforma financera. Esperem que no faci amb l'economia espanyola el mateix que va fer Lehman Brothers amb l'economia mundial. Realment és increïble i incomprensible que Rajoy hagi nomenat alguns dels ministres, uns per venir de l'etapa Aznar i altres pels seus lligams professionals anteriors o interessos particulars que no sé fins a quin punt haurien de fer inapropiat el seu nomenament.

Recordeu que l’argument o la tesi del reportatge Inside Job és justament fer-nos comprendre que la missió d’aquests individus no és res relacionat amb la millora de l’economia dels seus “clients” sinó que té com a fi l’enriquir-se ells mateixos!

I a nosaltres, que som els “clients”, robant-nos entre 16.000M€ i 22.000M€ cada any des de fa almenys dues dècades...


Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 24 de desembre de 2011

24/12/11. Mònica Terribas, on és el documental sobre el rei?

Benvolguts,
En Joan Tardà explica avui al seu Bloc una història d’entre bastidors!
Curiosament un documental encarregat per TV3, i segurament pagat, no s’emet en el seu moment i dos anys més tard continua no emetent-se!
Qui figura que manava a Catalunya era el tripartit. Però devia ser el PSOE qui devia prohibir l’emissió i ERC (ocellets, que diria en Vicent Sanchis) va tornar a fer un trist paper, acceptant-ho i no revoltant-se. ERC no era de geometria variable sinó de llistó variable!
No te n’estiguis Joan tardà! Dius que si quan s’havia d’emetre el reportatge hagués estat governant la dreta, els haguéssim dit de tot i més. Doncs au, ara mana la dreta, els pots dir de tot i més. Ho estem esperant!

Joan Tardà. Mònica Terribas, on és el documental sobre el rei?

Potser ja és hora que Mònica Terribas tregui el documental sobre el rei que té desat al calaix. Quan el company d’Esquerra, diputat al Parlament, Carmel Mòdol, li qüestionà l’any 2010 la raó per la qual no s’emetia el documental “Monarquia o República” produït per la Televisió de Catalunya sobre Juan Carlos i la institució monàrquica, la directora de l’ens respongué que no era el moment.
Aleshores, la decisió va provocar perplexitat i una bona dosi d’indignació. Atenent al fet que era la mateixa televisió qui l’havia encarregat (és ben reconeguda l’excel•lència de TV3 quant a aquesta mena de produccions) i, alhora, coneixent els professionals que se n’havien fet càrrec, era evident que, sens dubte, s’estava davant d’un producte de qualitat.
Producte de qualitat i esperat per una bona part de la ciutadania, força sensibilitzada
no només sobre els dèficits democràtics d’una institució reinstaurada pel Dictador, sinó també pel creixent sentit crític sobre les vergonyants opacitats de la institució.
Les pressions polítiques van comportar que el documental no s’emetés.
Reconec que a alguns militants republicans tot plegat ens resultà dolorós. Més aviat molt dolorós si tenim en compte que, els republicans, érem en el govern de la Generalitat. De fet, si aleshores hagués estat governant la dreta, els haguéssim dit de tot i més.
Han passat mesos i mesos i sembla com si ningú ja no se’n recordés. Però els fets són els fets i, passats quasi dos anys, la manca de transparència de la institució monàrquica que cova més i més corrupcions va enlairant el debat (aquests fet demostra l’encert de TV3 d’haver-ne encarregat la producció)
sobre la seva inviabilitat en una societat que, per damunt de tot, reclama una democràcia real.Per això, avui, unes hores abans que el Cap d’Estat s’adreci a la ciutadania a través d’alguns mitjans que també paguem els ciutadans dels PPCC, reclamem que la televisió pública catalana emeti el treball i que no s’amagui. I, si al Borbó no li agrada... què hi farem!

Si ara mana CiU i tampoc no s’emet, qui hauria de manar a Catalunya perquè TV3 pogués emetre’l?

Joan A. Forès
Reflexions

24/12/11. Els tigres de paper

Benvolguts,
Preparant un comentari sobre l’apunt d’en Tardà sobre el reportatge sobre el rei, o més ben dit sobre l’irresponsable Emperador de l’Imperi Espanyol, que TV3 no ha emès, vaig cercar i retrobar les idees del llibret de Mao-Tse-Tung sobre l’imperialisme i els tigres de paper. Us presento les meves reflexions sobre el tema.

Mao-Tse-Tung el 1956 va editar un petit llibret de títol:
EL IMPERIALISMO NORTEAMERICANO ES   UN TIGRE DE PAPEL (Només he trobat la versió en castellà)
El llibret és un al·legat antiimperialista adreçat sobretot als sud-americans, en l’època d’apogeu de Mao-Tse-Tung, a mig camí entre la victòria a la guerra civil i la Revolució Cultural, encara que és de fàcil trasllat a altres lluites antiimperialistes. La tesi és la doble naturalesa de totes les coses del mon (la llei de la unitat dels contraris) inclosos els imperialismes que si són realment tigres, al mateix temps són tigres de paper o sigui que són poderosos però tenen febleses. Si Catalunya ha sigut una colònia de l’imperi espanyol i ho continua sent, pot ser que algunes de les reflexions antiimperialistes de Mao ens siguin útils. En fem uns tasts:
·         Todas las naciones oprimidas quieren la independencia. Todo está sujeto a cambio. Las grandes fuerzas decadentes tendrán que ceder el lugar a las pequeñas fuerzas nacientes. Las fuerzas pequeñas se transformarán en grandes, porque la gran mayoría de la gente exige el cambio. La fuerza del imperialismo norteamericano, que es grande, pasará a ser pequeña, debido a que el pueblo norteamericano también está descontento con el gobierno de su país.
·         El imperialismo norteamericano mirado por fuera parece un tigre, pero está hecho de papel y no aguanta un golpe de viento y lluvia. Pienso que Estados Unidos no es más que un tigre de papel.
·         Llegará el día en que el tigre de papel será destrozado. Pero no desaparecerá por sí mismo; para ello hace falta el golpe del viento y la lluvia.
·         En interés de la lucha contra el imperialismo norteamericano, los latinoamericanos de ascendencia europea deben unirse con la población indígena en los países donde la haya. Se puede, me parece, diferenciar a los blancos, de ascendencia europea, en dos partes: los dominantes y los dominados. Así, los blancos oprimidos podrán fácilmente acercarse a los indígenas, pues su situación es la misma.
·         En la lucha contra la opresión imperialista, ustedes y nosotros tenemos idéntica naturaleza; lo único que nos diferencia es la ubicación geográfica, la nacionalidad y el idioma. En cambio, somos diferentes por naturaleza de los imperialistas, y el solo verlos nos produce malestar.
·         ¿Para qué se necesita el imperialismo? No lo necesita el pueblo chino, no lo necesitan los demás pueblos del mundo. No hay necesidad de que exista el imperialismo.

I ara els meus comentaris:
A partir de la convicció que creiem que som una Nació, però que de fet som una Colònia oprimida per l’imperialisme colonial espanyol, podem analitzar alguns conceptes de Mao:
·         Se puede, me parece, diferenciar a los blancos, de ascendencia europea, en dos partes: los dominantes y los dominados. Así, los blancos oprimidos podrán fácilmente acercarse a los indígenas, pues su situación es la misma.
o   La semblança és evident: Els indígenes de Catalunya estem oprimits per l’Imperialisme espanyol, però també per les cinquenes columnes unionistes ubicades a Catalunya: PP, C’s, PSOE, UDC i segurament CDC. I en aquest cas, com diu Mao, cal distingir entre els blancs dominants (els aparells de partit) i els blancs dominats (els votants). Fins que aquests darrers no se n’adonin i se’n cansin i votin com els indígenes, que som nosaltres, els ciutadans independentistes de Catalunya pues su situación es la misma.
·         En la lucha contra la opresión imperialista, ustedes y nosotros tenemos idéntica naturaleza; lo único que nos diferencia es la ubicación geográfica, la nacionalidad y el idioma. En cambio, somos diferentes por naturaleza de los imperialistas, y el solo verlos nos produce malestar.
o   Una altra semblança evident: El Nacionalisme Espanyol és imperialista per naturalesa, el nostre nacionalisme no és imperialista. L’imperialisme espanyol ens causa un gran malestar!
·         Llegará el día en que el tigre de papel será destrozado. Pero no desaparecerá por sí mismo; para ello hace falta el golpe del viento y la lluvia.
o   Nova evidència. Podem sortir de la situació colonial si propiciem el golpe del viento y la lluvia!

I en conclusió, si el colonialisme es va acabar després de la segona guerra mundial amb l’emergència de nous estats on abans només hi havia colònies, si els imperialismes armats han hagut de recular a la Xina i al sud-est asiàtic, així com a l’orient mitjà i al Magrib, és per la doble naturalesa de l’imperialisme. Semblen tigres però són tigres de paper, sempre que hi hagi el golpe del viento y la lluvia!

En López Bofill va dir una frase molt encertada a la Convenció “La transició a la independència” del diumenge passat, que ja vaig citar però que també s’ha de citar en aquest article:
A Espanya no es practica l’Imperi de la Llei, sinó la Llei de l’Imperi!
I un cop assumida la nostra condició o naturalesa de colònia, cal reaccionar amb el golpe del viento y la lluvia! I assolirem la independència com desenes de nacions, moltes d’europees, l’han assolida després de la segona guerra mundial (vegi’s l’apunt No totes les democràcies són iguals! d’aquest Bloc del dia 22 de desembre)!


Joan A. Forès
Reflexions