Benvolguts,
Com hem anunciat aquesta Reflexió té dues parts: Els comentaris sobre els articles de Vicent Sanchis i d’Enric Vila.
En el primer, Vicent Sanchis amb el títol Peatges per a tothom, proposa peatges per a tothom a l’Estat Espanyol, ja que mantenir les autovies ni que sigui amb molt poc trànsit s’ha de fer, i dubta que hi hagi diners per fer-ho sense peatges. Aquest tema ja havia sigut tocat en les Reflexions del 13 i 14 de juliol i en algun article més antic...
La constatació: Els catalans que s'arrisquin península endins comprovaran que les autovies gratuïtes aguanten. No es tracta de cap miracle, en aquests temps de renovació de fes perdudes. El ferm es manté per falta d'usuaris. Com acaba de passar amb l'AVE Toledo-Albacete, la majoria d'aquestes magnífiques infraestructures són una despesa arbitrària, amb l'objectiu únic de teixir una gran xarxa radial. En moltes autovies el pas d'un automòbil és una notícia i el d'un camió, un èxit dels grossos.
La previsió del problema: L'asfalt, doncs, fa tan bona cara com el primer dia. Però la ruïna pública acabarà passant-li factura.
La solució: Abans que tot sigui bony o forat, l'Estat hauria de prendre mesures. Les empreses que gestionen les autopistes catalanes podrien rebre en concessió les autovies espanyoles, mantenir-les totes en bon estat i unificar-ne les tarifes. Peatges tous per a tothom. O és que tots els espanyols no tenen els mateixos drets?
El segon és de l’Enric Vila, té per títol Barcelona-Madrid i analitza com Madrid utilitza l’Estat per reforçar-se i hegemonitzar (absorbir, abduir) Portugal i Catalunya. Portugal ja havia estat abduït per Castella des del 1480. però se n’havia escapat el 1560. Catalunya ja ho sabem que havia sigut conquerida a sang i foc el 1714 i encara continua...
Els plantejaments d’aquest article són complementaris dels d’en Ramon Carner de la Reflexió d’ahir!
Enric Vila. Barcelona-Madrid
Ens trobem en una cruïlla històrica que no només és catalana o espanyola, sinó mundial. Per primer cop a la història del món –mira si va forta la frase– hi ha més gent que viu a les ciutats que al camp. També per primer cop, Nova York i Tòquio, per exemple, comencen a tenir més interessos entre elles que amb les segones ciutats dels seus països. Mai des de l'edat mitjana les ciutats havien tingut un paper tan important en la política.
És un error llegir –i per tant combatre– la concentració de poder que està assolint Madrid en clau històrica, és a dir, de centralisme clàssic. En la política de la capital hi ha una estratègia moderna, basada en el fet que la vida nacional s'està urbanitzant a tot arreu. Els experts coincideixen que les ciutats rebran l'herència dels estats i que les noves capitalitats i perifèries ja no les forjaran les velles burocràcies sinó les elits urbanes dels centres culturals i econòmics més potents.
Com que l'accés al món cada cop es dóna més per descomptat, la tradició i l'arrelament es revaloraran i el cosmopolitisme es compensarà amb un aprofundiment del localisme. Superada l'època de l'estandardització, tenir polígons servirà de poc sense un imaginari original. Barcelona necessita Catalunya més que mai perquè la qualitat és més important que la quantitat en una economia creativa i, com diuen Richard Florida i Saskia Sasken, les infraestructures no arreglaran res en un entorn sense caràcter.
Si Pedralbes no entén que Madrid ja no és sols la capital d'Espanya sinó la competència, ens podem trobar com aquell emissari que el 1614 va escriure “tracten-nos así com a negres […] té lo negoci gent que no ens volen bé”. La relació entre Barcelona i Madrid torna als orígens de l'estat nació, quan la Catalunya del Consolat de Mar va perdre el seu mercat, en part per la miopia de les elits. Atenció, perquè Madrid utilitza l'Estat per reforçar-se i, a la llarga, hegemonitzar Portugal i Catalunya i, si pot ser, l'Amèrica Llatina.
Joan A. Forès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada