divendres, 29 d’abril de 2011

29/04/11. Un magistrat de Lérida

Benvolguts,

D'entrada un acudit del JAP:

Avui, en llegir els diaris he tingut un desengany!

Jo em pensava, d’antuvi, que després de les declaracions d’un jutge espanyolista (cal posar-hi l’adjectiu o és un pleonasme?) de Lleida en els diaris d’ahir, vegi’s l’article Un jutge veu “falta de respecte” en l'ús del català als jutjats, aquest jutge seria suspès de càrrec i sou i se l’acusaria de menyspreu al país on treballa i a la llengua d’aquest país. I això no ha passat!

Per què? Doncs perquè jo no em recordava de la demolidora sentència del TC. D’acord amb la sentència del TC sobre l’Estatutet, aquest senyor té perfecte dret a actuar d’aquesta manera!

Un parell de perles de les declaracions del jutge:
La Generalitat de Catalunya és una simple “administració regional espanyola” i la pretensió dels lletrats que la representen davant els tribunals de fer servir el català en els procediments és “una deliberada falta de respecte i de mínima educació”.”
“L'expedient ha estat tramitat en castellà, fet que demostra que l'administració regional catalana sap fer servir el castellà perfectament, fins i tot el fa servir quan li convé (en aquest cas per cobrar una multa de trànsit)”.
“Resulta quasi increïble que una administració regional espanyola pugui renyar un funcionari espanyol pel fet d'utilitzar l'idioma espanyol als tribunals espanyols”.”

I jo he d’acceptar que té raó. Ho diu el TC. Vegeu la Reflexió de 29 de juliol del 2010. El català segons la sentència del TC és NO PREFERENT.

El meu primer raonament (que insisteixo que és fals) fa que avui també Carles Ribera a l’Avui escrigui l’article: Un magistrat de ‘Lérida' on es queixa del capteniment del jutge i de la politització de la justícia (i no parla de Montesquieu, però en podria parlar). Explica que aquest individu és catalanòfob, que destil·la fel, que filtra odi, i que no li fa ràbia sinó pena.  

Però que quedi clar, la sentència del TC, barrejada amb el franquisme sociològic que impregna el 95% dels habitants de l’estat, incloent-hi els ciutadans que viuen a Catalunya, formen part dels ingredients del sinistre còctel que cada dia ens hem de prendre com a aperitiu. El còctel permet, estimula i dóna la raó a aquests individus. La culpa és de l'estat de les autonomies!
Solució? Jo la sé. I vosaltres?
Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 27 d’abril de 2011

27/04/11. Jordi Bilbeny. L'independentisme produeix una cohesió social que fins ara només tenia el Barça

Benvolguts,
En l’acte de lliurament de 20.000€ a Barcelona Decideix que la societat civil per mitjà de la fundació Catalunya Estat va fer, l’Alfred Bosch, responsable màxim de Barcelona Decideix va esmentar el començament de les consultes i va lloar l’organització de la primera consulta a Arenys de Munt. En aquest cas la lloança fou per dos dels tres organitzadors de la consulta a Arenys de Munt, que eren presents a l’acte: Josep Manel Ximenis i Jordi Bilbeny. En Bilbeny ha aparegut sovint en els meus escrits quan s’ha tractat del procés de  desconstrucció de la falsa història dels catalans que havia sigut prèviament construïda per Espanya en els segles XV a XXI. Però potser del muntatge de la consulta d’Arenys de Munt no se n’havia parlat prou.
Avui hi ha un article de Vilaweb junt amb dos clips d’entrevistes a Jordi Bilbeny que ens parla dels dos temes: la independència de Catalunya i la reconstrucció de la història. L’article du per títol  L'independentisme produeix una cohesió social que fins ara només tenia el Barça.
Llegiu-vos l’article i escolteu els dos clips de 10 minuts cada un que us il·lustraran molt i us faran passar a ser seguidors incondicionals d’en Jordi Bilbeny tal com jo he fet.
Com a informació complementària aquí teniu dues mostres recents del Bloc on es parla d’en Bilbeny i de la seva Fundació Institut Nova Història:
·         24/04/11. Garcilaso de la Vega... o... Galceran de Cardona?

Joan A. Forès
Reflexions

27/04/11. La pallassada de la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya a El País

Benvolguts,

Avui parlem de la Molt Honorable senyora de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya fent el pallasso, posant disfressada pel diari El País...

Sort de les hemeroteques digitals! Precisament El País del 18 d’agost del 2004 explica com totes les ministres del govern Zapatero van fer el pallasso posant per a la revista Vogue, com si fossin estrelles de la passera. La revista Vogue és una revista fashion, vegi-se’n la pàgina web Vogue.es per saber de quin peu calcen. Recordo que, fa 30 anys, en una entrevista al director de la revista Elle, francesa, i suposo que similar a la Vogue, quan li van preguntar quin era l’objectiu de la revista va respondre que la seva missió era posar un bri de cultura entre dos anuncis de sostenidors. La Vogue deu ser semblant, però sense cultura!

També recordo la portaveu del PP Soraya Saenz de Santamaria posant de “mujer fatal” per El Mundo, amb seqüeles no sé si falses en què la mateixa foto està enquadrada en la coberta de l’Interviu. Respecte a la foto de coberta de El Mundo un tal Gonzalo Sagnier es pregunta: “¿Cual es el recóndito misterio por el que las mujeres ministras (o ministeriables) de este país tienen la irrefrenable necesidad de reafirmar su feminidad fotografiándose en revistas de moda y cotilleo? Es como si Zapatero tuviera que enseñar pecho lobo o Rajoy ir en pantalón corto marcando propiedades. Dígame Ud. que le sugiere una mujer vestida de fiesta, sentada en el suelo sin zapatos y medias en un hotel. Y con un escote cuanto menos generoso?”
I a un altre graciós en el web Batiburrillo se li acudeix dir que: “Está claro, que si despejamos la situación del morbo que produce ver a una madre de la patria preguntándonos con la mirada si tomamos una copa o qué, o primero o qué y luego la copa, convendrán conmigo que si la fotografiada resulta ganadora del concurso Miss Abogacía del Estado, lo será por falta de concurrencia.”

Com es veu la irrefrenable necessitat és comuna a tota la fauna femenina de la política espanyola (aquí i sent qui és l’artista no cal distingir entre catalana i espanyola). Llàstima que jo no en sàpiga però espero que continuïn surtin graciosos com els esmentats fotent-se’n encara més del trist paper que fan les “mares de la pàtria” (tampoc cal distingir quina pàtria).

Per últim us presento, tal com la publica El País, la ridícula i esperpèntica foto de la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert i Català, que sembla una bruixa disfressada de fada:


Ja veieu que continuem sent en un país d’opereta. Valle Inclan al 1920 ja ho feia dir al seu personatge Max Estrella a Luces de Bohemia que “España es una deformación grotesca de Europa”. Doncs això! De Valle Inclan i de Max Estrella ja en tornarem a parlar més endavant.


Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 26 d’abril de 2011

26/04/11. Islàndia diu "no"

Benvolguts,
Avui cal tornar a considerar el cas d’Islàndia on el poble es nega a pagar el rescat dels bancs que van estirar més el braç que la mànega, com a tot arreu! Si recordeu la Reflexió de fa uns quinze dies  Revolució Silenciosa, veureu com tots els bancs del país oferien molt alts interessos i compraven fons escombraria. Aquest capteniment els va donar anys de beneficis milionaris (o hauríem de dir bilionaris o trilionaris?) fins que la bombolla financera va petar. Davant de la situació de fallida, el govern islandès es va d’haver de fer càrrec del deute i evidentment també va fer fallida, perquè no podia atendre’l. Fins que el poble va dir que “no!”. Ha canviat el govern, els directors dels bancs estan en ordre de recerca i captura per la interpol i se suposa que el país se’n podrà sortir sempre que internacionalment arribi a quedar clar (cosa que actualment no passa) que qui assumeixi els riscos i els beneficis assumeixi també les conseqüències!
Com sempre en el Periódico en Ferreres ens dona una imatge de rabiosa actualitat que val més que mil paraules:


Islàndia formava part de Dinamarca fins que el 1918 se’n va separar i es va convertir en un estat independent. Pertany a l’ONU i la OTAN però no pertany a la UE i per tant no pertany a la zona euro.
Trec de la Viquipèdia el següent:
"Abans de la crisi financera del 2008, Islàndia havia experimentat taxes de creixement econòmic elevades, taxes d'atur baixes, i una distribució equitativa de la riquesa.[6] Tanmateix, les condicions financeres globals van produir una depreciació abrupta de la moneda. Els banc financers, molt sensibles a les condicions financeres mundials, en haver invertit en els mercats estrangers, i els préstecs i actius dels quals tenien un valor 10 vegades superior al Producte interior brut del país, es van col·lapsar a finals del 2008.[6] El govern va haver de negociar un préstec del Fons Monetari Internacional i altres països de $10.000 milions per estabilitzar la moneda i el sector financer, així com per garantir els dipòsits estrangers en els bancs islandesos."

A l’Avui Daniel Ortiz i Llargués professor associat d'Esade ens obsequia amb l’article Islàndia diu ‘no', on es planteja si té dret un país sobirà a oposar-se a la dinàmica del mercat global?

De fet Islàndia s’està oposant a que el poder econòmic omnímode, que ens té a tots controlats, els domini també a ells. Se’n sortiran?

Pot ser que a Espanya hi hagi comportaments similars? Pot ser que els poders juguin a privatitzar els beneficis i a socialitzar les pèrdues? SÍ! No considereu totalment obscenes les xifres de beneficis obtingudes pels bancs i caixes? Què ha passat amb la Caja de Castilla La Mancha que va fer fallida i a qui tots nosaltres varem pagar 10.000 milions d’euros fa un any o dos? Com es pot justificar una gran empresa tipus Telefònica, acabi de proposar d’acomiadar una quarta part de la plantilla, quan té beneficis increïbles fruit de la seva inicial posició de prepotència absoluta en ser privatitzada, i que al mateix temps proposa increments de sous o comissions milionaris a la direcció?

Qui ho pot resoldre si els partits polítics, el poder executiu, el poder judicial, i tots els poders que puguin quedar són absolutament corruptes i estan per tant venuts al capital?

“El temps dirà si aquesta “revolució silenciosa” és un rampell temerari o bé un referent de dignitat.
Són només 330.000 habitants. Viuen en una illa volcànica, la major part de l'any coberta de neu i gel. Van accedir a la independència fa menys de 70 anys, però tenen el parlament més antic d'Europa i gaudeixen d'una de les cultures democràtiques més sòlides del planeta. I potser precisament per això, per la seva maduresa cívica i el seu hàbit deliberatiu, el 60% dels islandesos s'han atrevit a dir no en l'històric referèndum del 10 d'abril passat. Han dit no, per segona vegada en poc més d'un any, a l'increment d'impostos necessari (12.000 euros per càpita) per satisfer el deute de 4.000 milions d'euros contret per Icesave, una entitat financera on line que va fer fallida el 2008.
Si inicialment els beneficis que generava el banc eren estrictament privats, per quina raó caldria ara socialitzar les pèrdues entre tota la ciutadania?, es pregunten els islandesos. Principalment, a més, quan la fallida fou deguda a conductes irresponsables perfectament identificades: la imprudència dels directius, la manca de vigilància del govern i l'excés de cobdícia dels inversors (majoritàriament britànics i holandesos). Aquesta inèdita decisió dels illencs xoca obertament contra la voluntat i els interessos del seu propi govern, dels seus poderosos veïns i de la pròpia Unió Europea, la qual, a la vista del resultat de la consulta, ja ha advertit Islàndia de la impossibilitat d'esdevenir-ne membre.
Pot un petit poble àrtic desobeir el totpoderós sistema financer internacional? Té dret un país sobirà a oposar-se a la dinàmica del mercat global? Només el temps dirà si aquest nou episodi de la “revolució silenciosa” dels islandesos és un rampell temerari i condemnat d'antuvi al fracàs, com afirmen els seus detractors, o bé un referent de dignitat i coratge col·lectius que podria tenir altres repercussions insospitades de cara al futur.”

Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 24 d’abril de 2011

24/04/11. Garcilaso de la Vega... o... Galceran de Cardona?

Benvolguts,
Els de l’Institut Nova Història no paren...
Llegiu-vos aquest curt i esquemàtic article i penseu en la gran quantitat de tergiversacions de la història de Catalunya maquinada per Castella que coneixem (Colom, Cervantes, La celestina, El Lazarillo de Tormes, ara Garcilaso, etc), i imagineu-vos les que no hem encertat encara a descobrir, però que descobrirem tard o d’hora!

Garcilaso de la Vega... o... Galceran de Cardona?

Després de Cristòfor Colom, Miquel Servent i els inconeguts autors d'El llàtzer de Tormos i La Celestina, és el torn de Galceran de Cardona i de Requesens, possible escriptor amagat rere la màscara dita Garcilaso de la Vega. Però ara el desconfiat desemmascarador no és en Jordi Bilbeny -que també-, sinó en Pep Mayolas. De fet, va ser l'incansable Bilbeny qui posà Mayolas sobre la pista, i aquest posà fil a l'agulla. Ara, en Mayolas ha replegat indicis clars de falsificació de la identitat de Garcilaso i ha trobat traces suficients per orientar a partir d'ara la recerca i fer surar la veritat. Us en faig cinc cèntims.

Garcilaso de la Vega (oficialment toledà) està tenaçment vinculat amb Barcelona: en aquesta ciutat fa testament, l'amic a qui confia la producció literària és el barceloní Joan Boscà, aquí és on s'edita per primer cop la seva obra (en una publicació conjunta amb l'obra de Boscà), a instàncies d'una dama catalana. A més, diu Mayolas, "és altament significatiu que tots dos, tant el suposat toledà com el barceloní, facin en castellà les mateixes faltes d'apostrofat i alguns errors ortogràfics característics de qui s'expressaria habitualment en català".
Tot això hauria de fer arrufar el nas a qualsevol historiador de la literatura. De fet, al segle XIX ja el va arrufar Rubió i Balaguer, quan, a propòsit de Garcilaso, escrivia que "el més amagat és a vegades aquell que va més endins, o el que arriba a vibrar a major distància, encara que sigui per camins gairebé esborrats en els mapes". Com si ens parlés, sotto voce, de la censura.
Activada l'alerta, en Mayolas s'ha pres la molèstia de grufar a les biblioteques i ha trobat un personatge català de vida quasi calcada a la biografia que ens ha arribat de Garcilaso. Es tracta d'en Galceran de Cardona i de Requesens, noble i humanista, membre d'una de les famílies més poderoses de Catalunya (en la qual hi ha bisbes i arquebisbes, un president de la Generalitat, un Gran d'Espanya, un procurador reial, els almiralls Requesens, i son pare, que fou governador general de Catalunya del 1509 al 1546). Un cronista contemporani, Pere Tomic, diu del nostre Galceran que sempre va estar interessat per les lletres clàssiques, que després que va anar a Alemanya va amar molt la literatura grega -el mateix que es diu sempre de Garcilaso-, i l'anomena "llum dels ducs de Cardona". I el cas és que l'obra que ha il·luminat la seva nissaga no és enlloc: ha desaparegut (per a ser més precisos, l'han feta desaparèixer). Alguns dels paral·lismes que Mayolas troba entre Garcilaso i Galceran són els següents:
a)      Garcilaso neix entre 1501 i 1503, com Galceran.
b)      Garcilaso queda orfe de pare i s'educa a la cort; Galceran queda orfe de mare i pertany a la família més prominent del Principat.
c)       Garcilaso va a parar a la cort de Barcelona el 1519, on coneix el seu gran amic, Joan Boscà; Galceran viu a Barcelona i és fill del governador de Catalunya.
d)      Boscà va ser qui desvetllà en Garcilaso l'interès per l'obra d'Ausiàs March; Galceran devia conèixer March a través de la famosa biblioteca de l'oncle del seu pare, l'arquebisbe de Tarragona.
e)      Garcilaso serví Carles V com a continu de la guàrdia règia; Galceran fou coper de l'emperador.
f)       Garcilaso s'embarca el 1522 en companyia de Joan Boscà i Pedro de Toledo, futur virrei de Nàpols, en l'expedició de socors a l'illa de Rodes; té solta pensar que Galceran va participar en aquesta expedició, atesa la seva amistat amb Boscà i el seu parentiu amb Pedro de Toledo.
g)      Tots dos, Garcilaso i Galceran, pertanyien a l'orde dels cavallers de Sant Jaume, dit també de Santiago.
h)      El 1532, tant Garcilaso com Galceran fan part de l'exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el setge de Viena.
i)        Els germans de Garcilaso, com els de Galceran, es diuen Ferran i Pere.
j)        Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d'un nebot seu, el 1531, que s'anomena Garcilaso com ell; Galceran també té un nebot que s'anomena Galceran i que es casarà per aquesta època.
k)      Una altra dada que acosta Garcilaso a la família dels Cardona és la col·laboració que consta entre el poeta i Maria de Cardona, marquesa de Padula, a qui Garcilaso endreçà un sonet (fet que guanya congruència si entenem que Garcilaso i Galceran són la mateixa persona, i que per tant compon el sonet per enaltir la seva pròpia família).
l)        Diu la història que Garcilaso va morir als braços del marquès de Llombai (el futur Sant Francesc de Borja) el 1536, arran de les ferides rebudes en combat a Le Muy (França). Mayolas hi afegeix que en Galceran i Francesc de Borja eren parents.
m)    No em vull allargar més. Em planto. Em sembla que n'hi ha prou per sospitar que les petges barcelonines de Garcilaso de la Vega són catalanes, i que la fama del gran poeta és un palimpsest que vela una fama que correspon a un home de lletres català. Si voleu saber-ne més, aneu a trobar en Pep.


Joan A. Forès
Reflexions

24/04/11. Comentaris a l'entrevista amb Laporta de Directe.cat

Benvolguts,

El dimarts 19 d’abril en el diari digital Directe.cat hi surt una llarga entrevista amb Joan Laporta de títol 'Democràcia Catalana també anirem a les eleccions al Congrés en una coalició potent', feta per Elisabet Borreda, Bernat Ferrer i Albert Forns, que val la pena comentar. Els entrevistadors fan unes preguntes molt incisives, com es veurà i Laporta respon jo diria que amb molta candidesa. O ho sembla. He triat els paràgrafs més significatius i he fet una reflexió sobre cada un:

El trencament amb Solidaritat Catalana és una lliçó tan ben apresa per Joan Laporta que a la coalició Unitat per Barcelona espera no repetir les errades del passat. En una entrevista amb directe!cat en tant que líder de Democràcia Catalana (DC) i número 2 de Jordi Portabella a les eleccions municipals del 22 de maig, aposta per enfortir l'independentisme a la capital i treballar des de l'ajuntament per 'projectar Barcelona i Catalunya al món'. Recorda que 'tots els processos de descolonització han començat per les capitals' i reitera que des d'Unitat per Barcelona esperen tenir la clau de la governabilitat per treballar per l'Estat propi des del consistori. Respecte als seus excompanys de coalició al Parlament, continua convençut que la coalició Solidaritat Catalana per la Independència era necessària en aquell moment, perquè 'va fer veure als partits majoritaris que estaven desviant-se del camí a seguir', però critica alguns dels mètodes seguits per Uriel Bertran i Alfons López Tena: 'No sóc partidari d'accions com acampar al Parc de la Ciutadella', afirma. I, de cara al futur, anuncia: 'DC avui per avui té presència al Parlament (...) Si tenim presència a l'Ajuntament de Barcelona podrem treballar a dos nivells molt potents, i si cal anirem després al Congrés. Ho haurem de fer.'

Ja han passat setmanes des de la seva ruptura amb Solidaritat Catalana i potser ha arribat el moment d'analitzar-ho en perspectiva. Aquest trencament s'ha llegit moltes vegades com una lluita de personalismes.
Res més lluny de la realitat, almenys per part meva. Per a mi, la ruptura ha estat molt senzilla i molt clara. Quan hi ha discrepàncies sobre l'estratègia a seguir a Barcelona, jo tinc un partit, que és Democràcia Catalana (DC), que pensa que a Barcelona hem de ser claus en la governabilitat, i no comparteixo l'estratègia d'anar en solitari a Barcelona a perdre, a dividir. Jo he fet el pas a la política per sumar, per construir, per intentar guanyar. Penso que la nova coalició que hem fet, Unitat per Barcelona, està molt bé perquè dels cinc primers llocs dos són per a DC, i a més hem aconseguit que partits amb una trajectòria consolidada com ERC s'hi sumessin.
Reflexió: Laporta no pertany a un partit sinó que té un partit. Tal com el rei Leopold de Bèlgica que no era el seu país que tenia el Congo com a colònia sinó que el Congo era seu!

De la coalició Solidaritat Catalana s'ha passat a la coalició Unitat per Barcelona, aproximant-se a Esquerra...

No és una aproximació a ERC, és continuar treballant perquè Catalunya sigui un estat d'Europa, és continuar treballant per la independència. Penso que al país tenim els partits que han d'aconseguir fer el front que Catalunya necessita. Estic parlant de CiU i d'ERC, perquè són importantíssims, històrics, consolidats, independentistes; el que passa és que van a diferents ritmes. Els meus pactes sempre seran amb partits polítics que dins els seus estatuts incorporin la voluntat del poble de Catalunya a aconseguir la seva plenitud nacional, d'aconseguir la independència.
Reflexió: Ja ho  veurem! Des de fora sembla una aproximació a ERC.

Quan es va crear SI semblava que l'instrument que havia d'unir aquestes voluntats era aquesta coalició.

El meu instrument sempre ha estat DC, i en aquells moments SI no podia pensar en això perquè no es van incorporar ni CiU, ni ERC, ni Reagrupament, que també ha tingut un pes especial dins el moviment independentista. Hi ha moltes motivacions per aconseguir la independència. Jo evidentment tinc motius i neguits d'identitat nacional i catalana, però avui dia ja no s'ha de parlar d'aquests temes perquè ha esdevingut una necessitat peremptòria, és l'única via que tenim per sortir de la crisi. Cal aconseguir el poder per governar-nos, sinó estem abocats a una situació molt complicada i que cada vegada ens acosta més a l'empobriment i a la misèria.
Reflexió: Era clar que en crear-se Solidaritat l’instrument d’en Laporta era DC? Jo hi era i no ho vaig veure així! I si aquesta era la idea, la gent de bona fe com jo varem ser ensarronats! Hi havia més marro del que semblava!
Aquest acostament a ERC li ha fet abandonar la 'via ràpida' per arribar a la independència?
No, el meu discurs no ha variat gens respecte el 28N, quan vam assumir el compromís d'entrar la Llei per a la proclamació de la independència de Catalunya, i per fer veure a la gent que aquesta és la via legal i política que hem de seguir, perquè les altres vies ho endarrereixen molt tot. I fixi's que fins al darrer moment estàvem disposats a acceptar una esmena perquè no necessàriament s'hagués d'aprovar la independència aquesta legislatura. Amb això vull dir que cal convèncer els votants de CiU que, quan s'esgoti la proposta política convergent del concert econòmic, han de veure que hi ha un altre camí, que és la declaració d'independència al Parlament de Catalunya com a camí cap a l'Estat propi. Però això encara no està definit perquè cap procés d'independència no està escrit. Nosaltres hem marcat el full de ruta.
Reflexió: En Laporta era encara a Solidaritat quan es van disposar a acceptar l’esmena?
És partidari, en canvi, de traslladar la idea del poder d'Estat a l'Ajuntament de Barcelona.
És importantíssim. Avui per avui l'instrument més important que tenim per a promoure la imatge dels catalans és Barcelona. En primer lloc et presentes a les municipals i fas una proposta per la ciutat, 'la ciutat millor per viure' i la d'actuar com a capital d'Estat, que és l'altra imatge que volem llançar. Barcelona és la ciutat més coneguda que Catalunya té al món, i tot el que projecta Barcelona es pot extrapolar arreu del país.
Reflexió: Com en el conte de la lletera!
Portabella continua amb voluntat de pactar amb la força més votada. Aquí no acabem caient en el tempo més lent cap a la independència d'ERC o dels partits tradicionals?
Estem treballant per la independència des d'aquesta candidatura, i el primer en fer-ho és Jordi Portabella. Per a mi és el candidat ideal per ser alcalde de Barcelona: per coneixement, per imatge, per manera de ser... Hem de tenir clar que tots els processos de descolonització han començat per les capitals.
Reflexió: Epa iaooo. Com surt d’estudi!

En el cas que Hereu sigui el més votat... pactant amb el PSC s'arriba a la independència?
Amb el PSC? No és pas una via ràpida a la independència, però la força més votada sembla que serà Convergència, i volem ser la clau de la governabilitat.
Reflexió: Per tant el seu transfuguisme apunta cap a Convergència?

Portabella va dir el mes passat que tenir-lo a la llista era una manera de mantenir els quatre regidors actuals. És un objectiu poc ambiciós?
Tal com anava tot crec que en un primer moment això podia ser un objectiu assolible, però ara aspirem a més. Estem molt il·lusionats i convençuts que farem un resultat històric, perquè tenim el millor candidat i tenim la millor proposta política perquè combina ciutat i país i una candidatura que ha de ser molt atractiva pels ciutadans de Barcelona.
Reflexió: Tenen el millor candidat i la millor proposta política? És bo que ho diguin però políticament seria bo que no s’ho creguessin!

Quina mena de campanya planteja sent el número 2?
Donant un suport total i absolut al candidat i posant-me a la seva disposició. En Jordi Portabella ho diu molt i molt bé: 'De sortida, ja hem aconseguit consens, ja hem treballat la unitat'. Jo tindré presència allí on Portabella vulgui. De fet, ara ja estem anant a mercats, a hospitals, a reunions amb empresaris... Estem fent precampanya els 5 primers de la llista, que procurem anar als actes junts per demostrar que la unitat fa la força i que Jordi Portabella lidera una candidatura unitària.
Reflexió: Yul Brynner i els altres quatre magnífics! Crec que està molt abduït per Portabella, o ho fa veure! És cert que no hi ha un “primum inter pares”?
Si obtenen un bon resultat, el grup municipal estarà format per gent d'ERC, de DC i de RCat. Es farà una política unitària?
Coincidim en la majoria de coses; pràcticament en tot. I en el que no coincidim, pactem, consensuem. Les diferències no són insalvables. Penseu que estem fent política de ciutat i coincidim plenament en la necessitat d'una projecció de Barcelona al món, que projecti Catalunya al món. No tenim cap discrepància en la internacionalització de Barcelona i la presència de Barcelona en tots els fòrums mundials, de manera que la coincidència és plena.
Reflexió: O sigui que en el tripartidet en Portabella no serà un “primum interpares”, sinó que tots seran iguals. Que Déu li mantingui la innocència!

Però la coincidència també era plena a Solidaritat Catalana i miri com van acabar. Diu que pactaran, que consensuaran i que les divergències es resoldran, però al grup parlamentari de SI això no va passar. Quina garantia hi ha que això no es repetirà?
Espero que es vegi clar quan funcionem com a clau de govern. Ara mateix estem treballant per arribar-hi, per ser clau de govern i crec que tenim la gent adequada per fer una bona feina a l'Ajuntament de Barcelona. Tots els partits tenen divergències, la política és això: la formen persones i, com és normal, quan hi ha diferències es prenen solucions. Aquí es tracta de veure qui ha actuat amb coherència. Jo ho he fet, no he variat el meu missatge.
Reflexió: I els altres? Voleu dir que sap amb qui es juga les virolles?
Sorprèn la facilitat amb què ara s'ha arribat a un acord amb Reagrupament després de mesos d'especular sobre un possible pacte.
Amb mi és fàcil arribar a acords, perquè no tinc trajectòria política. Puc entendre que els meus companys de Solidaritat no volguessin pactar amb ERC o amb CiU perquè tenien una trajectòria política que els condicionava d'una manera o altra. En aquell moment jo vaig parlar amb CiU, amb ERC i amb Reagrupament, i no van voler venir. Primer em van oferir ser el cap de Reagrupament, i els vaig dir que preferia fer una cosa nova, i després, en dir-li al Joan Carretero que faríem una coalició amb López Tena i l'Uriel i proposar-li d'unir-s'hi em va dir que no ho veia bé anar amb ells. En Joan Puigcercós em va dir que no veia bé la coalició perquè tenia molt avançada la candidatura i era més complicat a Esquerra, i s'entén. I CiU va dir que no perquè es veien guanyadors.
Reflexió: I ara s’han posat tots d’acord! No ho veig clar ja que conec molt Portabella i també he vist el capteniment de RCarretero!

Vostè ha parlat sovint de la seva coherència personal i de la seva trajectòria professional abans de fer el salt a la política com un valor de regeneració democràtica, però Jordi Portabella és la quarta vegada que es presenta a les eleccions barcelonines.
En Jordi Portabella té la seva trajectòria, i avui podríem dir que és dels pocs polítics lliures que queden. No seria una mala definició, en el sentit que ha mantingut una coherència, s'estima Barcelona, creu que té una proposta política per portar a terme i l'ha tirada endavant amb coherència. Quan no va veure clar de reeditar el tripartit va ser l'únic que no va fer-ho.
Reflexió: Alguna vegada han explicat que hi ha mascles iracunds que arriben a casa i claven una plantofada a la mestressa sense motiu aparent. Quan la mestressa pregunta què ha fet mal fet per que li pegui, ell respòn: tu sabràs!. Fou per coherència que Portabella no va reeditar el tripartit municipal?
Quin futur li espera a Democràcia Catalana, ara que han canviat de coalició?
Avui per avui el partit està molt centrat en fer que Unitat per Barcelona sigui clau per la governabilitat de Barcelona. Aquest era el ritme que jo al seu dia volia amb Democràcia Catalana, i que es va precipitar amb l'entrada de l'Uriel i l'Alfons, que em van convèncer per fer la coalició de SI i presentar-nos a les catalanes. El partit anirà creixent, és un partit de 8 mesos. Ara està molt personalitzat, i això també requereix d'unes cauteles, i sobretot cal incorporar persones vàlides.
Reflexió: Quin partit?

Joan A. Forès
Reflexions

24/04/11. Joana Ortega, Chacón, Vendrell, Patxi López, Roldan, Trinidad Jiménez, José Blanco, tramposos de merda

Benvolguts,

Després de les múltiples reflexions sobre l'honorable Joana Ortega i l'honorable (?) Carme(n) Chacón, continuem trobant material interessant sobre polítics tramposos. En aquest cas hem trobat unes valuoses fonts d'informació que expliquen les trampes curriculars d'uns quants polítics de pro: Joana Ortega, Carme(n) Chacón, Francesc Vendrell (PP), Patxi López (recordem en aquest cas Roldan, un altre famós trampós del PSOE), Trinidad Jiménez, Bernat Sòria, José Blanco, José Montilla i d'altres. Expliquen les informacions que hi ha una frase definitiva quan un currículum és trampós: "té estudis de...". A Catalunya se n'han usat d'altres igualment tramposes com "va freqüentar la facultat d'Econòmiques..." o "Ha cursat estudis de filosofia i lletres i de ciències polítiques a la UAB" (Puigcercós vilaweb).

Per arribar a aquestes situacions hi ha dues possibilitats: o que o el polític té més cara que esquena o potser el polític quan era novell va inflar el currículum pensant que era una trampeta de res i que no se n’adonaria qui se’n podria adonar o pensant que en el futur ja ho esmenaria, però al final diguem que se n’oblida. Segurament que la trampeta devia permetre-li millorar el seu primer ascens (amb tutela del seu director espiritual) i després, a partir que la pilota es va fent grossa, ja és molt difícil esmenar-ho i s’arriba als tristos resultats que s’expliquen.
Del diari Libertad Digital (toca ferro, Losantos!) a part de la mala bava també se’n poden treure informacions interessants. En l’article Duran desconocía que su número dos, Joana Ortega, no había acabado Psicología, ens explica els casos d’uns quants currículums inflats.

Uns tasts:
“La vicepresidenta del Gobierno de la Generalidad, Joana Ortega, se ha visto obligada a retirar de su currículo el título de psicóloga con el que ornamentaba su trayectoria académica. También ha pedido disculpas en sede parlamentaria, en facebook, en twitter y en su blog personal. El escándalo organizado en Cataluña ha sido de proporciones mayúsculas en atención a la dimisión del ministro alemán de Defensa por el plagio de unos párrafos en su tesis doctoral. Sin embargo, mientras la dimisión es una práctica infrecuente en la política española, inflar los currículos es todo un deporte nacional.”
Carmen Chacón, por ejemplo, lucía en su trayectoria académica un doctorado en Derecho que tuvo que rectificar por unos estudios de doctorado que denotaban que carecía de otro título que no fuera el de licenciada.”
“Pero más espectacular resulta aún el caso de quien fuera secretario de Estado del primer gobierno del PP, y número dos de Josep Piqué, cuando éste ejercía de líder de los populares catalanes. Francesc Vendrell se atribuía unos estudios en Teología que habían consistido en un fugaz paso por el seminario. Su estatus académico era del estilo de Montilla, ex presidente de la Generalitat, con un techo formativo que concluía en el bachillerato obligatorio.”

En el Blog “Comentando la actualidad”, de la mateixa corda que l’anterior, hi trobem més teca:

Un blog está logrando un importante éxito mostrando los CV de Pajín y de los ministros del área en Francia, Italia y Portugal. Blanco, Chacón o Jiménez no salen mejor parados.
Los currículos de Pajín, Blanco, Chacón o Jiménez, una caricatura dentro de la UEA.

Algunos ministros españoles resisten con dificultad la comparación entre su curriculum y el de sus colegas europeos.
Algunos ejemplos: Currículos inflados.*.- Duran desconocía que su número dos, Joana Ortega, no había acabado Psicología.
*.- Francesc Vendrell presumía de estudios de Teología por haber pasado por un seminario.
*.- Chacón se atribuía un doctorado virtual en Derecho.
Carmen Chacón, lucía en su trayectoria académica un doctorado en Derecho que tuvo que rectificar por unos “estudios de doctorado” que denotaban que carecía de otro título que no fuera el de licenciada.


*.- Pero más espectacular resulta aún el caso de quien fuera secretario de Estado del primer gobierno del PP y número dos de Josep Piqué cuando éste ejercía de líder de los populares catalanes.
Francesc Vendrell se atribuía unos estudios en Teología que habían consistido en un fugaz paso por el seminario. Su estatus académico era del estilo de Montilla, ex presidente de la Generalitat con un techo formativo que concluía en el bachillerato obligatorio.

La vicepresidenta del Gobierno de la Generalidad, Joana Ortega, se ha visto obligada a retirar de su currículo el título de psicóloga. No había terminado la carrera. Se ve que esta demócrata-cristiana no conoce el truquillo de los socialistas: 'tiene estudios en...

Otros ejemplos:

*.- Ingeniero por un día.
La polémica surgió cuando la agencia EFE publicó un currículum de
Patxi López, en el que se decía que era ingeniero industrial, lo que es falso.
El presidente vasco no llegó a terminar la carrera. En la web del PSE figura que
"tiene estudios en Ingeniería Industrial". Esta fórmula, cómo veremos, es más que habitual entre los actuales dirigentes del PSOE.

*.- Doctora sin tesis.Carmen Chacón se autodoctoró en la campaña electoral de las últimas generales.
Falseó su currículum, en el que se presentaba como doctora, cuando tan sólo había asistido a un curso de doctorado, pero ni había redactado una tesis ni la había leído ante un tribunal.

*.- Diplomática... consorte.
En la web del Ministerio de Exteriores descubrimos otra fórmula para engordar el currículum de la ministra Trinidad Jiménez.
Se sustituye el "tiene estudios en..." por el "ha residido en Camerún, Israel o Guinea Ecuatorial".
Lo que no se explica es que esas estancias se debieron a su matrimonio con un diplomático, del que se divorció en 1995.
Además, se obvia que Jiménez suspendió hasta en dos ocasiones las oposiciones de la carrera diplomática.


*.- Singapur in my mind.
Lo de
Bernat Soria, ex ministro de Sanidad fue de traca.
En su blog electoral
se inventó que fue decano de la Facultad de Medicina de la Universidad de Valencia, o que participó en investigaciones en Alemania y Singapur. Todo falso, con un par...


Él abrió el camino. Es el creador del
"tiene estudios en...". El original. Después vinieron todos los demás. José Blanco, tiene estudios en Derecho. Ahí empezó todo.

*.- Médico no practicante.Javier Viondi era el candidato de IU a la alcaldía de Getafe hasta que se descubrió que no era médico, como decía.Tras dimitir explicó que sí había estudiado medicina pero jamás había ejercido como médico. en el partido del doctor Lllamazares...
*.- El pionero
*.- El bachiller.
Indocto entre los indoctos, llegó a ser muy honorable presidente de la Generalidad. Detrás de sus dificultades para expresarse en catalán y en castellano está un bachiller sin formación universitaria. Pero todo tiene arreglo con el truquillo favorito de los socialistas.
Así que diremos que Montilla tiene estudios en Económicas.

*.-
La trayectoria académica o profesional de la dirigente del PSC, Manuela de Madre, es sencillamente inexistente. Toda la vida en la política, no hay más. Pero algo hay que poner en el currículum y voilà, he aquí el truquillo de "Tiene estudios en...".


*.- ¿Jurista y politóloga?.

Si no conociésemos el truquillo del "tiene estudios en...", un vistazo al currículum que
Elena Valenciano publica en su blog nos haría pensar que tiene dos titulaciones.
Pero no, no dice licenciada, sino
"tiene estudios en Derecho y Ciencias Políticas". Eso sí, cargos de partido casi desde la cuna.


Joan A. Forès
Reflexions


dijous, 21 d’abril de 2011

21/04/11. Duran. Perquè em dóna la gana

Benvolguts,
Darrerament hi ha diversos tòpics recurrents, surten a cada diari, a cada edició, cada dia...
Avui parlarem d’un dels tòpics, recollit a la revista El Temps: La vida, els miracles i el capteniment de l’impresentable Secretari General de CiU, president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica, president del Grup Parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats, diputat al Congrés de Madrid o al Parlament de Catalunya des del 1979 (32 anys, més de la meitat de la seva vida), Duran i Lleida.
 
En Duran i Lleida diu que es diu Josep Antoni, va néixer el 1952 i diu que és d’Alcampell a la Franja de Ponent (o potser ell prefereix dir-ne de Llevant?). L’any 1952 estàvem en plena dictadura franquista, per tant és pràcticament segur que fou inscrit (i batejat, evidentment) com a José Antonio. Podem imaginar en quina mena de família havia aterrat, quins en devien ser els antecedents familiars i quina educació familiar devia rebre d’una família que en l’any 1952 decideix posar José Antonio al seu fill...

El seu poble en grafia original catalana s’escriu El Campell. Per què Duran s’entesta a dir que és de l’Alcampell (on diu que viu el seu pare i diu que seria molt trist que si Catalunya fos independent visquessin en estats diferents)?

L’article de El Temps de Sebastià Alzamora es titula Perquè em dóna la gana.

Els comentaris de l’Alzamora retraten l’exquisida manera d’actuar de Duran, que queden reflectits en el menyspreu a la seva companya de partit (n’havíem dit esclava en una Reflexió anterior) i en l’aferrissada defensa d’Es-pa-nya del Sr. Duran i del seu partit que sembla que no lligui exactament amb l’ideari de CDC (o potser sí?), ni amb l’ideari d’Unió Democràtica fundada per Carrasco i Formiguera que malgrat ser catòlic i president d’un partit demòcrata cristià fou assassinat per Es-pa-nya el 1936!
Llegint l’article, que us el recomano fortament, ja es pot intuir que les coses no són com semblen (o potser sí?). I sembla una obvietat pensar que a l’Artur Mas li treu el son en Duran! Voleu dir que no són com l’August i el Clown, o com el policia bo i el policia dolent? Voleu dir que no són les dues cares d’una mateixa moneda (sevillana!).

Uns tasts, molt sucosos, com s’escau als tasts...:
“Les declaracions del polític més ben valorat d’Espanya,  senyor Duran i Lleida, dient que va revelar el sentit negatiu del vot de la vicepresidenta Joana Ortega a la consulta sobiranista del 10A perquè li va donar la gana, no tan sols ens aporten una nova mostra de l’exquisida retòrica parlamentària a la qual ens té acostumats el líder d’Unió, sinó que són simptomàtiques d’un parell de coses que potser val la pena de consignar.
La primera és que el tema de la independència de Catalunya, ni que sigui en format de consultes no vinculants, aconsegueix treure de polleguera el nostre il·lustre parlamentari fins al punt de fer-lo actuar amb una vehemència inusitada.
L’altra cosa a comentar és el profund respecte que mereix a Duran (i cal suposar que a la majoria de dirigents del seu partit) la figura institucional de la vicepresidenta del govern. En temps del segon tripartit, quan aquest càrrec fou ocupat pel senyor Carod-Rovira, CiU el va qualificar de ser un invent artificial i buit de contingut, tret de servir per a justificar l’aliança electoral d’Esquerra amb el PSC. Ara que curiosament han decidit de mantenir-lo (ni que sigui buidant-ne les (poques) competències que tenia), ja no diuen tal cosa, però figura que la titular de la vicepresidència és algú de qui el líder del seu partit pot esbombar el sentit del vot sense que a la titular en qüestió se li acudeixi de dir-hi ni piu.
Però quin feix de paciència que cal tenir, deu sospirar Artur Mas.

Joan A. Forès
Reflexions