dijous, 17 de març del 2011

17/03/11. Les dues Espanyes

Benvolguts,

A l’Avui Jaume Argerich parla de les dues Espanyes. De fet no comentaré l’article aquí. Ja ho faré en un altre apunt. El que passa és que el títol de l’article m’ha estimulat, com em passa molt sovint, a explicar el concepte de les dues espanyes que els vells del país coneixem molt bé i que hem sofert moltíssim.

A la wikipedia hi ha un molt bon i documentat treball sobre el tema, de nom “El Ser de España o el Problema de España”. Segons aquest article hi ha hagut tres antagonismes a España:
·         L’oposició dreta/esquerra
·         L’oposició catolicisme integrista/anticlericalisme
·         L’oposició centralisme/nacionalismes perifèrics

A aquestes dues espanyes s’hi afegeix una tercera, molt oportunista, de qui no es va voler mullar en el seu moment, de qui fa la quiniela del dilluns, etc: la Tercera España:Salvador de Madariaga, Ortega y Gasset, Sánchez Albornoz, Menéndez Pidal y tantos otros que soñaron para este país una democracia liberal en la cual fuese posible vivir en paz, en libertad y en progreso.”

A la guerra civil o guerra d’Espanya contra Catalunya del 1936-1939 s’hi van ajuntar les tres contradiccions: Les ultradretes espanyoles, grans fortunes, grans terratinents, església i exèrcit, s’oposaven a l’Espanya il·lustrada, lliurepensadora encarnada en aquell moment pels partits republicans i socialista. Però la dreta catòlica integrista, obscurantista també s’oposava a l’esquerra anticlerical (cal tenir en compte que una organització anti és anti perquè abans hi havia l’oposició ja organitzada). A aquest tràgic embolic cal afegir-hi l’emergència des de 60 o 70 anys abans dels nacionalismes perifèrics, no tolerats per l’Espanya eterna, una, grande i libre. La solució no era fàcil i 3 anys de guerra i 40 de dictadura en són testimonis. I encara que moltes simbiosis eren meridianes, dreta-catolicisme-centralisme, esquerra-anticlericalisme, no a tot arreu era així, ja que hi havia nacionalismes de dreta i d’esquerra que no s’adaptaven a la visió maniquea tradicional. A Euskadi les dretes eren catòliques i nacionalistes.

A l’any 1962, com a membre del Front Nacional de Catalunya vaig entrevistar-me a París, junt amb Miquel Coll i Alemany d’Unió Democràtica de Catalunya amb el polític basc a l’exili Manuel de Irujo. Varem parlar de moltes coses sobre Euskadi i Catalunya, similituds i dissimilituds entre elles ETA que tenia 3 o 4 anys de vida i que havia aparegut com a escissió del PNB. El que més em va impressionar de la conversa va ser la seva sentència-retret: A Euskadi tenim la sort que la religió (catòlica) ens uneix a tots, cosa que no passa a Catalunya!

A Catalunya, a l’any 36 hi havia dretes catòliques civilitzades, com Unió Democràtica que eren nacionalistes (no com ara que no són ni nacionalistes ni civilitzats), i esquerres que eren menys catòliques que les basques però que podien ser molt tolerants (Companys defensant els catòlics que eren perseguits per les forces anarquistes, inclosos alts càrrecs de l’església com el cardenal Vidal i Barraquer). Tanmateix també hi havia a l’església catalana els Rouco-Varelas de l’època com els cardenals Gomà i Pla i Daniel perpetradors de l’eslògan “Cruzada” que fou immediatament adoptat per Franco, les dretes, el Vaticà, etc. I a Catalunya també hi havia dretes nacionalistes com la Lliga Regionalista de Francesc Cambó que durant molts anys havia fet un paper constructiu, amb mecenatges importants, que va mostrar la seva naturalesa (com l’escorpit de la faula) quan va finançar el Movimiento dels feixistes espanyols.

D’aquí ve que la guerra a Espanya era entre dretes i esquerres però a Catalunya era una guerra d’extermini de les dretes espanyoles contra Catalunya i la seva cultura (i encara dura). Franco deia que lluitava contra els rojo-separatistas y judeo-masónicos. Els rojos està clar, els separatistes també, els masónicos com a encarnació del lliure-pensament també i els judeo deu venir de la inquisició i de l’oposició nazi als jueus.

Per tant, les dues Espanyes han emergit sempre amb força en cada ocasió que s’ha presentat. D’aquí ve el vers d’Antonio Machado de títol Ya hay un español que quiere.

Antonio Machado era un poeta sevillà nascut el 1875 i transterrat a Madrid, amic de Garcia Lorca i dels poetes de la seva generació. Estudià a la Institución Libre de Enseñanza de Giner de los Rios i fou un poeta molt significat políticament que durant la guerra es va afiliar a l’Alianza de Escritores Antifascistas, que va fugir a França el gener del 1939 i que va morir el mes següent a Colliure.
Ya hay un español que quiere o Españolito:
Ya hay un español que quiere
vivir y a vivir empieza,
entre una España que muere
y otra España que bosteza.
Españolito que vienes
al mundo, te guarde Dios.

Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada