Benvolguts,
D’entrada un genial acudit d’en Puigbert a El Punt...
I ara més seriosament, el sociòleg Salvador Cardús a l’ARA filosofa sobre l’independentisme. La tesi és que quan es palpa que hi ha més independentisme latent i explícit és quan els partits independentistes ho fan pitjor. L’articulista no pot amagar les seves simpaties cap a Reagrupament que li fan perdre equanimitat. Les conclusions, optimistes, són que l’independentisme encara ha de picar molta pedra en la societat civil per aconseguir la majoria social, i que l'independentisme no ha de ser unitari sinó divers per arribar a bon port.
No m'alegro del trencament al si de Solidaritat per la Independència, encara que l'havia previst tot just tenir notícia de la seva creació i dels personatges que la lideraven. No calia ser profeta. Hi ha aventures oportunistes que s'expliquen pel perfil dels seus líders i són les seves mateixes personalitats allò que anuncia l'inevitable fracàs.
L'ARA va explicar com havia anat, minut a minut, el naixement d'aquest invent, més a prop dels del Dr. Franz de Copenhague del tebeo que del que hauria de ser propi del projecte més ambiciós que mai un país es pot proposar.
Tampoc ara no cal ser profeta per saber que hi haurà noves escissions a SI, perquè de la suma de perfils inestables no en surt un equilibri sòlid. I ara, l'acord d'aquesta formació amb Catalunya Acció per presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona marca el nivell més baix imaginable del rigor ideològic i democràtic de SI.
Diu que Reagrupament es va precipitar i SI encara més.
Si algú, partint de zero, vol entrar al Parlament, o fins i tot en un govern municipal, en el millor dels casos necessita tota una legislatura per consolidar-se internament. Tota la resta és aventurisme. No sé quin serà el final de Reagrupament, però si és la seva dissolució dins d'ERC, significarà, simplement, la seva desaparició com a moviment civicopolític i s'endurà a la tomba moltes il·lusions i energies consumides inútilment.
Per no alegrar-me'n, encara menys ho van fer els resultats desastrosos que el 28-N obtenia aquella ERC que el 2003 havia creat tantes expectatives i havia obtingut uns resultats tan impressionants.
El 2006 ERC no va saber entendre què li havia passat, i de l'expulsió del primer govern tripartit i de la seva posició contrària a l'Estatut no en va saber fer virtut. I em temo que encara no ha sortit de la perplexitat i que segueix jugant a la gallina cega.
Sarcàsticament, podríem dir que cada dia hi ha més independentistes... contra la independència.
La meva opinió és que els arbres independentistes no ens deixen veure el bosc de la independència i que de la situació actual en podem treure magnífiques lliçons.
· La primera de totes és que l'independentisme encara és ple d'organitzacions de cultura política arnada, construïdes sobre un resistencialisme fora de temps i amb escassa base democràtica.
· La segona lliçó és que, precisament, perquè la voluntat d'independència és més gran que mai, cal anar molt alerta amb tota mena de precipitacions. Els qui frivolitzen sobre les grans dificultats d'arribar a tenir un estat propi, són el primer i gran obstacle a vèncer.
· En tercer lloc, cal treure's definitivament del cap la idea que l'independentisme ha de ser unitari, perquè afortunadament és ideològicament divers i no serà gràcies a un únic partit independentista que arribarem a port.
No cal fer un gran partit independentista, sinó tenir molts independentistes a tots els partits. Però, sobretot, cal adonar-se, des d'una perspectiva estratègica, que en la fase actual l'independentisme encara ha de moure's en el pla civicopolític, que és on hi ha la feina principal: la d'aconseguir la majoria social sense la qual no sortirem de l'espectacle de l'oportunisme aventurista i de la fragmentació.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada