dilluns, 31 de gener de 2011

31/01/11. Declaracions de Jordi Pujol comentades per Salvador Cardús

Benvolguts,

Malgrat que ja hem citat en una reflexió anterior l’article de Salvador Cardús a l’ARA del diumenge sobre les opinions del President Pujol, paga la pena d’analitzar els seus arguments. Cardús presenta la ideologia de Pujol des de sempre: no-independentista. Cardús admet que el Pujol no independentista (i Español del año de l’ABC), sembla que estigui canviant de criteri (Jordi Pujol no podia ser independentista i potser encara no ho és del tot), però a Cardús li queden dubtes, els mateixos que tots sempre hem tingut sobre les idees de Pujol. No sembla que haguem avançat gens! Ara bé, tal com diu Cardús “ho ha dit el president!”. El guru ho ha dit. Si el guru demà passat clavés un cop de puny a la taula i digués que s’havia acabat el bròquil i que s’havia de fer una declaració unilateral d’independència, a la següent sessió del Parlament sortiria aprovada amb els vots de  CiU, d’ERC, de Solidaritat (majoria absoluta) i segurament d’algun diputat del PSC (PSC-PSOE) i de més d’algun diputat d’ICV EUiI.

Vejam l’article, que val la pena de llegir íntegrament!

El despertar del somni autonomista

L' editorial d'aquesta setmana del president Jordi Pujol al butlletí del Centre d'Estudis que du el seu nom representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap a la independència. I ho és no tant perquè Pujol ens descobreixi res de nou, sinó perquè el que més necessita el procés engegat ara fa quatre d'anys és guanyar plausibilitat. Vull dir que, en general, els catalans ben informats ja saben que la independència és necessària i desitjable. Però el principal obstacle que té per esdevenir l'objectiu de la gran majoria de catalans és que sigui vista com a assolible.
Jordi Pujol, doncs, potser no diu res que no sapiguem, res que no sigui d'una obvietat que només una mentalitat poruga podria ignorar. Però, atenció, ho ha dit el president Pujol.
Sovint, en les meves intervencions públiques, havia sostingut que el dia que el president Pujol fes aquest pas s'obririen portes que fins ara eren receloses de seguir endavant. Solia dir que ja em conformava si, com a mínim, no hi posava obstacles, com havia fet fins fa ben poc. Ara, per als catalans que encara li tenen una confiança gairebé somàtica, la seva clara presa de posició representarà l'alliberament del constrenyiment mental que els impedia fer el pas a la lliure manifestació del sentiment i de la raó en favor de la independència.
Jordi Pujol mai no va amagar que no era independentista. El seu programa polític va buscar de manera clara, diàfana i lleial l'encaix de Catalunya a l'estat de les autonomies, seguint un ideari que darrerament Pujol havia associat als noms d'Espriu i Vicens Vives. Això, o potser era una manera de justificar el fracàs del projecte emparant-se en els millors còmplices possibles.
Jordi Pujol no podia ser independentista -i potser encara no ho és del tot- de la nit al dia sense aparèixer com un home frívol, qualitat als antípodes del seu geni polític.
Tanmateix, des de la (mala) resolució del procés de revisió de l'Estatut aprovat el 2006, m'ha semblat que el president Pujol, a poc a poc, anava fent el dol necessari per enterrar definitivament el seu projecte d'Estat plurinacional, mai no acceptat a Espanya.
La societat catalana més agosarada, aquesta que els emprenedors no es cansen d'invocar, sap de totes totes que s'han tancat definitivament tots els camins cap a una Espanya federal o plurinacional. A Espanya no en volen sentir a parlar, a Catalunya no hi creu ningú, i em temo que només Duran i Lleida, per raó del càrrec, fa veure que encara és possible. I, tancada aquesta possibilitat, seguir com fins ara és "el final de Catalunya com a nació, llengua cultura i consciència col·lectiva", diu Pujol.
Aquesta setmana passada, comentant l'editorial del president Pujol a la tertúlia de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes, l'amic Joan Majó, resistint-se encara a l'evidència dels fets, insistia que ell, malgrat tot, preferia ser Baviera que Letònia.
En definitiva, es pot somniar truites i imaginar que Espanya un dia pot ser Alemanya, el Canadà o Suïssa. Però ha arribat un punt en què els que toquem de peus a terra sabem que, tot i les dificultats, l'únic futur possible i nacionalment digne és la independència.

Joan A. Forès
Reflexions

31/01/11. Anàlisi d'articles dependència / independència

Benvolguts,

Avui faig una anàlisi dels articles d’opinió relacionats amb la dependència-independència de Catalunya en els diaris del dia. He analitzat 3 diaris. A l’Avui hi ha 5 articles parlant-ne, a l’ARA n’hi ha també 5 i en el Periódico n’hi ha mig.

Els articles de l’Avui i l’ARA són veritables articles d’opinió d’editorials o d’articulistes que espontàniament i sense ser preguntats, en funció del neguit que a tots ens fa rau-rau expressen els seus sentiments. Aquests sentiments no deuen ser tant violents en els articulistes del Periódico...
Jutgeu!

Avui

Editorial. Les reflexions de Jordi Pujol
Jordi Pujol és el representant generacional i l'ideòleg d'una manera d'entendre el país i les relacions amb Espanya que ha estat la dominant a Catalunya durant pràcticament tres dècades. En els últims anys, aquesta supremacia ha estat contestada per un sobiranisme cada cop més desacomplexat, cada cop més directe. I aquest debat sembla tombar a favor dels que pensen que amb Espanya no hi ha res a fer.

Carod Rovira. Coses de l'idioma
Grècia i Espanya, líders europeus en monolingüisme, encapçalen la llista d'estats amb més gent que només sap una sola llengua, la seva, i en desconeix totes les altres. La reacció cavernícola del PP davant l'ús del català al senat és perfectament coherent amb la visió monolingüe, monocultural i mononacional que sempre ha estat hegemònica a Espanya

Lluís Martínez. Llengua
Molt em temo que les paraules sobre el català que va pronunciar Javier Arenas el cap de setmana passat a la festa del Partit Popular (anava a escriure aquelarre, però tampoc no n'hi ha per tant) no és l'epíleg, sinó el pròleg del que ens espera els pròxims mesos.

Roger Vilà. Col·lectiu Desmuntem. El tòpic de la imposició
El cas és que si avui hi ha una llengua imposada a Catalunya aquesta és el castellà
–El 90% de les pel·lícules que es projecten als cinemes són en castellà.
–El 80% del consum televisiu a Catalunya és en castellà.
–El 85% de les sentències que es dicten als jutjats catalans són en castellà.
El castellà és imposat pels canals més diversos: d'una banda, hi ha lleis i normatives estatals de tota mena que obliguen a utilitzar el castellà en molts àmbits; de l'altra, les grans empreses de serveis (com ara les empreses de telefonia) s'obliden del català, si no el menyspreen directament.

M.O. Saragossa. El PSOE es conjura per blindar el “café para todos”
El programa marc del PSOE pel 22-M renuncia a imposar lleis d'harmonització de l'Estat autonòmic, però no abandona l'intent de promoure un “nou impuls” del model basat en el que anomena la “cooperació horitzontal” i la “coordinació” de diferents polítiques entre territoris i amb el govern espanyol.
El PSC, representat per Joaquim Nadal i Daniel Fernández,  van reclamar “el ple desenvolupament” de l'Estatut i l'avenç cap a un funcionament “federal”.
Nadal va afegir, a més, que cal recuperar els aspectes de l'Estatut que el TC va retallar. El neguit del PSC i, de retruc, del PSIB és que el text inclogués “una involució” que els “obligués a donar un cop de porta”, confessava un dirigent balear.

ARA

Salvador cardús. El despertar del somni autonomista

L' editorial d'aquesta setmana del president Jordi Pujol al butlletí del Centre d'Estudis que du el seu nom representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap a la independència.
La societat catalana més agosarada, aquesta que els emprenedors no es cansen d'invocar, sap de totes totes que s'han tancat definitivament tots els camins cap a una Espanya federal o plurinacional. A Espanya no en volen sentir a parlar, a Catalunya no hi creu ningú, i em temo que només Duran i Lleida, per raó del càrrec, fa veure que encara és possible. I, tancada aquesta possibilitat, seguir com fins ara és "el final de Catalunya com a nació, llengua cultura i consciència col·lectiva", diu Pujol

ACN. Saragossa. El manifest del PSOE aposta perquè les autonomies harmonitzin serveis i tràmits

El manifest final de la Convenció Autonòmica que el PSOE celebra aquest cap de setmana a Saragossa inclou una trentena de propostes perquè les comunitats autònomes harmonitzin serveis i tràmits i comparteixin recursos per poder reduir la despesa.
Demana que promoguin "sistemes de col·laboració interadministrativa" que permetin "estalviar costos, racionalitzar el creixement i aprofitar a fons les capacitats específiques de cada CCAA per millorar la vida dels ciutadans".

Ernest Maragall: "L'independentisme ja no és una rauxa minoritària"

"L'independentisme ja no és una rauxa minoritària, sinó una opció que pren aspecte de resposta racional." És l'opinió d'Ernest Maragall, que ha esmentat els arguments de Salvador Cardús, articulista de l'ARA, com a exemple de l'independentisme que ell es pren "seriosament". Són declaracions fetes al programa El Món, de RAC 1, aquest divendres, com a resposta a les manifestacions de Jordi Pujol d'aquesta setmana.
Davant d'aquest avanç racional de l'independentisme, Maragall creu que els que "fins ara" no ho són, entre els quals s'inclou, han d'oferir "alguna cosa que el pugui contrarestar".

Albert Pla Nualart. El regust amarg del cafè irlandès

Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

Toni Soler. L'únic problema

L'única conclusió saludable de tot plegat és que l'agenda de la recuperació i l'agenda de la construcció nacional convergeixen de manera inevitable. Els que demanen aparcar la reivindicació per centrar-nos en la lluita contra la crisi plantegen un fals dilema; ans al contrari, estem parlant d'un únic problema. L'aspiració d'una major sobirania està íntimament lligada amb la necessitat de dotar-nos dels estris necessaris per a la recuperació econòmica. Començant per la gestió dels nostres recursos propis. No es tracta tant de ser lliures com de ser responsables. De ser políticament adults.

El Periódico

Enric Hernández. Respostes del president Mas.
Es tracta de gestionar tots els impostos que es generen i liquiden a Catalunya a través d'un organisme, d'una agència que depengui, en tota o en bona part, de la Generalitat.
Això el Constitucional no ho va tombar. Es podria començar per un consorci amb l'Estat i acabar amb una gestió íntegra per part de la Generalitat de tots els impostos que es paguen a Catalunya.
Veig que Pujol ha fet una certa mutació en aquest sentit, perquè ell clarament s'havia declarat sempre com una persona no independentista. Em reconforta la mutació independentista de Pujol.


Joan A. Forès
Reflexions

31/01/11. TOP i Associació Catalana d’Expresos Polítics

Benvolguts,

Ahir varem comentar el naixement del TC a partir del TOP, en la versió viscuda de Mossèn Dalmau. I explicàvem que no tothom sap que hi havia hagut una guerra que varem perdre, una postguerra amb camps de concentració amb afusellaments de gent del poble fins el 1954, un genocidi cultural a les nacions espanyoles sotmeses a la dictadura franquista pel “justo derecho de conquista”, un TOP que actuava amb tota la impunitat repressaliant tothom que no pensava en esperit totalitari, una transició pilotada per la dreta, una amnistia a tots els sicaris del franquisme, una acceptació per part dels partits polítics de la monarquia borbònica reinstaurada pel sinistre dictador Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la gracia de Dios, una Constitució amb moltes trampes, entre elles la trampa del Tribunal Constitucional com a quart poder per sobre de tots els altres, uns estatuts d’autonomia de fireta, etc.

Ara l’Associació Catalana d’Expresos Polítics em fa arribar el document següent, que incloc íntegrament:

MEMÒRIA I JUSTÍCIA. CONTRA LA IMPUNITAT I L'OBLIT

“Enguany fa trenta anys de la legalització de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, els orígens de la qual es remunten als anys 60, i que va centrar el seu objectiu a rehabilitar i rescatar de l’oblit els milers de persones que van sofrir la repressió franquista. Durant aquests anys, l'Associació ha impulsat la recuperació d'una memòria històrica que trenqués el silenci darrere el qual s'ha volgut ocultar el terror de la dictadura. Un punt d’inflexió en aquesta perspectiva fou l’acte que va celebrar al Liceu, el 22 d’abril del 2002, un gran homenatge als detinguts, torturats, empresonats i assassinats pel feixisme que va culminar amb la lectura de la declaració en què es reclamava la creació del Memorial Democràtic: una institució pública que havia de garantir als ciutadans i les ciutadanes el coneixement d’aquell combat com a llegat irrenunciable, especialment per a les noves generacions, “perquè és la història d’aquest país, és la història del seu país” i perquè sense aquella lluita no es pot entendre la consecució de les llibertats democràtiques.

Volem posar l'èmfasi en el fet que la dictadura va ser molt llarga, fins l’any 1977, mitjançant una repressió sistemàtica contra qualsevol forma de dissidència o oposició. Una violència institucional abocada a impedir les llibertats democràtiques sense que cap dels seus protagonistes (polítics, militars, policies, jutges, poders econòmics, Església) mai no hagin assumit cap responsabilitat.

Una dictadura a la qual s’enfrontaren, des de bon principi, militants antifeixistes que, amb la seva lluita heroica, n’impugnaren el contingut i l’existència, patint per això una gran repressió.
Tanmateix la lluita va seguir durant “el desarrollismo” i fins i tot després de la mort de Franco, quan es volia continuar la dictadura malgrat que ja no hi era el dictador.

Els anys 60 i 70, milers i milers de persones, joves en gran part, procedents de molts sectors
-estudiantils, intel·lectuals, jurídics, fins i tot religiosos, i especialment obrers-, van donar un nou impuls a la lluita per la llibertat. Moltes d'elles van patir l’acció dels tribunals militars, dels estats d’excepció i del TOP, el tribunal especial que entre 1963 i el gener de 1977 va incoar 22.600 procediments judicials i va processar més de 50.600 persones per “delictes” com ara manifestarse, reunir-se, fer vaga, constituir i participar en sindicats, formar part d’un partit il·legal, –és a dir, de qualsevol partit- o simplement atrevir-se a pensar en veu alta.

Fins ara l’acció memorial ha posat l’èmfasi, amb tota justícia, a vindicar l’acció dels militants
antifeixistes de la postguerra. Creiem arribat el moment de vindicar la memòria d’aquest
antifranquisme dels anys 60 i 70 -que hem englobat, gràficament, sota la denominació de
“Generació TOP”- per tal que el seu testimoni constitueixi un incentiu més en el compromís
permanent de lluita per la llibertat i la justícia social a la Catalunya i el món actuals, motius pels
quals vàrem lluitar i que, malauradament, no només estan lluny de ser assolits en la seva plenitud sinó que es troben amenaçats per la imposició de nous valors conservadors.

Per tot això convoquem un acte de reivindicació de la memòria dels represaliats pel Tribunal de Orden Público i de totes les persones que no es van resignar i van lluitar contra la dictadura i per les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya durant aquells anys –la “Generació TOP”- i, en conseqüència, un acte de denúncia de la impunitat i l’oblit.
Exigim l'anul·lació de les sentències emeses pel TOP i per tots els tribunals franquistes, il·legítims per origen i naturalesa. El seu manteniment és signe d'un dèficit democràtic inacceptable.
Animem les noves generacions, les d'avui i les del futur, a continuar la lluita i el seu compromís en defensa dels valors democràtics i la justícia social, tan amenaçats avui, i que per tant, ara més que mai, cal proclamar i reivindicar.”

Associació Catalana d’Expresos Polítics Desembre 2010
Col·laboració econòmica per a la seva publicació: 2100-3035-64-2102745995 (referència: TOP)


Joan A. Forès
Reflexions

30/01/11. Mossen Dalmau, el TOP i el TC i Estrasburg

Benvolguts,

Avui hi ha dues informacions sobre et Tribunal de Orden Público (TOP). La majoria de catalans no saben què era el TOP. Però molts el recordem en tota la seva cruesa i ara val la pena de fer-ne esment.

La primera informació la comentem avui i l’altra la comentarem demà.

A l’Avui hi ha un article de Mossèn Josep Dalmau, castigat el 1977 per la jerarquia eclesiàstica i exiliat al poblet de Gallifa des d’aleshores.

El títol és Mossèn Dalmau. Del TOP al TC:

Mossèn Dalmau explica el naixement del TOP i demostra com el TC és el successor del TOP, amb mèrits propis i amb nota.

Comença explicant com el que ens varen vendre com a “canvi democràtic”, inicialment previst per la voluntat política de fer desaparèixer el franquisme va resultar en que els esclaus o súbdits (ara en diuen ciutadans) del règim franquista varem haver de suportar com després de mort el sanguinari dictador el seu “atado y bien atado” va funcionar i encara està funcionant avui!
Mossèn Dalmau explica que va descobrir un cop acabada la Constitució com s’hi havia introduït l’entitat Tribunal Constitucional (TC), creat per Suárez el 1977, i com li dedicaven un edifici sencer exprés per fabricar sentències a favor de la Constitució i per tant contra el poble. Mossèn Dalmau recorda que fou el primer capellà processat a l’Estat Espanyol (no hi compta els capellans bascos que varen sofrir judicis sumaríssims per part de tribunals militars de l’exèrcit d’ocupació i que varen ser afusellats a continuació).

Explica com va fer veure als futurs i inexperts diputats del parlament de Catalunya (altrament dit de la senyoreta Pepis), que el TC si no era una còpia del TOP s’hi assemblava molt, pels fidels membres que els representen, els continguts i la feina que realitzen.
Continua explicant com ell i tres altres súbdits del règim franquista foren jutjats i condemnats pel TOP, creat expressament aquell any 1960 per perseguir els dissidents ja que els tribunals ordinaris, els tribunals militars i el Suprem no es varen sentir jurídicament competents per continuar la farsa en aquell cas.

El TOP va néixer amb jutges triats i amb un sou superior al dels altres magistrats com a “plus d’obediència”.

El delicte dels quatre súbdits era encapçalar un manifest de 234 súbdits més demanant que es revisés i verifiqués el rumor que corria sobre la tortura soferta a la comissaria de Via Laietana per Jordi Pujol.

Continua Mossèn Dalmau dient que ara que el TC, ha començat a vomitar dards enverinats a mansalva contra Catalunya, què ens toca fer?

Continua dient que un articulista del mateix diari va escriure fa poc que, sense eufemismes, “Espanya està en guerra contra Catalunya”, i jo hi afegeixo que del 36 al 39 també va estar en guerra contra Catalunya, i ens va guanyar. I proposa que alguna entitat del tipus de la “Convenció per la Independència” iniciés un recurs legal contra l’esmentat TOP (ai, TC), que vomita sentències legals però no legítimes, com ja han fet dos ciutadans, Quim Torra i Jordi Cortada al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg.

Acaba dient que la gent del carrer creu que alguna cosa s’ha de fer per protestar, qualsevol cosa menys callar i viure subjugats...

Doncs la gent del carrer ha d’ajudar a que el Parlament declari la independència...


Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 30 de gener de 2011

29/01/11. López Tena al Parlament

El diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, ha comparegut aquesta tarda en roda de premsa i ha demanant a totes les forces polítiques la condemna de la violència que van patir els quatre diputats diumenge passat al País Valencià. Ha demanat també molt especialment el pronunciament de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert i de la Mesa del Parlament. No obstant, ha agraït a Ciutadans la seva condemna pública afegint que és el més normal en democràcia.
En segon lloc el diputat ha desmentit una notícia d’ahir dilluns publicada pel diari Ara en la qual es feia referència que a la candidatura municipal Junts per Sant Vicenç de Sant Vicenç dels Horts, encapçalada per Oriol Junqueres, hi hagi militants de SI.

Pel que fa a la polèmica sobre la nacionalització de caixes presentada ahir per la ministra Elena Salgado, López Tena ha explicat que l’any 2009 “ja es veia a venir que Catalunya es quedaria sense caixes”, com exemplifica el seu article publicat el juliol de 2007 al diari Avui que es titulava, precisament, “Catalunya sense caixes”. En aquest sentit, Tena ha dit que “denunciem i lamentem que el Govern de la Generalitat de Catalunya hagi manifestat la seva impotència i hagi dit que no hi pot fer res”. Es per aquest motiu que ha demanat al govern respostes sobre què farà perquè els diners dels catalans i les catalanes “no estiguin en mans de l’oligarquia espanyola”. I en el cas que la resposta sigui la passivitat o incapacitat “si no poden impedir que ens robin, que dimiteixin, en la vergonya i el deshonor”.

Finalment, en relació al nomenament aquest matí d’Uriel Bertran com a portaveu del Grup Mixt ha aclarit que aquest nomenament no correspon a la Mesa sinó que correspon al propi Grup Mixt. Es per això que ha explicat que “en compliment de la llei ha estat nomenat per la majoria de quatre diputats dins el grup”.

Pots veure el vídeo de la compareixença en aquest enllaç

29/01/11. El Cercle Català d’Història.

Benvolguts,

Avui em plau presentar-vos la institució Cercle Català d’Història, conjunt d’historiadors crítics amb la història, la literatura i la cultura en general  que Espanya ens està venent des de fa 500 anys a base de tergiversar tot el que sigui per demostrar que Catalunya va deixar d’existir (si havia existit mai) a final del segle XV o abans i que per tant que totes les glòries culturals i navals eren espanyoles. I ja se sap que la història l’escriuen els vencedors...
Podeu entrar al seu web i passejar-vos-hi ja que paga la pena.

Com a mostra de les seves investigacions:
“L'estudi d'aquells mapes, portolans o altres documents als quals tenim accés en les diferents biblioteques, arxius o museus d'arreu d'Europa i del món, ens porten a descobrir una excepcional sorpresa que no pot i no ha de passar inadvertida a ningú: la història que ens han explicat des de petits no coincideix amb la representació gràfica que ens aporten els diferents autors i que provenen de països diferents i d'èpoques diferents. La lectura que ens aporta la cartografia ens dona a entendre que cal tornar a revisar-ho tot de nou...”

Cal potser recordar que Espanya no havia sigut mai cap potència naval abans del segle XV? Tenia drassanes? No! Tenia cartògrafs i cartografia pròpia? No! Tenia Consolats del Mar en alguna terra estrangera? No! Què tenien doncs? La Mesta i els Hijosdalgo! I amb això com a tot bagatge cultural no es va a Amèrica ni s’escriu el Quixot...!


Joan A. Forès
Reflexions

29/01/11. Deficit Fiscal, "alpiste" i impost de succions

Benvolguts,

Del web d’ERC:

Ridao: 'A Madrid no s'hi ha d'anar a demanar permís ni perdó, s'hi ha d'anar a reclamar els 10.000 milions de dèficit fiscal'

Ara se’ls acut a ERC de reclamar els 10.000 milions de dèficit fiscal! I en els 7 anys de poltrona no recordo que els haguessin demanat massa vegades! I no són 10.000, sinó 22.000 milions (vegi’s llibret del CCN).

Un tast:
“El secretari general d'Esquerra, Joan Ridao, ha valorat aquest dissabte a Tarragona que 'és lògic que el Govern de la Generalitat afronti un pla d'austeritat per superar les tensions de tresoreria que genera la crisi, no pas la disbauxa com diu Artur Mas'. Ridao ha recordat que 'l'anterior govern va haver de superar la tensió assistencial amb àmbits com la sanitat, l'educació i els serveis socials en un context de crisi econòmica. Però no hem d'anar a Madrid a demanar permís ni a demanar perdó, el que hem de fer a Madrid és abordar les reformes estructurals començant pels 10.000 milions d'euros de dèficit fiscal, pel deute històric de la sanitat, i també per tota aquella despesa que el Govern de Madrid, per exemple amb la Llei de Dependència ens endossa i que no ens correspon' per recordar que 'va ser el mateix Artur Mas qui quan va pactar el nou Estatut amb Zapatero va dir que mai més hauríem d'anar mai més a Madrid a pidolar absolutament res'.
Però el Guerra va dir que ja aniríem tornant a Madrid “para mas alpiste”.
En la mateixa notícia hi ha un làpsus divertit:
"Ridao ha asseverat que 'sembla que aquest govern és captiu d'algunes promeses demagògiques i populistes de quan era a l'oposició, s'idealitzen les coses només per erosionar' en referència a l'eliminació de l'impost de succions."
Succions és un mot molt ben trobat. Insuperable quan es tracta d’impostos...


Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 27 de gener de 2011

27/01/11. Rodalies, vagues encobertes i similars

Benvolguts,

Avui es pot comentar el servei (?) de Rodalies, vagues encobertes i similars.

En Tharrats com sempre, l’encerta.

Que el traspàs dels horaris, dels preus dels tiquets i del color de la gorra dels caps d’estació de l’estat a la Generalitat ja es veia que no duria enlloc queda clar.

Per què no s’han traspassat tot, vies, vagons, màquines des que el nou estatut ho preveia? Ara és un galimaties i em recorda el següent acudit:

“Les altes jerarquies del transport en un país europeu varen arribar a la conclusió que si els països més avançats com el Regne Unit, el Japó i d’altres circulaven per l’esquerra devia ser per alguna cosa i van proposar canviar-ho en el seu país. Tanmateix varen decidir que per tal que el canvi no fos tan traumàtic començarien canviant la circulació de cotxes de dreta a esquerra i al cap de sis mesos canviarien també la circulació dels camions...”

Al mateix temps s’han de canviar les concessions a RENFE, a ADIF, etc. Una política d’infraestructures potent i responsable hauria de començar per eliminar tants vestigis, usos i costums del passat com sigui possible. Ho dic perquè els sindicats de RENFE en particular han sigut sempre bel·licosos amb el traspàs de serveis!

La vicepresidenta Ortega ja ha advertit que poden canviar de concessionari, amb el que deixaríem de tenir un altre enemic a casa! Recordeu que la infiltració d’enemics a Catalunya va començar amb Secretaris d’ajuntaments, notaris, jutges, policies però també amb empleats d’empreses semipúbliques com les companyies de ferrocarrils, de telèfons i de correus.

També els sindicats varen fer el mateix camí, varen començar sent catalans com el CADCI que durant la guerra va ser absorbit per la UGT, se'ls varen apoderar dels locals de la rambla de Santa Mònica, dels camps d’esport, etc, varen estar 40 anys en mans de la Falange  i en la transició amb la devolució dels bens robats durant la guerra van ser retornats no als seus legítims propietaris, el CADCI, sinó a la UGT! També la CONC (Comissió Obrera nacional de Catalunya) que ha passat a ser absorbida per les CCOO espanyoles (Joan Carles Gallego és ara no el secretari nacional de la CONC sinó el secretari general de CCOO de Catalunya).

Cal donar les concessions administratives a empreses que hagin demostrat que saben, volen i poden donar un bon servei: Ferrocarrils de la Generalitat, potser?

L’article d’opinió de l’Avui explica la vaga sota el títol:

Una vaga encoberta no condueix a cap solució,:
“El desgavell que hi ha hagut al servei de rodalies tota aquesta setmana i que haurà afectat uns 300.000 usuaris diaris ha tornat a posar sobre la taula, com malauradament ja comença a ser una constant, l'etern dilema de si la reclamació d'uns pocs –una cinquantena dels gairebé 600 maquinistes– pot perjudicar la majoria.

El camí per denunciar aquest fet, però, és, justament, presentar una denúncia contra la companyia o fer una vaga legal amb els seus serveis mínims i no pas perjudicar desenes de milers d'usuaris, cansats de tants anys de problemes. I tot això sense entrar en el possible fet que darrere de les reivindicacions dels maquinistes –que caldria analitzar de manera global i, per tant, també tenint en compte el moment de crisi actual– hi hagi interessos sindicals.”

Un altre article, de Ferran Espada, també a l’AVUI amplia el debat:

El caos a rodalies, qüestió de justícia i responsabilitat
“L'enèsima situació de desgavell que afecta l'usuari de rodalies no perquè sigui reiterada és menys sagnant. Primer van ser les deficiències històriques de la xarxa; després, la greu afectació de les obres del TAV a l'entrada de Barcelona i, finalment, la reivindicació d'un col·lectiu minoritari com és el dels maquinistes. Però el cert és que ja fa una colla d'anys que la xarxa de rodalies, artèria de mobilitat vital, és un veritable desastre.

La gran incògnita és el paper del govern. Aquest és un conflicte que afecta la xarxa catalana que no té res a veure ni amb avaries ni amb vies no traspassades, sinó amb les relacions laborals de l'empresa a la qual la Generalitat –no l'Estat, sinó la Generalitat– ha contractat el servei. I la qüestió és òbvia: traspassades les rodalies, el govern no hauria ara d'eludir la responsabilitat. L'hauria d'assumir plenament. Si és que ens creiem que la Generalitat és la màxima representació política de la ciutadania d'aquest país.”

Joan A. Forès
Reflexions

dimecres, 26 de gener de 2011

26/01/11. Jordi Pujol: O l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, o la independència

Benvolguts,

El panorama polític català s’està encenent cada cop més. M'agrada! Ahir Jordi Pujol va fer unes declaracions expressant l’equivalent pacífic al crit del Che Guevara “Patria o muerte”. Vegem com ha respost Jordi Pujol a l’ofensiva recentralitzadora i com han reaccionat els partits polítics.

Editorial del Centre d'Estudis Jordi Pujol:
“Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec
Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.”

Article a l’ARA de M. Colomer. Dos paràgrafs:
Jordi Pujol: "Una Catalunya independent és viable"
L'expresident adverteix que davant l'ofensiva recentralitzadora i homogeneïtzadora "l'alternativa ara ja només podria ser la independència". "L’opció independentista és de difícil realització. L'altra no és tant difícil perquè equival a rendir-se", etziba.
I encara més: "Mentre esperem el dia d'un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament". L'expresident considera que "Catalunya té país" i "gent amb iniciativa", malgrat la crisi i la "hostilitat espanyola". "I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir!", conclou.

Article de l’ARA:
Mas fa una crida a "rearmar jurídicament Catalunya" contra els intents de "laminació" de l'autogovern
El president es reunirà amb Zapatero el 7 de febrer. Duran i Lleida i el president espanyol s'han trobat aquest matí al Congrés, just l'endemà que Pujol plantegés el dilema "independència o rendició"

Article de La Vanguardia:
Pujol ya no ve argumentos para oponerse a la independencia de Catalunya.
El ex presidente cree que al nacionalismo mayoritario ya no lo quedan argumentos para oponerse a esta opción.
Barcelona. (EFE).- El expresidente catalán Jordi Pujol ha contemplado este martes, por primera vez de manera abierta, la independencia de Catalunya como una posible "alternativa" ante "la marginación y el ahogo" al que se quiere someter a los catalanes en la España actual, y ha dicho no ver argumentos para oponerse a un Estado propio.

Article de Solidaritat catalana per la Independència:

Uriel Bertran: “Convidem a Jordi Pujol a adherir-se a SI, ara que Jordi Pujol dóna la raó als independentistes però CiU no dóna la raó a Jordi Pujol”.

Després que Jordi Pujol hagi donat la raó als independentistes i reconegui la independència com a via perquè Catalunya no desaparegui com a nació, Uriel Bertran, portaveu i diputat de Solidaritat Catalana per la Independència s’ha mostrat satisfet per aquest posicionament però ha remarcat que en aquests moments CiU i el Govern treballen en contra de l’estratègia de la independència acatant tot el que dicta Madrid “Convidem a Jordi Pujol a adherir-se a SI, ara que Jordi Pujol dóna la raó als independentistes però CiU no dóna la raó a Jordi Pujol”.
El diputat ha recordat que “durant la campanya electoral vam fer una proposta d’acord nacional a Artur Mas per declarar la independència, que no ha rebut resposta. CiU ens està demostrant, dia a dia, que lluny d’acostar-se a la independència, només es dedica a acatar submisament tot el que s’imposa des de l’Estat espanyol: la desaparició de les Caixes, l’espoli fiscal o la limitació en el pressupost de la Generalitat...”
 http://www.solidaritatcatalana.cat/noticies/uriel-bertran-201cconvidem-a-jordi-pujol-a-adherir-se-a-si-ara-que-jordi-pujol-dona-la-rao-als-independentistes-pero-ciu-no-dona-la-rao-a-jordi-pujol201d

Joan A. Forès
Reflexions

26/01/11. Principi d'ordinalitat. Alemanya. Lands rics i pobres

Benvolguts,

Si ho recordeu en una Reflexió del 25 de novembre havíem parlat de les balances fiscals i del principi d’ordinalitat segons el qual en un país federal els estats més rics paguen i els més pobres cobren per tal d’anivellar, però sense perdre mai l’ordre inicial, o sigui el més ric continuarà sent el més ric (però no tant ric) i el més pobre continuarà sent el més pobre (però no tant pobre). A l’estat espanyol NO es compleix el principi d’ordinalitat i així com Catalunya és el tercer país més ric abans de l’anivellament passa al lloc onzè després, mentre que Extremadura que abans era al lloc onzè després passa al PRIMER! On sí que es compleix el principi d’ordinalitat és a Alemanya, com veurem en l’article de l’Avui.

Ja que a Catalunya tenim un nou govern, en principi menys lligat al govern espanyol que el del tripartit, ja poden prendre nota Mas, Duran i Fernández Bozal que han de barallar-se fins a l’extenuació amb el govern espanyol, abans de les eleccions ja que després serà massa tard, per tal de respectar almenys el principi d’ordinalitat. O sigui que si el nostre govern no és independentista almenys que sigui més sobiranista i no continuï admetent el dèficit fiscal crònic que patim.

Aquest preàmbul  serveix per presentar la notícia d’avui a l’Avui redactada per Gemma Serra:

·         Els lands rics volen justícia del Constitucional alemany

·         Els estats de Baviera, Baden-Württemberg i Hessen s'alcen en guerra contra el sistema de finançament federal


Observant el quadre de més amunt es veu que:
“Baviera, Baden-Württemberg i Hesse, els tres estats federats “rics” per antonomàsia d'Alemanya, s'han cansat de ser contribuents nets eterns a la bossa comuna del sistema de finançament federal. A les portes de l'any electoral alemany, en què s'ha de renovar el Parlament de set dels setze lands del país, els caps dels governs dels tres estats més poderosos del país –Horst Seehofer, per Baviera, Stefan Mappus, de Baden-Württemberg, i Volker Bouffier, de Hessen, tots tres conservadors– es van reunir ahir per llançar el seu ultimàtum: “O es modifica el sistema de repartiment o anem al Tribunal Constitucional”.
Per al Partit Socialdemòcrata (SPD), es tracta d'una maniobra clarament electoralista.
Per a la Unió Cristianodemòcrata Alemanya (CDU), de la cancellera Angela Merkel, és una acció destinada a corregir els desnivells entre estats rics i estats pobres, i no amenaça de trencar el principi de la solidaritat entre els uns i els altres sinó que aspira que, si més no, els donants tinguin competències més àmplies quant a recaptació i repartiment fiscal.
En conclusió, malgrat que a Alemanya, com a tot arreu, excepte a l’estat espanyol, el principi d’ordinalitat és, evidentment, sagrat, els estats rics es revolten potser no demanant un altre repartiment sinó compensant-ho amb més avantatges.


Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 24 de gener de 2011

24/01/11. Una oportunitat del TC per rectificar (?)

Benvolguts,

Incomprensible Editorial del Periódico que pretén (?) donar oxigen a Mas. Intenta vendre’ns que un diàleg amb el nou TC podria girar la sentència com un mitjó i fer que la dita castellana “donde dije digo digo Diego” es complís! O que el nou TC d’un dia per l’altre renegués de la seva doctrina anterior i en produís una altra completament diferent. Au, au!

Aquest punt sembla irrealitzable però pot ser que els maquiavèlics prínceps del PSOE pensin que podrien tirar uns quants anys més amb la pastanaga de la rectificació o reconsideració. S’ha de tenir en compte que el PSOE està molt acabat i que el PP guanyarà pràcticament segur les properes eleccions espanyoles fins i tot si, com a resultes d’aquest estat d’opinió que el PSOE pretén crear, CiU i el tripartit s’afegissin al PNB i a Coalición Canaria i tornessin a ajudar Zapatero, amb els pressupostos. I tal com diu el comentari més valorat a l’article: Madrid mana, Catalunya obeeix, l'Estatut no serveix per a res.

Després de la reflexió toca la seva expressió gràfica amb un acudit del Perich del llibre “Diálogos entre el poder y el no poder” del 1975:


I ara uns retalls de l’editorial del Periódico de títol:
Una oportunitat del TC per rectificar:

La reelecció de dos dels magistrats més favorables a l'Estatut com a president i vicepresident1 del renovat -encara que no completament- Tribunal Constitucional (TC) és un fet rellevant que mereix algunes reflexions.
La primera és que ara s'entén l'afany del PP per dificultar la renovació dels quatre magistrats elegits pel Senat. Va ser aquest retard de tres anys respecte del que fixa la Carta Magna el que va permetre que el TC emetés una sentència que, fins i tot rebutjant el recurs del PP, va implicar una seriosa correcció de l'Estatut votat pel Congrés i el Senat i ratificat pel poble de Catalunya.

La segona reflexió és que la sentència de l'Estatut seria avui diferent. I el nou equilibri del TC podria permetre una reconsideració del contenciós. El dany a la confiança dels catalans en la Constitució del 1978 i l'Espanya plural ja està fet, però les grans batalles constitucionals no es guanyen en un dia. L'experiència d'altres països, com els Estats Units, respecte de lleis substancials pot servir d'exemple.
I les forces polítiques que van recolzar l'Estatut -principalment l'esquerra espanyola i el catalanisme- necessiten neutralitzar els greus errors dels últims anys. Tota prudència és poca, però es pot iniciar una rectificació que seria positiva per a Catalunya i per a Espanya, ja que una Espanya en la qual Catalunya estigui incòmoda sempre serà més feble i inestable.
1)      Vicepresident: Eugeni Gay. Vegeu Reflexió del dia 08/08/10 de títol Elogi del magistrat independentista

Comentari més valorat a l’article del Periódico:
Encara ens volen vendre el "cuentu" de que la sentència del TC va ser culpa dels malvats dretans. La realitat és que els anomenats progressistes (controlats pel PSOE) van recolzar les retallades igual que els conservadors (controlats pel PP). Sigui qui sigui el president, la doctrina del TC és la mateixa: Madrid mana, Catalunya obeeix, l'Estatut no serveix per a res. Això va dir la sentència i això diran les properes sentències. Esperar una altra cosa és voler enganyar el personal.


Joan A. Forès
Reflexions