dilluns, 25 de setembre de 2017

07/07/2017. [Vídeo] Un ciutadà li etziba a Domènech les raons més contudents per votar l'1-O. "Vull ser ciutadà d'una república, no súbdit d'una monarquia imposada per la dictadura". I nosaltres hi afegim: Heu pensat mai si preferiu una República Catalana, hereva de la del 1931, i hereva de la Mancomunitat de Catalunya o si preferiu una Monarquia Borbònica hereva de la dictadura franquista, hereva de la dictadura de Primo de Rivera?

Benvolguts,

Tal com s’ha posat la carcúndia española aquesta setmana passada, creiem que és indispensable afegir al Bloc Reflexions comentaris i articles que no havíem publicat encara i que poden ajudar-nos a comprendre què hem de fer l’1-O.

Aquest és un tros d’una pregunta en un debat a la UPEC 2017:
Escolteu el vídeo que dura només un minutet!

En treiem una frase molt contundent:

“Vull ser ciutadà d'una República, no súbdit d'una monarquia imposada per una dictadura…


Heu pensat si preferiu una República Catalana, hereva de la del 1931, i hereva de la Mancomunitat de Catalunya o si preferiu una Monarquia Borbònica hereva de la dictadura franquista, hereva de la dictadura de Primo de Rivera?

Vegem l’article:

25/09/2017. El franquisme i el borbofranquisme. No hem d’oblidar mai que tot el que Hitler va fer a Alemanya era legal. No hem d’oblidar que a Alemanya està prohibida l’apologia del nazisme i a Espanya el franquisme ha estat sempre legalitzat (fins el diumenge que ve). La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys! Segons ells la seva idea a partir de 1975 fou: “Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant 40 anys.”

Benvolguts,

Sempre hem cregut que aquestes dues vinyetes que hem triat eren dues mostres, seriosa una i jocosa l’altra, del que la Dictadura franquista va ser i fer. 


La primera explica que les lleis no són lleis sinó són refrendades pel poble sense coacció de cap mena (just al revés del que prediquen i executen sense parar els franquistes del PPSOE).

La Ley. La Constitucion. El Estado de derecho. España portadora de valores eternos. Una Grande y Libre.



La segona explica que dels tres feixismes institucionals europeus dels anys 30-40, Feixisme italià, Nazisme Alemany i Franquisme Espanyol, els dos primers varen ser eliminats amb la Segona Guerra
Mundial i el tercer encara dura i brilla esplendorosament (com a mostra el setge ahir a Saragossa del congrés dels diputats d’esquerres espanyols per part dels ultrafranquistes o el setge aquesta setmana passada de les dependències de la Generalitat de Catalunya, la calle es mia que deia el Fraga, per les Forces Armades del borbofranquisme, la Guàrdia Civil, els grisos i l’Exèrcit?).

Des de la Transacció, que no transició, dels anys 75-81, que va tenir la plasmació en el règim borbofranquista que “gaudim” el feixisme (a Espanya se’n deia franquisme i des del 1975 se’n diu borbofranquisme) continua viu. 



Un manifest o full de ruta del borbofranquisme el podríem trobar en aquesta primera frase que hi ha en aquest manifest, inventat nostre però que explica la Transacció:

“Nosaltres els fatxes, l’exèrcit, l’església i les dretes, amb la inspiració divina del Franco, proposem la reinstauració de la monarquia i en contrapartida, tots plegats, ens donem una llei d’amnistia que perdoni tots els crims que els antifeixistes no havíen realitzat en 40 anys i que perdoni també tots els crims que nosaltres els franquistes sí que haviem realitzat durant  40 anys.”

I que permet aquest corol·lari, vist de de fora:

La transició la varen fer ells (la casta), i la varen fer per a ells. I a ells els ha anat molt bé durant 40 anys!

Catalunya va perdre una altra guerra el 1939 i va estar ocupada durant 40 anys des del 1939 al 1975, pels poders fàctics espanyols tot-poderosos que anorreaven cultures com la nostra i assassinaven presidents de la Generalitat com el president Companys.

Si algú creia que el franquisme havia mort al llit, com sol explicar Rufian, ha de ser crític i adonar-se que realment hem viscut 40 anys més en llibertat vigilada, amb l’espoli fiscal instituït a Catalunya. I finalment amb aquesta nova ocupació de les forces feixistes espanyoles és quan els surt la bèstia i actuen com sempre han volgut actuar, malgrat que s’han limitat a robar i fer por i s’han privat ells mateixos de l’acció violenta fins que s’han adonat que ens n’anavem!

Doncs ens n’anem i el diumenge que ve votarem majoritàriament la nova República Catalana. Adéu siau!


Joan A. Forès
Reflexions 

dissabte, 23 de setembre de 2017

22/09/2017. Editorial. Vicent Partal. L’orgull de ser un sediciós. Perquè jo crec que és un honor ser acusat de sedició per un estat autoritari que viola les seues pròpies lleis per atacar els drets democràtics. És honorable ser acusat de sedició pels qui detenen polítics, amenacen mitjans, violen la correspondència, tanquen webs, assalten dependències del govern, entren sense ordre judicial a impremtes o amenacen directors d’institut. En aquestes circumstàncies i amb aquests comportaments, jo no vull estar entre els defensors del seu ordre: preferisc ser un sediciós.



Vicent Partal


L’orgull de ser un sediciós
«Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats»


 22/09/2017  22:00

Ara ens diuen sediciosos. Ens acusen, de fet, de ser sediciosos. A tots els qui hem anat a les manifestacions en defensa de les institucions catalanes. A desenes de milers de persones, a centenars de milers de persones. Tots som sediciosos. Ho diu el tinent fiscal Miguel Ángel Carballo Cuervo en un paper que passarà a la història de la infàmia jurídica. Ell no ho entendrà mai, això, però l’acusació, com a mínim per a mi, és un honor.


Ser acusat de sedició és un privilegi quan qui ho és s’empara en l’obsessió d’enfrontar la llei a la democràcia. Quan es refugien en un article d’una constitució portat a mà dins un sobre pels militars de Franco. Quan ens diuen que, fem el que fem, el seu paper pot més que les nostres mans. Potser tots plegats hem trigat massa temps a enfrontar-nos-hi, però el tabú ja no s’aguanta: és el poble qui decideix, no les taules d’una llei vella i decrèpita que ja ni respectem ni reconeixem com a pròpia.
És més: formar part dels sediciosos avui és una presa de posició inexcusable. Perquè els qui ens acusen de sediciosos amb això, i fent això, només intenten mantenir els furs del seu règim corrupte que per primer vegada veuen amenaçat de manera seriosa. I jo no em posaré mai al costat de gent que és capaç de dir que qui la fa la paga, mentre dissimulen cínicament que el seu partit és el més corrupte d’Europa, mentre fan veure que no tenen centenars de militants que encara no han pagat pel que van fer, mentre trenquen impunement discos durs, mentre violen la separació de poders i posen les institucions de l’estat no només al servei de l’executiu sinó, encara més i pitjor, del partit.

Però per sobre de tot, deixeu-me dir que ser sediciós avui em sembla una necessitat moral imperativa. Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats, polítics elegits pel vot popular amb fiscals i tribunals d’excepció, el vot d’un poble pacífic amb la coerció d’un estat deslegitimat. Encara més:

sóc sediciós, i amb molt d’orgull, perquè vaig aprendre de menut, i des d’aleshores ho he cregut sempre, que entre la llibertat i la tirania simplement no hi ha cap opció per a triar.

Vicent Partal





21/09/2017. Puigdemont demana a Europa que intervingui a Catalunya. El president de la Generalitat fa una crida a la comunitat internacional a donar suport als catalans en un article a 'The Guardian'. La Comissió Europea té "el deure d'intervenir" en la situació catalana perquè Espanya "ha violat la carta europea de drets fonamentals". "Els valors europeus, els drets civils, la llibertat d'expressió, la d'informació i la de reunió estan sent violats pel govern central". L'intent d'Espanya de bloquejar el referèndum de Catalunya és una violació bàsica dels nostres drets', el president de la Generalitat assegura que Catalunya s'ha trobat en aquesta "inacceptable situació" després d'haver demanat diàleg polític "dotzenes de vegades" a Madrid.

Benvolguts,

Aprofitem que no havíem esmentat els esdeveniments des del dia 20 cap aquí, comentant aquest article del Directe.cat sobre l’article del president Puigdemont al diari The Guardian.
Redordem que quan es va publicar l’article el TSJC havia prohibit als mitjans de comunicació catalans de publicar propaganda sobre el Referèndum i la GC havia acabat d’entrar a les diferents dependències de la Generalitat, començant per la Conselleria d’Economia. Des d’aquest dia ha passat de tot. Al final resulta que la culpa és nostra i que si hem molestat els pobres GC que estaven fent la seva feina destructiva i de robatori de la nostra documentació, no ho havíem d’haver fet perquè el puto amo de tot és el Gobierno de España. Avui diuen que volen empaperar els Presidents d’Òmnium i de l’ANC pel seu dret (equivocat) a queixar-se i protestar, no dels GC que en principi fan el que els diuen de fer, sinó del capteniment salvatge del Gobierno espanyol, amb total menyspreu de les institucions catalanes.

En l’article el president ha assegurat aquest dijous que la Comissió Europea té "el deure d'intervenir" en la situació catalana perquè Espanya "ha violat la carta europea de drets fonamentals".

Vegem però la crònica de l’article del President al The Guardian:

divendres, 22 de setembre de 2017

21/09/2017. Francesc-Marc Álvaro. “No torneu!”. No volváis! “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. Mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Reclam del domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ¬diuen “sí, bwana”. Els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; Gregorio Marañón subratlla que el “pecat principal” del Conde-Duque va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”.

Benvolguts,


“No torneu!”


21/09/2017 04:20

Una piulada de la dirigent i portaveu de Podem al Congrés dels Diputats, Irene Montero, explicava ahir que parlamentaris del PP van cridar “No torneu!” quan els representants d’ERC i del PDECat van abandonar l’hemicicle, en protesta per la repressió impulsada pel Govern espanyol a Catalunya. “No torneu!” és una frase que anuncia una voluntat d’exclusió explícita, un lema que ho resumeix tot: no us volem aquí, però sí que volem que Catalunya continuï formant part del Regne d’Espanya. El moment em va recordar un vell acudit segons el qual un espanyolista reaccionari amolla aquesta paradoxal sentència: “Qué bonito es Catalunya, lástima que esté llena de ­catalanes”.

El crit “No torneu!” que va sortir de la boca sincera de diputats conservadors ens indica tres coses. En primer lloc, la mentalitat purament colonial d’uns determinats polítics espanyols. Colonialisme és –i del pitjor– reclamar el domini etern sobre un territori, però no voler, en canvi, escoltar ni veure aquells indígenes que no ­diuen “sí, bwana”. En segon lloc, ens recorda que els separadors, a Espanya, van sorgir molt abans que els separatistes; en aquest sentit, paga la pena de llegir la monumental biografia del comte-duc d’Olivares que va escriure Gregorio Marañón, en què el cèlebre metge subratlla que el “pecat principal” del personatge va ser “l’etern pecat de la incomprensió pel Govern central de la psicologia del poble català i, en conseqüència, la tècnica inconvenient amb què fou tractat”. I, en tercer lloc, la negativa a fer política i a escoltar els arguments dels adversaris, com si la seva absència de la Cambra Baixa resolgués el problema.

Retrat de Gaspar de Guzmán, comte-duc d'Olivares (Getty)

Mentre ahir al migdia passejava pel centre de Barcelona, on les protestes de molts ciutadans davant la Conselleria d’Economia de la Generalitat convivien amb l’aperitiu que d’altres prenien tranquil·lament a les terrasses assoleiades, vaig pensar en la molta feina feta pels separadors fins avui. Uns separadors que, de tan integrats en la cultura política espanyola, ja no són percebuts com a tals. Separadors com els que van impulsar les firmes contra l’Estatut del 2006, separadors com els que van proclamar que preferien una empresa alemanya abans que una catalana per a l’opa sobre Endesa, separadors com els que consideren normal que un català no pugui arribar a cap del Govern espanyol, separadors com els que creuen que parlem la llengua catalana per molestar, separadors que respecten totes les identitats del planeta excepte la d’aquí perquè afirmen que és “un invent de la burgesia”, separadors que han volgut humiliar milers de ciutadans de Catalunya durant anys, des de diaris i tertúlies de ràdio i tele­visió... Ara, els separadors demanen mà dura contra els separatistes. Ara, han fet tard.

La mà dura no aturarà l’independentisme. Les detencions potser impediran el referèndum, però faran créixer els partidaris de la secessió. Ahir, alguns coneguts em confessaven la seva conversió a la cosa estelada, per obra i gràcia de l’estil turc de Rajoy. Ho explico sobretot per als que ­llegeixin La Vanguardia a Madrid: una gran majoria ha perdut la por. Quan no et sents respectat –llegiu el magnífic article d’Antoni Puigverd de dilluns– només et queda respectar-te a tu mateix. Els que han dit “prou” no són fanàtics, ni bojos, ni abduïts, ni adoctrinats. Les persones que han dit “prou” han deixat de viure en la resignació i s’han donat una oportunitat. Fins i tot discrepant de l’estratègia dels polítics independentistes, fins i tot distanciant-se de certes fraseologies o estètiques. Per això les amenaces no tenen efecte sobre milers de catalans i això és, objectivament, una fractura irreversible de l’autoritat de l’Estat dins la societat catalana. Rajoy hauria de saber que el concepte d’Espanya que ell vol mantenir a força de prohibicions, suspensions, inhabilitacions, multes, registres i pressions de tota mena és mercaderia defectuosa a Cata­lunya. Per això els contraris a la independència no aconsegueixen fer grans manifesta­cions i per això el friquisme i l’ultradreta patrimonialitzen, per exemple, el 12 d’Octubre. No és només que l’independentisme tingui un relat atractiu i els altres no, és que la pulsió separadora fa sospitosa a ulls de l’ortodòxia tot pa­triotisme espanyol que no es basi en la gàbia i el càstig. Podemos i els comuns –que assagen una narrativa alternativa– són percebuts com un veritable àlien en la nau de l’Estat.

El problema de fons no és el catalanisme polític (ara sobiranisme rupturista), sinó la sospita estructural sobre la catalanitat, entesa aquesta com una identitat molesta (estranya) que amenaça el ser de l’Estat-nació. El centralisme veu la catalanitat (dinàmica, integradora i oberta) com una anomalia, un residu i un obstacle perquè la identitat espanyola generi unes lleialtats fortes que, al seu torn, haurien de convertir Espanya en la França que no ha pogut ser. El crit “No torneu!” expressa la trista impotència dels que només saben el que són quan neguen el dret a ser d’uns altres.


 Francesc-Marc Álvaro.

21/09/2017. Editorial. Vicent Partal. El primer d’octubre és la porta del dia 2: enteneu-ho. «El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d'aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans». Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus còmplices de complicar-ho encara més –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Benvolguts,

Per què celebrem el Referèndum el dia 1? Molt fàcil per poder tocar el 2 l’endemà!

I ara seriosament. La Soraya SS i el Zoido, han explicat que cal enviar més grisos i més GC perquè a Catalunya hi ha ambients tumultuosos. On els veuen els tumults? (tumult és el mot que els jutges poden usar per parlar de disturbis i aplicar més multes i denunciar que a Catalunya hi ha un procés de secessió!!!


Vegem l’Editorial de Vilaweb:

20/09/2017. Editorial. José Antich. En marxa el cop de l'Estat contra les institucions catalanes. Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades.

Benvolguts,

EDITORIAL
En marxa el cop de l'Estat contra les institucions catalanes

José Antich

Barcelona.

Dimecres, 20 de setembre de 2017

Catalunya viu en aquestes hores difícils un cop de l'Estat contra les seves institucions i la democràcia. Un cop tou que té diferents fronts i que pretén per la via dels fets liquidar l'autonomia catalana, assetjar el president i el conjunt del Govern, instaurar un estat de terror i de por en la ciutadania i, finalment, impedir el referèndum del pròxim 1 d'octubre. La repressió és de tal magnitud que en aquests moments l'Estat de dret a Catalunya i les llibertats civils -de manifestació, d'opinió, de premsa, d'empresa- estan seriosament en risc, amenaçades. I, així, amb aquestes dures paraules, i per què no dir-ho, amb tristesa i preocupació profunda, s'ha de dir.
L'Estat ha fet un pas molt perillós, segurament, sense valorar prou bé el moviment que duia a terme. El microclima colpista de Madrid, sempre disposat a solucionar les coses per la força. 

L'Estat ha dut a terme un moviment a la desesperada de qui sap que només per la força pot impedir el normal funcionament de la democràcia a Catalunya, important-li poc el fet de posar en risc la convivència a Catalunya teixida durant generacions i que la dictadura franquista lluny d'esquerdar va ajudar a cohesionar.

Amb tota seguretat, no serà diferent en aquesta ocasió, més enllà de governants i partits que, en comptes d'acceptar que el 80% dels catalans volien votar, han optat per mesures coercitives sense base legal i impròpies d'una democràcia occidental. Però això, també ho saben ells.

A aquesta provocació, perquè, al cap i a la fi, no és cap altra cosa, s'ha de respondre amb serenitat i amb fermesa. Amb la mateixa serenitat que el poble de Catalunya ha fet gala des de l'any 2010, en què el Tribunal Constitucional va liquidar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i que després, a través de mobilitzacions milionàries als carrers, ha reivindicat primer el pacte fiscal, més tard l'estat propi i finalment la independència de Catalunya. La revolució dels somriures, com ha estat conegut el moviment català, que ha admirat Europa, ha de seguir igual sense moure's ni un mil·límetre del seu hàbitat natural i no caure en les provocacions que està rebent. El somriure i els clavells. Contundència i serenitat. Aquest ha de ser el marc de la rèplica que impulsin les entitats sobiranistes.

Però la resposta també ha de ser ferma i inequívoca per part del Govern i de les institucions catalanes. La democràcia només es pot defensar amb més democràcia i d'aquest camí no ha d'apartar-se en aquesta hora difícil davant de la repressió i les amenaces que està rebent. El referèndum de l'1 d'octubre és avui més necessari que mai i els demòcrates, siguin independentistes o no, estan cridats a respondre amb el seu vot al cop de l'Estat que s'està produint a Catalunya. Les urnes han d'omplir-se de paperetes i l'aïllament del Partit Popular ha de fer-se evident amb sis, amb nos i amb vots nuls. Són els ciutadans els que estan convocats a donar aquesta resposta més enllà del que decideixi o pensi aquest o un altre partit polític.

Fa ja molt temps que al Partit Popular el conflicte català se li va escapar de les mans i ha portat Espanya a un atzucac. Els seus socis, Ciutadans i Partit Socialista, en són igual de responsables. Sobretot, els segons, que han renunciat a la seva història i han perdut la seva identitat.

L'envit no és fàcil i els temps de l'equidistància i de les zones de confort han desaparegut. És el preu que han de pagar per deixar la política en mans de la justícia i de la policia. Per renunciar a l'acord i al pacte. Pel pensament únic i l'atac a la democràcia. Per tot això, cal ser al costat de les institucions catalanes, del Govern i del Parlament. Perquè només així els catalans podrem defensar la democràcia.

José Antich