dilluns, 19 de febrer de 2018

15/02/2018. José Luis Álvarez. ‘Els de casa’ frente a ‘els de fora’. Para desactivar al independentismo es necesaria una reforma de la Constitución que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua. El Estado debe atreverse a hacerlo ahora o Cataluña en un futuro se separará de España. El subsistema catalán del capitalismo franquista importó una clase obrera, y media demografía. Cataluña ya no era un pueblo, se convirtió en dos. Los apellidos de las elites catalanas son reveladores.


Benvolguts,


I si ens fixem en l'article:

Abans de preocupar-se per “desactivar” s’haurien de preguntar per què cal desactivar! I si la democràcia serveix per alguna cosa només cal veure, ep! sense fer trampa! què desitja el poble!

Catalunya, i els Països catalans, són comunitats o territoris que varen néixer fa més d’un mil·lenni, i que varen viure com a comunitats, territoris o nacions independents (o interdependents en forma de confederació) durant 700 anys. I aquesta independència ningú no ignora que es transmet amb la sang, amb els costums, amb la llengua! I encara més, tal com el savi economista Alfons Duran-Pich ho va definir fa poc amb gran certesa:

És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques que incloguin el comerç, les arts i els oficis, el capitalisme primitiu de caràcter mercantil, la revolució industrial, l’acumulació de capital, la creació i solidificació d’una burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les associacions cíviques, etc. es poden permetre el luxe de tenir una “societat civil”.

A partir d’aquestes premisses i tenint en compte que l’articulista no pot entendre biològicament que  la base dels nostres països és aquesta, és molt fàcil desmuntar-li els seus arguments per proposar les animalades que proposa:

·         Para desactivar al independentismo es necesaria una reforma de la Constitución que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua. El Estado debe atreverse a hacerlo ahora o Cataluña en un futuro se separará de España
·         Por eso, el momento revolucionario de las pasadas elecciones fue cuando Arrimadas animó a votar en honor a las raíces andaluzas de los trabajadores del cinturón barcelonés. No sorprende que, morena, socialmente ascendente, sin complejos, atraiga tanto odio africano.
·         El subsistema catalán del capitalismo franquista importó una clase obrera, y media demografía. Cataluña ya no era un pueblo, se convirtió en dos. Uno els de casa, otro els de fora (l’articulista no sap o no vol saber que Catalunya ha estat un país de pas, d’integració de cultures diverses, grecs, fenicis, cartaginesos, romans, visigods, àrabs, castellans). És per això que a Catalunya és el poble qui proposa solucions als problemes i són els polítics que les accepten i les fan seves. Recordem que la sentència màxima de la relació entre els comtes catalans i els reis de la Corona Catalano-Aragonesa, en els actes de jurament dels reis a les Constitucions catalanes era:

"Nós, que som tant com vós, i junts més que vós, us hem triat com el nostre Senyor i Rei si conserveu els nostres drets i llibertats, i si non, non".

Crec que ha de ser clar que els manaies que fa 300 anys que patim es mereixen que se’ls expliqui aquesta sentència per si no l’han sentida mai!

El darrer cop que es va celebrar aquesta cerimònia fou el 1701 quan Felip V va jurar successivament les Constitucions del Principat de Catalunya, del Regne de Mallorca, del Regne de València, del Regne de Sicília, etc. Després ens vàrem embolicar tots en la Guerra de Successió a la Corona espanyola, dintre de la guerra europea entre Àustria i França. I els borbons espanyols i francesos varen anar apoderant-se del Regne de València el 1709 a Almansa, de Catalunya el 1714 a Barcelona i del Regne de Mallorca el 1715.

Després varen aplicar-nos els Decrets de Nova Planta que són l’equivalent al 155 en versió segle XVIII.

I com que no han conservat els nostres drets i llibertats sinó tot al contrari, actuant en conseqüència, fem que s’executi la sentència:
“i si non, non".

Vegem l’article:

16/02/2018. Economia. Espanya ens atraca. Aiats Agustí. Entrevista Andrea Firenze, director general de Covestro a Espanya. "No tenir Corredor Mediterrani ens costa temps, milions i competitivitat". Vam prendre la decisió del centre logístic a partir de la informació que teníem: no hi havia cap seguretat de tenir un tercer fil o un Corredor Mediterrani o un ample europeu pel nostre hub. Hem estat obligats a fer una inversió més cara, els trens d'Alemanya canvien els eixos a Cervera i això triga temps, costa milions i ens resta competitivitat respecte d'altres països d'Europa. Però ho havíem de fer, si no, no tindríem matèria primera. El tren és l'opció més flexible. Portar-lo en camió seria una catàstrofe ambiental i de cost. Una bona connexió estalviaria milions a l'any.


Benvolguts,

En aquest Bloc s’ha parlat més de mig centenar de vegades del Corredor Mediterrani.

El Corredor s’havia d’implementar ja el segle passat. La Comunitat Europea (CE) va destinar 140.000 M€ a Espanya amb una part de 60.000 M€ adreçats abans de tot a la construcció del Corredor Mediterrani.

El PPSOE ha estat fent una trampa constant a la CE perquè han usat el concepte (i els diners) del Corredor Mediterrani de dues maneres diferents, o sigui que Espanya ha parlat del progrés del Corredor Mediterrani com si fos part del projecte de l’AVE per passatgers i ja estigués fet i no ha parlat de les vies d’ample europeu per al transport de mercaderies i en canvi la CE va esquitxar els diners per aconseguir unes vies d’ample europeu, separades de les de l’AVE per al transport de mercaderies. És com l’engany del Toco-mocho! I la CE no ha inspeccionat mai si els treballs a Espanya amb els diners de la CE eren per fer el Corredor Mediterrani o per fer l’AVE.

Val a dir que Espanya ha creat infraestructures d’AVE sense haver fet estudis de rendibilitat i tal com hem explicat també són immensament cares per la poca demanda actual i la poca demanda futura. Amb el que paguen els viatgers no s’amortitza ni el manteniment del servei (S'han hagut d'anar tancant trams no rendibles a mida que s'anava comprenent la magnitud de la tragèdia. I els costos de la infraestructura no es podran amortitzar mai. A mida que Espanya vagi entrant en fallida i vagi pujant el Deute públic s’hauran de desballestar els trens i vendre les vies i els trens desballestats com a ferralla.

La situació actual és que el Corredor Mediterrani (de dues vies separades de les vies d’AVE) no ha estat començat a construir encara, malgrat que hi ha algun tros aprofitant via ibèrica amb una tercera via per permetre el pas de trens de mercaderies, solució barroera que s’ha usat per unir Castellbisbal amb el Port de Barcelona. Mala solució perquè el pas dels AVEs i els trens de mercaderies per les mateixes vies és un nyap provisional i amb previstos problemes de retards constants i de més que probables accidents.

Només cal veure l’acudit d’en Ferreres amb la visió de les patronals i la visió del Gobierno espanyol pel que fa al Corredor Mediterrani.


En aquest apunt s’expliquen els costos extra per a una indústria química del Camp de Tarragona per mor de la manca de Corredor Mediterrani i s’explica com l’energia es paga a un preu astronòmic, un 30% o un 40% més cara que més enllà del Pirineu, i que fa que tot plegat disminueixi la rendibilitat de les indústries!

Vegem l’entrevista amb el director general de Covestro a Espanya:

dissabte, 17 de febrer de 2018

15/02/2018. Gay de Liébana: "El deute espanyol és impagable, Espanya està en fallida". El problema és que el tema del dèficit públic (o sigui el que el sistema financer espanyol deu als creditors), no té remei i en conseqüència l'Estat se segueix endeutant, i esclar el total del passiu del balanç total de l'Estat s'eleva a 1.612.000 milions d'euros. Això és el 141% del PIB espanyol, que és impagable i vol dir que el país està en fallida, però no es reacciona". Les administracions cada cop collaran més amb impostos, "perquè els prestadors volen cobrar". Mazarino a Colbert: Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant a arribar algun dia a ser rics i tenint por de ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.


Benvolguts,

L’economista Gay de Liébana explica que malgrat que l’economia com a tal "va bé” ja que està creixent a ritme de l'ordre del 3% i el Producte Interior Brut (PIB) espanyol aconseguirà els 1.140.000 milions d'euros,  el problema és que el tema del dèficit públic (o sigui el que el sistema financer espanyol deu als creditors, sembla que majorment exteriors), no té remei i en conseqüència l'Estat se segueix endeutant, i esclar el total del passiu del balanç total de l'Estat s'eleva a 1.612.000 milions d'euros. Això és el 141% del PIB espanyol, que és impagable i vol dir que el país està en fallida, però no es reacciona".

Segons Gay de Liébana, les administracions cada cop collaran més amb impostos, "perquè els prestadors volen cobrar".

Gay de Liébana considera en aquest sentit que els salaris no van a millor, i que s'està consolidant una "economia low cost", amb un model "sense bases sòlides de cara al futur".

Davant del panorama econòmic que presenta Gay de Liébana, panorama del qual ningú no en parla, ens hem de remetre al diàleg entre Colbert i Mazarino, que ja hem esmentat manta vegades i que dóna com a solució per recaptar més diners dels ciutadans d’un país que ja està exhaurit, apretar amb més impostos a la classe mitja, perquè de la classe més pobre ja no se’n pot extreure més diners i de la classe rica tampoc perquè podria trontollar tot el sistema i encara seria pitjor. La conversa acaba amb la frase: 

A aquests (la classe mitja), com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.

Vegem el diàleg entre Colbert i Mazarino durant el regnat de Lluís XIV de França:

Els personatges:
·         Lluís XIV (1638-1715) era l’autoanomenat Rei Sol
·         Mazarino (1602-1661) era un cardenal i Primer Ministre francès nascut en el regne de Nàpols. Fou el successor del cardenal Richelieu
·         Colbert (1619-1683) havia nascut a la Xampanya, al nord-est de França i fou deixeble avançat de Mazarino a la cort francesa i posteriorment gran Ministre de Finances.
Per internet diuen que l’anècdota pot ser veritat o no ser-ne, però reflecteix l’esperit que Colbert va donar posteriorment a les finances franceses. Vegem la conversa:
Colbert: Per a obtenir diners, hi ha un moment que enganyar [el contribuent] ja no és possible. M'agradaria, senyor superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll...
Mazarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? En tot cas, ens calen diners. I com hem d'obtenir-ne si ja vam crear tots els impostos imaginables?
Mazarino: Se'n creen més.
Colbert: Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.
Mazarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Llavors, damunt dels rics?
Mazarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!
Colbert: Llavors com ho hem de fer?
Mazarino: Colbert! Tu penses com un formatge de gruyère, o com l'orinal d'un malalt! 

I acaba:

Mazarino: Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant a arribar algun dia a ser rics i tenint por de ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.


Vegem l’article:

dijous, 15 de febrer de 2018

14/02/2018. El cas Llarena-Gran Inquisidor. Joan Rovira. Mireia Boya a la boca del llop. "Mentre la política catalanista esdevé un joc de navalles i misèries, Mireia Boya ha fet un exercici de dignitat". Mireia Boya donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada, ai, perdó, volia dir el jutge Llarena, no sé pas en què estaria jo pensant...La Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.


Benvolguts,

Un excel·lent article, que dóna un alè d’aire fresc. Jo el subscric plenament! Estic repassant els molts articles que hem comentat els darrers dos mesos i en cap no he trobat un periodista valent, amb idees clares, enemic de les ganivetades i les misèries, com en Joan Rovira. I precisament està lloant l’empenta de la ex-diputada de la CUP Mireia Boia, valenta, d’idees clares, donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada/ Llarena. 

Tal com fa notar en Rovira, la Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.
Ningú com ella ha tingut la valentia de dir les coses tan clares. Que sí, que volíem proclamar una república de veritat i no de fireta. Que sí, que el 155 és l’autèntic cop d’estat, i no el referèndum. Que vostè, il·lustríssim senyor jutge, era el primer que deia que calia cercar solucions polítiques i no judicials, i que ara està fent política a través del seu jutjat. Que vostès s’estan inventant una Constitució que no existeix. Que l’exili i la presó són infinitament respectables, però que també és cert que aquell govern no tenia un pla per al dia següent. Que de proclamació simbòlica, res de res. I que tard o d’hora la farem de veritat, peti qui peti.

Tanmateix, recordem que ens movem en un espai 155 dintre d’un gran contuberni  Lawfare. Un contuberni de la por. I ens hi movem tots, no només els polítics sinó els empresaris que han treballat per la Generalitat, els Mossos d’esquadra que han obeït fidelment els seus superiors, els nostres jutges que han estat imputats de manera iniqua, el personal auxiliar, com els lletrats del Parlament que tenen por dels mètodes de la justícia espanyola, els periodistes, els mecànics o els mestres, el poble que pot ser acusat d’apallissar a la Guàrdia civil o a la Policia Armada, o pot ser acusat d’haver anat a una Manifestació o si fa tres anys va participar joiosament en una diada de l’11 de setembre, etc. Tots som presumptes implicats! I potser és per això que pocs o cap periodista publiquen articles tan valents, sí tant valents!, com el d’en Joan Rovira.

Vegem l’article:

dimecres, 14 de febrer de 2018

12/02/2018. Joan Serra Carné. No malbaratar el 21-D. «Puigdemont ja li ha fet molt servei al seu partit, fins al punt de concedir-li la iniciativa de formar Govern. En termes electorals, està amortitzat. En aquest context s'explica l'operació Artadi». "Sempre és millor tenir poder que no tenir-ne, encara que sigui poc". La reflexió és de Josep Ramoneda, que aquest cap de setmana s'explicava en una extensa entrevista a NacióDigital. Ramoneda es mostrava crític amb el setge de l'Estat a l'independentisme -lamentava la mutació del règim del 78 cap a un "autoritarisme postdemocràtic"- i subratllava que el discurs del rei el 3-O condicionarà la relació dels catalans amb la Corona per molt de temps.

Benvolguts,

En Serra Carné analitza la pugna idiota entre ERC i JxCat, en un article de títol: No malbaratar el 21-D. Explica els perquès de l’Operació Artadi. Comença esmentant extensament una entrevista a Nació Digital del magnífic Pep Martí amb Josep Ramoneda. I en Josep Ramoneda filosofa sobre la independència de Catalunya i la voluntat dels catalans. En Ramoneda postula, amb molt bon criteri sobre el nacionalisme i el no-nacionalisme, i troba una explicació molt bona:

El debat, en el fons, és tan senzill com això: el problema no és el nacionalisme, el problema és si té estat o no en té. Si té estat, ja no se'l considera nacionalista. Però les grans massacres que ha fet el nacionalisme han sigut quan ha tingut estat. Quan escolto en Vargas Llosa amb tota aquesta llista de tòpics...I el nacionalisme francès? Ah, no, perquè aquests tenen estat. Però el discurs de Macron és tan essencialment nacionalista com qualsevol altre...

I en Serra Carné continua: És molt probable que aquesta setmana el diàleg soterrat per encaminar la investidura -mai senzill, si es tracta de conciliar les voluntats del món neoconvergent i dels republicans, amb la interferència de l'ANC- cedeixi protagonisme altre cop als tribunals.

I pressuposant que tan aviat com sigui possible hi hagi Govern, acaba l’article amb aquest paràgraf optimista: Amb Govern també hi ha marge per enfortir la musculatura de les polítiques socials, recosir les relacions amb l'empresariat i preservar el model educatiu, per citar prioritats capitals. És amb Govern, en definitiva, que es pot ampliar el perímetre dels convençuts.

Vegem l’article:

11/02/2018. Pep Martí. Entrevista Josep Ramoneda: «Tothom sap que Puigdemont no serà president». El filòsof alerta que «hi ha el risc de malmetre el capital polític del 21-D» i critica la posició de l'Estat: "El règim del 78 està mutant cap a un autoritarisme postdemocràtic". Per l'exdirector del CCCB, "El discurs del rei, d'una manera difícil de comprendre si no és per mecanismes psicoanalítics de voler matar el pare, marcarà la relació del país amb la corona per molt de temps, potser per sempre. No va tenir ni una paraula de consideració per dos milions de persones. Va pesar també l'estratègia miserable de Rajoy de subrogar les seves responsabilitats”.


Benvolguts,

Uns tasts:

Ramoneda alerta del perill de dilapidar l'èxit que va suposar el 21-D i de la regressió que viu l'Estat.

El PP, que es veu amb dificultats, recorre al populisme més clàssic: legislar en funció de les baixes passions de la ciutadania. 
   
Per l'exdirector del CCCB, "el discurs del rei del 3 d'octubre és difícil d'entendre si no és per mecanismes psicoanalítics

- Dir això és veure la nació com un ens sobrenatural. Quan la realitat és que les nacions estan fetes de territori i ciutadans. Les paraules del rei lliguen amb la tradició més romàntica de la idea de nació i demostren l'obsessió que s'ha generat a l'Estat.  

- No és fàcil. És evident que gent que fins ara se sentia còmode aquí, i que veien bé que els seus fills aprenguessin català, amb les pujades de to dels darrers temps, ara s'han sentit agredits. 

 - El règim del 78 està mutant, en una deriva autoritària, en un autoritarisme postdemocràtic. [D'això abans en dèiem totalitarisme o dictadura!]

Vegem l’Entrevista:

12/02/2018. Editorial. Vicent Partal. I si, en realitat, el judici no és el fet important? «Amb les actuacions judicials, volen allunyar en el temps la concreció de la República». El seguit d’irregularitats en la causa general contra l’independentisme desfermada per l’estat espanyol és cada dia més increïble. I ahir vàrem viure un nou espectacle sorprenent quan els qui anaven a denunciar la violència policíaca a Girona es van trobar com aquell qui diu denunciats ells mateixos com a ‘causants’ que la policia els pegàs. Espanya és un estat, ho ha estat sempre, amb un nivell d’arbitrarietat legal immens, però amb el referèndum se superen unes barreres que no s’havien traspassat mai. I això fa pensar. Aquests darrers dies gent diversa, juristes i advocats, han coincidit a explicar-me una possibilitat que m’ha sorprès, però que com més va més plausible veig: que en realitat el judici que hauria de tancar aquesta causa no té gens d’importància. L’única cosa que volen és aturar la independència, frenar el procés.

Editorial

Vicent Partal


I si, en realitat, el judici no és el fet important?

«Amb les actuacions judicials, volen allunyar en el temps la concreció de la República»

Per: Vicent Partal

 12/02/2018  22:00

El seguit d’irregularitats en la causa general contra l’independentisme desfermada per l’estat espanyol és cada dia més increïble. I ahir vàrem viure un nou espectacle sorprenent quan els qui anaven a denunciar la violència policíaca a Girona es van trobar com aquell qui diu denunciats ells mateixos com a ‘causants’ que la policia els pegàs.

Espanya és un estat, ho ha estat sempre, amb un nivell d’arbitrarietat legal immens, però amb el referèndum se superen unes barreres que no s’havien traspassat mai. I això fa pensar.

Aquests darrers dies gent diversa, juristes i advocats, han coincidit a explicar-me una possibilitat que m’ha sorprès, però que com més va més plausible veig:

que en realitat el judici que hauria de tancar aquesta causa no té gens d’importància.

Tothom coincideix que és impossible que els tribunals europeus accepten una instrucció tan plena d’irregularitats com la que es fa; que la tombaran quan hi arribe. I la retirada de l’euroordre ho diu tot: els jutges espanyols són ben conscients que el delicte que s’han inventat no és creïble més enllà de les seues fronteres.

Si segueixen aquest camí no és per perseguir la justícia, sinó pel rendiment polític que té a curt termini. I per això tant els fa el resultat que puga tenir el judici. L’única cosa que volen és aturar la independència, frenar el procés que va començar el 27 d’octubre amb la proclamació de la República i que va ser renovat a les eleccions del 21 de desembre. Que el jutge Llarena encausàs tots els qui han de declarar aquests dies precisament l’endemà de les eleccions i amb els resultats electorals sobre la taula és extremadament significatiu. El propòsit, tinguem-ho clar, no és impartir justícia ni cercar-ne, sinó incidir en el debat polític.

Intenten fer impossible que els resultats del 21-D, tant negatius per a l’estat, puguen fer-se realitat.

Intenten això i intenten provocar. Provocar una explosió social que puga justificar mesures encara més dràstiques i sobretot més generalitzades. Igual que van provocar el 20 de setembre a la seu d’Economia i a la de la CUP. L’estat espanyol fa per manera que el malestar es descontrole per a portar l’independentisme al terreny que ells dominen millor, que és el de la violència.

I tot és pensat per a ara, per a avui mateix. Això caldria entendre-ho i assumir-ho. Amb les actuacions judicials, volen allunyar en el temps la concreció de la República, aquella que la població va crear el primer d’octubre, la que el parlament va formalitzar el 27 d’octubre i la que els ciutadans van ratificar el 21 de desembre. Després d’aquelles eleccions, un acord de les forces republicanes i la restitució del govern legítim era el gest de ruptura que ens retornava a l’escenari republicà. I el fet, però, és que aquest escenari sembla que s’allunye una mica més. Sobretot perquè fa efecte el sistema d’atemorir alguns polítics més preocupats perquè els seus actes no tinguen conseqüències penals que no pas per la concreció possible del projecte pel qual els dos milions de republicans van donar tot allò que tenien.

Ells, els jutges, sembla que saben molt bé què fan. Però no veig tan clar si a l’altra banda en som prou conscients.

Vicent Partal