divendres, 27 d’abril de 2018

25/04/2018. Marta Lasalas. El 155 deixa en mans de Soraya que sigui efectiva la llei per investir Puigdemont. El camí de la reforma de la llei de Presidència per fer possible la investidura a distància de Carles Puigdemont apareix cada cop més difícil de transitar. No només perquè totes les fonts apunten que el govern espanyol recorrerà aquesta via, sinó perquè, en virtut del 155, la reforma no serà vigent fins que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, la promulgui i la publiqui al DOGC. Això deixa en les seves mans l'administració dels temps i pot barrar el pas a qualsevol intent d'aprofitar l'interí, entre l'aprovació de la reforma de la llei i la hipotètica suspensió per part del TC, per tirar endavant la investidura.


Benvolguts,

Si el que explica la Marta Lasalas és veritat, si els nostres parlamentaris, barallant-se entre ells com gat i gos des de fa 5 o 6 mesos (5 o 6 anys?), han aconseguit que la Soraya SS, investeixi presidenta l’Arrimadas és realment per llençar la tovallola. Podem haver arribat a ser tan enzes per haver fet aquesta animalada?

Ja sabem que només els tribunals de la UE ens poden salvar, però no hauríem d’haver arribat en aquesta situació de cap manera, oimés constatant que l’economia catalana, reflectida en el PIB i en l’atur, creix i s’assenta i l’espanyola va com els crancs...

Vegem l’article:

dimarts, 24 d’abril de 2018

23/04/2018. El Nacional. Talegon s’enganxa amb Arrimadas pels presos polítics. La periodista Bea Talegón, que avui es troba a Barcelona celebrant la diada de Sant Jordi, s’ha trobat aquest matí amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, amb qui ha tingut un intercanvi d’opinions en que, com era de preveure, no s’han posat d’acord.Tal i com ha explicat Talegón, la política unionista li ha dit que li agraden les arracades que duu la periodista, en forma de llaç groc, i quan aquesta li ha respost que estan de moda “perquè hi ha presos polítics”, Arrimadas l’ha volgut corregir defensant la tesi oficial espanyola segons la qual “en aquest país no hi ha presos polítics”. “Li he dit que té raó -ha seguit Talegón-, perquè efectivament, el país on hi ha presos polítics no és Catalunya, és Espanya”. La periodista no ha informat de cap reacció d’Arrimadas a aquestes últimes paraules.


Benvolguts,


SANT JORDI
Talegon s’enganxa amb Arrimadas pels presos polítics

El Nacional 

Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dilluns, 23 d'abril de 2018
1 minut



La periodista Bea Talegón, que avui es troba a Barcelona celebrant la diada de Sant Jordi, s’ha trobat aquest matí amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, amb qui ha tingut un intercanvi d’opinions en que, com era de preveure, no s’han posat d’acord.

Tal i com ha explicat Talegón, la política unionista li ha dit que li agraden les arracades que duu la periodista, en forma de llaç groc, i quan aquesta li ha respost que estan de moda “perquè hi ha presos polítics”, Arrimadas l’ha volgut corregir defensant la tesi oficial espanyola segons la qual “en aquest país no hi ha presos polítics”.


El Nacional

23/04/2018. Josep Manuel Comajuncosa. Inquisició i Decadència. Molts lectors se sorprendran de veure aquests dos conceptes aparèixer junts en un títol. Semblen dues coses sense connexió. Un tribunal religiós creat per vetllar per l’ortodòxia catòlica, amb fama d’haver comès molts excessos, i un període de dos segles i escaig que apareix als llibres de text de literatura catalana. Avui dia està generalment acceptat que la Inquisició, especialment a partir de finals del segle XV a Castella, va esdevenir també un instrument de control polític. De control de l’opinió i de repressió de la dissidència. Inquisició. Censura. Censura prèvia. Coneixem com a Decadència el període que comença a principis del segle XVI i s’allarga fins a començaments del segle XIX en que la literatura en català va pràcticament deixar d’existir. Les raons més sovint esmentades van ser la pèrdua de prestigi de la llengua catalana davant del castellà, que era la llengua de la monarquia, i la progressiva desaparició dels referents literaris que la literatura en una determinada llengua necessita per anar existint.

Benvolguts,

Hem explicat fa pocs dies que vàrem assistir a la presentació del llibre d’en Jordi Bilbeny titulat Inquisició i Decadència. En l’apunt vàrem també explicar que en Josep Manuel Comajuncosa - Professor d’economia d’Esade, fou un dels presentadores d’en Bilbeny.
Avui tenim un article publicat al PuntAvui precisament d’en Comajuncosa sobre aquest tema. És interessant perquè en Comajuncosa presenta el llibre des del punt de vista de l’economia i les seves justificacions són molt a tenir en compte per comprendre el problema de fons: Els llibres impresos en català a la Confederació Catalano-Aragonesa passen en un temps molt curt de ser impresos en català a ser impresos en castellà. Si fós un canvi químic, diríem que hi va haver un catalitzador. Si fos un canvi biològic diríem que hi va haver un enzim. I està clar: el catalitzador o l’enzim s’anomena “la Inquisició”.

Vegem l’article:

dilluns, 23 d’abril de 2018

20/04/2018. Jordi Bilbeny. Inquisió i decadència. Barcelona: Librooks, març 2018. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI. La llengua catalana en els llibres editats el segle XVI no va desaparèixer perquè sí sinó que desaparegué a causa d’un genocidi de la inquisició castellana. Mota gent s’ha preguntat perquè una cultura tant floreixent com la del segle d’or valencià del segle XV va desaparèixer sense deixar rastre i com va aparèixer del no-res miraculosament una cultura castellana que va produir un extraordinari segle d’or castellà al segle XVI. Aquest article no pretén demostrar la desaparició d’una llengua i l’aparició d’una altra, tenint en compte que la impremta acabava d’inventar-se feia pocs anys. En canvi el llibre sí que pretén demostrar com es va produir la substitució.


Benvolguts,

La setmana passada varem assistir a una apassionant sessió de presentació i debat del llibre Inquisició i Decadència d’en Jordi Bilbeny. Els convidats foren l’Enric Vila, en Josep Comajuncosa i en Jordi Panyella. Tots tres varen presentar el llibre però sobretot varen explicar la seva relació amb l’autor Jordi Bilbeny. I finalment en Bilbeny va donar la seva visió del perquè del llibre Inquisició i Decadència, escrit amb el propòsit de demostrar que la llengua catalana en els llibres editats el segle XVI no va desaparèixer perquè si sinó que desaparegué a causa d’un genocidi de la inquisició castellana. Mota gent s’ha preguntat perquè una cultura tant floreixent com la del segle d’or valencià del segle XV va desaparèixer sense deixar rastre i com va aparèixer del no-res miraculosament una cultura castellana que va produir un extraordinari segle d’or castellà al segle XVI. Aquest article no pretén demostrar la desaparició d’una llengua i l’aparició d’una altra, tenint en compte que la impremta acabava d’inventar-se feia pocs anys. En canvi el llibre sí que pretén demostrar com es va produir la substitució.


Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI

Una visió nova, inèdita i reveladora d’un dels moments més fascinants de la història de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra Nació.

A final del segle xv i començament del xvi, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós de l’encimbellament nacional, desapareguin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà? Com s’explica la desaparició de biblioteques privades, la confiscació d’edicions catalanes, el canvi de nom de llurs autors i la seva sistemàtica traducció al castellà?

Es va tractar d’una simple qüestió d’oferta i demanda? O hi va tenir alguna cosa a veure la censura d’estat i la Inquisició? Què hi van dir els autors coetanis de tot plegat? A qui culpabilitzaven? En tenim testimonis? I tant. El llibre recull el seu parer i el contextualitza i posa de relleu el paper dels censors i dels inquisidors en tot aquell període de temps anomenat Decadència.

Jordi Bilbeny investiga cas per cas aquest fascinant procés històric, i arriba a una conclusió ineludible:

Els autors catalans van ser forçats, mitjançant coaccions i amenaces, a traduir al castellà les seves obres. Un canvi que històricament s’ha intentat explicar com un procés natural, però que implica un veritable genocidi lingüístic i cultural.


 Jordi Bilbeny


23/04/2018. Editorial. Vicent Partal. Espanyols barallats o el deliri del cas Montoro. El xou ha començat. Ja fa dies que l'entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l'independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l'extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat només és la punta d'un iceberg. Segons aquesta fantasiosa teoria, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per a liquidar l'independentisme. I amb l'actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n'és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s'esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l'independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l'època Rajoy s'acaba. El PP fa pudor de cadàver polític.

Benvolguts,

És interessant, i perillós per al catalans, assistir a la batalla a mort entre les dretes i les ultradretes espanyoles, sense que siguem capaços de saber quins partits, PP, PSOE, Ciudadanos, representen els uns i els altres i quins estaments judicials (segons la teoria del lawfare) juguen a favor o en contra dels uns o dels altres! Recordem que molt sovint quan Catalunya ha estat molt a prop d'assolir la llibertat els espanyols organitzen un "sidral" i se'n va tot en orris, que vol dir que hem d'estar molt amatents veient i preveient cada un dels moviments d'aquesta partida d'escacs tridimensional o polidimensional. D'altra part resulta que en aquests casos sempre apareixen uns micropartits o microsindicats amb molta "pela", UPyD, Manos Limpias, VOX, i molta agressivitat, lliures d'impostos com els compi-yoguis, que poden inclinar la balança -amb diners i influències es poden aconseguir miracles-, i també organitzacions financeres o empresarials com el Banc de Sabadell o La Caixa, com Fomento, com el Florentino, com el Puente Aéreo, (tots amb una pota a Espanya i l'altra en el Paradís Fiscal escaient), o organitzacions estatals com l'INE (Institut Nacional d'Estadística, Tots aquests estaments s'inclinen pel millor postor!

Vegem l'Editorial d'en Vicent Partal:

22/04/2018. Salvador Cot. Un "a por ellos de paper" damunt la taula de tres alemanys. El referèndum de l'U d'Octubre ha provocat una irresistible cadena d'errors que està enfangant totes les àrees del poder madrileny. La insistència en què no hi havia urnes, seguida de les agressions policials als ciutadans van deixar en evidència un Estat violent i xenòfob, capitanejat per un rei implacable que simbolitza la continuïtat de les elits que van transitar, amb total tranquil·litat, del franquisme tardà al règim del 78. Els empresonaments arbitraris i la creativitat en els tipus penals han estat tan evidents que s'han fet inassumibles per als sistemes judicials de la major part dels països d'Europa. Madrid va provocar que s'interceptés el president català a Alemanya i ara Hisenda i el Suprem n'hauran d'assumir les conseqüències. L'Estat comença a notar la inquietud del seu propi no retorn.


Benvolguts,

Un "a por ellos de paper" damunt la taula de tres alemanys

 per Salvador Cot 22/04/2018

El referèndum de l'U d'Octubre ha provocat una irresistible cadena d'errors que està enfangant totes les àrees del poder madrileny
La insistència en què no hi havia urnes, seguida de les agressions policials als ciutadans van deixar en evidència un Estat violent i xenòfob, capitanejat per un rei implacable que simbolitza la continuïtat de les elits que van transitar, amb total tranquil·litat, del franquisme tardà al règim del 78.

Però, més enllà d'això, les represàlies posteriors han accentuat aquesta imatge de cara tant a l'interior de la societat catalana com a l'exterior europeu. Els empresonaments arbitraris i la creativitat en els tipus penals han estat tan evidents que s'han fet inassumibles per als sistemes judicials de la major part dels països d'Europa. Els informes de la Guàrdia Civil són un "a por ellos" de paper que ha anat passant de mà en mà per la Fiscalia, les acusacions ultres i el jutge Llarena per acabar, finalment, damunt la taula professional de tres jutges alemanys que -horror!- no semblen empatitzar amb la cabra de la Legió.

Tot plegat anuncia una guerra civil dins l'alt funcionariat de l'Estat -perquè algú haurà d'assumir un possible fiasco de la persecució internacional de Puigdemont- que se suma a la lluita a mort entre el PP i Ciutadans. 

Madrid va provocar que s'interceptés el president català a Alemanya i ara Hisenda i el Suprem n'hauran d'assumir les conseqüències. L'Estat comença a notar la inquietud del seu propi no retorn.


17/04/2018. Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca. No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. L’altra solució ha sortit de l’eufòric magí d’Albert Rivera, el qual ha decidit impugnar la legítima majoria independentista del Parlament de Catalunya i regalar tevetrès al Senat de l’Estat espanyol. És una idea tan bona que s’hauria de dur a la pràctica sense perdre més temps. Amb acompanyament de la pompa paramilitar de la Guàrdia Civil si és possible.


Benvolguts,

Aquesta setmana hem comentat l’article d’en Jofre Llombart de nom El parany de fons de TV3 i TVE. Ara comentem com en Jordi Galves insisteix en el tema de les cadenes de televisions de manera irònica i ens recorda uns apunts sobre El país dels cecs, d’H.G.Wells. També té llocs comuns amb l’apunt sobre Luces de bohemia de Valle Inclan i també té una certa semblança amb l’article Delenda est Catalonia del Vicent Villatoro publicada també aquesta setmana en El Temps.


Vegem ara les semblances:

Aquí hi ha el paràgraf: L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca.
En Valle Inclan en el seu primer esperpent fa dir al seu personatge preferit Max Estrella el següent: España es una deformación grotesca de la civilización europea.” El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemàticament deformada. Espanya ha aconseguit arribar a ser un parc temàtic d’Espanya...

Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. H.G.Wells en El país dels cecs:
Aquí en Galves usa la frase: No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. I la semblança és que L’H.G.Wells en El país dels cecs soluciona el problema de l’assimilació d’un foraster vident en una comunitat de cecs a base de treure-li els ulls i la frase definitiva és: Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el pare de la xicota i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. I li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada...”

Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. Delenda est Catalonia del Vicent Villatoro publicada també aquesta setmana en El Temps:
L’Albert Rivera diu referint-se al mal que TV3 està fent que cal regalar-la al Senat espanyol:

En Villatoro havia dit a Delenda est Catalonia que: Davant la dificultat d’aconseguir que una Catalunya catalana se senti entusiastament espanyola, construirem una Catalunya no catalana. I com que això és una contradicció en els termes, a la nova realitat, a la Catalunya descatalanitzada, li haurem de dir d’una altra manera. Posem-hi Tabarnia.

Després de les analogies, passem a l’article d’en Jordi Galves: